Lliçó 24  1. Consideracions generals. Les diverses concepcions de la causa del negoci. Àmbit de la causa del negoci jurídi...
compravenda, la causa seria l’intercanvi de cosa per preu; en la permuta, l’intercanvi de cosa per cosa. Des d’aquesta per...
doctrina  de  la  simulació  relativa.  El  negoci  simulat  és  nul  per  falsedat  de  la  causa, mentre que el negoci d...
predica de l’obligació, l’art. 1261 CCE estaria exigint com a requisit del contracte… el propi contracte.  Un  raonament  ...
i, si no es paga, el creditor es queda amb la cosa. Aquest mecanisme supera la finalitat perseguida;  n’hi  ha  prou  amb ...
Upcoming SlideShare
Loading in …5
×

Tema 24

470 views

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
470
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
2
Actions
Shares
0
Downloads
8
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Tema 24

  1. 1. Lliçó 24  1. Consideracions generals. Les diverses concepcions de la causa del negoci. Àmbit de la causa del negoci jurídic. 2.  En  particular,  la  causa  del  contracte  i  els  seus  diversos  aspectes:  la  causa  de l’obligació, la causa de la tradició i la causa del contracte. 3. Classificació dels negocis jurídics en relació amb la seva causa.   1. Consideracions generals. Les diverses concepcions de la causa del negoci. Àmbit de la causa del negoci jurídic.   L’art. 1261.3 CCE exigeix, com a element essencial del contracte, la causa de l’obligació que s’estableixi.  Les discussions sobre el que sigui la causa del negoci estan lluny de resoldre’s, fins el punt  que,  com  es  veurà  en  l’epígraf  que  segueix,  ni  tan  sols  està  clar  si  la  causa  es refereix  al  negoci,  a  l’obligació  o  a  l’atribució  patrimonial.  Fins  i  tot  hi  ha  autors  que entenen que la causa és un requisit inútil, del qual els codis podrien prescindir (si es pensa  en  la  causa  de  l’obligació,  des  d’aquesta  perspectiva,  es  diu  que,  en  els contractes  onerosos,  es  confon  amb  l’objecte  –  prestació  de  l’altra  part  –  i  en  els gratuïts, amb el consentiment del que du a terme la liberalitat; vegeu art. 1274 CCE).  Entre els autors que admeten la necessitat de causa, s’han elaborat diferents teories per a definir‐la:   1) Teoria  objectiva:  es  defineix  la  causa  com  la  finalitat  pràctica  del  negoci;  la  funció  jurídica  o  pràctica‐social  (depenent  de  les  diferents  postures)  que  caracteritza cada tipus de negoci i que el Dret reconeix.  2) Teoria subjectiva: la causa seria l’element o moment psicològic que determina  la voluntat; la raó o motiu decisiu que indueix a negociar; la finalitat particular  que condueix a la celebració del negoci.  3) Teoria  unitària:  teoria  que  creu  necessari  combinar  elements  de  les  dues  anteriors, de manera que la causa seria la finalitat que el negoci persegueix en  abstracte,  juntament  amb  el  propòsit  que  va  induir  el  subjecte  a  celebrar‐lo,  almenys quan aquest s’hagi incorporat al negoci, com a motiu determinant de  la declaració de voluntat.  Entre  aquestes  teories,  sembla  que  la  que  identifica  la  causa  amb  la  finalitat econòmica  i  social  perseguida  amb  el  negoci  és  la  més  encertada.  Així,  en  la 
