LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ, LA REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL

LA CRISI DE LA
RESTAURACIÓ, LA
REPÚBLICA I LA GUERRA
CIVIL (1898-1939)

Crisi de la Restauració, República i Guerra Civil
Introdució
a) Sistema polític de la Restauració entra en crisi (primeres
dècades del segle XX).
b) Les reivindicacions catalanistes aconsegueixen la
constitució de la Mancomunitat.
c) 1923, Primo de Rivera instaura una dictadura.
d) 1931, es proclama la II República.
• Programa de reformes: agrària, militar, territorial...
• Les Corts aproven un Estatut d’Autonomia per Catalunya:
govern autònom = Generalitat.
e) Conflicte entre partidaris de les reformes i els que no
esclata el juliol del 1936: Guerra Civil (1936-1939).

El Regeneracionisme Dinàstic
La crisi del torn dinàstic (1898-1917)
El sistema de la Restauració es basava en que els dos partits
majoritaris (conservadors i liberals) es tornaven al poder (torn
dinàstic) a través de manipular les eleccions, de manera que la
resta de partits no podien arribar mai al poder, tot això
moderat pel rei (Alfons XII fins 1885, Maria Cristina com a
regent entre 1895 i 1902 i Alfons XIII des de 1902).
En 1898 Espanya perd les últimes colònies de Cuba, Puerto
Rico i Filipines (“desastre del 98”) i el país pren consciència
dels seus problemes.
Davant aquests problemes comença a criticar-se al sistema de
la Restauració i al propi rei Alfons XIII i naix un moviment
regeneracionista que volia modernitzar el país.
Art. 1°. España renuncia a todo derecho de soberanía y propiedad sobre
Cuba. En atención a que dicha isla, cuando sea evacuada por
España, va a ser ocupada por los Estados Unidos, éstos, mientras
dure su ocupación, tomarán sobre sí y cumplirán las obligaciones
que, por el hecho de ocuparla, les impuso el derecho internacional
(...)
Art. 2°. España cede a los Estados Unidos la isla de Puerto Rico y las
demás que están ahora bajo su soberanía en las Indias Occidentales,
y la isla de Guam en el archipiélago de las Marianas o Ladrones.
Art. 3°. España cede a los Estados Unidos el archipiélago conocido por
las islas Filipinas (…).
Art. 5°. Los Estados Unidos, al ser firmado el presente tratado,
transportarán a España, a su costa, a los soldados españoles que
hicieron prisioneros de guerra las fuerzas americanas al ser
capturada Manila.
Paz de París (10-XII-1898)

El Regeneracionisme Dinàstic
Conservadors i liberals es proposen un programa de reformes.
Tot i que la divisió interna va impossibilitar l’estabilitat política i
al solució de problemes. Mentrestant l’oposició al sistema es
fa cada vegada més forta: els republicans, els nacionalistes
catalans, els socialistes i els anarquistes.
El reformisme conservador
El nou líder conservador, Antonio Maura, impulsà
l’anomenada “revolució des de dalt”. Comportava: reforma de
la Hisenda, de l’Administració local, de la llei electoral i una
regulació del dret de vaga.
Aquestes mesures van permetre més protagonisme als partits
de l’oposició.

La Setmana Tràgica
Es produeix el 1909. Va tenir un fort component revolucionari i
antireligiós (crema d’esglésies). Es va iniciar amb l’oposició al
reclutament per a la Guerra del Marroc.
Aixecament sufocat per l’exèrcit amb una repressió
desproporcionada (afusellament pedagog Ferrer i Guàrdia).
Dimissió de Maura. El rei encarrega als liberals la formació
d’un nou govern.

El reformisme liberal
A partir del 1910, els liberals liderats per José Canalejas inicien
una nova experiència reformista.
El govern limità la influència de l’Església, va regular les
relacions laborals i va impulsar el servei militar.
S’inicià una descentralització de l’Estat amb la creació de la
Mancomunitats de Catalunya, l’any 1914.
MANCOMUNITAT de CATALUNYA
Institució que unia les quatre diputacions
catalanes amb finalitats purament
administratives. Es va constituir el 1914
sota la presidència d’Enric Prat de la Riba,
dirigent del partit catalanista Lliga
Regionalista.

Els grups de l’oposició
Els partits del torn dinàstic van anar perdent influència, alhora
que l’oposició s’enfortia.
Republicanisme Grups Catalanistes Socialisme Anarquistes
Augmenta el pes
electoral.
Es crea la Unió
Republicana i el Partido
Republicano Radical
d’Alejandro Lerroux.
Augmenten la seva
força electoral i la
presència al parlament
espanyol.
El PSOE i el seu sindicat
UGT consoliden la seva
presència a Madrid, al
País Basc i Astúries.
Pablo Iglesias primer
diputat socialista al
1910.
Continuen fraccionats.
Uns defensen accions
terroristes. Altres
funden la
Confederación Nacional
del Treball (CNT).

