2. 8.1. Una nova cultura catalanista: La Renaixença
8.2. Els inicis del catalanisme polític
8.3. El catalanisme conservador
8.4. La maduració del catalanisme polític:
la Lliga Regionalista
8.5. Altres nacionalismes a l’Estat espanyol
2
5. 8.1. Una nova cultura catalanista
•El Decret de Nova Planta no havia impedit que la societat catalana
mantingués la manera de viure pròpia (llengua col·loquial, costums,
tradicions, organització de la família i del treball, etc.). Hi havia
consciència del “particularisme”, de ser diferents.
•La societat catalana del segle XIX no escrivia ni
utilitzava el català en actes de prestigi (disglòssia).
No s’ensenyava a les escoles, i la no oficialitat el
bandejava legalment.
•La Renaixença va ser un moviment cultural que
pretenia la recuperació del català com a llengua de
prestigi. S’emmarca en l’auge del Romanticisme
tardà europeu i en la progressiva implantació
del liberalisme a Espanya.
5
6. 8.1. Una nova cultura catalanista
•El tret de sortida de la Renaixença el va donar la publicació de l’oda La
pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau, i dels articles (poemes)
del poeta Joaquim Rubió i Ors al Diario de Barcelona (1841). Cal
destacar el paper jugat per la reobertura de la Universitat de Barcelona
(1842) i la restauració dels Jocs Florals (1859).
• La revalorització dels senyals d’identitat es va estendre a la literatura,
la història, el dret i el folklore. Aquest fenomen ajudaria a que reeixís
més tard la reivindicació política catalanista.
• Paral·lelament, hi hagué un vessant catalanista que
refusava l’elitisme i arcaisme del catalanisme culte. Els
personatges clau foren Anselm Clavé, Abdó Terrades i
Frederic Soler (“Serafí Pitarra”), gent d’idees progressistes
–molt actius en política- i defensors del català “que es
parla”. Frederic Soler, 6
“Serafí Pitarra”
7. 8.1. Una nova cultura catalanista
• Ambdós corrents no es van apropar fins a la dècada del 1870.
• La incorporació del català a les publicacions periodístiques fou un
instrument important de difusió pública de la llengua.
7
8. 8.2. Els inicis del catalanisme polític
• Les primeres mostres de defensa popular del particularisme català
foren les bullangues de 1835 a 1843 (van reivindicar democratització i
descentralització) i el carlisme (reivindicador dels vells furs i lleis
tradicionals).
• L’antecedent més clar del catalanisme polític va ser el federalisme
difós pels primers republicans, com Abdó Terradas. A partir de 1868, el
Partit Republicà Democràtic Federal, liderat per Francesc Pi i Margall i
Josep M. Vallès i Ribot, va demostrar la significativa implantació a
Catalunya d’aquest ideari.
• Valentí Almirall, forjat a les files federals (va ser el portaveu del Pacte
de Tortosa, una iniciativa del 1869 que reivindicava l’antiga Corona
d’Aragó com a model confederal), va ser cabdal en la maduració d’un
catalanisme polític.
8
9. 8.2. Els inicis del catalanisme polític
• L’any 1880 va organitzar el Primer Congrés Catalanista, en un intent
per aplegar els corrents progressista i conservador que s’anaven
definint al si del catalanisme. Aquest va ser l’embrió del Centre Català
de 1882, partit polític netament catalanista.
Almirall va redactar el Memorial de Greuges, el primer manifest polític
unitari del catalanisme, que es va lliurar al rei el març de 1885. La mort
del monarca en va limitar l’eficàcia, però el manifest va aproximar la
burgesia catalana a un projecte polític al marge dels partits dinàstics.
El pensament polític d’Almirall es va recollir a Lo Catalanisme (1886),
però el seu projecte interclassista no va reeixir.
Valentí Almirall
9
Anselm Clavé Abdó Terrades
10. 8.2. Els inicis del catalanisme polític
PRESENTACIÓ AL MONARCA DEL MEMORIAL DE GREUGES
10
11. 8.2. Els inicis del catalanisme polític
*EXTRACTE DEL MEMORIAL DE GREUGES:
“[...] No tenemos, Señor, la pretensión de debilitar, ni mucho menos
atacar, la gloriosa unidad de la patria española; antes por el contrario,
deseamos fortificarla y consolidarla; pero entendemos que para lograrlo
no es buen camino ahogar y destruir la vida regional para sustituirla por
la del centro [...]. Señor: se nos arrebató nuestro sistema administrativo,
que hoy encuentran bueno e imitan naciones cultas de Europa [...]. No
podemos usar nuestra lengua más que en nuestros hogares,
desterrada de las escuelas [...]. A fuerza de trabajo y privaciones sin
cuento, nuestros industriales han creado una industria española que en
cuarenta años ha progresado y alcanzado altísimo nivel. Esta industria
viene siendo atacada de raíz de algunos años a esta parte [...]. La
tendencia llamada librecambista [...] es una espada de Damocles
suspendida sobre la producción [...]” 11
12. 8.3. El catalanisme conservador
• Malgrat els esforços d’Almirall es va consolidar un catalanisme
conservador, més tradicionalista.
