ESCOLA MEDITERRÀNIA revista Sant Jordi 2024__MOSTRA (1).pdf
L'univers en 3D
1.
2. Els termes univers conegut, observable o visible, s'utilitzen per referir-se a la part de
l'Univers que es pot observar. El terme cosmos és l'univers, especialment quan es
considera com un sistema ordenat i harmoniós. De vegades, el terme cosmos es fa servir
només per a l'univers observat, mentre que el terme univers es refereix a tot l'existent
s’hagi descobert o no. En aquest sentit, 'Cosmos' és l'"univers conegut" o realitat.
La majoria de científics estan d'acord que l'univers va començar desprès d'una gran
explosió (el Big Bang), fa 13.7 × 109
anys (amb una precisió de cap a 200 milions d'anys).
Aquesta teoria va intentar superar les explicacions mitològiques sobre la creació i la
cosmogonia de diferents cultures.
L'edat de l'Univers, d'acord amb la teoria del Big Bang, és el temps que ha passat entre
el Big Bang i el present. Els científics creuen que seria d'uns 13.700 milions d'anys.
3. El Big Bang és el model cosmològic de l'Univers que considera que aquest s'ha
expandit fins al seu estat actual a partir d'una condició primigènia en la que
existien unes condicions d'una infinita densitat i temperatura.
Comparada abusivament amb una explosió, fou proposada per primera vegada de
forma bastant desdenyosa pel físic anglès Fred Tloyle en un programa de ràdio
de la BBC, The naturs »La natura de les coses» el text del qual fou publicat en
things Tloyle no explicava la teoria, sinó que se'n reia del concepte, car ell en
proposava un altre, avui abandonat, la teoria de l’estat estacionari, segons el qual
l'univers no hauria conegut una etapa densa i calenta. Malgrat el menyspreu
original, aquesta expressió ha perdut la seva connotació pejorativa i irònica i ha
esdevingut un nom científic i vulgaritzat de l'època en què va aparèixer l'univers
que coneixem. És un model dins de la teoria de la relativitat general que descriu el
desenvolupament de l'Univers primerenc. També es parla de Big Bang en un sentit
més concret, per descriure la bola de foc gegant que va esclatar, en una explosió
gegantina, a l'inici de la història del nostre espaitemps.
15. Una galàxia és un agregat d'uns quants milers de milions d'estrelles i de núvols de gas i
pols. Tot indica que al centre de determinades galàxies hi ha un forat negre súper massiu;
tanmateix, és difícil que es puguin detectar a causa de la gran densitat d'estels que hi ha a
la part central d'una galàxia. Al voltant del suposat forat negre hi ha diversos cúmuls
estel·lars.
El sistema solar, i per tant també el nostre planeta es troba dins d'una galàxia, la Via
Làctia. L'aspecte lletós de la part central de la nostra galàxia observada a ull nu des de la
Terra va originar el nom de Via Làctia, és a dir camí de llet. El mot galàxia ve de la paraula
grega “galactos”, que també significa llet.
Actualment, tot i que hi ha classificacions més complexes, es distingeixen quatre tipus de
galàxies:
•Galàxia el·líptica
•Galàxia espiral
•Galàxia espiral barrada
•Galàxia irregular
16. Les galàxies el·líptiques són concentracions esferoïdals de bilions d'estrelles que
semblen cúmuls globulars, tot i que que a gran escala. Tenen molt poca estructura interna;
la densitat de les estrelles va declinant suaument des de la concentració del centre fins a
la difusió de les vores, i poden tenir una gran varietat d'el·líptiques (o relacions de
proporció). Típicament contenen molt poc gas i pols interestel·lar i manquen de poblacions
d'estrelles joves (encara existeixen excepcions a aquestes regles). Edwin Hubble es va
referir a les galàxies el·líptiques com a galàxies “de tipus primerenc”, perquè pensà que
evolucionarien per a convertir-se en galàxies espirals (a les que anomenava “de tipus
tardívol”). Els astrònoms en realitat pensen que el cas és a l'inrevés (és a dir, que les
galàxies espirals poden convertir-se en galàxies el·líptiques), però els nivells de tipus
primerenc i tardívol.
18. Les galàxies espirals estan composades per un bulb central, un disc de rotació en
el que núvols de gas i estels formen uns braços espirals, i un halo esfèric format
per estels vells, els halos contenen una quantitat important de matèria negra que
permet mantenir l’estabilitat del disc galàctic. La Via Làctia forma part de les
galàxies espiral
20. Una galàxia espiral barrada és amb una estructura rectangular cap al centre. Es pensa que
aquestes “barres” estan creades per inestabilitats del disc.
Es una galàxia espiral barrada de tipus en la que es pot observar a la constel·lació de la
Cabellera de Berenice i forma part del Cúmul de la Verge (tot i que alguns astrònoms opinen que
podria ser una galàxia més propera no associada al cúmul de la Verge). Fou descoberta per Pierre
Méchain el març de 1781 i posteriorment inclosa en el catàleg de Messier el 14 d'abril d'aquell
mateix any.
