El toro a les cultures de l'antiguitat

1. El toro va ser símbol de fertilitat en moltes civilitzacions agràries, sempre
vinculades a la "mare Terra". A Creta s’adorava com "deessa de les serps" i
la seva imatge se situava a l'interior de coves. Però a més de ser una
manifestació divina, el toro va ser víctima propiciatòria en els sacrificis rituals.
En relació amb aquesta idea cal contextualitzar les diverses cerimònies i jocs
que s'han desenvolupat en el passat en alguns pobles de l'àrea mediterrània,
potser amb un sentit iniciàtic a la vida adulta, sent el cas del "salt de el toro" o
taurokathapsia. És possible que les creences taurines dels cretencs
procedissin d'Anatòlia, encara que la veritat és que totes les civilitzacions
coetànies i pròximes a la minoica (Mesopotàmia, Pèrsia, Palestina, ciutats-
estat fenícies, Egipte, etc.) van donar un gran pes a l'element taurí. Amb el
pas el temps, la pràctica de la tauromàquia va acabar perdent el seu
significat religiós fins a adquirir la seva actual sentit folklòric. No en va, a
Espanya ha assolit categoria de "festa nacional".
En definitiva, des dels primitius gravats trobats a les coves de l'escola franco-
cantàbrica i de la zona llevantina fins a la seva afamada "festa nacional", la
presència del bou ha estat una constant. Així ho testifiquen els nombrosos
testimonis recollits en totes les grans civilitzacions sorgides al voltant de la
mar Mediterrània, generalment associat a la idea de masculinitat i fertilitat. A
Mesopotàmia, per exemple, podem destacar la presència dels meravellosos
toros alats, genis que protegien els palaus dels mals esperits.
A Roma la representació més important respecte al bou va estar en el culte a
Mitra, una divinitat persa que van adoptar les legions romanes. Mitra era una
divinitat de la llum i el seny, que sovint els seus seguidors representaven
matant al Toro Sagrat, «tauroboli». Segons la creença, la sang vessada del
toro mort amarava la terra i generava vida. En aquests ritus estava prohibida
la presència de dones. A més, la sang del bou sacrificat s'emprava per al
baptisme dels seus seguidors. Aquestes pràctiques paganes es van anar
relegant amb l'avanç del cristianisme, fins a la seva definitiva prohibició a la fi
de segle IV d.C.
També es va estendre molt per l'Orient Pròxim el culte a Baal. Nosaltres ens
referim al famós «becerro d'or» que adoraven els hebreus després de la seva
fugida d'Egipte: un toro diví, capaç de brillar i il·luminar l’obscuritat. També els
egipcis van divinitzar aquest bòvid. El seu deu Apis era fill d’Isis i d’una vaca
fecundada per un raig solar, amb marques a la pell y el disco solar entre les

2. banyes; amb l’arribada d’Alexandre Magne, Apis va passar a venerar-se com
Serapis, un deu de l’inframón amb atributs de fecunditat.