La crisi del 1917
Durant la Iª Guerra Mundial Espanya aprofita la seva neutralitat
per a exportar productes a Europa, però mentre els preus
pugen molt (enriquiment de la burgesia), els salaris no (els
obrers viuen encara pitjor).
El malestar de l’oposició política i els militars peninsulars
s’uneix a les protestes dels sindicats socialistes (UGT) i
anarquistes (CNT), que convoquen una vaga general per a
derrocar el govern i el sistema de la Restauració: crisi del 1917.

La crisi del 1917
El govern va pactar amb militars, va enviar la Guàrdia Civil a
acabar amb les protestes polítiques va reprimir per la força les
vagues i revoltes, però la crisi de la Restauració ja havia
començat.

Una població en creixement
Catalunya al inicis del segle XX
Durant el primer terç del segle XX, la població catalana va
créixer: 1,9 milions habitants el 1900 i 2,7 milions el 1930.
Raons: davallada de la mortalitat, sobretot la infantil, i
l’arribada d'immigrants.
Cap al 1915 comença a disminuir el nombre de catalans que
emigraven a Amèrica i augmenta els que arribaven a Catalunya
procedents d’altres llocs d’Espanya. Majoritàriament de:
Múrcia, Aragó, el País Valencià i Almeria.
La tendència a l’èxode rural es va consolidar. Les ciutats van
créixer molt.
Menys població dedicada a l’agricultura, l’any 1930, el 26,6% de
la població activa.

La consolidació de l’obrerisme
Les desigualtats de l’organització industrial van fer que la
societat catalana d’aquell moment conegués una forta
conflictivitat social.
El 1902 va haver-hi una gran vaga general que aturà 80.000
obrers a Barcelona més d’una setmana.
El 1907 es va crear Solidaritat Obrera: federació
d’organitzacions obreres que aplegava sindicalistes,
anarquistes i socialistes. El 1911 aquesta organització va
esdevenir la CNT, el sindicat anarcosindicalista amb més
influència.

El sorgiment del lerrouxisme
També va guanyar espai el republicanisme liderat per
Alejandro Lerroux.
El lerrouxisme tenia un discurs populista, revolucionari i
anticlerical. Fort component espanyolista.
Va tenir èxits electorals els anys 1903 i 1905, després va anar
perdent força.
Lerroux va abandonar el partit en desacord amb
l’apropament al catalanisme que havien propiciat els dirigents
del seu partit.
L’any 1908 el va abandonar per fundar el Partit Republicà
Radical.
“Jóvenes bárbaros de hoy: entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura;
destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de
madres para virilizar la especie. Romped los archivos de la propiedad y haced hogueras con sus papeles para
purificar la infame organización social. Penetrad en sus humildes corazones y levantad legiones de
proletarios, de manera que el mundo tiemble ante sus nuevos jueces. No os detengáis ante los altares ni ante
las tumbas... Luchad, matad, morid.”
Alejandro Lerroux, 1906

La formació de Solidaritat Catalana
Els primers anys del segle XX, la Lliga Regionalista va ser el
partit més important dins el catalanisme. Principal dirigent:
Enric Prat de la Riba. Deixà constància al llibre La nacionalitat
catalana (1906), reclamava l’autonomia política per a
Catalunya.
L’any 1906 les forces polítiques de Catalunya (menys
lerrouxistes i partits dinàstics)es van unir en una candidatura
única. La coalició va ser anomenada Solidaritat Catalana.
Demanava la descentralització de l’Estat.

La Mancomunitat de Catalunya
L’any 1911, les quatre diputacions catalanes van presentar al
govern de Madrid la proposta de mancomunar aquestes
institucions.
El govern liberal de Canalejas es comprometé a promoure una
Llei de Mancomunitats (aprovada l’any 1912).
La Mancomunitat de Catalunya es va crear el 1914 com a
institució de govern que agrupava les quatre diputacions
catalanes. El primer president va ser Prat de la Riba i l’any 1917
va ser substituït per Puig i Cadafalch.
 Creació de noves infraestructures i
de serveis públics que estimulessin la
modernització de l’economia catalana
(pla de millora de la xarxa viària, dels
sistemes postal i telefònic i projecte de
millora agrària).
 Endegà un projecte per promoure la
llengua i la cultura catalanes: es creen
noves institucions culturals, s’encarrega
a Pompeu Fabra la unificació ortogràfica
del català i es va fer una renovació
pedagògica amb la creació de centres
educatius.

