2. ÍNDEX
Text introductori.
Mapa conceptual.
Els conjunts natulars.
L’Espanya seca.
L’Espanya àrida.
Preguntes Pau.
Videoteca
Bibliografia.
3. TEXT INTRODUCTORI
El contingut treballat, tracta
sobre la diversitat climàtica
d’Espanya, centrant-nos en els
grans conjunts naturals, sobre
tot en el paisatge i vegetació de
l’Espanya seca, el paisatge
mediterrani litoral i d’interior,
paisatge i vegetació de
l’Espanya àrida, tant el paisatge
àrid de l’interior peninsular, com
el del sud-est peninsular
5. ESPANYA SECA DE LITORAL
Localització: per tot el litoral
mediterrani, Extremadura i grans
parts d’Andalucia.
Clima: Mediterrani típic (hiverns freds i
estius calorosos)
Sols silicis
Sols: Silicis, a Extremadura i Andalucia oriental
Calcaris, a la resta dels territoris
Argilencs, a les depressions
Sols calcaris Sols argilosos
6. ESPANYA SECA DE LITORAL
Vegetació i tipus d’especies
Els boscos als ser poc desarrollats la vegetació a d’adaptarse a
l’escassetat d’aigua i un sol pobre
L’especia predominant són les perennifòlies
Al bosc mediterrani l’abre més
representatiu és l’alzina o
carrasca.
Alzina o carrasca
Als sols silicis trobem
especies com:
Màquia
Arbòç
Grèvol
Bruc
Margalló
Sureres Màquia sureres
7. ESPANYA SECA D’INTERIOR
Localització: depressions del Ebre i
Guadalquivir i gran part de la Meseta
Clima: continentalitzat mediterrani
d’interior,hiverns freds, estius calorosos
Sols: Marrons meridionals
Marrons calcaris
Rojos mediterranis
Depresións del Ebre i
Guadalquivir
Sòl roig mediterrani
8. ESPANYA SECA D’INTERIOR
Vegetació y tipus d’especies
La vegetacío típica d’aquestos paisatges es
caracteritza per la abundaància de xerofília
En aquest boscos, tobem
especies com:
Carrasca
Garriga
Timonedes
Xerofília
Garriga
•Invasió d’especies piròfites com el Pi
blanc
•Abundant cultiu de cereals
Pi blanc
9. ESPANYA ÀRIDA D’INTERIOR
Clima:predomina el clima àrid
Localització: plans d’Albacete i fred, temperatura mitjana, fins a
conca mitjana de l’Ebre sis mesos de sequera.
Sols: Grisencs, excçes de carbonat
càlcic
Conca mitjana de l’Ebre
Sols grisencs
10. ESPANYA ÀRIDA D’INTERIOR
Vegetació y tipus d’especies
La vegetacío típica d’aquestos paisatges es caracteritza
,
per la abundaància de xerofília i plantes que s’adapten a
un clima molt sec
Absència de arbres i boscos en la
zona, el que més es pareix és la
sabina xerofília
Aquestos boscos es
caracteritzen per la vegetació
arbustiva (coscoll)
coscoll Sabina
11. ESPANYA ÀRIDA DEL SUD-EST
Clima: predomina el clima àrid càlid, altes
temperatures, fins a buit mesos de sequera.
Localització:Part Sud-Est de
la península
Sols: En aquest territori, trobem els
sols Salins, coneguts com Saladars
Sud-Est peninsular
Sòls Salins
12. ESPANYA ÀRIDA DEL SUD-EST
Vegetació y tipus d’especies:
Les Plantes en general, uneixen al seu caràcter
xeròfil el termòfil.
Amb aquestes condicions, la formació
característica és el matoll espinós (l’espinar). Termófiles
•La duresa climàtica, dificulta e creixement natural d’aquest
espinar, en el seu lloc apareixen les timonedes i una formació
estepària xeròfila Ej Espart.
•Les plantes que es desenvolupen en aquests
llocs són conegudes com halòfiles. Les especies
més abundants són els salicorns i els salats
Espart
salicorn
13. PREGUNTES PAU 1
1.En el document 1 trobem descrites les principals característiques ecològiques de quatre de
les espècies arbòries més corrents d’Espanya: el faig, el pi blanc, l’alzina i la surera. En el
document 2 trobem quatre mapes que mostren les quatre àrees de distribució de les dites
espècies. Indiqueu cada mapa de distribució a quina espècie de les comentades correspon i
explica les raons en que fonamenteu la decisió.
