2. Origen i expansió del llatí
Tercer mil·lenni abans de Crist: inici de
l’edat del bronze
Un conglomerat de tribus de la Sibèria,
inicien una fase de dispersió.
S’estableixen entre les costes atlàntiques
d’Europa i la península Indostànica.
Aquest poble ha rebut el nom
d’indoeuropeu, un poble que devia parlar
la mateixa llengua.
4. Franz Bopp
A principis del segle XIX, el lingüista
alemany Franz Bopp, aplicant el mètode
comparativista, va demostrar la relació
directa entre les llengües objecte d’estudi.
5. Franz Bopp
L’any 1813 el lingüista Franz Bopp va
publicar una obra on relacionava els
sistemes verbals del grec, del llatí,
del persa, del germànic i del sànscrit
(antiga llengua parlada a l’Índia).
Amb aquesta obra Bopp va iniciar la
Lingüística Indoeuropea.
Mètode comparativista: evidencia les
correspondències morfològiques,
sintàctiques i lèxiques entre la
majoria de les llengües europees i un
bon grapat de llengües asiàtiques
Existència d’una llengua comuna que
havia estat l’origen de totes elles.
7. Indoeuropeu
És molt probable, doncs, que els primers habitants
d’Europa parlessin tots una mateixa llengua,
l’anomenat indoeuropeu
Llengua reconstruïda hipotèticament, que
parlaven, segons que se suposa, els habitants de
les regions intermèdies entre l’Europa central i les
estepes siberianes
Fa uns 5000 anys aproximadament: la manca total
i absoluta de testimonis escrits ens fa molt difícil
poder donar una data més o menys exacta.
8. La diàspora
Dues etapes en la història de les tribus indoeuropees
– Com a poble en comú (origen fins a l’edat del bronze)
– Com a poble desmembrat (edat del bronze fins a l’edat del ferro).
Aquesta segona etapa es coneix amb el nom de diàspora
Causa de la divisió de l’indoeuropeu en les diverses
llengües de la família indoeuropea.
– en contacte amb les llengües autòctones (substrat), les va anar
substituint,
– experimentava canvis i modificacions per influència de les llengües
veïnes (adstrat)
– o de llengües introduïdes en el mateix territori posteriorment
(superstrat).
9. grup lingüístic llengües antigues àmbit geogràfic (s VII aC) llengües modernes
INDOIRÀNIC vèdic nord de l'Hindustan hindi, bengalí, singalès…
sànscrit
avèstic altiplans de l'Iran persa, afganès, kurd
persa antic
mede
escita
ANATÒLIC hittita Anatòlia lidi
palaic
luvi
ARMENI traci costes del Bòsfor i sud del Càucas Armeni
frigi
armeni
TOKHARI tokhari A i B Turquestan xinès
GREC grec micènic Grècia i illes de la mar Egea grec
jònic
àtic
aqueu
dòric
IL.LIRI il.liri Costes de la mar Adriàtica albanès
vènet
messapi
ITÀLIC llatí centre i sud d'Itàlia llengües romàniques
osc
umbre
BÀLTIC bàltic antic mar Bàltica lituà, letó, prussià
ESLAU antic eslau Europa Oriental rus, ucraïnès, bielorús
txec, eslovac, polonès
búlgar, serbocroat, eslovè
macedònic
GERMÀNIC protogermànic nord i centre d'Europa islandès, noruec, suec
antic nòrdic danès, alemany, anglès
islandès neerlandès
CÈLTIC gaèlic Europa Occidental i illes irlandès, escocès, galès,
Britàniques bretó
britànic
10. Llengües no indoeuropees
Les úniques llengües no indoeuropees que
existeixen a Europa són el finès, l’estonià,
l’hongarès, el turc, el georgià i l’èuscar.
12. Les famílies
Cap a l’any 1000 a. C. els pobles
indoeuropeus ja s’havien disgregat
totalment
13. Itàlia al segle V aC
El llatí és el dialecte d’un determinat poble
europeu que va colonitzar la península
itàlica en el període que va de l’any 1200
a 1000 a C.
