Sístema Endocrí

1. 1
SISTEMA ENDOCRÍ
Els organismes naixen xicotets i després creixen. Posteriorment,
els òrgans reproductors que estan inactius es tornen actius i els
individus es desenvolupen, arribant a ser adults. Però, com saben
les cèl·lules dels ossos quan han de començar a multiplicar-se per
fer créixer els ossos i quan han de deixar de fer-ho? Com saben els
òrgans sexuals quan han de començar la seua maduració? És
evident que aquests processos no poden estar controlats pel
sistema nerviós, que és un sistema especialitzat en les respostes
ràpides. Doncs bé, de tot això s'encarreguen les hormones, unes
substàncies que segreguen les cèl·lules d'unes determinades
glàndules i que són captades per altres cèl·lules. Això se sembla
molt a la comunicació entre dos neurones. De fet molts
especialistes consideren que a partir del sistema endocrí va
aparèixer evolutivament el sistema nerviós. El sistema endocrí el
presenten tant els animals com en les plantes, mentre que el
sistema nerviós és exclusiu dels animals. Gràcies a ell es poden
moure i capturar el aliment.
Les hormones. Són substàncies químiques alliberades a la sang per
certes glàndules, anomenades per això glàndules de secreció
interna o endocrines, que actuen només sobre els òrgans que
tenen cèl·lules amb receptors específics per elles. Aquests òrgans
són els òrgans blanc o diana d'aquesta hormona. Un receptor
específic és una molècula especial que gràcies a la seva estructura
es pot combinar amb una determinada hormona i iniciar així una
sèrie de reaccions. El resultat és que les hormones controlen
específicament l'activitat interna dels diferents tipus de cèl·lules.
D'aquesta forma es regula, per exemple, el metabolisme cel·lular,
la maduració sexual del nen, el creixement de l'adolescent i la
pressió sanguínia.

2. 2
A diferència del sistema nerviós que origina respostes molt
ràpides, com per exemple aixecar un braç, i de curta durada, per
exemple mantenir-lo aixecat, les hormones produeixen respostes
lentes, per exemple el creixement dels ossos, i de llarga durada,
per exemple el creixement d'aquests ossos durant tota
l'adolescència.
2. El sistema endocrí. És el conjunt de totes les glàndules
endocrines. Les principals són: hipotàlem, hipòfisi, tiroides,
paratiroide, suprarenals, pàncreas, ovaris i testicles.

3. 3
Hipotàlem. És una regió del cervell que quan rep impulsos
nerviosos pot produir diversos tipus d'hormones. La majoria
d'elles actuen sobre la glàndula hipòfisi.
Hipòfisi. És una glàndula de la mida d'un pèsol que es troba sota
l'hipotàlem i unida a ell. Segrega moltes hormones diferents, la
majoria de les quals actuen sobre les altres glàndules endocrines,
per la qual cosa es pot dir que pràcticament dirigeix tot el sistema
endocrí. Es pot diferenciar una part anterior anomenada
adenohipòfisi i una part posterior anomenada neurohipòfisi. En el
dibuix següent apareixen les hormones es produeixen en cada
part i la seua funció.

4. 4

5. 5

6. 6
Tiroide. És una glàndula situada a la base del coll. Produeix
l'hormona tiroxina que actua accelerant el metabolisme cel·lular,
i l'hormona calcitonina que afavoreix el dipòsit del calci en els
ossos.
Paratiroide Esta formada per quatre grups de cèl·lules situats
sobre la glàndula tiroide. Segrega l'hormona parathormona que
provoca que els ossos alliberin calci a la sang.
Suprarenals Son dues glàndules xicotetes que es troben cada una
de elles sobre un ronyó. Produeixen les hormones aldosterona
que afavoreix la reabsorció de sodi en els ronyons, el cortisol que
afavoreix el pas d'aminoàcids a glucosa i l'adrenalina que prepara
al cos per a l'acció.
Pàncreas. Aquesta glàndula, a més de segregar el suc digestiu
pancreàtic, per la qual cosa és una glàndula exocrina, també és
una glàndula endocrina donat que produeix l'hormona insulina

7. 7
que possibilita que les cèl·lules puguin captar la glucosa present
en la sang.
Ovaris. Aquests òrgans a més de produir el òvuls també tenen
funció glandular endocrina ja que produeixen les hormones
anomenades estrògens que regulen els caràcters sexuals
femenins secundaris (veu aguda, desenvolupament de les mames,
pell amb escassa pilositat, etc.).
Testicles. Aquests òrgans a més de produir el espermatozous
també tenen funció glandular endocrina ja que produeixen
l'hormona testosterona que regula els caràcters sexuals masculins
secundaris (veu greu, major massa muscular, pell amb abundant
pilositat, etc.).

