1. Islam Mercè Sala Vilardaga M 01

4. PÀGINES WEB N’hi ha a milers. Podeu començar a informar-vos a partir dels continguts i links d’aquestes tres i fer altres recerques. www.webislam.com (castellà) www.oumma.com (francès) www.islamonline.net (anglès)

5. Consideracions prèvies Tota religió és una via d’accés a la visió espiritual de la realitat. És una experiència/coneixement de la realitat (Realitat vista des de la no-dualitat, des del silenci del jo constructor) Coneixent una religió determinada accedim –d’una manera específica- a aquesta esfera comú (que les religions han anomenat de moltes maneres: Absolut, Déu, Realitat, naturalesa de Buda, Unitat, Pare, Esperit, Ésser, etc.) Per tant, conèixer a fons una religió és conèixer un dels rostres possibles de la dimensió espiritual de la realitat. Conèixer l’Islam, parlar de l’Islam, no és doncs només conèixer i parlar d’una religió determinada, l’Islam, sinó també parlar del fet religiós. És parlar d’una certa manera d’entendre i experimentar la condició humana, d’una certa manera d’estar en el món (la que considera que la gràcia de viure és assolir l’experiència de la Unitat, per dir-ho amb una de les moltes fórmules possibles).

8. “ Què cerqueu, a part de Déu?” Alcorà 37, 86 “ Tot sobre la terra és transitori, però el rostre del teu Senyor roman.” Alcorà 55, 26-2 “ Déu fa que la nit entri en el dia, i que el dia entri en la nit. Déu coneix el fons dels cors.” Alcorà 57, 6 M 02

9. Islam Aslama (terme origen d’ islam ) vol dir alhora “pau” i “submissió”: ens transmet doncs una noció de submissió que porta a la pau, una submissió que no és resignació ni servilisme sinó acceptació lliure (docilitat, lliurament) de la “voluntat de Déu”, acceptació que pacifica el cor humà. Una actitud defineix l’Islam: una total “submissió” que és total llibertat.

10. “ La voluntat de Déu”

11. Musulmà (“ muslim ”) és aquell que se sotmet a la voluntat divina. L’Alcorà presenta a Abraham com un muslim , pel seu gest d’acceptar sacrificar el seu fill en resposta a la demanda de Déu, essent anomenat “el pare dels creients”.

13. Al·lah - Déu

14. Al·lah és Déu en àrab. No és, doncs, un Déu que es diu Al·lah, és simplement Déu. Per a l’Islam, Al·lah és el Déu únic, l’única finalitat, el fonament de tot, la unitat. Tot surt d’Ell i porta a Ell. És totalment transcendent. Res no li és assimilable, res no pot ser tractat com a Déu fora de Déu, no hi ha altre déu que Déu, Déu és l'únic objecte d'adoració, l'únic sant. I la religió no és més que l'apropament a aquest Déu.

15. Alcorà - Sura 112 En el nom de Déu , el Compassiu per excel·lència, el molt Misericordiós “Digues: Ell és Déu, Ú ! Déu, l’Etern ! No ha engendrat, ni ha estat engendrat! No té parió !“ M 03

19. “ El vostre Déu és un Déu únic. No hi ha altre déu que Ell, el Benigne, el Misericordiós.” Alcorà 2, 163

20. “ De Déu són l’Orient i l’Occident. Miris on miris, veuràs el rostre de Déu. Déu és immens, omniscient.” Alcorà 2, 115

21. “ Déu: res no és digne de lloança excepte Déu, el vivent, l’etern. Alcorà 3, 2

23. La ilâha il’Allâh (o Lâ ilaha illâ ‘Llâh ), no hi ha altre déu que Déu, no hi ha cap més déu que Déu, no hi ha cap déu tret de Déu, no hi ha divinitat (o realitat, o absolut) fora de l’única Divinitat (la Realitat, l’Absolut)

24. “ No hi ha cap més Déu que Déu” (estil kufik)

25. L’Alcorà

26. L’Alcorà : Qur’ân o Qor’ân, “ el Recitat ”, “ la Lectura ” Qur’n és un infinitiu del verb qara’a , llegir, però en el mateix Alcorà qur’an té més aviat el sentit de recitar, ja que no pressuposa un text escrit en el moment de la seva primera enunciació per Muhàmmad . “Llegeix ! Recita en el nom del teu Senyor, que t’ha creat” Alcorà 96