14. Les raons fonamentals de la localització del
faig són:
El faig és una espècie que tolera malament la calor i exigix
una gran humitat de l'aire, per això es localitza en la cornisa
cantàbrica on les precipitacions són constants i abundants,
i l'estiu és curt i suau" D'altra banda, esta espècie s'adapta
tant als sòls calcaris com als silicis, per açò es pot trobar
tant en la Serralada Cantàbrica com en el Pirineu navarrés, i
disminuïx en el Pirineu central i oriental.
15. LES RAONS FONAMENTALS DE LA LOCALITZACIÓ DE
LA SURERA SÓN:
La surera és una espècie necessita més humitat i resistix
malament les gelades, per això es localitza en àrees
d'hiverns suaus com la zona oriental de les dos subaltiplans
en les que la influència de l'Atlàntic suavitza les
temperatures i augmenta les pluges. A més, la surera
s'adapta millor als sòls silicis que són els predominants en
la zona occidental de l'Altiplà.
16. LES RAONS FONAMENTALS DE LA LOCALITZACIÓ DE
L’ALZINA SÓN:
L'alzina és, junt amb la surera, l'espècie més important del
bosc mediterrani. Està present pràcticament en tot el
territori peninsular, des del sud-est de Galícia fins a Almeria
i des de Girona fins a Cadis, passant per les Illes Balears.
S'adapta bé al fred de l'hivern i a la calor de l'estiu, i encara
que preferix els sòls calcaris també es desenrotlla sobre
sòls silicis i margosos. Estos factors expliquen la seua gran
extensió.
17. LES RAONS FONAMENTALS DE LA LOCALITZACIÓ DEL
PI BLANC SÓN:
El pi blanc és poc exigent en aigua, per això és
l'espècie que s'ha utilitzat per a repoblar els pitjors
sòls i les vessants inclús en les zones de l'interior.
La seua localització en el vessant mediterrani
explica la repoblació intensa que en s'ha produït
en esta zona.
18. PREGUNTES PAU 3
3.Basant-te en els mateixos fonaments explica les diferències de
vegetació que trobarem entre el sector occidental (Extremadura) i oriental
(Comunitat Valenciana) de la Península Ibèrica.
El sector oriental, comprén un ampli territorio amb escasses
precipitacions. Els sòls són marrons meridionals ambe scás humus i
marrons calcàris.Amb aquests condicions a la vegetació trovem que les
formacions que predominen són les perennifòlies (arbres de fulles
perennes). L’arbre més representatiu és l’alzina o carrrasca, que,
s’adapta a quasi totes les condicions climàtiques.En les àriesmés seques,
el domini perany a la carrasca. Pero a la major part dels boscos
medeterranis, el matorral sustituix a la formació dels arbres.
Pel que fa al sector occidental, els sòls són marrons meridionals, marrons
calcaris i els rojos mediterranis.Les precipitacions són escasses. Amb
aquestes condicions, gran part del territori es dedica a la plantació de
cereals. Hi han àries ón podem trovar grans representacions de vegetació
mediterrania, com per ejemple la xerofíliai les fulles coriàcies.
19. GLOSARI
Espanya àrida: Es localitza al sud-est peninsular, que és la regió menys
plujosa del continent europeu, i al centre de la vall de l'Ebre on el vent
exerceix un fort efecte dessecant. Les seves precipitacions són hivernals,
encara que en ser escasses no aconsegueixen impedir l'existència d'un
fort dèficit hídric durant la major part de l'any. Al litoral, les temperatures
són suaus a l’hivern i càlides a l'estiu, mentre que a l'interior la
continentalitat es manifesta molt de pressa, produint una notable
amplitud tèrmica.
Espanya seca: El clima mediterrani sec és el que es dóna com a transició
entre el mediterrani típic i el desèrtic i es caracteritza per l'aridesa la
major part de l'any. Té unes temperatures hivernals més càlides que el
clima mediterrani típic i amb menys pluges, que oscil·len entre els 200 i
400 mm. Concentrades en les estacions fredes o en les equinoccials,
presentant en qualsevol cas un estiu sec i calorós amb temperatures
mitjanes superiors als 25 º C i màximes suaus a la costa i molt altes en
zones interiors, podent sobrepassar els 45 º C en situacions d'onades de
calor. És propi de la major part de Múrcia, Alacant i Almeria entre altres.