Apareix al centre d’Itàlia: el Laci que dóna
nom al poble i a la llengua.
Les restes més antigues del llatí són
testimonis epigràfics (la fíbula del Prenest):
segle VI aC.
Al Laci coexisteixen diversos dialectes
llatins, fins que el de la ciutat hegemònica,
Roma, s’imposa sobre tots els altres.
En aquest moment – segle V aC- la
península itàlica constituïa un veritable
mosaic lingüístic
– llengües indoeuropees (itàliques, gregues,
il·líries)
– altres que no ho eren (etrusc, lígur, púnic):
14. Llengües itàliques
el llatí es parlava al Laci (centre de la península)
l’osc es parlava al nord
l’umbre es parlava al sud
el celta es parlava a les planes continentals del nord
el messapi (una llengua del grup il·liri) es parlava a la
costa adriàtica (actual Croàcia)
el vènet es parlava al golf de Venècia
el grec es parlava a la Magna Grècia (conglomerat de
colònies gregues fundades a les costes de la meitat
oriental de Sicília i sud d’Itàlia)
l’etrusc al nord-occident d’Itàlia i a les costes de Còrsega
el lígur al golf de Gènova
el púnic a Sardenya i la part occidental de Sicília
15. Expansió de la llengua llatina
El llatí es va anar expandint a mesura que s’estenia el poder de Roma:
Entre els segles V i III aC va fer desaparèixer pràcticament les altres llengües
itàliques:
– els exèrcits romans van vèncer primer els etruscos, després els altres pobles itàlics i
els celtes i, finalment, l’any 272 aC van conquerir Tàrent, la darrera de les colònies
de la Magna Grècia que va caure sota poder romà.
La victòria sobre Cartago, al segle III aC, obrí a Roma les portes de la
Mediterrània occidental:
– van caure sota el seu poder Hispània, el sud de la Gàl·lia i el nord d’Àfrica.
– En el període comprès entre els segles III i I, els romans es van anar fent amos de
la Mediterrània oriental: ocuparen els Balcans, Grècia, l’Àsia Menor, Síria i Egipte.
Ja al segle II dC, l’Imperi romà s’annexionà la resta de la Gàl·lia, la Gran
Bretanya, la part occidental de la Germània i els territoris de l’Europa central al
sud del Danubi fins a Dàcia, actual Romania:
Llatí: llengua oficial de l’imperi més gran que havia conegut l’antiguitat.
En els territoris colonitzats es van continuar parlant les llengües autòctones:
els romans no hi van imposar estrictament la seva llengua: de mica en mica, el
llatí es va imposant entre els seus habitants.
16. Evolució de la llengua llatina
El llatí es va desenvolupant al llarg de més de dotze segles, des del primer
testimoni escrit, que data del segle VI aC, fins a l’aparició de les llengües
derivades del llatí - les llengües romàniques- al segle VIII dC.
Etapes del llatí
– Llatí arcaic (del segle VI al segle III aC): etapa de formació; no ens n’han
arribat textos literaris, només textos epigràfics, amb fortes influències etrusques i
gregues. És anomenat també llatí preliterari.
– Llatí preclàssic (del segle III a mitjan segle I aC): etapa de creació de la llengua
literària i de consolidació de la llengua llatina. Augmenta la influència de la cultura
grega.
– Llatí clàssic (de mitjan segle I aC a l’any 14 dC) etapa de plena maduresa de la
literatura i de la llengua llatina, que esdevé llengua de cultura de tot un imperi.
– Llatí postclàssic (de l’any 14 al segle II dC): etapa que marca una primera
decadència, però encara amb textos literaris dintre de la gran tradició romana.
– Llatí tardà (del segle II al segle VII): etapa de progressiva desintegració del llatí,
que el portarà a desaparèixer com a llengua parlada, en benefici de les llengües
romàniques.