27. “ És certament Revelació del Senyor de l’Univers És l’esperit digne de confiança (l’arcàngel Gabriel ) el qui l’ha fet baixar del cel sobre el teu cor (el cor de Muhàmmad ), perquè tu siguis el qui adverteixis (tots els homes) en clara llengua àrab” Alcorà 126, 192-195

28. “ Déu us va enviar el Llibre amb la veritat, confirmant la veritat dels missatges anteriors. Déu envià abans la Torah i l’Evangeli, com a guies per a la humanitat; i Déu envià el Criteri” Alcorà 3, 3

29. L’Alcorà porta altres noms, com ara: Al-Kitâb , el Llibre , l’escriptura “baixada” del cel durant “la nit beneïda” (es diu que la Revelació a Muhàmmad es produí primer de forma global en aquesta nit beneïda – que es celebra durant el Ramadà - i posteriorment s’anà reiterant per parts), al-dhikr , l’advertiment, pel record de Déu, al-furqân , la discriminació, el criteri per discernir. M 05

31. Diu Arkoun: “Es pot dir que hi ha revelació cada cop que un nou llenguatge ve a modificar radicalment la mirada de l’home sobre la seva condició, sobre el seu “ser-en-el-món”, la seva relació amb la història, la seva activitat de producció del sentit. La Revelació és l’esdeveniment en l’espai interior de l’home –en el cor, qalb , diria l’Alcorà- d’un sentit inèdit que obre possibilitats il·limitades o recurrents de significacions per a l’existència humana.”

32. El text de l’Alcorà fou sistemàticament recopilat i codificat a mitjans del segle VII. Està format per 114 sures (capítols) classificades per longitud decreixent (excepte la primera sura – Fàtiha )- i per tant cronològicament desordenades. Els versets de cada sura s’anomenen aleies o aias (signes) . Cada sura (excepte la 9a.) comença amb la fórmula “en el nom de Déu, el Compassiu, el Misericordiós” –la Basmala- , invocació que el musulmà recita en tots els actes de la seva vida.

33. La primera sura, la “liminar” que obre l’Alcorà, la Fàtiha , és considerada com una mena de resum del llibre sant i recitada molt freqüentment. “En nom de Déu, el Benigne, el Misericordiós. Lloat sia Déu, Senyor dels móns: el Benigne, el Misericordiós, l’Amo del dia del Judici. Només a Tu adorem, només a Tu demanem ajuda. Mostra’ns el recte camí, el camí dels qui Tu has ajudat; no el camí dels qui mereixen la teva ira, ni el dels qui van perduts.” M 06

34. L’Alcorà esdevé paraula vivent, aliment de l’esperit, regla de conducta, text de pregària, instrument de predicació, història de la humanitat, llei fonamental, constitució política, codi de conducta per a qualsevol circumstància de la vida, etc. L’Alcorà és l’únic intermediari entre Déu i els homes . Ell és la font essencial de tota inspiració i de tota norma de conducta.

35. “ I quan es llegeix el Recitat, escolteu-lo en silenci per poder ser beneits amb la misericòrdia” Alcorà 7, 204

38. Els Hadîths

39. En morir Muhàmmad, l’Islam era un edifici inacabat. Les generacions següents (sobretot al passar a dominar vastos territoris amb poderoses cultures) van haver de completar l’edifici a base d’investigar a fons els seus orígens, allò que Muhàmmad i els seus companys havien dit i fet. Apareix així la Sunna , , “el camí pel qual s’acostuma a transitar” (en temps pre-islàmics significava “els costums dels avantpassats”), que defineix la manera de fer del Profeta i que va ser consignada en les Tradicions o Hadîths .

40. Les paraules (dites) i les accions (fets) atribuïdes a Muhàmmad, segons el que varen transmetre els seus Companys (sahâba), es recopilaren en els Hadîths ( narració / paraula ). Els hadîths són tradició formalitzada i fiable. El text d’un hadîth ( matn) ve sempre precedits per la cadena de transmissió verificada: isnâd, que el fa més o menys vàlid . Són, doncs, una part de la Sunna . El segle IX es van recopilar els sis grans reculls de hadîths.

