Llibre d'Agustin Guillamon

1. Els Comitès de Defensa
de la CNT

3. Els Comitès de Defensa
de la CNT
1933-1938
Dels Quadres de Defensa
als Comitès Revolucionaris de barriada,
les Patrulles de Control i les Milícies Populars
Agustín Guillamón

4. 1a edició juliol 2016
Barcelona
Autor: Agustín Guillamón
Edicions Malapècora
ISBN 978-84-16553-69-3
Dipòsit Legal B 17169-2016
Maquetació: CtrlC+CtrlV descontrol@riseup.net
Impresió: Impremta elTaller fotocopies@riseup.net
Traducció: Amigues de les Lletres
Imprès a Catalunya
Els Comitès de Defensa de la CNT de Agustín Guillamón està subjecte a una llicència de
Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

5. Plus de dirigeants, plus d’État
Pour profiter de nos combats
Raoul Vaneigem. La vie s´ecoule, la vie s´en fuit
Vivere militare est
Séneca. Epístoles
Morpheus: “I didn’t say it would be easy, Neo.
I just said it would be the truth”
Larry y Andy Wachowski. Matrix

7. 7
Pròleg
L’oblit és una arma del Poder. De qui té la capacitat d’escriure la
història. De dictar-la, des de les institucions, les editorials i els mitjans
de difusió massiva. És, l’oblit, una arma tant poderosa que té el poder
d’imposar-nos una versió de com és la realitat, de com hem arribat al
moment actual i de quina ha sigut la nostra participació en el procés. I
això afecta tant a la història gran com a la, per dir-ne d’alguna manera,
la nostra més particular. Quantes vegades hem sentit explicar el segle
XIX a partir dels canvis tècnics a la indústria i de les disputes entre
liberals i conservadors mentre es passa de puntetes sobre les revoltes,
cremes de convents, sublevacions o la construcció d’espais i associa-
cionismes d’arrel popular? De manera una mica similar, alguna vega-
da també hem sentit afirmacions com “els (i les) anarcosindicalistes
mai hem emprat la violència”. Tot plegat té a veure amb la imposició
d’identitats col•lectives, tant al conjunt de la població com a espais que
ens reclamem hereus d’organitzacions de combat de la classe treballa-
dora de fa unes dècades.
La publicació d’aquest llibre, una traducció de l’original titulat
“Los Comités de Defensa de la CNT en Barcelona (1933-1938)” de
l’Agustí Guillamon editat originàriament per Aldarull el 2011, pretén
lluitar contra aquest oblit imposat. Ens obre la mirada cap a aspectes
poc tractats del moviment llibertari i, concretament, anarcosindicalista
construït al voltant de la CNT i de la FAI a la dècada dels 1930’s del
segle passat. Fuig de tabús actuals, massa sovint imposats per nosaltres
mateixos, i parla de la violència. Una violència entesa com un mitjà per
enderrocar el poder de l’estat i del capital i defensar la construcció de
la revolució, i no com una fi en si mateixa. El llibre ens introdueix als
debats, dubtes, crítiques i rectificacions dels qui van protagonitzar la
creació d’aquesta eina del moviment obrer. Pensant en el present, ens

8. 8 Els Comitès de Defensa de la CNT
incita a debats en certa mesura prohibits actualment. Una prohibició
que comença per la nostra pròpia resistència a pensar en els termes dels
i les que van protagonitzar les històries que ens recull i exposa l’Agustí.
Lluny de caure en un fetitxisme de pistoles i “naranjeros”, aquest
estudi posa sobre la taula el paper de l’organització, un element indis-
pensable per a superar les limitacions dels esclats espontanis i preparar,
si cal cuinada a foc lent, una gran força popular capaç de fer la revolu-
ció. Ens ho mostra en il•lustrar tant els debats entre les diferents orga-
nitzacions de combat de l’anarcosindicalisme com les anàlisis crítiques
de l’onada revolucionària de principis del 1933. Els fracassos i les dis-
cussions, no obstant, no van actuar com un factor de desmobilització
sinó que, per contra, van permetre preparar el teixit organitzatiu que
els dies 19 i 20 de juliol van derrotar militarment el feixisme a Barcelo-
na i altres poblacions catalanes i van iniciar la revolució social.
El llibre també ens mostra la destrucció de l’experiència revolu-
cionària i com aquesta no va venir del triomf de l’exèrcit feixista, com
a mínim en una primera instància. La distinció entre les lluites refor-
mistes i revolucionàries és de cabdal importància, com estem veient
també avui en dia. En un enfrontament sense pacte possible, com el
que dissenyava l’organització anarcosindicalista els anys 1930’s entre
les i els treballadors i la burgesia, les opcions de reforma havien d’aca-
bar traint la lluita popular. La progressiva consolidació del poder de la
Generalitat a finals del 1936 i inicis del 1937, amb la participació fins i
tot de destacats dirigents de la CNT va facilitar aquest procés. Les con-
tradiccions que aleshores van patir l’anarcosindicalisme i la resta d’or-
ganitzacions revolucionàries són una bona mostra de les complexitats
de determinats moviments històrics i la dificultat de prendre decisions
sobre la marxa.
L’aniversari d’una revolució i, concretament, de la Revolució de
juliol del 1936, és una bona excusa per editar un llibre que combat
l’oblit, les històries tergiversades i els prejudicis. Volem girar el cap i,
de manera breu, centrar la mirada en un seguit de fets de fa 80 anys
i en les dones i homes que els van protagonitzar. Conèixer les seves
accions però, sobretot, entendre-les en el context en que les van dur a
terme. I un cop feta aquesta retrospectiva, tornarem a girar la mirada
per fixar-la endavant. Tenim un present per combatre i un futur per
construir. Dels i les que ens van precedir, ara fa 80 anys, envegem es-

9. 9Agustín Guillamón
pecialment el convenciment que tenien que farien la revolució i la seva
capacitat per treballar, en base a fets concrets, per preparar-la. Potser
aquesta és la principal lliçó del llibre. L’aprenem i ens hi posem. Per-
què, un cop eliminat l’oblit, no volem viure només de records i d’en-
veges. Avui, com ahir, és hora de posar les nostres mans a construir les
eines per fer la revolució social.
Ermengol Gassiot,
Secretari General de la
Confederació General del Treball de Catalunya

11. Els Comitès de Defensa
de la CNT

13. 13
Introducció
Aquest llibre, la primera edició del qual en castellà és de 2011, i
que ja ha estat traduït al francès, italià i anglès, és el primer que tracta
el tema dels Comitès de Defensa com a autèntics protagonistes indis-
pensables de la Revolució de 1936. Fins llavors la historiografia no els
havia tractat en profunditat o només apareixien furtivament.
Encara que existeix una extensa bibliografia sobre la Guerra civil
espanyola, que podria fer-nos pensar que ja s’ha dit tot sobre la qüestió,
la veritat és que aquest llibre destrossa tal creença i, des de la pedrera
d’una immensa tasca d’investigació en arxius de tot el món, planteja el
punt de vista dels interessos del proletariat revolucionari, donant-nos
una perspectiva radical, desconeguda en el món acadèmic, comprat per
a escampar la sagrada història de la burgesia.
El 14 d’abril de 1931 s’havia proclamat la República. El 25 d’abril,
onze dies després, en un Ple de Locals i Comarcals, la CNT va adoptar
dues mesures organitzatives que tindrien un enorme èxit posterior: la
formació de sindicats de barri a la ciutat de Barcelona i la institució
dels comitès de defensa.
La CNT en els anys trenta no era només un sindicat, entès a la
manera clàssica com una organització que defensa els drets laborals dels
seus afiliats. La CNT formava part d’una xarxa de solidaritat, formació
i acció que abastava tots els aspectes de la vida del treballador, tant so-
cials com culturals, familiars, lúdics, polítics i sindicals. Aquesta xarxa
estava formada pel sindicat de barri, els ateneus, les escoles racionalis-
tes, les cooperatives, el comitè de defensa econòmica (que s’oposava als
desnonaments), els grups d’afinitat, els grups de defensa (coordinats a
nivell de barri i després de districte i ciutat), constituint en la pràctica
quotidiana una forta, solidària i eficient societat autònoma, alternativa
als valors capitalistes.

14. 14 Els Comitès de Defensa de la CNT
En 1923, Joan García Oliver havia aixecat l’organització pràcti-
ca del que es va anomenar “gimnàstica revolucionària”. Eren els anys
del pistolerisme (1917-1923). La CNT havia de defensar la vida dels
seus militants de la liquidació física a què eren sotmesos per l’aliança
del terrorisme de la patronal i l’Estat, que finançaven als pistolers de
l’anomenat Sindicat Lliure i donaven carta blanca als assassinats de la
policia i de la guàrdia civil, amb la pràctica de l’anomenada “llei de
fugues”, consistent en assassinar als presos i detinguts en el moment del
seu trasllat o alliberament, pretextant un intent de fugida.
En 1931 la creació dels comitès de defensa significava la refun-
dació dels grups d’acció dels anys del pistolerisme, encara que ara ori-
entats no només a la protecció dels vaguistes i de les manifestacions
reivindicatives, sinó element indispensable per exercir els drets fona-
mentals d’expressió , premsa, reunió, associació, manifestació, sindi-
cació o vaga, encara no reconeguts per una República constituent que
havia d’aprovar una Constitució, però que encara no havia dissolt a
la ciutat de Barcelona als sometents, això és, a l’odiosa guàrdia cívica
dretana, especialista en trencar vagues i en perseguir els cenetistes.
L’1 de maig de 1931, en el míting de la jornada, van aparèixer per
primera vegada unes enormes banderes roig-negres com a senyal d´i-
dentitat de la CNT. Es va acordar elaborar una plataforma de reivindi-
cacions, que serien portades a les autoritats en manifestació al Palau de
la Generalitat. En arribar els manifestants a la plaça de Sant Jaume van
ser rebuts a trets. El tiroteig, que va ser respost pels comitès de defensa,
va durar tres quarts d’hora, fins que es va permetre que Joan García
Oliver lliurés les reivindicacions i sortís al balcó de la Generalitat per a
dissoldre la manifestació.
Els comitès de defensa es presentaven, doncs, no com un grup
“terrorista” aliè a la classe treballadora i al poble, sinó com una peça
més, indispensable a la lluita de classes, al costat del sindicat, l’ateneu,
l’escola racionalista o la cooperativa. Els comitès de defensa garantien
els drets dels treballadors, perquè no existien més drets que els apro-
piats per la lluita de carrer, no existien més drets que els que podien
defensar-se, practicant-los.
Però la tàctica insurreccional de la “gimnàstica revolucionària”,
consistent en armar-se ràpidament per a l’ocasió, proclamar espontàni-
ament el comunisme llibertari en un poblet o en una comarca i esperar
que la resta del país s’unís a la insurrecció va mostrar els seus límits, i
sobretot , els seus inconvenients i desavantatges. Les insurreccions de
gener de 1932 i de gener i desembre de 1933 havien desarmat als co-

15. 15Agustín Guillamón
mitès de defensa, sotmesos a una fortíssima repressió que havia conduït
a la majoria dels seus components a la presó, de manera que la tàctica
de la “gimnàstica revolucionària” no havia fet més que desmantellar als
comitès de defensa. Calia donar un cop de timó i canviar de tàctica.
I així es va fer a l’octubre de 1934, com s’explica en el primer capítol
del llibre.
Característica fonamental del llibre, a més de la seva ja comentada
perspectiva radical, en defensa del punt de vista dels revolucionaris, és
la seva tècnica narrativa que trenca amb l’habitual en el món acadè-
mic, determinada per un autor omniscient (tant del passat com del
present i del futur) que barreja informació documental amb opinió
pròpia, fabricant un relat indiscutible per vendre a un lector passiu,
ximple i maldestre, com a veritat inapel•lable. En aquest llibre es dife-
rencia sempre de forma molt clara i precisa entre la documentació i la
seva pròpia interpretació dels fets i dels documents, amb un respecte
absolut cap al lector, al qual es facilita els instruments adequats per a
convertir-se ell mateix, mitjançant un diligent esforç, en investigador
vàlid del passat. A aquest lector intel•ligent i actiu se li ofereixen els
debats interns dels comitès de defensa, de les assemblees sindicals, dels
consells de la Generalitat i totes aquelles dades necessàries per reviure
la problemàtica a la qual es van enfrontar els protagonistes destacats o
anònims d’un passat que era per a ells era un angoixant i problemàtic
present.
El llibre insisteix a destacar l’abisme existent entre les posicions i
vivències dels integrants dels comitès de defensa, que “estaven fent la
revolució”, i l’estratègia política dels comitès superiors, és a dir, dels
dirigents anarquistes, que havien renunciat a tot en nom de la unitat
antifeixista, amb l’objectiu únic de guanyar la guerra. Els comitès de
defensa dels barris no havien renunciat a res, mentre els dirigents ja
havien renunciat a la revolució en nom de la sagrada unitat amb la
burgesia, els estalinistes i els catalanistes.
El text s’acompanya d’un excel•lent i detallat glossari que intro-
dueix els diferents grups o personalitats citats, facilitant d’aquesta ma-
nera la seva lectura i comprensió.
El lector té, doncs, a les mans un llibre rupturista, primer perquè
està escrit des del punt de vista dels revolucionaris, i en segon lloc per-
què trenca amb la narrativa passiva i prepotent, habitual entre els his-
toriadors acadèmics. Finalment apareix com un bon tast de la trilogia

16. 16 Els Comitès de Defensa de la CNT
dedicada a l’estudi de la fam i la violència a la Barcelona revolucionària
de 1936-1937: La revolució dels comitès, La guerra del pa i La repres-
sió contra la CNT.
Ha arribat l´hora del lector, i és a ell i qui lo toca ara jutjar i deci-
dir si Els comitès de defensa és una llavor destinada a germinar i influir,
directament o indirectament, en el fons i en la forma de la historiogra-
fia futura sobre la Revolució i la Guerra civil espanyola, com ho van
ser en el seu moment els treballs de Vernon Richards, Peirats, Broué
o Bolloten, perquè sense conèixer el passat no es pot comprendre el
present, ni lluitar pel futur.
Agustín Guillamón

17. 17
Capítol 1
De l’informe
de Shapiro a la
ponència d’octubre
de 1934
Un informe confidencial, i d’escassa difusió, d’Alexander Sha-
piro1
, secretari de la AIT, elaborat al llarg de la seva estança a Espanya
entre 1932-33, relatava què eren i com funcionaven els Comitès de
Defensa, organitzats exclusivament per a tasques insurreccionals de
xoc, com la del 8 de gener de 1933, de la que fou testimoni. Aquest in-
forme de Shapiro, sobre els Comitès de Defensa, fou realitzat en plena
polèmica entre faistes i trentistes2
, sobre si era oportuna, o no, la tàcti-
ca de la insurrecció immediata, local i permanent. Shapiro va fer una
crítica demolidora de la improvisació, falta d’organització i preparació
de la insurrecció de gener. Denuncià, amb duresa, que una mateixa
persona pogués posseir càrrecs a les secretaries de la CNT i del Comitè
1 AIT: “Rapport sur l’activité de la CNT (14 décembre 1932 – 26 février 1933)”.
2 Els faístes propugnaven insurreccions alienes a les condicions objectives, que contagiéssin
al poble, amb l’exemple donat per grups d’acció revolucionària. Els trentistes, o reformistes,
protestaven per la ingerència de la FAI als sindicats; defensaven l’acció sindical i la serietat en la
preparació d’una insurrecció revolucionària massiva, en condicions favorables per a la seva extensió
estatal i social.

18. 18 Els Comitès de Defensa de la CNT
Nacional de Defensa, pel confusionisme que creava. Demostrà que, a
la pràctica, s’havia produït una submissió de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) a les decisions del Comitè Nacional dels Comitès
de Defensa (CNCD)
L’informe de Shapiro, que va comptar amb l’inestimable ajuda
d’Eusebi Carbó, descrivia d’aquesta forma els quadres de defensa, exis-
tents el 1933: “Aquests Comitès de Defensa, que ja existien des de
temps enrere, tenien com a única meta preparar les armes necessàries
en cas d’insurrecció, organitzar els grups de xoc en els diferents barris
populars, organitzar la resistència dels soldats a les casernes, etcètera”.
Encara en curs la insurrecció asturiana, el CNCD constatava, en
una ponència3
, el fracàs de la tàctica insurreccional, propugnada pel
grup Nosotros, coneguda popularment com a “gimnàstica revolucio-
nària”, a la que culpava precisament de la falta de preparació de la CNT
per intervenir, a nivell estatal, en la insurrecció d’octubre de 1934.
Havia arribat el moment de superar aquesta tàctica, perquè havia de-
mostrat fins a on era d’absurd i perillós fer una insurrecció local en un
moment inadequat, sense una seriosa preparació prèvia, ja que sotme-
tia els llibertaris a la repressió estatal, sense aconseguir mai una extensió
popular per tot el país, ni l’adhesió d’altres organitzacions, necessària
per enfrontar-se amb èxit a l’aparell militar i repressiu de l’Estat. El pit-
jor de tot era que aquella repressió havia desmantellat l’aparell militar
clandestí de la CNT, desprès de les insurreccions precipitades de gener
i desembre de 1933. L’octubre de 1934, quan es donaven les condici-
ons adequades per a una insurrecció proletària revolucionària, a escala
estatal, els anarcosindicalistes es van trobar absolutament exhausts i
desorganitzats, desarmats, amb milers de militants presos.
Era necessari actuar amb intel·ligència i paciència, preparant-se i
armant-se per quan es presentés una nova ocasió, que la repressió dels
recents fets revolucionaris ja estava provocant i consolidant. L’esbo-
jarrada immediatesa local, que permetia explosions sense solució de
continuïtat, havia de ser substituïda per la planificació intel·ligent i
metòdica d’una insurrecció eficaç i definitiva.
La data del document, 11 d’octubre de 1934, no deixa dubte
sobre la influència que els esdeveniments històrics, en curs, van tenir
en la redacció de la Ponència. La seva claredat expressiva i el seu anàlisi
no podien ser més contundents. Malgrat tot, més de setanta-cinc anys
desprès, la historiografia burgesa de liberals i estalinistes, segueix difo-
3 CNCD: “Ponencia sobre la constitución de los Comités de Defensa” (11 d’octubre de
1934).