La Descomposició del Sistema (1917-1923)
La crisi de la Restauració i Dictadura
(1917-1931)
Aquests anys es caracteritzen per una gran inestabilitat
política, una forta conflictivitat social i els problemes en la
guerra del Marroc.
A partir de la crisi de 1917 conservadors i liberals s’uneixen per
a formar governs que intenten solucionar els problemes
(governs de concentració), però són incapaços i els governs
duren poc (inestabilitat política). Entre el 1917 i el 1923 es van
formar tretze governs diferents.
Presidents del Govern d’Espanya entre 1903 i 1922

La Descomposició del Sistema (1917-1923)
(1917-1931)
Els sindicats socialista (UGT) i anarquista (CNT) no paren de
guanyar importància i protagonitzen nombroses vagues i
ocupacions de latifundis, especialment a Andalusia  Trienni
Bolxevic (1918-1921).
A les zones industrials els treballadors van promoure una sèrie
de vagues. Millors salaris i millors condicions de treball. Vaga
de La Canadenca al 1919 que va paralitzar la indústria i els
serveis de Barcelona durant 40 dies.
A Barcelona, les protestes socials són greus i la burgesia
contracta pistolers per a atemptar contra els líders sindicals i
rebentar les vagues (pistolerisme), encetant-se uns anys de
forta violència social i assassinats als carrers.

La derrota d’Annual
(1917-1931)
Espanya va voler refermar la seva presència al Rif. Es van iniciar
algunes operacions militars que només tenien el suport de les forces
econòmiques amb interessos a la zona, el dels militars africanistes i
el del rei. La intervenció militar va trobar la resistència dels rifenys
que l’any 1921 van atacar la posició d’Annual i els van derrotar.
Es va produir un fort debat que qüestionava la preparació i
l’organització de l’exèrcit. L’oposició encarregà una investigació a
una comissió parlamentària per depurar responsabilitats (Expedient
Picasso).
La presentació a les Corts dels resultats que denunciaven les
irregularitats i la corrupció dins l’exèrcit, i acusava alguns
comandaments militars i fins i tot involucrava el monarca, provocà
una gran inquietud que va portar a un cop d’Estat.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1931)
(1917-1931)
El 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, amb
consentiment d’Alfons XIII i amb el suport de les organitzacions
patronals i dels grups polítics conservadors, va protagonitzar un cop
d’Estat que portà a una dictadura militar.
Durant el Directori Militar (1923-1925), es va suspendre la
Constitució, es va dissoldre el Parlament i es va destituir tots els
càrrecs electes. Forta repressió contra:
• Llibertats → Es prohibeixen tots els partits polítics i alguns sindicats. Es
censurà la premsa, es limità la llibertat d’ensenyament i es perseguí als
intel·lectuals contestataris.
• Moviment obrer → S’il·legalitzen les organitzacions revolucionàries. Es
perseguí especialment la CNT i el Partit Comunista.
• Nacionalismes → Es van prohibir les expressions públiques del
nacionalisme català i basc. L’any 1925 es va suprimir la Mancomunitat
de Catalunya.

(1917-1931)
Es va intentar solucionar el conflicte del Marroc. Al 1925 es
produí el desembarcament d’Alhucemas que va posar fi al
conflicte. L’any 1927, l’exèrcit espanyol va aconseguir
l’ocupació de tot el protectorat del Marroc.
A partir del 1925 s’institueix un govern civil → Directori civil.
Es va organitzar un partit únic, la Unión Patriótica i es va crear
l’Assemblea Nacional Consultiva que no era elegida
democràticament.
El règim va dur a terme un programa d’economia dirigida que
fomentà les obres públiques (Exposició Universal de
Barcelona...) i els monopolis de l’Estat (Telefònica, Campsa...).

(1917-1931)
Les repercussions de la crisi econòmica internacional del 1929
van posar fi al creixement econòmic i el clima d’oposició a la
dictadura va augmentar considerablement.
El dictador va dimitir el gener del 1930. Alfons XIII va nomenar
cap de govern el general Berenguer (dictablanda). Aquest
havia de convocar unes eleccions i tornar a la legalitat
constitucional.

La proclamació de la República
De la monarquia a la república
El 12 d’abril del 1931,es van celebrar unes eleccions municipals. La
gent les va veure com un plebiscit entre monarquia i república.
Els republicans, socialistes i catalanistes d’esquerres va constituir
una coalició per presentar-se unida a les eleccions → Pacte de Sant
Sebastià, 1930. Els partits monàrquics es van presentar dividits.
El triomf republicà va ser molt important a les grans ciutats (majoria
a 41 capitals de províncies) a les regions industrials. Desig de canvi.
Milers de ciutadans van sortir al carrer per demanar la proclamació
de la República. El rei Alfons XIII va suspendre la potestat reial i va
abandonar el país cap a l’exili.
El 14 d’abril del 1931, es va proclamar la República a la ciutat d’Eibar
(Guipúscoa), que va ser seguida per Barcelona i Madrid.

El govern provisional
S’instaura un govern provisional de republicans, socialistes i
nacionalistes gallecs i catalans que impulsà les següents
reformes:
Amnistia general per als presos polítics i llibertat de partits i
sindicats.
Lleis socials per millorar la situació del treballador: jornada
laboral 8 hores, salari mínim, regulació de contractes i
assegurança d’accidents.
Establiment de la Generalitat provisional de Catalunya. Pas
previ a l’autonomia.
Nova ordenació electoral.

