1. Immanuel Kant<br />Aquest fragment de la obra “Crítica a la raó pura” (1781) del filòsof Immanuel Kant tracta de l’origen del coneixement des del punt de vista de l’autor. <br />“Tot filòsof funda la seva obra sobre les ruïnes de la d’un altre [...]”. Aquesta frase del propi autor ja ens senyala la gran importància de conèixer la filosofia de la resta d’autors precedents al que és objecte d’estudi. Sens dubte, entendre les influències que va rebre Immanuel Kant ens ajudarà a comprendre el perquè de la seva forma d’explicar la realitat.<br />Les cinc influencies més important en la filosofia de Kant són:<br />Newton i la seva concepció de la natura<br />Wolff i sa metafísica, que junt a Leibniz van ser els pilars de la seva educació. La seva filosofia es fonamentava en un racionalisme dogmàtic.<br />Hume i la Teoria del coneixement, que junt amb Locke van fer “despertar del somni dogmàtic de la raó” a Kant (segons les paraules d’aquest mateix). La seva filosofia es fonamentava en l’empirisme anglosaxó.<br />La Il·lustració, considerada metafòricament la sortida de l’home de la minoria d’edat (quan aprèn a pensar per un mateix).<br />Amb tot això cal tenir clar que Kant és un filòsof racionalista, tot i que dóna paper a la informació sensible dins del coneixement [més endavant s’explicarà més detalladament]. En la filosofia molts cops les preguntes són més importants que les respostes. La pregunta que Kant intenta respondre és “Què és l’home?”. D’aquesta en neixen 3 de secundaries: “Què puc saber?” [la més important per aquest fragment de text] “Què he de fer?” [relacionada amb l’acció ètica] i “Què m’està permès esperar?” [és el revers de l’anterior]. En aquest aspecte Kant fa una “revolució copernicana”, ja que el centre d’estudi deixa d’estar en el món i passa a trobar-se al ésser humà (igual que Copèrnic va posar el Sol com a centre del univers i no la Terra).<br />Com s’ha dit al inici de comentari, aquest text tracta sobre l’origen del coneixement segons Kant. El coneixement es basa en idees del subjecte sobre la realitat, per això la seva filosofia és considerada idealista. No obstant, Kant busca conèixer els límits i possibilitats de la raó a l’hora de conèixer.<br />Les coses que coneixem no són tal i com se’ns presenten. Kant distingeix la “cosa-en-sí” la qual no podem arribar a conèixer (el noümen) i les coses com nosaltres les coneixem, com se’ns presenten (el fenomen). Ara bé, què és el que ens permet conèixer? Què és el que fa que per nosaltres les coses siguin com les coneguem (i no com son realment)?<br />Els responsables són els elements a priori, també anomenats transcendentals o purs. Intuïcions i conceptes que no depenen de la experiència i són condició de possibilitat per poder conèixer les impressions que captem (universals i necessaris). Així doncs, tot coneixement comença “amb” l’experiència, però no tot comença “en” l’experiència. Les impressions són la “matèria” del coneixement, i els conceptes a priori els donen “la forma”.<br />Aquestes són les bases de la teoria del coneixement d’Immanuel Kant: l’idealisme transcendental. Entre els conceptes que té el subjecte s’hi poden establir diferents relacions, és a dir, diferents judicis (recordem que per un judici calien com a mínim dos conceptes). Kant distingeix dos tipus de judicis, i al seu temps aquests poden ser de dos tipus, en funció del coneixement al que es refereixin:<br />Són judicis analítics aquells que expressen en el predicat una informació que ja està continguda en el subjecte.<br />Són judicis a priori ja que la veritat pot ser coneguda independentment de la experiència.<br />Són judicis a posteriori si la veritat és coneguda a partir de la experiència. No obstant, aquests tipus de judicis són impossibles ja que un judici analític no pot dependre d’una experiència prèvia.<br />Són judicis sintètics aquells que expressen del contingut algun coneixement nou.<br />Són judicis a posteriori ja que la veritat és coneguda a partir de la experiència.<br />Són judicis sintètics a priori si aporten un coneixement nou sobre i són universals i necessaris. Segons Kant, la ciència és possible com a coneixement veritable gràcies a aquests tipus de judicis.<br />Kant no es limita a descriure com es regeixen les estructures del coneixement, sinó que a més a més explica les facultats que permeten a hom conèixer. Kant enuncia les diferents ciències que estudien les facultats del coneixement, i al seu temps les ciències que estudien els elements purs d’aquestes facultats (és a dir, ciències que utilitzen judicis sintètics a priori).