19. 19Agustín Guillamón
nent, a dia d’avui, l’explicació propagandística que la CNT va donar
per justificar la seva no-participació, a banda d’Astúries, en la insurrec-
ció d’octubre de 1934, quan en realitat l’autèntica raó era que estava
exhausta i desarmada: “Que no succeeixi [en el futur] tampoc el que en
aquells passats dies que, per la consciència general de que no estàvem
preparats per una lluita amb mínimes garanties d’èxit, vam haver de
deixar passar els esdeveniments abocats en el dolor de la impotència i
suportant els comentaris adversos”.
La determinació a treballar en l’enfortiment dels Comitès de De-
fensa, superant deficiències i corregint errors, i sobretot aprofitant la
repressió estatal com a esperó per prosseguir la lluita, van impulsar la
ponència del CNCD d’octubre de 1934. S’abandonava la vella tàctica,
en favor d’una seriosa i metòdica preparació revolucionària: “No hi
ha revolució sense preparació; i quant més intensa i intel·ligent sigui
aquesta, millor en el seu dia s’imposarà aquella. Cal acabar amb preju-
dici de les improvisacions, per inspiració exaltada, com a úniques for-
mes resolutives [factibles] en les hores de les dificultats. Aquest error,
de la confiança en l’instint creador de les masses, ens ha costat molt car.
No es procuren, com per generació espontània, els mitjans de guerra
inexcusables per combatre a un Estat que té experiència, fortes dotaci-
ons [en armament] i normes superiors ofensives-defensives”.
El CNCD considerava “que cal donar als Comitès de Defensa la
gran importància que tenen per a la CNT i la revolució llibertària, ate-
nent a l’estudi ininterromput de les seves estructures per a superar-los
[millorar-los] i aportant-los-hi els medis econòmics i de relació [aju-
da] moral i tècnica que els revesteixin de la major eficàcia per obtenir
prompta i rectament la finalitat desitjada”.
La milícia clandestina dels Comitès de Defensa havia d’estar sem-
pre subjecta a les ordres i necessitats de la CNT: “els Comitès de De-
fensa seran una modalitat orgànica annexa a la CNT”. La Ponència
estructurava els Comitès de Defensa mitjançant “militants voluntaris”,
de la mateixa forma que es considerava voluntària la participació a les
organitzacions específiques, això és, de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i de les Joventuts Llibertaries. Però sense oblidar mai que els
Comitès de Defensa eren una organització militar secreta de la CNT,
finançada pels sindicats, que “fixaran un percentatge de cotització que
mensualment serà entregat a aquells [Comitès de Defensa] per con-
ducte dels Comitès confederals de cada localitat o comarca”.

20. 20 Els Comitès de Defensa de la CNT
La Ponència fixava inclús un percentatge del “15 per cent de la
seva recaptació setmanal”, que afirmava era l’existent a Aragó, La Ri-
oja i Navarra, sense desestimar d’augmentar-lo en cada lloc en funció
de les necessitats imperants o de la conjuntura. La major part dels
diners es destinava a els diferents Comitès Regionals de Defensa que
“distribuiran el material adquirit no als Sindicats o localitats que més
contribueixin, sinó a on més falta faci, per l’escassedat o perquè sigui
major el rendiment”.
La lògica a seguir era, molt pragmàtica i intel·ligentment, la de
les necessitats de la insurrecció: “Hi haurà llocs estratègics per a la re-
volució, que, per les vicissituds de llargues lluites, repressions o falta
d’ambient llibertari, no podran acudir econòmicament a l’equipament
[armament] i per cobrir aquest defecte mereixeran el suport solidari de
les organitzacions, verificat pels Comitès Regionals de Defensa”.
La Ponència del CNCD, d’octubre de 1934, considerava que el
grup, o quadre de defensa bàsic, havia de ser poc nombrós, per facili-
tar la seva clandestinitat i agilitat, així com un coneixement profund
del caràcter, competències i habilitats de cada militant. Havia d’estar
format per un secretari, que tenia la missió fonamental d’enllaç amb
altres grups del mateix barri i la formació de nous grups. Un segon mi-
litant havia d’encarregar-se d’identificar i anotar el nom, el domicili, la
ideologia, dades personals, costums i perillositat dels enemics existents
a la demarcació assignada al grup. Per perillositat s’entenia professió o
ideologia de la persona identificada com a enemic: “militars, policies,
capellans, funcionaris, polítics burgesos i marxistes, pistolers, feixistes,
etcètera”. Un tercer militant havia d’estudiar els edificis i immobles
hostils al moviment obrer, la seva vulnerabilitat i importància. Es trac-
tava d’aixecar plànols i elaborar estadístiques d’homes, objectes i arma-
ments existents en “casernes, comissaries, presons, esglésies i convents,
centres polítics i patronals, edificis forts, etcètera”. Un quart militant
del grup havia d’investigar els punts estratègics i tàctics, això es, “ponts,
passos subterranis, clavegueram, subterranis, cases amb terrat, o portes
d’escapament i accés a altres cases o pati de fugida i refugi”. Es con-
siderava que la tasca del cinquè militant del grup era la de dedicar-se
a estudiar els serveis públics: “enllumenat, aigua, garatges, cotxeres de
tramvies, metro, vials de transport i la seva debilitat per al sabotatge
o la confiscació”. Un sisè militant havia d’encarregar-se de localitzar i
estudiar l’assalt dels llocs d’on es podien obtenir armes, diners i provisi-
ons per a la revolució: “armeries, domicilis de particulars armats, bancs,
cases de crèdit, magatzems de vestits, articles alimentaris, etcètera.”

21. 21Agustín Guillamón
Es considerava que el nombre de sis militants era la xifra ideal per
constituir un grup o quadre de defensa, sense deixar de considerar que,
en algun cas, podia sumar-se algun membre més per a cobrir tasques
“de suma rellevància”. Recomanava la Ponència que es sacrifiqués el
nombre de quadres a la seva qualitat, i que els militants havien de ca-
racteritzar-se per ser “homes reservats i actius”. La clandestinitat havia
de ser absoluta.
Així, doncs, els grups de defensa, desprès d’octubre de 1934, es
caracteritzaren pel seu nombre reduït, d’uns sis militants, encarregats
d’unes tasques molt concretes. El secretari del grup constituïa l’en-
llaç amb altres grups del mateix barri. Eren grups d’informació i de
combat que havien de desenvolupar “el paper de justa avantguarda
revolucionària” que “inspiraran directament al poble”, això és, que en
el moment de la insurrecció havien de ser capaços de mobilitzar grups
secundaris més nombrosos, i aquests, a la vegada, a tot el poble.
El grup de defensa era la cèl·lula bàsica d’aquesta estructura mi-
litar clandestina de la CNT, constituïda per sis militants. El seu àmbit
era una demarcació molt precisa dins de cada barri. En cada barri es
constituïa un Comitè de Defensa de la barriada, que coordinava tots
aquells quadres de defensa, i que rebia un informe mensual de cadas-
cun dels secretaris de grup. El secretari-delegat de barri realitzava un
resum que entregava al Comitè de Districte; i aquest, al seu torn, el
tramitava al Comitè Local de Defensa “i aquest al Regional i al Naci-
onal successivament”.
Aquest esquema organitzatiu, propi de les grans ciutats, es sim-
plificava als pobles, on els diferents grups es coordinaven directament
amb el comitè local. A la ciutat de Barcelona, desprès del 19 de juliol,
a cada barri va sorgir un comitè de proveïments, que es coordinaven
a nivell de districte i de tota la ciutat. El seu origen radicava en aquell
militant de cada quadre de defensa dedicat a les tasques de subminis-
trament d’armes i aliments. Aquests comitès de proveïments, íntima-
ment entrellaçats amb el sindicat de l’alimentació, van crear nombro-
sos menjadors gratuïts per als milicians i els seus familiars, a més de per
aturats i necessitats, que es van mantenir durant diversos mesos.
La Ponència detallava inclús com i on “constituir grups, o quadres
de defensa, buscant l’element humà en els Sindicats i distribuint-los
per les barriades de les ciutats industrials, assignant-los-hi un radi d’ac-
ció traçat sobre un mapa urbà i del que procuraran de no sortir-se’n
sense avís exprés”.

22. 22 Els Comitès de Defensa de la CNT
Es notori el detallisme i la precisió amb la que foren constituïts
els Comitès de Defensa. La Ponència recomanava que els grups fossin
formats per homes d’un mateix sindicat, o ram professional, “no volent
dir amb això que guardin relació o dependència del seu Sindicat ja que
ells estan a disposició exclusiva dels Comitès de Defensa i per omplir
les finalitats que aquests propugnen”, sinó perquè aquell “mètode té la
virtut de convertir a aquells militants, agrupats dins dels Comitès de
Defensa, en salvaguarda dels principis dins del Sindicat i en preveure
l’actuació íntima i pública del mateix”.
La Ponència del CNCD també detallava l’organització dels Co-
mitès de Defensa a escala regional i nacional, enquadrant a més a
aquells sectors de treballadors, com ferroviaris, conductors d’autocars,
treballadors de telèfons i telègrafs, carters i en fi, tots els que per ca-
racterístiques de professió o organització, abastaven un àmbit nacio-
nal, destacant la importància de les comunicacions en una insurrecció
revolucionària. Es dedicava un apartat especial al treball d’infiltració,
propaganda i captació de simpatitzants a les casernes. Desprès de con-
siderar la necessitat de discutir i perfeccionar constantment les tàcti-
ques i projectes insurreccionals, a nivell local, regional i nacional dels
Comitès de Defensa, i formalitzar el lligam amb la FAI; la Ponència
acabava amb una crida als cenetistes, per a que consideressin la im-
portància de consolidar, estendre i perfeccionar una milícia anònima i
secreta de la CNT, “davant l’aparell militar i policial de l’Estat i de les
milícies feixistes o marxistes”.
Els quadres de defensa eren majoritàriament quadres sindicals.
Desprès del 19 i 20 de juliol alguns d’aquests quadres sindicals van
arribar a constituir-se en centúries de les Milícies Populars, marxant
immediatament a lluitar contra el feixisme a terres d’Aragó. D’aquí
que a l’interior de les diferents columnes confederals, es parlés de la
centúria dels metal·lúrgics, o de la centúria de la fusta, o de la construc-
ció, constituïda per militants d’un mateix sindicat.

23. 23Agustín Guillamón
Les funcions essencials dels Comitès de Defensa eren dos:
1-Obtenció, manteniment, custòdia i aprenentatge en
l’ús de les armes, L’autoritat dels Comitès de Defen-
sa radicava en el seu caràcter d’organització arma-
da. El seu poder era el poder dels obrers en armes.
2-Intendència en el sentit ampli de la paraula, des de la pro-
visió de subministres per a la població i sosteniment dels
menjadors populars fins a la creació i manteniment d’hos-
pitals, escoles, ateneus... o inclús, en els primers dies de
la victòria popular, de reclutament de milicians i apro-
visionament de les columnes que partiren cap al front.
Els quadres de defensa existiren ja des de poc desprès de la pro-
clamació de la República, i podien considerar-se com a continuïtat,
reorganització i extensió dels grups d’acció i autodefensa armada dels
anys del pistolerisme (1917-1923).
Durant els anys trenta els aturats eren enquadrats en els quadres
de defensa de forma rotativa, amb la finalitat solidaria de dotar-los
d’un ingrés, evitar esquirols i estendre al màxim de militants el conei-
xement i ús de les armes. Per aquestes mateixes raons, i per evitar la
seva “professionalització”, evitaren que aquesta remuneració fos per-
manent4
. Durant tota l’etapa republicana hi va haver piquets i grups
d’acció sindical armats, que defensaven les manifestacions i vagues, o
promovien insurreccions locals. Per altra part, l’acció directa, que ca-
racteritzava a la CNT, els hi feia rebutjar els Jurats Mixts i la negocia-
ció burocràtica als despatxos; imposant-se l’acció violenta dels piquets
com a única arma eficaç per arrencar millores laborals a una patronal
salvatge5
.
La Ponència del CNCD, d’octubre de 1934, suposà una
nova organització i orientació dels quadres de defensa, que as-
sumien tàcitament les velles crítiques a la “gimnàstica” insur-
reccional d’Alexander Shapiro (1933) i dels trentistes (1931).
4 EALHAM, Chris: La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937. Alianza
Editorial, Madrid, 2005, p. 174.
5 Idem, p. 160.

25. 25
Capítol 2
El Comitè Local
de Preparació
Revolucionària
A Catalunya, l’aplicació pràctica d’aquesta nova estructura dels
Comitès de Defensa va ser objecte d’una ponència, presentada pels
grups anarquistes Indomables, Nervio, Nosotros, Tierra Libre i Germen,
en el Ple de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona que es reuní
durant el gener de 1935. La ponència presentava la fundació, a Barcelo-
na, del Comitè Local de Preparació Revolucionària6
.
El preàmbul de la ponència caracteritzava el moment històric
com «un període de immenses perspectives revolucionàries a causa so-
bre tot de la incapacitat manifesta del capitalisme i de l’Estat per donar
solucions equitatives als problemes econòmics, socials i morals plante-
jats de forma urgent». Es constatava el fracàs polític internacional des
de la fi de la Gran Guerra: «Més de tres lustres d’esforç permanent dels
dirigents de la vida econòmica i tants altres assaigs de múltiples formes
d’Estat, sense excloure l’anomenada dictadura del proletariat, no han
produït un mínim equilibri tolerable per les grans masses, sinó que
han augmentat el malestar general i ens han portat a tocar de la ruïna
6 Indomables, Nervio, Nosotros, Tierra Libre i Germen: “Ponencia presentada a la
Federación Local de Grupos Anarquistas de Barcelona. Comité Local de Preparación Revolucionaria”.
Barcelona, gener 1935.

26. 26 Els Comitès de Defensa de la CNT
fisiològica i al llindar d’una nova hecatombe guerrillera». Front a un
panorama històric, realment desolador; la puixança del feixisme a Ità-
lia, del nazisme a Alemanya, de l’estalinisme a la Unió Soviètica, de la
depressió econòmica amb un atur massiu i permanent a Estats Units i
a Europa; la ponència oposava l’esperança del proletariat revolucionari:
«En la fallida universal de les idees, partits, sistemes, només queda en
peu el proletariat revolucionari amb el seu programa de reorganització
de les bases del treball, de la realitat econòmica i social i de la solida-
ritat». L’optimisme dels redactors de la ponència veia, a Espanya, al
moviment obrer, prou fort i capaç «de lliurar la batalla definitiva al vell
edifici de la moral, de l’economia i de la política capitalistes».
A la definició, que els ponents donaven de la revolució, s’apreci-
ava una pregona crítica a la pueril tàctica, ja abandonada a octubre de
1934, de la gimnàstica revolucionària i de la improvisació: «La revolu-
ció social no pot ser interpretada com un cop d’audàcia, a l’estil dels
cops d’Estat del jacobinisme, sinó que serà conseqüència i resultat del
desenllaç d’una guerra civil inevitable i de duració impossible de pre-
veure». No només s’entreveia amb sorprenent claredat la Guerra Civil,
a divuit mesos vista, i la seva immensa crueltat, sinó que s’insistia en la
necessitat d’anticipar-se ja, organitzant la nova estructura dels quadres
de defensa: «Si el cop d’Estat exigeix en els temps moderns una gran
preparació tècnica i insurreccional, elements i homes perfectament en-
sinistrats per a la fi perseguida, una guerra civil requerirà amb molta
més raó un aparell de combat que no pot improvisar-se a l’escalfor sols
de l’entusiasme, sinó estructurar-se i articular-se amb la major quanti-
tat possible de previsions i efectius».
Es verificava l’abundància d’homes disponibles, però també la
seva falta d’organització “per a una lluita sostinguda contra les forces
enemigues”. Era, doncs, necessari accelerar la seva instrucció. “A aquest
propòsit respon la present estructuració del Comitè Local de prepara-
ció revolucionària que proposem”. Aquest comitè estaria format per
quatre membres: dos serien nomenats per la Federació Local de la
CNT i altres dos per la Federació Local de Grups Anarquistes. Aquests
quatre organitzarien a més una comissió auxiliar. La missió principal
d’aquest Comitè Local de preparació revolucionària era “l’estudi dels
mitjans i modes de lluita, de la tàctica a utilitzar i l’articulació de les
forces orgàniques insurreccionals”. Es distingia clarament entre els
vells quadres de xoc, anteriors a octubre de 1934, i els nous quadres

27. 27Agustín Guillamón
de defensa: “Així com fins aquí els Comitès de Defensa han estat sobre
tot organitzacions de grups de xoc, han de ser en l’avenir organismes
capaços d’estudiar les realitats de la lluita moderna”.
La preparació revolucionària per a una llarga guerra civil exigia
nous reptes, impensables amb la vella tàctica dels grups de xoc: “Donat
que no és possible disposar amb anterioritat dels estocs d’armes neces-
saris per a la lluita sostinguda, és precís que el Comitè de preparació
estudiï la forma de transformar en determinades zones estratègiques
les indústries […], en indústries subministradores de material de com-
bat per a la revolució”. Aquí rau l’origen de la Comissió d’Indústries
de Guerra, constituïda el 7 d’agost de 1936, que a Catalunya aixecà
del no-res més absolut una potent indústria bèl·lica gracies a l’esforç
dels treballadors, coordinats pels cenetistes Eugenio Vallejo Isla, metal·
lúrgic; Manuel Martí Pallarés, del sindicat de Químiques, i Mariano
Martín Izquierdo; encara que més tard l’èxit se l’apuntaren els polítics
burgesos (Josep Tarradelles), que si bé contribuïren al seu èxit, aquest
“pertany íntegrament als treballadors de les fàbriques, i als tècnics, als
delegats responsables que la CNT ha posat des de l’inici de la guerra
en els càrrecs de direcció”7
.
Els comitès regionals de la CNT havien de ser els coordinadors
d’aquests comitès locals de preparació revolucionària. Aquests podien
reunir-se en Plens especials per a l’intercanvi d’iniciatives, informaci-
ons i experiències. A nivell nacional es preveia celebrar reunions dels
delegats regionals.
Aquest comitè de preparació no havia de tenir mai la iniciativa
revolucionària “que hauria de partir sempre de les organitzacions con-
federal i especifica, essent aquestes les que havien de fixar el moment
oportú i assumir la direcció del moviment”. El finançament havia de
córrer a càrrec dels sindicats de la CNT i dels grups anarquistes, sense
“fixar amb anterioritat una contribució general obligatòria”. En quant
a la “formació dels quadres de lluita, a les ciutats els grups insurreccio-
nals estaran formats a base de barriades, en nuclis de nombre il·limitat,
però igualment entraran a formar part dels quadres insurreccionals els
grups d’afinitat que desitgin mantenir la seva connexió com a tals, però
sotmetent-se al control del comitè de preparació”.
Tant la ponència del CNCD, d’octubre de 1934, com la dels
grups anarquistes de Barcelona, de gener de 1935, insistien en una
nova estructura dels quadres de defensa, desestimant la seva vella con-
7 Memòria sobre indústria de guerra. Document número 4.

28. 28 Els Comitès de Defensa de la CNT
sideració de simples grups de xoc, per transformar-los en quadres de
defensa de rigorosa preparació revolucionària, enfrontats als problemes
d’informació, armament, tàctica i investigació previs a una llarga guer-
ra civil. Dels grups de xoc, anteriors a 1934, s’havia passat als qua-
dres d’informació i combat, cèl·lules del futur exèrcit revolucionari.