41. Segons Anas ibn Malik, l’Enviat d’Al·lah ha dit: "Cap de vosaltres és creient mentre no desitgi pel seu germà el que desitja per a sí mateix.“ 13 d’An-Nawâwî

42. Sahl ibn Sa’d ha dit: Un home va anar a veure el Profeta i li digué: “Oh enviat de Déu, dóna’m a conèixer una acció la realització de la qual em procuri l’amor de Déu i el dels homes”. La seva resposta fou: “Desaferra’t (izhad) d’aquest món, Déu t’estimarà. Desaferra’t del que posseeixen els homes, els homes t’estimaran. ” 31 d’An-Nawâwî

43. És molt gran la importància de la Sunna i els hadîths com a complements de l’Alcorà, no només com a missatge religiós sinó sobretot com a base normativa per a construir la comunitat. La Sunna és la segona font del dret islàmic, després de l’Alcorà.

44. Context històric

45. L’Aràbia pre-islàmica no tenia una forta estructuració ni política, ni cultural, ni econòmica; era un entramat de tribus amb costums més o menys ancestrals però sense un desplegament cultural significatiu. Això va fer possible que la predicació de Muhàmmad generés la creació i expansió d’una nova societat, una societat unida per una altra mena de lligams: una “confraternitat teocèntrica”, fonamentada en una proposta que unia fortament la dimensió espiritual i la temporal de cara a organitzar el Regne de Déu a la terra. L’Islam agafa, doncs, una perspectiva unitària entre el religiós i el social, en perfecta harmonia amb la seva concepció de la divinitat. Aquest unitarisme conformarà profundament la seva identitat”.

46. L’Islam està arrelat en un context ben específic, les ciutats de l’oest de l’Aràbia dels segles VI – VII, ciutats dedicades al comerç on conviuen tradicions politeistes tribals, el judaisme el cristianisme (i potser també influències maniquees). Muhàmmad coneix i té com a referència aquestes tres tradicions, tant per agafar-ne elements (revelació, llei de Déu, Judici Final, aliança, paradís, pelegrinatge a la Meca, etc.) com per reaccionar contra d’altres (idolatria tradicional, noció de poble escollit, noció de Fill de Déu - que, per cert, és hel·lenística -, la Trinitat, etc.).

48. Muhàmmad tancaria la tradició d’Abraham, Moisès i Jesús. No aboliria les revelacions anteriors (“ A cada poble li ha estat donat un guia ”, Alcorà 13, 7) sinó que les confirmaria, en denunciaria les deformacions i les ampliaria i perfeccionaria per tal que puguin ser útils a tota la humanitat.

49. Déu us va enviar el Llibre amb la veritat, confirmant la veritat dels missatges anteriors. Déu envià abans la Torah i l’Evangeli, com a guies per a la humanitat; i Déu envià el Criteri.” Alcorà 3, 3

50. Muhàmmad en camell i Jesús en burro

51. Muhàmmad (“l’home digne de lloança”,o “l’ungit”) L’Alcorà el presenta com “anunciador de la Bona Nova”, “Avisador”, “Guia”, “Intercessor”, “Amic”, “Escollit”, “Transmissor de la paraula”… “A cada poble li ha estat donat un guia” Alcorà, 13, 7

55. Muhàmmad i Jhadija

56. El mont Hira, lloc de la Revelació, anomenat “muntanya de la llum”

57. Muhàmmad és un model de vida per als creients islàmics. És un prototipus de l’espiritualitat islàmica. És la imatge de referència de la integració harmònica de les diferents dimensions i tendències de l’ésser humà (socials, econòmiques, polítiques, corporals, espirituals…), harmonia des de la qual es pot emprendre la recerca de l’absolut. Es destaquen d’ell les següents qualitats : profunda pietat (lligam interior amb Déu, fervor, paper central de Déu en la seva vida) i capacitat de contemplació, meditació i soledat (estades a la cova de Hirâ , travessies del desert portant caravanes fins a Síria); combativitat (lluita permanent contra tot el que negava a Déu i trencava l’equitat i l’harmonia) i noblesa i generositat (no buscava rebre sinó donar).