– Llatí medieval (del segle VII al segle XIV): etapa en què el llatí no es parla i
esdevé només una llengua escrita.
– Llatí humanístic (a partir del Renaixement). És el llatí escrit i parlat pels
humanistes, que intenten recuperar la puresa del llatí clàssic, deixant de banda el
llatí medieval.
17. Els registres
del llatí
sermo urbanus: el llatí de ciutat
sermo rusticus: el llatí del camp
sermo peregrinus: el llatí de les províncies, com l’anterior, era
considerat de poca categoria o poc respectuós amb les normes
D’altra banda tenim l’oposició, molt més decisiva, entre:
sermo nobilis: el llatí oficial, culte, literari, sotmès a les normes
acadèmiques rígides, és el llatí culte i literari; el parlaven les classes
elevades de la societat romana i s’hi escriuen les grans obres de la
literatura llatina.
sermo vulgaris: el llatí quotidià, col·loquial i familiar, caracteritzat per
l’ús espontani i dinàmic de la llengua, per les innovacions i perquè no
segueix gaire estrictament les normes acadèmiques; el llatí vulgar. El
parlaven les classes populars de la societat romana, i justament a
partir d’aquest llatí parlat pels soldats i funcionaris colonitzadors a
cada racó de l’Imperi naixerien les diverses llengües romàniques.
18. La fragmentació lingüística de
l’Imperi romà
Segona meitat del segle II dC: l’Imperi arribà a la seva màxima expansió.
– Les poblacions romanitzades van deixant en un segon pla la llengua pròpia i el llatí esdevé la
llengua pròpia, sobretot a la part occidental de l’Imperi: el conjunt de terres conegut com la
Romània.
El llatí que parlaven els colonitzadors era el llatí vulgar.
– El procés de la romanització comportava una colonització de tipus rural (sense escoles) o urbà
(amb escoles), això va provocar que, lentament, en cadascuna de les províncies s’anés
diferenciant la manera de parlar llatí.
Aquest procés de dialectalització està format per:
– un substrat: les llengües autòctones de cada regió
– un adstrat: les llengües veïnes
– el superstrat: les llengües introduïdes pels invasors posteriors
i es va veure afavorit per la pèrdua gradual del poder de Roma.
Amb la fi de l’Imperi romà, l’any 476, desapareix la principal força de cohesió del llatí.
Les invasions germàniques liquiden l’Imperi, suprimeixen la seva administració, separen
pobles, creen fronteres i pertot arreu la llengua va rebent tota mena d’influències
disgregadores.
A finals del segle VIII o principis del IX, el llatí ja apareix fragmentat en nombrosos
dialectes: rusticae romanae lingua, que s’aniran transformant en les llengües
romàniques.
Són els nous idiomes parlats a la Romània des del segle X, continuació del llatí dels
antics romans.
21. Persistència de la llengua i de la
cultura llatines
La desintegració de l’Imperi romà d’occident no va comportar la liquidació
paral·lela de la cultura llatina
L’aparició de les llengües romàniques no va implicar la desaparició del llatí
– Modalitats que coneixem com a llatí medieval i llatí humanístic
– Vehicle de cultura.
El cristianisme intervé decisivament en la pervivència del llatí:
– en els monestirs, els monjos, conscients de l’enorme valor cultural de les grans
obres de la literatura clàssica, tant llatines com gregues, es dediquen a copiar-les.
Al llarg de l’edat mitjana es van recopilar i conservar els documents
fonamentals del món grecollatí
Són revisats, llegits i traduïts pels humanistes europeus i generen, als segles
XIII i XIV, el Renaixement.
Des d’aquest moment i fins als nostres dies, gairebé cap aspecte de
l’anomenada civilització occidental europea s’escapa de la influència de la
cultura clàssica, entesa com una magnífica combinació de civilitzacions: el
llegat cultural de Grècia, assimilat, pres com a propi i transmès, amb unes
quantes aportacions pròpies, per la cultura llatina
