1. Com va influenciar
el canvi de mentalitat
a Occident de l'Edat
Mitjana fins al segle
XVII en la
literatura?
Alumnes: Marisa Ribas, Marta Ribas i Carmen Costa.
Curs: 1 r Batxillerat

2. Índex
• Quins valors predominaven en el Renaixement?
• Quins valors predominaven en el Barroc?
• Quins valors predominaven en el segle XVIII?
• Com va afectar aquests períodes a la literatura
catalana?

3. Quins valors predominaven en el Renaixement?
El Renaixement és un moviment intel·lectual i estètic dels segles XV i XVI basat en la reivindicació
(el renaixement) de la civilització clàssica grecollatina, que va comportar la restitució, interpretació
i anotació dels textos clàssics, l'assimilació de les idees i els valors que aquests contenen, l'afany
d'imitar els seus models literaris, arquitectònics i figuratius amb l'ambició de superar-los, l'exaltació
de la dignitat de l'ésser humà i del seu paper en l'univers i una nova ordenació laica de la societat.
S'anomena renaixement perquè es tornen als elements de la cultura clàssica.
El Renaixement, no va ser un revolució sorgida del no-res, sinó que va ser una evolució gradual
respecte de l'edat mitjana, que va estrenat un nou sistema ideològic i estètic. La recuperació del món
clàssic es va notar en totes les disciplines del saber. Des de l’art fins a la filologia, passant per
l’arqueologia i el dret. La restitució va ser possible a través de la crítica textual, és a dir, mitjançant
el garbell, la depuració i la interpretació dels textos clàssics.
Destaca molt aquest període ja que hi van haver molts canvis que seran molt importants i
fonamentals per la nostra vida ara mateix. Alguns exemples són la introducció de l'impremta, que
això va fer que hagués una circulació ràpida i massiva de les obres i de les idees. D'altra banda
també varen haver-hi les reformes religioses que es varen iniciar amb n'Erasmo de Rotterdam i
Luttero, els quals varen culminar amb la contrareforma catòlica. Finalment, amb l'ultim exemple,
estan els descobriments geogràfics, que permetia que s'amplies el món conegut.
Amb l’Humanisme i el Renaixement es passa d’una visió en què Déu és el centre de l’Univers
(societat teocèntrica) a la idea de l’home com a mesura de totes les coses i centre del món. És a dir,
l’Humanisme defensava que l’home era la mesura de totes les coses, per tant, es passa d’una
societat medieval teocèntrica, en què Déu era el centre de l’Univers, a una societat antropocèntrica,
on l’home passa a ser el centre del món. Els humanistes defensen que la raó és la única font de
coneixement i no basen els seus coneixements ni les seves idees en la religió. Durant el
Renaixement existirà una gran confiança en la intel·ligència de l’ésser humà i en la seva capacitat
creativa. Els humanistes, i més tard els homes del Renaixement, tenen un profund coneixement de
la cultura clàssica, és a dir, grecollatina (llengua, art, literatura). Per tant, existia una gran admiració

4. del món clàssic en general.
Aleshores, els homes del Renaixement confiaran en la seva intel·ligència i capacitat de creació i
d’investigació: serà l’època dels grans descobriments geogràfics i científics.
A l'època del renaixement va ser quan varen haver- hi descobriments, com l'impremta, la pólvora, la
brúixola i més, que han canviat la vida humana en el món, primerament en el món de les lletres, en
segon lloc en l'àmbit de la guerra i en tercer lloc en la navegació.
Ens trobem en l'època, en la qual el renaixement tindrà la seva major dificultat amb l'absolutisme
durant el regnat d'Isabel II.
A més, per als homes del renaixement, la raó serà l'única font de coneixement. Pensaven que la raó
no era de ningú, sinó que, la raó eren tots. A més, també pensaven que l'home que fes ús de la raó
podria arribar allí on vulgues, ja que no hi ha límits, que la raó s'atreveix a traspassar-los. També
deien que l'ideal de raó es aconseguir un coneixement exacte a les coses.
Tornant al començament, el renaixement va començar a Itàlia, del qual es va començar a expandir
des de aquell punt, encara que es va anar expandint a diferents ritmes per tota Europa a través de la
presència dels humanistes o dels artistes italians en ciutats estrangers, dels viatges d'estudi que els
estrangers feien a Itàlia i de la difusió dels escriptors dels humanistes italians i els escriptors clàssics
que aquests humanistes varen descobrir i editaren.
En la filosofia va prendre especial importància l’exaltació de la condició humana, per els virtuts
físiques només cal recordar L’home de Vitruvi, de Leonardo da Vinci (1492) i, sobretot,
intel·lectuals. Per als renaixentistes, la naturalesa no vènia determinada. Propugnaven la raó i el
lliure albir. Així ho defensava, per exemple, Bec della Mirandola a el Discurs sobre la dignitat de
l’home (1486) o Lluís Vius i la Fàbula de homine (1518).

