L’Espai d’Interès Natural de la serra de Llaberia incorpora un complex sistema de serres majoritàriament calcàries que s’aixequen entre la fossa del Priorat a l’oest i les primeres estribacions de la serralada pre-litoral a l’est, connectant al nord-oest amb la resta de la serralada pre-litoral mitjançant les serres de Pradell l’Argentera i al sud amb les serres de Santa Marina i les Muntanyes de Tivissa i Vandellòs. Estructuralment se situa en el domíni meridional dels Catalànids.

1. Guía: Blai_Racons
Link : http://www.serrallaberia.cat/index.php
Racons: http://zonaimagen.blogspot.com/
Actividad Medioambiental
Serra de Llaberia
Medio físico: La Muntanya Blanca
L’Espai d’Interès Natural de la serra de Llaberia incorpora un complex sistema de serres majoritàriament
calcàries que s’aixequen entre la fossa del Priorat a l’oest i les primeres estribacions de la serralada pre-
litoral a l’est, connectant al nord-oest amb la resta de la serralada pre-litoral mitjançant les serres de
Pradell l’Argentera i al sud amb les serres de Santa Marina i les Muntanyes de Tivissa i Vandellòs.
Estructuralment se situa en el domíni meridional dels Catalànids.
Bàsicament, està composat per dues grans moles calcàries – la de Colldejou al nord i la de Llaberia al sud
– que flanquegen l’espai pel seu costat est, amb alçades que superen els 900 metres i on destaca el
relleu tabular – parts culminals relativament planes flanquejades de grans cingles verticals – i la dinàmica
càrstica. Totes dues moles es troben separades pel complex anticlinal lleugerament cavalcant del Coll del
Guix. A les moles hi predominen els materials sedimentaris calcaris de l’època mesozoica.
En la imatge es poden observar materials pertanyents a l’època triàsica.

2. La roca de sota i de color vermellós està formada per gresos silícics i argiles roges i pertany al que
geològicament s’anomena Buntsandstein, presenten una edat aproximada d’uns 220 milions d’anys i el
color és degut a l’origen continental (material oxidats).
Aquests materials s’han format per l’erosió d’antics relleus i la posterior sedimentació en zones
topogràficament deprimides. Els gresos són antics dipòsits de sorres mitjanes (platges, barres de rius,...) i
les argiles procedeixen de zones d’aigües tranquil·les i estancades. Els materials han estat cimentats per
processos fisicoquímics.
La roca de sobre i de color blanquinós està formada per calcàries micrítiques pertanyents al Muschelkalk
Inferior, presenten una edat aproximada d’uns 210 milions d’anys i és color clar és degut a l’origen marí
(precipitació de calcita).
Aquest material s’ha format per la precipitació dels carbonats procedents de l’erosió d’antics relleus i els
quals es dissolen amb l’aigua. L’ambient de formació es troba en aigües tranquil·les i amb profunditats
mitjanes. La precipitació dels carbonats van formant nivells de forma horitzontal al fons del llit marí i la
consolidació dels nivells es forma per la pressió exercida pels materials i aigua de sobre.
La successió de materials continentals a la base i de materials marins al sostre denota una època en què
el nivell del mar anava pujant de forma successiva i on primer teníem ambients més energètics (sorres i
argiles) i després hi havia ambients menys energètics i submergits en un mar.
Flora
La flora i la vegetació de la Serra de Llaberia està formada per un conjunt molt divers d’espècies i de
comunitats vegetals. La vegetació es caracteritza pel domini corològic mediterrani (alzinars, brolles...) amb
algunes penetracions euro-siberianes (rouredes seques) i oromediterrànies (brolles xeroacàntiques,
pradells de cingles...). La fauna típicament mediterrània va molt lligada a les biocenosis forestals i
rupícoles, amb una gran abundància d'elements de la fauna invertebrada.
FLORA
Cal distingir entre la vegetació que forma part de comunitats arbrades o forestals, i la de comunitats no
arbrades, que es presenten aquí aquelles espècies que formen part dels sotaboscs dels alzinars,
rouredes o pinedes, així com també d’aquelles zones no arbrades en ambients elevats, ventats i amb
molts sòls migrats, i no obstant cal no oblidar les espècies pròpies dels cingles tant nostrats en el territori.
Comunitats arbrades o forestals
 En el primer grup, hi distingim l’alzinar Mediterrani típic on domina l’alzina (Quercus ilex ssp.Ilex),
estesa per fondalades.
 Hi distingim també, l’alzinar muntanyenc, que s’estén bàsicament per les vessants més
septentrionals de les zones més enlairades de la Serra. Dins aquest bloc també hi trobem rouredes de
submediterrànies roure fulla petita.
 Les pinedes, principalment de pi blanc (Pinus halepensis), s’estenen per gran part massís degut
a diversos factors. La majoria d’aquestes pinedes corresponen a formacions arbrades joves (25-30 anys) i
amb densitats molt altes (1500-2000 peus/ha) i acompanyades d’un substrat arbustiu típic de les espècies
que acompanyen a l’alzinar.
 Pel que fa a les pinedes de pinassa (Pinus nigra ssp salzmanii), són presents a les parts altes de
la Serra de LLaberia, on s’assenten sobre sòls calcaris.
 Les teixedes (Saniculo-Taxetum ) a la Serra de LLaberia són puntuals, ubicades en les cingleres
calcàries i en punts molt obacs i molt humits.
 Cal esmentar altres comunitats que es troben presents a la Serra interessants des del punt de
vista de diversitat tot i no ser molt abundants. N’és un exemple les comunitats de boscos de ribera que
ressegueixen els cursos fluvials com és el cas de la Riera de Marçà, la de la Torre de Fontaubella, la
Riera de la Vall de Capçanes i, fins i tot, el barranc de la Dòvia a Pratdip.

