10 crisidelarestauraci-120214050904-phpapp02

QUÈ ESTUDIAREM?
10.1. El reformisme dinàstic
10.2. Les forces de l’oposició
10.3. Catalanisme i republicanisme
10.4. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)
10.5. La crisi del 1917
10.6. La descomposició del sistema
10.7. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

10.1. EL REFORMISME DINÀSTIC
• El desastre del 98 va mostrar les deficiències del Règim de
la Restauració i va donar lloc a un reformisme polític basat
en les idees regeneracionistes.
• El primer govern regeneracionista
(Silvela, 1899) va fracassar arran de la
repressió de la protesta dels comerciants
barcelonins per la pujada d’impostos, el
Tancament de caixes.
Silvela

•El 1901 es va reprendre el torn dinàstic, i el 1902
es va entronitzar Alfons XIII rei d’Espanya amb la
majoria d’edat de 16 anys.
• La participació directa d’Alfons XIII en la vida política, va ser un
element més de desestabilització, ja que el rei va abandonar el
tradicional paper d’àrbitre que la monarquia va exercir en l’època
del seus pares.
• Alfons XIII sempre va recolzar les opcions polítiques més
conservadores, culminant amb el seu recolzament al cop d’estat i
la Dictadura de Primo de Rivera.
• Els capricis de canvis de govern i president s del rei es van
conèixer com a CRISIS ORIENTALES ja que arribaven
directament del Palau d’Orient, la seva residència.

• Després de la desaparició de Cànovas i Sagasta, els dos partits
dinàstics van tenir dificultats per mantenir-se units.
• Inestabilitat dels governs: entre 1901 i 1916 hi va haver 18
executius i 12 caps de govern diferents.
• Els nous líders dels partits dinàstics van estar influïts pel
regeneracionisme.

Maura

*Va intentar una reforma “des de dalt”; un intent de reformar/regenerar
el sistema polític i l’administració amb una nova classe política que
havia de ser recolzada per les “masses neutres”. Amb això pretenia:
Governar de forma eficaç.
Desbancar els cacics.
Impedir el protagonisme a les classes populars (amb mà dura).
*Va fer una nova Llei Electoral (1907) que feia més difícil el frau
electoral (obligatorietat de votar) i permetia la participació de més partits
al Parlament.
*Va impulsar una política social amb la creació de l’Instituto Nacional de
Previsión o la Llei del Descans Dominical.
*Va exigir major independència de l’Executiu davant les ingerències de
la Corona. Va intentar donar més autonomia als ajuntaments i a les
Diputacions.

Canalejas

•Aprofundiment en la política de reformes socials, com a intent
d’acostament a les classes menys afavorides.
• Llimitació de la vinculació entre Església i Estat. Llei del
“Candau” (1910).
•Política tributària: nous impostos progressius sobre la renda en
lloc de l’impost de Consums.
•Política exterior: Conferència d’Algesires (1906); Protectorat del
Marroc (1912).
•Llei de Lleves i abolició de les “quotes” de redempció.
•1912 – Assassinat de Canalejas i crisi del reformisme dinàstic.
•Llei de Mancomunitats (1914).

10.2. LES FORCES D’OPOSICIÓ AL SISTEMA

10.2.1. Carlisme i tradicionalisme
Les diferents tendències no es van reunificar fins a la creació de la
Comunió Tradicionalista el 1931.

10.2.2. Republicanisme i lerrouxisme
• El republicanisme va ser la principal força d’oposició
parlamentària, però estava dividit. La Unió Republicana (1903) de
Nicolás Salmerón va ser un intent d’unir els diferents grups
republicans
• A Barcelona el republicanisme el liderava Alejandro Lerroux, un
advocat laboralista sevillà que va tenir força èxit en les eleccions
de 1901, 1903 i 1905. El seu discurs demagògic va ser molt ben
acollit per les classes populars. Reivindicava l’anticlericalisme i
l’anticatalanisme (català = patró explotador).
LLLLEEGGIIRR TTEEXXTT PPÀÀGG.. 221188

• Així, mentre que Unió Republicana el 1907 s’acostava al
catalanisme integrant-se a Solidaritat Catalana, alguns dels seus
dirigents, com Alejandro Lerroux o Vicent Blasco Ibáñez
(València), es despenjaven.
•El 1908 Lerroux es va presentar a tot l’Estat encapçalant el seu
propi partit, el Partit Republicà Radical (PRR). Després de la
Setmana Tràgica Lerroux va perdre el suport popular, va moderar
el seu discurs (va ser molt conservador) i es va traslladar a
Madrid.