  2. 2. compravenda, la causa seria l’intercanvi de cosa per preu; en la permuta, l’intercanvi de cosa per cosa. Des d’aquesta perspectiva, doncs, la causa seria invariable per a cada tipus de negoci.  El que sembla clar és que cal distingir la causa dels motius subjectius, tret que aquests s’hagin causalitzat o, dit d’una altra manera, constitueixin el motiu determinant de la celebració  del  negoci  i  això  sigui  conegut  per  totes  les  parts.  Així,  pot  ser  que  qui compri  una  casa  ho  faci  per  caprici,  com  a  inversió,  per  a  viure‐hi.  En  principi,  els motius  no  són  rellevants  per  al  dret  i,  per  tant,  que  la  inversió  no  sigui  profitosa, posem  per  cas,  no  afecta  la  validesa  del  negoci.  No  obstant,  si  el  comprador  ha informat el venedor que adquireix la casa perquè es troba prop d’un centre mèdic, el tancament  d’aquest  centre  podria  deixar  sense  causa  la  compravenda  (tot  i  que  cal admetre  que  la  ineficàcia  seria  més  clara  si  expressament  s’hagués  condicionat  el negoci, cas en el qual l’esmentada ineficàcia derivaria del funcionament de la condició i no de la manca de causa).  D’altra  banda,  el  requisit  de  la  causa  és  emprat  sovint  per  la  jurisprudència  per  a fiscalitzar les finalitats pràctiques perseguides per les parts; és a dir, opera com un límit a  l’autonomia  privada.  Així,  per  exemple,  si  es  lloga  un  local  per  a  dur‐hi  a  terme activitats de preparació d’atemptats terroristes, l’arrendament pot ser declarat nul per il∙licitud  de  la  causa  (art.  1275  CCE).  En  alguns  casos,  però,  el  que  és  il∙lícit  no  és  la causa, sinó l’objecte (així, si es contracta algú per a matar a una altra persona o bé si es venen drogues).   Si adoptem la tesi objectiva, els negocis típics haurien de ser (amb el matís que s’acaba de veure) causalment lícits, però la causa servirà per a decidir quins negocis atípics són admesos per l’ordenament jurídic; és a dir, quins persegueixen una finalitat que el Dret considera digna de protecció.  A  més  del  ja  citat  art.  1275  CCE,  que  declara  que  els  contractes  sense  causa  o  amb causa  il∙lícita  no  produeixen  cap  efecte  i  que  s’entén  que  la  causa  és  il∙lícita  quan  és contrària  a  les  lleis  o  a  la  moral,  l’art.  1276  CCE  estableix  que  l’expressió  en  els contractes  d’una  causa  falsa  en  determina  la  nul∙litat,  tret  que  es  provi  que  es fonamenten  en  una  altra  causa  veritable  i  lícita.  Per  exemple,  si  en  una  donació remuneratòria  es  descobreix  que  els  serveis  que  es  volien  remunerar  mai  no  es  van prestar o es van prestar per una persona que no és el donatari, la donació es podria considerar nul∙la de ple dret per manca de causa i no merament anul∙lable per error. En  altres  casos,  com  ara  la  venda  d’una  cosa  inexistent,  estarem  davant  de  supòsits d’error  o  de  nul∙litat  per  manca  d’objecte.  La  referència  a  l’existència  d’una  possible causa  veritable  i  lícita  sota  un  contracte  amb  causa  falsa  se  sol  connectar  amb  la 
  3. 3. doctrina  de  la  simulació  relativa.  El  negoci  simulat  és  nul  per  falsedat  de  la  causa, mentre que el negoci dissimulat pot ésser vàlid.  Finalment, l’art. 1277 preveu que, encara que la causa no s’expressi en el contracte, es presumeix que és existent i lícita.   Pel que fa a l’àmbit de la causa, aquest requisit opera en matèria de contractes (com es  desprèn  del  fet  que  tots  els  preceptes  fins  ara  referits  es  troben  en  seu  de contractes),  però  també  en  altres  negocis  patrimonials;  així,  en  la  donació  (si  no  és considerada contracte, en no generar obligacions). En canvi, en els negocis familiars, se sol entendre que, en mancar un objecte pròpiament dit, no hi pot haver tampoc causa en  el  sentit  que  s’està  explicant  (així,  per  exemple,  el  matrimoni  es  basa  en  el consentiment, expressat seguint determinades formalitats; no hi ha objecte i, per tant, tampoc no hi ha causa).   2.  