asd

1. TEMA 10. ANÀLISI DE LA CONJUNTURA ECONÒMICA
10.1. ESTRUCTURA I CONJUNTURA ECONÒMIQUES
Quan s'analitza la situació econòmica d'un país o una regió s'ha de diferenciar entre el que
coneixem com a estructura econòmica que seria la base sobre la qual s'assenta la riquesa i les
possibilitats de producció d'un país, els seus sectors productius, l'estat de la tecnologia, les
infraestructures, el desenvolupament dels transports i els mercats, etc. i el que es coneix com
a conjuntura econòmica que fa referència a les circumstàncies del moment estudiat que
afavoreixen o no la bona evolució dels negocis. La conjuntura econòmica en un moment donat
ve determinada per l'estat actual i la previsible evolució de les forces i les variables
econòmiques més rellevants, com la demanda, el tipus d'interès, l'índex general de preus, la
disponibilitat i el cost de la mà d'obra, el dèficit pressupostari i de la balança de pagaments,
l'accessibilitat als mercats exteriors, la política nacional i internacional, etcètera, la interacció
del qual configura escenaris d'actuació empresarial més o menys propicis perquè l'activitat
econòmica florisca.
10.2. L'EQUILIBRI MACROECONÒMIC
La teoria econòmica analitza l'economia d'un país seguint la mateixa metodologia que utilitza
per als mercats individuals, però ara a nivell macroeconòmic, agregant les ofertes i les
demandes de tots els agents que operen en el país. Sorgeixen així els conceptes d'oferta i
demanda agregada, la interacció de la qual determina el nivell de preus de l'economia
nacional.
L'oferta agregada
L'oferta agregada reflecteix la capacitat de producció i es defineix com el volum total de béns
i serveis que les empreses d'un país estan disposades a produir per a cada nivell de preus
durant un període de temps.
Depèn del nivell general de preus o mitjana dels preus de tots els béns i serveis que
s'intercanvien en l'economia i, en principi, és creixent respecte al nivell de preus, però a curt
termini és rígida i amb prou faenes variarà encara que ho facen els preus, a causa de
l'existència de factors fixos que impedeixen variar significativament la capacitat productiva. A
llarg termini, en canvi, hi ha més flexibilitat i davant una pujada dels preus les empreses poden
ajustar tots els seus factors i augmentar la producció. Hem dit en principi, perquè en
augmentar el nivell general de preus pot haver-hi un augment, no solament dels preus de
venda dels béns i serveis, sinó també dels costos i, en aqueix cas, la relació positiva entre preus
i oferta no sempre és tan directa.
L'oferta agregada (OA) depèn positivament d'altres factors a més del nivell de preus (P) com
la població activa i el seu grau de formació (PA), que depèn, d'una banda, de l'evolució de la
demografia i, per una altra, de la inversió en formació, la dotació de capital existent (C), que
depèn directament de la inversió realitzada amb anterioritat que al seu torn depèn
directament de la rendibilitat del capital, i inversament dels tipus d'interès (cost d'obtenir
préstecs per a la inversió) i de la tecnologia (T), que depèn positivament de la inversió en
recerca i desenvolupament realitzada i determina la productivitat conjunta del treball i el
capital.
OA = f (P, PA, C, T)
La demanda agregada
És la disposició a comprar de tots els consumidors del país i del sector exterior per a cada
nivell de preus durant un període de temps.
Quantitativament coincideix amb el PIB des de la perspectiva de la despesa, però mentre que
la Demanda Agregada es refereix a expectatives de despesa, el PIB és la despesa realment
realitzada. La raó de la seua coincidència és que en una economia el que es demanda és el que

2. finalment es produeix.
El concepte és similar al de demanda individual d'un bé, i és decreixent respecte al nivell de
preus. Però, com vam veure en el tema anterior, depèn d'altres variables que són el Consum
privat (C), que ve determinat per la renda disponible i la riquesa de les famílies, pels tipus
d'interès (com més baixos més barat serà demanar diners prestats), i per l'edat (els joves són
més propensos a gastar que les persones més madures); la Inversió (I), que, com hem vist,
depèn de la rendibilitat, del tipus d’interès i la confiança en el futur (expectatives); la Despesa
Pública (G), que depèn de la política econòmica seguida pel govern i d'altres variables com la
situació econòmica del país i els tipus d'interès; i les Exportacions Netes (X - M), que estan
influïdes per la situació econòmica en l'exterior i per la del propi país (renda,
inflació...). D = f (P, C, I, G, X, M)
La relació de la demanda agregada amb el nivell de preus i les importacions és inversa, i amb
la resta de variables és directa. És a dir, que la demanda agregada augmentarà quan
disminuïsquen els preus o les importacions, i quan augmenten el consum, la inversió, la
despesa pública o les exportacions. I viceversa.
