Espanya Física
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Espanya Física

on

  • 4,102 views

apunts 2n batxillerat ESPANYA FISICA

apunts 2n batxillerat ESPANYA FISICA

Statistics

Views

Total Views
4,102
Views on SlideShare
4,090
Embed Views
12

Actions

Likes
1
Downloads
52
Comments
0

1 Embed 12

http://www.slideshare.net 12

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Microsoft PowerPoint

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Espanya Física Espanya Física Presentation Transcript

  • AVIS IMPORTANT
    • AQUEST POWER HA ESTAT ELABORAT PER AJUDAR ALS ALUMNES DE SEGON DE BATXILLERAT DEL COL·LEGI ESCOLÀPIES DE GANDIA
    • TOTS ELS TEXTS I LES IMATGES NO TENEN PROPIETAT REGISTRADA, EN CAS CONTRARI AVISEU
    • miquel.fuster @ gandia.escolapies.com
    • IMMEDIATAMENT SERAN RETIRADES
  •  
  •  
  •  
  • TORNAR ATLÀNTIC TORNAR INTERIOR
  • ESPANYA FÍSICA
  •  
    • El marc físic espanyol resulta, a grans trets, poc favorable i planteja obstacles seriosos des del punt de vista del desenvolupament econòmic i del benestar social. Això es posa de manifest en el fet que, malgrat que l’Estat espanyol representa el 15,6 % de la superfície de la Unió Europea, solament hi aporta el 10,7 % de la població i el 6,9 % del PIB. La complexa orografia i l’accidentat relleu espanyol representen barreres que van obstaculitzar al llarg de la història la formació d'un mercat únic i d'una integració més gran dels pobles d'Espanya, ja que van dificultar les comunicacions i van reduir les possibilitats de conreu i la productivitat.
    ESPANYA FÍSICA
    • El relleu de l’Estat espanyol, 505.990 km2, es caracteritza per forts contrastos d'altitud, amb muntanyes que superen els 3.000 m, que alternen amb serralades o massissos d’altituds mitjanes, i les unes i els altres amb depressions planes d'extensió moderada.
    • Malgrat la diversitat i la complexitat del relleu espanyol, s'hi poden diferenciar tres trets essencials:
      • la forma massissa, escassament retallada, del contorn costaner, sense entrants ni sortints profunds;
      • l’elevada altitud mitjana, només superada a Europa per Suïssa,
      • la disposició perifèrica dels relleus més destacats. L’arxipèlag balear i el canari en constitueixen una excepció. El primer es pot considerar una prolongació del relleu peninsular. El segon, en canvi, té un relleu del tot diferent: es tracta d’illes d’origen volcànic; les orientals són planes i les occidentals, extraordinàriament muntanyoses.
    ESPANYA FÍSICA
    • 1.1 La forma massissa
    • La forma del contorn peninsular va ser comparada antigament per Estrabó amb una pell de brau estesa, perquè considerava que tenia una certa semblança amb el contorn més o menys trapezoïdal de la península Ibèrica a causa dels amplis arcs o ovals que dibuixen algunes de les seves costes, especialment les del litoral mediterrani. La manca d’entallaments profunds a la costa dificulta la penetració de les influències marines i, en conseqüència, del poder temperant del mar, l’acció del qual es veu detinguda, a més a més, pels elevats relleus perifèrics i limitada a una estreta franja costanera.
    • Això explica el caràcter continental del clima a la zona interior de l’Estat espanyol, amb fortes oscil·lacions tèrmiques entre l’estiu i l’hivern i també amb precipitacions escasses.
    ESPANYA FÍSICA
    • 1.2 L’elevada altitud mitjana
