Llegenda de Sant Jordi

1. LA LLEGENDA A
VILALLONGA
Diu la llegenda que fa molt i molt de temps per les
terres de Vilallonga del ter, hi vivia un drac
ferotge, monstruós, d’urpes llargues que tenia
morta de por a tota la població. El drac terrible
portava temps alimentant-se de tot el menjar del
poble.
Can Feliu no podia vendre gairebé res als
vilallonguins i vilallonguines perquè el drac es
cruspia la majoria de queviures.
A l’Hostal Pastoret no quedava cap entrepà i a
Can Parlet encara era pitjor perquè al malvat drac
li agradava menjar bo i calent. Estaven
desesperats!
A la carnisseria Can Blanch feien tot el possible
per aconseguir com a mínim una vaca al dia, però
els hi era molt difícil i patien molt.
El salt d’aigua s’estava assecant. El drac al menjar
tant i tant, també bevia molt i el salt era el seu
lloc preferit on parar, reposar, obrir aquella
bocassa i empassar-se tota l’aigua.
Veieu doncs, que ningú podia viure tranquil ni feliç. Tothom passava moltíssima gana. És més,
alguns començaven a morir de gana. Preocupada per aquesta situació la Mònica, alcaldessa
de la vila, va pensar en fer un sorteig i així donar cada dia una persona al drac per intentar
calmar-lo. Tot i que ella no volia sacrificar a ningú. Estava desesperada i no sabia que fer.
Aleshores, les nenes de l’Escola La Daina van decidir buscar una solució al problema. Perquè
el poble pogués portar una vida normal havien d’aconseguir que el drac no tingués gana. I per
això havien de pensar un pla! Es van reunir totes a la Font negra! No en va faltar ni una!
L’Adina, al ser la més petita, va arribar amb els pares però de seguida va dir:
- ja podeu marxar, papa i mama. No patiu, resoldrem el problema! Poseu-vos a
resguard!
I així ho van fer, molt plorosos i molt prims van marxar amb la poca energia
que els hi quedava admirant però la valentia de les seves filles.

2. La Júlia va arribar vestida de princesa. Va pensar que contra més bonica anés més captaria
l’atenció del drac i això podia ser convenient pel pla.
L’Alexandra, l'Abril i l’Andrea tenien claríssim que totes les noies juntes podrien amb el
drac. No tenien por? Us preguntareu.. i tant q en tenien! Però les ganes de salvar el seu
estimat poble superava la por! I encara se sentien amb energia per lluitar.
Totes 5, assegudes sota l’ombra d’un vern, van pensar el pla. Hores i hores pensant, rumiant
i cavil·lant la manera de vèncer el drac.
Ràpidament, com sempre passa als pobles petits, la notícia de la reunió va arribar als nens
de l’escola. Una trucada per aquí, un WhatsApp per allà, un bon crit cap allà amunt i ja els
teníem a tots també reunits a la Cope. L’Andrei també? Tan petit? Sí, sí, també! Va ser el
primer en arribar!
El Dani i el Rafa es van vestir de superherois. I el Gabriel d’explorador! El
Rafa, que anava vestit de Spiderman, li va etzibar: - què coi fas vestit
d’explorador?
 He estat explorant tot el territori! I tu? Què fas vestit d’spiderman
– va replicar el Gabriel.
I el Dani, o millor dit: super Dani, vinga a riure i a riure.

3. En aquestes... cavalls cavalcant en la llunyania... era Sant Jordi? No! Eren l’Edu i el Pau! UAU!
Anaven vestits de cavallers! Amb les seves armadures, els seus escuts i les llances ben
amunt! Quin goig que feien!! Certament, semblaven un parell de Sant Jordis.
Tots 6 van tenir claríssim que s’havia de
lluitar. A ningú d’ells els hi faltava
coratge, empenta i força per combatre el
drac! Un drac malvat que treia foc pels
queixals!
S’havien d’avançar a les noies. No podia
ser de cap de les maneres que resultessin malferides o el que és pitjor, cruspides per tan
temible bèstia!
Així doncs, el petit Andrei, l’explorador i els superherois van pujar als cavalls que duien els
cavallers i amb el crit: - per la llibertat del poble! - van emprendre camí al galop cap a El
Quer, on el drac hi tenia la cova.
De lluny van veure just al davant de la cova a l’Andrea, la Júlia, l’Alexandra, l’Adina i l’Abril.
En Pau va cridar: - Què feu boges?
- Sortiu d’aquí! – va afegir el Dani.
- Correu! No us quedeu palplantades! – va dir l’Edu.
I a mida que anaven apropant-se al galop, els ulls del drac començaven a brillar en la foscor
de la cova.
- Que sou ximpletes? – va dir el Rafa!
– Marxeu!! - Va afegir el petit però valent Andrei.
Ja gairebé hi eren quan el drac va treure el nas i va començar a obrir la seva boca
gegantina. Els cavalls van frenar de cop!
Déu meu, quina bèstia tan horrible! – van pensar tots.