L'equilibri
L'equilibri macroeconòmic es defineix com el nivell
de preus i de producció (P*, Q*) que satisfà les
expectatives del conjunt d'empreses i de consumidors
del país, i s'aconsegueix en el punt d'intersecció de les
corbes d'oferta i demanda agregades (E):
Un canvi en qualsevol de les variables que
determinen la demanda agregada, diferent al nivell de
preus, produeix un desplaçament de la corba (DA),
cap a la dreta si el canvi suposa un augment de la
mateixa, i cap a l'esquerra en cas contrari.
El desplaçament dóna lloc a un nou equilibri
macroeconòmic, com s'observa en el gràfic de la
dreta: si la demanda agregada s'incrementa,
augmenten tant el nivell de preus com el volum de
béns i serveis intercanviats; la reducció de la
demanda té l'efecte oposat, menors preus i menor
quantitat de producció.
També la corba
d'oferta agregada
(OA) es desplaça quan
es modifica alguna variable, diferent al nivell de preus, de les
quals intervenen en la seua modificació. En el gràfic de l'esquerra
es representa el cas d'una reducció de l'oferta agregada i el
consegüent desplaçament de la corba cap a l'esquerra: el nou
equilibri es tradueix en un major nivell de preus i menor quantitat
produïda de béns i serveis. En el cas de l'augment de l'oferta
agregada, la corba es desplaçaria cap a la dreta i el nou equilibri es
correspondria amb un menor nivell de preus i una major quantitat
de béns i serveis.

3. 10.3. ELS CICLES ECONÒMICS
Per a analitzar el nivell d'activitat econòmica s'empren altres indicadors a més del PIB i la
seua variació com poden ser el consum elèctric, la producció industrial, la demanda de
préstecs, la construcció, la venda de cotxes, les comandes de béns duradors realitzats, etc.
Tots aquests indicadors faciliten la realització de projeccions a curt i mig termini i serveixen de
senyals als inversors i als governs en l'elaboració dels seus plans. Si observem les variacions de
tots aquests indicadors juntament amb les variacions del PIB, dels preus i de l'ocupació, podem
observar que, al llarg del temps tenen lloc variacions cícliques amb fases de creixement i de
descens que se succeeixen en el temps donant lloc al que cridem cicles econòmics.
El creixement econòmic no és regular sinó que presenta fluctuacions. Els desplaçaments de
les corbes de demanda i ofereix agregades originen alteracions en el nivell de producció,
ocupació i preus, ocasionant els cicles econòmics.
El cicle econòmic consisteix en fluctuacions de la producció total o PIB acompanyades de
fluctuacions de la majoria de les variables econòmiques, entre les quals cal destacar el nivell de
desocupació i la taxa d'inflació.
El cicle: les seues fases
Els cicles econòmics són irregulars, tant pel que fa a la durada, com en el grau en què la
producció efectiva es desvia de la producció potencial, però hi ha uns elements comuns que es
troben en tot cicle. Aquests són els següents:
• Depressió o fons.
• Recuperació o expansió.
• Auge o cim.
• Recessió. Aquestes fases es representen en la figura següent, en l'eix vertical de la qual es
mesura el nivell d'activitat econòmica, és a dir, el PIB en termes reals, mentre que l'eix
horitzontal arreplega el pas del temps. Sobre una línia que indica l'evolució —en principi
creixent, de l'activitat econòmica al llarg del temps— i que se sol denominar tendència secular,
es representa l'altra línia d'evolució sinuosa, que descriu les fases del cicle econòmic.
Depressió o fons
La depressió és el punt més baix del cicle. Durant la depressió existeix un nivell de demanda
baix en relació amb la capacitat productiva disponible. La presència d'aquesta capacitat
productiva no empleada, ocasionarà desocupació dels recursos productius i es disposarà de
grans quantitats d'estocs, doncs no es troben demandants per als productes acabats.

4. Recuperació
La recuperació és la fase ascendent del cicle. El pas de la depressió a la recuperació s'explica
perquè l'envelliment del capital farà que aquest tinga en algun moment que començar a
reemplaçar-se. Aquesta renovació del capital té efectes multiplicadors sobre l'activitat
econòmica, de manera que la renda i la despesa dels consumidors començaran a créixer.