    • L’altitud mitjana de la península Ibèrica és de 660 m sobre el nivell del mar, molt superior a la de França, amb 342 m, i només superada per Suïssa, que té 1.300 m. Únicament l’11,4 % de les seves terres es troben a menys de 200 m d'altitud. Aquesta gran altitud mitjana es deu no tant a les serralades com a l’existència d'un massís central elevat, la Meseta, que constitueix un bloc de forma quadrada, generalment de superfície plana i lleugerament inclinat cap a l’oceà Atlàntic. Aquest altiplà està accidentat per relleus muntanyosos, com el Sistema Central, que separa la conca del Duero de la del Tajo, i els Montes de Toledo, que diferencien la conca del Tajo de la del Guadiana. La resta de territoris s’adossen a aquest nucli central de la Meseta: un triangle al nord-est, format per la depressió de l’Ebre i la serralada dels Pirineus, i un altre al sud, de dimensions semblants, format per la depressió del Guadalquivir i les serralades Bètiques.
    ESPANYA FÍSICA
  • ESPANYA FÍSICA. La disposició del relleu peninsular
    • Un tret distintiu del relleu peninsular és el que per accedir a la Meseta s’hagen de salvar desnivells importants. Pel nord, s’ha de franquejar la serralada Cantàbrica , amb altituds que oscil·len entre els 1.000 m i els 2.500 m i situada a escassa distància de la costa; per l’est, malgrat que el salt és menys pronunciat, cal salvar el Sistema Ibèric , al sud s’interposa Sierra Morena . al nord-oest el massís Galaic i els monts de Lleó ; al nord els Monts vascos, ja fora del complex de la mesesta
    • Dins de la Meseta hi ha unes serralades interiors: el Sistema Central , que divideix la meseta entre la nord i la sud; i els Monts de Toledo , dins de la meseta sud.
    • Com unitats exteriors, més al nord,els Pirineus , al nord-est la Serralada Litoral Catalana , d’altituds més modestes, paral·leles a la costa i que constitueixen un doble recinte emmurallat;entre aquest i els Sistema Ibèric trobem la Depresió de l’Ebre .Pel sud s’aixeca El sistema Bètic , amb Sierra Nevada , a més de 3.000 m i pròxima a la costa; entre aquest i Sierra Morena, la depressió del Guadalquivir.
    • La disposició perifèrica del relleu determina forts contrastos climàtics entre, d’una banda, les zones humides (les costes cantábrica i gallega, la serralada Cantábrica, el Sistema Central i els Pirineus, principalment, que reben més de 600 mm de precipitació distribuïda amb una uniformitat relativa al llarg de l'any i amb escassos contrastos tèrmics entre els mesos hivernals i els mesos estivals; i de l'altra, les zones seques, que comprenen la resta de l’Estat i reben escasses precipitacions, i en les quals les amplituds tèrmiques entre les diverses estacions de l’any són més accentuades. Aquesta dualitat climàtica explica l’escassa dotació de gran part del territori per a l’agricultura.
    p. 160-7
    • Si representem en un mapa els tipus de roques més abundants a Espanya trobem quatre zones: Una zona silícea, formada per roques graníticas i metamórficas, de molts tipus.
    • Una zona calcària, constituïda per roques sedimentàries, fonamentalment calcàries i conglomerats.
    • Una zona argilenca, en la qual apareixen roques sedimentàries de gra fi, que s'acumulen en planes i depressions.
    • Una zona volcànica, formada per roques que deriven d'erupcions volcàniques. Aquesta zona comprèn fonamentalment les illes Canàries, si bé existeixen algunes altres zones de roques volcàniques disperses per la Península.
    ESPANYA FÍSICA p. 158
    • • La latitud .-
    • La Península Ibèrica es troba en latituds mitjanes, entre els 43º 47’ 24’’ N Les latituds mitjanes formen part de la franja temperada del planeta. Una zona que es caracteritza per les precipitacions i les temperatures moderades.
    EL CLIMA: FACTORS p. 180
    • • La circulació dels vents de l’oest.-