20. GLOSARI
Marrons meridionals: És la varietat àrida de les terres brunes oceàniques,
i és el tipus de sòl més comú a l'Espanya silícia seca. El seu horitzó A és
pobre en humus, com correspon a un nivell baix de precipitacions.
Presenta una estructura de material solt, fàcilment erosionable. És un sòl
pobre (per la seva acidesa) i dedicat fonamentalment al pasturatge. És
típic de l'oest de la Meseta i d'Andalusia.
Marrons Calcaris: És la mateixa terra bruna però sobre roca mare
calcària. La seva estructura és semblant a la, anterior, però és
lleugerament alcalí i molt bo per al cultiu.
Terra Rossa: També sobre roca mare calcària, és un tipus de sòl propi de
l'àmbit mediterrani. És un sòl de pH neutre, pobre en bases, sense humus
i d'escassos rendiments agrícoles, al predominen les brolles.
Perennifoli: El terme perennifoli procedeix del llatí perennis, durador,
perenne, i de folium, fulla. Tot i que hi ha en zones d'estacions fredes,
sempre manté el fullatge. S'utilitza per designar els arbres o arbustos que
tenen fulles vives al llarg de tot l'any, com a alternativa a caducifoli.
21. GLOSARI
Alzina: (Quercus ilex) és un arbre de fullatge persistent de la família de les fagàcies. Tant
«alzina» com «Aulina» provenen del llatí * ĭlĭcīna o * ELICINA, derivat d'ilex "alzina".
Aglaner "que fa glans" és derivat de gla, el fruit de l'alzina. Belloter "que fa bellotes"
deriva del SEU fruit, la gla, provinent de l'àrab ballūṭa.
Surera: (Quercus suber L.), també anomenada surera o suro, és un arbre perennifoli de
la família de les fagàcies d'aspecte molt semblant a l'alzina, és de mida mitjana, i
originari de la Mediterrània occidental. La seva característica més identificativa és
l'escorça grisenca, gruixuda i rugosa de la que s'extreu el suro. A causa de la seva
escorça, el suro ha estat explotat forestalment, afavorint les terres on pot créixer la seva
expansió.
Màquia: La màquia és una formació vegetal densa i ombrívola formada per arbustos alts
(1,5-2 m) de tipus esclerofil·le, és a dir, adaptada a la sequera. És pròpia de les terres de
clima mediterrani amb una gran sequera estiuenca, com ara les muntanyes mitjanes i
baixes del País Valencià, les Illes Balears i de la major part de Catalunya. De la paraula
màquia, d'origen cors, deriva el mot maquis, en tant que persona que s'amagava entre
aquest tipus de vegetació.
Margalló: és un vegetal dioic de la família de les palmeres. El seu nom científic és
Chamaerops humilis. És una planta polígamo-dioica (generalment és dioica). Sovint fa
rebrots a la base com a conseqüència de la destrucció del tronc per acció humana o
dels incendis (als quals és però molt resistent). Té fulles grosses, en forma de ventall
(palmatisectes) amb pecíols proveïts d'espines vulnerants, de flors grogues en raïms
densos i fruïts semblants als dàtils.
22. GLOSARI
Arboç: comunament anomenat arboç comú o simplement arboç, és una espècie d'arbust o
arbre pertanyent al gènere Arbutus. És originari de la regió mediterrània, costa atlàntica i
Europa occidental, des del nord a l'oest de França i Irlanda. Arbre o arbust de fulla perenne
d'entre 5 a 15 m d'alt, encara que difícilment aconsegueix aquesta alçada, pot viure diversos
segles. El tronc és vermellós i esquerdat, curt, amb copa espessa i arrodonida.
Grèvol: El grèvol o boix grèvol (Ilex aquifolium) és un arbre o un arbust típic de la vegetació
atlàntica europea i d'alguns indrets de la muntanya mitjana mediterrània. Creix en boscos o
fileres de bardisses, fins a altituds de 1000 o 2000 metres. El grèvol pertany al mateix gènere
que el mate (Ilex paraguariensis) i d'altres Ilex de Nordamèrica. Tot aquest gènere correspon a
la família de les Aquifoliàcies. Té també d'altres noms com coscoll del vesc, arbre de visc,
arbre de mal gruit o agrifoli.
