1. Lliçó 25
Els anomenats elements accidentals del negoci jurídic
1. La condició. Concepte i classes. Règim jurídic.
2. El termini. Concepte i classes. Règim jurídic.
3. El mode. Concepte i naturalesa jurídica. La seva relació amb altres figures afins.
Classes i efectes.
1. La condició. Concepte i classes. Règim jurídic.
La condició fa dependre l’eficàcia d’un negoci jurídic d’un fet incert. Si la condició és
suspensiva, el negoci només produirà efectes quan es produeixi el fet del qual es fa
dependre. Si és resolutòria, el negoci serà eficaç des del moment de la celebració, però
la perdrà si es realitza l’esdeveniment contemplat com a condició.
Els contractes, en general, admeten tot tipus de condicions (arts. 1113 i 1255 CCE). Les
disposicions testamentàries també es poden subjectar a condició (arts. 790 CCE i 423-
12 i ss CCCat), però en dret català la institució d’hereu no es pot subjectar a condició
resolutòria, en virtut del principi semel heres, semper heres (“qui és hereu, ho és
sempre”). En general, en els negocis de família no s’admet la condició (així, per
exemple, en el matrimoni o en l’emancipació). També hi ha altres negocis en què el dret
no admet la condició; així, l’acceptació i la repudiació de l’herència (arts. 990 CCE i
461-2.1 CCCat), que són sempre pures (és a dir, no es poden subjectar ni a condició ni a
termini). Quan no s’admet la condició, el dret pot reaccionar considerant el negoci
invàlid o bé considerant-lo vàlid i entenent per no posada la condició. Per al matrimoni
(art. 45.II CCE) i per a la institució d’hereu sota condició resolutòria en el Dret català
(art. 423-12.1 CCCat), el legislador opta expressament per aquesta segona solució. El
problema sorgeix quan no hi ha previsió expressa; en aquests casos, la doctrina s’inclina
per entendre que el respecte a la voluntat negocial condueix a la nul·litat del negoci
(la/les part/s només el volia/en sotmès a condició i això no és possible). En aquest
sentit, se sol entendre que l’acceptació i la repudiació de l’herència condicionades són
nul·les.
Hi ha dos requisits per a considerar que hi ha condició:
a) La incertesa: aquest requisit se sol connectar amb la idea que el fet posat com a
condició ha de ser futur; el que importa, però, és que hi hagi realment dubte
sobre si el fet tindrà lloc o no. Per això l’art. 1113 CCE considera condiciones
els esdeveniments futurs i els passats i present quan les parts els ignoressin; si el
fet en què consisteix la condició és passat o present, podríem dir que no hi ha
pròpiament condició (el negoci produiria efectes des de la celebració), però
mentre no s’esvaeixi la incertesa, la situació és similar a la del negoci
condicional. Tampoc no és condició, sinó termini, l’esdeveniment futur però
necessari (vegeu, però, l’art. 423-13.2 CCCat) i l’esdeveniment impossible té el
mateix tractament que la condició il·lícita.
b) L’arbitrarietat o voluntarietat: les anomenades condicions legals (conditio iuris),
és a dir, les circumstàncies que la llei exigeix a fi que un determinat negoci
tingui eficàcia, no són condicions per falta de voluntarietat o arbitrarietat. Així,
la celebració del matrimoni és una conditio iuris per a l’eficàcia dels capítols
matrimonials.

2. Aquest darrer requisit ens recorda que la condició és un element accidental del negoci
jurídic (és a dir, només concorre si les parts així ho han pactat), de manera que la seva
validesa es recolza en el principi general d’autonomia privada. No obstant, també en
aquest àmbit hi ha límits a l’autonomia de la voluntat. Així, l’art. 1116 CCE prohibeix
les condicions contràries als bons costums i a les lleis, de manera que, si s’estableixen,
anul·len l’obligació; per la seva banda, l’art. 792 CCE té per no posades les condicions
il·lícites en testament i en trobem un exemple a l’art. 793 CCE que prohibeix, també en
els testaments, la condició absoluta de no contraure matrimoni, tret que s’hagi imposat
al cònjuge vidu. De manera més genèrica, l’art. 423-17 CCCat estableix que es tenen
per no formulades les condicions il·lícites, tret que haguessin estat motiu determinant de
la institució, cas en el qual l’anul·len. La diferència de tractament de les condicions
il·lícites segons que s’hagin imposat en negocis entre vius o mortis causa s’explica
perquè en els segons no és possible tornar a atorgar el negoci i, en els primers, almenys
quan la condició és suspensiva, sembla que la nul·litat s’adiu més bé amb la voluntat
negocial. El mateix regeix, mutatis mutandi, per a les condicions impossibles (vegeu,
per exemple, l’art. 423-16 CCCat).