    • Dins de la circulació atmosfèrica general de la Terra, les zones temperades de l’hemisferi nord se situen entre el cinturó d’altes pressions tropicals i el baixes pressions propi de les zones polars. Esta posició determina que la Península Ibèrica estiga dins del domini de la circulació en superfície dels vents de l’oest. Aquests vents es veuen reforçats en altura per la presència de la corrent Jet Stream (o del chorro), un flux d’aire d’estructura tubular i de gran diàmetre quasi horitzontal, originat pel contrast tèrmic entre masses d’aire polar i tropical que circula a gran velocitat (pot arribar als 500 kmh). Aquest corrent en jet és l’autèntic regulador de la circulació atmosfèrica, ja que produeix depressions en la part polar i anticiclons en la tropical, generant gotes fredes, etc.
    EL CLIMA: FACTORS p. 181
  • EL CLIMA: FACTORS
    • La posició geogràfica .- La presència de masses d’aigua o de terra condiciona la humitat i la temperatura de l’aire que se desplaça sobre elles. En general, les terres amb una major influència marítima tenen majors precipitacions i unes temperatures més suaus que les zones més continentals (amb major oscil·lació tèrmica). Per això, la posició d’Espanya entre l’oceà Atlàntic, la mar Mediterrània i dos masses continentals, com són Àfrica i Europa, és un altre important factor del clima. Considerant el domini dels vents de l’oest, l’Atlàntic desenvolupa un paper destacat, ja que proporciona humitat i suavitza la temperatura de les masses d’aire que penetren a l’interior peninsular.
    • Les masses d’aire i els fronts .- La Península Ibèrica està situada en l’àrea d’acció del front polar, que és el límit entre l’aire càlid tropical i l’aire polar fred. És una zona amb depressions (“borrasques”), inestabilitat i on sovintegen les pertorbacions.
    p. 181 EFECTE FÖHN La topografia obliga la massa d'aire a ascendir, condensant el vapor d'aigua i donant lloc a pluges. A sotavent l'aire, ja sec, descendeix ràpidament augmentant la pressió atmosfèrica i la temperatura.
    • Les masses d’aire i els fronts
    • Segons l’època de l’any i la procedència dels centres d’acció de les masses d’aire podem trobar dues situacions: - Durant l’època estival hi ha una massa tropical marítima, amb aire càlid i humit que penetra a la península perquè l’anticicló de les Açores està en latituds més altes durant l’estiu. Però també pot aparéixer, en ocasions, l’aire tropical continental càlid i sec procedent del Sàhara. - Des de la tardor fins la primavera el front polar descendeix més al sud i dona pas a l’aire polar marítim fresc i humit, procedent de l’Atlàntic nord, que porta associades borrasques. A més a més, a l’hivern també arriba l’aire polar continental fred i sec, des de les altes latituds del continent europeu i, ocasionalment, l’aire àrtic.
    EL CLIMA: FACTORS p. 182-3
  • Elements que defineixen el clima
    • La temperatura presenta les valors més alts durant l’estiu, amb temperatures màximes en la meitat meridional de la península perquè l’efecte de la latitud les suavitza al nord. Les temperatures més baixes es donen a l’hivern, amb valors mínims en zones d’alta muntanya -per l’altitud- i més suaus a les costes per l’efecte moderador de la mar.
    • Les precipitacions , les estadístiques anuals mostren que les zones més humides són el nord-oest i la façana cantàbrica, mentre que les zones més àrides se situen al sud-est.
    • Humitat relativa i Pressió atmosfèrica.
    p. 186
  • DIFERÈNCIA ENTRE TEMPS (ORATGE) I CLIMA
    • El primer que hem d'aclarir és que fan referència a escales temporals diferents. L’oratge fa referència a les condicions atmosfèriques en un moment determinat
    • El clima és el recull de condicions temporals al llarg del temps creant una pàuta
  •  
    • El domini oceànic (atlàntic) del nord. S’associa a boscos de roures, faigs i prats, juntament amb rius curts, cabalosos i de gran capacitat erosiva.
