1. 1
TEMA 11. EL MERCAT LABORAL: LA DESOCUPACIÓ
11.1. EL MERCAT LABORAL
El treball és el factor productiu fonamental de l'activitat econòmica, i és propietat de les persones,
que l’ofereixen a les empreses per un salari. Al contrari del que ocorre en els mercats de béns i serveis,
l'oferta de treball la realitzen els treballadors, i no les empreses. Les empreses, per la seua banda, hem vist
que necessiten els factors productius per a desenvolupar la seua activitat de producció. La demanda de
treball, per tant, la fan les empreses, juntament amb la resta de factors. A causa de la dependència directa
entre la quantitat de vendes i producció de les empreses i la demanda de treball, es diu que aquesta és una
demanda derivada (de les vendes de les empreses, clar).
Tenim així els elements bàsics de qualsevol mercat, l'oferta i la demanda. La interacció d'ambdues
dóna lloc al preu i a la quantitat intercanviada, en aquest cas, el salari i el nombre de treballadors
contractats.
11.2. EL SALARI I LA PRODUCTIVITAT
La demanda de treball representa la quantitat de treballadors que les empreses estan disposades a
contractar en funció de les expectatives de vendes, el salari, que constitueix una part important del cost
laboral de les empreses: a major salari, menor demanda, i viceversa, el preu d'altres factors substitutius i la
productivitat del treball: com més gran siga la productivitat del treball, major serà la seua demanda, i al
contrari, menor productivitat porta a una menor demanda de treball.
El mercat de treball real no és un mercat perfecte, entre altres qüestions perquè el producte que
s'intercanvia, el treball, no és homogeni. No es pot, per tant, parlar d'un mercat de treball únic, sinó de molts
mercats de treball, un per cada professió o especialització. I les disparitats salarials entre els uns i els altres
poden ser enormes: des del mercat de futbolistes, on els salaris són altíssims, fins al dels obrers, amb salaris
molt més baixos, passant per les diferents professions i àmbits (metges en la sanitat pública o privada,
enginyers, lampistes, etc.).
En les següents figures tenim la distribució salarial bruta mensual a Espanya, en 2008. A l'esquerra es
presenten els percentatges sobre el total els intervals salarials mensuals (només treballadors a temps
complet) i a la dreta el mateix de forma lineal.
Quasi la meitat de la població que treballa a temps complet (47,4%) té un salari comprès entre 600 i 1.800€
bruts mensuals, i un terç (33%) entre 1.800 i 3.000€. El 20 per cent restant supera els 3.000€ al mes. El salari mitjà brut
mensual és 1.897€.
2. 2
En aquest altre gràfic figuren els salaris
mitjans bruts anuals de 14 països de la Unió
Europea l'any 2008. En ell es pot observar que
Espanya se situa per sota de la mitjana europea.
Una altra diferència salarial important és la
que es dóna en funció del sexe, a la qual se sol
denominar bretxa salarial entre homes i dones.
Segons les dades de l'Institut de la Dona, l'any 2008
aquesta bretxa era del 21,9% de mitjana a Espanya,
és a dir, que els homes tenen, en mitjana, un salari
superior en un 21,9% al de les dones.
Però darrere de les diferències salarials sol
estar la productivitat del treball, que incideix en la
demanda. La productivitat del treball depèn fonamentalment del nivell de qualificació dels treballadors
(formació i experiència) i de la tecnologia utilitzada (béns de capital i organització productiva).
En les últimes dècades, en les economies més desenvolupades, el gran avanç tecnològic ha fet que la
productivitat del treball millore considerablement. Espanya, amb un baix nivell d'educació i de tecnologia,
també l'ha incrementat, però encara no aconsegueix als països més desenvolupats d'Europa.
Una de les raons que explica la baixa productivitat laboral d'Espanya és el baix nivell de formació de la
població, com s'aprecia en les següents taules
referides a l'educació secundària superior (batxillerat i
F.P. de grau mitjà): Quant a la tecnologia, també
Espanya es troba per darrere dels països més
desenvolupats d'Europa. Si bé en les últimes dècades
la situació ha millorat, encara queda un llarg camí per
recórrer en aquest aspecte: la majoria dels sectors
espanyols estan dominats per empreses
multinacionals de capital estranger que utilitzen la
seua pròpia tecnologia. Mira en el següent enllaç el
percentatge de despesa a Espanya i en els països més
desenvolupats.http://epp.eurostat.ec.europa.eu/statistics_explained/index.php/R_%26_D_expenditure
No obstant açò, la productivitat del treball és més complexa que l'explicació que proporciona la
teoria econòmica. Així, encara que el salari depèn de la productivitat, també existeix una relació inversa: la
productivitat del treball depèn del salari.