En  particular,  la  causa  del  contracte  i  els  seus  diversos  aspectes:  la  causa  de l’obligació, la causa de la tradició i la causa del contracte.  Com s’ha anat apuntant, la teoria de la causa és tan discutida que ni tan sols no queda clar respecte de què es predica la causa. En aquest sentit, la doctrina es planteja si es tracta de la causa de l’obligació, de la tradició o del contracte.  Un argument favorable a entendre que la causa ho és de l’obligació el trobem en el ja citat  art.  1261.3  CCE,  que  enumera  com  a  requisit  del  contracte  “la  causa  de  la obligación que se establezca”. Per la seva banda, l’art. 1274 CCE estableix que en els contractes  onerosos,  s’entén  per  causa,  per  a  cada  part  contractant,  la  prestació  o promesa d’una cosa o servei per l’altra part; en els remuneratoris, el servei o benefici que es remunera, i en els de pura beneficència, la mera liberalitat de qui fa el sacrifici patrimonial. Per tant, almenys per als contractes onerosos, el sentit d’aquest precepte és que cada obligació és causa de l’obligació que contrau l’altra part; la raó per la qual una de les parts s’obliga rau en què l’altra també ho fa.   Tot i això, cal notar que quan parlem de causa, en sentit ontològic, cal distingir entre la causa  eficient  i  la  causa  final.  La  causa  eficient  mira  enrere,  fa  referència  al  fet  que determina  una  certa  conseqüència.  La  causa  final,  en  canvi,  mira  al  futur,  al  que succeirà. L’obligació no té una causa final, perquè no tendeix, per ella mateixa, a res. En canvi, sí que té una causa eficient, que la justifica, que és el mateix contracte (acte jurídic  del  que  neix  l’obligació).  Però  això  ens  condueix  a  un  resultat  tautològic:  la causa  de  l’obligació  és  el  contracte,  de  manera  que,  si  considerem  que  la  causa  es 
  4. 4. predica de l’obligació, l’art. 1261 CCE estaria exigint com a requisit del contracte… el propi contracte.  Un  raonament  similar  es  pot  fer  respecte  a  la  causa  de  la  tradició  o,  en  termes  més amplis,  de  l’atribució  patrimonial.  D’acord  amb  el  sistema  de  transmissió  dels  drets reals que preveuen els arts. 609 CCE i 531‐1 i ‐3 CCCat, els contractes no són per ells mateixos capaços de produir aquest resultat translatiu, sinó que necessiten que a més tingui lloc la tradició (que, en termes molt genèrics, es pot equiparar a la transmissió de  la  possessió).  Però,  a  més,  la  tradició  tampoc  no  s’admet  de  manera  aïllada,  com passa  en  els  acords  translatius  del  dret  alemany,  sinó  que  ha  de  venir  justificada, fonamentada, per una causa (eficient). Aquesta causa eficient és el contracte. Per tant, si prediquéssim el requisit de la causa de la tradició, ens trobaríem amb què l’art. 1261 CCE condueix al mateix resultat absurd que ja s’ha comentat respecte a l’aplicació del concepte de causa a l’obligació.  En  conseqüència,  només  el  contracte  pot  tenir  una  causa  final  i  cal  entendre  que  a aquesta es refereix l’ordenament jurídic als arts. 1261 i 1274 a 1277 CCE, sens perjudici que el naixement d’obligacions i les atribucions patrimonials s’hagin de fonamentar en sengles causes eficients, com es veurà a continuació.    3. Classificació dels negocis jurídics en relació amb la seva causa.  a) Negocis causals i abstractes  A diferència del que succeeix en altres ordenaments jurídics, com ara l’alemany, en el CCE i en el CCCat no és possible que les parts arribin a un acord translatiu d’un dret real  desvinculat  del  contracte  que  li  serveix  de  fonament  (que  n’és  la  causa)  o  que constitueixin  de  la  mateixa  manera  una  obligació.  