2. VIDA Va néixer a París, de mare anglesa i pare exiliat polonès d’origen jueu. Quan era jove va demostrar aptituds tant per a les disciplines humanístiques com per a les científiques, però va decidir estudiar filosofia en l’ÉcoleNormaleSupérieure, amb E.Boutrox i L.Ollé-Laprune. Els anys d’estada en Clermont-Ferrand van ser definitius per a la maduració de les seves tesis i per a la continuació de la recepció de la influència tant de l’empirisme anglès i de l’evolucionisme de H.Spencer, com del espiritualisme francès de Maine de Biran, J. Lachelier i Ravaison ( a qui més tard Bergson va substituir com a membre de l’Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques amb el discurs La vida i l’obra de Ravaison). Va morir a París, a l’any següent de l’ocupació dels nazis. Va voler morir com a jueuper participar de la sort de què havien de ser perseguits.
3. La seva filosofia Està dintre del context de la crítica al positivisme, destaca el seu enfocament vitalista i el seu interès per l‘evolucionalisme. Va tenir també moltes connexions amb el pragmatisme i amb la concepció utilitarista de la ciència. No obstant això, no pot parlar-se pròpiament de deixebles de Bergson, potser amb l’excepció de Edouard Le Roy, que va continuar la seva línia de pensament en el Collège de France.
4. La noció de duració és el nucli de la filosofia bergsoniana
5.
6.
7. Ara la duració no constitueix només l’ésser de la consciència, la realitat exterior també és duració, sempre canviant. Aquesta extensió i generalització de la duració, sorgida de l’anàlisi de la pròpia consciència, l’efectua Bergson sobre les bases de l’evolucionisme de Spencer, elaborant un evolucionisme cosmològic. El coneixement de la realitat s’obté amb la ciència i amb la filosofia: la ciència aconsegueix només l’aspecte material del món, segons el qual les coses es disposen en l’espai, mentre que la filosofia capta l'esperit, la realitat en quant és consciència, duració, a partir del recurs a la intuïció. Evolució creadora