    • Les terres de l’interior. Tenen un clima mediterrani de matís continental, amb temperatures fredes i una gran amplitud tèrmica anual, on ja apareix una marcada sequera estiuenca. La vegetació està constituïda, preferentment, per coníferes, alzines, rebolls o roures, si bé la desforestació històrica ha reduït antics boscos a erms de matoll. Els rius d’aquestes terres són llargs i cabalosos per l’aportació que reben de les zones muntanyoses.
    ELS CLIMES A LA PENÍNSULA IBÈRICA p. 188 p. 196
    • • El territori més estrictament mediterrani es redueix a la costa meridional on temperatures més suaus però molt contrastades es combinen amb una sequera estiuenca que s’estén a la primavera i a la tardor a mesura que avancem cap al sud, espai definit gairebé per característiques subdesèrtiques. Hi predominen l’alzina, l’alzina surera i els matollars del tipus màquia i garriga, com també la vegetació estepària al sud-est. Amb l’excepció de l’Ebre, que drena un ampli espai de la zona nord i de les terres de l’interior, els rius són, en general, curts, d’escàs cabal i definits per marcades èpoques d’estiatge que, de vegades, coincideixen amb períodes anuals . Són les rambles mediterrànies.
    • • El domini climàtic canari. Es caracteritza per trets subtropicals amb temperatures suaus i gairebé sense diferencies estacionals.
    ELS CLIMES A LA PENÍNSULA IBÈRICA p. 188-9 p. 195
    • La regió atlàntica és també coneguda com l’Espanya Humida. Constitueix una franja limitada al sud per les muntanyes gallegues, la serralada Cantàbrica i les muntanyes basques i els Pirineus occidentals.
    ELS CLIMES A LA PENÍNSULA IBÈRICA -L’ESPANYA ATLÀNTICA p. 188 TORNAR
  • ELS CLIMES A LA PENÍNSULA IBÈRICA -L’ESPANYA ATLÀNTICA
    • Les temperatures són suaus al llarg de tot l’any per la proximitat al mar , ja que només a l’endinsar-nos a l’interior muntanyós s’assoleixen valors freds més extrems. - Els hiverns són temperats i els estius frescos i breus. Les temperatures als mesos més freds estan entre els 7 i els 10ºC, encara que als cims més elevats es puga aplegar als 0ºC. Per la seua banda, a l’estiu arriben als 18 o 20ºC. Aquestes diferències tèrmiques produeixen una amplitud tèrmica reduïda, d’uns 10ºC, que és un poc major a les muntanyes.
    • Les precipitacions es distribueixen regularment al llarg de tot l’any , amb més de 100 dies de pluja. Generalment se superen els 800 i, fins i tot, els 1000 mm anuals. - L’abundància de les precipitacions es deu a dos motius: per un costat, la banda nord de la península és la més afectada per les pertorbacions del front polar; per un altre, la proximitat al mar de les muntanyes potencia l’acció de les borrasques i provoca pluges orogràfiques.Les precipitacions varien molt entre unes zones i altres.
    • Les conques de l’interior de Galícia són les àrees més seques de l’Espanya atlàntica, mentre que les muntanyes són les zones més humides i poden arribar als 2.000 mm. Per això les muntanyes cantàbriques són les que reben més neu a l’any.
    Es poden distingir dos subclimes, el atlàntic típic i el afectat per l'altitud i la continentalitat p. 188
  • CLIMOGRAMES http://perso.wanadoo.es/pcolmenero/2bachgeo/2bachgeometeo.html
  •  
  • ELS CLIMES A LA PENÍNSULA IBÈRICA -La vegetació atlàntica