Contràriament,  com  ja  s’ha  vist, s’exigeix,  almenys  per  als  contractes,  que  l’obligació  es  fonamentin  en  una determinada  causa  eficient  i  també  l’atribució  patrimonial  ha  de  tenir  un  fonament, perquè  d’altra  manera  ens  trobaríem  en  situacions  d’enriquiment  injust.  En  aquests sentit,  no  és  possible  parlar  d’abstracció  en  seu  de  contractes.  Per  això,  la  tradició decaurà  si  s’anul∙la  el  contracte  que  li  serveix de  fonament,  i  el  mateix  es  pot  dir  de l’obligació.  b) Negoci fiduciari  S’anomenen negocis fiduciaris aquells en què les parts trien, per a la finalitat pràctica que  volen  aconseguir,  un  negoci  els  efectes  del  qual  la  superen.  Per  exemple,  es transmet al creditor la propietat d’un bé en garantia d’una obligació, de manera que quan l’obligació es pagui, el creditor ha de retransmetre el dret de propietat al deutor 
  5. 5. i, si no es paga, el creditor es queda amb la cosa. Aquest mecanisme supera la finalitat perseguida;  n’hi  ha  prou  amb  constituir  un  dret  de  garantia  per  a  assegurar  el compliment de l’obligació, de manera que, en cas d’incompliment, el creditor tingui la possibilitat de fer alienar el bé i cobrar‐se amb el preu rebut, però sense adquirir‐ne en cap cas la plena propietat.  Davant  d’aquest  tipus  de  negocis,  la  jurisprudència  ha  seguit  diferents  vies.  En ocasions,  ha  adoptat  l’anomenada  teoria  del  doble  efecte.  Això  suposaria,  en l’exemple citat, que el fiduciari (creditor) adquireix veritablement la propietat del bé i que  el  fiduciant  (deutor)  només  té  contra  el  creditor  una  acció  personal  per  a recuperar la cosa (o obtenir la pertinent indemnització per danys i perjudicis) un cop pagat el deute. Atès que aquesta tesi pot conduir a resultats injustos (què succeeix si el fiduciari  ha  transmès  el  bé  a  un  tercer?  I  si  el  fiduciari  esdevé  insolvent?),  la jurisprudència  més  recent  tendeix  a  considerar  els  negocis  fiduciaris  com  a  negocis simulats,  amb  simulació  relativa.  En  l’exemple  que  estem  emprant,  es  considera  la venda nul∙la per simulada i, en tot cas, podrà valer el negoci dissimulat de garantia si es compleixen els requisits d’aquest darrer.  c) Negoci indirecte  La categoria del negoci indirecte també és discutida. S’entén com a tal el negoci que, a més de perseguir una determinada finalitat típica, s’empra per aconseguir‐ne una altra de diferent. L’exemple clàssic és el de l’anomenada donació mixta o negotium mixtum cum donatione. Així, si A vol donar a B la quantitat de 500, pot fer‐ho directament, o bé venent‐li per 500 un bé que valgui 1000. El problema amb aquests tipus de negocis és que en ells es barregen dues causes diferents (l’onerosa i la gratuïta, en el nostre exemple) i cal determinar quines normes s’apliquen al negoci en la seva totalitat, atès que  aquest  mecanisme  pot  portar  a  la  vulneració  de  drets  de  tercers  (creditors  i legitimaris  del  venedor‐donant)  i  comporta  l’incompliment  d’altres  disposicions  (per exemple,  la  que  prohibeix  donar  sense  complir  determinades  formalitats).  Els  que admeten  la  figura  entenen  que  cal  aplicar  a  cada  part  del  negoci  les  normes  que corresponguin  a  la  seva  causa  (així,  les  normes  de  la  donació  quant  a  protecció  de tercers),  però  sense  desnaturalitzar  la  figura  negocial  escollida  per  les  parts  (en l’exemple, no s’aplicarien els requisits de forma de la donació). Aquesta conclusió, no obstant, és  insegura i no sempre és admesa per la jurisprudència, de manera que es pot dubtar de la utilitat de la figura. 

×