Alejandro Lerroux

10.2.3. Les forces obreres
Recordar el procés d’industrialització a Catalunya, amb
l’augment del nombre de treballadors en el sector industrial i del
seu pes en el conjunt de l’economia catalana i espanyola.
Paral·lelament s’incrementà la conflictivitat laboral en la
dialèctica patronal /obrers per la jornada laboral, la qüestió salarial
i la precarietat i condicions dels llocs de treball...
Gran vaga obrera del 1902 a Barcelona, que no té recolzament
de l’UGT, i perd la seva esca influència a Catalunya
El 1907 va néixer la Solidaritat Obrera, formada pels grups
anarquistes i de diverses forces del moviment obrer català, com a
resposta a la Solidaritat Catalana (burgesa).

10.2.3. Les forces obreres: socialisme
• El PSOE va créixer en militància i va aconseguir el seu primer
diputat el 1910, Pablo Iglesias.
• El sindicat socialista UGT va arribar gairebé a un quart de milió
d’afiliats el 1920.
• Un sector més radical (revolucionaris) del PSOE, i simpatitzant
del bolxevisme soviètic, va fundar el Partit Comunista d’Espanya
(PCE) l’any 1921.

10.2.3. Les forces obreres: anarquisme
•L’anarcosindicalisme es va aplegar a l’entorn de Solidaritat
Obrera (1907).
• El 1910 es va crear la creació de la secció espanyola de la CGT
(Confederació General del Treball), que es va convertir en la CNT
(Confederació Nacional del Treball), d’ideologia anarquista i
revolucionària.
• Defensava la promoció d’una vaga general revolucionària que
acabés amb l’Estat i el capitalisme.
• El 1915 era el primer sindicat a Catalunya, València, Saragossa,
Andalusia i localitats del nord peninsular. El 1919 ja tenia
700.000 afiliats.

10.2.3. Les forces obreres: anarquisme
IDEOLOGIA
Es fonamentà en l’apoliticisme, que l’allunyava de l’acció política dels
partits de l’esquerra socialista, i enfront de la UGT.
Forta implantació a Andalusia, al País Valencià, i sobretot a Catalunya,
on fou la força sindical hegemònica.
Preconitzava l’acció revolucionària per mitjà de la vaga, l’eliminació
de la propietat privada i de l’Estat i la destrucció del capitalisme.
Els seus principals líders foren Àngel Pestaña, Salvador Seguí (“El Noi
del Sucre”) i Joan Peiró.

10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909)

10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909.
10.3.1. La consolidació de la Lliga Regionalista
•El partit hegemònic al si del catalanisme de l’època era la Lliga
Regionalista, amb Prat de la Riba com a ideòleg (La nacionalitat
catalana) i Francesc Cambó com a portaveu al Congrés.
Bona part dels dirigents eren possibilistes, partidaris d’acords
amb el govern en benefici de les corporacions econòmiques i
d’avenços autonomistes.
• Els intransigents van abandonar el partit el 1904, arran d’una
visita del rei que no va ser boicotejada pels regidors barcelonins.
Escindits com Jaume Carner o Lluís Domènech i Montaner van
crear el 1906 el Centre Nacionalista Republicà.

10.3.2. La coalició Solidaritat Catalana
•El 1905, arran de la publicació d’un acudit irònic, els militars van assaltar i
destruir impunement les redaccions del Cu-cut! i La Veu de Catalunya.
•El govern, a més, va elaborar la Llei de Jurisdiccions (1906), atorgant a la
justícia militar les competències per jutjar els casos considerats d’ofensa
contra la pàtria.
•La pressió anticatalanista va esperonar les forces catalanes (excepte els
partits liberal, conservador i lerrouxista) a presentar-se coaligades a les
eleccions generals del 1907, amb el nom de Solidaritat Catalana i amb el
“programa del Tívoli” (per derogar la Llei de Jurisdiccions i demanar òrgans
d’autogovern per Catalunya, obtenint 41 diputats de 44 possibles.
•Però el projecte no va trigar a dividir-se a causa de l’heterogeneïtat dels
grups i del dirigisme de la Lliga. Els fets de la Setmana Tràgica van
provocar la seva dissolució definitiva.