Bruc: Gènere Erica inclou al voltant de 700 d'arbusts, anomenats brucs, pertanyents a la
família de les ericàcies. Són generalment plantes resistents a la sequera i al foc. El matollar de
bruc s'anomena bruguerar, brugosa, bruguer o bruguera. La majoria de brucs són arbusts de
0.2-1.5 m de altura, encara que alguns com Erica arborea o Erica scoparia poden arribar a 6-7
m de altura. Totes les espècies són de fulla perenne, amb fulles aciculars, molt primes i en
forma de petites agulles de 2-15 mm de longitud. Es diferencia de la bruguerola Calluna
vulgaris per que aquesta té les fulles més petites, de 2-3 mm de longitud, i la corol·la més
dividida, en pètals diferenciats.
23. GLOSARI
Garriga: Per extensió, s'anomena garriga a les formacions arbustives baixes, on un
Home dret hi sobresurt, tant si el garric hi és present com si no. De fet, a les illes
Balears el terme garriga és prou estès tot i que el garric hi és molt escàs. La
garriga pròpiament dita (o sigui, la garriga dominada pel garric) es troba als
dominis climàcics de l'alzinar amb marfull i de la màquia litoral sobre terrenys
calcaris i es veu molt afavorida per incendis repetits que impedeixen la seva
evolució cap al bosc o la màquia. Ambdues característiques lliguen força amb les
preferències del garric, que és una planta calcícola i que rebrota vigorosament
després del foc.
Llentiscle: El llentiscle o llentiscla (Pistacia lentiscus) és una planta amb flors de la
família de les anacardiàcies. S'anomena mata a diversos llocs, com al Penedès, al
Garraf, al Bages i a les Illes Balears. És un arbust perenne, de fulles compostes.
Dóna fruits vermells primer i quan maduren negres. És força comú al sotabosc de
les pinedes i alzinar.
Timoneda: Timoneda o farigolar és una formació de plantes plurianuals baixes
subarbustives en la que dominen els timons (farigoles) i altres mates adaptades al
dèficit hídric. També s'hi troben altres plantes amb hàbits diferents com gramínies,
orquídies etc. Les timonedes són comunes a la regió mediterrània, especialment a
la península Ibèrica.
24. GLOSARI
Xeròfil : Xeròfil en ecologia, és l'organisme, població o comunitat que viu en medis
secs. Etimològicament, xeròfil deriva del grec, i vol dir que "li agraden els llocs
secs". En la pràctica, els organismes presenten adaptació als llocs secs
(facultativa o estricta) i potser no podrien viure en llocs més humits per raó, per
exemple, de la competència que els farien altres plantes adaptades a llocs humits.
Piròfit: Un piròfit és una planta que és afavorida pels incendis. L'estratègia dels
piròfits consisteix a aprofitar la destrucció de la resta de vegetals per brotar o
germinar sense competència per la llum, per l'aigua i pels els nutrients - tant els
que ja eren presents en el sòl com els que eren retinguts a la biomassa de la
vegetació i s'han alliberat en forma de cendres. Per això han de tenir parts
resistents al foc, capaces de desenvolupar-se de nou després de l'incendi.
Romaní: el romaní o romer (Rosmarinus officinalis) és una planta de la família
Lamiaceae o lamiàcies. El romaní és un arbust mediterrani molt conegut gràcies
als seus usos culinaris i medicinals. En català, el romaní o romer també es coneix
amb el nom de beneit. El romer posseeix en les seves fulles glàndules que
contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobretot
quan es matxuquen les seves fulles. És un condiment tradicional de la cuina
mediterrània.
25. GLOSARI
Vegetació clímax: és l'etapa final estable cap a la qual tendeix a
evolucionar la vegetació i el sòl sota determinats factors ambientals
especialment el clima i sense acció humana després de molt de temps. El
clímax és l'estat de quasi equilibri d'un ecosistema local. Les selves
tropicals són un exemple de clímax i també els boscos temperats no
alterats, la tundra, la sabana i les praderies etc.
Arç negre: L'arç negre (Lycium barbarum) és una planta amb flor de la
família de les solanàcies. L'arç negre és originari de l'Europa meridional i
d'Àsia. La planta en català rep els noms d'arç negre, arcer, arç de
tanques i cambronera. És un arbust d'entre 80 cm i 3 m d'alçada amb
moltes branques. Les tiges són moderadament espinoses. El fruit és una
baia menuda de color roig. Aquest arbust és una de les dues espècies
que produeixen les baies que actualment es comercialitzen com a "goji".
Halòfil: L'halofília (del grec halos, sal i filo, amant de, amant de la sal) és la
tendència o necessitat d'alguns organismes de viure en ambients amb
concentracions elevades de sals.