    • L’abundant humitat i les temperatures suaus afavoreixen que l’Espanya atlàntica tinga una coberta vegetal molt rica , però que ha sofert notables canvis per la intensa activitat humana. La vegetació també depén dels tipus de sòls. A l’Espanya atlàntica podem trobar sòls de tres tipus: - Sòls àcids i poc desenvolupats en zones silícies de Galícia i Astúries. - Sòls jóvens més fèrtils a les valls. - Sòls desenvolupats amb més matèria orgànica, d’origen silici a l’oest i calcari a Cantàbria i el País Basc. L’Espanya atlàntica és l’àrea pròpia del bosc caducifoli. Aquest bosc té gran varietat d’espècies de fulla frondosa. - En unes ocasions poden formar boscos tancats de més de 20 metres d’alt, en els que a penes entra llum, cosa que dificulta el creixement de matolls i herbàcies. L’acumulació de fulles seques aporta nutrients al sòl que redueix la seua acidesa. Són característics els carballars (de roure pènol) a Galícia i els de faig (hayedos). Són arbres que toleren malament la calor i el fred excessiu de les altes muntanyes, però que se senten cómodes amb la humitat abundant i les boires. - Altres arbres propis d’aquest bosc són el roure reboll (melojo), el bedoll (abedul), castanyer, auró (arce), til·ler (tilo) i el grévol (acebo) que, en solitari, no arriben a formar grans boscos, encara que poden aparéixer en formacions extenses. - A les proximitats dels rius aparéixen altres espècies com ara el vern (aliso), l’avellà, el salze (sauce), la servera (serbal), la moixera (mostajo) i el freixe (fresno).
    • L’ACCIÓ HUMANA.
    • Hi ha repoblacions d’algunes respècies forasteres com ara els eucaliptus de les zones costaneres i alguns pinars. Aquestes espècies s’introduïren perquè tenien un creixement ràpid i un millor aprofitament econòmic (però també cremen més prompte). La progressiva destrucció del bosc ha afavorit l’expansió d’àmplies zones de matoll molt dens que són conegudes com landes, les espècies més destacables de les quals són la gatosa europea (tojo), el bruc (brezo), la ginesta (genista), la gerdera silvestre (arándano) i la falguera (helecho). També han assolit gran significació els prats que s’usen, majoritàriament, per a la pastura dels ramats.
    p. 201-3
  • ELS CLIMES A LA PENÍNSULA IBÈRICA- clima mediterrani continentalitzat
    • L’interior peninsular pertany al domini del clima mediterrani . Tanmateix, la gran altitud mitjana i les escasses influències marítimes que rep aquesta zona fan que tinga un clar caràcter o matís de continentalitat que s’aprecia tant en les temperatures com en les precipitacions. Per això es diu que té un clima mediterrani continentalitzat. Les característiques climàtiques més destacades són les següents: - És una àrea on predominen les masses d’aire estables, ja siga per la presència de l’anticicló de les Açores o per les altes pressions tèrmiques. Les borrasques actives del front polar aconsegueixen penetrar poques vegades perquè, normalment, les detenen les muntanyes perifèriques. Se poden plantejar dues situacions d’inestabilitat: en algunes ocasions entra aire humit des de l’oest i el sud-oest cap a Extremadura que deixen precipitacions; altres vegades es produeixen baixes pressions tèrmiques durant l’estiu amb fortes tesmpestes de granís. - Les temperatures són molt contrastades. Hi ha una gran amplitud tèrmica entre els mesos d’estiu i els d’hivern, que arriba a superar els 20º en la planura manxega. A l’hivern les temperatures mitjanes estan entre els 4º i els 6ºC, i a l’estiu, entre els 20 i els 24ºC. Hi ha diferències regionals, però en general les temperatures són un poc més baixes a la Submeseta Nord on els hiverns són molt llargs, i a les àrees de muntanya. - Durant l’hivern es produeixen boirines a les zones de muntanya. També hi ha fortes glaçades que superen els 100 dies als ermots (páramos) de Soria.
    • Les precipitacions són escasses. Se superen els 1.000 mm a la muntanya, però quasi no arriben als 500 mm a la Meseta i a la vall de l’Ebre.
    • Les precipitacions es reparteixen irregularment al llarg de l’any, concentrant-se a la primavera i la tardor, mentre que l’aridesa estiuenca és molt acusada. De vegades, es produeixen tempestes violentes.
    p. 189