60. Els cinc pilars de l’Islam

62. L’expressió pública i visible de la fe (sahâda) L'Islam és testimoniar que no hi ha altre déu que Déu i que Muhàmmad és l'Enviat de Déu “ La ilâha il.là Al.lahu wa Muhammad rasûli l.lâhi” La sahâda és el reconeixement i manifestació que sols Déu és déu, que res no és diví fora de Déu, que no hi ha més divinitat que Déu i que Muhàmmad és profeta, enviat o missatger de Déu.

63. “ Digues: Ell és Déu, l’Únic. Ell és Etern. No ha engendrat ni ha estat engendrat. No té parió.” Alcorà 112, 1-4 Tawîd : unicitat de Déu. Ell és l’Únic a qui es deu adoració. “ Predica en nom del teu Senyor; el que t’ha creat” Alcorà 96, 1

64. La pregària ritual ( salât ) molt breu, que es fa allà on un es troba (o a la mesquita, si pot ser), orientada a la Meca, prèvia purificació, cinc vegades al dia (alba, sortida del sol, migdia, tarda i posta de sol), uns ben a prop dels altres en signe de solidaritat.

65. Requisits per a la pregària La puresa legal o ritual (la Tahâra , que es perd dormint, anant al lavabo, tenint relacions sexuals o tenint contacte amb persones o coses impures; llavors cal purificar-se mitjançant unes ablucions amb aigua o sorra o terra amb pols, durant les quals es reciten pregàries) Portar una indumentària neta i adient L’aïllament (separar-se de les ocupacions del món, ni que sigui fent simplement una ratlla a terra o posant-se sobre una alfombreta) L’orientació cap a la Meca ( l’alquibla -de l’àrab qiblah - des de Catalunya, cap al sud-est) és indicada pel mihrâb (nínxol en forma de fornícula generalment molt decorat) per expressar la unitat de la comunitat dispersa per tot el món: tots mirant cap al mateix punt.

68. “ No adoreu altre que Déu,.... compliu la pregària i doneu l’almoina (feu la purificació dels vostres bens)...” Alcorà 98, 5 Relació íntima entre pregària i solidaritat “ Quan els meus servents et preguntin sobre mi, digues-los que estic disposat i que responc a la crida de qui m’ invoca, quan m’ invoca” Alcorà 2,182 És un gest de posar-se en presència de Déu, un gest de confiança

69. Crida a la pregària La pregària és convocada per la crida dels muaddins (o muetzins ) . Les cinc recitacions de pregàries quotidianes ( salâts ) s’anuncien per mitjà de la adhân (o azhan ) entonada pel muetzins (el convocador) des de dalt del minaret (actualment, generalment, enregistrada i via altaveu). La veu del muetzins i la vida marcada per ritme de la pregària M 07

70. La adhân comença per la frase " Allah akbar " ("Al·lah/Déu és gran") que es repeteix cinc cops. Segueixen quatre frases més: "soc testimoni que no hi ha altre Déu que Déu", "soc testimoni que Muhàmmad és el missatger de Déu", "afanyeu-vos a pregar" i "Al·lah/Déu és el més gran", cada una repetida dues vegades, i s’acaba amb la tawhid o professió de fe: "la ilâha il’Allâh" , "no hi ha altre Déu que Déu". M 08

71. Els gestos del cos en la pregària Estar dret representa la dignitat humana. El que prega pronuncia “Déu escolta aquell que celebra la Seva lloança”.. i esdevé d'interlocutor de l’Únic. La inclinació (ruku’) representa la percepció dels éssers creats davant l’Ésser Únic. La prostració (sujûd) representa l’aniquilació / anorreament de la condició humana davant la permanent Manifestació divina. La posició asseguda entre dos prostracions, és una al·lusió a la veritat continguda en la paraula “el Tot Misericordiós instal·lat en el seu Tron” (Alcorà 20,5) Les salutacions finals recorden la perfecció divina i de les criatures ja que son una lloança adreçada a Déu, al Seu Profeta i als Servidors purs.