Aquesta estirada de la demanda encoratjarà la producció, així com les vendes i els beneficis,
per la qual cosa les expectatives seran més favorables. La inversió s'animarà, atès que el risc
s'ha reduït, la capacitat productiva instal·lada augmentarà i l'ocupació s'elevarà.
Auge o cim
L'auge és el punt màxim del cicle. A aquest màxim s'arriba perquè en els últims moments de
la fase anterior apareixeran rigideses; primer en determinats factors específics, tals com a mà
d'obra qualificada i certes matèries primeres clau, i posteriorment es generalitzaran a la
majoria dels factors, doncs la capacitat instal·lada estarà a plena utilització. A més, en
aproximar-nos al nivell de producció potencial, serà cada vegada més difícil augmentar la
producció mitjançant l'ocupació de recursos ociosos. De fet, una vegada aconseguit la plena
ocupació, la producció únicament podrà créixer al mateix ritme que augmenta la capacitat
productiva mitjançant noves inversions que eleven la productivitat de la mà d'obra ja
empleada.
Recessió
La recessió és la fase descendent del cicle. La recessió pot produir-se de forma suau o
abrupta, considerant-se en aquest cas que es tracta d'una crisi. Per a explicar el començament
d'una recessió, pense's que si s'està davant un panorama com l'esbossat al final de la fase
anterior, les inversions deixaran de ser rendibles, doncs les expectatives sobre el creixement
continu de vendes i preus no es veuran confirmades a causa d'una certa saturació de la
demanda.
D'altra banda, en disminuir les vendes, els costos financers es convertiran en una càrrega
pesada. Les empreses acumularan excessives quantitats d'estocs, per la qual cosa la inversió es
reduirà i algunes començaran a fer fallida. La producció i l'ocupació descendiran, i en
conseqüència, les rendes i la despesa disminuiran, determinant que noves empreses
comencen a tenir dificultats. Els preus i els beneficis cauran i la inversió es reduirà de forma
apreciable, doncs la capacitat productiva no utilitzada augmentarà. Pot, a més, que en
aquestes circumstàncies el nivell d'estoc de capital abans desitjat resulte ara massa alt, per la
qual cosa la inversió patirà noves reduccions. Aquesta dinàmica de recessió conduirà a un
període de depressió generalitzada, que va ser la fase amb la qual iniciem aquesta anàlisi.
10.4. EL CREIXEMENT ECONÒMIC
10.4.1. Concepte
El creixement econòmic és una faceta d'un concepte més ampli, el concepte de
desenvolupament. El desenvolupament és considerat com el procés que experimenta una
societat que va aconseguint augmentar el benestar de la seua població. El creixement
econòmic és considerat com la part quantitativa d'aqueix procés. Es pot definir el creixement
econòmic com el procés sostingut al llarg del temps en el qual els nivells d'activitat econòmica
augmenten constantment. Es pot dir que el creixement implica un augment de la quantitat
mentre que el desenvolupament implica un augment de la qualitat. Si pensem en un pastís
podríem dir que el creixement seria l'augment de la seua grandària i el desenvolupament seria
la millora de la seua composició i distribució sense implicar necessàriament l'augment de la

5. seua grandària.
El creixement econòmic es refereix únicament a l'augment en certes magnituds a través de
les quals es mesura el comportament global de l'economia: renda nacional, producte nacional
brut, etc. També són indicadors de creixement econòmic altres variables més específiques que
serveixen per a mostrar la presència d'un procés de creixement sense mesurar-ho (ocupació,
inversió, producció de determinats béns i serveis, etc.). El creixement és, per tant, un
component essencial del desenvolupament econòmic, però no cobreix totalment el significat
d'aquest últim concepte doncs desenvolupament implica també un creixement més o menys
harmònic dels diversos sectors productius, la creació d'una infraestructura física i jurídica,
l'existència d'una mà d'obra adequadament capacitada i altres factors diversos, molts dels
quals no es poden mesurar amb una mínima exactitud.
10.4.2.Medició
El creixement resulta un concepte molt més fàcil de mesurar que el de desenvolupament i
està menys subjecte a apreciacions ideològiques, per açò s'ha emprat durant dècades per a
estudiar i comparar el desenvolupament dels països i regions, però hi ha qui qüestiona la seua
validesa com a indicador del desenvolupament.
Els indicadors més emprats per a mesurar el creixement econòmic són els que mesuren la
renda o la producció nacional (el PNB, Producte Nacional Brut, el PIB, Producte Interior Brut, el
PNN, Producte Nacional Net o uns altres que ja estudiarem en el tema següent). Són
macromagnituds de valor que s'obtenen de multiplicar les quantitats de béns i serveis
produïdes pels seus preus respectius, per la qual cosa, si es vol eliminar l'efecte de la inflació
sobre el resultat, s'han de mesurar en valors constants, és a dir, emprant els preus d'un any de
referència o any base. D'aquesta manera es mesura el creixement real, és a dir, en quantitats
físiques de béns i serveis produïts sense deixar-se enganyar per l'augment dels seus preus.