Per açò, si el salari és molt baix, l'empresa estalvia en costos, però pot ser que es ressent en la seua
productivitat a causa que els treballadors estan desmotivats, al no trobar un incentiu econòmic que
recompense el seu esforç. El mateix fenomen pot ocórrer si les condicions de treball no arriben al mínim
acceptable, o si els treballadors no se senten valorats per l'empresa.
11.3. LA POBLACIÓ I L'ACTIVITAT ECONÒMICA: CONCEPTES I DEFINICIONS
L'economia domèstica és l'agent econòmic que ofereix el seu treball. L'oferta de treball ve
determinada pel nombre de persones que estan disposades a treballar als nivells de salaris existents.
3. 3
L'oferta de treball d'un país depèn de la població, de l'edat de la població, dels requisits legals per a
treballar i de la disposició de la població per a treballar per motius culturals, sociològics i de salut. Així
podem comprovar que l'oferta de treball varia o pot variar amb la natalitat, la mortalitat, els moviments
migratoris, els avanços culturals i sociològics que permeten la incorporació de la dona al món laboral, la
preparació física i intel·lectual de la població, la seua necessitat de prosperar i la llei que permeta o no
treballar a diferents col·lectius per motius d'edat, religió, sexe, origen, residència, etc. La legislació de cada
país estableix un marge d'edats fora del com les persones no poden legalment treballar. A Espanya, l'edat
mínima és de 16 anys.
Segons la disponibilitat per a treballar i l'èxit en la cerca d'ocupació, el conjunt de la població pot
classificar-se en diferents grups. A Espanya, les dades sobre aquesta classificació els arreplega principalment
l'Institut Nacional d'Estadística amb la trucada Enquesta de Població Activa que, de forma contínua i amb
periodicitat trimestral, està dirigida a les famílies des de 1964. La seua finalitat principal és obtenir dades de
la força de treball i de les seues diverses categories (ocupats, aturats), així com de la població aliena al
mercat laboral (inactius). La mostra inicial és de 65.000 famílies al trimestre, quedant reduïda en la pràctica a
aproximadament 60.000 famílies entrevistades de manera efectiva que equivalen a unes 180.000 persones.
Les definicions que s'empren per a classificar a la població segons els resultats d'aquesta enquesta són les
següents:
Població activa o econòmicament activa (Actius): conjunt de persones de 16 o més anys, que en un
període de referència donat, subministren mà d'obra per a la producció de béns i serveis econòmics o que
estan disponibles i fan gestions per a incorporar-se a aquesta producció. Està formada pels ocupats i els
aturats.
Ocupats: Són totes aquelles persones, de 16 o més anys, amb ocupació en el període de referència.
El treball pot ser per compte propi o aliena.
Aturats o desocupats: totes les persones de 16 i més anys que durant el període de referència hagen
estat "sense treball", "a la recerca de treball", és a dir que hagen pres mesures concretes per a cercar un
treball per compte d'altri o hagen iniciat gestions per a establir-se pel seu compte durant el mes precedent, i
"disponibles per a treballar", és a dir, en condicions de començar a fer-ho en un termini de dues setmanes a
partir de la data d'entrevista.
Població inactiva o econòmicament inactiva (Inactius): totes les persones de 16 i més anys, d'un i un
altre sexe, no classificades com ocupades o parades durant el període de referència. Ací s'inclouen els qui es
dediquen a cura de la llar, els estudiants, els jubilats o retirats, els qui reben una altra pensió diferent de la
jubilació, els incapacitats i els qui realitzen alguna activitat de tipus benèfic sense remuneració.
POBLACIÓ
TOTAL
MAJORS
DE 16
ANYS
ACTIUS
OCUPATS
Per compte d’altri
Per compte propi
DESOCUPATS
O ATURATS
Que busquen el seu primer
treball
Que han treballat abans
INACTIUS
Estudiants, Incapacitats,
Treball a la llar, Jubilats,
Treballadors benèfics, etc.
MENORS DE 16 ANYS
Podem, per tant, establir les següents
igualtats: Població total = Pob. >16 + Pob. <16
Pob>16 =Actius + Inactius
Actius = Ocupats + Aturats
4. 4
11.4. CONCEPTE I TIPUS DE DESOCUPACIÓ
Es diu desocupació a l'absència d'ocupació o treball: estan desocupades o aturades aquelles
persones que, desitjant treballar, no troben qui les contracte com a treballadors. Sol distingir-se quatre tipus
de desocupació segons les causes que ho provoquen i que són:
1. desocupació estacional: la que apareix en finalitzar treballs que es duen a terme en determinades
èpoques de l'any (verema, turisme, joguets, torró...)
2. desocupació estructural o tecnològic: apareix com a conseqüència de la reducció de les plantilles de les
empreses per un canvi tecnològic.