8. 8
EL CONTROL HORMONAL
Les glàndules endocrines poden tenir dos tipus d'estímuls: el
estímul nerviós i l'estímul químic.
Estímul nerviós. La situacions ambientals i internes (somni, por,
falta d'afectivitat, estrès, soroll, etc.) són captats pel cervell el qual
influeix en l'hipotàlem que envia, a través del sistema venós,
hormones que exciten o hormones que inhibeixen a la hipòfisi.
Aquesta produeix o no hormones que estimulen la glàndula diana
i aquesta allibera la seua hormona a la sang. Només que el seu
nivell augmenti lleugerament per sobre del nivell normal, aquest
excés provoca que l'hipotàlem ja no produeixi més hormona
d'excitació i, per tant, que la hipòfisi no produeixi més hormona
d'estimulació, amb el que la glàndula diana disminueix la seua
producció hormonal. Aquest mecanisme es denomina
retroalimentació. Les hormones que produeix l'hipotàlem
s'anomenen factor alliberadors i les que produeix la hipòfisi
hormones tròfiques. Tant unes com les altres són neurohormones
donat que són produïdes per neurones.

9. 9
Estímul químic. Les glàndules endocrines també
capten si hi ha excés o dèficit d'una determinada
substància a la sang i actuen segregant o no
hormones. Per exemple, si el pàncreas capta que hi
ha massa glucosa en la sang allibera insulina que
afavoreix la seua entrada en les cèl·lules. Quan capta
que el nivell de glucosa en la sang ja és normal, deixa
de produir insulina i de alliberar-la a la sang. En el
cas que la quantitat de glucosa sigui inferior al
normal, el pàncreas allibera l'hormona glucagó, que
actua sobre les reserves de glucosa del fetge i aquest
les allibera a la sang per a restablir la normalitat.

10. 10

11. 11
MALALTIES RELACIONADES AMB EL SISTEMA
HORMONAL
Acromegàlia és una malaltia que consisteix en una
excessiva producció de l'hormona del creixement en
un adult. Els seus símptomes més característic són
l'excessiu creixement de les mans, peus, mentó, nas
i d'altres ossos del crani.
Goll, aquesta malaltia consisteix en una excessiva
producció de l'hormona tiroxina. Es caracteritza per
un creixement excessiu de la tiroides, que implica un
embalum anterior en el coll, i per exoftalmia (ulls
sortints). A més hi ha hiperactivitat, perduda de pes,
insomni i irritabilitat.
Cretinisme, aquesta malaltia consisteix en un dèficit
d'hormona tiroxina durant la infància. Els efectes són
deficiència mental greu, ritme metabòlic baix, escàs
desenvolupament dels genitals i baixa alçada. Pot
estar causada per falta de iode en la dieta o per
incapacitat per absorbir-lo.
Diabetis mellitus, aquesta malaltia consisteix en la
manca o escassesa de producció de l'hormona
insulina. Els símptomes són excés de glucosa en
sang, orina abundant, cetones en l'alè, marejos i
desmais. La de tipus 1 o infantil pot deure's a una

12. 12
fallada del sistema immunològic (malaltia
autoimmune). La de tipus 2 o d'adult es pot deure a
trastorns del pàncreas deguts a l'edat.
Diabetis insípida, consisteix en un dèficit d'hormona
vasopressina, els símptomes són orina abundant i
set.
Nanisme hipofisiari, consisteix en un creixement
insuficient a causa de manca o escassesa de
producció de l'hormona del creixement.
Gegantisme hipofisiari consisteix en un creixement
excessiu a causa d'excés d'hormona del creixement.
Aquestes son algunes normes per detectar possibles
trastorns del sistema endocrí. Si es deixa passar molt
de temps sense actuar davant d'un trastorn del
nostre sistema endocrí les lesions poden ser molt
greus. Per això cal estar atents als símptomes i
davant del dubte consular a un metge endocrí. Els
tres casos més destacables són:
Un nen que no creix a un ritme normal pot estar
patint un dèficit d'hormona del creixement.
Un nen que creix a un ritme excessiu pot estar patint
un excés d'hormona del creixement.

13. 13
Una persona que constantment està orinant, es troba
molt cansada i s'ha aprimat molt pot tenir diabetis.
Una persona que presenta un augment del volum del
coll (goll), una excessiva eixida cap a fora de les
òrbites oculars, taquicàrdia i pèrdua de pes pot tenir
goll.
MARC GADEA MARTÍNEZ