10.3.2. La coalició Solidaritat Catalana

10.3.3. El catalanisme d’esquerres
Es distingeixen dos grups:

10.3.4. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona
•El 1906 va tenir lloc la Conferència d'Algeciras, segons la qual els
Estats espanyol i francès es repartien el Marroc com a un Protectorat.
•La població marroquina es va revoltar, iniciant-se la Guerra del Riff,
molt impopular a Espanya, i que es va allargar fins el 1926.
•Entre el 25 de juliol i el 2 d’agost del 1909 es va viure a Barcelona la
Setmana Tràgica, una revolta originada pel descontentament amb la
guerra al Marroc i per la mobilització dels reservistes.
•La prohibició governativa de les protestes va exacerbar els ànims i es
va convocar una vaga general que va derivar en una insurrecció
generalitzada amb la crema d’edificis religiosos (irresponsabilitat
d’alguns extremistes que van manipular els prejudicis anticlericals
populars) i barricades als carrers.

10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909).

(199906)

Recollida de cadàvers al Barranco del Lobo, 1909.

•Només una brutal repressió militar indiscriminada va poder aturar
el conflicte, amb morts, detencions i afusellaments com el de
Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista i fundador de
l’Escola Moderna, acusat falsament de ser l’instigador.
.
•El govern de Maura va caure amb la crisi,
i tots els partits van quedar desprestigiats.

Francesc Ferrer i Guàrdia executat
(L’Esquella de la Torratxa, 1932)

10.4. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)
•La Mancomunitat de Catalunya va ser el primer ens administratiu
català d’ençà el 1714, però només unificava i gestionava les
atribucions que ja tenien les diputacions provincials. Es va
aconseguir després d’un llarg procés, l’abril del 1914, sota la
presidència de Prat de la Riba, sempre amb majoria de la Lliga
Regionalista.
•La seva obra va ser destacada en els camps de l’ensenyament
(renovació pedagògica, escoles tècniques, etc.), la cultura
(Biblioteques Populars, normalització lingüística, promoció
museística, etc.), i les obres públiques (millora de les xarxes
viària, postal i telefònica; pla d’acció agrària; etc.). Fins a la seva
dissolució el 1925, va potenciar la modernització de Catalunya en
el context d’endarreriment generalitzat de l’Estat espanyol.

10.4.1. La Mancomunitat de Catalunya: Orígens
La Diputació de Barcelona, presidida per
Enric Prat de la Riba, sol·licità al Govern
la possibilitat de “mancomunar” les
quatre Diputacions catalanes per unir les
seves competències (1911).
Llei de Mancomunitats (1914).
La petició, recolzada per les altres
Diputacions, fou recollida pel cap
del Govern, José Canalejas, però
aquest va ser assassinat l’any 1912, i
el procés es paralitzà.
Forta oposició del Partit
Conservador, de parts dels
liberals i de la premsa de
Madrid, que titllaren el projecte
de “separatista”
Bloqueig parlamentari al projecte de Mancomunitat fins el 1914, quan el
Govern presidit pel conservador Eduardo Dato va decretar la Ley de
Mancomunidades, que obria el camí a aquesta aspiració catalanista.
Es va crear la Mancomunitat de Catalunya, presidida
per Enric Prat de la Riba, a partir de la comunitat de les
Diputacions de Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona.
6 d’abril
de 1914

10.4.2. La Mancomunitat de Catalunya: Constitució
La Mancomunitat comptava
amb una Assemblea de 96
diputats (36 per Barcelona i 20
més per cada una de les altres
províncies), i un Consell
Permanent de 8 membres, 2 per
cada província.
L’Assemblea va ser dominada
majoritàriament per la Lliga, si
bé amb presència important de
diputats d’altres formacions.
La Mancomunitat es creava
com a un organisme
purament administratiu, que
sumava de fet les
atribucions que ja tenien les
quatre Diputacions.
No va rebre cap transferència de
competències polítiques des del Govern
de Madrid.
No va veure incrementats els seus
pressupostos (per part de l’Estat) de cap
manera, per fer front a les seves
atribucions.