29. 29
Capítol 3
Diferències entre
grups de defensa,
grups d’afinitat i
grups d’acció
Cal diferenciar entre quadres de defensa, grups d’afinitat i grups
d’acció.
Els quadres de defensa foren, des d’octubre de 1934, la milícia
secreta i anònima del sindicat cenetista, que havia assumit anterior-
ment des de tasques de defensa sindical, o de piquets de vaga, fins a
temptatives insurreccionals. Podien definir-se com l’exèrcit clandestí
de la revolució, abocat plena i seriosament en tasques d’informació, ar-
mament, entrenament, estratègia i preparació de la insurrecció obrera.
Eren un organisme depenent de la CNT, perquè eren els sindicats els
que els finançaven i els que els nodrien amb els seus militants. Aquella
estructura dels quadres de defensa primaris, formats per sis membres,
estava preparada per a eixamplar-se amb la incorporació massiva de
milers de sindicalistes, i per donar cabuda a més a altres grups secun-
daris, com els grups d’afinitat de la FAI, les Joventuts Llibertàries i
Ateneus. Però els Comitès de Defensa no foren mai una organització

30. 30 Els Comitès de Defensa de la CNT
de la FAI, ni tingueren mai un caràcter independent i autònom; foren
l’organització armada de la CNT, sotmesa sempre a les decisions i ini-
ciatives del Comitè Regional (o Nacional) de la CNT.
La CNT no era només el sindicat. A gairebé tots els barris bar-
celonins existia un comitè de barri, que comprenia tota la vida social,
cultural i familiar del treballador, creant un espai de lluita i solidari-
tat8
molt ben definit i conegut, que permetia una relació natural amb
veïns, amics i companys, facilitant la formació ideològica, la informa-
ció i les plataformes reivindicatives.
Joan Garcia Oliver defensà de la següent forma la seva concepció
de l’exèrcit revolucionari: “propugnàrem [a la ponència de Garcia Oli-
ver sobre Comunisme Llibertari, presentada al Congrés de Saragossa
de maig de 1936] la creació d’un exèrcit revolucionari, que jo entenia
que havia de ser considerat com a tal a partir d’aleshores. Convertir
el que nosaltres havíem fet a Barcelona en la qüestió dels quadres de
Defensa Confederal en una tàctica aplicable a tota Espanya. Era això,
ni més ni menys”9
.
La posició de Garcia Oliver sobre l’exèrcit revolucionari va to-
par-se amb una seriosa oposició a l’interior de la FAI, que l’acusava
d’abandonar els principis anarquistes i de militarista: “Cipriano Mera
(molt bon company de la Construcció de Madrid), mentre jo estava
fent [al Congrés de Saragossa], a part d’altres gloses, la de l’exèrcit, ex-
clamà: “Que ens digui el company Garcia Oliver de quin color vol els
entorxats!” I es dóna la circumstància paradoxal que fou precisament
Cipriano Mera el primer que acceptà posteriorment la militarització i
els entorxats de l’Exèrcit”10
.
Els grups d’afinitat constituïen l’estructura organitzativa de la
FAI. Eren fonamentalment un grup d’amics i/o militants, units per
una afinitat ideològica, que assumien tasques, postulats i tàctiques co-
muns al grup, que podien oposar-los-hi a altres grups d’afinitat. Fou
notable, per la seva importància, l’oposició entre el grup Nosotros i
el front anti-Nosotros, constituït per diversos grups que secundaven
el grup Nervio. La Federació Anarquista Ibèrica no era més que una
plataforma comuna, o coordinadora, de grups d’afinitat, que sovint
discrepaven del Comitè Peninsular o Regional. La FAI es transformà,
el juliol de 1937, en un partit antifeixista més, quan la reestructuració
8 SANZ, Carles: La CNT en pie. Anomia, Barcelona-Sabadell, 2010, p. 91.
9 GÓMEZ, Freddy: “Entrevista con Juan García Oliver, registrada el 29-6-1977 en
París (França)”. Fullet. Fundació Salvador Seguí, Madrid, 1990, p. 20.
10 Idem.

31. 31Agustín Guillamón
orgànica substituí (o desplaçà) als grups d’afinitat com a cèl·lula orga-
nitzativa de la FAI, en favor d’una nova organització territorial, reduï-
da a la ciutat de Barcelona a tan sols 23 militants. A la FAI no es votava
gairebé mai; i es mirava de que les resolucions dels plens s’adoptessin
sempre per unanimitat, cercant el consens de les diferents posicions
en un text que pogués esser assumit per tots, o bé quedaven pendents
d’aprovació11
.
Els grups d’afinitat es caracteritzaven per la seva transitorietat,
autofinançament, descentralització autonomia i federalisme. Les con-
dicions de clandestinitat, però també per pròpia vocació, feien que
aquests grups nasquessin per efectuar una acció concreta o una de-
terminada tasca, passada la qual es dissolien posteriorment a la seva
breu existència. Alguns individus potser tornaven a trobar-se en altres
grups d’afinitat per realitzar una altra tasca concreta. Aquesta volati-
litat i clandestinitat permanent eren fruit de la necessària adaptació a
la constant repressió policial, i també del prejudici anarquista a tota
estructura organitzativa, el qual fa molt difícil el seu estudi històric.
Encara que també existien, excepcionalment, grups d’afinitat de llarga
duració, aquests eren els menys. Solien estar formats per un mínim de
quatre i un màxim de uns vint companys, fins al punt de que, quan
superaven aquesta xifra, es dividien en dos grups diferents. Així succeí,
per exemple, amb el grup Faros als anys vint. L’autonomia extrema dels
grups d’afinitat els feia molt independents de la FAI. Així, per exemple,
el grup Nosotros, que habitualment parlava als mítings en nom de la
FAI, no ingressà oficialment en aquella organització fins a una data
molt posterior, a finals de 1933, segons alguns, o principis de 1934,
segons altres fonts. Un altre tret dels grups d’afinitat era la seva perma-
nent carència de finançament o mitjans materials. Els seus objectius
eren molt diversos i heterogenis, comprenent un ventall molt ampli de
caràcter cultural, associatiu, lúdic o de suport mutu, que anaven des
de la divulgació i difusió científica i literària, teatre, cors, publicacions,
debats, conferències, excursionisme, cooperativisme, etcètera, fins al
sosteniment d’un ateneu o escola racionalista. Altres grups d’afinitat
tenien objectius sindicals (d’afirmació àcrata) o d’acció solidària amb
els presos, o de finançament de premsa i ateneus. Els grups d’afinitat
podien nàixer als sindicats, a les Joventuts Llibertàries o en els ateneus,
i el seu anhel més gran era viure, ja, la pràctica d’uns valors ètics i so-
cials, alternatius.
11 PEIRATS, Josep: De mi paso por la vida. Memorias. Flor del Viento, Barcelona, 2009, p.
257.

32. 32 Els Comitès de Defensa de la CNT
Al llarg de la guerra civil, els grups d’afinitat aconseguien major
presencia i efectivitat a les reunions de les Federacions Locals (sobre
tot a Barcelona ciutat), on manifestaven amb força les seves critiques
i desacords amb els comitès superiors; però aquests dominaven plena-
ment els nivells regional i nacional. La reestructuració organitzativa de
la FAI, el juliol de 1937, suposà la marginació burocràtica dels grups
d’afinitat que, encara que subsistiren nominalment, ja no van poder
sostenir les seves posicions en els plens locals. Això suposà el seu aïlla-
ment i inoperància. La FAI era ja un partit antifeixista més, organitzat
territorialment per individus. El més important d’aquella reestructu-
ració orgànica de la FAI fou el fet de potenciar l’aparell de propagan-
da, la formació de persones capaces d’ocupar càrrecs administratius
i de govern i, per suposat, encara que no s’admeté mai, el control i
anihilament dels grups d’afinitat revolucionaris, díscols i crítics amb
els comitès superiors.
Els grups d’acció, durant els anys del pistolerisme (1917-1923),
es constituïren com a grups d’autodefensa dels sindicalistes i de l’orga-
nització, perquè l’únic deure, davant el brutal terrorisme de l’Estat, la
militarització del sometent i el finançament dels pistolers del Sindicat
Lliure per la patronal catalana, era el de la pròpia supervivència del
militant cenetista, per evitar la desaparició de la CNT a causa de l’as-
sassinat dels seus membres i la conseqüent desafiliació massiva.
Arrel de l’assassinat de Salvador Seguí i de Peronas (10 de març
de 1923), una executiva formada per Joan Peiró, Ángel Pestaña, Ca-
milo Piñón y Narciso Marcó12
, aprovà la constitució de grups d’acció,
per respondre al terrorisme estatal i patronal amb atemptats personals
13
contra Martínez Anido i el pretendent carlista Don Jaime. No s’acon-
seguiren tals objectius, però s’atemptà contra el cardenal Soldevila (4
de juny de 1923) i l’ex-governador de Bilbao, Regueral, i es produïren
enfrontaments amb pistolers del Lliure i requetès.
El Ple Nacional de regionals, de caràcter secret, celebrat a Valèn-
cia, l’estiu de 1923, alertà de l’imminent cop d’Estat dels militars, i
aprovà la preparació per enfrontar-se als colpistes, mitjançant atraca-
ments que facilitessin els recursos per a la compra d’armes i la fosa de
12 GARCÍA OLIVER, Juan: El eco de los pasos. Ruedo Ibérico, París, 1978, pp. 629-633;
GÓMEZ, Freddy: “Entrevista con Juan García Oliver, registrada el 29-6-1977 en París (França)”.
Fullet. Fundació Salvador Seguí, Madrid, 1990, p. 9. Els quatre membres d’aquella executiva
firmaren, l’agost de 1931, el Manifest dels Trenta.
13 Els cenetistes sempre fóren contraris a l’atemptat personal, perque l’experiència històrica
havia demostrat la seva inutilitat; però el 1923 decidiren recórrer a aquest davant la gravetat de la
situació, i de forma excepcional, controlada i transitòria.

33. 33Agustín Guillamón
granades de mà. Però ja era massa tard per enfrontar-se al cop d’Estat
de Primo de Rivera i la CNT entrà en un altre llarg període de clan-
destinitat organitzativa i de persecució, empresonament i/o exili de la
seva militància.
Aquests grups d’acció foren rebutjats vehementment, als anys
trenta, per determinats sectors (els trentistes), perquè desprestigiaven
a la CNT i confonien l’acció revolucionària amb la delinqüència ar-
mada; però sobretot, perquè el balanç dels anys del pistolerisme havia
acabat amb derrota obrera. L’Estat i la patronal criminalitzaren irracio-
nalment aquests grups d’acció, però també als sindicats únics, ateneus
i grups d’afinitat. Cada Sindicat Únic generava els seus grups d’acció
propis, com a òrgans indispensables de l’acció directa sindical, enfront
als abusos laborals 14
de caps i patrons, incomplint acords, formació de
piquets, autodefensa, i inclús com a factor per substituir o escurçar
vagues a les que mancaven sovint caixes de resistència.
Els sindicalistes més radicals, o els obrers que havien destacat en
una vaga, eren sotmesos al pacte de la fam de la patronal, i un cop
acomiadats no tornaven a ser contractats mai més, a cap empresa, en-
grandint d’aquesta manera els grups d’acció dedicats a realitzar atraca-
ments15
.
Al llarg dels anys trenta l’Estat era molt més dèbil que avui en dia;
no existia la protecció social, ni les prestacions d’atur, malaltia o velle-
sa. També les mesures de seguretat dels bancs eren menors, i els mitjans
i preparació de la policia molt reduïts. Amplis sectors populars vivien
en la penúria més extrema, al marge de tota activitat econòmica. El
sector de la venda ambulant era molt important en aquesta economia
de la misèria, no només perquè permetia sobreviure a un nombrós
col·lectiu de venedors, mitjançant la solidaritat popular, sinó també
perquè reduïa els cost d’alguns productes de primera necessitat, als
barris obrers. I sobretot, cal subratllar el caràcter massiu i permanent
de l’atur durant tota l’etapa republicana, incloent el període de guerra.
Tant les reivindicacions dels vaguistes, com les protestes o expropiaci-
ons alimentàries dels aturats, en nom al “dret a la vida”, necessàriament
radicals i il·legals, a semblança de les accions dels grups d’acció, sempre
eren criminalitzades per la policia i la premsa burgesa; però per a l’ètica
14 I també sexuals, sobretot a la indústria tèxtil, amb una mà d’obra majoritàriament
femenina.
15 BENGOECHEA, Soledad: Reacció en temps de canvi, La patronal catalana davant la
República (1931-1936). D´ahir per vui (3), Barcelona, 2005, pp. 114-116.

34. 34 Els Comitès de Defensa de la CNT
popular la diferència entre legalitat o il·legalitat mancava de sentit en
un món miserable i roí, sotmès a una desenfrenada explotació en la que
es lluitava per sobreviure.
Eren l’Estat i la patronal els que confonien, mitjançant l’opressió
ferotge contra els sindicalistes, aturats, necessitats i pistolers; eren la
justícia i la policia els que il·legalitzaven i perseguien uns i altres. La di-
ferència entre un grup que realitzava expropiacions per ajudar a presos
o finançar la premsa, i un grup d’acció, que s’alimentava (literalment),
o enriquia, amb el botí, radicava només en el destí final del que s’havia
expropiat. Per altra part, la vida no acostuma a adaptar-se al blanc o
negre d’una definició teòrica abstracta, i l’escala de matisos del gris de
la realitat pot ser infinita. Alguns grups d’acció vivien a cavall, entre la
lluita de classes contra l’Estat, la patronal i la societat burgesa, per una
part, i la rebel·lió mil·lenarista o antisocial dels marginals, bohemis i
miserables, per l’altra.
No s’ha d’oblidar mai la prioritària perspectiva cultural i l’eficient
activitat pedagògica del moviment llibertari, que conformava perma-
nentment una extensa xarxa d’ateneus, cooperatives16
, escoles racio-
nalistes i centres culturals de tots aquests grups, que a més podien ser,
excepcional i transitòriament, grups d’acció. Per altra banda, durant
l’etapa del pistolerisme dels anys 1917-23, el militant cenetista posseïa
(o sabia com i on obtenir fàcilment) una pistola, per acord pres per
la CNT, ja que era indispensable per a l’autodefensa i un mitjà eficaç
per disminuir el nombre de sindicalistes assassinats. Posteriorment la
pistola, als anys trenta, concedia al seu portador una aura d’autoritat,
compromís i prestigi, entre unes classes populars que vivien i constru-
ïen una ètica i una societat alternativa a la societat burgesa de l’època.
La violència política del moviment obrer era fruït del terrorisme
d’Estat, arrelat a les institucions i organitzat paral·lelament a la policia
en el Sindicat Lliure, organització de pistolers a sou de la patronal,
tolerada i protegida pels governadors civils.
En tals condicions socials i polítiques no podien arrelar a Ca-
talunya organitzacions reformistes o socialdemòcrates. El radicalisme
cenetista era una conseqüència més del terrorisme de l’Estat i de la
patronal. L’assassinat de Seguí el 1923, suposà escapçar totalment una
evolució purament sindicalista i pactista de la CNT. Als anys trenta, el
republicanisme naufragà davant la retrògrada oposició de les dretes i
16 Existeix un bell i rigorós estudi sobre aquest cooperativisme obrer a DALMAU, Marc y
MIRÓ, Iván: Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-
1939). La Ciutat Invisible, Barcelona, 2010.

35. 35Agustín Guillamón
l’Església en no desenvolupar cap reforma significativa, i per l’incapa-
citat per a resoldre, o pal·liar, el paorós problema de l’atur massiu, que
llançà a la marginació, la il·legalitat i l’insurreccionalisme a gent a sense
altra aspiració que la de menjar una mica de pa, ni més armes que la
seva desesperació.
Assumides, entre finals de 1933 i gener de 1934, les competènci-
es d’Ordre Públic, traspassades al govern de la Generalitat, el binomi
Dencàs-Badia, desplaçà al nacionalisme més moderat de les àrees de
governació. Josep Dencàs, des de la Conselleria de Governació, i Badia,
des de Comissaria, aplicaren una política repressiva anticenetista, de
caire feixista i racista. Intervingueren sistemàtica i decisivament a les
vagues per intentar trencar-les i guanyar-les, maltractaren i torturaren
metòdicament als detinguts anarquistes a comissaria, incrementaren
la persecució contra els nombrosos atracaments dels grups d’acció i
aplicaren abusivament la llei vigent “de Vagos y Maleantes” contra l’or-
ganització i accions dels aturats. Ensems, revitalitzaren el Sometent i
fomentaren l’organització i armament dels “escamots”, milícia catala-
nista, com a organitzacions paramilitars anticenetistes. Els fets del 6
d’octubre, i la conseqüent dissolució del govern de la Generalitat pel
govern central, trencaren una dinàmica que conduïa, probablement a
un enfrontament similar al dels anys del pistolerisme.
El maig de 1935, un Ple de grups anarquistes condemnà els grups
d’acció, fonamentats en atracaments, ja fossin per finançar l’organit-
zació, o per que els seus autors, aturats o no, poguessin sobreviure.
Durruti defensà que havia passat el temps de l’expropiació individual,
perquè s’apropava el de l’expropiació col·lectiva: la revolució17
.
El periodisme burgés “d’investigació”18
s’havia esplaiat en la de-
núncia burgesa, nacionalista i racista d’aquests grups d’acció de “murci-
ans” i de “delinqüents”, que generalitzava interessada i despectivament
al conjunt del moviment anarcosindicalista, sense senyalar el seu caràc-
ter marginal i excepcional, amb l’objectiu de desprestigiar a la CNT. El
perill d’interferència d’aquesta onada d’atracaments “particulars” en la
preparació revolucionària popular era molt real i preocupant.
La diferenciació i codificació teòrica, realitzada més amunt entre
els quadres de defensa, grups d’afinitat i grups d’acció és adequada com
a foto fixa. Però la realitat és sempre més complexa i variable, com una
pel·lícula; pel que hem de considerar que els esquemes d’una foto fixa
17 PAZ, Abel: Durruti, el proletariado en armas. Bruguera, Barcelona, 1978, pp. 310-315.
18 Destacaven els noms de Carlos Sentís, Josep Maria Planes i “Tisner”.

36. 36 Els Comitès de Defensa de la CNT
no contemplen com es podia passar d’una a altra etiqueta, o classifi-
cació, adaptant-se a l’evolució de les organitzacions i al canvi històric,
segons es visqués una etapa de clandestinitat, s’aprofitaven els períodes
de reconeixement legal de la CNT, o s’obrien noves perspectives, graci-
es a les “conquestes revolucionàries” de juliol de 1936.
Això és el que succeí, per exemple, amb el comitè revolucio-
nari de Sant Martí, entre 1936 i 1937. Ja era, de per si, un comitè
de barri un tant especial, en quant apareixia més radicalitzat que la
resta i que fou utilitzat com a centre detenció i interrogatori especial
dels Comitès de Defensa, a Rambla Volart 7, seu del Comitè. Des-
près del greu succés provocat per Antonio Conesa a un hospital de
comarques, pel que va ser detingut i jutjat, el nucli que animava el
comitè de defensa del Comitè revolucionari de Sant Martí, decidí
constituir-se en el grup d’afinitat “El Nuevo Porvenir”, adherit a la
FAI. Seria l’exemple històric excepcional d’un grup que es convertí,
abans de juliol de 1936, en ànima d’un comitè de defensa i desprès
del 19 de juliol en el motor d’un comitè revolucionari de barriada,
per desprès prosseguir amb les seves activitats com a grup d’afinitat19
.
19 Sumari de la Causa criminal contra Antonio Conesa Martínez, José Conesa Martínez i
Antonio Ordaz Lázaro.

