Llico 27 interpretacio_

376 views

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
376
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
2
Actions
Shares
0
Downloads
5
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Llico 27 interpretacio_

  1. 1. Lliçó 27 La interpretació del negoci jurídic1.- Concepte. Finalitat de la interpretació. Interpretació i integració.2.- Els mitjans o instruments d’interpretació.3.- Naturalesa jurídica de les normes d’interpretació.1.- Concepte. Finalitat de la interpretació. Interpretació i integració.La interpretació del negoci jurídic consisteix en fixar el sentit de les declaracions devoluntat emeses. És a dir, no es tracta d’esbrinar quina és la voluntat interna, sinó quinaés la voluntat declarada. L’objecte de la interpretació és la declaració de voluntat.Es diu que tota declaració de voluntat ha de ser interpretada, atès que sempre calesbrinar quin és el sentit de la declaració de voluntat. El que passa és que de vegades lesdeclaracions de voluntat són tan clares que el seu sentit és evident; d’aquí que existeixila màxima in claris non fit interpretatio, que en certa manera recullen els arts. 1281 i675 CCE. Però una mínima activitat interpretativa sempre és necessària: fins i tot enaquests casos, l’intèrpret haurà hagut de decidir que el sentit literal coincideix amb lavoluntat dels subjectes del negoci.Pel que fa al sentit que s’ha de donar a la declaració de voluntat, es pot buscar el que eldeclarant li va voler donar, sempre que càpiga en la declaració de voluntat. En eltestament, seria la intenció del testador; en els contractes, la intenció comuna de lesparts). Aquest és el sentit subjectiu de la declaració. El sentit objectiu de la declaracióconsistiria en interpretar-la segons l’opinió que normalment mereix una declaració aixíen el tràfic jurídic. Finalment, també es pot atribuir a la declaració el sentit en què ha deser interpretada pel seu destinatari. El principi general és que s’ha de procedir a lainterpretació subjectiva, amb algunes excepcions. El principi deriva dels arts. 1281 i1283 CCE per als contractes i 675 CCE i 421-6.1 CCCat per als testaments. Segonsaquests preceptes, quan és evident que la intenció dels declarants és contrària a laliteralitat de la declaració, preval la primera. No és que prevalgui la voluntat internasobre la declarada, sinó l’esperit de la declaració per sobre de la seva lletra. Tot i això,en seu de contractes pot prevaldre la interpretació objectiva, quan així ho exigeixen elsprincipis de responsabilitat i confiança; és a dir, quan en el tràfic la declaració tingui undeterminat sentit i els tercers hagin confiat en què el declarant li va atribuir aquell sentit,sempre que, si no es procedís d’aquesta manera, es causés un perjudici als quehaguessin confiat en la declaració. Aquesta excepció es basa en el principi de bona fe(art. 1258 CCE).Pot succeir que ens trobem davant d’una declaració de voluntat inintel·ligible. Per alscontractes, l’art. 1289 CCE estableix que, si el dubte recau sobre l’objecte principal delcontracte, de manera que no es pugui conèixer la intenció de les parts, el contracte ésnul. Si el dubte recau sobre elements accidentals, s’interpretarà en el sentit de la majorreciprocitat en els onerosos i en el de la menor transmissió de drets en els gratuïts. Per altestament, l’art. 421-6.3 CCCat estableix que les disposicions inintel·ligibles esconsideren no formulades. 1
  2. 2. A diferència de la interpretació, la integració consisteix en omplir els buits que elsubjecte o els subjectes del negoci jurídic han deixat en no preveure la regulació dedeterminats aspectes. Segons alguns autors, per solucionar aquest problema es potacudir a l’autointegració o a l’heterointegració. La primera comporta deduir la solució alcas no previst per les parts dels principis o línies generals del negoci; és a dir, esdedueix de la voluntat declarada allò que presumiblement les parts haurien establert peral cas no previst, si l’haguessin contemplat. L’heterointegració comporta acudir amitjans diferents de la voluntat declarada per trobar la solució al cas no previst. L’art.1258 CCE fa referència a aquests elements externs: els contractes obliguen alcompliment, no només d’allò que s’ha pactat expressament, sinó també a totes lesconseqüències que, segons la seva naturalesa, siguin conformes a la bona fe, a l’ús i a lallei. També el usos poden tenir valor integrador, tal i com es dedueix de l’art. 1287 CCE(els usos poden suplir les clàusules que generalment s’estableixen). Alguns autorsentenen que l’heterointegració no és integració en sentit propi, sinó que simplements’omplen els buits deixats per les parts acudint a la llei.2.- Els mitjans o instruments d’interpretació.S’entén com mitjans o instruments (o elements) d’intepretació les dades o criteris alsquals es pot acudir per a determinar el sentit d’una declaració de voluntat.Aquests mitjans són els següents: 1) Els actes coetanis i posteriors a la declaració (art. 1282 CCE). El TS ha entès en moltes ocasions que, encara que l’article no els inclogui, també es pot acudir a actes anteriors. No obstant això, contra aquesta tesi es pot argumentar que els actes anteriors no poden ser presos en consideració, no només perquè no els contempla l’art. 1282 CCE, sinó perquè, en celebrar el contracte, les parts han volgut alterar la situació preexistent entre elles. 2) La finalitat perseguida pel negoci (element teleològic) (arts. 1283, 1284 i 1286 CCE). Els dos darrers preceptes també inclouen l’element lògic. 3) Els usos i costums del país (element consuetudinari) (art. 1287 CCE). 4) Les paraules emprades (element gramatical) (arts. 1281 i 675 CCE; art. 421-6.1 CCCat, a contrari). 5) La connexió entre les diferents parts o clàusules de la declaració (element sistemàtic) (art. 1285 CCE). 6) La lògica (arts. 1284 i 1286 CCE). 7) La tendència a interpretar les clàusules obscures en contra de qui les va formular (art. 1288 CCE). 8) Altres principis: favor debitoris; favor testamenti.Tots aquests criteris s’empren de manera conjunta, tot i que en cada cas concret potadquirir més pes un determinat mitjà d’interpretació sobre els altres.De manera semblant al que succeeix amb la interpretació de la llei, la interpretació de ladeclaració de voluntat pot donar lloc a resultats extensius (paraula “fills” per inclouretots els descendents), restrictius (es parla de béns, però es volia dir només bénsimmobles) o declaratius (lletra i esperit de la llei coincideixen). 2
  3. 3. 3.- Naturalesa jurídica de les normes d’interpretació.S’ha discutit si les normes d’interpretació són o no imperatives. En l’actualitat, semblaque la doctrina i la jurisprudència s’inclina per la imperativitat, de manera que seràpossible recórrer en cassació al·legant la infracció d’aquestes normes per part delstribunals inferiors. Tot i això, el TS continua recordant que la interpretació delscontractes correspon als tribunals d’instància i que no es podrà revisar en cassació tretque hagi estat il·lògica, arbitrària o contrària a la llei.Finalment, cal distingir les normes d’interpretació (que són, com hem vist, les queexpliquen a l’intèrpret com ha de dur a terme aquesta tasca) de les normesinterpretatives, que són les que determinen el sentit que s’ha de donar a una determinadadeclaració de voluntat (per exemple, l’art. 347 CCE o els arts. 423-6 a -9 CCCat). 3

×