5. Quins valors predominen en el Barroc?
Tradicionalment es denomina "Barroc" al període de transcorre des del segle XVII al XVIII. Per
començar, l'art barroc va jugar un paper important en els conflictes religiosos d'aquest període. El
Barroc era un art ple de sensibilitat, formes i colors i tractava de ser el més contrari possible al
renaixement.
Enfront de la tendència protestant a construir els edificis per al culte d'una manera sòbria i sense
decoració, l'església catòlica va usar per a les seves finalitats litúrgiques la grandiositat i la
complexitat barroques. El papat jugava un paper molt important perquè va reaccionar contra la
divisió que va provocar la reforma iniciada per Martí Luter generant el moviment que es va
conèixer com la Contrareforma. L'arquitectura, l'escultura i
la pintura van ser utilitzades per al prestigi de l'autoritat
papal i il·lustrar les veritats de la fe. En aquest sentit es pot
afirmar que el barroc és l'expressió estètica de la
Contrareforma.
Les causes d'aquesta contrareforma podríem dir que varen
ser els abusos comesos per l'església Catòlica i també el
canvi de la vision del món, fruit del pensament
renaixentista que enfrontava el renaixement i l'humanisme. El líder de aquesta reforma fou en Martí
Luter, un monjo que ensenyava teologia a la Universitat de Wittenberg i que combatia la corrupció
generalitzada dels lideris religiosos . Per a aturar l'avanç del Protestantisme a Europa, l'Església
Catòlica va convocar al Concili de Trento, on es va disposar la reforma de l'Església Romana.
El Protestantisme és una branca del cristianisme que agrupa diverses denominacions cristianes i
generalment es refereix a aquelles que es van separar de l'Església Catòlica arran de la Reforma del
segle XVI. Els seus precursors foren Juan Hus i John Wycliffe, mentre que els seus iniciadors varen
ser Martí Luter, Juan Calvino, Ulrico Zuinglio,Thomas Cranmer, John Knox, William Tyndale i
finalment Thomas Müntzer. Amb la invenció de la impremta com a nou element divulgador, les
idees dels reformadors es van expandir amb rapidesa. El creixement de la ciutat i del seu element
intel·lectual, la Universitat, va anar un catalitzador de la Reforma.
L'enfortiment de les monarquies nacionals europees va crear una palpable fricció entre poders. La
decadència dels postulats dogmàtics de la reforma eclesiàstica , i més concretament dels papes
Gregori VII, Inocenci III i Bonifaci VIII sobre el poder suprem del papat. La corrupció de la

6. màxima cúpula del sistema jeràrquic eclesiàstic medieval des de principis del segle XIV amb els
cismes d'Avinyó i d'Occident van donar lloc al sorgiment d'exposicions teològiques com les de Joan
Tauler, de Guillem de Occam i de Marsili de Pàdua d'un rerefons antipapal. Sorgeix la tesi
conciliatorista. El creixent fervor nacionalista europeu va portar a mirar amb desconfiança i repudi
el domini papal sobre les diferents nacions del vell continent. Molts monarques van veure en la
Reforma Protestant una manera d'afermar l'Estat nacional i el seu poder monàrquic o imperial. En el
centre i nord d'Europa va haver-hi països, com Suïssa o Suècia, on la Reforma va ser un dels
instruments més eficaços de la lluita contra els països catòlics romans que els dominaven.
Ja més desenvolupat aquest moviment aquest va ser utilitzat també pels polítics, governants i
monarques per la necessitat que tenien de demostrar el seu poder absolut, torna l'art sumptuós i
exagerat. Aquest art ja no era més sobre figures religioses, sinó que tractaven de demostrar-li a les
persones la magnificència i el poder del sobirà, exagerant-ho en moltes formes i així donant-li una
espècie de propaganda.
Al principi,com he dit abans, aquest moviment va estar lligat molt properament a l'església ja que
aquesta participava activament a ajudar a artistes i promoure les formes del barroc. Això es devia a
la profunda crisi per la qual estava traspassant l'església, a causa que una part dels creients catòlics
van optar pel protestantisme.
Aquest moviment també va formar part de classes socials més baixes com la burgesia. Durant
l'època en què va transcórrer el Barroc, la burgesia va sofrir diferents canvis de concorde al país.
Primer, es podria dir que van ser diferents les situacions en països que van obtenir un major grau de
desenvolupament capitalista i els que no, donats a les crisis que els aguaitaven. Dos exemples clars
van ser Holanda i Espanya.
A Holanda la burgesia va florir i així, els burgesos podien encarregar quadres, que, podien ser fets a
la seva mesura i usar-se així a les cases. També podien actuar de mecenes i triar els temes de les
obres. És per això, que en les obres d'aquests països, es nota que eren temes més semblats a la vida
quotidiana que a una altra cosa i demostren, també, les seves idees (les dels burgesos).
En quant a Espanya, donat a la caiguda d'aquest “graó” social, els temes dels quadres van ser els
que eren proposats per les persones més poderoses de la societat.
Amb tot això podem resumir que el barroc va sorgir directament dels conflictes religiosos que
havien a Europa al segle XVII i dels processos d'assentament de les monarquies com el poder