37. 37
Capítol 4
Crítiques de la FAI
de Barcelona
als conceptes“Exèrcit”
i de“Poder” del grup
Nosotros (1936)
Durant el primer semestre de 1936 el grup Nosotros s’enfrontà
a la resta de grups de la FAI, a Catalunya, en agres debats sobre dos
concepcions fonamentals, en un moment en el que es coneixien amb
certesa els preparatius militars per a un cruent cop d’Estat. Aquests
dos conceptes eren la “presa del poder” i l’”exèrcit revolucionari”. El
pragmatisme del grup Nosotros, més preocupat per les tècniques in-
surreccionals que pels tabús, xocava frontalment amb els prejudicis
ideològics faistes, això és, amb el rebuig del que denominaven “dic-
tadura anarquista” i un antimilitarisme pregon, que ho deixava tot a
l’espontaneïtat creativa dels treballadors.
Aquest dur atac a les “pràctiques anarco-bolxevics” del grup No-
sotros s’expressà àmpliament a la revista Más Lejos, dirigida per Eusebi
C. Carbó, i en la que figuraven com a redactors Jaime Balius i Maria-

38. 38 Els Comitès de Defensa de la CNT
no Viñuales. Más Lejos publicà les respostes a una enquesta que havia
plantejat en el seu primer número, d’abril de 1936, que consistia en
dos preguntes sobre l’acceptació o rebuig de l’abstencionisme electoral,
i una tercera sobre la presa del poder, que deia així: “Poden els anar-
quistes, en virtut de tals o quals circumstàncies, i vencent tots els escrú-
pols, disposar-se a la presa del poder, en qualsevol de les seves formes,
com a mitjà per accelerar el ritme de la seva marxa cap a la realització
de l’Anarquia?”
Respongueren a l’enquesta Camilo Berneri, Pierrot, Paul Reclus,
Isaac Puente, Amparo Poch, “Nobruzán”, Sebastián Fauré, Federica
Montseny, Evaristo Viñuales, Volin, Pierre Besnard, Fontaura, José
Peirats, Armando Borghi, Ricardo Mestres, Juan Gallego, Melchor Ro-
dríguez, Fernando Planche, José Pros, Alexander Shapiro, Max Nettlau
i Emma Goldman. El número 9, i últim de la revista, sortí el 2 de juliol
de 1936. Gairebé totes les respostes renunciaven de forma categòrica a
la presa del poder, noció que consideraven marxista i autoritària, però en
tot cas aliena a l’anarquisme. Algunes respostes criticaven, més o menys
veladament, als anarco-bolxevics del grup Nosotros, al que considera-
ven fóra del moviment anarquista. Però ninguna resposta oferia una al-
ternativa pràctica a aquella negativa a prendre el poder.Teoria i pràctica
anarquistes semblaven divorciades, en vespres del cop d’Estat militar.
Ple de la FAI de juny de 1936
En el Ple de Grups Anarquistes de Barcelona, reunit el juny de
193620
, es discutí, com a cinquè punt de l’ordre del dia, la “Interpre-
tació Anarquista de la Revolució”, amb la participació dels grups No-
sotros (Garcia Oliver, Durruti i Francisco Ascaso), Nervio, Montaña,
Indomables, Germen, Germinal, Seis Dedos, A, Justicia, Voluntad,
Solidarios, a més dels delegats de la Federació Local i del Comitè Pe-
ninsular.
Comitè Peninsular i Federació Local intervingueren per pro-
posar un canvi en l’ordre del dia i que no es discutís el cinquè punt de
l’ordre del dia, que enfrontava a diferents grups assistents amb el grup
Nosotros.
20 “Acta del Pleno Local de Grupos anarquistas de Barcelona, celebrado el día [il·legible] de
junio de 1936”.

39. 39Agustín Guillamón
El debat segons el grup Nervio21
, havia de centrar-se no tant en
“qüestions de fons”, en les que “tots estem d’acord”, com “en la termi-
nologia de les frases exposades per Garcia Oliver, en vàries ocasions”.
El grup Nosotros entenia “que havien de ser els Grups que diuen
tenir queixes sobre determinades paraules, actituds o conceptes” els
que plantegessin les qüestions o problemes existents, “i llavors el grup
Nosotros esclarirà tot el que cal esclarir-se”.
El grup A22
advertí “que els anarquistes [ja] estem d’acord en
molts punts fonamentals des de fa anys” i que un d’ells, i dels més
fonamentals, era “la destrucció de tot el que signifiqui poder, i que si
algun grup o company entén que aquesta paraula o concepte té una
utilitat aprofitable, no pot ser honradament anarquista”. El grup A
estava acusant a Garcia Oliver d’utilitzar el concepte de poder en un
sentit positiu, i que això el situava al marge de l’anarquisme.
El grup Germen diferencià entre les diferents apreciacions inter-
nes sobre el tema del poder i d’altres qüestions, que podien donar-se en
el nucli de l’organització específica i l’ús confusionista de determinats
conceptes a l’esfera pública. Mentre el primer era tolerable, el segon
no ho era.
El grup Seis Dedos23
, representat per E...24
, va fer un llarguíssim
discurs, estenent-se en consideracions sobre “moviments insurreccio-
nals i revolucionaris ocorreguts en varis països, i la gènesi i desenvo-
lupament dels mateixos”. Cità la insurrecció de Baviera, en la “que
foren diversos companys anarquistes els que van intentar influenciar
d’una forma decisiva, i des del poder”. Subratllà alguns passatges de
Bakunin en els que contemplava “la formació d’un Govern i la defensa
de la revolució mitjançant decrets, si això fos necessari, però sempre
sota el control del poble”. Senyalà l’assassinat d’anarquistes per part
del socialdemòcrata Noske. Semblava que defensava a Garcia Olivers
quan acabà dient que “la tasca de la minoria [de persones] audaces i
determinatives no és la de dirigir aquest moviment, sinó la d’imprimir
un segell pròpiament anarquista”.
21 Santillán, Pedro Herrera, Jacobo Maguiz, Germinal de Sousa, Adolfo Verde, Ildefonso
González, José Mari, Juan Rúa, Vicente Tarín, Horacio Baraco, Simón Radowitzky.
22 Jacinto Toryho, Jacobo Price, Abelardo Iglesias Saavedra, Federico Sabaté, Miguel
Tardaguila, Palmiro Aranda, Francisco López, Juan Osó, José Jiménez Sánchez.
23 Manuel Escorza del Val, Liberato Minué, Abelino Estrada, José Irizalde, Manuel Gallego.
24 E de Escorza.

40. 40 Els Comitès de Defensa de la CNT
Garcia Oliver, pel grup Nosotros, afirmà que “sempre havia es-
tat dins de la disciplina anarquista”, perquè ja “en un altre Ple de la
Federació Local de Grups Anarquistes havia explicat i esclarit els seus
punts de vista i que no es prengueren acords [reprovatoris] sobre la
interpretació d’aquells conceptes”.
Tanmateix, va reconèixer que des de Tierra y Libertad se li havia
demanat que es retirés de les tasques de propaganda en aquell diari,
fet que considerava greu per “la supèrbia de tanta suficiència i potser
també, amb un regust d’autoritat”.
Garcia Oliver declarà, amb certa solemnitat, “que se m’ha cridat
l’atenció [algunes] vegades, i inclús se’m mesuren les paraules i els pas-
sos que dono, i sembla que el que es pretén és que em retiri”, però que ell
no acceptaria tal petició de ningú, excepte de l’Organització en ple, i en
aquest cas acataria “aquests acords sense pretendre escindir”, ni debilitar
a “l’Organització específica”.
Més tard, Garcia Oliver s’estengué àmpliament sobre el concepte
de Comunisme Llibertari, per dir que ell va participà en la redacció de la
ponència de major contingut anarquista de totes les presentades al Con-
grés de la CNT del passat maig, que serviren per redactar el dictamen
final sobre la concepció del Comunisme Llibertari.
Exposà “el seu concepte de la presa del poder”. El primer pas seria el
de “saber fins on es pot arribar”, i decidir “si pretenem arribar a l’infinit”.
Això es, decidir si “pretenem fer només el paper d’incendiaris”, o bé, si
“en l’esclat de la revolució, que produeix un moviment d’expansió tan
gran, que pot arribar a l’infinit”, jugarem un paper, gracies a una “pre-
paració eficaç”, de ser els que “encaminem aquest moviment”, en com-
petència amb “altres sectors que també intenten aprofitar-se d’aquest
moviment d’expansió”.
Afirmà que “la revolució no ve a omplir una necessitat estètica,
sinó a solucionar una sèrie de problemes d’ordre social plantejats”.
Detallà que “iniciat el moviment per la força de les armes, no po-
den ser […] els homes en armes els que concedeixin les noves llibertats
i els nous drets, sinó que ha de ser un congrés nacional”, i que entre
tant no es reuneixi aquest congrés, “el poder de les armes, ha de ser en
mans dels anarquistes, per evitar que estigui en altres mans”.
Garcia Oliver avançà que si el citat congrés no sadollava les aspi-
racions del Comunisme Llibertari, “el nostre deure seria trencar amb
aquest congrés, que no seria revolucionari, i per tant, nosaltres, com a

41. 41Agustín Guillamón
anarquistes, devíem d’impulsar la nostra revolució, per entendre que
com a anarquistes, no podíem ser estàtics i sí partidaris de la Revolució
Permanent”.
Un altre company del grup Nosotros (Durruti o Ascaso?) llençà
en cara al Ple “si és que pensem seriosament en fer la Revolució”. Es
produí una viva discussió i, desprès d’un interval, s’intentà reconduir el
debat als termes en que s’havia plantejat l’ordre del dia.
Un altre company del grup Nosotros (Ascaso o Durruti?) insistí
“en l’aspecte interpretatiu de la Revolució”, i digué “que s’ha de ser
homes. L’època és de realitzacions i d’audàcia i que per tant no podem
de cap manera pensar com es pensava en èpoques passades”. Precisà al
Ple que “no podem de cap manera pensar que el nostre esforç ha de
servir a una força aliena”. Desprès de diverses consideracions sobre fets
passats, conclogué “que la nostra revolució ha de ser anarquista, i que
per tant, una revolució nostra”. Afirmà que “fins aquí no hem fet en
absolut la més petita deixadesa de principis, i que per el contrari el que
pretenem, és aprofitar les nostres forces per al triomf de la Revolució”.
El grup A digué que no havien tingut “mai intenció de senyalar a
cap company”. Raonà que “la revolució anarquista no pot ser altra cosa
que la plasmació de les condicions lliures de convivència”, rebutjant
qualsevol tipus de dictadura: “en cap moment podem encaminar-nos a
la creació de cap poder coercitiu”, acceptant només la defensa “davant
la contingència de que altres forces intentessin esclafar-nos”. Cità a
Malatesta per reafirmar-se en la seva posició antiautoritària i anti-No-
sotros: “no podem arribar mai […] a aconseguir la llibertat per mitjà
de la imposició, i per això mateix, es declara contrari a la afirmació del
component del grup Nosotros”.
El grup Justicia va voler comentar unes frases del grup Nosotros
“referent a si es mesuren les seves paraules o si es discuteixen a les taules
dels cafès”, per respondre que el seu grup “no s’ha reunit mai a les tau-
les dels cafès”. Senyalà que “l’ocupació d’edificis del poder, no és[altra
cosa] que la destrucció del mateix”. Es mostrà “contrari a la formació
de l’Exèrcit [del proletariat]” i afirmà que “unes guerrilles o Grups de
defensa seria la [millor] defensa de la Revolució”. Sentencià que la lli-
bertat no podia imposar-se per la força, sinó per la persuasió.
El grup A intervingué per dir, sorneguerament, que “els com-
panys de Nosotros es mereixen que se’ls hi contesti amb més claredat”,
sobre tot en referència a les seves concepcions sobre “la presa del po-

42. 42 Els Comitès de Defensa de la CNT
der”. Discorregué que els companys que manifestaven escrúpols “cap
als principis àcrates”, deixaven de ser companys; que els que es mani-
festaven partidaris de la presa del poder, deixaven de ser anarquistes.
El grup Voluntad mostrà la seva conformitat amb el grup A, però
que calia reconèixer “la necessitat de la imposició, doncs sense ella no
s’assoliria la revolució”.
El grup Seis Dedos, desprès de confessar la seva inexperiència,
divagà sobres les posicions i conceptes d’uns i altres, sense acabar de
decidir-se per cap d’elles. La presidència, desprès de l’última interven-
ció, pregà que s’exposessin conceptes i que “no es faci com als cafès”.
El grup de Los Indomables reconegué “la capacitat dels com-
panys que exposen les idees que avui són objecte de discussió”. Esti-
mà que “els anarquistes no han de deixar-se arrabassar la revolució”.
Reconegué a Durruti que quan ha esclatat la revolució i no hi ha altra
alternativa que “matar o morir”, era lògic imposar-se “no per deixar
l’anarquia, sinó per afirmar-la”. Rebutjà totalment la posició de Garcia
Oliver sobre el poder, perquè “era la negació de l’anarquisme”. Negà,
de la mateixa forma, que es poguessin establir coincidències i compli-
citats entre el poder, l’exèrcit i el poble.
Francisco Ascaso expressà “la seva estranyesa per el que havia
escoltat dir aquesta nit” i es preguntava “si aquesta és la FAI d’altres
temps”. Rebaté les critiques que s’havien realitzat al grup Nosotros,
referents als conceptes de “poder” i d’”exèrcit”, subratllant el “sentit de
responsabilitat de la militància” i la necessitat d’organització. El redac-
tor de les actes fou molt descuidat i imprecís, i la seva lectura no ens
permet arribar a comprendre clarament la posició defensada per Asca-
so, que parlà de Comunisme Llibertari, de cop d’Estat, de la negació
de tot personalisme. Rebutjà que la premsa el pressionés per a que es
retirés. Afirmà que un cop d’Estat seria “negar-li al poble fer la revo-
lució”. Parlà de les guerrilles, de Rússia, de Durruti. Conclogué que la
FAI no aspirava plenament a la revolució “i precisament per això ens
hem de posar d’acord”.
El president opinà que “han d’acabar-se avui els Garcia Oliver” i
que “no podem fer acte de contradicció [encara que potser va dir, o va
voler dir, de contrició]”.
El grup de Los Solidarios va voler que “s’acabés amb els cafès”. El
grup Germen va demanar que s’ajornés la votació, o es concretés “amb
objecte d’unificar”. El grup Germinal optà per concretar el dictamen
del Ple, però no per a que la FAI rectifiqués, sinó per a “que rebutgi tot
concepte sobre l’exèrcit i el poder” expressat per Garcia Oliver.

43. 43Agustín Guillamón
Segons Garcia Oliver l’organització dels quadres de defensa, co-
ordinats en Comitès de Defensa de barri, a la ciutat de Barcelona, eren
el model a seguir, estenent-los per tot Espanya, i coordinant aquesta
estructura a nivell regional i nacional, per constituir un exèrcit revolu-
cionari del proletariat. Aquell exèrcit hauria de complementar-se amb
la creació d’unitats guerrilleres de cent homes. Molts militants s’oposa-
ven a les concepcions de Garcia Oliver, confiant més en l’espontaneï-
tat dels treballadors que en la disciplinada organització revolucionària.
Les conviccions antimilitaristes, i inclús el pacifisme25
de molts grups
d’afinitat, produïren un rebuig gairebé unànime a les tesis del grup
Nosotros, i molt especialment de Garcia Oliver.
El rebuig a la seva proposició del 21 de juliol de 1936 de
prendre el poder, i “anar a pel tot”, desprès d’esclafar el solleva-
ment militar, entesa per la immensa majoria d’assistents al Ple,
com la implantació d’una “dictadura anarquista”, tingué un prece-
dent en aquell plenari celebrat al juny. A pocs dies del 19 de juliol!
25 MARIN, Dolors: Anarquistas. Un siglo de movimiento libertario en España. Ariel,
Barcelona, 2010, pp. 258-266.

45. 45
Capítol 5
La insurrecció
obrera del 19 i 20
de juliol:
els Comitès de Defensa
derroten l’Exèrcit
El disset de juliol per la tarda l’exèrcit s’havia sollevat a Melilla.
El president del Govern Central, Casares Quiroga, a la pregunta d’uns
periodistes sobre què pensava fer davant l’aixecament respongué amb
un acudit: “S’han aixecat? Bé. Jo me’n vaig a dormir”. El 18 de juliol de
1936 la rebel·lió militar s’havia estès a tot Marroc, Canàries i Sevilla.
La guarnició militar de Barcelona comptava amb uns sis mil ho-
mes, davant dels gairebé dos mil de la Guàrdia d’Assalt i dos-cents
mossos d’esquadra. La Guàrdia Civil, de la que ningú sabia del cert per
quin costat es decantaria, comptava amb uns tres mil. La CNT-FAI
disposava d’uns vint mil militants organitzats en Comitès de Defen-
sa de barriada, disposats a empunyar les armes. Es comprometia, a la
Comissió d’Enllaç de la CNT amb la Generalitat i els militars lleials,

46. 46 Els Comitès de Defensa de la CNT
a aturar als colpistes amb només mil militants armats. Però les nego-
ciacions de la CNT amb Escofet, Comissari d’Ordre Públic, i amb
España, Conseller de Governació, foren infructuoses. La nit del 17 de
juliol el cenetista Juan Yagüe, secretari del Sindicat del Transport Ma-
rítim, organitzà l’assalt a les santabàrbares dels bucs amarrats al port,
aconseguint 150 fusells; als que el 18 se sumà tot l’aconseguit de les
armeries, serenos i vigilants de la ciutat. Aquest petit arsenal, guardat
al sindicat del transport, a les Rambles, provocà un enfrontament amb
la Comissaria d’Ordre Públic, que el reclamava. Es corria el perill d’un
enfrontament armat amb la Guàrdia d’Assalt, i els propis militants ce-
netistes arribaren a amenaçar als, en la seva opinió, massa conciliadors
Durruti i Garcia Oliver. L’incident es tancà amb l’entrega a Guarner,
mà dreta d’Escofet, d’alguns vells fusells inservibles, que evitaren la
ruptura entre republicans i anarquistes la vespra del cop militar.
Des de les tres de la matinada del 19 de juliol una creixent mul-
titud reclamava armes a la Conselleria de Governació, a Pla de Palau.
No hi havia armes per al poble, perquè el govern de la Generalitat
temia més una revolució obrera que l’aixecament militar contra la
República. Joan Garcia Oliver, des del balcó de Governació, requerí
als militants cenetistes a posar-se en contacte amb els Comitès de De-
fensa de les seves respectives barriades, o a marxar a la caserna de
Sant Andreu a l’espera de l’oportunitat d’apoderar-se de l’armament
allà dipositat. Poc més tard, davant l’anunci de l’inici del sollevament
a Barcelona, allà mateix es començà a confraternitzar amb els guàr-
dies d’assalt quan aquests, dotats amb una arma llarga i una curta,
varen entregar la seva pistola al voluntari civil que la reclamava. Al
mateix temps el tinent d’aviació Servando Meana26
, simpatitzant de
la CNT, que feia d’enllaç d’informació entre l’Aviació del Prat i José
María España, entregà les armes dipositades al Palau de Governació als
anarcosindicalistes27
pel seu compte i risc, sense coneixement dels seus
superiors. Els cenetistes del Sindicat de Química iniciaren la fabricació
de bombes de mà.
A les quatre i quart de la matinada del 19 de juliol de 1936
les tropes de la caserna del Bruc, a Pedralbes, havien sortit al carrer,
dirigint-se per l’Avinguda 14 d’abril (avui, Diagonal) cap al centre de la
26 Dades extretes de “Declaración manuscrita de Servando Meana Miranda, capitán del
arma de Aviación”.
27 Abad de Santillán portà un centenar de pistoles al Sindicat de la Construcció. Veure:
ABAD DE SANTILLÁN, Diego: Por qué perdimos la guerra. Plaza Janés, Esplugues del Llobregat,
1977, p. 76.