Si ens trobéssim davant d’una condició suspensiva de no fer una cosa impossible, la
solució més adequada és tenir-la per no formulada (art. 1116 CCE). En canvi, si és
resolutòria, té més sentit entendre que no s’ha volgut el negoci (perquè la condició es
complirà necessàriament).
Cal tenir present que en el negoci condicionat, hi ha una sola voluntat negocial (que
integra la condició) i no dues. La condició s’ha d’establir en celebrar-se el negoci; si es
fes després, hi hauria un nou negoci o, almenys, una modificació substancial de
l’inicial.
Classes de condició:
a) Condicions suspensives i condicions resolutòries: segons que l’eficàcia del negoci es
produeixi només quan s’esdevingui el fet futur i incert o bé tingui lloc des de la
celebració del negoci i la perdi quan es produeixi el fet en què consisteix la condició.
b) Condicions positives i condicions negatives: són positives les condicions consistents
en què s’esdevingui algun fet (art. 1117 CCE) i negatives, les que consisteixen en què
no es produeixi el fet (art. 1118 CCE).
c) Condicions potestatives, casuals i mixtes: classificació basada en la relació entre la
voluntat de l’afectat per la condició i la producció de l’esdeveniment. En les
potestatives, l’esdeveniment depèn de la voluntat de l’afectat per la condició. Es pot
distingir entre condicions potestatives, que depenen de la voluntat de l’interessat, però li
requereixen determinat esforç (per exemple, fer un viatge) i les purament potestatives,
que depenen només de la voluntat o bé no li exigeixen cap mena d’esforç. La condició
potestativa s’admet sempre, però no així la merament potestativa. Aquesta darrera
s’admet en la institució d’hereu o legatari, però en seu de contractes, l’art. 1115 CCE
estableix que quan el compliment de la condició depengui exclusivament de la voluntat
del deutor, l’obligació condicional és nul·la (per tant, sí que s’admetria si depengués de
la voluntat del creditor). Les condicions casuals (que s’admeten sempre) són les que
depenen de l’atzar o de la voluntat d’un tercer. Les condicions mixtes (també

3. generalment admissibles) depenen en part de la voluntat i en part d’altres
circumstàncies (per exemple, esdevenir enginyer de telecomunicacions).
Règim jurídic: les fases del negoci condicional
a) Condició pendent
Si la condició és suspensiva, el negoci jurídic no produeix efectes fins que no es
compleixi la condició, però en l’ínterim hi ha una expectativa protegida per
l’ordenament, de manera que el seu titular pot dur a terme les accions necessàries per tal
que no es frustri l’adquisició de drets que li correspondrà quan la condició es compleixi
(art. 1121 CCE). Si l’expectativa es refereix a un dret real, la condició podrà constar en
el Registre de la propietat (arts. 9 LH i 51 RH). Si el negoci jurídic condicional és un
negoci inter vivos, l’expectativa és transmissible tant entre vius com per causa de mort
(art. 1257 CCE). En canvi, si el negoci és mortis causa, l’hereu o legatari que mori
abans del compliment de la condició no transmet res als seus hereus (art. 759 CCE i
423-13.1 i 427-12.1 CCCat). Atès que el negoci ha generat només una expectativa i no
encara un dret, el pagament de l’obligació condicional en aquest període de pendència
es pot repetir (art. 1121 CCE).
Si la condició és resolutòria, el negoci ja ha produït efectes, però també existeix
l’expectativa que es resolguin, a la qual és aplicable, amb les degudes adequacions, el
règim de l’expectativa en la condició suspensiva.
b) Incompliment de la condició
Quan el compliment de la condició ja no pot tenir lloc, la fase de pendència acaba i
s’extingeixen les expectatives que la caracteritzaven. Si la condició era suspensiva, el
negoci no arribarà a produir efectes; si era resolutòria, no deixarà de produir-los.