7. absolut dins dels seus territoris per part dels papes i les religions dominants d'aquell moment.
Barroc als Països Catalans
Als Països Catalans l'època barroca fou un període d'irregular desenvolupament cultural, sobretot
per la influència castellana. El 1640 comença la Guerra dels Segadors al Principat, fet que convertí
València en el gran port de la Corona d'Aragó. Amb l'expulsió dels moriscs per part de Felip III el
1609 a València. Aquesta època és marcada per la proliferació del bandolerisme arreu i les accions
de la monarquia per reduir l'autonomia dels territoris de la Corona d'Aragó marquen aquesta època.
El bandolerisme d'aquella època no era el simple robatori com ara, sinó que es configurava en
diverses xarxes de relacions personals, que es justificaven en els costums feudals i el dret medieval
com per exemple les pràctiques del deseiximent o de l'auxilium però que també eren conseqüència
dels canvis econòmics i socials de la nova era.
L'art barroc als Països Catalans prengué les característiques dels nuclis mediterranis de domini
burgès. Es manifesta en arquitectura als cambrils de la Mare de Déu dels Desemparats, de València
el1652 i de la capella de la Cinta, a Tortosa, a les esglésies de Sant Nicolau el 1673 de València i a
la de Betlem des del 1680 fins al 1730 de Barcelona, a les façanes de Sant Francesc i de la Seu de
Palma de Mallorca, a les catedrals de Girona i Tortosa i a la Seu de València entre altres obres. Pel
que fa a l'escultura, excel·liren Agustí Pujol, Lluís Bonifaç, els Tramulles i Josep Simó Xoriguera,
el Vell, pare de Josep Benet Xoriguera, el cognom del qual serví per a denominar el Barroc castellà,
l'estil anomenat xoriguerisme.
L'estil xorigueresc és una modalitat arquitectònica de l'època
del barroc espanyol. L'obra dels Xoriguera, d'on rep el seu nom
aquest estil, es caracteritza per la seva decoració recarregada.
S'entenien per xorigueresques totes aquelles arquitectures que
posseïen un moviment marcat i una ornamentació bigarrada,
sobretot en els retaules. Això, era una barreja d'elements gòtics,
platerescs i pròpiament barrocs, és la variant de l'art barroc que
presenta més ornamentació.
Dins el tenebrisme de la pintura destacà sobretot Josep de Ribera, un dels pintors més importants
del segle XVI europeu, però la pintura catalana barroca conreà, sobretot, l'idealisme eclèctic.
La irradiació cultural de la cort de Castella, que esdevé referent europeu, afectarà de ple la literatura
del barroc, que n'assumirà lèxic i temes. Els grans autors de l'època, en general, alternaran l'ús del

8. català amb el d'altres llengües. Pel que fa a la poesia, cal destacar els poetes valencians Jacint
Morlà, amb una obra molt extensa o Francesc Mulet, qua van assolir molt de renom. De la mateixa
manera, el també poeta i comediògraf tortosí Francesc Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona, va
ser molt conegut a Catalunya. Com en el cas de Mulet, la fama va superar amb escreix la difusió de
l'obra. Menys popular que els altres dos pel caràcter dels escrits, trobem Francesc Fontanella, amb
una obra poètica de qualitat i dues peces teatrals d'interès. També és digne d'esment Josep
Romaguera, autor de l'únic llibre d'emblemes imprès en català, l'Atheneo de grandesa, gènere molt
de moda durant el barroc i el renaixement. Als Països Catalans, el Barroc musical és només de
caràcter religiós, destacant l'Abadia de Montserrat, la Seu de València i el col·legi del Patriarca,
com a centres de formació musical.

