28. Raons que rimen ( John Denver. Adap.: Joan Boix ) Em parleu d’una tristesa, la vinguda de l’hivern, i creieu que és el final quan res no es pot esboirar, ni els somnis que heu somniat, ni una esperança oblidada. I em dieu que voleu restar amb mi, que voleu ser els meus amics. I us pregunteu on anem, on hi ha un vers, una raó. I no podeu acceptar que és temps de recomençar, de ser tan clars com els infants, d’estimar-nos, perquè no som uns estranys. Jo tinc les flors i els infants per germanes i germans, el seu somriure ample i sincer alegra un dia plujós. Com la música suau d’una tarda vora el mar. Són promeses d’un futur que esdevindrà realitat.
29. Raons que rimen ( John Denver. Adap.: Joan Boix ) Quan s’enfonsen les ciutats i hem desertat de ser lliures, el sol es pon aviat i tens fred i et sents cansat. Està escrit en els deserts i en el cor de tots el homes, en les mans i els pensaments, que els qui es fan com els infants: només els qui es fan com ells podran retrobar la llibertat. Jo tinc les flors i els infants per germanes i germans, el seu somriure ample i sincer alegra un dia plujós. Com la música suau d’una tarda vora el mar. Són promeses d’un futur que esdevindrà realitat.