Per a mesurar el creixement econòmic emprant una d'aquestes macromagnituds simplement
s'ha de calcular la seua taxa de creixement així:
Taxa creixement PIB entre any 1 i 2 = (PIB any 2 – PIB any 1)•100/ PIB any 1
Hi ha qui considera més pràctica aquesta altra fórmula equivalent
Taxa = [(PIB any 2/ PIB any 1) – 1]•100
Si tenim en compte que la població dels països varia, la taxa de creixement de la producció o
renda per si sola no pot donar-nos una indicació sobre la millora en el nivell de vida, per la qual
cosa s'empra la renda per càpita com a indicador. La renda per càpita és el resultat de dividir la
renda entre la població. Així, perquè realment existisca creixement econòmic s'exigeix que la
renda cresca més que la població.
Quan es desitja fer comparacions del nivell de renda de diferents països, queda clar que les
xifres de renda o PIB no són útils i que ha d'emprar-se la renda per càpita, doncs hi ha països
que produeixen molt menys que uns altres però, en ser la seua població moltíssim menor,
gaudeixen d'un nivell de vida molt més alt. Malgrat tenir aquesta precaució i emprar la renda
per càpita per a les comparacions, hi ha un altre factor que afecta al nivell de vida i benestar
que ha de tenir-se en compte i és el cost de la vida en cada país. Amb una mateixa renda per
càpita no poden adquirir-se les mateixes coses en tots els països. En aquests casos l'indicador
adequat és el PIB per càpita en paritat de poder de compra o paritat de poder adquisitiu, PPA.
La PPA és un mètode per a mesurar el poder adquisitiu relatiu de les monedes de diferents
països respecte dels mateixos tipus de béns i serveis. Com els béns i serveis poden costar més
en un país que en un altre, la PPA ens permet efectuar comparacions més exactes dels nivells
de vida en els diferents països.
Les paritats de poder adquisitiu s'obtenen comparant els nivells de preus d'una cistella de
béns i serveis comparables que se selecciona perquè siga representativa dels esquemes de
consum en els diferents països. Les paritats de poder adquisitiu converteixen cada unitat
monetària nacional en una unitat de referència comuna, que és l'estàndard de poder

6. adquisitiu (EPA) amb la unitat del qual es pot adquirir idèntica quantitat de béns i serveis en
tots els països. Com a resultat d'açò, els estàndards de poder adquisitiu ajuden a comparar els
ingressos (o altres quantitats disponibles de diners) i les despeses en diferents països i
indiquen, per als diversos països, les unitats de moneda nacional necessàries per a adquirir la
mateixa cistella de béns i serveis.
10.5. EL DESENVOLUPAMENT I EL BENESTAR
El desenvolupament és considerat com el procés que experimenta una societat que va
aconseguint augmentar el benestar de la seua població. Es tracta, per tant, d'un concepte molt
més ampli que el de creixement però que es presta, al seu torn, a diferents interpretacions i
mesuraments.
És evident que el PIB no és la millor manera de mesurar el benestar per moltes raons entre les
quals caldria destacar:
1. Té un enfocament quantitatiu i materialista, que no suma les millores en la qualitat de vida,
ni resta el seu empitjorament. Les bones condicions laborals, el gaudi d'un major temps d'oci,
uns serveis sanitaris i educatius de qualitat, etc. són ignorades pel PIB. Per contra, "mals" com
els míssils i altres armes de guerra, es valoren positivament.
2. *Subestima la vertadera activitat econòmica i el nivell de producció d'un país, per no tenir
en compte els béns i serveis que no passen pel mercat, com per exemple: el treball domèstic i
les cures entre familiars o amics, els mercats de segona mà, el treball del voluntariat i de les
associacions sense ànim de lucre, les operacions de barata de béns i serveis, en les quals no
intervé els diners i tampoc s'inclouen en les xifres del PIB.
3. El PIB no considera els efectes externs del creixement econòmic sobre el medi ambient, que
es tradueixen en la destrucció dels recursos naturals i en la degradació del mitjà.