9. Quins valors predominen en el s. XVIII
També, denominat el segle de la raó, ja que a mitjan d'aquest segle un grup de filòsofs anomenats
il·lustrats, quasi tots francesos van elaborar un cos doctrinal que va esdevenir una magnífica arma
de combat per canviar la realitat i destruir les bases de l'Antic Règim.
Els il·lustrats estaven directament lligats a la línia del pensament que des del Renaixement lluitaven
contra les mentalitats de les supersticions. Eren coneixedors i admiradors dels progressos que
significaven la filosofia de Descartes, la política de Locke i les lleis de la física d'Isaac Newton, ja
que, aquests es van esforçar a demostrar que la raó humana era capaç d'arribar per ella mateixa a la
veritat.
A més, en conjunt, els il·lustrats eren optimistes a causa que estaven convençuts de la seva capacitat
de canviar el futur, per això, van elaborar una doctrina que la van escampar per tot arreu. Amb
eines, com els diaris o les tertúlies que donaven fe d'aquesta voluntat de difusió que es va estendre
entre la burgesia, els nobles i monarques. Encara que, la més beneficiada per la Il·lustració fou la
burgesia que veia aquesta ideologia una forma d'arribar més ràpid al poder.
A més, la Il·lustració veia a la raó coma base de tot pensament, i com a forma única de superar els
problemes i obstacles de les persones humanes. Defensaven la tolerància envers la persona, davant
la pluralitat de punts de vista i de cultures del món, i per tant, predicaven la llibertat de culte.
També, creien que l'home era al món per ser feliç, i només ho seria si es progressava i es millorava
el món.
Per tant, es fonamenta un gran canvi, la fe es trasllada de Déu a l'home.
Apareix la filosofia de l'optimisme enfront del pessimisme característic de l'Edat mitjana i el
Barroc. La societat se secularitza i la noció de Déu i religió comença a perdre. Per tant,
definitivament, la importància que havia tengut fins ara, es transforma en una cultura laica i també
antireligiosa i anticlerical. Comencen a aparèixer expressions, com agnosticisme o satanisme.
A més, aquest pensament també va influir en les qüestions econòmiques, el pensament il·lustrat
criticava el mercantilisme i defensava la llibertat de producció i el dret a la propietat.
També, influencia en la política, ja que defensava la divisió dels poders legislatiu, executiu i
judicial.

10. Entre 1751 i 1722, es va publicar a França l'Encyclopédie, editada
per Diderot i Alembert, que pretenia recollir el pensament
il·lustrat. Per després, informar i sistematitzar els coneixements del
seu temps.
També, el baró de Montesquieu, després d'una estada al Regne de la Gran
Bretanya, va fer un elogi de la divisió de poders en la seva obra L'esperit de les
lleis.
Voltaire, també va elogiar l'ambient de llibertat de consciència del Regne de la Gran
Bretanya del segle XVIII. Per tant, es va mostrar un gran defensor de la tolerància i de
la llibertat de pensament. La seva obra es va anomenat Cartes angleses.
Rousseau, a través de la seva obra especial, El contracte social, on defensava el
contracte social, el pacte entre els ciutadans i el respecte de les lleis com la millor
garantia de llibertat. A més, del principi de la sobirania nacional.
LA IL·LUSTRACIÓ A CATALUNYA
La derrota de la guerra de successió de 1714 va recaure en gairebé totes els intel·lectuals del país.
La Il·lustració va estar molt per París, però a la mateixa vegada es pot afirmar que Catalunya va ser
també un petit focus de les llums. I és que tot i haver perdut les llibertats, la lluita dels catalans era
coneguda i admirada arreu d'Europa. Per això, les greus dificultats polítiques de temps borbònic no
fan menys significativa la tasca dels il·lustrats catalans i valencians, sinó, que ens obliguen a valorar
més l'esforç dels pensadors de l'època per no quedar aïllats dels corrents modernitzadors europeus.
Malgrat haver perdut la guerra, l'esperit resistent no es va apagar mai de tot, inclús, es poden trobar
edicions de l'Encyclopédie de Voltaire en biblioteques particulars de Barcelona i de Figueres. A
més, de la publicació legal de molts altres llibres amb idees de la Il·lustració que provocava la
modernització intel·lectual tant a Catalunya, com al País Valencià amb el jansenisme va ser la
doctrina predicada per Cornelius Jansen i els seus deixebles que propugnava un rigorisme moral
radical i pretenia limitar la llibertat humana a partir del principi que la gràcia s'atorga a alguns
éssers des del seu naixement i a d'altres se'ls nega.
Entre el 1750 i 1756 es produí un important centre d'irradiació maçònica. Encara que Carles III
imposava un decret de dures conseqüències per aquells maçons.

11. Això, ens demostrar que l'esperit il·lustrat va existir i va arrelar a Catalunya.
D'altre banda, els il·lustrats van tenir també una projecció acadèmica important. És a dir, que la
filosofia escolàstica fos anacrònica i que la política eclesiàstica de monarquia borbònica s'orientés a
posar en les diòcesis catalanes bisbes espanyolistes i de pas, intentaven minimitzar el paper de la
llengua catalana.
En aquest període trobem el paper important de la Universitat de Cervera, ja que aporta a la
filosofia catalana l'anomenada Escola Eclèctica, és a dir, una manera doctrinal que escolleix de
diferents doctrines aquelles idees més acceptables. Encara que, va ser un que no va arribar a
madurar perquè apuntava a un acord impossible entre modernitat i tradició. Però, pot considerar-se
un embrió de la posterior tesi del sentit comú que els catalans han tingut de si mateixos com a poble
del seny.
Un exemple, pot ser el jurista Josep Finestres i de Monsalvo, que va agrupar una sèrie de joves
innovadors als quals va iniciar en una mena d'empirisme moderat. Una forma de pensament que
seria molt important com a esperó de l'activitat científica i tecnològica. A més, d'un intent de
conciliar l'escolàstica amb la nova ciència.
El ‘Systema antiquo-novum jesuiticae philosophiae contentiosam ad experimentalem methodum
complectens’ del jesuïta Mateu Aymerich és, potser, la millor expressió d’aquest eclecticisme que va
quedar frustrat amb l’expulsió dels jesuïtes de Cervera.
També, Andreu Piquer va utilitzar l'eclecticisme. D'ell en podem prendre la declaració a les
primeres planes de la Física moderna racional i experimental. També l'accepta aquesta actitud el
catedràtic de dret cerverí Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols quan tradueix i difon Adam Smith.