S’entén incomplerta la condició si les parts han establert un termini per al compliment i,
arribat aquest termini, no s’ha produït el fet en què consistia la condició (arts. 1117 i
1118 CCE). Si no s’ha fixat un termini per al compliment, queda a criteri dels tribunals
(art. 1118 CCE).
c) Compliment de la condició
Té lloc quan s’esdevé l’esdeveniment incert (condició positiva) o no s’esdevé (condició
negativa) en el temps assenyalat. D’acord amb l’art. 119 CCE, s’entén complerta la
condició quan l’obligat n’impedeix el compliment. En ocasions, es parla de compliment
per equivalència en supòsits en què no es dóna exactament el fet contemplat com a
condició, sinó un altre anàleg, però aquesta és més aviat una qüestió d’interpretació de
la voluntat negocial.
El negoci jurídic produeix efectes, si la condició era suspensiva, o deixa de produir-los,
si era resolutòria.

4. L’art. 1122 regula els supòsits en què la cosa es perdi, es deteriori o es millori durant la
pendència de la condició establerta amb la finalitat de suspendre l’eficàcia de
l’obligació de lliurar una cosa.
Se sol entendre que el compliment de la condició té efectes retroactius, tant si la
condició és suspensiva (art. 1120 CCE, que remet a la seva apreciació pels tribunals si
es tracta d’obligacions de fer o de no fer) com si és resolutòria (art. 1123 CCE). En el
primer cas, es considera que el negoci ha estat eficaç des de la seva celebració i, en el
segon, que mai no ha produït efectes. Així, per exemple, com a conseqüència de la
retroactivitat, poden quedar sense efecte transmissions o constitucions de drets reals que
el propietari de la cosa hagi fet durant la fase en què el compliment de la condició
estava pendent. Cal tenir en compte, però, que la retroactivitat té límits (tercers de bona
fe, fruits, etc.).
2. El termini. Concepte i classes. Règim jurídic.
El termini és un moment futur, però cert (en el sentit que sabem que arribarà, tot i que
no sapiguem quan), al qual les parts sotmeten l’eficàcia o l’execució del negoci jurídic.
Si el termini és d’eficàcia, el negoci no produeix efectes fins que arribi el termini
(termini inicial o suspensiu) o bé les produeix des de la celebració i fins el moment que
arribi el termini (termini final o resolutori). En el termini d’exercici o d’execució, el
negoci produeix efectes des de la seva celebració, però no s’ha d’executar fins que es
compleixi el termini (per exemple, una compravenda amb preu ajornat).
Es poden subjectar a termini d’eficàcia tant els contractes i altres negocis jurídics entre
vius, com els celebrats per causa de mort, però en Dret català la institució d’hereu no
admet el termini inicial ni final (art. 423-12.1 CCCat), que es tenen per no posats. El
termini d’exercici o d’execució es pot establir en contractes i, de fet, si es dubta entre el
termini d’eficàcia i el d’execució en aquest context, cal optar pel segon (que és el
termini al qual es refereixen els arts. 1125 i ss CCE). Els negocis de família no es poden
subjectar a termini (vegeu el que ja s’ha dit en seu de condició). A continuació
l’explicació gira al voltant del termini d’eficàcia
Classes de termini:
a) Inicial/final: segons que l’eficàcia no es produeixi fins que arribi el termini o bé
a partir d’aquest moment.
b) Essencial/accidental: segons que el propi negoci requereixi un termini o no. El
més freqüent és el segon. Com a exemple del primer, podríem referir-nos a la
impossibilitat d’obligar-se a prestar serveis de manera perpètua, tot i que aquesta
prohibició es pot salvar no només establint un termini, sinó també permetent que
les parts es deslliguin d’un contracte indefinit.
c) Certus an, certus quando/certus an, incertus quando: en el primer cas, sabem
quan arribarà; en el segon, sabem que arribarà, però no quan. L’exemple típic
d’això darrer és la mort d’una persona (vegeu, però, que l’art. 423-12.2 CCCat
l’equipara a la condició, però per raons de política legislativa).
d) Exprés/tàcit: l’art. 1128 CCE preveu que l’existència de termini pugui deduir-se
la naturalesa o circumstàncies del negoci.

5. e) En benefici del creditor/del deutor: l’art. 1127 CCE entén que el termini
beneficia totes dues parts, tret que resulti de les circumstàncies del cas que s’ha
establert en benefici d’una o altra part.