73. La pregària del divendres al migdia i l’imam La pregària del migdia dels divendres a la mesquita té una solemnitat especial, va precedida per un discurs d’un predicador. Imam : Les pregàries nombroses són dirigides per un imâm el qual se situa davant del mihrab . L’ imâm (literalment, “el que està al davant”, el que presideix) sol ser algú lletrat que ha cursat un mínim d’estudis corànics; pot ser qualsevol musulmà, ja que a la societat musulmana tots els membres tenen el mateix estatut religiós, i no té cap funció sacerdotal. El significat de l’Imam dins la tradició xiïta

74. Alguns simbolismes de la pregària Orientar-se a la Meca simbolitza el fet de dirigir-se únicament a la recerca de Déu. La formulació de la intenció, designa aquesta adhesió del cor. Pronunciar les paraules de sacralització “Déu és el més gran”, recorda que la realitat Absoluta, la Divinitat, està molt enllà de tot el que pot ser manifestat; que s’escapa de qualsevol representació. Déu és més gran que qualsevol forma de contemplació o visió per la qual Ell pot manifestar-se. La purificació com a símbol de reverència, deferència, respecte, envers la divinitat; per adreçar-nos a Déu “hem d’anar nets i mudats de cos i de cor”.

76. Uns ben a prop dels altres en signe de solidaritat

77. Rumi: “ Aquesta pregària no és una pregària, Senyor, si el meu cor no Et veu cara a cara. M’oriento vers la qibla per amor al teu rostre, si no, renunciaria a la pregària i a la qibla. El meu objecte, en pregar, és lamentar-me, confiar-Te la meva pena d’estar separat de Tu. Quina pregària seria aquesta si estant al costat Teu, a la mesquita, el meu cor restés al basar? Pregar és assemblar-se als àngels. Però jo sóc encara la presa de les bèsties i dels dimonis. D’aquesta pregària hipòcrita, en sento vergonya i no goso alçar els ulls cap a Tu” !

78. L'almoina ritual ( zakât ) Establerta, obligatòria (es converteix en una mena d’impost sobre la renda, un 2,5% dels beneficis anuals). Destinada als pobres, els necessitats, els orfes, els malalts, els viatgers en dificultat. És el fonament de l’acció social dels musulmans. Hi ha també una almoina lliure, la sçadaqa.

79. Zakat significa: “ allò que purifica i fomenta/dóna fruits” “ Els qui donen llurs bens en el camí de Déu s’assemblen a un gra del qual surten set espigues, i de cada espiga surten cent grans. Déu encara ho multiplica més per a qui li plau. Déu és Magnànim i Omniscient”. Alcorà 2, 261

80. “ No és pietat el que gireu els vostres rostres vers el llevant o vers el ponent: sinó que són pietosos els qui creuen en Déu i en el darrer dia, en els àngels, en el Llibre i en els profetes; els que donen béns i diners per amor de Déu als parents, als orfes, als pobres, als viatgers, als necessitats, i per a alliberar esclaus; i els qui són constants en la pregària i donen almoines per a socórrer, els qui compleixen les seves promeses quan les fan i els qui són pacients en el sofriment, l’adversitat i els temps difícils. Ells són en la veritat, ells són fidels”. Alcorà 2, 177

81. “ Paraules bondadoses i de perdó valen més que l’almoina seguida d’iniquitat. Déu no té necessitats, és supremament compassiu. Creients, no anul·leu les vostres almoines recordant la vostra generositat, o obrant malament, com fan els que gasten la seva riquesa per a ser vistos per la gent, sense creure en Déu ni en el darrer dia. Són com una roca coberta de terra sobre la que cau un aiguat i la deixa despullada: no poden esperar res pel que han merescut. Déu no guia a la gent que el rebutja. I l’exemple dels que gasten la seva riquesa per agradar a Déu i enfortir la seva ànima és semblant a un jardí sobre un turó. L’aiguat hi cau i fa que els seus fruits es dupliquin; i si no hi cau l’aiguat, hi cau al menys la rosada. Déu veu tot el que feu.” Alcorà 2, 262-265

82. El dejuni ritual del Ramadà ( sawm ) Durant el novè mes de l’any cal abstenir-se de menjar, beure, fumar... i mantenir relacions sexuals mentre hi ha llum del dia. N’estan exempts els vells, els malalts, les dones embarassades, les mares que donen el pit, etc. “Creients, se us ha prescrit el dejuni igual com es va prescriure per als qui us han precedit. Amb això serviu millor a Déu. Són uns dies comptats i ben determinats. Però si algú de vosaltres està malalt, o de viatge, deixarà per més tard la obligació del dejuni. Els qui no han dejunat, encara que podien, ho poden compensar donant de menjar a un pobre captaire. Si feu el bé espontàniament serà millor per a vosaltres. Però us convé més dejunar. Si sabéssiu ! És en el mes Ramadà quan va ser revelat l’Alcorà, guia per als homes, Direcció i Criteri...... Déu us vol fer tot molt fàcil, no vol pas que les coses siguin difícils ! Completeu, doncs, aquets dies i lloeu Déu perquè Ell us ha dirigit i us ha ben orientat. D’aquesta manera li mostrareu el vostre agraïment” Alcorà 2, 183-186 .