12. Com va afectar aquests períodes a la literatura catalana?
RENAIXEMENT
La literatura renaixentista comprèn totes les obres escrites de l'edat mitjana fins al segle XVII. Són
produccions que es van iniciar a Itàlia i es van expandir per tota Europa gràcies a l'aparició de la
impremta. Fent així, que es podien difondre per escrit més obres literàries de tot tipus i no sols
religioses i edificants. Això, va fer que neixessin nous gèneres, com la novel·la. És a dir, una obra
literària generalment en prosa on s'expliquen un fets de ficció a partir d'uns personatges, una
ambientació, un narrador i un punt de vista, encara que poden aparèixer descripcions i diàlegs per
fer una obra més bella, aclarir fets o fer més amena l'acció. També, nomes formes com el sonet,és a
dir, un tipus d'estrofa poètica composta per catorze versos de deu o onze síl·labes.
Concretament, als Països Catalans al segle XV és el segle de més producció literària d'aquesta
època, però utilitzaven característiques medievals o prerenaixentistes.
Aquí, és on apareixen el gran escriptor Joanot Martorell, que va néixer a
Gandia aproximadament el 1413 i va morir a València 1465 i va ser un
escriptor medieval valencià que escrivia en català i es conegut per haver
escrit Tirant lo Blanc que és reconeguda com la primera novel·la
moderna europea.
També, apareix Ausiàs March que va néixer al Regne de València el 1400 en
una família noble que tenia aficions poètiques. Va arribar a ser un poeta i
cavaller medieval més importants del Segle d'Or València. A més, va
influenciar amb la seva poesia en català en la lírica castellana del segle XVI
al XVIII.
A partir del segle XVI, els pocs artistes d'aquesta època van aconseguir diferenciar les seves obres
de les europees perquè van fer coexistir modernitat i tradició. Anteriorment, he dit pocs artistes ja
que va ser una època on la producció literària en català va tenir una disminució.
S'havia produït un fet important: La Corona d'Aragó s'havia
unit a la de Castellà. Aquí, començava el regants dels Reis Catòlics.
Les conseqüències varen ser que la cort s'hagués de desplaçar i la noblesa
es castellanitzes.

13. En el gènere poètic, l'autor que destaca és Pere Serafí (?, 1505/1510 - Barcelona, 1567).
Va ser un pintor i poeta, va escriure De poesia vulgar en
llengua Cathalana el 1565. En aquesta obra s'il·lustra
perfectament la conciliació de la tradició catalana i la
modernitat que donava l'estil renaixentista.
A més, Serafí va utilitzar una fórmula tradicional, d'estrofa i
trobadoresc. Es va inspirar en un dels grans, com Ausiàs
March, però utilitzant novetats literàries italianes i clàssiques,
adaptant el català a “l'hendecasil·làbic” italià, les novetats
estròfiques, com el sonet, i novetats conceptuals, com l'elogi
del matrimoni.
Però, Serafí va sobresortir principalment com a glossador de cançons populars.
En el gènere prosístic destaca L'Spill de vida religiosa de 1515, d'autor anònim.
Va tenir un gran èxit europeu i se'n van fer més de noranta edicions i traduït a tretze llengües.
En la narrativa de vers, destaquen Bernat Fenollar i Jaume Gasull pel cançoner satíric valencià, Lo
somni de Joan Joan de 1497.
En el gènere èpic, trobem La batalla de Lepant de Joan Pujol del 1573. És una obra que combina
història i literatura que delata una petita influència ausmarquiana.
En la narrativa epistolar d'entreteniment, van tenir molta fama Les estil·lades i amoroses lletres de
1575, que són unes cartes d'amor anònimes i de caràcter paròdic.
En el diàleg, trobam una de les obres més emblemàtiques del aquesta època, Col·loquis de la
insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig de 1557.
Despuig utilitza una ficció versemblant, recreant la conversa entre interlocutors que passegen per
Tortosa, que reflexionen críticament sobre la política, la llengua, la societat, la religió i la cultura de
la realitat coetània.
Finalment, en el gènere teatral, trobem dues comèdies, l'anònima En Corney Seraphina de 1521 i
La vesita de 1524-1525 de Joan Ferrandis d'Herèdia. Les dos respecten els cànons del renaixement i
el model de la comèdia clàssica.