El govern provisional
El nou govern va haver d’afrontar mostres d’anticlericalisme
(crema de convents) com a resposta a la posició a favor de la
monarquia que va declarar part de la jerarquia eclesiàstica.
En algunes ciutats espanyoles esclataren vagues obreres
convocades per la CNT. Volien la revolució social.
El juny del 1931, es convocaren eleccions a corts constituents.
Majoria per a la coalició republicana socialista. Primera tasca:
elaborar una nova Constitució que va ser aprovada al
desembre.
«Cuando los enemigos del reinado
de Jesucristo avanzan resueltamente,
ningún católico puede permanecer
inactivo».

La constitució del 1931
Caràcter democràtic i progressista, però no va tenir el consens dels
partits conservadors. Es basà en els principis següents:
a) Estat configurat de manera integral. Acceptava la possibilitat de
constituir governs autònoms en algunes regions.
b) El poder legislatiu residia en les corts (una sola cambra). L’executiu en el
consell de ministres i en el president de la República. Independència del
poder judicial. S’establia el sufragi universal: dones i homes.
c) Proclamava l’aconfessionalitat de l’Estat. Es respecten tots els cultes i
totes les creences. Es permet el matrimoni civil i el divorci.
d) Reconeixia els drets individuals i s’establien àmplies llibertats públiques.
Igualtat davant la llei, l’educació i el treball. Respecte a la propietat
privada. El govern podia expropiar béns considerats d’utilitat pública.
Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República. Manuel
Azaña, president del nou govern (coalició de republicans, socialistes i
nacionalistes).

Les reformes republicanes
El Bienni Reformista (1931-1933)
El nou govern va emprendre la tasca de reformar el país en un
sentit democràtic, laic i descentralitzat. Objectius: donar
solució a alguns dels greus problemes pendents i modernitzar
l’economia i la societat espanyoles.
REFORMA DE L’EXÈRCIT:
Objectiu: dinamitzar una institució
endarrerida tècnicament, amb un
excés de comandaments en relació a la
tropa i amb la majoria d’oficials
contraris al règim republicà.
REFORMA RELIGIOSA:
Objectiu: intentar disminuir el pes de
l’Església catòlica a la societat i la seva
influència a l’educació .

REFORMA EDUCATIVA:
Objectiu: promoure una educació laica,
obligatòria i gratuïta.
L’Estat va assumir la responsabilitat de
l’escola pública.
REFORMA TERRITORIAL:
Reconeixia la pluralitat d’Espanya i
iniciava una descentralització de
l’Estat.
La votació de l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya, el 1932, no va ser fàcil.

REFORMA AGRÀRIA:
Objectiu: posar fi al problema del latifundisme i de l’atur dels jornalers.
La millora de la capacitat adquisitiva dels pagesos ajudaria a la modernització econòmica del
país. Els pagesos serien un dels suports socials de la República.
És creà l’Institut de Reforma Agrària (IRA): era l’organisme encarregat d’indemnitzar els
propietaris expropiats i de facilitar l’assentament de famílies pageses a les parcel·les assignades.
Aplicació lenta i dificultosa per: burocràcia, pressupost escàs i resistència dels propietaris.

L’oposició a les reformes
Des del conservadorisme:
El reformisme republicà va haver de fer front als grans
propietaris agraris, a la jerarquia de l’Església catòlica, a una
part de l’exèrcit i a grans sectors de les classes altes. Tenien
por de perdre les propietats i el poder que ostentaven.
L’any 1932, el general Sanjurjo va intentar un cop d’Estat, el
govern va poder evitar-lo.
Les forces de dretes es van reagrupar en diferents
organitzacions:
CONFEDERACIÓN
ESPAÑOLA DE DERECHAS
AUTÒNOMAS (CEDA)
Líder: José Maria Gil Robles
Gran partit conservador i
catòlic.
Acceptava, amb reticències,
el règim republicà.
Els MONÀRQUICS de
Renovación Española
(José Calvo Sotelo) i els
CARLINS es van mostrar
clarament
antiparlamentaris i
antirepublicans.
El 1933, José Antonio Primo
de Rivera, va crear FALANGE
ESPAÑOLA (FE), grup
d’inspiració feixista. Amb una
orientació similar va néixer les
Juntas de Ofensiva Nacional
Sindicalistas (JONS), que al
1934 es va unir amb la FE.

L’oposició a les reformes
Des de l’obrerisme:
La lentitud de les reformes, sobretot de l’agrària, va exacerbar
els ànims dels jornalers i obrers, que volien una major
transformació socials.
La UGT va radicalitzar les seves protestes. També els
comunistes i els anarquistes. Alguns nuclis, els vinculats a la
CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), van apostar per la
insurrecció armada.
Amb la intenció d’implantar el comunisme llibertari van
protagonitzar aixecaments obrers i pagesos (aixecament de
Casas Viejas, 1933) La duresa de la repressió per part de
l’exèrcit i per les forces de l’ordre va desprestigiar el govern.
COMUNISME LLIBERTARI:
Doctrina que considera
imprescindible la destrucció i la
desaparició prèvia de l’Estat per
instaurar el comunisme. S’identifica
amb l’anarquisme.