47. 47Agustín Guillamón
ciutat. Els obrers, apostats en les immediacions de les casernes, tenien
ordres de donar l’avís i no assetjar als soldats fins que no estiguessin
molt allunyats de les mateixes. La tàctica que el Comitè de Defensa
Confederal havia acordat suposava que seria més fàcil abatre a la tropa
al carrer que si romania atrinxerada a les casernes.
El camp de futbol del Júpiter del carrer Lope de Vega fou uti-
litzat com a punt de trobada des del qual iniciar la insurrecció obrera
contra l’aixecament militar, per la proximitat al domicili de la majoria
d’anarquistes del grup Nosotros i l’enorme militància cenetista exis-
tent al barri. El Comitè de Defensa del Poblenou havia requisat dos
camions d’una fabrica tèxtil propera, que foren aparcats al costat del
camp del Júpiter, que els anarquistes probablement utilitzaven també
com a arsenal clandestí. Gregorio Jover vivia al número 276 del carrer
Pujades. Aquest pis, durant la nit del 18 al 19 de juliol, s’havia con-
vertit en lloc de trobada dels membres del grup Nosotros, a l’espera de
l’avís de sortida al carrer dels facciosos. Acompanyaven a Jover, Joan
Garcia Oliver, que vivia molt a prop, al número 72 del carrer Espron-
ceda, gairebé cantonada amb Llull; Buenaventura Durruti, que vivia a
un quilòmetre escàs, a la barriada del Clot; Antonio Ortiz, nascut al
barri de La Plata del Poblenou, al xamfrà dels carrers Wad Ras (avui
Independència) amb Badajoz (avui Doctor Trueta); Francisco Ascaso,
que vivia també molt a prop al carrer Sant Joan de Malta; Ricardo
Sanz, també veí del Poblenou; Aurelio Fernàndez i José Pérez Ibáñez
“el València”. Des del pis de Jover s’arribava a veure el tancat de fusta
del camp del Júpiter, junt al que estaven aparcats els dos camions. A
les cinc del matí arribà un enllaç comunicant que les tropes havien co-
mençat a sortir de les casernes. Els carrers Lope de Vega, Espronceda,
Llull i Pujades, que rodejava el camp del Júpiter, estaven plens a vessar
de militants cenetistes armats. Una vintena dels més experimentats,
posats a prova en mil lluites al carrer, pujaren als camions. Antonio
Ortiz i Ricardo Sanz muntaren una metralladora a la part posterior de
la plataforma del camió que obria la marxa. Les sirenes de les fàbriques
tèxtils del Poblenou van començar a udolar, cridant a la vaga general
i la insurrecció revolucionària, estenent-se a altres barris i als vaixells
solcats al port. Era la senyal acordada per a l’inici de la lluita. Aquest
cop l’alarma de les sirenes prenia el seu significat literal de prendre les
armes per defensar-se de l’enemic: “al arma”. Ambdós camions, bande-
ra roiginegra desplegada, seguits per un estol d’homes armats, cantant
“Hijos del Pueblo” i “A las barricadas”, animats pels veïns abocats als
balcons, enfilaren el carrer Pujades fins a la Rambla del Poblenou, per

48. 48 Els Comitès de Defensa de la CNT
pujar desprès Pere IV, d’allà al Sindicat de la Construcció al carrer
Mercaders, i desprès als Sindicats Metal·lúrgics i del Transport a les
Rambles. Mai les estrofes d’aquelles cançons havien tingut tant de sen-
tit: “per molt que ens esperi la mort més cruenta, en contra de l’enemic
cal que lluitem. El bé més preuat és la llibertat s’ha de defensar amb fe
i coratge”; “a la batalla la hiena feixista amb els nostres cossos sucum-
birà, i el poble sencer amb els anarquistes farà que triomfi la llibertat”.
El grup Nosotros, constituït en Comitè de Defensa Revolucio-
nari, dirigí a Barcelona la insurrecció obrera contra l’alçament militar
des d’un d’aquells camions aparcats a la Plaça del Teatre. El domini
de les Rambles impedia l’enllaç dels sollevats entre Plaça Catalunya i
les Drassanes-Capitania, al mateix temps que permetia encaminar-se
ràpidament, a través de carrers secundaris i estrets del barri Xino i de la
Ribera, en auxili dels combatents de la Bretxa de Sant Pau o de l’Avin-
guda Icària. Era necessari impedir que les tropes que havien sortit de
les seves casernes a la perifèria poguessin arribar al centre de la ciutat i
enllaçar amb Drassanes-Capitania, o prenguessin els centres neuràlgics
de telèfons, telègrafs, correu o emissores de ràdio.
L’estreta relació personal existent entre els components del grup
Nosotros i diferents oficials republicans, especialment de Drassanes i
de l’Aviació del Prat, fou decisiva per la seva efectivitat el 19 de juliol28
,
amb l’entrega de l’important arsenal existent a la caserna de Drassanes
i les armes emmagatzemades a Governació, a més dels continuats bom-
bardejos de l’aviació damunt de les casernes dominades pels facciosos.
La col·laboració de la CNT amb l’Aviació ja s’havia materialitzat dies
abans de l’alçament feixista, mitjançant preuats vols aeris d’estudi i
reconeixement sobre Barcelona, realitzats per diferents membres del
grup Nosotros en avions pilotats pels oficials Ponce de León i Meana,
amb el coneixement de Díaz Sandino, cap d’Aviació del Prat29
.
La preuada col·laboració dels sergents d’artilleria Valeriano
Gordo i Martín Terrer de la caserna de Drassanes30
, que obriren la por-
ta que donava al carrer de Santa Madrona, permeté l’entrada dels grups
anarquistes armats i la detenció de gairebé tota l’oficialitat que sortí
presa per aquella mateixa porta de Santa Madrona. Però les ràfegues
28 GARCÍA OLIVER, Juan: «Ce que fut le 19 de juillet». Le Libertaire (18-8-1938).
29 SANZ, Ricardo: “Francisco Ascaso Morio”. Escrit mecanografiat.
30 El sergent Manzana, malgrat que es citat erròniament a molts llibres com a protagonista
de la jornada revolucionària del 19 de juliol, no pogué intervenir a la lluita donat que estava pres a la
garjola de la caserna, i no fou alliberat fins a la tarda del dia 20. Veure: MÁRQUEZ y GALLARDO:
Ortiz. General sin dios ni amo. Hacer, Barcelona, 1999, p. 101.

49. 49Agustín Guillamón
de metralladora disparades des del proper edifici de les Dependències
Militars permeteren que el tinent Colubí pogués escapar, i prendre el
comandament de la resistència. Les portes travades dels amplis patis,
que comunicaven les antigues Drassanes medievals amb l’edifici de la
Mestrança (avui desaparegut), que donava directament a les Rambles,
on estaven les oficines de la Brigada d’Artilleria i els pavellons d’alguns
oficials, facilitaren que els soldats allí fortificats poguessin resistir l’atac.
Els feixistes recuperaren el control de la caserna, però els cenetistes
s’havien apodera de quatre metralladores, uns dos-cents fusells i diver-
ses caixes de munició. El foc creuat entre els edificis de Dependències
i la part de la caserna de Drassanes que donava a la Rambla de Santa
Mònica, al que s’afegiren metralladores instal·lades a la base del monu-
ment a Colom, els va fer inexpugnables. Donat que els militants dels
sindicats metal·lúrgic i de transport havien sortit cap a la Barceloneta,
les forces anarcosindicalistes que quedaven a la Plaça del Teatre varen
decidir aplaçar l’assalt per traslladar-se a la Bretxa de Sant Pau, amb
l’armament pres a les Drassanes, deixant envoltat el sector baix de les
Rambles, amb els edificis de Dependències i la Mestrança de Drassanes
assetjats per un grup amb Durruti al cap, amb una peça d’artilleria
conduïda pel sergent Gordo.
Cap a les quatres i quart de la matinada començaren a sortir tres
esquadres, a peu, del regiment de Cavalleria de Montesa, a la caserna
del carrer Tarragona. La primera esquadra, desprès d’un tiroteig ini-
cial d’uns vint minuts amb els guàrdies d’assalt, ocupà la Plaça d’Es-
panya, amb una secció de metralladores, confraternitzant a continua-
ció amb aquells guàrdies d’assalt de la caserna situada al xamfrà Gran
Via-Paral·lel, davant de l’Hotel Olímpic (avui Catalonia Plaza Hotel).
Els guàrdies d’assalt i l’esquadra de cavalleria acordaren un curiós pacte
de no-agressió, i en el transcurs del matí sortiren de la caserna dels
d’assalt reforços cap al Cinc d’Oros i la Barceloneta, que no foren mo-
lestats, alhora que aquests permetien el domini de la Plaça d’Espanya
pels insurrectes, i posteriorment el pas d’una companyia de sapadors
des de la Caserna d’Enginyers de Lepant, que pel Paral·lel arribà fins a
Drassanes i les Dependències Militars.
Al carrer Creu Coberta, a l’alçada de l’alcaldia d’Hostafrancs, el
comitè de defensa havia aixecat una barricada que tancava el carrer.
Les tropes sollevades disposaven de dos peces d’artilleria, emplaçades
al costat de la font del centre de la Plaça d’Espanya, que havien arribat
en camionetes des de la caserna dels Docks. Els militars dispararen
un obús contra la barricada d’Hostafrancs, amb una trajectòria massa

50. 50 Els Comitès de Defensa de la CNT
elevada, impactant en un petit parapet aixecat a la cantonada amb car-
rer Riego, produint vuit morts i onze ferits. Era un escenari dantesc,
amb braços, cames i trossos de carn humana penjant d’arbres, fanals
i cables del tramvia. El cap d’una dona decapitada fou llançat fins a
setanta metres del lloc. Els facciosos controlaren la Plaça d’España fins
a les tres de la tarda.
La segona esquadra, amb una secció de metralladores, a la que
se sumà un grup de dretans, foren hostilitzats al carrer València, però
aconseguiren el seu objectiu, que era el de dominar Plaça Universitat
i ocupar l’edifici universitari, a les torres del qual van emplaçar metra-
lladores. Demanaven la documentació als vianants, detenint als afiliats
a la CNT o a partits d’esquerra, Ángel Pestaña entre d’altres. A Ron-
da Universitat tingueren un tiroteig amb un grup armat del POUM
(Partit Obrer d’Unificació Marxista). Durant el transcórrer del matí els
insurrectes foren obligats a replegar-se a l’edifici universitari, assetjats
per un grup de guàrdies d’assalt, als que havien tirotejat, i la gent del
POUM que havien ocupat el Seminari, des del que disparaven da-
munt del jardins universitaris. Completament rodejats, i desprès d’una
deserció massiva, els feixistes es rendiren a les dues i mitja de la tarda a
un destacament de la Guàrdia Civil, sortint al carrer parapetats darrere
dels presoners civils que havien retingut.
De la Caserna d’Enginyers de Lepant, situada a la Gran Via,
a les afores de Barcelona, a Hospitalet de Llobregat (a l’actual Plaça
Cerdà, al solar on avui s’aixeca la Ciutat de la Justícia), havia sortit a
les quatre i mitja una companyia de sapadors que va marxar fins a la
Plaça d’Espanya, on confraternitzà amb l’esquadra de cavalleria, que
dominava el lloc amb metralladores i mitja bateria, i amb els guàrdies
d’assalt instal·lats allà, que inclús havien fixat a la porta de la caserna el
ban de declaració d’estat de guerra. Donada la calma del lloc, se’ls hi
va ordenar marxar a Dependències Militars (a l’actual Govern Militar,
enfront del monument a Colom). Van anar pel Paral·lel, i el carrer Vilà
i Vilà, fins al moll de Barcelona, on s’enfrontaren a una companyia
de guàrdies d’assalt provinents de la Barceloneta, que fou derrotada31
al
trobar-se entre dos focs, entre Drassanes i ells. Seguidament desprès de
deixar un petit grup a Drassanes, la majoria s’instal·là a Dependències
31 A les sis del matí una companyia de guàrdies d’assalt de la Barceloneta havia rebut ordres
de desplaçar-se pel Paral·lel, però desprès d’enfrontar-se inesperadament, davant de Drassanes, amb
una companyia de sapadors, tingué nombroses baixes, entre elles el capità Francisco Arrando, oficial
al comandament (germà d’Alberto Arrando, cap de les forces de Seguretat i Assalt). La companyia
romangué trenta hores assetjada i inactiva als coberts del moll de Barcelona fins la rendició de la
caserna de Drassanes.

51. 51Agustín Guillamón
Militars per defensar l’edifici. Els facciosos havien guanyat la seva pri-
mera victòria i Escofet havia perdut el control del Paral·lel. Els rebels
havien consolidat el seu domini de les Drassanes medievals, de la Du-
ana i de la fàbrica d’electricitat de les Tres Xemeneies, i controlaven
doncs el Passeig Colom i la part baixa del Paral·lel. Per trencar aquest
control i aïllar els insurrectes de Plaça Espanya dels de Drassanes, els
obrers del Sindicat de la Fusta i el Comitè de Defensa del Poble Sec
aixecaren ràpidament una gran barricada a la Bretxa de Sant Pau, entre
el Molino i el bar Chicago.
La tercera esquadra, que havia sortit de la caserna de cavalleria
del carrer Tarragona, tenia per missió consolidar el domini del Paral·lel
pels facciosos, amb l’objectiu d’enllaçar la seva caserna amb Capitania.
Però ara, en arribar a l’alçada de la Bretxa de Sant Pau, no pogue-
ren superar una monumental barricada de llambordes i sacs terrers,
que dibuixava un doble rectangle al bell mig de l’avinguda, perquè un
intens tiroteig els hi tancava el pas. Els militars només aconseguiren
ocupar el Sindicat de la Fusta de la CNT al carrer Roser i la barrica-
da, abandonada pels militants cenetistes, quan seguint el Pla Mola32
,
avançaren escudant-se rere dones i nens del barri. Desprès els soldats
instal·laren tres metralladores, una enfront del bar La Tranquilidad
(Paral·lel 69, paret amb paret amb el Teatre Victòria), una altra al terrat
de l’edifici adjacent al Molino, i la tercera a la barricada de la Bretxa
de Sant Pau, que foren usades a tort i a dret. Eren les vuit del mati. La
tercera esquadra havia necessitat dues hores per prendre la barricada,
defensada pel Comitè de Defensa del Poble Sec i militants del Sindicat
de la Fusta. Però els obrers seguien hostilitzant a la tropa des de l’altre
costat de la Bretxa, des dels terrats dels edificis propers i des de les can-
tonades de tots els carrers. A les onze del mati la tercera esquadra havia
aconseguit dominar tot l’espai de la Bretxa, en acabat de cinc hores de
combat. Malgrat tot, l’intent realitzat per les tropes situades a Plaça
Espanya de reforçar als seus companys de la Bretxa havia estat aturat a
l’alçada del cinema Avenida (Paral·lel 182), pel tiroteig i assetjament al
que foren sotmesos des dels murs del recinte firal que donaven al Para-
l·lel, i des del carrer Tamarit. Els cenetistes decidiren contraatacar a la
Bretxa, indirectament des del carrer Conde del Asalto (avui Nou de la
32 El Pla del General Mola, director de l’alçament militar contra el govern republicà,
ordenava l’ús del terror pels feixistes com a únic métode eficaç davant una resistència popular massiva.
Contemplava expressament amenaces contra infants i dones dels resistents, així com afussellaments
massius. La minoria de militars i feixistes sotllevats necessitava, des d’un primer moment, imposar-
se amb el terror a un enemic molt més poderós, mitjançant una guerra d’extermini que ja havien
practicat a la guerra colonial del Marroc.

52. 52 Els Comitès de Defensa de la CNT
Rambla) i altres punts, infructuosament. Els veïns del Poble Sec aixe-
caren barricades per defensar el barri, als carrers Mata, Cabanes, Blai,
Concòrdia i altres. Una desena de guàrdies d’assalt, que havien estat
requerits a la Bretxa per l’oficial d’Assalt que combatia amb els mili-
tars sollevats, decidiren sumar-se a les forces populars. Poc desprès, els
reforços cenetistes procedents de la Plaça del Teatre, desprès d’assaltar
l’Hotel Falcón, des d’on havien estat tirotejats, es desplaçaren des de
les Rambles pel carrer de Sant Pau, i desprès de pactar amb la Caserna
de Carabiners la seva neutralitat i buidar la presó de dones de Santa
Amàlia, arribaren pel carrer de les Flors fins a la Ronda Sant Pau, ba-
tuda pel foc de la tropa facciosa. Ortiz amb un petit grup, que portava
les metralladores preses a Drassanes, aconseguí creuar a l’altre costat de
la Ronda, construint ràpidament una petita barricada que els posava
a resguard dels trets de les tres metralladores enemigues instal·lades a
la Bretxa. Els anarquistes pujaren al terrat, i emplaçaren les seves me-
tralladores al capdamunt de l’edifici del bar Chicago, que protegiren
amb les seves ràfegues l’assalt en tromba i directament sobre la Bretxa,
coordinat simultàniament des del carrer de les Flors, des d’ambdós ex-
trems del carrer Aldana, des del carrer de les Tàpies i des del cafè Pay-
Pay del carrer Sant Pau, situat enfront de l’església romànica de Sant
Pau del Camp, al que havien entrat per la porta posterior33
, i en una
maniobra encerclant des del carrer Hortes. El capità que manava la
tropa vora la metralladora, situada enmig de la Bretxa, fou abatut pels
trets de Francisco Ascaso, el més avançat i millor situat dels atacants,
que avançaven corrent a descobert. Un tinent intentà rellevar el co-
mandament del capità caigut, per seguir resistint, però fou abatut per
un caporal de la pròpia tropa. Era el principi de la fi del combat. Entre
les onze i les dotze del migdia la tercera esquadra havia estat derrotada,
i la Bretxa de Sant Pau recuperada pels obrers. Mentrestant Francisco
Ascaso saltava d’alegria brandant el fusell per sobre del seu cap, Gar-
cia Oliver no parava de cridar “si es pot amb l’Exèrcit!”. En aquest
punt clau de la ciutat els anarcosindicalistes, entre els que es trobaven
Francisco Ascaso, Joan Garcia Oliver, Antonio Ortiz, Gregorio Jover
i Ricardo Sanz34
, havien derrotat l’Exèrcit desprès de més de sis hores
33 Perquè tot el carrer Sant Pau estava batut per les metralladores emplaçades al centre del
Paral·lel i al terrat de l’edifici contigu amb el Molino.
34 I molts militants cenetistes anònims entre els que es trobava Quico Sabaté, militant del
Sindicat de la Fusta, que també estigué el dia 20 a l’assalt de Drassanes, i que durant el franquisme
fou un célebre maquis.