  • CLIMOGRAMES http://perso.wanadoo.es/pcolmenero/2bachgeo/2bachgeometeo.html
  • ELS CLIMES A LA PENÍNSULA IBÈRICA- La vegetació de l’interior
    • L’explotació de la fusta, les tasques agrícoles i el pastures han reduït la vegetació natural de l’interior de la Península. Per això la Meseta ens mostra avui en dia grans extensions de terrenys en guaret i de camps conreats, generalment de vinya i cereals. El clima sec tampoc ha permés la formació de sòls rics en nutrients. Predominen els sòls calcaris poc fèrtils i sense desenvolupar per l’abundància de roques calcàries dures. Els sòls més rics es concentren a les valls dels rius perquè solen estar formats pels sediments que arrossega l’aigua corrent. La vegetació és de tipus xeròfil, és a dir, espècies amb arrels profundes per a suportar la sequera estival i molt resistents per poder tant amb la calor de l’estiu com amb les glaçades de l’hivern. Els arbres són més baixos que a la zona atlàntica. L’espècie més estesa és la carrasca (encina) que pot formar boscos tancats i boscos oberts, com ara les deveses. Molt semblant és el cas de les sureres (alcornoques), menys nombroses perquè només creixen en sòls silicis. Els escassos boscos de l’interior solen localitzar-se a les àrees de muntanya. Són característics els de roure reboll a l’ombriu de les faldes de les muntanyes i, sobre tot, pinars que poden ser repoblacions recents o grans boscos consolidats, com ara els dels sistemes Ibèric i Central. També hi ha boscos de ribera junt als rius formats per oms, salzes, verns i freixes.
    • A les zones on s’ha perdut el bosc original apareixen els arbusts i els matolls en formacions més o menys obertes. El matollar pot ser de dos tipus: sobre sòls silicis hi ha el maquis, format per cirerers d’arboç (madroños), grévols (acebos) i brucs (brezos), i sobre sòls calcaris apareix la garriga composada pel garric (coscoja), el llentiscle (lentisco) o l’ullastre (acebuche). Quan el grau de degradació de la vegetació original ha estat molt fort, apareixen formacions vegetals més pobres de plantes aromàtiques, com ara el romaní o romer (romero), la farigola o timonet (tomillo) i l’espígol (espliego).
    p. 205
  • ELS CLIMES A LA PENÍNSULA IBÈRICA- mediterrani
    • - És un clima temperat, amb temperatures mitjanes anuals que oscil·len entre 14 i 18ºC. Els seus hiverns són suaus amb mitjanes entre els 10 i els 12º C i els estius càlids entre els 22 i els 26ºC. Les temperatures més elevades d’Espanya es donen durant l’estiu a l’interior de la vall del Guadalquivir, arribant-se a superar els 40º C amb mitjanes superiors als 28ºC. Aquestes elevades temperatures són motivades per la proximitat de l’anticicló de les Açores, la posició més allunyada del mar i la situació en latituds més baixes.
    • Les precipitacions són escasses i molt irregulars ; poden passar mesos completament sec i, de sobte, poden superar-se els 100 mm en 24 hores
    • Les precipitacions se concentren en els mesos de tardor i primavera. Detaca la gran aridesa estival però el règim de precipitacions té variacions que serveixen per establir matisos locals. - Hi ha zones més humides amb més de 700 mm anuals al nord de Catalunya i en algunes muntanyes litorals: Ronda, Sierra Nevada, Aitana, Tramontana, Maestrat i Montserrat. - Hi ha zones intermitges que sobrepassen els 400 mm de precipitació anual a les Illes Balears, així com quais tot el litoral. - Hi ha zonez àrides amb menys de 400 mm de precipitació anual al sud-est perninsular, on la situació a les baixes latituds i la disposició costanera del relleu a penes si permet l’arribada d’aire humit. Són punts de màxima insolació, que superen les 3.000 hores de sol a l’any. Destaquen els 122 mm de precipitació al Cap de Gata on hi ha un clima quasi desèrtic.