Des de la nostra posició M98 es veu gairebé de costat, de manera que és difícil apreciar amb
claredat els braços espirals. És evident un disc galàctic relativament difús i un nucli brillant però
parcialment ocult per núvols de pols. Conté algunes regions blaves denses d'estrelles de formació
recent.
M109 es troba a una distància aproximada de 55 milions d'anys llum del sistema solar, del qual
s'allunya a 1142 km/s. El seu diàmetre real és 'uns 130.000 anys llum. La regió HI d'M109 és
regular amb una extensió radial de nivell baix fora del disc estel·lar, mentre que exactament en
la regió de la barra, hi ha un forat HI central en la distribució del gas. M109 compta amb tres
galàxies satèl·lits i possiblement en tingui més.
23. GALÀXIES IRREGULARS
Les galàxies irregulars estan constituïdes principalment per estels joves i no tenen una
estructura fàcilment identificable. No es poden classificar ni com galàxies espirals, ni com a
el·líptiques. Sovint semblen caòtiques, sense bulb galàctic ni cap estructura braços espirals.:
· Tipus I són galàxies irregulars que presenten una estructura molt poc definida com per a
ser situada dins de la seqüència de Hubble
· Tipus II són galàxies irregulars que semblen no tenir cap estructura que les pugui situar
dins la seqüència de Hubble.
Una tercera classificació de les galàxies irregulars serien les galàxies nanes. Aquests tipus
de galàxies tendeixen a tenir un baix nivell de metal·licitat i un alt nivell relatiu de gas, i
es pensa que són semblants a les galàxies primerenques que poblaven l'univers.
Galàxia Irregular NGC 14449 Galàxia irregular M-82
27. Un cúmul estel·lar és un grup de estrelles atretes entre elles per la gravetat. Hi ha dos
tipus de cúmuls estel·lars: cúmuls globulars i cúmuls oberts.
Els cúmuls globulars són agrupacions denses de centenars o milers de estrelles velles,
mentre que els cúmuls oberts contenen generalment uns pocs centenars d'estrelles molt
joves. Els cúmuls oberts són trencats o disgregats al llarg del temps per la seva
interacció gravitatòria amb núvols moleculars en el seu moviment per la galàxia mentre
que els cúmuls globulars, més densos, són més estables de cara a la seva disgregació. Els
cúmuls oberts disgregats evolucionen amb la majoria dels seus membres seguint
moviments semblats constituint una associació estel·lar o un grup en moviment.
Obert Tancat o globular
31. Una constel·lació és un conjunt d'estels fixes o estrelles sense relació entre ells i
que formen un dibuix imaginari. Se separen en grups arbitraris en què s'han dividit
els estels fixes. La Unió Astronòmica Internacional divideix el firmament en 88
constel·lacions, la majoria basades en les antigues constel·lacions gregues.
A part dels noms propis tradicionals (d'origen grec, llatí o àrab, normalment), els
estels de les constel·lacions reben un nom format per una lletra grega en minúscula,
començant per α, i seguint amb l'alfabet grec per ordre decreixent de la seva
magnitud aparent
37. El Sistema Solar està format per una estrella central, el Sol, els cossos que
l'acompanyen i l'espai que queda entre ells.
Hi ha nou planetes que giren al voltant del Sol: Mercuri, Venus,la Terra, Mart, Júpiter,
Saturn, Urà, Neptú i Plutó. La Terra és el nostre planeta i té un satèl·lit, la Lluna. Alguns
planetes tenen satèl·lits, d'altres no.
Els asteroides són roques més petites que també giren, la majoria entre Mart i Júpiter.
A més, hi ha els cometes que s'apropen i s'allunyen molt del Sol.
De vegades arriba a la Terra un fragment de matèria extraterrestre. La majoria
s'encenen i es desintegren quan entren a l'atmosfera. Són els meteorits.
Des de sempre els humans hem observat el cel. Fa uns 300 anys es van inventar els
telescopis. Però l'autèntica exploració de l'espai no va començar fins la segona meitat
del segle XX.
Des d'aleshores s'han enlairat moltíssimes naus. Els astronautes s'han passejat per la
Lluna. Els vehicles amb instruments han visitat alguns planetes i han travessat el Sistema
Solar.
38. Els planetes són grans masses esfèriques que orbiten al voltant del Sol.
El nostre sistema solar conté vuit planetes. A Mercuri i a Venus, que estan més a prop
del Sol que nosaltres, se’ls anomena planetes interiors, perquè la seva òrbita està dins
de l’òrbita de la Terra. Als altres, els que estan més lluny del Sol que nosaltres (Mart,
Júpiter, Saturn, Urà, i Neptu els anomenem planetes exteriors, perquè la seva òrbita
queda a l’exterior de la de la Terra.
Diversos d’aquests planetes són visibles a simple vista, tan sols cal saber quan i on
hem de mirar.