14. BARROC
La literatura barroca és un estil literari europeu que es va desenvolupar al segle XVII. Les seves
característiques són el triomf de l'ornamentació, els jocs de paraules, la recerca de l'emoció i el plaer
estètic. A més, d'un auge en la creativitat dels països europeus.
En aquesta època, a causa dels fets passats l'home tenia altres preocupacions i altres ideologies, els
nous valors serien el contrast i el desengany, és a dir, l'antítesi dels valors que havien dominat en la
societat renaixentista.
Per una banda hi ha el contrast, que era l'expressió artística d'una realitat que se sabia complexa
perquè s'hi donaven els extrems més oposats, com la bellesa i la lletjor o la veritat i la mentida.
D'altra banda, el desengany era l'instrument apte per interpretat la falsa realitat. A més, era un motiu
car i abundant a les lletres catalanes.
Doncs, els temes artístics del barroc reflectien les inquietuds vitals dels homes del seu temps. A
més, aquest tòpics van ser temàtica supranacionals, és a dir, es podem resseguir a totes les
literatures europees.
Una de les tendències literàries que podem trobar, és l'angoixa espiritual i moral que s'emmascarava
sota una disfressa feta de luxes aparents. S'utilitzava l'artificiositat formal i les figures literàries
preciosistes de llocs comuns fossilitzats o d'efectes escènics, visuals o retòrics espectaculars.
A més, l'actitud artística agafava un punt de desmitificació. Que tenim d'exemple les peces
paròdiques teatrals, les composicions satíriques o obscè i les faules mitològiques.
També, l'escriptor va anant canviant, de mica en mica, les regles literàries que havia heretat del
renaixements i va assolir progressivament cotes de llibertat creativa. Es tractava d'explicar els
conceptes vells, però d'una manera nova, és a dir, fer literatura basada en el refinament i la barreja
de temes, gèneres i estils ja existents. En conclusió, el resultat va ser innovador. D'una altra banda,
el seu objectiu principal era seduir amb la poètica de la meravella.
Aquesta poètica tractava de fascinar al lector, ja que, en aquesta cultura era el públic qui
conformava el gust estètic. Per aconseguir-ho, l'escriptor usava i abusava de tota mena de recursos
fulgurats, és a dir, cercava l'enginy conceptual i verbal, seduïa els sentits, jugava amb l'antítesi,
alternant l'estil conceptista i l'asiàtic i superposava moltes figures retòriques.
Concretament, els literats catalans barrocs s'inspiraven en els homòlegs italians i en els hispans que
vivien el seu segle daurat. Fins i tot, els intel·lectuals del país van creure que la millor opció per
modernitzar la literatura culta en català era la castellanització a tots els nivells, és a dir, als nivells
temàtics, estilístic, mètric i fins i tot lèxic. Malgrat tot, el barroc català tenia unes característiques

15. peculiars que el diferenciaven: la predilecció pels registres paròdics i satírics.
En poesia van destacar Llorenç Matheu i Sanz, Josep Blanc, Pere Jacint Morlà, Manuel Mas, Joan
Bonaventura de Gualbes o Agustí Eura i la seva notable composició de caire moralista ‘Anatomia
mental del cos humà’.
Encara que, Francesc Vicent Garcia i Francesc Fontanella van ser els escriptors barrocs de primer
ordre.
Garcia, mitificat en el corrent conegut com a ‘vallfogonisme’, va excel·lir per la versatilitat i per
l’art de l’‘estirabot’, és a dir, la coexistència de versos ara elegants, ara burlescos. Va conrear una
gran multiplicitat de registres poètics.
Fontanella, que va escriure una obra ambiciosa i retoricista, també va cultivar molts registres, però
va destacar per la qualitat de les èglogues, com Ègloga amorosa de Tirsis i Fontano.
Fontanella també va escriure dramatúrgies amb la Tragicomèdia pastoril d’amor, firmesa i porfia, i
amb Lo desengany, dues grans obres del drama barroc en català, ja que, conté un joc de contrastos
entre la poeticitat i la comicitat, per la metateatralitat i per l’extrema espectacularitat.
En la prosa cultista, no podem oblidar ni l’Ateneo de grandesa sobre eminències cultes de 1681, de
Josep Romaguera, que recull emblemes de to filosòfic, ni el Panegíric fúnebre a la mort de Pau
Claris, de Fontanella, un bon exponent d’oratòria culta.
En la prosa popular de consum, cal esmentar l’anònim Viatge de Pere Porter a l’Infern, d’una gran
destresa narrativa.
Apareix, la comèdia burlesca barroca que és la paròdia de les comèdies barroques castellanes, és a
dir, una burla del tòpic, personatges i dels recursos de la “comedia nueva” que va promoure Lope de
Vega. Per això, la deformació de tots aquest elements de l'escena espanyola, dels tòpics i dels
recursos escènics eren entesos pel públic com una manera exagerada i incoherent de trencar el
model imposat pel teatre castellà. A més, els personatges nobles eren ridiculitzats perquè actuaven
de manera inesperadada per part del públic, utilitzen un llenguatge groller, jocs de paraules que
creen situacions ridícules, també utilitzaven descripcions escatològiques i grotesques i els dobles
sentits obscens.
Les obres que es conservem les del pare Mulet, Los amors de Melisendra i La infanta Tellina i el rei
Mataroti i l'anònima, La famosa comèdia de la gala està en son punt.