    • És una extensa regió geogràfica que té com a principal component la presència de la mar Mediterrània. S’estén per la vall del Guadalquivir, la costa mediterrània, les illes Balears, Ceuta i Melilla.
    p. 188-9 DESTACAR ELS SUBCLIMES: CATALUNYA I DEPRESIÓ DEL GUADALQUIVIL
  • ELS CLIMES A LA PENÍNSULA IBÈRICA- mediterrani Les característiques exposades abans estan motivades pels següents factors: - La façana oriental de la Península es troba protegida de la circulació zonal de l’oest i, per això, les depressions o borrasques del front polar quasi no tenen influència en l’àrea mediterrània.. - Existeix un front mediterrani que comporta fortes borrasques. Aquest front és més actiu durant la tardor, quan la diferència de temperatura entre les masses d’aire és major i és més fàcil l’aparició de la gota freda. Altres factors són l’anticicló de les Açores, les baixes pressions tèrmiques del nord d’Àfrica i el relleu pròxim a la costa. p. 201-3
  • CLIMOGRAMES http://perso.wanadoo.es/pcolmenero/2bachgeo/2bachgeometeo.html
  • CLIMOGRAMES http://perso.wanadoo.es/pcolmenero/2bachgeo/2bachgeometeo.html
    • La vegetació típica mediterrània El món mediterrani, bressol de civilizacions, ha conegut una gran activitat humana durant milers d’anys. El resultat ha estat la pràctica desaparició dels grans boscos. En general, les masses vegetals quasi ni apleguen als 15 metres d’alçària, i la formació característica és el matollar mediterrani amb plantes de fulles petites, perennes i coriàcies obscures i de tons grisos. Les espècies més abundants, i que en zones apartades i de muntanya arriben a formar boscos, són l’alzina costera o carrasca i algunes espècies de pins, com ara la pinassa (laricio) i el pi mediterrani (carrasco). Així mateix, en alguns llocs de Catalunya, País Valencià (Serra d’Espadà) i del sud d’Andalusia, on la humitat i el sòl en són propicis, hi ha sureres que constitueixen ecosistemes de gran valor ecològic.
    • La destrucció d’aquests paisatges ha deixat grans àrees de garriga, en la que predomina el garric amb arbres de poca fusta. Altres espècies abundants són les estepes, brucs i ullastres. L’escasesa de coberta vegetal caracteritza el sud-est i les àrees més degradades del món mediterrani. Són regions molt àrides, quasi desèrtiques i amenaçades per l’erosió. És el regne de les plantes xeròfiles com ara el palmito o margalló, aixó com petits arbustos espinosos, l’espígol, el romaní i altres espècies oloroses. No podem oblidar la gran significació de moltes plantes relacionades amb la intervenció de l’ésser humà. Entre els arbres més destacats hi ha les palmeres, els immensos oliverars de la vall del Guadalquivir, les figueres, els ametllers i les extenses plantacions de cítrics d’Andalusia i València.
    ELS CLIMES A LA PENÍNSULA IBÈRICA- Vegetació mediterrània
  • Altres climes
    • SEMIÀRIDS. Caracteritzats per l’extrema sequedat (menys de 300 mm)
    • Freds. Algunes zones de la Meseta. A l’hivern mitjanes baixes i a l’estiu alta oscil·lació tèrmica. Degut a la continentalitat.
    • Temperats. Sud-est peninsular. Temperatura temperada a l’hivern i calurosa a l’estiu.
    • El paisatge correspon al semidesèrtic, amb escassos arbres, matolls i un avançat procés de desertificació.
  • Altres climes
    • CLIMA DE MUNTANYA. Es dóna en els cim de les cadenes muntanyoses, és la modificació del clima que correspon, però afectat per l’altura, aleshores, la alçada és inferior quan més al nord.
    • Les precipitacions són molt elevades, més de 1000 mm
    • Les temperatures són fresques en estiu i extremes en hivern.
    • El paisatge va variant segons l’altitut, des d’un bosc frondós fins el paisatge sense vegetació de l’alta muntanya