2. Havia nascut, cara redona i pèl més negre que el carbó. Era com un trofeu, o millor,
com una descoberta, un joguet acabat d’estrenar. Ai, que bonico! Com te diuen, com te
diuen? Sí, xico, sí xico! Ai, ira, ira com se riu. Eres guapo? Eres guapo? Qui és el xiquet
més preciós del poble? A què eres tu? A què eres tu? Ai xica que gran està! Sí, en
qüestió de dos setmanes s’ha fet grandíssim. Xica, és que jo he pensat mira que gran
està Luis. Li diuen Lluís! Ai, ira el germanet si el vol. Que li diuen Lluís! Víctor, prou!
...
Al meu paíís, la pluuuja no sap ploure o plou poc o plou massaa, si plou poc és la
sequera, si plou massaa es un desastree... Mira com mou la boca com si fóra l’home que
canta! hahaha. Vinga deixeu de fer bobaes, analitzeu les estrofes de la cançó i al final de
tot escriviu què va voler dir Raimon a les seues lletres. Tots els alumnes s’hi posaren a
llegir la cançó.
...
De genollet val tres! No, jo no me pose, estàveu tots contxavats pa que me posara jo.
Què dius xe? Eres mal ninot. Calla gordo. Pues quaranta i la fava. Sí, ta mare. Què vols
fill de. MEEEEEC. Una sirena de bombers facilita que la filera de motxilles deixen de
guardar ordre darrere dels pals del porxo. Ixen els professors a pels respectius alumnes.
Pregunta-li-ho. El què? Ai, no volies saber què era això que té en el cotxe?? Mestra, què
vol dir el burro que tens en el cotxe? M’ha dit Emilio que t’ho preguntara.
...
Fica-li veu, fica-li veu. Ell s’alçà com si se li n’anara la vida i apujà més i més el volum
de la ràdio amb disc incorporat. Sonava Obrint Pas i el Botifarra, simbiosi explosiva de
generacions. Una vegada més els bolígrafs Bic de damunt la taula resignadament
ballaven seguint els baixos, però ara els acompanyava un octogenari que seguia de
manera magistral les notes de Pep Gimeno. Ell, com un acte reflex, es dibuixava una
corba als llavis que a poc a poc s’empinava cap amunt.
...
El professor es passejava per classe mentre els alumnes d’hormones rebotades feien
com si saberen posar els pronoms febles on calia. Ie, capitán, pren, m’ha agradat molt el
conte que has fet, la naturalitat de la situació fa que el lector es veja molt atret. Ah, sí?
Gràcies! Ja has triat el Batxillerat què vols fer? No, encara no. Bé, no et preocupes, al
final ja sabràs què vols. No ho sé, ja voré, per cert me va agradar molt Vent d’Almansa!
3. A sí? Este estiu vorem quins em llig, igual el que digueres l’altre dia, Nosaltres els
valencians, crec que es deia.
...
Ei, ja estic a l’estàtua. Val, jo estic anant. Tots dos, un colp trobats, ben decididament
s’encaminaren amb l’única certesa de creure’s posseïdors d’un esperit revolucionari
acabat d’estrenar: patilles pretesament llargues, pantalons desacomplexadament amples
i, per què no dir-ho, tal volta una por que mai no havien sentit. Eus, tenim que acudir, a
on t’he dit. Hola, venim a la manifestació del 25 d’abril. Com? Però vosaltres ens heu
enviat un correu o algo per apuntar-vos? No, és que ens havien dit que vinguérem ací.
D’acord, fem una cosa, espereu-vos i, si quan ve l’autobús hi ha places, se’n pugeu,
però una cosa, quina edat teniu? Jo 16. Jo 15 però d’ací un mes 16. Mm trobe que no
passarà res. Només xafar València l’oratge volgué arruixar-los. Companys, encara que
ploga la mani es farà igual, cap pas enrere, recordeu: o ens recobrem en la nostra unitat
o serem destruïts com a poble. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó: Visca el poble
antifeixista, Visca la terra lliure, Visca els Països Catalans lliures i sobirans! VISCA! El
xofer frenà en sec, ja eren al carrer sant Vicent. Ara què fem? Seguim a estos? Sí, no?