10.5.1 Diferents conceptes de desenvolupament
El Desenvolupament Humà (DH) és un procés mitjançant el qual s'amplia la gamma d'opcions
de les persones per a brindar-los majors oportunitats d'educació, atenció mèdica, seguretat
alimentària, ocupació i ingrés. Abasta l'espectre total de les opcions humanes, des d'un entorn
favorable fins a llibertats polítiques i econòmiques. És necessari que el desenvolupament humà
siga sostenible, és a dir, que en avançar cap a una millor qualitat de vida de la població no es
comprometa el benestar de les generacions futures.
El concepte de Desenvolupament Humà es refereix essencialment a la formació de les
capacitats de les persones, ja que és justament açò el que els permetrà assumir la seua
responsabilitat per a millorar el seu benestar individual i col·lectiu i aprofitar les oportunitats
que es presenten o que elles mateixes poden crear lliurement. Açò pressuposa també la
participació directa de les persones en les decisions.
El desenvolupament humà és el procés d'ampliació de les opcions de la gent, augmentant les
funcions i capacitats humanes. D'aquesta manera el desenvolupament humà reflecteix a més
els resultats d'aqueixes funcions i capacitats quan es relacionen amb els éssers humans.
Representa un procés alhora que una finalitat.
En tots els nivells del desenvolupament, les tres capacitats essencials consisteixen que la
gent viva una vida llarga i saludable, tinga coneixements i accés als recursos necessaris per a
un nivell de vida decent. Però l'àmbit del desenvolupament humà va molt més allà: altres
esferes d'opcions que la gent considera en alta mesura inclouen la participació, la seguretat, la
sostenibilitat, les garanties dels drets humans, totes necessàries per a ser creatiu i productiu i
per a gaudir de respecte per si mateix, potenciant una sensació de pertànyer a una comunitat.

7. En definitiva, el desenvolupament humà és el desenvolupament de la gent, per a la gent i per
la gent.
Índex de desenvolupament Humà IDH
El nombre índex és una mesura estadística dissenyada per a posar en relleu canvis en una
variable o en un grup de variables relacionades pel que fa al temps, situació geogràfica, ingrés
o qualsevol altra característica.
Aquest tipus de nombre pot definir-se també com un valor relatiu amb base igual a 100 o un
múltiple de 100 tal com 10 i 1000, que permet mesurar què tant una variable ha canviat amb
el temps.
Calculem un nombre índex trobant el quocient del valor actual entre un valor base. Després
multipliquem el nombre resultant per 100, per a expressar l'índex com un percentatge. Aquest
valor final és el percentatge relatiu. El nombre índex per al punt base en el temps sempre és
100.
Si tenim una sèrie temporal de dades consecutives com 432, 527, 600, 612, 725 i 780 i volem
estudiar l'evolució d'aquesta variable en el temps considerant que el període base és el quart,
el de valor 612, efectuarem el càlcul tal com s'ha vist anteriorment i la sèrie quedarà així:
70.28, 86.11, 98.04, 100, 118.46 i 127.45. Totes les quantitats queden referides a la del període
base. Ara es poden calcular taxes de creixement entre els períodes, etc.
El IDH mesura l'assoliment mitjà d'un país quant a tres dimensions bàsiques del
desenvolupament humà:
 Longevitat (salut, sanejament).
 Assoliment educatiu o coneixement.
 Ingrés.
El component de longevitat es mesura a través de l'Esperança de Vida en nàixer; el
component d'assoliment educatiu es construeix mitjançant la combinació de dos indicadors
com són la Taxa d’Alfabetització i la Matrícula Combinada d'Educació Bàsica, Mitjana,
Diversificada i Superior, aquesta última és un indicador que mesura la incorporació de la
població jove entre els 6 i els 24 anys al sistema educatiu formal. El component d'ingrés,
expressa el Producte Intern Brut per càpita (PIB) en dòlars (US$) traduït en el que es denomina
la "Paritat de Poder Adquisitiu" (PPA), per a facilitar la comparació entre països.
El mesurament del desenvolupament humà a través del IDH tracta d'identificar quant s'ha
recorregut, quant s'ha aconseguit i quant falta per a aconseguir el desenvolupament, "no és
una mesura de benestar, ni tampoc de felicitat". És en canvi una mesura de potenciació.
Quan es mesuren els progressos s'avança en l'assoliment dels objectius: El que en realitat
importa són els progressos que s'aconseguisquen i no els nivells que s'aconseguisca, així com
vetlar perquè els desemparats progressen amb major rapidesa.