La Generalitat Republicana
La Catalunya Republicana
Després de la victòria electoral del 12 d’abril, Francesc Macià,
va proclamar la República Catalana dins la Federació Ibèrica.
Les negociacions posteriors amb el govern de la República
Espanyola donaren lloc a la creació d’un govern provisional
que rebé el nom de Generalitat.
Tasca principal: elaboració d’un Estatut d’Autonomia. La
comissió d’experts es va reunir a Núria per redactar l’Estatut.
Referèndum: agost 1931. Majoria 99%.
Francesc Macià va presentar el nou Estatut a les Corts de
Madrid. Forta campanya en contra. Va ser aprovat el 9 de
setembre del 1932 amb retallades.

L’Estatut d’Autonomia del 1932
• Reconeixia Catalunya com una regió autònoma dins l’Estat
espanyol.
• Cooficialitat del català i del castellà.
• Institucions de govern: el Parlament, el govern de la
Generalitat i el President. La justícia restava en mans del
govern de Madrid.
• Competències compartides amb el govern de la República:
ordre públic, administració de justícia, educació, cultura i
sanitat.
• Competències plenes: dret civil català i règim administratiu.

Les forces polítiques
Nova estructura de partits polítics a Catalunya:
• Esquerra Republicana de Catalunya → Francesc Macià i Lluís
Companys.
• Acció Catalana Republicana i Unió Democràtica de Catalunya foren
partits centristes.
• Lliga Regionalista, més tard Lliga Catalana → Francesc Cambó.
• Hi havia alguns partits de caire marxista: Partit Obrer d’Unificació
Marxista (POUM), 1935; i el Partit Socialista Unificat de Catalunya
(PSUC), el 1936.
Entre l’obrerisme, el sindicalisme anarquista (CNT) era la força
majoritària. Propugnava abstencionisme electoral.
Les primeres eleccions al Parlament de Catalunya es celebren
el 20 de novembre del 1932. Els resultats donen la victòria a
Esquerra Republicana.
Lluís Companys, president del Parlament i
Francesc Macià, president de la
Generalitat.

L’obra de la Generalitat
Va continuar la política iniciada per la Mancomunitat de
Catalunya.
Desenvolupà les competències que li oferia el nou Estatut i va
organitzar les institucions pròpies de l’administració catalana.
EN EL TERRENY ECONÒMIC:
- Intentà resoldre els problemes dels
pagesos rabassaires: reducció de les rendes
que pagaven. Elaboració d’una nova llei
d’arrendament agrari.
- Es van reglamentar les condicions laborals
i es van organitzar els serveis d’assistència
social.
EN L’ENSENYAMENT:
-Es van millorar les condicions laborals i
salarials dels mestres.
- Es va introduir la coeducació i es van engegar
els moviments de renovació pedagògica.
- La Generalitat creà escoles i centres
d’ensenyament secundari i professional.
- Es va dotar d’autonomia la Universitat de
Barcelona.
EN LA CULTURA:
-Es va aprofundir en la normalització del català.
- Es va publicar el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (1932).

Els governs de dretes
El Bienni Conservador i el Front Popular
(1933-1936)
La repressió de l’aixecament de Casas Viejas va provocar una crisi de
govern. Manuel Azaña presentà la dimissió. El president de la
República, Alcalà Zamora, va dissoldre les corts i convocà noves
eleccions pel novembre de 1933.
Les eleccions les van guanyar els partits de dretes (40% dels vots) i
de centre (20%).
Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, va ser elegit president
amb el suport de la CEDA.
El govern va començar a desmantellar l’obra reformista: va
paralitzar les reformes agrària i militar, va modificar la política
religiosa i educativa
Els sindicats i els partits obrers van animar la mobilització social.

Els governs de dretes
(1933-1936)
A Catalunya, la Generalitat va impulsar la Llei de Contractes de
conreu (1934). Propiciava l’accés dels arrendataris a la terra
mitjançant un pagament als propietaris. Van recórrer la llei al
Tribunal de Garanties Constitucionals de Madrid, que va declarar-la
anticonstitucional.

Les revoltes de l’octubre del 1934
(1933-1936)
Les tensions entre el govern i els sindicats, d’una banda, i la
Generalitat, de l’altra, van esclatar l’octubre del 1934 arran de
l’entrada al govern de tres ministres de la CEDA.
La UGT convocà una vaga general que no va ser gaire seguida. A
Catalunya i a Astúries es van produir moviments insurreccionals.
A Astúries, la revolució va tenir un caràcter social. Militants,
anarquistes, socialistes i comunistes van ocupar la conca minera i
van proclamar la revolució social. Va ser sufocada per l’exèrcit i
reprimida durament.
A Catalunya, el president Lluís Companys va proclamar l’Estat Català
dins de la República Federal Espanyola. La insurrecció va ser
sufocada. Es va intervenir la Generalitat, es va empresonar el
president i es va suspendre l’Estatut d’Autonomia.
Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d'un
temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit
el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora
solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern
que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a
Catalunya, proclamo l'Estat Català de la República
Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb
els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els
invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la
República, que trobarà en el nostre poble català el més
generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar
una República Federal lliure i magnífica. Catalans! L'hora
és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià,
restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú
al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca
Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!
Al·locució de Lluís Companys, president de la Generalitat
(6 de octubre de 1934).