10.4.3. L’obra de govern de la Mancomunitat
La seva actuació política va anar dirigida a la idea de “crear país”, de
modernitzar Catalunya i de dotar-la dels mecanismes per posar-la a
nivell de l’Europa més avançada.
ELS GRANS EIXOS
En l’àmbit de les infraestructures i dels serveis públics
Millora de la xarxa viària i ferroviària (i també telefònica)
principal i secundària pel conjunt del territori català (idea
de cohesió territorial)
Pla de modernització agrària, amb la creació d’Escoles de
capacitació, foment de les cooperatives, impuls a la
modernització tecnològica...
Creació de l’Escola de l’Administració Pública, per millorar
la funció pública i la idea de servei públic a Catalunya.

10.4.3. L’obra de govern de la Mancomunitat
ELS GRANS EIXOS
En l’àmbit de la cultura i de l’educació
Gran suport i impuls a la cultura catalana: Institut d’Estudis
Catalans, Biblioteca de Catalunya, xarxa de biblioteques
populars, etc.
Consolidació del català: Impuls a la normalització de l’ús de
la llengua catalana: projecte d’unitat ortogràfica
encarregada a Pompeu Fabra.
Protecció del patrimoni cultural i monumental català:
monuments, museus, catalogació d’edificis d’interès...
Impuls a la renovació i modernització pedagògiques:
Escoles del Treball i Industrials, Escoles de Mestres (impuls a la
“renovació pedagògica”, Escoles Experimentals...

10.4.4. La Mancomunitat: funcionament

10.5.1. La crisi del 1917: l’impacte de la Gran Guerra
•Espanya, va quedar al marge del sistema d’aliances europeu
previ a la Primera Guerra Mundial, i es va mantenir neutral durant
el conflicte (govern presidit per E. Dato).
*Cambó: “Espanya havia de ser neutral perquè no podia ésser
altra cosa. Ni posseïa un exèrcit eficient, ni tenia un ideal
internacional”
• La neutralitat va afavorir l’economia, fent-se grans
negocis a costa dels dos bàndols. En canvi, es va
desencadenar un greu procés inflacionari i una forta
tensió social.
Eduardo Dato

10.5.1. La crisi del 1917: l’impacte de la Gran Guerra

10.5.2. La crisi del 1917: una crisi o tres crisis?
a) Crisi Militar: grups de militars van formar les Juntes de Defensa
(peninsulares), reclamant millores salarials i regular els ascensos per
criteris d’antiguitat (en contra dels africanistes, que ho feien per mèrits
de guerra); al juny van elaborar un manifest en que culpaven al govern
de no resoldre els problemes (intervencionisme?)
b) Crisi política: durant una suspensió de Corts (caiguda del govern de
Romanones), el 5 de juliol de 1917 es va reunir a Barcelona una
Assemblea de Parlamentaris (republicans, socialistes, lligaires...) per
reivindicar la transformació de l’Estat centralista en un d’autonomista i
convocar eleccions a Corts Constituents (corrupció, supressió constant
de garanties constitucionals, estats d’excepció...)
El moviment, no va tenir continuïtat, ja que requeria l’entesa entre
regionalistes i antimonàrquics d’esquerra i just esclatava una vaga
general convocada per la CNT i la UGT (durament reprimida).

c) Crisi social: des del 1916 es mantingué un moviment vaguístic
creixent, tot i que desigual geogràficament i sectorialment. El
ressò de la Revolució Russa de febrer va esperonar les
expectatives revolucionàries entre les forces obreristes.
La vaga general d’agost del 1917 es va reprimir sense
contemplacions per part de l'exèrcit i amb el suport de les classes
benestants.

10.6. La descomposició del sistema (1917-1923)
• Entre el 1918 i el 1923, la incapacitat dels governs per reformar
el sistema polític, la forta conflictivitat social i les tensions
derivades de la guerra del Marroc van suposar la crisi definitiva
del règim de la Restauració.
•El fracàs dels governs de coalició van propiciar el retorn al
sistema dinàstic (10 governs durant aquest període). Es va tornar
a la tupinada, però cap partit va aconseguir majoria al Parlament i
així es van fer habituals, les mesures d'excepció, la suspensió de
les garanties constitucionals, tancament de les Corts… i cada
vegada amb més pes de l’exèrcit: protagonista de la repressió.