10.5.1.2. El desenvolupament sostenible
El desenvolupament sostenible pot ser definit com "un desenvolupament que satisfà les
necessitats del present sense posar en perill la capacitat de les generacions futures per a
atendre les seues pròpies necessitats". Aquesta definició va ser emprada per primera vegada
en 1987 en la Comissió Mundial del Medi ambient de l'ONU, creada en 1983. No obstant açò,
el tema del medi ambient té antecedents més llunyans. En aquest sentit, les Nacions Unides
han sigut pioneres en tractar el tema, enfocant-se inicialment en l'estudi i la utilització dels
recursos naturals i en la lluita perquè els països - especialment aquells en desenvolupament-
exercien control dels seus propis recursos naturals.
A partir dels seixanta es van començar a concertar acords i diversos instruments jurídics per a

8. evitar la contaminació marina i en els setanta es van redoblar esforços per a ampliar la lluita
contra la contaminació en altres àmbits. Així mateix, en la Conferència de les Nacions Unides
sobre el Mig Humà d'Estocolm, 1972 es va incorporar als temes de treball de la comunitat
internacional la relació entre el desenvolupament econòmic i la degradació ambiental, a més
de ser creat el Programa de les Nacions Unides per al Medi ambient (PNUMA) que és el
principal organisme en matèria de medi ambient. Des de 1973 s'han creat nous mecanismes i
s'han cercat mesures concretes i nous coneixements per a solucionar els problemes
ambientals mundials.
Per a l'ONU la qüestió del medi ambient és part integrant del desenvolupament econòmic i
social i no es podran aconseguir aquests sense la preservació del medi ambient.
10.5.1.3. Altres indicadors
L'índex de benestar econòmic sostenible (IBES) és un indicador econòmic alternatiu que
intenta reemplaçar al Producte Intern Brut (PIB) com a indicador de benestar social. El IBES
s'avalua mitjançant tècniques similars, però en lloc de comptabilitzar els béns i serveis de
l'economia comptabilitza d'un costat la despesa dels consumidors, la utilitat aportada pel
treball domèstic i de l'un altre descompta el cost de les externalitats associades a la pol·lució i
el consum de recursos.
L'Índex de Progrés Real (IPR) o genuí és un indicador similar a l'Índex de Benestar Econòmic
Sostenible però ampliat, i la seua característica principal és que diferencia entre el creixement
econòmic que afig benestar a la societat i el que no ho fa.
L’ IPR incorpora els mateixos valors monetaris de consum i inversió del PIB, però a més ajusta
alguns factors com la distribució de la renda, afig uns altres com el valor de l'activitat
domèstica i el voluntariat, i elimina uns altres com el cost de la contaminació o el derivat dels
delictes. Aquest indicador resta com a costos els derivats de l'esgotament o degradació del
medi ambient, els efectes del canvi climàtic o la gestió de residus radioactius. I valora
positivament la reducció de la jornada laboral, o augment del temps lliure, en considerar-ho un
indicador de qualitat de vida i benestar social. Finalment, considera com una reducció del
benestar l'existència de deute extern, en ser un senyal de superar les possibilitats financeres
del país.
En el cas d'Estats Units, mentre que el PIB per
càpita es va duplicar des de 1950 fins a finals del
segle XX, l’IPR va créixer en les dècades de 1950 i
1960 per a disminuir dràsticament, fins a un 45 per
cent, a partir dels anys 70. Aquesta evolució es pot
apreciar en el gràfic de la dreta (GDP equival al PIB, i
GPI al IPR. Font:
http://www.dieoff.com/page11.htm)
La felicitat interior bruta és un concepte que s'ha
desenvolupat en un petit país de l'Himàlaia, Bhutan,
que fa uns anys va decidir incorporar la qualitat de
vida dels seus ciutadans als objectius prioritaris de
l'Estat. Per a complir amb dita objectiva van idear aquest indicador, la Felicitat Interior Bruta
(FIB), que arreplega aspectes com l'accés a l'assistència sanitària, el temps disponible per a la
família i els amics, la conservació dels recursos naturals i el medi ambient, o el gaudi de l'art.

9. 10.6. LA PRODUCTIVITAT.
La productivitat d'una economia, i la seua evolució en el temps, és una variable clau a l'hora
d'estimar la competitivitat d'un país en l'entorn internacional. Els governs de tot el món
mostren permanentment la seua preocupació per tal evolució i adopten totes les mesures al
seu abast per a potenciada i evitar que el seu país perda el ritme internacional, donades les
conseqüències econòmiques que aquesta pèrdua implicaria a mitjà i llarg termini per als seus
ciutadans. En conseqüència convé refrescar alguns conceptes amb els quals afrontem l'estudi
de la seua evolució i del seu significat.