83. El dejuni implica un gran exercici de la voluntat; un gest de purificació del cos per permetre la purificació interior. El dejuni del cos és símbol del dejuni-buidor interior (de la mort del jo / del silenci del cor) necessari perquè la Paraula ressoni amb tota la força. El Ramadà és el mes de l’Alcorà: un mes de recitació, lectura i meditació de la Paraula revelada; un mes d’oració intensa. Durant el Ramadà se celebra especialment “La Nit del Destí”, la nit de la Revelació. El Ramadà reforça també l’esperit comunitari i crida a l’examen de consciència i a la reconciliació entre germans. És el mes de la paciència

87. La peregrinació ritual a la Meca ( haj ) Un cop a la vida, però només si es tenen possibilitats físiques, econòmiques o d'altra mena que permetin fer-ho. Vestit amb una senzilla roba blanca,el peregrí segueix uns determinats rituals: dona set tombs a la Ka’bah, prega intensament, recorda la recerca d’aigua d’Aghar (esposa d’Abraham) pel seu fill Ismael (avantpassat del poble àrab),etc. Viatge exterior que és essencialment un viatge interior, de l’home en recerca del seu veritable ser.

88. “ En el passat vàrem preparar per Ibrahim el lloc sagrat de la Nostra Casa (la Kaba, a la Meca). No m'associïs a cap ésser creat. Purifica la Meva Casa, per als qui donin voltes, per als qui hagin d’estar drets, per als qui hagin d’inclinar-se, per als qui hagin de prosternar-se! Crida ara a tota la gent perquè faci el peregrinatge (haj), perquè vinguin sigui a peu o en muntura. Que ells donin testimoni dels beneficis que han rebut. Que ells recordin i mencionin el nom de Déu, en dies concrets, sobre els ramats que Déu els ha donat per a la seva subsistència”. Alcorà 22, 26-30

89. La tela blanca, símbol d’abandó de tot allò que ens lliga

93. Els set tombs rituals a la Kaba, a l’inrevés de les agulles del rellotge, com si hom volgués remuntar el temps, en recerca del nostre veritable origen.

94. Una gran experiència de comunió i solidaritat

95. La Kaba

98. La Xara (el camí / la Llei)

99. La Xara o Shari’a , que vol dir, en primer lloc camí, “el camí ample que du a la font”; la Via, també la Llei. “ Cada comunitat ha rebut una revelació pròpia diferent de la dels altres ” Alcorà 5,48 Els primers musulmans conformaren la seva vida personal i comunitària segons la manera de fer del seu Profeta. Trobaren en l’Alcorà i la Sunna la manera o maneres concretes de ser musulmà; és a dir el criteri i l’exemple a seguir. “ Construïu una comunitat que preconitzi el bé i s’uneixi a allò que és just i prohibeixi allò que és reprovable. Els qui obrin així seran els benaurats” Alcorà 3, 102-103

100. El Fiq (la Jurisprudència ): la Llei, la xara en el seu aspecte més normatiu i jurídic. Segons la tradició, Mu’âdh Ibn Jabal, va ser destinat pel Profeta a ser jutge al Iemen. Abans de marxar, el Profeta li va preguntar “Segons què jutjaràs?”. Ell va respondre: ”Segons el Llibre de Déu”. “I si no hi trobes res?” “Segons la Sunna del Profeta de Déu” “I si tu no hi trobes res?” “ Aleshores jo m’esforçaré per formar el meu propi criteri ” o també, “ aleshores interpretaré amb la meva raó ”. Com podem veure el punt de partida per crear normativa era l’absència d’un text aplicable. Per tant, els procés d’elaboració jurídica va ser doble: primer una interpretació dels textos fonamentals, i després una sistematització de la seva aplicabilitat en els casos no coberts per textos

101. Un hadîth atribuït a Umar, el segon Califa, diu que va dir: “ La Tradició és únicament el que el Profeta ha establert i prescrit. No permeteu pas que un error d’opinió esdevingui una Tradició per a la Comunitat.”