Segons alguns autors, si el termini és impossible i inicial, el negoci serà invàlid, atès
que realment el subjecte declarant no ha volgut que fos eficaç. En canvi, si el termini és
impossible i final, el negoci és vàlid, atès que les parts realment han volgut que el
negoci no deixi de produir efectes.
Règim jurídic
Abans de l’arribada del termini inicial, es creen unes expectatives que permeten als
interessats prendre mesures conservatives (per exemple, art. 805 CCE, on s’admet el
termini inicial tant per a la institució de legatari com per la d’hereu). Aquestes
expectatives són transmissibles tant entre vius com per causa de mort i també si deriven
d’un negoci mortis causa (art. 799 CCE; art. 427-12.2 CCCat).
Tot i que hi ha discussió al respecte, sembla que preceptes com els arts. 1126.1 i 1129
CCE només són aplicables al termini d’exercici o execució, però no al d’eficàcia.
3. El mode. Concepte i naturalesa jurídica. La seva relació amb altres figures afins.
Classes i efectes.
Se sol definir el mode com una obligació accessòria que s’imposa al beneficiari d’un
negoci a títol gratuït o d’una atribució successòria i que opera com a límit de la
liberalitat. En el negoci modal hi ha dues voluntats: una principal, que vol els efectes
típics del negoci, i una altra d’accessòria, que persegueix altres efectes atípics.
Cal distingir el mode del termini i la condició. Quan hi ha termini o condició, els efectes
del negoci només es volen si la condició es compleix (o no) o bé quan el termini arribi
(o fins que el termini arribi): hi ha una sola voluntat, per bé que autolimitada. En canvi,
en el mode es volen els efectes del negoci i, pressuposant-ne l’eficàcia, s’afegeix la
voluntat que sorgeixin uns altres efectes accessoris, en forma d’obligació del beneficiari
de fer o no fer alguna cosa. La distinció entre condició i mode és clara si es comparen
els arts. 1114 i 797 CCE. D’acord amb aquest segon precepte, el beneficiari adquireix
els drets que se li concedeixen sense haver d’esperar el compliment del mode i, si
l’incompleix, el negoci no esdevé ineficaç de manera automàtica, sinó prèvia petició de
part interessada. La sanció per al mode en les disposicions testamentàries és encara
menys severa, perquè no permet la revocació en tot cas, en l’art. 428-4 CCCat. En
termes clàssics, se sol dir que: “el mode obliga, però no suspèn”; de manera equivalent:
“la condició suspèn, però no obliga”.
En el dubte entre el mode i la condició, es prefereix el primer (art. 797 CCE i art.
428.1.3 CCCat); entre el mode i la recomanació, s’opta pel segon (art. 428-1.3 CCCat).
És a dir, es prefereix sempre l’efecte més dèbil.
En general, el mode impossible o il·lícit es té per no posat (art. 428-5.1 CCCat), tret que
hagi estat motiu determinant de l’atribució gratuïta.

6. Equival al compliment del mode l’incompliment causat per l’interessat en què
s’incompleixi (art. 798 CCE) i s’admet la conversió o commutació del mode quan no
pot ser complert en els termes exactes que hagi ordenat el disponent (art. 428-5.2 a 4
CCCat).
Es discuteix si al mode li són aplicables les regles pròpies de les obligacions, que
permeten al creditor exigir el compliment forçós. La doctrina es troba molt dividida al
respecte. D’una banda, tractant-se d’una obligació, sembla que no hauria d’excloure’s la
possibilitat d’exigir el compliment; de l’altra, es diu que el mode no és pròpiament una
obligació, sinó una càrrega, que troba sanció específica en seu de revocació. Segons
aquesta darrera postura, l’únic que podria fer el disponent en cas d’incompliment del
beneficiari gravat amb el mode seria revocar l’atribució (arts. 647 CCE i 531-15
CCCat). El problema s’agreuja, però, si pensem en modes testamentaris, atès que en el
moment en què s’hauria de complir el mode, el causant ja ha mort. Per això els arts.
428-1 i -2 CCCat estableixen una relació de legitimats per a demanar-ne el compliment.
Les mesures que es preveuen per al cas de l’incompliment es troben recollides a l’art.
428-4 CCCat.