• El govern d’Eduardo Dato va caure
arran de “la crisi” -1917- (Dato va ser
assassinat pels anarquistes el 1921).
• Es succeïren deu governs en cinc
anys (veure cronologia del tema), dos
d’ells de concentració (dinàstics i
catalanistes), amb períodes de
supressió de les garanties
constitucionals. Uns governs que no
van poder redreçar la situació
(econòmica i social) per les moltes
divergències partidistes

• El 1922, desencisats amb el possibilisme de la Lliga i amb la
incomprensió de les campanyes per l’autonomia a la resta de
l’Estat, a Catalunya aparegueren grups nacionalistes més radicals
com Acció Catalana i Estat Català.
• El catalanisme progressista havia començat a revifar poc abans,
el 1917, amb el Partit Republicà Català de Francesc Layret i Lluís
Companys.

• El 1919 esclata la vaga de La Canadenca, que desencadenà una
forta repressió (estat d’excepció, locaut) i la resposta violenta
d’activistes com Buenaventura Durruti, Joan Garcia Oliver i
Francisco Ascaso (Los Solidarios).
Buenaventura Durruti

• La Federació Patronal va organitzar bandes de pistolers per
assassinar els dirigents sindicals en conxorxa amb les autoritats
policials (Martínez Anido), i uns Sindicats Lliures (grocs). El
pistolerisme va deixar un rastre de més de 800 atemptats entre 1917
i 1923.

• L’anarcosindicalisme propugnava les vagues generals com a
instrument revolucionari que destruís el sistema (la CNT va editar el
diari Solidaridad Obrera). El camp andalús va esdevenir la punta de
llança de l’agitació anarquista (trienni bolxevic).
• A Catalunya sorgí el sindicat Unió de Rabassaires el 1922
(enfrontat a l’Institutc Agrícola Català de St. Isidre –IACSI- de
dretes).

CONFLICTIVITAT AL CAMP
• Trienni bolxevic (1918-21)
a Andalusia.
• Conflicte Rabassaire, a
Catalunya. Unió de Rabassaires
(1822), sindicat pagès
(explotació familiar) enfrontat a l’
IACSI (Institut Agrícola Català de
Sant Isidre)
CONFLICTIVITAT OBRERA
• Vaga de la Canadenca (1919).
• Pistolerisme: Enfrontament
entre els sindicats i la patronal:
Sindicat Lliure//Los Solidarios.
• Repressió. Aplicació Llei
de Fugues.
La fi de la Guerra Mundial va produir un canvi brusc de les
condicions econòmiques: disminució de la producció, alça de preus,
augment de l’atur, que juntament amb el triomf de la Revolució a
Rússia, va provocar una molt gran la mobilització social i l’augment
del sindicalisme.

• El 1921, un atac marroquí va sorprendre la guarnició espanyola
a Annual*. El desastre va esquitxar l'exèrcit, el govern i la
monarquia.
http://www.youtube.com/watch?v=zdgAitG5y-http://ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_d%27Annual
Abd-el-Krim

Ya llega a los
coroneles
Ya sube hasta
los generales
http://es.wikipedia.org/wiki/Expediente_Picasso
¿Ve usted si está alto? ¡Pues
no alcanza a los políticos!

10.7. La dictadura de Primo de Rivera
•El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya,
Miguel Primo de Rivera, va donar un cop d’estat
• JUSTIFICACIÓ: posar fi a la crisi política,
la conflictivitat social i el perill del
trencament de la unitat d’España.
• SUPORTS: monarquia, militars i part de
les classes dirigents.
• OBJECTIUS:
•Acabar amb la conflictivitat social
•Frenar les aspiracions nacionalistes
•Evitar responsabilitats per Annual
•Evitar un canvi en les elits polítiques que
portessin a la democratització del règim

10.7. La dictadura de Primo: Reorganització de l’estat
•Va crear un Directori militar, per a arreglar els problemes més
importants, que va suspendre el règim constitucional (cambres
legislatives, ajuntaments, etc.), i va perseguir anarquistes i
comunistes.
DIRECTORI MILITAR
(1923-1925)
•Suspensió règim constitucional.
•Dissolució cambres legislatives.
•Cessament de les autoritats civils i
ajuntaments.
•Prohibició dels partits polítics i sindicats.
•Militarització de l’ordre públic.
•Repressió obrera
•Solució del conflicte del Marroc:
Desembarcament d’Alhucemas (1925)
http://www.youtube.com/watch?v=aOWNKCPh9Rk&

Desembarcament a la badia de Alhucemas, nord d’Àfrica (1925)
http://www.youtube.com/watch?v=W-qX_oVbNPY

•A partir de l’any 1925 va governar amb un Directori civil
•Va crear un partit a l’estil de Mussolini, la Unión Patriótica, que li
donés suport social.
•Va actuar conjuntament amb França al Marroc (desembarcament
d’Alhucemas,1925), amb èxit.
•L’Organització Corporativa Nacional va agrupar patrons i líders
sindicals moderats per eliminar els conflictes laborals. La UGT hi
va col·laborar.
DIRECTORI
CIVIL
(1925-1930)
•Perpetuar el Règim a l’estil feixista
italià.
Partit únic: Unión Patriòtica
Estat Corporatiu: Assemblea
Nacional Consultiva.