La productivitat es defineix com la relació entre la quantitat de béns i serveis produïts i la
quantitat de recursos utilitzats. Les mesures de la productivitat pretenen conèixer la quantitat
de producció obtinguda, de mitjana, pels diferents factors que intervenen en la producció. Per
a açò, es calcula el quocient entre el volum total de producció i una magnitud representativa
del factor la productivitat del qual es desitja conèixer.
La productivitat del factor treball és la mesura de la productivitat més utilitzada, donat la
facilitat del seu càlcul i interpretació: quant és produït, de mitjana, per unitat de factor treball
empleat en la producció. El valor de la productivitat resultaria del quocient entre el volum de
producció i una mesura del treball emprat (nombre de treballadors o quantitat d'hores-
treball).
La productivitat del factor capital representaria la quantitat produïda, de mitjana, per unitat
de capital emprada en la producció. El càlcul d'aquest indicador a nivell agregat és complex i
polèmic.
La productivitat multifactorial o total dels factors arreplega els increments en la capacitat
productiva de l'economia que no són atribuïbles a la contribució dels factors cabdal i treball;
reflectiria per tant els avanços tecnològics, canvis en l'organització empresarial, millores en els
canals de distribució de béns i serveis. D'aquesta manera, una acceleració de la taxa de
creixement de la «productivitat multifactorial» permet al factor treball ser més productiu, fins i
tot si la relació capital/treball es manté constant. El càlcul de la «productivitat multifactorial»
és també difícil pel que s'estima que tot increment de la producció que no vinga explicat pels
factors capital i treball, és imputable a un increment en la «productivitat multifactorial».
10.6.1.La productivitat aparent
La mesura de la productivitat en la pràctica no és senzilla. Un mètode habitualment utilitzat
és el de la productivitat aparent, que s'obté en dividir la producció total de l'economia entre el
nombre d'empleats. Se l’anomena aparent per presumir que tot l'augment que hi haja en la
productivitat va a ser causat per la mà d'obra, ignorant els altres factors que influeixen en la
productivitat (inversió, tecnologies, etc). Aquest mètode té diversos inconvenients, entre els
quals pot destacar-se que no incorpora les millores de qualitat que es produeixen en els
productes.
Productivitat aparent = PIB / nombre d'ocupats
10.7. L'ESTUDI DE LA DISTRIBUCIÓ DE LA RENDA
La distribució de la renda constitueix una de les dimensions més rellevants de les economies.
És molt diferent en cada tipus de sistema econòmic i dins de l'economia mixta de mercat,
experimenta canvis molt significatius quan els països es modernitzen i canvia la seua
distribució sectorial.

10. La distribució de la renda és un dels temes més polèmics des del punt de vista social i polític
en les últimes dècades. Les ideologies progressistes es distingeixen de les conservadores en la
major atenció que presten als programes redistributius per a reduir les desigualtats, ja que
consideren la igualtat com una cosa desitjable per la que lluitar. Pel seu costat, els
conservadors critiquen aquests programes per introduir elements distorsionadors en el
sistemes econòmic i desincentivar l'estalvi i la inversió, generadors de renda i ocupació.
El creixement econòmic no indica necessàriament millora en el nivell de vida si no va
acompanyat de redistribució. Precisament el tipus de creixement que s'està donant en les
economies modernes ve acompanyat d'un major nivell de desigualtat. L'acumulació es
concentra en poques mans i creixen les masses de pobres en les grans ciutats.
Com a il·lustració d'aquests fets serveix el següent fragment de El planeta americà, obra de
l'il·licità Vicente Verdú (premi Anagrama d'assaig 96):
“La diferència entre el 5% de la població més rica i el 5% de la població més pobra és un
múltiple de sis a Gran Bretanya, de tres a Suècia. A Estats Units el múltiple és de quinze. Un
46% de la riquesa nacional està en mans del 1% dels americans i la concentració no es deté. Els
rics són rics com a emperadors, els pobres ho són com pàries de Calcuta. No serà rar que sota
aquest sistema es produïsca el contrast entre grans mansions en l'extraradi i barris miserables
a poques milles. Amples autopistes i ponts de peatge per als vehicles privats i deficiència
d'autobusos; majestuosos hospitals de pagament al costat de deficients hospitals i clíniques
públiques.”
L'estudi de la distribució de la renda pot fer-se des de diverses perspectives com són:
Punt de vista espacial. Analitza la distribució geogràfica de la renda per a analitzar les
diferències per regions, províncies, països, etc.
Punt de vista sectorial. Analitza la distribució de la renda per sectors d'activitat
econòmica estudiant la participació de cadascun d'ells en el total de la renda nacional.
Any 2002
REP.