16. S. XVIII, IL·LUSTRACIÓ I NEOCLASSICISME
La literatura d'aquesta època es decanta cap al didactisme i la divulgació cultural, és a dir, ha de ser
útil. Per tant, la narració i l'assaig van ser els gèneres més emprats per a la divulgació d'idees perquè
hi ha que il·lustrar al poble. Cal dir que moltes d'aquestes obres van ser prohibides i els seus autors
van ser perseguits per part dels poders establerts.
A partir de tot això, podem dir que les característiques literàries són:
-Predominen les idees racionalistes, és a dir, la raó com a única font de coneixement i un desig de
millora de la humanitat.
-Interès pel progrés de les societat i de les ciències.
-Continguts racionals.
-Objectius morals i didàctics.
-Llengua clara i precisa.
-Rigidesa formal, és dir, les academicisme o normes estètiques que tots els artistes havien de seguir.
-Temes grecollatins.
-La poesia esdevé narrativa, satírica, didàctica i erudita, a més, imita els temes i formes clàssiques.
També, busquen la simetria i l'equilibri utilitzant octaves, sonets, dècims i romanços.
-En teatre, predomina la tragèdia d'arrel clàssica. També, empren la comèdia, encara que segueixen
els models francesos del segle XVII.
A més, apareix el Neoclassicisme, és a dir, un moviments estètic i literari propi de la segona meitat
del segle XVIII. Es caracteritza pel retorn a la inspiració del món clàssic de Grècia i Roma, a les
idees d'equilibri, sobrietat i mesura enfront dels excessos, el retoricisme retòric i l'ampul·lositat del
Barroc. Per tant, la seva literatura serà assagística i didàctica a causa de l'interès investigador i
científic. Els gèneres típics d'aquest corrent són la tragèdia de tema clàssic, la comèdia de caràcters,
la poesia pastoral, la sàtira i la faula didàctica.
Encara que, a les terres de parla catalana, el final de la Guerra de Successió
(1700-1714) suposarà la imposició del Decret de Nova Planta per part de
Felip V, on queden prohibits els usos públics de la llengua catalana.
Això, farà produirà un agreujament de la situació de diglòssia que tindrà greus repercussions

17. literàries. El Neoclassicisme apareixerà més tard que a la resta d'Europa, és a dir, cap al 1770.
Però, apareix un burgesia catalana força activa, encara que no cal oblidar el centralisme
espanyolista de la monarquia borbònica, que fa que molts dels escriptors i intel·lectuals catalans
acabin d'emigrant a la capital o escrivint en castellà.
Tot i això, l'activitat escrita catalana no desapareix. Es publicaren assajos, diccionaris i dietaris que
procedien majoritàriament de Menorca, que estava sota domini anglès, però que reconeixia la
llengua catalana local, i el Rosselló, que estava sota domini francès.
Per tant la incidència, per una banda de d'Il·lustració i per l'altra, del Neoclassicisme serà desigual
en el territori de parla catalana.
PROSA LITERÀRIA DE TALL IL·LUSTRAT
Es continuen escrivint obres historiogràfiques. Encara que, la majoria d'autors tendeixen a escriure
en català, sovint les circumstàncies els condeixen a utilitzar el català i a a vegades, el llatí.
També, hi trobem obres didàctiques. La temàtica que predomina és la religiosa amb vides de sants i
tradicions bíbliques, ja que els obres solen tenir un caràcter erudit, científic o ideològic.
Prosa erudita
Aquesta és caracteritza per la literatura assagística i didàctica.
Trobem l'assaig, que és una obra d'extensió variable que desenvolupa un tema concret mitjançant
judicis o apreciacions personals. A més, hi ha una voluntat de creació literària i vol aprofundir en el
coneixement de l'home. Encara que, tracta de temes diversos.
Va tenir molta popularitat l'obra de Baldiri Reixach, anomenada
l'ensenyança de minyons, que era la primera manifestació a
Catalunya dels nous sistemes pedagògics, amb el mètode que
defensava que l'educació havia de començar en la llengua
materna i no en llatí. Al final, inclou un diccionari en castellà-
català per facilitar l'aprenentatge de la llengua que ell
considerava la més útil de les llengües estrangeres.
També, cal tenir en compte l'obra de Josep Pau Ballot, que era pedagog i
gramàtic. Tenia un gran interès per la llengua catalana i va escriure la primera
gramàtica del català impresa a Catalunya, Gramàtica i apologia de la llengua
catalana, durant l'època napoleònica on el català torbava a ser la llengua