3. desocupació friccional: l'associada al període de temps que transcorre des que una persona abandona una
ocupació i troba un altra. També inclou als que cerquen la seua primera ocupació.
4. desocupació cíclica: la que apareix quan la demanda de treball per part de les empreses és inferior a
l'oferta. Sol associar-se a èpoques de crisi econòmica.
11.5. MESURAMENTS EN EL MERCAT LABORAL
Relacionant els grups citats més amunt entre sí l'Institut Nacional d'Estadística obté les següents
taxes:
Taxa d'activitat: és el quocient entre els actius de 16 i més anys i la població d'aqueixes edats. Indica de
cada 100 persones en edat de treballar quantes estan disponibles per a fer-ho.
Taxa d'activitat = (actius ≥ 16 anys/població ≥ 16 anys) . 100
Taxa d'ocupació: és el quocient entre els ocupats de 16 i més anys i la població d'aqueixes edats. Indica de
cada 100 persones en edat de treballar quantes ho fan.
Taxa d'ocupació = (ocupats ≥ 16 anys/població ≥ 16 anys) . 100
Taxa d'atur: Relació entre el total d'aturats i el total d'actius. Indica de cada 100 persones disposades a
treballar i en edat de fer-ho, quantes no troben treball.
(Taxa d'atur = Parats/Actius) . 100
Per a mesurar la desocupació s'empren la taxa d'atur que relaciona el nombre d'aturats amb la
població activa i ens indica què part dels actius no troba ocupació. Pot calcular-se per al conjunt d'actius o
per als d'un grup determinat d'actius (dones, majors de 55 anys, etc) i així estudiar la incidència de la
desocupació en diferents col·lectius.
1.6. CONSEQÜÈNCIES DE LA DESOCUPACIÓ
Aquest mercat té un interès especial perquè el que s'intercanvia és el treball, una part essencial de la
vida de les persones. D'ell depenen els ingressos i les condicions professionals i laborals, que al seu torn
determinen, en gran part, el consum, la qualitat de vida i la satisfacció dels ciutadans.
En el lloc de treball la majoria de les persones passem la meitat de la nostra vida, una vegada
descomptades les hores de descans. D'ací l'enorme importància que té sentir-nos realitzats en el món
laboral: en ell establim relacions socials amb els companys, acatem i exercim l'autoritat, desenvolupem la
carrera professional... en suma, és la font d'una part molt important de les nostres aspiracions personals i
socials, de la nostra felicitat. Com a conseqüència, podem distingir dos tipus de conseqüències, les
econòmiques i les socials
• Econòmiques són:
Caiguda de la producció real que se situa per sota de la frontera de possibilitats de producció
5. 5
Disminució de la demanda deguda a l'augment del nivell de pobresa.
Augment del dèficit públic pels subsidis de desocupació que el sector públic haurà d'afrontar
• Socials són:
efectes psicològics negatius derivats del fet que el treball siga un factor d'autoestima i una carta de
presentació social
efectes sociològics en afectar aquests problemes psicològics a la convivència i aparèixer problemes de
depressió, suïcidi, alcoholisme, violència domèstica, etc.
efectes discriminatoris al no afectar a tots els individus per igual ja que és més o menys greu en funció del
sexe, la raça, l'edat, etc.
11.7. LES CAUSES DE LA DESOCUPACIÓ
La desocupació no pot explicar-se per un sol factor, en ser molts els elements que incideixen en la
seua determinació. D'una banda, està el component demogràfic, ja que aquells països que tinguen una
elevada taxa de natalitat, com va ocórrer a Espanya fins a mitjan dècada dels setanta, veuran incrementar la
població activa, contribuint a augmentar la desocupació. Altres factors, com són els canvis tecnològics i la
major obertura al comerç internacional, també poden incidir sobre el nivell de desocupació d'un país en
qüestió. Lògicament, el cicle econòmic també incidirà i en les fases de recessió és d'esperar que la taxa de
desocupació siga més elevada que en les d'expansió. En qualsevol cas, i al marge d'aquests factors
condicionants de caràcter general, l'aparició de la desocupació té bàsicament dos tipus d'explicacions: a) el
funcionament del mercat de treball, i b) el nivell de la demanda agregada.
11.7.1. El funcionament del mercat de treball
Per a alguns economistes (i especialment per als anomenats clàssics o monetaristes), l'explicació de
la desocupació per sobre del friccional (açò és, el derivat del normal funcionament del mercat) cal basar-la
en les característiques del mercat laboral i, en particular, en el desig dels treballadors de rebre uns salaris
excessivament elevats. Aquesta actitud dels
treballadors es veu motivada, segons aquests
economistes, per la pròpia legislació que
introdueix normatives tals com a salaris mínims i
per la pressió dels sindicats per unes retribucions
més altes; i es concreta en la no acceptació de
reduccions en els salaris encara que existisca un
important nombre de persones aturades.