3. Comunitats no arbrades
 Les garrigues (Quercetum cociferae), dominen en zones amb sòl escàs o terrenys afectats per la
reincidència d’incendis forestals. Dins de les garrigues, la dominant és el coscoll (Quercus coccifera),
comunitats arbustives baixes, denses i punxants acompanyades per altres espècies com és el llentiscle
(Pistacea lentiscus) o el margalló (Chamaerops humilis).
 Les brolles són les formacions vegetals més extenses a la Serra de LLaberia, fet relacionat amb
els incendis forestals i la manca de sòl, en zones rocoses. La brolla més representativa és la brolla de
romaní i bruc d’hivern amb bufalaga tintòria (Erico-Thymelaetum tinctoriae). Destaca també la presència
de brolles xerocàntiques amb ericó (Erinacea anthyllis)
Tanmateix, també cal remarcar que en parts baixes de la Serra hi predominen conreus d’oliveres, vinya i,
en menor mesura, d’altres conreus. També trobem terrasses semiabandonades amb peus d’avellaners
(Corylus avellana), algunes d’elles actualment utilitzades amb funcions cinegètiques.
Imatge 1. Boscos mixtos de teix, alzina, grèvol i caducifolis, molt ombrívols i amb un sotabosc pobre
compost per espècies típiques de l’alzinar, espècies més mesòfiles i espècies de sòls pedregosos.
Imatge 2 Boscos dominats per la pinassa amb un estrat arbustiu alt, format per moixeres, blades, alzines i
fins i tot grèvols. L’estrat herbaci és, en canvi, molt pobre.

5. Imatge 3. La pineda de pi blanc és la comunitat més estesa per tot l’EIN de la Serra de Llaberia. Això és
degut a la seva capacitat de recuperació després dels incendis forestals
Fotografia original del Blog Mirando Plantas
Imatge 4. Aspecte d’una brolla xerocàntica. Matollars baixos (30-40 cm) dominats per mates pulviniformes
d’eriçó (Erinacea anthyllis) que s’implanten en enclavaments careners molt esventats, amb un sòl prim i
pedregós. En els espais que deixen les mates d’eriçó hi ha un estrat herbaci ben desenvolupat en el qual
dominen els elements de jonceda.
Fauna
El poblament faunístic de vertebrats de la Serra de Llaberia és molt ric i divers amb un predomini
d’espècies de caire mediterrani. Del total de taxons presents o amb potencialitat de ser presents, els
ocells són, sens dubte el grup més representatiu, amb 114 espècies. Si observem les espècies
autòctones sensibles que han estat classificades amb categories de protecció, els grups més rellevants
són els amfibis i els peixos, degut a que els ambients aquàtics són força vulnerables.
La Serra de Llaberia forma part dels espais inclosos a la Xarxa Natura 2000 amb les categories de ZEPA
(Zona d’Especial Protecció per a les Aus) i LIC (Lloc d’interès comunitari). Tot i que no es disposa de
dades concretes de la seva distribució, els invertebrats de la Serra de Llaberia tenen una gran
importància, afavorint la seva denominació com a EIN. Destaca la presència d’espècies endèmiques rares
a Catalunya o d’elevat interès conservacionista.
Descripció general de la fauna vertebrada.
Els Amfbis són, sens dubte, el grup de vertebrat més conegut de la zona. Cal destacar la seva elevada
abundància en el quadrant nord-occidental de l’espai natural protegit. Destaca la presència de granota
verda, tòtil, el gripauet de punts o salamandra. Entre els rèptils destaca presencia de tortuga Mediterrània,
localitzada a l’entorn del turó de la Miloquera a Marçà. A la Serra de Llaberia hi abunden altres rèptils com
serps i llangardaixos (sauris). El llangardaix ocel·lat és el de majors dimensions. Les tres serps
Mediterrànies per excel·lència són la serp verda (Malpolon monspessulanus), la serp blanca (Rhinechis
scalaris) i la serp de ferradura (Haemorrhois hippocrepis). Per últim, l’escurçó ibèric (Vipera latasti) una
serp verinosa és present a la Serra de Llaberia, sobretot en roquissars i les zones més elevades,
inaccessibles i tranquil·les. La població d’ocells de la Serra de Llaberia és molt nombrosa i representativa
en especies lligades a ambients mediterranis. En ambients forestals destaquen les espècies de pícids
(picots) i rapinyaires. Espècies com el cargolet, la mallerenga cuallarga i el raspinell comú són espècies
típiques d’ambients forestals. La gran abundància d’afloraments rocosos fa que la Serra de Llaberia sigui
un lloc de cria de moltes espècies rupícoles, destacant l’àguila daurada (Aquila chrysaetos), l’àguila
cuabarrada (Hieraetus fasciatus) i la gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax).

6. Els mamífers de la serra de Llaberia son un grup important de fauna. El grup de més interès
conservacionista es sens dubte el dels quiròpters amb nombroses citacions de presencia confirmada a
diferents masos de l'EIN i rodalies.