El Front Popular
(1933-1936)
Les desavinences entre els partits del govern (Partit Radical i CEDA)
i, els escàndols de corrupció que van afectar a alguns polítics radicals
(cas de l’estraperlo) van portar a la convocatòria de noves eleccions
el febrer del 1936.
Comerciar de manera clandestina. El nom
prové d’un escàndol que implicava a polítics
radicals i que consistia en la introducció d’un
joc de ruleta fraudulent de marc “Stra-Perlo”
perquè els seus promotors es deien Strauss i
Perlowitz.

El Front Popular
(1933-1936)
Les eleccions de febrer del 1936 les guanya el Front Popular, una
coalició de republicans, socialistes, comunistes, nacionalistes
d’esquerra i alguns anarquistes que formarà govern amb Azaña
com a president de la República i Casares Quiroga president del
govern.
Tornen a posar en marxa les reformes del Bienni Reformista, però
de manera molt més ràpida, amnistien als empresonats per les
revoltes del 1934 i tornen l’autonomia a Catalunya i li la donen al País
Basc i Galícia.
Es viu un clima de forta inestabilitat social amb enfrontaments i
morts als carrers entre els sectors conservadors que no volen cap
república i preparen un colp d’estat militar per acabar amb ella i els
sectors d’esquerres que volen una revolució que acabi amb el
capitalisme.
"1. Amnistía total para los insurrectos de 1934 y para todos los
acusados de atentados político-sociales desde 1933.
2. Reposición en sus puestos de todos los trabajadores y
empleados públicos despedidos por causas políticas y
compensación plena de todas las pérdidas sufridas por ellos.
5. Continuación de la reforma agraria.
6. Protección de los pequeños productores y de los pequeños
empresarios; reforma de los impuestos y de las tarifas
industriales; estímulo a la producción; ampliación de las obras
públicas.
8. Restauración de toda la legislación social de 1931-
1933; aumento de salarios; amplio programa de viviendas
sociales; extensión de la educación a todos los niveles".
Sinopsis del programa original del Frente Popular publicado en
El Socialista el 16 de enero de 1936.

La preparació del cop d’estat
(1933-1936)
La divisió entre dretes i esquerres que es va
veure a les eleccions es va fer sentir al carrer.
Els sectors més radicals de l’esquerra volien
una revolució social i l’extrema dreta
defensava la necessitat de posar fi al govern
del Front Popular, mentre que una
conspiració militar preparava un cop d’Estat.
Les tensions van desencadenar un clima
d’enfrontament. Aquest clima de violència i
de confrontació social va servir de pretext a
les forces contràries a la República per
accelerar els seus plans i interrompre per les
armes el procés reformista republicà.

Del cop d’Estat a la Guerra civil
L’esclat de la Guerra Civil
El 17 de juliol del 1936, a les Canàries i a algunes ciutats africanes
(Melilla, Ceuta, Tetuan), i el 18 de juliol a la Península, un sector de
l’exèrcit (els generals Franco, Mola, Sanjurjo, Queipo de Llano...)
van protagonitzar un cop d’estat.

Aquesta insurrecció va tenir el suport dels grups socials que
s’havien oposat a les reformes republicanes i de les
organitzacions polítiques antirepublicanes (falangistes,
tradicionalistes, monàrquics...).
Es mantingueren fidels al govern republicà alguns nuclis de
l’exèrcit i de la Guàrdia Civil, la majoria de la Guàrdia d’Assalt,
les classes populars i part de les classes mitjanes.
Per tal de frenar el cop, José Giral, nou cap de govern, va
lliurar armes a les milícies dels sindicats i dels partits del Front
Popular.
Va triomfar a: zones agrícoles. Va fracassar a: les grans ciutats i
a les regions industrials.

A finals de juliol de 1936, els insurrectes controlaven Canàries,
Part d’Andalusia, Castella i Lleó, Navarra, Galícia, Balears
(excepte Menorca), part d’Aragó i part d’Extremadura. La
República controlava Cantabria, Astúries, Catalunya, Llevant,
Madrid, Castella-La Manxa, la major part del País Basc i
Andalusia.
A Barcelona, el 19 de juliol es va rebel·lar la guarnició militar.
L’actitud de la Generalitat, que comandava les forces d’ordre
públic, i la mobilització dels militants dels partits i sindicats
d’esquerres va aconseguir esclafar la rebel·lió després de dos
dies de lluita al carrer.