<br />La estètica transcendental és la ciència que estudia la sensibilitat: aquesta facultat del coneixement que ens permet rebre informació de l’exterior (de forma passiva). L’individu rep un caos d’impressions que l’espai i el temps (dos intuïcions pures de la sensibilitat) ordenen i organitzen.<br />La ciència que estudia l’espai i el temps és la matemàtica: el primer amb la geometria i el segon amb l’aritmètica. Per tant, aquesta ciència elabora judicis sintètics (aporten nou coneixement) a priori (sobre elements purs, universals i necessaris).<br />L’analítica transcendental és la ciència que estudia com l’enteniment comprèn la sensibilitat. L’enteniment elabora conceptes i formula judicis mitjançant relacions entre els primers. Aquestes activitats intel·lectuals pròpies de l’enteniment es duen a terme mitjançant conceptes purs, les categories (12 en total), eines que ens permeten organitzar el coneixement sensible per poder entendre els fenòmens.<br />La física és el resultat d’aquest procés mental. Aporta coneixement nou sobre elements purs.<br />La dialèctica transcendental és la ciència que estudia la raó. Aquesta intenta relacionar els judicis per formar raonaments. En aquesta part la raó intenta anar un pas més enllà i acostar-se al noümen, trobar una explicació.<br />La metafísica aspira a accedir al noümen sobrepassant els límits de l’enteniment. La raó intenta donar unitat al conjunt de judicis i crea tres idees (que no fenòmens) per donar explicació a:<br />Dona consistència a allò que li ocorre a un subjecte: ànima<br />Unió de tots els fets físics: el món<br />La causa incausada, última condició per l’existència dels fenòmens: Déu<br />No obstant, al metafísica no és una ciència, ja que l’objecte d’estudi és al mateix temps la condició de possibilitat. Aporten coneixement sobre elements purs, però no és pot considerar una ciència.<br />El que es diu en el text és el que s’acaba d’explicar: tot comença amb l’experiència, però uns elements a priori que “processen” les impressions ens permeten conèixer. És clar que sense una explicació clara del “idealisme transcendental” de Kant és incomprensible. Fent una metàfora un tant atrevida, es podria dir que la explicació de la filosofia de Kant és necessària per poder entendre el fragment, és una eina per processar les dades del text com si es tractés d’elements a priori.<br />Immanuel Kant va trigar onze anys a escriure les 900 pàgines que formen part de la obra “Crítica a la raó pura”, obra que precediria “Critica de la raó pràctica” i “Crítica del judici”. Sens dubte aquesta és la obra més important de Kant, ja que fa una explicació extremadament detallada del funcionament de la raó a l’hora de conèixer (en aquest aspecte intenta sobrepassar a Hume). No obstant, Kant també és molt valorat per la seva ètica deontològica.<br />Kant serà el filòsof més influent del següent segle (s. XIX) i l’últim en intentar explicar el perquè de tot, els seus fonaments.<br />Personalment penso que l’intent d’unir explicacions racionalistes i empiristes en una única filosofia és molt ambiciós, però Immanuel Kant sembla haver estat a la alçada. Aristòtil deia que la virtut és al punt mig entre l’excès i la manca, i penso que Kant s’apropa molt a aquest punt mig entre un racionalisme extrem com pot ser el de Descartes o un empirisme extrem com pot ser el de Hume.<br />Segurament si Kant pogués veure cóm ha avançat la humanitat s’enorgulliria de veure que realment portava raó en moltes de les coses que va divulgar. Com la diferència entre el fenomen i el noümen: hi ha animals que capten ultrasons o infraroigs (noümen) coses que som incapaços de captar, que se’ns presenten d’un altra manera (fenomen). Que la ment realment fa servir moltes eines “a priori” per processar les percepcions i organitzar-les, que hi ha diferents àrees del cervell encarregades de diferents funcions, etc.<br />És cert que la filosofia i la ciència són coses diferents, però si més no estan íntimament relacionades en alguns aspectes, sobretot a l’hora d’estudiar la realitat o l’ésser humà.<br />Penso que la filosofia de Kant és admirable i una de les més completes i avançades per a la seva època (perquè, com ell mateix va dir, un filòsof construeix la seva filosofia en les ruïnes de la d’un altre, i així ho farien, molt probablement, els filòsofs en un futur).<br />
![Immanuel Kant<br />Aquest fragment de la obra “Crítica a la raó pura” (1781) del filòsof Immanuel Kant tracta de l’origen del coneixement des del punt de vista de l’autor. <br />“Tot filòsof funda la seva obra sobre les ruïnes de la d’un altre [...]”. Aquesta frase del propi autor ja ens senyala la gran importància de conèixer la filosofia de la resta d’autors precedents al que és objecte d’estudi. Sens dubte, entendre les influències que va rebre Immanuel Kant ens ajudarà a comprendre el perquè de la seva forma d’explicar la realitat.<br />Les cinc influencies més important en la filosofia de Kant són:<br />Newton i la seva concepció de la natura<br />Wolff i sa metafísica, que junt a Leibniz van ser els pilars de la seva educació. La seva filosofia es fonamentava en un racionalisme dogmàtic.<br />Hume i la Teoria del coneixement, que junt amb Locke van fer “despertar del somni dogmàtic de la raó” a Kant (segons les paraules d’aquest mateix). La seva filosofia es fonamentava en l’empirisme anglosaxó.<br />La Il·lustració, considerada metafòricament la sortida de l’home de la minoria d’edat (quan aprèn a pensar per un mateix).<br />Amb tot això cal tenir clar que Kant és un filòsof racionalista, tot i que dóna paper a la informació sensible dins del coneixement [més endavant s’explicarà més detalladament]. En la filosofia molts cops les preguntes són més importants que les respostes. La pregunta que Kant intenta respondre és “Què és l’home?”. D’aquesta en neixen 3 de secundaries: “Què puc saber?” [la més important per aquest fragment de text] “Què he de fer?” [relacionada amb l’acció ètica] i “Què m’està permès esperar?” [és el revers de l’anterior]. En aquest aspecte Kant fa una “revolució copernicana”, ja que el centre d’estudi deixa d’estar en el món i passa a trobar-se al ésser humà (igual que Copèrnic va posar el Sol com a centre del univers i no la Terra).<br />Com s’ha dit al inici de comentari, aquest text tracta sobre l’origen del coneixement segons Kant. El coneixement es basa en idees del subjecte sobre la realitat, per això la seva filosofia és considerada idealista. No obstant, Kant busca conèixer els límits i possibilitats de la raó a l’hora de conèixer.<br />Les coses que coneixem no són tal i com se’ns presenten. Kant distingeix la “cosa-en-sí” la qual no podem arribar a conèixer (el noümen) i les coses com nosaltres les coneixem, com se’ns presenten (el fenomen). Ara bé, què és el que ens permet conèixer? Què és el que fa que per nosaltres les coses siguin com les coneguem (i no com son realment)?<br />Els responsables són els elements a priori, també anomenats transcendentals o purs. Intuïcions i conceptes que no depenen de la experiència i són condició de possibilitat per poder conèixer les impressions que captem (universals i necessaris). Així doncs, tot coneixement comença “amb” l’experiència, però no tot comença “en” l’experiència. Les impressions són la “matèria” del coneixement, i els conceptes a priori els donen “la forma”.<br />Aquestes són les bases de la teoria del coneixement d’Immanuel Kant: l’idealisme transcendental. Entre els conceptes que té el subjecte s’hi poden establir diferents relacions, és a dir, diferents judicis (recordem que per un judici calien com a mínim dos conceptes). Kant distingeix dos tipus de judicis, i al seu temps aquests poden ser de dos tipus, en funció del coneixement al que es refereixin:<br />Són judicis analítics aquells que expressen en el predicat una informació que ja està continguda en el subjecte.<br />Són judicis a priori ja que la veritat pot ser coneguda independentment de la experiència.<br />Són judicis a posteriori si la veritat és coneguda a partir de la experiència. No obstant, aquests tipus de judicis són impossibles ja que un judici analític no pot dependre d’una experiència prèvia.<br />Són judicis sintètics aquells que expressen del contingut algun coneixement nou.<br />Són judicis a posteriori ja que la veritat és coneguda a partir de la experiència.<br />Són judicis sintètics a priori si aporten un coneixement nou sobre i són universals i necessaris. Segons Kant, la ciència és possible com a coneixement veritable gràcies a aquests tipus de judicis.<br />Kant no es limita a descriure com es regeixen les estructures del coneixement, sinó que a més a més explica les facultats que permeten a hom conèixer. Kant enuncia les diferents ciències que estudien les facultats del coneixement, i al seu temps les ciències que estudien els elements purs d’aquestes facultats (és a dir, ciències que utilitzen judicis sintètics a priori).<br />La estètica transcendental és la ciència que estudia la sensibilitat: aquesta facultat del coneixement que ens permet rebre informació de l’exterior (de forma passiva). L’individu rep un caos d’impressions que l’espai i el temps (dos intuïcions pures de la sensibilitat) ordenen i organitzen.<br />La ciència que estudia l’espai i el temps és la matemàtica: el primer amb la geometria i el segon amb l’aritmètica. Per tant, aquesta ciència elabora judicis sintètics (aporten nou coneixement) a priori (sobre elements purs, universals i necessaris).<br />L’analítica transcendental és la ciència que estudia com l’enteniment comprèn la sensibilitat. L’enteniment elabora conceptes i formula judicis mitjançant relacions entre els primers. Aquestes activitats intel·lectuals pròpies de l’enteniment es duen a terme mitjançant conceptes purs, les categories (12 en total), eines que ens permeten organitzar el coneixement sensible per poder entendre els fenòmens.<br />La física és el resultat d’aquest procés mental. Aporta coneixement nou sobre elements purs.<br />La dialèctica transcendental és la ciència que estudia la raó. Aquesta intenta relacionar els judicis per formar raonaments. En aquesta part la raó intenta anar un pas més enllà i acostar-se al noümen, trobar una explicació.<br />La metafísica aspira a accedir al noümen sobrepassant els límits de l’enteniment. La raó intenta donar unitat al conjunt de judicis i crea tres idees (que no fenòmens) per donar explicació a:<br />Dona consistència a allò que li ocorre a un subjecte: ànima<br />Unió de tots els fets físics: el món<br />La causa incausada, última condició per l’existència dels fenòmens: Déu<br />No obstant, al metafísica no és una ciència, ja que l’objecte d’estudi és al mateix temps la condició de possibilitat. Aporten coneixement sobre elements purs, però no és pot considerar una ciència.<br />El que es diu en el text és el que s’acaba d’explicar: tot comença amb l’experiència, però uns elements a priori que “processen” les impressions ens permeten conèixer. És clar que sense una explicació clara del “idealisme transcendental” de Kant és incomprensible. Fent una metàfora un tant atrevida, es podria dir que la explicació de la filosofia de Kant és necessària per poder entendre el fragment, és una eina per processar les dades del text com si es tractés d’elements a priori.<br />Immanuel Kant va trigar onze anys a escriure les 900 pàgines que formen part de la obra “Crítica a la raó pura”, obra que precediria “Critica de la raó pràctica” i “Crítica del judici”. Sens dubte aquesta és la obra més important de Kant, ja que fa una explicació extremadament detallada del funcionament de la raó a l’hora de conèixer (en aquest aspecte intenta sobrepassar a Hume). No obstant, Kant també és molt valorat per la seva ètica deontològica.<br />Kant serà el filòsof més influent del següent segle (s. XIX) i l’últim en intentar explicar el perquè de tot, els seus fonaments.<br />Personalment penso que l’intent d’unir explicacions racionalistes i empiristes en una única filosofia és molt ambiciós, però Immanuel Kant sembla haver estat a la alçada. Aristòtil deia que la virtut és al punt mig entre l’excès i la manca, i penso que Kant s’apropa molt a aquest punt mig entre un racionalisme extrem com pot ser el de Descartes o un empirisme extrem com pot ser el de Hume.<br />Segurament si Kant pogués veure cóm ha avançat la humanitat s’enorgulliria de veure que realment portava raó en moltes de les coses que va divulgar. Com la diferència entre el fenomen i el noümen: hi ha animals que capten ultrasons o infraroigs (noümen) coses que som incapaços de captar, que se’ns presenten d’un altra manera (fenomen). Que la ment realment fa servir moltes eines “a priori” per processar les percepcions i organitzar-les, que hi ha diferents àrees del cervell encarregades de diferents funcions, etc.<br />És cert que la filosofia i la ciència són coses diferents, però si més no estan íntimament relacionades en alguns aspectes, sobretot a l’hora d’estudiar la realitat o l’ésser humà.<br />Penso que la filosofia de Kant és admirable i una de les més completes i avançades per a la seva època (perquè, com ell mateix va dir, un filòsof construeix la seva filosofia en les ruïnes de la d’un altre, i així ho farien, molt probablement, els filòsofs en un futur).<br />](https://image.slidesharecdn.com/kant-110313144856-phpapp01/85/Kant-1-320.jpg)