53. 53Agustín Guillamón
de combat. Un reduït número de soldats seguiren resistint, refugiats a
l’interior del Molino, on desprès d’esgotar tots els cartutxos es rendiren
definitivament cap a les dues de la tarda.
El regiment d’infanteria de Badajoz (de la Caserna de Pedralbes)
havia estat requerit a Capitania pel general Llano de la Encomienda, i
allà es dirigí, encara amb el propòsit de posar-se a les ordres del general
Goded, que des de Palma de Mallorca volava ja a Barcelona per liderar
l’alçament militar. A l’arribar a la Gran Via, la companyia del capità
López Belda continuà descendint pel carrer Comte d’Urgell fins al Pa-
ral·lel, on foren tirotejats, i des d’allí arribaren a Drassanes, monument
de Colom i Capitania, on reforçaren la tropa existent. López Belda i
els sapadors foren les úniques tropes faccioses que assoliren amb
èxit l’objectiu proposat, que en el seu cas era reforçar Drassanes i
Capitania.
La resta de la columna, amb el comandant López Amor al cap-
davant, es dirigí per la Gran Via cap a Plaça Catalunya, sostenint un
tiroteig amb l’esquadra del regiment de Montesa, que ja havia ocupat
Plaça Universitat. Desfet l’error, una companyia baixà per Ronda Sant
Antoni en direcció Capitania, però arribats a l’alçada del Mercat de
Sant Antoni, fou hostilitzada pels Comitès de Defensa, que no podien
permetre que reforcessin les tropes que lluitaven a la Bretxa, havent de
refugiar-se als Escolapis, on es rendiren una hora més tard, desprès
d’una dura resistència.
Desprès de deixar efectius de reserva a la Universitat, la resta de
la tropa, a les ordres de López Amor entrà des de carrer Pelai i Ronda
Universitat a la Plaça Catalunya, donant visques a la República, rode-
jats per una multitud curiosa i expectant que desconeixia si eren tropes
adeptes o sollevades. En acabat d’un tiroteig entre la tropa facciosa i
els guàrdies d’assalt van aparèixer mocadors blancs, hi hagué un alto
el foc, i els guàrdies i els soldats s’abraçaren i confraternitzaren. La
multitud de civils armats arribà a desarticular la formació de la tropa
mesclant-se amb els soldats. L’equívoc, l’astuta tàctica d’uns i altres, la
indecisió dels guàrdies, el recel dels obrers i l’excessiva proximitat física
crearen un desordre increïble i perillós.
La plaça estava ocupada per reserves de la Guàrdia d’Assalt i per
nombrosos militants obrers armats a la part de les Rambles, Telefò-
nica i Portal de l’Àngel. El comandant López Amor donà l’ordre de
demanar la documentació als civils, en la seva majoria cenetistes, però
davant la impossibilitat de detenir-los a tots decidí expulsar-los de
l’emplaçament, i situar metralladores als quatre extrems de la plaça: al

54. 54 Els Comitès de Defensa de la CNT
terrat de la Maison Dorée (cantonada amb Rivadeneira, a la part del
solar actualment ocupat per una botiga de la cadena Sfera), al terrat
del Cinema Catalunya (aproximadament on ara esta Habitat), a l’Ho-
tel Colón (que actualment allotja la botiga Apple, lúdica i joiosament
okupat35
per grups “antisistema” del 25 al 29 de setembre de 2010) i
al Casino Militar (avui engolit per El Corte Inglés), i les dos petites
peces del 7,5 al centre de la Plaça Catalunya. López Amor es dirigí a la
Telefònica, amb la intenció d’ocupar-la i controlar les comunicacions.
L’inicial col·laboració dels d’Assalt, propiciada per la traïció de l’oficial
de comandament, tinent Llop, es transformà, passat un període de
confusió d’uns deu minuts, en oposició manifesta.
López Amor ordenà que les dos peces situades enmig de la plaça
disparessin sobre la Telefónica. Foren tres canonades que estigueren
apunt de tallar les comunicacions. Es generalitzà el tiroteig, dins i fora
de l’edifici. En aquests moments de confusió un grup de guàrdies d’as-
salt capturà a López Amor enfront el Casino Militar. Les companyies
de la Guàrdia d’Assalt, junt amb els obrers en armes, es van fer forts al
carrer Fontanella, pisos superiors de la Telefónica, Portal de l’Àngel i
les Rambles.
Els carrers Pelai, Bergara i Ronda Universitat ja havien estat con-
querits pels militants obrers, aconseguint aïllar els militars, que final-
ment no tingueren més remei que refugiar-se a l’Hotel Colón, la Mai-
son Dorée, el Casino Militar i els baixos i primer pis de la Telefónica,
des d’on resistien l’atac popular i dels guàrdies d’assalt. El centre de la
plaça era terra de ningú. S’havia evitat que aquelles tropes poguessin
baixar per les Rambles fins a Drassanes i Capitania, o per Fontanella i
Portal de l’Àngel fins a la Comissaria de Via Laietana o el Palau de la
Generalitat. També s’havia evitat que la Telefónica i les emissores de
ràdio properes caiguessin en mans dels facciosos.
Els obrers de la Telefónica tallaren les comunicacions de Capi-
tania amb les casernes sollevades. Les forces populars prengueren molt
aviat el Casino Militar i la Maison Dorée, gràcies a la intervenció com-
binada de guàrdies d’assalt i obrers, que havien assentat les seves posi-
cions utilitzant els túnels del metro. La resistència dels sollevats, que ja
només controlaven l’Hotel Colón, cosit a canonades, i els baixos de la
Telefónica, finalitzà a les quatre de la tarda, quan es rendiren a l’atac,
tardà però decisiu, de la Guàrdia Civil, recolzada pels d’Assalt i l’entu-
35 Des de la torre de l’edifici es despenjà una enorme pancarta que deia: “La banca ens
asfixia, la patronal ens explota; els polítics ens menteixen; CCOO i UGT ens venen” i una altra amb
l’emblema “Contra la dictadura del capital, vaga general”.

55. 55Agustín Guillamón
siasme popular, que sentia un fort recel dels tricornis. Una ingent mul-
titud emplenava les cantonades, boques de metro i carrers pròxims.
Aparegueren banderes blanques a l’Hotel Colón i llavors la rauxa po-
pular ho desbordà tot. Retronà de nou el canó que Lecha havia arrosse-
gat des del carrer Pau Claris. Durruti i Obregón (que morí en l’atac) en
un massiu assalt des de les Rambles dels militants anarcosindicalistes, a
pit descobert, recuperaren els baixos de la Telefónica. Simultàniament
guàrdies civils i obrers, Josep Rovira del POUM al capdavant, entraven
a l’Hotel Colón i feien presoners als oficials. La plaça estava sembrada
de cadàvers. També aquí l’Exèrcit havia estat vençut.
Des de la Caserna de Girona, o de Cavalleria de Santiago, a la
cruïlla Lepant/Travessera de Gràcia, prop de l’Hospital de Sant Pau,
sortiren cap a les cinc de la matinada tres esquadres d’uns cinquanta
homes cadascuna, a peu, amb metralladores carregades en automòbils.
El seu objectiu era dominar el Cinc d’Oros (avui plaça de Juan Carlos
I), a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Diagonal, per desprès baixar a
Plaça Urquinaona i Arc de Triomf. Foren lleugerament hostilitzats al
llarg de tot el seu recorregut pels carrers de Lepant, Indústria, Passeig
de Sant Joan (llavors García Hernández) i carrer Còrsega. Però al Cinc
d’Oros els esperaven vàries companyies de la Guàrdia d’Assalt, amb
una esquadra de cavalleria i una secció de metralladores, acompanyats
per una multitud de militants obrers, apostada als terrats, balcons, ar-
bres i portals, armats amb automàtiques i bombes de mà. De manera
inesperada per als sollevats, que avançaven sense la precaució d’un grup
d’exploradors, un substancial foc escombrà la avantguarda produint un
gran nombre de baixes entre la tropa i els oficials. El coronel Lacasa,
que dirigia el regiment de Santiago, es refugià amb els oficials supervi-
vents i alguns soldats al Convent dels Carmelites, emplaçat a la Dia-
gonal amb cantonada carrer Roger de Llúria, on amb l’activa ajuda dels
monjos es feren inexpugnables gràcies a les metralladores instal·lades
als baixos i al terrat36
. El destacament de la Guàrdia Civil, enviat per
a combatre’ls, se’ls uní en la resistència. El coronel situà al voltant del
convent llocs d’avançada a les cruïlles dels carrers Còrsega/Santa Tecla,
Pau Claris/Diagonal i Menéndez Pelayo (avui Torrent de l’Olla)/ Ro-
ger de Llúria, que donades les nombroses baixes es veié obligat a retirar
a última hora de la tarda. Ja a la nit, els feixistes situats al convent,
pactaren rendir-se a la Guàrdia Civil a la matinada del dia següent.
36 Pel que sembla el coronel Lacasa havia preparat ja, la nit anterior, el convent per a
convertir-lo en hospital-fortalesa, situant també metralladores al terrat de la Casa de les Punxes,
enfront del convent.

56. 56 Els Comitès de Defensa de la CNT
A molt poca distància, a la confluència de carrer Balmes amb Di-
agonal, mitja hora desprès de l’inici de l’enfrontament al Cinc d’Oros,
quatre camions procedents del Parc d’Artilleria de Sant Andreu, que
transportaven cinquanta artillers amb destinació a Plaça Catalunya, fo-
ren emboscats, detinguts i aniquilats per les descàrregues de fusell dels
obrers i guàrdies d’assalt. Armes i canons foren presos pels Comitès de
Defensa.
El regiment d’Artilleria de Muntanya, a la caserna dels Docks
d’Avinguda Icària, fou el focus principal de conspiració en l’aixeca-
ment militar. De la caserna havien aconseguit sortir-ne dos camione-
tes, amb sengles peces d’artilleria, que arribaren amb èxit al seu destí
a Plaça d’Espanya. Una peça, col·locada al centre del pati, anunciava
amb el seu estrèpit que l’artilleria havia sortit al carrer. A les sis s’orga-
nitzà una columna, amb el comandant Fernández Unzué al capdavant,
que tenia per objectiu prendre primer el Palau de Governació, i acte
seguit el Palau de la Generalitat. L’octubre de 1934, aquest mateix co-
mandant, al capdavant d’una sola bateria, n’havia tingut prou amb
començar a disparar contra el Palau de la Generalitat, per veure im-
mediatament la bandera blanca que posava fi a la rebel·lió catalanista
de Companys. Un avió bombardejà la caserna abans de la seva sortida,
causant algunes baixes i certa desmoralització. Malgrat tot sortiren les
tres bateries al carrer, sense esperar l’arribada de les dues companyi-
es del Regiment d’Infanteria d’Alcántara, que era a la vora i havia de
cobrir-los. Que les bateries havien d’anar protegides per la infanteria
era cosa de manual, donat que les peces d’artilleria havien d’avançar
lentament pel centre del carrer, al descobert, arrossegades per animals;
però els oficials estaven convençuts de que la pleballa fugiria en escoltar
el retrò de la primera canonada.
Dementre a la Barceloneta l’exaltació de veïns i portuaris es
convertí en un crit unànime que exigia armes. El comandant Enrique
Gómez García, de la caserna de la Barceloneta de la Guàrdia d’Assalt,
davant la imminència de l’enfrontament, decidí repartir armes a qui
deixés, com a garantia de devolució, el carnet sindical o polític. La
primera bateria, dirigida pel capità López Varela, aconseguí avançar
sense dificultat fins a sobrepassar el pont de Sant Carles (avui desapa-
regut), que creuava l’Avinguda Icària i les vies ferroviàries, quan ines-
peradament li dispararen un grup de forces d’Assalt, i obrers armats
per aquests, posicionats a les immediacions de la Plaça de Toros de la
Barceloneta (avui desapareguda), al mateix pont, als vagons i tàpies del

57. 57Agustín Guillamón
ferrocarril, als balcons i als terrats més propers. Ràpidament se suma-
ren a la lluita un eixam de militants obrers del Poblenou, la Barcelone-
ta, i els sindicats del Transport i Metal·lúrgic de les Rambles.
Les tres bateries es trobaren tenallades entre dos flancs, obstacu-
litzant-se unes a altres l’avenç. López Varela aconseguí emplaçar les
metralladores i els quatre canons de la seva bateria, i començà a dispa-
rar, sense deixar avançar cap a la Barceloneta. Desprès de dues hores
de lluita a la defensiva les dues bateries de rereguarda, immobilitzades
i constantment assetjades per atacants ben parapetats, aconseguiren re-
tornar a la caserna amb nombroses pèrdues, en una retirada caòtica,
marcada pel terror i la desbandada de les bèsties que transportaven
unes municions que esclataven en ser tocades pels trets. Ja a l’entrada
de la caserna tingueren catorze baixes, causades pel metrallament de
dos avions, que poc després bombardejaren amb menor fortuna l’inte-
rior de la caserna.
La bateria de López Varela, que ja no podia retrocedir, no pogué
superar la confluència de l’Avinguda Icària amb el Passeig Nacional,
tancada per una enorme barricada de dos metres d’alçada, que els por-
tuaris havien aixecat amb les habituals llambordes i els menys habituals
sacs de garrofes, a més de les fustes i cinc-centes tones de bobines de
paper descarregades en mitja hora per carretons elèctrics del vaixell
“Ciudad de Barcelona”, atracat al veí “moll de les garrofes”, punt habi-
tual d’estiba de les garrofes dels velers que les transportaven de les po-
blacions costaneres de Castelló i Tarragona. La bateria era hostilitzada
pels trets de morter que se li feien des del terrat de Governació, així
com per les nombroses descàrregues de fusell i metralladora procedents
de l’Escola Nàutica i del Dipòsit Franc. Els militars canonejaven bar-
ricades i multitud, produint en les dues terribles bretxes; però les bar-
ricades es refeien i la multitud tornava a intensificar el seu atac tancat.
La posició dels rebels es va fer insostenible. A les deu reberen l’ordre de
retirada, però aquesta es convertí en un martiri, perquè a mesura que
els soldats intentaven retirar-se, les bobines de paper, convertides en
barricades mòbils, avançaven empeses per treballadors sense armes,
mentre altres ben protegits rere les bobines llançaven bombes de mà
i disparaven sense treva. Es produí un assalt final sobre una trentena
d’homes, parapetats rere les seves peces d’artilleria i els animals morts,
arribant-se a la lluita cos a cos. López Varela, ferit, fou traslladat a
Governació, amb la resta d’oficials fets presoners, mentre els soldats
confraternitzaven amb el poble. S’havien aconseguit diversos canons i
armament: encara no eren les deu i mitja del matí.

58. 58 Els Comitès de Defensa de la CNT
La caserna dels Docks estava assetjada, amb una barricada col·lo-
cada a cent metres de la porta principal. La infanteria del Regiment
d’Alcántara fou fàcilment repel·lida en dues ocasions, encara que al-
guns soldats aconseguiren entrar per sorpresa a la caserna, sense alterar
la desesperada situació dels assetjats, que cap a les vuit de la tarda es
rendiren a uns oficials de la Guàrdia d’Assalt, que es feren càrrec dels
presoners. Per la nit la caserna fou presa pels Comitès de Defensa de la
Barceloneta i Poblenou, sense trobar resistència.
A la vora del Parc de la Ciutadella hi havia dos casernes: la d’In-
tendència, fidel a la República, fins al punt de confiar-los-hi la sepa-
ració i vigilància dels dos terços de la Guàrdia Civil, que a les ordres
del coronel Escobar pujaren per Via Laietana per prendre la Plaça Ca-
talunya; i la Caserna del Regiment d’Infanteria d’Alcántara, amb una
oficialitat dividida entre simpatitzants i oposats a l’alçament, que man-
tingué una curiosa neutralitat i una típica “precaució soldadesca” que
tingué per resultat que les tropes sortissin molt tard al carrer, desprès
de les nou del matí, per ordre del general Fernández Burriel. Una com-
panyia tenia la missió de socórrer l’assetjada caserna d’Artilleria dels
Docks, que fracassà davant l’oposició d’una multitud en armes que
les va fer tornar aviat a la seva caserna. La segona companyia tenia per
objectiu l’ocupació dels estudis de Radio Barcelona37
, al carrer Casp
número 12. Assetjada la tropa a la Plaça Urquinaona, intentaren des-
esperadament pujar pel carrer Roger de Llúria cap a Casp, però al cap
d’una hora d’un dur combat la companyia estava pràcticament desfeta,
podent un grup refugiar-se a l’Hotel Ritz, on es rendiren a canonades.
La caserna del Regiment d’Artilleria Lleugera nº7 i el Parc
d’Artilleria eren dos edificis situats a l’extrem del carrer Sant Andreu
del Palomar. Els facciosos organitzaren la defensa conjunta d’ambdós
edificis, comptant amb la col·laboració d’elements civils, en la seva
majoria monàrquics que havien reaccionat desfavorablement a l’arenga
que el capità Reinlen els dirigí amb els crits finals de “Viva España” i
“Viva la República”. Al Parc d’Artilleria es custodiaven uns trenta-mil
fusells.
Desprès de la primera sortida dels quatre camions que foren ani-
quilats a la cruïlla Diagonal/Balmes, s’organitzà la sortida d’una sego-
na agrupació que tenia per missió recolzar la Infanteria del Regiment
Badajoz (que s’havia refugiat ja en varis edificis de la Plaça Catalunya,
sense poder avançar més). Aquesta segona agrupació estava formada
37 A l’alçada d’Arc de Triomf es creuaren amb la Guàrdia Civil, que anava a concentrar-se a
Pla de Palau. Els comandaments d’ambdues formacions se saludaren, evitant la confrontació.