102. L’objectiu de la jurisprudència era el de contribuir a que els musulmans tinguessin una sana i viva relació amb la Xara, però ben sovint es va convertir en una normativa immutable que exercia un poder coercitiu sobre les persones i la comunitat. La seva instrumentalització política era i és una de les constants històriques que més mal han fet a l' islam.

103. Rûmî : "L’origen de la jurisprudència (fiqh) és la revelació (wahy); però quan ella es barreja amb les idees, els sentiments i les aportacions personals, la seva puresa desapareix, es perd la puresa de la revelació. També és pura i neta a l’origen l’aigua del Tarut que baixa cap a la ciutat. Però a mesura que avança i travessa els tancats i els barris, a mesura que els habitants hi renten les seves mans, els seus peus, els seus rostres, els seus vestits i els seus tapissos, a mesura que les deixalles de cada barri, i les dels cavalls i les mules, es barregen amb ella, essent la mateixa aigua que rega la terra, que calma als assedegats i fa reverdir la plana, en aquest punt es fa necessari algú amb gran discerniment per a descobrir que aquesta aigua no és ja la mateixa, que conté ara moltes impureses, que està ara barrejada amb molta brossa.“ del Fihi-ma-Fihi

104. “ No hi ha d’haver coacció en la religió.....” Alcorà 2, 256 “ Si existeix entre vosaltres un grup que creu en allò pel que he estat enviat, i un grup que no creu, sigueu pacients fins que Déu jutgi entre vosaltres, ja que Déu és el millor dels jutges.” Alcorà 7, 87

105. El sufisme

107. Al-Hallâdj (Hussayn ibn Mansûr Hallâdj) Va néixer el 244/857 a Tur, Iran. Va morir a Bagdad el 309/922, crucificat i decapitat, després de vuit anys de presó, per haver declarat: "jo sóc la veritat". Aquesta expressió, que era mostra de la aniquilació de la seva individualitat en el seu procés d’unió amb l’Únic, va escandalitzar als juristes tradicionalistes i li comportà la mort. Va deixar escrits uns impressionants poemes, que reflecteixen la llibertat de les seves posicions i la gosadia de les seves reflexions.

108. Per Al Hallâdj i els sufís, Déu, el rostre subtil de la realitat, és la seva única dedicació, la seva única realitat, que es pot trobar per tot arreu: "Tinc dos vigies, les meves oïdes, que constaten que T'estimo, i dos més, els meus ulls, que constaten que Tu em mires. Cap més pensament que Tu travessa la meva intimitat. La meva llengua no diu res, llevat del Teu amor. Si miro cap a l'est, Tu n'ets l'orient; si miro cap a l'oest, Tu ets dret davant meu; si miro amunt, Tu ets sobre meu; si miro avall, Tu ets per tot arreu. Ets Tu qui dóna a tot el seu lloc sense localitzar-T’hi, Tu ets en tot el tot, sense ser perible. Ets el meu cor i el meu esperit, la meva consciència i la meva inspiració, i el ritme del meu alè, i el nus del meu organisme.“ (Dîwân, M. LXIV, Massignon)

109. Al Hallâdj “ Entre tu i jo hi ha un “jo sóc” que em turmenta; oh, aparta d’entre nosaltres el meu “jo sóc” amb el teu “Jo sóc.” (Dîwân, M. LXIV) "Entre Tu i jo, hi ha un "sóc jo" que em turmenta. Ah! Que el Teu "Sóc Jo" s'emporti el meu "sóc jo" lluny d'entre nosaltres dos!" (Dîwân, M. LV, Massignon) "El teu Esperit s'ha barrejat amb el meu esperit com es barreja el vi amb l'aigua pura. Així que alguna cosa Et toca, em toca a mi! Així doncs, Tu, ets jo, en tot!“ (Dîwân, M. XLVII)