18. oficial.
Prosa narrativa
Trobem els dietaris, que és un gènere historiogràfic que dóna les notícies per dies.
Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, va escriure un immens dietari en
70 volums, anomenat Calaix de sastre. El baró de Maldà, escrivia el que feia
cada dia, més tot allò que succeïa al seu voltant. Gairebé, en estil periodístic,
de manera que és un testimoni excel·lent del que era la vida de la noblesa
catalana de l'època. Utilitza un to humorístic, satíric, i fa servir un estil
directe, viu i col·loquial, amb castellanismes. A més, escriu els fets de manera
literària amb una narrativa molt viva i divertida. El text no va ser publicat,
però es difonia a través de les tertúlies celebrades al mateix palau del baró o en altres domicilis de la
noblesa.
Lluís Galiana, va escriure Rondalla de Rondalles, inspirada en l'estil de Francisco de Quevedo i
Torres Villaroel. La narració és un enginyós exercici de tècnica discursiva a partir de refranys,
adagis, locucions, proverbis i altres manifestacions lingüístiques d'origen col·loquial. Els models
literaris que utilitza es consorcien amb la literatura de caire popular de l'època. A més, Galiana
presenta un gran interès per un ús regulat de la llengua, adaptant-la a les necessitats dels usos cultes.
Carles Ros, va ser autor del Col·loqui de Pere Antoni el Femater. Tenia un interès pels costums de la
menestralia de la ciutat de València que l'abocà a la redacció de col·loquis i de romanços, en els
quals ironitzava sobre les modes que s'imposaven en la classe burges i les pràctiques que es feien a
les festes més importants. Molts dels col·loquis i dels romanços de Ros, tenien el pseudònim de
Musa Lapera. El 1733 publicà el Tractat d’adages i refranys, una de les primeres grans aportacions
a la paremiologia, i el 1762 publicà el Diccionario valenciano-castellano, ampliació d’un treball
seu anterior.
Leopold Ignasi Planells, va ser autor de La vida del Pare Pere. Planells fa una traducció d'aquesta
obra de Cristòfor Mercader, que reelabora la biografia d'aquest capellà, però adaptant-la als
interessos de la seva època. Els fets són descrits amb tota mena de detalls, i amb molta espiritualitat.
D'altra banda, també s'interessà pels aspectes i per les discussions que afectaven a la normativa,
molt popular al llarg de tota la centúria. També, va escriure Lecioncilla, en la qual es densa unes
idees lingüístiques i unes recomanacions ortogràfiques poc partidàries a la introducció de les formes
castellanitzades, i que seguien els postulats de Carles Ros.

19. POESIA CATALANA DE TALL NEOCLÀSSIC
Només van tenir lloc a Menorca i al Rosselló, ja que no pertanyien a la monarquia catellana.
A Maó, que esdevé port franc, es dóna l'aparició d'una burgesia il·lustrada dedicada al comerç i
plenament normalitzada en català, mentre que, paral·lelament, l'aristocràcia més castellanitzada,
perd poder. Aquesta burgesia demanda entreteniment en català i entre aquestes diversions hi ha el
teatre, amb un repertori prou extens en català. Escriptors menorquins com Pere i Joan Ramis,
Vicenç Albertí o Antoni Febrer van traduir al català textos dramàtics de Molière, Goldoni,
Metastasio o Beaumarchais.
El punt culminant del moviment literari menorquí va ser la creació de la Societat Maonesa de
Cultura, que era un centre il·lustrat on el català era oficial i obligatori. Els acadèmics que hi van
participar van donar gran importància al teatre culte que no s’havia desenvolupat al Principat, ni al
País Valencià ni a Mallorca.
Els autors que destaquen en el corrent neoclàssic, que es caracteritza per la introducció del vers
alexandrí, el caràcter narratiu davant del líric, la finalitat per la didàctica, la tendència a mitificar tot
el que són les relacions vitals i intel·lectuals de l’individu amb la societat i la natura, temàticament
amb el mite arcàdic, la recreació de paisatges bíblics, el mite moral, els del mite de quotidianitat.
Joan Ramis, és un exemple d'aquesta "normalitat excepcional". Escriu
un teatre culte plenament neoclàssic en un català remarcable pels seus
versos alexandrins, però també per la concepció i l'ambició dels seus
drames. Les seves tragèdies més importants són Lucrècia,
Arminda iRosaura.
Pel que fa a la poesia cal dir que després d'unes primeres poesies d'estil
barroc, alambinat i d'estil popular, escriu el tema que segueix el mite
arcàdic aquesta ègloga: "Tirsis i Filis. Ègloga per un maonès" ja més
dins el neoclassicisme.
Posteriorment, es troben poesies amoroses escrites en heptasíl·labs.