59. 59Agustín Guillamón
per una bateria (quatre canons). Arribà al carrer Bruc, des del carrer
Diputació, a les set del matí, desprès d’un recorregut de sis quilòme-
tres, sense gairebé incidents desfavorables. A la cruïlla Bruc amb Dipu-
tació foren sorpresos per un grup d’Assalt i obrers armats.
El tiroteig posà en avís a les forces d’Assalt properes que protegien
la Comissaria d’Ordre Públic a Via Laietana, i a les que acudiren des
del Cinc d’Oros a la Plaça Catalunya, així com a les forces populars que
assetjaven l’Hotel Colón i la Telefónica. La bateria avançà pel carrer
Diputació fins al carrer Pau Claris, però al mirar de baixar per aquest
carrer i travessar la Gran Via, es produí un abundant foc de fusell i
metralladora, que provocà nombroses baixes entre la tropa i el bestiar.
Col·locats els canons i les metralladores a l’illa formada pels carrers
Diputació, Pau Claris, Roger de Llúria i Gran Via, dispararen contra
la multitud que no deixava de reagrupar-se i contraatacar. Els setanta
soldats que formaven la bateria enfrontaven un atac molt més nom-
brós, ara situat als terrats, en portals i balcons, i que sobretot no cessava
en la seva empenta, malgrat els trets de l’artilleria. Els reforços que
acudiren en ajuda de les forces populars estaven formats per dues com-
panyies de guàrdies d’assalt, ja que una companyia refusà el combat
per retornar còmodament a la seva caserna de la Plaça d’Espanya, i per
centenars d’obrers, que no deixaven de sumar-se al combat. La situació
de la bateria sollevada era cada volta més difícil. Però desprès de dues
hores de combat la mortaldat causada pels canons era espantosa. Els
canons estaven defensats per una línia de metralladores, que feia inac-
cessible qualsevol atac. Els guàrdies d’assalt defallien, considerant que
estaven mancats dels mitjans adequats per enfrontar-se a l’artilleria.
L’original i arriscada tàctica utilitzada per un grup de militants cene-
tistes, per realitzar amb èxit l’atac final, consistí en enfilar-se a la plata-
forma posterior de tres camions, i desprès llençar-los a tota velocitat
sobre la línia de metralladores, i saltar dels vehicles, llençant bombes
de mà. Amb la sorpresa destruïren i sobrepassaren la línia defensiva de
les metralladores, que acte seguit foren utilitzades pels obrers contra els
artillers. A les onze del matí el combat havia cessat. Mentre els oficials
facciosos es rendien a la Guàrdia d’Assalt, els anarcosindicalistes s’apo-
deraren ràpidament de les metralladores i d’un canó, que arrossegaren
a pes fins a Plaça Catalunya.
A l’edifici de Capitania, al Passeig Colom, on estaven els coman-
daments de la Divisió de Catalunya, els generals i alts oficials semblava
que representessin una òpera bufa. Ningú obeïa ja al general Llano de
la Encomienda, comandament suprem de la Divisió, i lleial a la Repú-

60. 60 Els Comitès de Defensa de la CNT
blica, però ningú s’atrevia tampoc a destituir-lo i prendre el coman-
dament. El general sollevat Fernández Burriel permeté que Llano, des
del seu despatx, seguís donant ordres, o rebent trucades telefòniques.
Tot eren retrets de guant blanc, fatxenderies de caserna i invocacions a
l’honor. Quan el general Goded, desprès de declarar l’estat de guerra
a Mallorca i dominar fàcilment l’illa, arribà a Barcelona cap a les dotze
i mitja en uns hidroavions, per encapçalar el sollevament a Catalunya,
no podia entendre que Llano de la Encomienda seguís lliure, i l’Estat
Major no hagués centralitzat encara les operacions dels facciosos. El
trajecte de Goded des de l’Aeronàutica Naval fins a Capitania estigué
estampat pel soroll d’intensos tirotejos i el llunyà retrò de l’artilleria.
Desprès d’una sèrie d’imprecacions mútues i amenaces de mort amb el
general Llano, Goded s’enfrontà a la situació militar existent en aquell
moment. Féu una infructuosa trucada telefònica al general Arangu-
ren, de la Guàrdia Civil, per a que es posés a les seves ordres. Aran-
guren que estava al Palau de Governació, acompanyat i discretament
vigilat per España, Pérez Farrás i Guarner, refusà unir-se als sollevats.
Ordenà Goded a la Infanteria del Regiment d’Alcántara que intentés
de nou auxiliar les tropes d’artilleria dels Docks. No podia comprendre
que aquestes haguessin sortit sense protecció de la infanteria. Davant la
desmoralització que produïa entre els facciosos el constant bombardeig
i metrallament de l’aviació ordenà, mitjançant un enllaç, que els hi-
droavions que l’havien portat bombardegessin l’aeroport del Prat. Però
quan l’enllaç arribà a Aeronàutica amb l’ordre escrita, els hidroavions
ja havien partit cap a seva base a Maó, davant la manifesta hostilitat
de la marineria i del personal d’Aeronàutica. Eren les dues i mitja i
la derrota dels sollevats semblava ja segura. Goded intentà en aquell
moment portar reforços des de Mallorca, Saragossa, Mataró i Giro-
na. Amb Mataró i Girona no pogué parlar telefònicament, ni enviar
a ningú, perquè el cotxe blindat tenia els pneumàtics rebentats per
projectils. Saragossa i Palma estaven massa lluny per a que la seva ajuda
fos efectiva. Tampoc la Infanteria del Regiment d’Alcántara assolí els
seus objectius, ja que fou fàcilment rebutjada en el seu segon intent
d’aproximar-se a la caserna dels Docks, i els soldats que aconseguiren
entrar per sorpresa a la caserna foren insuficients per aixecar el setge.
Una multitud heterogènia, formada per militants obrers que llu-
ïen fusells, cascs i cartutxeres guanyades a l’enemic i guàrdies d’assalt
amb la casaca descordada, o en samarreta, arrossegaren els canons pre-
sos a Diputació/Pau Claris, baixant per la Via Laietana amb el propòsit

61. 61Agustín Guillamón
d’assaltar la Divisió. L’obrer portuari Manuel Lecha, antic artiller38
,
col·locà les peces a la Plaça d’Antonio López per disparar directament
sobre l’edifici de Capitania, mentre les bateries preses a l’Avinguda Icà-
ria assajaven el tir indirecte des de la Barceloneta. Eren les cinc de la
tarda. Goded, en veure els preparatius, telefonà a España, Conseller
de Governació, per exigir-li amb fanfarroneria la seva rendició, rebent
com a resposta un termini de mitja hora per rendir-se, amb la garantia
de conservar la vida, ja que expirat el termini l’artilleria començaria a
disparar. A les cinc i mitja s’iniciaren els trets d’artilleria. Quaranta ca-
nonades i una fuselleria cada cop més pròximes no oferia dubtes sobre
la imminència de l’assalt. Aparegué la bandera blanca i cessà el foc a
ambdós costats, però quan un oficial lleial s’aproximà per obtenir la
rendició, tornaren a esclafir les metralladores de Capitania. Es reinicià
la lluita i quan les portes estaven a punt de cedir tornà a aparèixer la
bandera blanca, però en aquesta ocasió els assaltants no van aturar el
foc, i acabant d’ensorrar les portes entraren a la força a Capitania. Eren
les sis de la tarda. El comandant Pérez Farrás39
, amb perill de la pròpia
vida, aconseguí protegir al general Goded d’un linxament segur, en el
que van finar alguns oficials vestits de civil, i traslladar-lo al Palau de
la Generalitat, on fou convençut per Companys per a que emetés pels
micròfons de ràdio, allà instal·lats, una crida per a que cessés el foc: “La
sort m’ha estat adversa i jo he quedat presoner. Per tant, si voleu evitar
un vessament de sang, els soldats que m’acompanyeu quedeu lliures de
tot compromís”. Eren les set de la tarda. El missatge fou gravat i emès
per les emissores de ràdio cada mitja hora, amb notables efectes pro-
pagandístics a tota Espanya.
El triomf popular fou tant contundent que diversos edificis cai-
gueren per si mateixos, sense cap violència, com cau la fruita madura.
El director de la Presó Model obrí les portes als presos, anticipant-se
al motí en curs i al previsible assalt de la presó. Al carrer Mercaders
número 26 tenia la seva seu el Sindicat de la Construcció, a més del
38 La increïble gesta de “El Artillero” fou recollida en una breu nota, publicada a Solidaridad
Obrera (27 de juliol 1936), en la que es narrava com aquest havia conquerit dos canons durant la lluita
entaulada contra l’artilleria lleugera a Diputació-Roger de Llúria, com desprès havia aconseguit rendir
als feixistes refugiats al proper Hotel Ritz, posteriorment a disparar tres canonades; d’allà es desplaçà a
la Plaça de Santa Anna (avui sense placa, al final de Portal de l’Àngel, a la cruïlla Cucurella-Arcs) des
d’on disparà, amb tir directe, contra l’Hotel Colón fins a la seva rendició. Es desplaçà amb els seus
canons sobre Capitania. D’allà es desplaça fins a la Diagonal, per acabar al capvespre a la barriada de
Sants, disparant contra una esglèsia al carrer Galileu, fins a obtenir la seva rendició.
39 Havia estat cap dels Mossos d’Esquadra l’octubre de 1934. Amnistiat de la seva condemna
a mort passà a la reserva militar. El 19 de juliol, sense ostentar cap càrrec oficial, intervingué esficaçment
com a organitzador dels combats als carrers. Es convertí en assessor militar de la Columna Durruti.

62. 62 Els Comitès de Defensa de la CNT
Comitè Regional de la CNT i la Federació Local de Sindicats. Just
davant estava la seu del Foment del Treball, situat actualment a Via
Laietana número 34. A l’edifici adjacent, a l’actual número 32, estava
la Casa Cambó. Ambdós edificis foren ocupats per cenetistes, sense
cap lluita, ja que havien estat completament abandonats, amb mobles
i arxius intactes. El conjunt dels dos edificis fou conegut com la “Casa
CNT-FAI”, que fins al final de la guerra fou seu dels comitès regio-
nals de la CNT i de la FAI, de Dones Lliures (Mujeres Libres), de les
Joventuts Llibertàries, de les redaccions de butlletins d’informació en
diverses llengües, i entre molts d’altres comitès, del Comitè de Defensa
de Barcelona.
Les escasses forces que custodiaven la caserna i Parc d’Artilleria de
Sant Andreu, en la seva majoria paisans dretans i monàrquics, veien
com anava augmentant la massa que assetjava l’emplaçament. Cap al
migdia l’aviació metrallà i bombardejà la caserna i la Mestrança, amb
la precaució de no fer esclatar l’arsenal, causant algunes baixes, tant
entre els soldats com entre els que l’assetjaven. Els avions repetiren els
bombardejos tres o quatre cops més, provocant diversos morts i ferits, i
una enorme desmoralització entre els defensors, a la que se sumaren les
notícies sobre la desfeta de la rebel·lió militar a Barcelona. Al capvespre
els defensors, tant civils com militars, abandonaren poc a poc la caser-
na, emprenent la fuga. Ja sense cap resistència els Comitès de Defensa
confederals de Sant Andreu, Horta, Santa Coloma, Sant Adrià i Po-
blenou assaltaren la caserna i la Mestrança, abans de la matinada,
fent-se seu tot l’arsenal allà dipositat. Eren uns trenta-mil fusells. El
proletariat barceloní ja havia aconseguit armar-se. Els guàrdies d’assalt
enviats per Escofet per evitar-ho, desistiren de l’enfrontament armat
amb els obrers.
Les barricades aixecades enfront de les casernes per impedir la
sortida dels rebels assetjats, evitaven ara l’entrada dels d’Assalt. Ja era
massa tard per imposar l’ordre burgés: la situació era netament revolu-
cionària. Si aquests guàrdies d’assalt haguessin disparat sobre el poble
s’hagueren convertit immediatament en uns facciosos suïcides.
En realitat des de les sis de la tarda, amb la conquesta definitiva
de la Plaça Catalunya i la rendició de Goded a Capitania, l’alça-
ment podia donar-se per derrotat. Tan sols mancava una tasca de ne-
teja que acabés amb els últims reductes. Les diferents casernes, gairebé
sense tropa, totalment desmoralitzades, i font de creixents desercions,
es rendiren o foren assaltades en el transcurs de la tarda-nit. Així succeí,
per exemple, amb la caserna del Bruc, a Pedralbes, custodiada per una

63. 63Agustín Guillamón
petita reserva de facciosos. Per la tarda un avió llançà volants, explicant
que els soldats estaven llicenciats i els oficials sollevats destituïts, que
provocaren la deserció de gairebé tota la tropa. Els pocs oficials que
quedaven decidiren l’entrega de la caserna a la Guàrdia Civil, encara
que aquesta fou assaltada poc desprès pels obrers cenetistes, sense tro-
bar resistència. La batejaren com a “Bakunin”.
El dia 20 de juliol ja només quedaven dos reductes feixistes: el
Convent dels Carmelites i el nucli de Drassanes i Dependències Mi-
litars.
Ja des de la matinada una enorme multitud assetjava el Con-
vent dels Carmelites, desbordant amb la seva impaciència el setge dels
guàrdies d’assalt. Els assetjats ja havien anunciat la seva entrega la nit
anterior, encara que sense deixar de disparar davant qualsevol intent
d’aproximació dels assetjants. L’activa complicitat dels monjos amb els
sollevats, a qui havien donat refugi, auxili mèdic i menjar, s’havia con-
vertit entre les masses que rodejaven el convent en la certesa de que els
religiosos també havien disparat les metralladores, que tantes baixes
havien causat. Cap al migdia arribà el coronel Escobar, al capdavant
d’una companyia de la Guàrdia Civil, que parlamentà amb els faccio-
sos la seva immediata rendició. S’obriren les portes i des de l’exterior es
pogué veure als oficials, barrejats fraternalment amb els odiats monjos.
Una massa enfurismada, que desbordà a guàrdies d’assalt i a guàrdies
civils, envaí el convent matant a cops, ganivetades o trets a boca de
canó a religiosos i militars, per acarnissar-se desprès amb alguns cadà-
vers. El cos del coronel Lacasa fou decapitat, el del capità Domingo
fou decapitat, mutilat i trossejat amb una serra i el del comandant
Rebolledo capat40
. Anònims milicians dissolgueren un passeig popular
que festejava la victòria amb el cap empalat del coronel. Un taxi trans-
portà al zoològic les restes trossejades del capità Domingo per llen-
çar-les a les feres41
.
Al capdavall de les Rambles, davant del monument a Colom, a
l’esquerra, es trobava l’edifici de les Dependències Militars, i a la dre-
ta, enfront, la caserna de Drassanes, dividida en dues zones, separa-
des per amplis patis separats per murs i portes travades: la Mestrança
(edifici avui desaparegut que donava a la Rambla de Santa Mònica),
que encara resistia, i les antigues drassanes medievals, ja conquerides.
40 Lacruz, p. 50.; Romero p. 525. (Veure bibliografia).
41 FONTANA, José María: Los catalanes en la guerra de España. Acervo, Barcelona, 1977.

64. 64 Els Comitès de Defensa de la CNT
El palau de Dependències (actual Govern Militar, on fou jutjat el 1973
Salvador Puig Antich), allotjava tots els serveis auxiliars de la Divisió:
jutjats, auditoria, fiscalia, centre de mobilització, etcètera.
El foc creuat entre els edificis de les Dependències, monu-
ment a Colom i Drassanes, els feia inexpugnables. Des del balcó
de Drassanes, que s’obria sobre la Rambla, s’estenia un ampli espai
que causava gran mortaldat entre els assaltants. El setge havia comen-
çat el dia 19. A l’alba del dia 20, dominat ja el sollevament a tota la
ciutat, totes les forces disponibles es desplegaven a la Rambla de Santa
Mònica a l’espera de l’assalt final. Una peça del 7,5, a les ordres del
sergent Gordo, no parava de disparar sobre el vell casalot de Drassa-
nes, alhora que el camió que havia sortit de Poblenou, amb la metra-
lladora instal·lada a la part posterior de la plataforma, protegit amb
matalassos, feia marxa enrere aproximant-se a la caserna sense deixar
de disparar ràfegues de metralladora. La situació es feu insostenible
per als assetjats: uns cent-cinquanta homes, cent-deu a Dependències
i quaranta a Drassanes. Al setge se sumaren dos canons i dos morters
emplaçats al moll. L’aviació bombardejava i metrallava tot sovint. Des
dels terrats propers es llençaven bombes de mà. L’esgotament de la
dotació de munició dels assetjats decidí la rendició dels soldats de les
Dependències Militars, que desprès de negociar amb Governació la
sortida amb garanties dels familiars de la oficialitat, que hi havia a
l’edifici, hissaren bandera blanca poc desprès del migdia, permetent
l’entrada dels guàrdies d’assalt. Els anarquistes que assetjaven l’últim
reducte dels rebels, a Drassanes, rebutjaren la intervenció de la Guàrdia
Civil i dels militants del POUM a l’assalt final. El Comitè de Defensa
de la CNT, l’antic grup Nosotros en ple, estava davant de Drassanes,
decidit a prendre-les. Els assaltants anarquistes s’aproximaren a la ca-
serna, uns cobrint-se d’arbre en arbre, altres “rere les bobines de paper
de diari rodant”42
. En un imprudent avenç Francisco Ascaso fou mort
d’un tret al cap. Poc desprès es rendiren els combatents de Drassa-
nes, que hissaren la bandera blanca, a la vista de la qual els llibertaris
assaltaren els murs i entraren en tromba disparant sobre els oficials i
confraternitzant amb la tropa. Faltava poc per a la una de la tarda.
42 GARCÍA OLIVER, Juan: El eco…, p. 189.

65. 65
Capítol 6
Els Comitès Revolucionaris
de Barri, les Milícies
Populars i la situació
revolucionària de juliol
de 1936
El 19 i 20 de juliol de 1936, en plena lluita als carrers de Barce-
lona, alhora que es derrotava als militars sollevats, els membres dels
Comitès de Defensa començaren a anomenar-se i a ser coneguts
com a “milicians”. Sense cap mena de transició, els quadres de defensa
es transformaren en Milícies Populars. L’estructura primària dels qua-
dres de defensa havia previst l’ampliació i el creixement, mitjançant la
incorporació de quadres secundaris. Només calgué donar cabuda en ells
als milers de treballadors voluntaris, que se sumaren a la lluita contra el
feixisme, estesa a les terres d’Aragó. Les milícies confederals es conver-
tiren en l’avantguarda de totes les unitats armades, que es desplaçaven
en busca de l’enemic feixista a batre. Eren l’organització armada del
proletariat revolucionari. Foren emulats per la resta de columnes obre-
res, incloses les d’origen burgès. Davant l’absència d’un exèrcit proletari
únic, sorgiren tantes milícies com partits i organitzacions existien.

66. 66 Els Comitès de Defensa de la CNT
Hi hagué una doble TRANSFORMACIÓ d’aquests quadres de
defensa. La de les Milícies Populars, que defengueren al llarg dels pri-
mers dies el front d’Aragó, instaurant la col·lectivització de les terres
als pobles aragonesos alliberats; i la dels comitès revolucionaris que,
a cada barri de Barcelona, i a cada poble de Catalunya, imposaren “un
nou ordre revolucionari”. El seu origen comú als quadres de defensa
propicià que les milícies confederals i comitès revolucionaris estiguessin
sempre molt units i interrelacionats.
Desprès de la victòria sobre l’alçament feixista i militar a Catalu-
nya, els Comitès de Defensa de cada barri (o poble) es constituïren
en comitès revolucionaris de barriada (o localitat), prenent una gran
varietat de denominacions. Aquests comitès revolucionaris de barri, a la
ciutat de Barcelona, eren gairebé exclusivament cenetistes. Els Comitès
revolucionaris locals, del contrari, acostumaven a formar-se mitjançant
la incorporació de totes les organitzacions obreres i antifeixistes, imitant
la composició del CCMA (Comitè Central de Milícies Antifeixistes).
Aquests comitès revolucionaris exerciren, a cada barriada o
localitat, especialment en les nou setmanes posteriors al 19 de juliol,
aquestes funcions:
1.-S’empararen d’edificis per instal·lar des de la seu del comitè,
un magatzem de subministres, un ateneu o fins a una escola
racionalista. Encautaren i sostingueren hospitals i diaris.
2.-Registres als domicilis privats per requisar armes, aliments,
diners i objectes de valor.
3.-Indagació armada a qualsevol edifici sospitós, amb l’objectiu
de detenir “pacos”, emboscats, capellans, dretans i quintaco-
lumnistes. (Cal recordar que el “paqueo” dels franctiradors,
a la ciutat de Barcelona, es perllongà durant tota la setmana
posterior al 19 de juliol)
4.-Instal·laren a cada barri centres de reclutament per a Mi-
lícies, que armaren, finançaren, abastiren i pagaren (fins a
mitjans de setembre) amb els seus propis mitjans, mantenint
fins desprès del Maig de 1937 una intensa i continuada
relació de cada barriada amb els seus milicians al front, aco-
llint-los durant els permisos.

