Conte escrit per Ada Folqués Devesa

1. COM UNA DEIXALLA
Ahir va ser un dia molt bonic per a mi va ser la primera vegada que
em varen comprar.
Era un dia calorós un dia màgic, anava a ma casa després de
passar dos mesos a un aparador solitària sense que ningú em
diguera res sols em saludava la netejadora,Mireia una dona alta i
flaca amb els cabells rossos. Jo era gran per que m'usaren
persones majors, estava pintada de verd amb el manillar i els
pedals rojos. Doncs per eixa raó aquell dia era tan especial per a mi
sóc una bicicleta.
El meu somni sempre ha sigut ser una persona, una xiqueta que
puguera caminar,cantar i ballar. Però dins de aquest somni era
poder nadar, jo ,sempre veia als xiquets jugant a la mar, allò de
poder nadar seria al·lucinant i córrer això si que era sorprenent
poder córrer per vora la mar i poder riure i jugar, però en fi vaig
arribar a aquest món en poques paraules feta una bicicleta.
La meua casa era gran i pintada de blau prop de la mar i amb una
piscina al davant.
Els meus amos pareixien amigables , el xic era de rostre alt i ample
de cintura a més a més era de cabells castanys encara que sols ne
tinguera uns pocs , la xica era baixeta i molt flaca , tenia molt de
cabell i era rossa.
Ells tots els dies em treien per estirar els pedals , cada vegada que
tornàvem de la excursió em netejaven.
Al cap d'uns dies , el meu amo Josep em sorprengué amb una
sorpresa de les bones , em va fer una casa per a mi soles.
Passant d'un mes o dos vingueren uns animalets, a mi no
m'agraden els animals perquè comencen a mossegar-me els pedals
i després quan isc a estirar els pedals em fa molta mal. Però no
eren ni un ni dos animals, millor dit havia vingut tot el zoològic a la
casa aparegueren un lloro, quatre gallines, cinc gats i el més
estrany de tot , una balena.
Els meus amos començaren a no fer-me cas estaven tan ocupats
en els animals que ja no em treien a passejar ni em netejaven
ningun dia alli en la meua casa que em construí el meu amo se

2. n’anaven acumulant coses com un llit, un sofà, un televisor sobretot
vingué una vitroceràmica 8700 de les mes bones del món.
Passant uns quants anys anaven acumulant-se coses i jo allí
ocupant la meua meravellosa casa amb objectes que no coneixia, a
més segurament compartia casa amb alguns animals menuts com
rates, escarabats etc.
Al cap de dos o tres dies arriba la notícia mes inesperada per a mi,
Josep i Alícia (que així es deien els meus amos) tingueren un xiquet
anomenat Joan.
Josep el pare s'ocupava del lloro i les gallines mentre Alícia
s’ocupava dels gats i la balena i vos preguntareu, qui cuidava al
xiquet? a Joan el cuidava l’àvia Xelo.
Jo pensava que faltaria molt de temps per a que em tornaren a
treure però no!
Estava equivocada en eixe mateix moment Josep obrira la meua
casa on de allí no m'havia menejat en nou mesos. Suposava que
havera estat molt millor allí a l’aparador amb la meua amiga Mireia
que almenys em netejava tots els dies.
Tornant al gra i pensant tot açò en menys d'un minut Josep anava
acostant-se a mí.
Josep m'agarrà jo estava feliç i puja damunt de mi disposat a anar a
algun lloc, així que anàrem camí a la platja Joan i Alícia anaven
amb el cotxe darrere .
En eixe moment Josep va desviar el cotxe cap a la dreta en arribar
al descampat , varem parar alli el meu costat il·lusionat em va portar
fins a un trist i obscur mon; anàvem al rastro.
Quan van aparcar Josep s’apropà a una tenda i es posa a parlar
amb un venedor:
-Et venc aquesta bicicleta per uns deu euros -va dir Josep-
-Amb tan pocs diners? Me la quede.

3. Allí començà el problema estava solitària i sense ninguna persona
ni ningun objecte.
En un moment un dona jove alta i flaca amb cabells blaus i vestit
marró amb adorns daurats es va apropar a la tenda.
Jo trista, veia a Josep, anar-se’n feliç amb una nova bicicleta.
La jove dona es va apropar i va començar una conversa amb el
venedor:
-Per quant em vens eixa bicicleta ; si aquesta la roja i verda.
-Mira que casualitat me l'acaben de vendre, ara te la deixe per
cinquanta eurets, barateta eh!
-Te la compre. La dona li dona un bitllet de cent i continuà :-Quedat
amb el canvi.
-Moltes gràcies, ací tens a la teua meravellosa bicicleta.
El que m’estava passant sí que era una vida de rics així que una dia
la meua nova ama Amèlia em digué que ella i jo ens aniríem a la
selva.
En eixe moment em vaig enterar d’allò màgic:
Amèlia era una fada!
Així que he va fer un encanteri; em va convertir en una xiqueta.
Ara ja podia parlar, caminar, riure, plorar i sobretot fer els meus
somnis realitat poder ballar i cantar però el més important de tot
poder nadar i quan acabara de nadar poder córrer passaria anys
corrent.
Així que la meua ama com sabia quins eren els meus somnis, per
això em va fer xiqueta.
Amèlia orgullosa de mi em va dir:

4. -Enhorabona ara ja podràs fer els teus somnis realitat però sols et
tinc que dir una notícia trista l’encanteri s’acapara en un mes i 45
hores.
Jo vaig exclamar:
Sols tinc aquest temps per a fer tots els meus somnis?
Ella va assentir:
-Així que anem a començar ja a fer els teus somnis realitat. Ens
anem a a la selva hui mateix.
Després d'un dia de viatge arribarem a la selva.
-Xiqueta hem arribat si vols ves a córrer i en una hora et vull ací
vaig a muntar la cabanya.
-D’acord -vaig dir.
Jo me'n vaig anar a córrer i en tornar la meua ara mare havia fet
una cabanya meravellosa.
Al següent dia Amèlia i jo anàrem a nadar.
Amèlia m’ensenyà a nadar i jo molt feliç vaig dir:
-Amèlia moltíssimes gràcies eres un àngel per a mi, m'has tret d'un
lloc trist i obscur i m'has portat a la felicitat dintre del meu cor.
Amèlia digué:
Sols he fet el que he pogut tu si que m’has portat a la felicitat ara
quant s'acabe l’encanteri estigues tranquil·la que jo em quedaré
amb tu.
Les dos ens vam fondre en un abraç. A Amèlia li van caure algunes
llàgrimes.
Així que vaig dir:
Amèlia estigues tranquil·la jo també et vull molt.

5. Es va acabar l'encanteri i em vaig convertir altra vegada en bicicleta;
la meua vida havia canviat altra vegada però ara podria estar feliç
perquè la meua ama cuidaria de mi.
Al cap d'uns anys Amèlia tingué una xiqueta Analia però Amèlia no
em va deixar als escombraries en poques paraules. I per fi podria
dir que no era una deixalla,que no m'usarien sols cinc dies,que
sempre em tindren com un record més, que sempre estaran junt a
mi, que sempre seré feliç i que mai, mai, mai m’abandonaran!
Analia quan fou major comença a utilitzar i jo molt feliç de que ella
m'usara i pensar que sempre estaria feliç mentre m'usaren després
de molts i molts anys.....