Intrumens medivals

Flauta de bec
La flauta de bec va ser popular a l' edat mitjana, però va declinar a meitats del Segle XVIII a favor d'altres instruments de vent, com particularment la flauta travessera, tot i que també l' oboè i el clarinet. Durant el seu apogeu, el so de la flauta de bec s'associà tradicionalment amb les aus, els pastors, fets miraculosos, funerals, matrimonis i les escenes amoroses.

arpa
L'arpa és un instrument de corda pinçada compost per un marc ressonant i una sèrie variable de cordes tensades entre la secció inferior i la superior. Les cordes poden ser pinçades amb els dits, les ungles o amb un o plectre.

Orgue portatiu
Para ejecutar este pequeño órgano, el intérprete lo llevaba colgado del cuello u hombro o apoyado sobre el muslo u otro apoyo, y se tañía con los dedos de la mano derecha, mientras que la izquierda accionaba un fuelle situado en la parte posterior (por este motivo, se empleaba para acompañar actos procesionales o formando parte de pequeños grupos instrumentales).

trompetes
En la Edad Media, con instrumentos hechos de aleaciones de metales, se iba notando una distinción entre dos ramas de instrumentos de viento metálicos: los que posteriormente evolucionarían a trompetas y derivado, conocida como claro, y los que se derivarían en los trombones y familiares, denominada buccina .

Flabiols i tambors
Aquesta petita flauta de bec, disposa de 3 forats ( 2 davant i 1 darrere ) i es toca amb la mà esquerra mentre que l’altra colpeja un tamborí. Símbol de la música provençal, la parella “flauta-tambori” també es troba en altres regions europees: Catalunya ( flabiol ), País Basc ( Txistu ). El flabiol i el tamborí són dos instruments que han anat junts des de el segle XIII, encara són populars en la música folklòrica, especialment a França del sud i Espanya.

llaüt
El llaüt (de l'àrab العود al-aüd) és un instrument de corda pinçada amb la caixa de ressonància en forma de mitja pera -és a dir, amb el fons còncau, corbat, constituït per diverses lames de fusta, unides entre elles- unida a un mànec.
Els seus orígens es remunten a l'edat mitjana. Fou molt utilitzat entre els segles XIV i XVIII i va ressorgir de nou al segle XX amb el moviment denominat de la música antiga.

Viola de roda
Com el seu propi nom indica, aquest instrument té una roda que frega cordes. Amb la mà dreta, el músic gira el mànec que acciona aquesta roda, amb la qual fa vibrar les cordes en les que es recolza. L’instrument té 6 cordes de budell i tecles ( teclat ) que permeten l’execució melòdica ( mà esquerra ).
L’instrument de la música culta en l’Edat Mitjana, la Viella de roda passà a ser d’un ús essencial popular en el segle XVI.

Sac de gemecs
és la cornamusa pròpia de Catalunya. És un instrument aeròfon que consta d'un bot o sac que s'infla amb el bufador, tres bordons i un grall. El so és produït per llengüetes de canya.

lira
La lira és un instrument musical cordòfon que es toca pinçant o polsant les cordes. La seva morfologia consisteix en una caixa de ressonància de la qual surten dos braços, paral·lels o més sovint divergents, que es troben units per un travesser al qual es lliguen les cordes.

saltiri
És un instrument de corda que per amplificar el so té una caixa poc profunda de fusta. El saltiri sol ser portàtil i es toca en posició horitzontal. S’utilitza fonamentalment en la música popular i tradicional. El saltiri es remunta a temps grecs. Dos escriptors medievals van recomanar cordes d’argent per al saltiri, amb bronze o llautó i fins i tot or esmentat com alternatives. Les cordes es podrien haver puntejat amb un plectre de plomes o amb els dits.

Intrumens medivals

by usee escolapia on Nov 08, 2010

Accessibility

Categories

Upload Details

Usage Rights

2 Embeds 53

Statistics

Intrumens medivals — Presentation Transcript

http://lafinestradigital.blogspot.com	49
http://lafinestradigital.blogspot.com.es	4