4. Decidits i amb les llances preparades per atacar als òrgans vitals d’aquella verda criatura,
van veure com el drac ja tenia la boca ben oberta per cruspir-se les noies. Però tot d’una,
totes 5 van obrir tan gran com van poder la seva boca i van començar a respirar i respirar
fort per treure el seu alè. L’Adina estava apunt de desmaiar-se de tan fort que respirava!
5,4,3,2,1.... drac aturat!
Els nois van flipar! A poc a poc, s’hi van apropar i el Pau va dir: -Exxxx! Què és aquesta
pudor? Les noies, ràpidament, van tancar la boca.
L’Edu, sigil·lós, es va apropar al drac i el va tocar. Un toc suau, un dit fent força, dos dits i
una mica més de força i PAM! Cop de puny!
- Aaaaauu! M’he trencat la mà! El drac és de pedra!! – va lamentar-se l’Edu.
El Gabriel va treure la lupa i va observar atentament pell i escames de la ferotge bèstia, i
amb un posat sabut, va concloure: - El drac està petrificat.
Automàticament, tots ells van girar el cap per mirar-se-les però les noies, menjant fruita i
bevent aigua, ja anaven camí avall.
Al càmping les esperava tot el poble. Els nens, molt satisfets, les seguien.
L’Alexandra va demanar silenci i l’Abril, amb veu potent va dir:
- Vilallonguins i vilallonguines, el drac ha quedat petrificat! Les noies ens hem passat una
bona estona menjant alls i la mala bèstia ferotge a l’obrir la boca per cruspir-nos ha caigut
rodona pel nostre alè pudent! Visca!!
Tot els habitants del poble ploraven de l’emoció i exaltats, cridaven:
- Visca! Visca!

5. En aquestes, el Pau va tenir una idea! Va agafar el cavall i va dir als seus companys: -
Seguiu-me!
-Pau, espera’t! Tu vas en 1 cavall i nosaltres som 5 en l’altre! – va dir el Dani malhumorat.
Les noies, a peu, també els seguien. El Pau, ja en la distància, va cridar: -ens trobem a la
cova del drac! Ara vinc!
Al cap de poca estona, va arribar amb uns pots aparentment de pintura i uns pinzells grans.
La resta, ja l’esperaven. El Rafa va observar el material que duia en Pau i li va dir: - vols
rovellar i oxidar el drac, oi?
-Exactament, Rafa! – va contestar el Pau amb aquella cara tan seva de “he tingut una idea
genial”.
Tota la colla van fer una magnífica feina en equip per deixar el drac ben oxidat! No fos cas
que al cap d’un temps tornés a donar guerra.
Els nens i nenes de l’escola La Daina van lluitar de la manera més valenta i més intel·ligent
que ningú mai havia fet. I no només van vèncer el drac sinó que van alliberar als habitants
d’un preciós poble dels pirineus catalans.
Al cap d’uns dies, a El Quer va néixer un roser de flors vermelles igual com la sang del drac
vençut, fet curiós perquè la victòria es va produir sense incidents, més enllà de la mà
trencada de l’Edu. Tot i així, des d’aquell dia 23 d’abril, els vilallonguins regalen una rosa a la
dona que estimen. Les vilallonguines, diu la tradició, han de regalar un llibre. També diu la
tradició que el drac de Vilallonga el va fer el ferrer de Pardines. No us ho creieu pas, el
drac de Vilallonga és l’obra d’art d’uns nens i nenes fantàstics que ens estimem moltíssim i
que estem desitjant tornar a abraçar.
FI