Centreafricana
XINA BÈLGICA
Agricultura/PIB 54 % 15 % 2 %
Indústria/PIB 21 % 52 % 27 %
Serveis/PIB 25 % 33 % 71 %
Podem comprovar com aquesta anàlisi ens dóna una idea del grau de desenvolupament d'un
país o regió i de com, en una primera fase, el sector primari va cedint terreny a mesura que el
país es desenvolupa per a donar pas al sector industrial i després, en una segona fase, és el
sector industrial el que cedeix terreny davant el creixement del sector serveis.
Punt de vista funcional. Des d'aquesta perspectiva s'analitza com es distribueix la
renda entre els propietaris dels factors de producció, és a dir, entre els treballadors i
entre els propietaris del capital i de la terra. En un sistema de mercat aquesta
distribució depèn de com estiga distribuïda la propietat dels factors i del preu que
aquests aconseguisquen en el mercat segons la seua demanda i la seua oferta.

11. 1999 (mill.
Ptas.) %
2007 (mill.
€) %
2011 (mill.
€)
%
Remuneració dels
assalariats 46.973 50,13 496.796 47,29 508.620 47,83
Excedent d’ explotació
brut / Renda mixta bruta 37.230 39,74 444.852 42,34 464.198 43,65
Impostos nets sobre la
producció i les
importacions 9.491 10,13 108.947 10,37 90.537 8,51
PIBpm 93.694 100,00 1.050.595 100,00 1.063.355 100
Punt de vista personal o poblacional. Estudia la distribució de la renda per habitant
calculant la renda per càpita, és a dir, el resultat de dividir la renda total entre el
nombre d'habitants. Aquesta dada pot servir per a analitzar l'evolució en el temps
comparant dades de diferents moments, i per a comparar el nivell de vida entre
regions, ciutats o països amb les limitacions que ja hem estudiat.
La corba de Lorenz és una forma gràfica de mostrar la distribució de la renda en una població.
En ella es relacionen els percentatges acumulats de població amb percentatges acumulats de
la renda que aquesta població rep. En l'eix d’abcises (horitzontal) es representa la població
"ordenada" de manera que els percentils de
renda més baixa queden a l'esquerra i els de
renda més alta queden a la dreta. L'eix
d'ordenades (vertical) representa les rendes.
En la gràfica es mostren com a exemple la
representació de dos països imaginaris, un en
blau i un altre en roig. La distribució de la
renda en el país blau és més desigual que en
el país roig. En el cas del país blau, el
quaranta per cent més pobre de la població
rep una renda inferior al vint per cent del
total del país. En canvi, en el país roig, el
quaranta per cent més pobre rep més del
vint per cent de la renda. La línia diagonal
negra mostra la situació d'un país en el qual
tots i cadascun dels individus obtinguera
exactament la mateixa renda; seria l'equitat absoluta. Com més pròxima estiga la corba de
Lorenz de la diagonal, més equitativa serà la distribució de la renda d'aqueix país.

12. Una altra forma d'observar la corba de Lorenz
és estimant l'àrea de la superfície que es troba
entre la corba i la diagonal. Aqueixa superfície es
diu àrea de concentració. En la gràfica de la dreta
l'hem emplenat de color rosat. Com més gran siga
aquesta àrea més concentrada estarà la riquesa;
com més xicoteta siga aquesta àrea, més
equitativa serà la distribució de la renda del país
representat.
L'índex Gini, és un índex de concentració de la
riquesa i equival al doble de l'àrea de concentració. El seu valor estarà entre zero i un. Com
més pròxim a un siga l'índex Gini, major serà la concentració de la riquesa; com més pròxim
a zero, més equitativa és la distribució de la renda en aqueix país.
“Sempre hi ha hagut rics i sempre hi ha hagut pobres a Espanya. Però mai en els últims anys
la distància entre els uns i els altres va ser tan gran. Ni la diferència d'ingressos tan àmplia.
La taxa d'atur ha fet mossa en els ingressos de les famílies. Més d'1,7 milions de llars
espanyoles, segons l'última Enquesta de Població Activa, té a tots els seus membres en atur.
I solament el 67% dels registrats en les oficines d'ocupació reben alguna ajuda o prestació
de l'Estat. Com a resultat, Espanya ocupa una de les posicions més preocupants en les
estadístiques que mesuren la desigualtat social i s'ha convertit, per primera vegada, en el
país dels Vint-i-set amb major distància entre les rendes altes i les baixes”
Font: adaptació al valencià de
http://economia.elpais.com/economia/2012/10/10/actualidad/1349901592_959130.html