Val, hòstia mira l’home aquell. Què? Sí tio, Jaume Guia. Ah. Ixe és molt gran! Vols que
li diguem algo?
...
Acím pariren, ací les dic, dic les coses que vénen, van, tornen un dia i a l’altre se’n van.
Tal volta per creure’s més filòleg, sempre deia a alguns del seus companys, ben
solemnement, els mateixos versos de Vicent Andrés Estellés i sempre els repetia
malament. Eren els primers mesos d’universitat.
...
Per què li has dit això a la dona? No veus que sols li feia cas al teu germà? Això no s’ha
de fer! Dus la bolsa de cotxinaes, ja està bé! Camí de casa es quedava enrere, endavant
sa mare empentava el carro del germà més i més de pressa. Ell comptava els rajols rojos
que acabaven d’obrar a les voreres i premia les parpelles per comptar-ne el suposat
preu.
...
Quantes estrofes heu trobat a la cançó de Raimon? Jo dos. Jo cinc. Mireu, primer de res,
vos contaré de què parla.
4. ...
Vaja. Alçà les celles i després omplí la boca d’aire. És un burret, un burret català, que
vindria de molt antic i gràcies a això s’ha recuperat com a un símbol. Ell assentia. Ah,
ja, ja ho entenc. Per la rapidesa en què contestà sembla que no entengué res. I, potser, la
mestra també ho sabia: no torna a girar-se de cara a l’alumne, mirà firmament el camí
envers la classe. Aiis, joventut, joventut.
...
Mante, qui són ixos que canten? És el Botifarra. Sembla que en realitat la pregunta fou
retòrica, tot seguit començà una jota. Ma mare no vol quem case, perquè no tinc
pantorrilles i a la sega de l’arròs se me faran com a bigues, se me faran com a bigues,
ma mare no vol quem case. Olé! Hahah, mare, mira el uelo, lo qués que no sap ni res. A
te’n cantaré una pa que li la cantes a les xicones: acíí me tens sentaeet al bancaaal,
angelicaal llauraoora del meu pensameent, tu no comprens que el teu carinyo cura el
meu maaaal, si me lleves Maria el voler me penge hui d’un tarongeer, si me lleves
Maria el voleer me penge hui d’un tarongeeer, senta’t al meu costat i tu voràs lo dolç
qués l’amor, no trobaràs qui te vullga més queste pobre llauraoor, jo sé que ton pare
loco hui s’ampenyat en que no me vool, ploraràs, ploraràs, ja ho voràs, ja ho voràs però
al fi te casarààs, ploraràs, ploraràs, ja ho voràs, ja ho voràs, però al fii tee casaràààs.
...
Com vas quedar amb Nosaltres els valencians? Et va agradar o què? Sí, està molt bé.
Però tal volta l’alumne que havia acabat d’encetar el batxillerat no se n’adonà de tot el
contingut d’aquell llibre. Seria anys després quan realment copsà la saviesa d’aquells
papers. Ara m’he fet un blog! A sí? Com es diu? Coses que se’m passen pel cap. Així
tal i com sona? Sí. Vaja, doncs ja li pegaré una ullada.
...
Després de la manifestació, vingué un sopar de pa i porta i, després, un concert.
Companys, a les quatre en punt estigueu a les Torres de Quart, no feu la mà i sigueu
puntuals! Hòstia, tio són les quatre i ací no apareix ningú, vaig a parlar en este. Sí,
xiquet, l’autobús ve ara, però és que no sé per què ha acudit a les Torres dels Serrans,
espera que estic parlant en ell: ¿oye pero usted está viendo el río?