En un mercat competitiu, no forçat i sense
intervenció, el preu de qualsevol producte obliga a
demandants i oferents a ajustar les seues
decisions. Un desplaçament de la demanda d'un
bé cap a l'esquerra provoca una disminució de la
quantitat intercanviada i del preu com la qual es veu en la figura 2. El preu del bé passaria de ser P1 a ser P2 i
la quantitat de Q1 a Q2. Doncs bé, en el mercat de treball, si no es consent que el salari disminuïsca la
quantitat de mà d'obra contractada passarà de Q1 a Q3, en impedir-se que el mecanisme de preus ajuste el
comportament de treballadors i empresaris de manera competitiva.
Quan els salaris són elevats, les empreses demanaran una quantitat menor de mà d'obra que en el
cas que aquests salaris anaren més baixos. Si el salari és excessivament alt, açò és, si el salari és superior al
salari d'equilibri, apareixerà un cert nombre de treballadors que no trobaran ocupació. Així doncs, la
desocupació pot deure’s al propi comportament dels treballadors quan aquests, baix determinades
6. 6
circumstàncies, no accepten reduccions de salari, en part a causa que el segur de desocupació és elevat i els
compensa més que l'estar activament cercant ocupació.
11.7.2. El nivell de demanda agregada
Per als economistes keynesians, la desocupació es deu més que al comportament dels salaris al nivell
insuficient de la demanda agregada de béns i serveis. Sota aquesta hipòtesi, l'ocupació augmentarà si
s'incrementa la despesa total de l'Economia (o demanda agregada). Per a açò s'haurà d'estimular algun dels
seus components, açò és, el consum de les economies domèstiques, la inversió de les empreses, la despesa
pública o les exportacions. La mesura en què un augment de la demanda agregada es trasllade a la producció
o als preus és un element clau, doncs d'ell dependrà en bona part la conveniència o no d'acudir a polítiques
de demanda.
11.8. SOLUCIONS a la DESOCUPACIÓ
11.8.1. Polítiques macroeconòmiques
Més endavant estudiarem la política fiscal que és la que utilitza els impostos i les despeses públiques
per a intervenir en l'economia. Veurem la política fiscal expansiva, la que consisteix a augmentar les
despeses públiques i disminuir els impostos, com a opció per a augmentar l'activitat econòmica i amb ella
l'ocupació. Entre les seues mesures destaquen algunes polítiques com les obres públiques, els programes
d'ocupació pública i les ajudes i subsidis que eviten que la renda disponible de les famílies caiga a l'excés en
èpoques de crisis i ajuden al fet que el consum, la producció i, per tant, l'ocupació es mantinguen.
També la política monetària expansiva afavorint el creixement de la quantitat de diners en circulació
i la baixada dels tipus d'interès ajuda al fet que la inversió i el consum es reanimen i, com a conseqüència,
l'ocupació.
11.8.2. Polítiques microeconòmiques
Tot i tenint en compte aquestes limitacions a les polítiques expansives, sempre es podran prendre
mesures de foment de l'ocupació que, segons els models que hem estudiat, eliminen o suavitzen les
dificultats per a trobar ocupació i faciliten l'ajust entre l'oferta i la demanda de treball.
Per a reduir l'atur friccional i eliminar els problemes de la cerca d'ocupació una mesura elemental ha
de consistir en l'organització d'un sistema d'oficines d'ocupació que funcione de forma eficient, amb fitxers
organitzats de manera que faciliten la cerca ràpida de l'ocupació més adequada a cada treballador i del
treballador més adequat per a cada ocupació.
Per a solucionar l'atur estructural, són necessàries mesures que faciliten la mobilitat espacial i
funcional dels treballadors. La mobilitat espacial està obstaculitzada principalment pels alts preus dels
habitatges i els lloguers que desanimen la migració interior. La mobilitat funcional requereix l'organització
d'un sistema educatiu amb una formació professional adaptada a les necessitats de les empreses i que tinga
la flexibilitat suficient per a adaptar-se a la ràpida evolució de les tecnologies.
L'augment de la demanda de treballadors pot aconseguir-se amb mesures fiscals que reduïsquen els
costos salarials per a les empreses, bé reduint les contribucions obligatòries a la Seguretat Social (que
haurien de ser substituïdes per altres ingressos de l'Estat), bé subvencionant la contractació de treballadors
que per alguna circumstància siguen menys eficients (discapacitats, joves en la seua primera ocupació, etc).
La flexibilització de les ocupacions, autoritzant contractes temporals i facilitant els acomiadaments, suposa
de fet abaratir els costos laborals de les empreses encara que a costa de la precarització de l'ocupació.