• Aquest corrent tenia un component eclesial molt gran (“vigatanisme”),
impregnat d’un carlisme residual. El defensaven personatges com el
bisbe Josep Morgades, el canonge Jaume Colell, i mossèn Cinto
Verdaguer, a La Veu del Montserrat (1878-1902). El bisbe Josep Torras
i Bages sentencià l’any 1892, a La tradició catalana, que l’esperit de
Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió.
• La burgesia catalanista va abandonar el projecte polític del Centre
Català i creà la Lliga de Catalunya el 1887, a l’entorn del diari La
Renaixença i de personatges com Àngel Guimerà o Josep Puig i
Cadafalch. Una iniciativa triomfant fou la Campanya de defensa del Dret
català (1889). Sense oblidar el Missatge a la Reina Regent (1888).
12
13. 8.3. El catalanisme conservador
Lliga de Catalunya, "Missatge a la Reina Regent" (Barcelona, maig
1888)
Desitjem, donchs, que torni á possehir la nació catalana sas Corts generals
lliures é independents [ … ] en las que hi tingan representació directa totas
las classes socials, desde las més humils á las més elevadas: Corts en las
que’s votin los pressupostos de Catalunya y la cantitat ab que te de
contribuhir nostre país als gastos generals d’Espanya. Que sia Catalunya
senyora del gobern interior de sa casa, senyalant ella mateixa’l contingent
del exércit pera’l Principat, no quintantse á sos fills ni fentse á Catalunya
llevas forsosas, sino provehintse de soldats voluntaris y a sou, los que no
degan sortir may en temps de pau de nostre territori: Que la llengua
catalana sía la llengua oficial á Catalunya pera totas las manifestacions de
la vida d’aquest poble: Que la ensenyansa sia donada en llengua catalana:
Que sian catalans los Tribunals de Justícia y totas las causas se fallin
definitivament dintre del territori; Que’ls cárrechs de la nació catalana los
nombrin los catalans mateixos [ … ] Que vingan los Caps d’Estat 13
d’Espanya á jurar á Catalunya ses Constitucions fonamentals […]
14. 8.3. El catalanisme conservador
• El 1891, Narcís Verdaguer va voler coordinar la Lliga de Catalunya
amb els nuclis catalanistes dispersos pel territori, sorgint la Unió
Catalanista, plataforma conservadora amb forta base rural.
• El 1892, una assemblea de la Unió va donar llum verda a les Bases de
Manresa (Bases per a la Constitució Regional Catalana), document que
plantejava l’autogovern amb el restabliment de les institucions catalanes
d’arrels medievals. Aquestes Bases, però, són el punt de partida més
efectiu del catalanisme polític modern. Des d’aleshores, el catalanisme
fou el denominador comú per a la majoria de partits catalans.
14
Narcís Verdaguer Torres i Bages Puig i Cadafalch Àngel Guimerà
17. 8.4. La formació de la Lliga Regionalista
• La desfeta del 98 i el fracàs del govern regeneracionista de Silvela-
Polavieja (1899), van convèncer la burgesia barcelonina de la
necessitat d’una l’autonomia política i administrativa com a alternativa a
la ineficàcia d’un govern central a mans dels partits dinàstics.
• Així es va crear la Unió Regionalista, que va presentar una
candidatura conjunta (la “dels quatre presidents”: Sebastià Torres,
Albert Rusiñol, Bartomeu Robert i Lluís Domènech i Montaner )
amb una escissió de la Lliga de Catalunya, el Centre Nacional,
guanyant les eleccions de 1901.
• L’èxit va fer que es fusionessin a la Lliga Regionalista, partit que
dominà la vida política catalana els següents trenta anys, en dura
pugna amb els republicans. El diari La Veu de Catalunya fou el seu
principal òrgan de difusió.
17
18. 8.4. La formació de la Lliga Regionalista
• Programa de la Lliga: monàrquic i conservador. El seu objectiu polític
era l’AUTONOMIA catalana, la lluita contra la corrupció i el reformisme.
Partit en el sentit modern.(afiliats, centres polítics, secretaria electoral,
publicacions: La Veu de Catalunya, etc.)
MÍTING DE LA LLIGA REGIONALISTA
18
20. 8.5. Nacionalismes i regionalismes
• El nacionalisme basc va germinar com a reacció a la pèrdua dels furs
amb la derrota carlina del 1876 i com a expressió d’un incipient
moviment cultural basc. El seu gran impulsor va ser Sabino Arana,
antiliberal, ultracatòlic, tradicionalista i racista. Amb el anys es moderarà
i apostarà per la via autonomista expressada en el projecte polític del
Partit Nacionalista Basc (PNB), integrador de les aspiracions de la
burgesia basca.
• El galleguisme va topar amb l’escassa simpatia d’una burgesia feble
que identificava tradició amb arcaisme. La feina d’alguns intel·lectuals
(o Rexurdimiento) va afavorir un incipient galleguisme polític a finals del
segle XIX.
• Els particularismes també es van expressar a València,
Aragó i Andalusia (Blas Infante).
20