La internacionalització del conflicte
Va assolir una gran repercussió internacional, a causa de la tensa
situació política que vivia Europa com a conseqüència de la política
expansionista del feixisme italià i del nazisme alemany. La guerra
d’Espanya va ser vista com una confrontació entre les forces
democràtiques i els règims feixistes.
França i Gran Bretanya van impulsar una política de neutralitat i no-
ingerència en la guerra espanyola (Comitè de No-intervenció).
Els governs italians, alemany i portuguès van donar suport als
franquistes. Els insurrectes van comptar des del primer moment
amb ajuda alemanya (La Legió Còndor, artilleria, tancs i equips de
transmissions) i italiana (soldats i material de guerra). De Portugal
van arribar voluntaris.
La República va rebre ajuda de: l’URSS (armes i assessors militars).
Les Brigades Internacionals (voluntaris d’altres països).

La zona republicana: la revolució social
Les dues zones enfrontades
El procés de col·lectivitzacions i la revolució social:
• Davant la rebel·lió militar, el govern republicà va dissoldre l’exèrcit. La
defensa de la República va recaure en les milícies voluntàries de partits
i sindicats d’esquerres.
• Les forces obreres, CNT i activistes de la FAI, van voler imposar un nou
ordre revolucionari. Crearen comitès obrers per dirigir l’esforç bèl·lic i
la vida civil a la reraguarda.
• A Barcelona es va constituir el Comitè de Milícies Antifeixistes:
organitzacions d’esquerres que s’encarregaven d’organitzar les
columnes de milicians que anaven cap al front.
• Els comitès obrers van ocupar i col·lectivitzar fàbriques, van confiscar
les terres dels latifundistes. Es va desfermar una persecució religiosa i
qualsevol signe aristocràtic, burgès o religiós va ser perseguit.

La zona republicana: la revolució social
Per controlar la situació revolucionària, entre el setembre i el
novembre del 1936:
A Catalunya, Companys i a Madrid, el socialista Largo Caballero
presideixen un govern amb: republicans, socialistes, comunistes i
anarquistes.
Les autoritats republicanes es van esforçar a deturar la repressió
incontrolada, a posar sota el seu control el procés de
col·lectivitzacions i a mantenir la legalitat constitucional.
Van dissoldre les milícies voluntàries per integrar-les en un Exèrcit
Popular sota un comandament unificat.

Els fets de Maig del 1937 i el govern de Negrín
Els fracassos militars van aprofundir la divisió de les forces republicanes.
• Republicans, socialistes i comunistes defensaven la necessitat de frenar la
revolució i donar prioritat a l’esforç bèl·lic i guanyar la guerra.
• Anarquistes i trotskistes del POUM es van oposar a les mesures del govern.
El maig del 1937, es va arribar a un enfrontament armat a Barcelona.
El socialista Juan Negrín va formar un nou govern amb molta influència
comunista. Es van imposar sobre els comitès, van controlar les
col·lectivitzacions i van dedicar els seus esforços a defensar la legalitat
de la República.
Va plantejar una proposta de pau per posar fi al conflicte mitjançant
l’acceptació pels dos bàndols d’un programa de Tretze Punts. Franco es
va negar i llavors Negrín va proposar un política de resistència a
ultrança contra els insurrectes.

La zona insurrecta: la dictadura militar
En aquest bàndol tots els esforços estaven dirigits a donar suport a
l’exèrcit per guanyar la guerra.
Es va establir un poder militar únic, que agrupava totes les forces
polítiques que lluitaven contra la República.
La gènesi de l’Estat franquista
El primer òrgan de govern dels insurrectes va ser la Junta de
Defensa. Va nomenar Franco generalíssim i cap de govern. Li
atorgava plens poders.
L’abril del 1937 es decreta la unificació de falangistes i
tradicionalistes en un partit únic: FET y de las JONS, sota la
direcció de Franco. El 1938 es crea el primer govern a
Burgos.
El nou Estat s’inspirava en el feixisme: obediència cega al
cabdill, menyspreu envers el liberalisme i el parlamentarisme,
exaltació de la violència, anticomunisme...
Franco concentrava en la seva persona tots els poders i
defensava una dictadura estructurada al voltant de l’exèrcit.
Un dels primers objectius va ser posar fi a les reformes
republicanes. Es van abolir la reforma agrària, la legislació
laboral i social, i els estatuts d’autonomia. Es van prohibir tots
els partits polítics i els sindicats i es va declarar la
confessionalitat de l’Estat.

Una repressió sistemàtica
Es va institucionalitzar la persecució contra els partits i sindicats del
Front Popular i contra els sospitosos de simpatitzar amb la República.
Aquesta repressió buscava aniquilar l’esquerra i atemorir la població per
impedir qualsevol dissidència o l’oposició al nou Estat.
La repressió va tenir un caràcter sistemàtic i va ser portada a terme per
l’exèrcit, la Falange i les autoritats colpistes.