10.7. La dictadura de Primo: Política econòmica i social
Va crear milers de llocs de treball amb la realització d’obres
públiques que haurien de servir per modernitzar les
infraestructures. En aquest mateix sentit potencià les exposicions
universals de Barcelona i Sevilla del 1929.
Tot plegat, va provocar un greu dèficit pressupostari, camuflat per
la bona conjuntura econòmica dels anys ‘20.

REFORMES:
•Intervencionisme estatal per afavorir les empreses espanyoles
•Foment de les obres públiques (ferrocarrils, carreteres, etc...)
•Proteccionisme
•Concessió de monopolis: CAMPSA, Telefònica...
EXPOSICIÓ INTERNACIONAL 1929 a Barcelona* i Sevilla.
*Objectiu: atreure la burgesia catalana cap al règim.
Sindicalisme Vertical: Organització Corporativa Nacional.
(agrupava patrons i obrers en comitès paritaris per regular els
conflictes laborals,salaris, condicions de treball…)

10.7. La dictadura de Primo de Rivera: Oposició al règim
•Malgrat el suport inicial de la Lliga, aviat va mostrar-se
l’anticatalanisme del règim: supressió de la Mancomunitat el
1925, prohibició dels Jocs Florals, censura, etc.
•L’oposició al règim fou exercida per alguns monàrquics i militars
conspiradors; però, sobretot, per republicans, anarquistes,
comunistes, catalanistes radicals, i bona part de la intel·lectualitat.
•Francesc Macià, dirigent d’Estat Català i exiliat a França,
organitzà un projecte d’invasió armada de Catalunya per instaurar
un Estat independent. El novembre de 1926 va concentrar-se a
Prats de Molló per passar la frontera amb un grup
d’expedicionaris. Malgrat que va ser detinguts van aconseguir un
gran ressò mediàtic.

10.7. La dictadura de Primo de Rivera: Oposició al règim
•Partits dinàstics
Apartats del poder
•Republicans
•Comunistes
•Sectors militars
•Intel·lectuals: Unamuno, Blasco Ibáñez...
•Estudiants universitaris, organitzats a la FUE (Fed. Universitària
Escolar)
•CNT
•PSOE y UGT
•Nacionalismes: Catalanistes i Bascos
Alianza Republicana (1926)
Sanjuanada (intent fallit de cop d’estat contra Primo, 24/06/1926,
protagonitzat pels generals Weyler i Aguilera. Van ser descoberts i arrestats).

10.7. La dictadura de Primo: Caiguda de Primo de Rivera
•Incapacitat de donar una sortida política a la nova situació
•Desprestigi de la monarquia
•Oposició cada vegada més forta
DICTABLANDA:
Davant d’aquesta situació, Primo dimiteix i Alfons XIII nomena al
General Berenguer. Aquest va governar per decrets i va intentar
apaivagar els ànims després de la situació creada pel crac de la Borsa
de 1929 i per les revoltes socials. Va derogar moltes de la mesures
imposades i impulsades per Primo.
Intenta organitzar unes eleccions generals sense èxit: partits dinàstics
es neguen, forta oposició política (Pacte de San Sebastián), força
moviment obrer, aixecament de Jaca… Va presentar la dimissió al
febrer del 1931.
L’Almirall Juan B. Aznar va intentar gradualment arribar a la situació
anterior al 1923 i va organitzar unes eleccions municipals per al 12
d’abril de 1931.

10 crisidelarestauraci-120214050904-phpapp02

10 crisidelarestauraci-120214050904-phpapp02

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Similar to 10 crisidelarestauraci-120214050904-phpapp02

Similar to 10 crisidelarestauraci-120214050904-phpapp02 (20)

More from Isabel Barniol

More from Isabel Barniol (6)

10 crisidelarestauraci-120214050904-phpapp02