110. Al Hallâdj "Tinc un Amic per a mi, a qui visito en les solituds, present, fins i tot quan escapa a les mirades. No em veuràs escoltar-Lo atentament per percebre el seu llenguatge a través del soroll de les paraules. Les seves paraules no tenen vocals ni elocució, ni res que s'assembli a la melodia de les veus. És com si jo hagués esdevingut l'interlocutor de mi mateix, comunicant a través de la meva inspiració amb la meva essència, en la meva essència. Present, absent, proper, allunyat, inabastable per les descripcions qualitatives, Ell és més proper que la consciència per a la imaginació, i més íntim que l'esclat de les inspiracions.” (Dîwân, M. XI)

111. D’jalal-od-din Rûmî Va néixer a Balk, Korashan, (594/1207) i s'instal·là i morí a Konya, Anatolia (1273) . Se’l considera el més gran dels poetes místics en llengua persa. Gran ha estat la influència de la seva extensa obra en el món musulmà, en el que conta amb diverses càtedres dedicades a l’estudi de la seva obra, en especial a l’estudi dels 25.000 versos que formen El Masnavi . Famós és també el tractat en prosa Fihi-ma-Fihi i el Diwan o conjunt de les odes dedicades al seu mestre Shams de Tabriz, amb qui mantingué una ardent relació. Rumi va establir el Samâ -la dansa còsmica a imatge de la ronda vertiginosa dels planetes al voltant del sol- característica de la seva confraria –els dervitxos mawlawis-. Unió en la pluralitat. Via per arribar a la Unitat. Només ELL (HU !!)

113. M 09

114. Rûmî "El camí és solament un pas: dóna un pas fora de tu mateix per arribar a Déu. Sortir d'un mateix és adonar-se que no existeix un tal "un mateix“ i que res existeix llevat de Déu." "La raó és bona i desitjable fins que et fa arribar a la porta del Rei. Quan hi hagis arribat, repudia-la ja que, com un bandoler, la raó et serà perjudicial i nociva. Quan arribes a Ell, abandona't a Ell, no tens res a fer amb el "com" i el "perquè".“ La Raó diu: “Les sis direccions són la frontera, i no hi ha cap sortida.” L’Amor diu: “Hi ha un camí, i per ell he viatjat molts cops.”

115. Rûmî “ Què fer, oh musulmans? Perquè jo ja no em reconec a mi mateix. No sóc ni cristià, ni jueu, ni gabr, ni musulmà; no sóc ni d’Orient, ni d’Occident, ni de la terra, ni de la mar; … .. El meu lloc és no tenir lloc, les meves petjades no tenir petjades; no tinc ni cos ni ànima, ja que pertanyo a l’ànima de l’Amat. He apartat la dualitat, he vist que els dos móns són l’U: L’U cerco, l’U conec, l’U veig, l’U invoco. Ell és el Primer, Ell és el Darrer, Ell és el Manifest, Ell és l’Ocult. No en conec d’altre que “oh, Ell” (ya hu) i “oh, Ell, el que és!” (ya man hu). M’he embriagat en la copa de l’amor, he perdut de vista els dos móns; no tinc altre finalitat que l’embriaguesa i l’èxtasi.”

116. Attar (Farîd ud-Din Muhammad 527/1140 - 617/1230) Era originari de Korashan. El seu ofici de comerciant de perfums li va valer el sobrenom d’Attar (“el que comercia amb perfums”). A part d’això, poca cosa se sap de la seva vida. Va deixar darrera d’ell una extensa obra: molts poemes i alguns tractats en prosa ( Memorial dels sants, El llibre diví, El llenguatge dels ocells, el Llibre de les proves i el Llibre dels consells ).

117. Attar "Oh, tu que cerques el misteri! Intenta descobrir-lo abans que la vida no et sigui arrabassada; car si, viu, no el trobes per tu mateix, com podràs un cop mort conèixer el secret de la teva existència?“ (Le livre divin ) "Si mors abans de morir, ni que només sigui un sol instant, en aquest instant et veuràs senyor de l'univers.“ (Le livre divin )

118. La mesquita: “lloc on prostrar-se” Inspirada en la casa del Profeta a Medina. Lloc de pregària per excel·lència, espai de meditació de la Paraula, espai per l’estudi però també espai de trobada social i política. Lloc per resoldre els problemes que afecten a la comunitat. Antigament, els viatgers s’hi allotjaven. També tenien menjadors pels pobres, hospitals, escoles, etc. El problema de les mesquites i oratoris a Catalunya .

119. La mesquita

120. La mesquita http://boj.cnice.mecd.es/mezquita_2/mezquita_documento.htm