El desenvolupament del conflicte
L’evolució bèl·lica (1936-1939)
Va durar prop de 33 mesos. L’exèrcit rebel, més ben organitzat i equipat, va
portar la iniciativa gairebé sempre. Els republicans van actuar preferentment
a la defensiva.
Després de travessar l’estret de Gibraltar, els insurrectes (ajut dels italians i
dels alemanys) van avançar cap a Madrid per prendre la capital.
Agost del 1936 ocupen Extremadura. Setembre del 1936 ocupen Toledo. El
govern de la República es trasllada a València.
El mesos de juliol i agost del 1936, des de Catalunya surten columnes de
milicians cap al front d’Aragó per conquerir Saragossa. S’organitza una
expedició per reconquerir Eivissa i Mallorca. No s’aconsegueixen els
objectius.
El novembre del 1936 té lloc la batalla de Madrid. Les forces republicanes
aconsegueixen frenar l’ofensiva. Després del fracàs en les batalles del
Jarama i de Guadalajara, els insurrectes decideixen avançar cap al N.

La batalla del Nord
Els republicans van llançar ofensives per frenar la pressió sobre la zona
nord (Belchite, a Saragossa, i Brunete, a Madrid). Santander cau l’agost
del 1937 i Astúries dos mesos més tard.
Entre l’abril i l’octubre del 1937, es lliurà la batalla del Nord. El domini
franquista de l’aire va ser evident en el bombardeig indiscriminat de les
ciutats, les infraestructures i les vies de comunicació de la cornisa
cantàbrica.
El 26 d’abril, la Legió Còndor alemanya va bombardejar la ciutat de
Guernika. El juny, els franquistes van ocupar Bilbao i les zones
industrials i mineres del País Basc.

La batalla de l’Ebre i la caiguda de Catalunya
El febrer del 1938 les tropes de Franco van reconquerir Terol, van
avançar sobre Lleida i van arribar al Mediterrani. Catalunya quedava
aïllada de la resta del territori republicà.
El govern de la República va concentrar totes les forces a la batalla de
l’Ebre, la més llarga de la guerra.
El juliol del 1938, l’exèrcit republicà va travessar l’Ebre entre Benifallet i
Mequinensa per obligar l’enemic a retrocedir. Després de quatre mesos
de combats intensos els republicans van iniciar la retirada (novembre
del 1938).
A partir d’aquest moment, l’avanç de l’exèrcit franquista sobre
Catalunya va ser imparable: el 26 de gener del 1939 va ocupar Barcelona
i el febrer del 1939 va arribar a la frontera francesa.

La fi de la guerra
El febrer del 1938 les tropes de Franco van reconquerir Terol, van avançar
sobre Lleida i van arribar al Mediterrani. Catalunya quedava aïllada de la
resta del territori republicà.
El govern de la República va concentrar totes les forces a la batalla de
l’Ebre, la més llarga de la guerra.
El juliol del 1938, l’exèrcit republicà va travessar l’Ebre entre Benifallet i
Mequinensa per obligar l’enemic a retrocedir. Després de quatre mesos de
combats intensos els republicans van iniciar la retirada (novembre del
1938).
A partir d’aquest moment, l’avanç de l’exèrcit franquista sobre Catalunya va
ser imparable: el 26 de gener del 1939 va ocupar Barcelona i el febrer del
1939 va arribar a la frontera francesa.
Només resistien Madrid i la zona centre. Un cop d’Estat va crear una junta a
Madrid, que va intentar sense èxit negociar amb Franco. La guerra es va
acabar l’1 d’abril.

Conseqüències de la Guerra
Va suposar un gran trauma i va tenir conseqüències importants:
A. Pèrdues demogràfiques i econòmiques:
• Nombre de morts està al voltant de 550.000.
• Nombrosos exiliats que es van veure forçats a abandonar el país
(470.000aprox.). Llarg exili a Europa o a Amèrica Llatina.
• Destrucció d’infraestructures i de vies de comunicació. La
producció agrària i industrial va disminuir molt.
B. Pèrdua de la democràcia i de les llibertats polítiques. El franquisme
va implantar una dictadura militar.
C. Ruptura de la convivència. La divisió entre vencedors i vençuts es
va mantenir al llarg de tot el franquisme, que sempre es va oposar a
qualsevol intent de reconciliació entre espanyols i al retorn dels exiliats.
Muertes durante la guerra civil
Muertos en combate 95.000
Civiles muertos por Bombardeos aéreos y artilleros 10.000
Registros civiles consultados 50.000
Total Muertos imputables directamente a la guerra 201.307
Asesinados durante y después guerra
Represión franquista. Estudiados (Probables 140.000) 98.000
Represión republicana. (Estudiados cerca del 90%) 45.000
Total asesinatos estudiados en ambos bandos 143.000
Otras muertes
Muertos por hambre y enfermedad tras la guerra 120.000
Muertos en Prisión por hambre y enfermedad 50.000
Muertos en el inmediato exilio (principalmente francés) 20.000
Total otras muertes 190.000
Total muertos todas las causas 488.000
Total Muertos todas causas + probables 530.000

LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ, LA REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Similar to LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ, LA REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL

Similar to LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ, LA REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL (20)

More from Gemma Ajenjo Rodriguez

More from Gemma Ajenjo Rodriguez (20)

LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ, LA REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL