Filosofia David Hume

1. 1711-1776

2. 0. Breu biografia
• Va néixer a Edimburg l’any 1711.El seu pare mor
quan tenia 5 anys i es criat al camp pels seus tiets
• Comença els estudis de Dret i als 20 anys marxa a
França a estudiar filosofia a Reims i després al col·legi
dels jesuïtes de la Fléche.
• Als 28 anys acaba d’escriure el Tractat, però la seva
publicació serà un fracàs editorial.
• Amb el Tractat, Hume apareixia com un filòsof
escèptic, perquè afirmava que no podíem conèixer la
existència de Déu (Mr. Hume l’ateu). Això provocà
que més endavant no se li permetés ser professor a
la Universitat d'Edimburg, ni a la de Glasgow

3. • Es va guanyar la vida primer com a tutor del jove
marqués d'Annandale (que estava boig) i després com a
secretari del general James St. Claire.
• Va ser bibliotecari a la Universitat d'Edimburg i a la seva
època el llibre que se li valorà més fou la seva "Història
d'Anglaterra", i no cap llibre filosòfic.
• Com a secretari de l'ambaixada britànica de París
(1763), establí el contacte entre els empiristes britànics
i els enciclopedistes francesos (J.J. Rousseau).
• Amb el triomf del partit liberal Hume va ser anomenat
secretari pels afers d'Escòcia i va passar els últims anys
de la seva vida a Edimburg.
• “La vida de David Hume" (1800) de William Smellie és
una biografia de Hume plena d’anècdotes

4. 1. Context històric i filosòfic
Hume representa la culminació de l’empirisme
modern iniciat per Locke.
Reflexió al voltant dels problemes sorgits a partir del
dubte metòdic cartesià que acaba derivant en un
escepticisme metafísic.
A partir de Descartes, l’únic que és evident és que
tenim idees en la ment.
Origen?, causa?, coneixem idees però no les coses…

5. Per a Hume, podem tenir certesa de ben poques
coses, i el nostre coneixement només es redueix a
una simple creença basada en els fets observats.
Quan aquesta creença és raonable?
Aquesta creença no pot esdevenir dogmàtica però
proporciona un coneixement suficient per poder
viure.
Per saber si una creença està ben justificada, haurem
d’estudiar el funcionament de l’enteniment humà.
Cal estudiar el procés del coneixement
(psicologisme).

6. L’empirisme nega l'existència de les idees innates,
per tant, totes les idees tenen l’origen en
l'experiència.
Per a Hume, la ment funciona seguint el model de la
ciència newtoniana, o sigui subjecte a lleis (lleis
d’associació d’idees)
Hume fa una filosofia en la qual Déu o la religió no
tenen cap paper.

7. La concepció del coneixement (I):
l’origen del coneixement
Cal partir dels continguts de la ment, que ell
anomena percepcions.
Tot el contingut de la ment té origen en l'experiència
i esdevé percepcions.
Distingeix dos tipus de percepcions: les impressions i
les idees.
Impressions: més vives, dades immediates
procedents dels sentits. (Experiència interna o
externa)
Idees: menys vivacitat. Còpies de les impressions.

8. Principi de còpia:
Una idea té realitat o validesa si podem identificar la
impressió de la qual procedeix. En cas contrari serà
una ficció de la ment.
Si es tracte d’una idea complexa, l’haurem de
descompondré en idees simples i trobar la impressió
de la que prové cada una.

9. La concepció del coneixement (II): la
constitució del coneixement
La memòria permet transformar les impressions en
idees. (Conserva la impressió original de manera
debilitada)
La imaginació combina idees simples amb d’altres
per formar idees complexes.
Lleis d’associació d’idees: principis que regeixen la
combinació d’idees per part de la imaginació.
D’acord amb aquestes lleis, les idees tendeixen a
unir-se quan són semblants entre si, quan apareixen
en una contigüitat d’espai o temps o en una relació
de causa efecte.

10. Textos
Resum del tractat de la naturalesa humana [1-7, 29]

11. La concepció del coneixement (III):
el tipus de coneixement
Dos tipus posibles de coneixement segons Hume: les
relacions d’idees i les qüestions de fet.
Es diferencien en com determinen la veritat de les
seves proposicions, el grau de coneixement que
ofereixen i la informació que ens proporcionen.

12. Relacions d’idees:
No es recorre a l'experiència, es fa ús exclusiu de la
raó i del principi de no-contradicció (Teorema de
Pitàgores, per exemple).
Per veure el seu grau de veritat n’hi ha prou en
analitzar les idees que el formen.
Proporcionen un saber universal i necessari (és així i
no pot ser d’altra maneta).
Proporciona total certesa però no amplia el
coneixement.
Matemàtiques, geometria, lògica…
(Equival a la intuïció i la deducció de Descartes)

13. Qüestions de fet:
La seva veritat només es pot determinar recorrent a
l'experiència. (El Sol sortirà demà, per exemple)
El seu fonament és la relació de causa i efecte. (Hem
observat en el passat que cada vegada que passa A,
es dona B).
Proporcionen un saber particular i contingent (és així
però podria ser d’una altra manera).
Amplien el nostre coneixement. Tenen el valor d’una
creença basada en l’hàbit i el costum.
Ciències empíriques: física, biologia, química…

14. La concepció del coneixement (IV):
anàlisi de la relació causa-efecte
El coneixement del món és una qüestió de fet i es
basa en la relació causa-efecte.
Hume l’analitza a partir de l’exemple d’una bola de
billar (causa) que es mou i impacte amb una altra
bola que després de l’impacte es mou (efecte).
Abans: connexió causa-efecte = connexió necessària,
valor demostratiu i proporciona certesa.
Hume: per establir la relació causa-efecte s’han de
donar tres circumstàncies: contigüitat (espai-temps),
prioritat en el temps de la causa i conjunció constant.

15. Però la idea de causa és complexa (causa, efecte,
connexió necessària).
Aplicant el principi de còpia, no tenim impressió
d’una connexió necessària.
A més, si tingués un valor demostratiu seria una
relació d’idees: analitzant la causa ja podríem saber
quin serà l’efecte. Això no passa.
O sigui que és una qüestió de fet, no és demostrativa
i es pot considerar una creença.
Tornem als fets observat…

16. Només tenim experiència d’una successió constant
en el passat. Seguirà passant en el futur?
Només si apliquem el principi d’inducció i
generalitzem. Però per això cal suposar la
uniformitat de la naturalesa, cosa del tot
indemostrable (inclús en termes de probabilitat).
Per tant, la relació causa-efecte no sabem si existeix
a la realitat (pla ontològic) però sabem que quan la
ment l’ha observat diverses vegades tendeix a unir
aquestes idees (pla gnoseològic).
Deducció de Hume: la relació causa-efecte és una
forma d’associació d’idees basada en l’experiència
passada i produïda per la nostra imaginació.
El fonament d’aquesta associació és l’hàbit.

17. Per tant, és el costum, i no pas la raó, el que ens
inclina a pensar que el futur serà conforme al passat.
Així doncs, les relacions causa-efecte no tenen valor
demostratiu, proporcionen una simple creença.

18. Textos
Resum del tractat de la naturalesa humana [8-23]

19. La concepció de la realitat (I):
l’anàlisi dels conceptes de la
metafísica escolàstica
Bàsicament és una crítica al concepte de substància
(el que és real).
Té significat diferent per a Aristòtil i l’escolàstica, i per
a Descartes.
Per a Aristòtil i l’escolàstica, substància té dos sentits.
Primer: substrat que roman inalterable a través dels
canvis accidentals. Suport de les qualitats de
l’objecte.

20. Segon: essència, allò que una cosa fa que sigui el que
és i no una altra cosa (universal i comú a una classe
d’éssers).
Hume en fa una crítica radical aplicant el principi de
la còpia: no tenim cap impressió de la substància
com a substrat o suport, ni com essència comuna a
tota una classe d’éssers.
La idea de substància és una idea complexa formada
per la imaginació a través de les lleis d’associació
d’idees.
No és més que un nom (nominalisme) que apliquem
per economia mental.
Per l’experiència no podem afirmar que existeixi. Si
existeix, és incognoscible i indemostrable.

21. La concepció de la realitat (II):
l’anàlisi dels conceptes de la
metafísica cartesiana
Per a Descartes hi ha tres substàncies que conformen
l’àmbit del que és real: substància infinita (Déu),
substància extensa (Món material) i substància
pensant (ànima o jo).
Hume hi aplica la crítica anterior i mostra el seu
escepticisme metafísic.
Jo/ànima: per intuïció només podem concloure que
existim però no que el jo sigui una substància i el
pensament la seva essència.

22. A partir de l’experiència només tenim evidència
d’una successió de percepcions que canvien
constantment en la nostra ment. La memòria i la
imaginació les uneixen per construir la nostra
identitat. No hi ha cap impressió de l’ànima/jo com a
substrat.
Per tant, no podem afirmar que l’anima sigui una
substància, ni que sigui simple, ni que sigui immortal.

23. Món/substància extensa: Descartes l’havia
demostrat fent servir la relació causa-efecte (idees
adventícies que donada la veracitat divina, provenen
del món).
Per Hume, el principi causa-efecte està mal aplicat
perquè tenim impressió de l’efecte (“idees
adventícies”) però no tenim impressió de la causa.
No podem demostrar l’existència d’un món extern
més enllà de la nostra consciència. Només podem
conèixer allò que ens mostren els sentits (fenomen).

24. Substància infinita (Déu): Per a Hume l’argument
ontològic és un argument circular. Es fa servir la raó
que amb la hipòtesi del geni maligne s’havia posat en
dubte.
Pel que fa a les demostracions basades en la relació
causa-efecte, de nou no tenim impressió de la causa
(Déu), per tant la seva existència és indemostrable i
estem abocats a l’agnosticisme.

25. Textos
Resum del tractat de la naturalesa humana [24-28]