67. 67Agustín Guillamón
5.-A la custòdia d’armes, a la seu del comitè de defensa, es su-
mava sempre un local o magatzem, en el que s’instal·lava el
comitè de subministres de la barriada, que s’abastia amb les
requises d’aliments, realitzades a les zones rurals, mitjançant
coacció armada, l’intercanvi, o la compra mitjançant bons.
6.-Imposició i recaptació de l’impost revolucionari a cada barri
o localitat.
La forma de fer-ho mitjançant una carta personal amb rebut ad-
junt, o l’amenaça armada directa, imposada pel comitè a individus o
empreses, facilitava l’arbitrarietat per part d’alguns elements oportu-
nistes o sense escrúpols. Per als burgesos i propietaris afectats aquesta
tributació era sempre “un atracament”, donat que no era recavada per
institucions estatals, i era inhumana, en les poques ocasions en que
s’emprava el segrest o l’amenaça de mort. El que no significa que no fos
un impost just i necessari, adequat a la situació revolucionària existent,
dedicat a sufragar els costos de la guerra, les milícies de voluntaris, els
propis Comitès de Defensa, els menjadors gratuïts, els hospitals, les
escoles, la compra d’armes a l’estranger, els treballs públics per donar
feina als aturats, etcètera.
El comitè de subministres instal·lava un menjador popular, que
inicialment fou gratuït per als milicians, familiars de milicians i aturats,
però que als pocs mesos, davant l’escassedat i l’encariment dels pro-
ductes alimentaris implantà un sistema de cupons, subvencionat pel
comitè revolucionari de barri o localitat. A la seu del comitè de defensa
hi havia sempre un habitacle per a la custòdia de les armes i, en algunes
ocasions, una petita presó on instal·lar provisionalment als detinguts.
Els comitès revolucionaris exercien una important tasca adminis-
trativa, molt variada, que anava des de l’emissió de vals, cupons de
menjar, emissió de salconduits, passis, formació de cooperatives, cele-
bració d’enllaços matrimonials, abastiment i manteniment d’hospitals,
fins a l’apoderament d’aliments, mobles i edificis, finançament d’esco-
les racionalistes i ateneus gestionats per les Joventuts Llibertàries, paga-
ment a milicians, o als seus familiars, etcètera.
La coordinació dels comitès revolucionaris de barriada es feia a la
seu del Comitè Regional, a on arribaven els secretaris de cadascun dels
Comitès de Defensa de barriada. Existia a més, de forma permanent, el
Comitè de Defensa Confederal, instal·lat a la Casa CNT-FAI.

68. 68 Els Comitès de Defensa de la CNT
Per als assumptes relacionats amb l’encautació d’importants su-
mes de diners i objectes de valor, o totes aquelles tasques de deten-
ció, informació i investigació, que excedien per la seva importància les
tasques del comitè revolucionari de barriada, sol·licitaven col·laboració
al Servei d’Investigació de la CNT-FAI, dirigit per Escorza a la Casa
CNT-FAI.
Així, doncs, a la ciutat de Barcelona els Comitès de Defen-
sa de barriada se subordinaven als següents comitès superiors:
1.-En quant al reclutament de milicians (durant juliol i agost)
i al proveïment de les milícies populars (fins a mitjans de
setembre) depenien del CCMA.
2.-En quant al proveïment d’aliments i productes de primera
necessitat del Comitè Central de Proveïment.
3.-En quant a la organització i resolució de problemes, se sub-
ordinaven al Comitè Regional de la CNT, que els hi donava
les ordres i les consignes a seguir. Es tractava de la famosa
dependència sindical dels quadres de defensa, i de la negació
de la seva pròpia autonomia, acordada per la Ponència de
1934.
4.-Es coordinaven i compartien experiències en un Comitè de
Defensa de Barcelona, que no era més que un esglaó orga-
nitzatiu, que seguia als comitès de districte. Amb prou feines
era operatiu.
5.-En quant a la informació, investigació, persecució de la
“quintacolumna” i altres tasques “policials” armades, reco-
neixien l’autoritat i l’experiència del Servei d’Investigació de
la CNT-FAI.
Els quadres de defensa, organitzats territorialment en zones molt
delimitades respecte a altres grups, formats per sis membres, amb tas-
ques molt concretes de caràcter informatiu, d’espionatge i investigació,
eren l’organització armada clandestina primària de la CNT. A aquests
quadres, s’aglutinaven en el moment de la insurrecció, grups secundaris
de militants sindicals, els grups d’afinitat de la FAI, membres d’ateneus,
etcètera. Desprès del 19 de juliol, les tasques de caràcter informatiu,

69. 69Agustín Guillamón
d’espionatge de l’enemic, d’investigació de les forces i domicilis del
l’enemic de classe, foren coordinades pels Serveis d’Investigació i In-
formació de la CNT-FAI, mentre que la resta de temes es coordinaven
en les reunions de delegats-secretaris de cada comitè de barri amb el
Comitè Regional, a la Casa CNT-FAI.
Els Serveis d’Investigació eren dirigits per Manuel Escorza des
de l’àtic de la Casa CNT-FAI, que tenia a la seva disposició unes
patrulles d’investigació pròpies, que no depenien de les Patrulles de
Control. Escorza coordinava totes les tasques d’informació i investi-
gació dels diferents comitès revolucionaris de barri. Aquest Servei
d’Investigació constituí una àmplia xarxa d’informació i contraes-
pionatge, tant a Espanya com a França i Suïssa. El contraespionatge
a l’estranger estava dirigit per Liberato Minué, cunyat d’Escorza. La
xarxa d’informació s’ampliava i ramificava als comitès d’investigació
existents en altres poblacions, a gairebé tots els Comitès de Defen-
sa43
i a les diferents columnes confederals, i integrava també dife-
rents i variats col·lectius. Així, per exemple, el grup DAS (Deutsche
Anarcho-Syndikalistesn), d’anarcosindicalistes alemanys exiliats polí-
tics, tenia autorització del Servei d’Investigació de la CNT-FAI44
per
investigar les activitats dels grups nazis a Barcelona, convertint-se
així en una patrulla d’investigació alemanya durant alguns mesos.
El poder estava al carrer
L’autèntic poder d’execució i resolució estava al carrer, era el po-
der del proletariat en armes, i l’exercien els comitès locals, de defensa
i control obrer, expropiant espontàniament fàbriques, tallers, edificis
i propietats; organitzant, armant i transportant al front els grups de
milicians voluntaris que prèviament havien reclutat; cremant esglésies
o convertint-les en escoles o magatzems; formant patrulles per estendre
la guerra social; guardant les barricades, ara fronteres de classe, que
controlaven el pas i manifestaven el poder dels comitès; posant en mar-
xa les fàbriques sense patrons ni directius, o reconvertint-les per a la
43 Donat el caràcter informatiu i les tasques d’investigació dels quadres de defensa, que hem
detallat anteriorment, era natural que desprès del 19 de juliol, els comitès revolucionaris (de barri
i locals) continuéssin desenvolupant aquestes misions de forma habitual i rutinària, elaborant uns
informes que Escorza s’encarregava de coordinar i centralitzar al Servei d’Investigació de la CNT-FAI.
44 A la nómina del 24 d’octubre de 1936, del Servei d’Investigació de la CNT-FAI, apareixen
els noms dels anarcosindicalistes alemanys “Fernand Gotze” i “Arturo Levin”.

70. 70 Els Comitès de Defensa de la CNT
producció bèl·lica, requisant cotxes i camions, o aliments per al comitè
de proveïment; “passejant” burgesos, feixistes i capellans; substituint els
caducs ajuntaments republicans, imposant a cada localitat la seva ab-
soluta autoritat en tots els dominis, sense atendre a ordres de la Gene-
ralitat, ni del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA). La si-
tuació revolucionària es caracteritzava per una atomització del poder.
Ja hem vist que el grup Nosotros s’havia constituït, la matinada del
19 de juliol, en Comitè de Defensa Revolucionària, per dirigir la insur-
recció revolucionària. De forma natural la majoria dels seus membres es
convertiren en delegats de columna, com Durruti i Ortiz, o assumiren
tasques destacades al CCMA, com Garcia Oliver, Aurelio Fernández i
Marcos Alcón, personificant la transformació dels Comitès de De-
fensa en Milícies Populars, això és, en un “exèrcit revolucionari”.
La nit del 19 no hi havia més poder real que el de “la federació de
barricades”, sense més objectiu immediat que la derrota dels sollevats.
L’exèrcit i la policia, dissolts o aquarterats, desaparegueren del carrer,
desprès del 20 de juliol. Havien estat substituïts per les Milícies Po-
pulars formades per obrers armats, que confraternitzaven amb soldats
llicenciats i guàrdies desuniformats en un únic bloc victoriós, que els
havia convertit en l’avantguarda de la insurrecció revolucionària.
A Barcelona, durant la setmana següent, mentre el CCMA encara
era provisional, aparegueren els comitès de barri, com a expressió del
poder obtingut pels Comitès de Defensa, que es coordinaren en una au-
tèntica federació urbana que, a les fàbriques i carrers, exercia tot el po-
der, en tots els àmbits, en absència d’un poder efectiu de l’Ajuntament,
Governació i la Generalitat de Catalunya. Les desenes de barricades
aixecades a Barcelona romanien encara actives a l’octubre, controlant el
pas dels vehicles i exigint la documentació i el preceptiu passi, expedit
pels diferents comitès, com a mitjà d’imposició, defensa i control de la
nova situació revolucionària, i sobretot com a senyal d’identitat del nou
poder dels comitès.
A Barcelona els Comitès de Defensa, transformats en comitès
revolucionaris de barri, en absència de consignes de qualsevol orga-
nització i sense més coordinació que les iniciatives revolucionares que
cada moment demandava, organitzaren els hospitals, desbordats per la
multitud de ferits, constituïren menjadors populars, requisaren cotxes,
camions, armament, fàbriques i edificis, registraren domicilis privats,
detingueren sospitosos i crearen una xarxa de Comitès de Proveï-
ment a cada barri, que es coordinaren en un Comitè Central de Pro-
veïment de la ciutat, en la que adquirí notable presència el Sindicat de

71. 71Agustín Guillamón
l’Alimentació. El contagi revolucionari afectava a tots els sectors socials
i a totes les organitzacions, que es decantaven sincerament a favor de la
nova situació revolucionària. Aquesta era la única força real del CCMA,
que es presentava davant del poble en armes com a organisme antifei-
xista que havia de dirigir la guerra i imposar el nou ordre revolucionari.
El 21 de juliol, un Ple de Locals i Comarcals havia renunciat a
prendre el poder, entès com a dictadura dels líders anarquistes, i no
com a imposició, coordinació i extensió del poder que els comitès
revolucionaris ja exercien al carrer. El 23 un ple conjunt, i secret, dels
comitès superiors de la CNT i de la FAI tancà files en relació a la decisió
acordada de col·laborar al CCMA, i de preparar el Ple del dia 26 per
vèncer la resistència de la militància.
El 24 havien partit les dues primeres columnes anarquistes, amb
Durruti i Ortiz al capdavant. Durruti feu un discurs per ràdio en el que
alertava sobre la necessitat d’estar vigilants davant d’un cop contrare-
volucionari.
Calia congelar la situació revolucionària a Barcelona, per “anar a
pel tot” desprès de conquerir Saragossa.
El 25 de juliol es presentà Lluís Companys, president de la Ge-
neralitat, a l’Escola Nàutica per recriminar als membres del CCMA la
seva ineficàcia en el control de l’ordre públic, davant la indiferència
d’un Garcia Oliver que el feu fóra amenaçadorament.
El 26 de juliol fou ratificada, pel matí, al Ple Regional la col·la-
boració definitiva de la CNT-FAI al CCMA, acordada pels comitès
superiors de la CNT-FAI en el seu debat del dia 23 i en l’anterior Ple
Regional reunit el dia 21.
El Ple del dia 26 confirmà, per unanimitat, que la CNT seguiria
mantenint la mateixa posició, aprovada ja el 21 de juliol, de participar
en aquest nou organisme de col·laboració de classes anomenat CCMA.
Aquest mateix ple del dia 26 creà una Comissió de Proveïment, depe-
nent del CCMA, a la que havien de sotmetre’s els diferents comitès de
proveïment sorgits arreu45
, i ordenava al mateix temps una fi parcial
de la vaga general. El resum dels principals acords realitzats en aquest
Ple s’edità en forma de Ban46
, per al general coneixement i acatament.
El CCMA es reuní el vespre del dia 26 per crear un organigrama i es-
tructurar-se en diferents departaments: Guerra, Milícies de Barcelona,
45 Encomptesdecoordinaraquestscomitèsdesubministres,creatspelscomitèsrevolucionaris
des de baix, se’ls suprimia per controlar des del CCMA, des de dalt, el seu funcionament.
46 Aquest Ban es reprodueix a GUILLAMÓN, Agustín: Barricadas en Barcelona. Ediciones
Espartaco, Barcelona, 2007, pp. 224-225.

72. 72 Els Comitès de Defensa de la CNT
Milícies Comarcals, Comissió de Proveïment, Propaganda, Autoritza-
cions i Permisos, Patrulles de Control, Sanitat de Guerra, Transports i
Subsidis.
Joan Garcia Oliver s’encarregà del departament de Guerra. Abad
de Santillán estava a càrrec del proveïment a les milícies, ajudat per
Miret i Pons. Aurelio Fernández, fou nomenat encarregat del Departa-
ment d’Investigació, o el que és el mateix, en l’autèntic cap de la poli-
cia revolucionària, amb l’auxili de Josep Asens (FAI) i Tomàs Fàbregas
(Acció Catalana), que dirigien les Patrulles de Control. Marcos Alcón
(substitut de Durruti) s’encarregà de la secció de Transports, amb l’au-
xili de Durán Rosell (substitut d’Antonio López Raimundo, mort al
front d’Osca), de la UGT. Josep Miret (Unió Socialista, desprès PSUC)
i Joan Pons (ERC) foren els responsables del departament de Milícies
Comarcals. Jaume Miravitlles (ERC) s’encarregà del departament de
Propaganda i Josep Torrents (Unió de Rabassaires) de Proveïment. Ra-
fael Vidiella (substitut de José del Barrio, delegat de la columna Car-
los Marx) s’incorporà al departament d’investigació, dirigit per Aurelio
Fernàndez. Joan Pons Garlandí (ERC) fou nomenat responsable del
departament d’Autoritzacions i Permisos (passaports). Artemi Aguadé
Miró (ERC) dirigia la Sanitat de Guerra. Josep Tarradellas s’enarregà
del decisiu departament d’Economia i Indústries de Guerra. Com a
assessors militars foren nomenats els germans Guarner, Díaz Sandino i
Pérez Farrás. Lluís Prunés, Conseller de Defensa de la Generalitat, di-
mití al cap de poc temps del seu teòric i escassament efectiu càrrec (no
reconegut) de President del CCMA.
La preponderància de Garcia Oliver i els seus embats amb el go-
vern de la Generalitat foren constants fins a la dissolució del CCMA,
encara que disminuint en intensitat, importància i interès a mesura que
passaven les setmanes, tant per la retirada del suport del Comitè Regio-
nal a Garcia Oliver, com per la ineficàcia del CCMA i la prompta deci-
sió secreta de la CNT de dissoldre’l. L’enfrontament més greu fou sens
dubte el veto de Garcia Oliver al govern de la Generalitat presidit per
Casanovas, proposat per Companys el 31 de juliol de 1936, que donava
entrada a dos consellers del PSUC: Joan Comorera i Rafel Vidiella, i a
un de Unió de Rabassaires: Josep Calvet. L’ultimàtum de Garcia Oliver,
que incloïa l’amenaça de suprimir la Generalitat, perquè veia en el nou
govern un atac a l’existència del CCMA, acabà amb la rectificació de
Companys, que modificà el govern (ja només amb republicans) tan sols
uns dies desprès de publicar-ne el decret de constitució.

73. 73Agustín Guillamón
La posició dels comitès superiors de la CNT-FAI era incoherent,
insostenible i contradictòria. Els seus principis ideològics els impedi-
en entrar al govern de la Generalitat, però tampoc volien que aquest
govern amenacés al CCMA, sinó que es mantingués submís a un or-
ganisme que no era, ni volia ser, un govern revolucionari i alternatiu a
la Generalitat. El CCMA ni governava del tot, ni volia deixar governar
del tot als altres. Els dirigents anarcosindicalistes volien congelar la si-
tuació revolucionària existent. Si a això s’anomena dualitat de poders
és perquè no s’entén que la dualitat comporta una lluita ferotge i sense
quarter, entre dos pols oposats, per destruir el poder rival. En el cas de
Catalunya era més adequat parlar d’una duplicitat i complementari-
etat de poders entre algunes conselleries del Govern de la Generalitat
i el CCMA, sovint molesta, ineficaç i irritant per a tots. L’amenaça
de Garcia Oliver contra la formació del govern Casanovas no desitja-
va altra cosa que el manteniment d’aquesta duplicitat. La participació
anarcosindicalista en les tasques de govern a través del CCMA resultava
insatisfactòria. Però ningú s’atrevia a plantejar encara, a una militàn-
cia llibertària armada, l’entrada directa al govern. Quan la realitat xoca
amb els principis, aquests sovint s’esquerden.
Mentrestant, el CCMA creà el Consell de l’Escola Nova Unificada
(27 de juliol de 1936, la Comissió d’Indústries de Guerra (7 d’agost
de 1936), les Patrulles de Control (11 d’agost de 1936) i el Consell
d’Economia (11 d’agost de 1936). S’anava cap a l’especialització exclu-
sivament militar del CCMA. En realitat s’estava produint un procés
d’integració governamental de totes les iniciatives revolucionàries.
Totes aquestes comissions mixtes tenien un alt grau d’autonomia i de
decisió, a més de comptar amb una notable presència obrera, inclús
a la presidència i direcció, però sempre enquadrades orgànicament a
les diferents àrees de govern de la Generalitat, que anava adquirint
prestigi, presència i parcel·les de poder, en permanent detriment del
CCMA i dels comitès revolucionaris. El cas més notable fou el de la
Comissió d’Indústries de Guerra, en la que Tarradellas va saber reu-
nir un equip de tècnics professionals, com el coronel Jiménez de la
Beraza, el comandant d’aviació Miguel Ramírez i el capità d’artilleria
Luís Arizón, que al costat d’obrers altament qualificats, com el me-
tal·lúrgic Eugenio Vallejo47
, pioner en les tasques de creació d’una
47 Havia rebut el 20 de juliol l’encàrrec per part de Durruti de la creació d’una indústria
de guerra. Vallejo inicià una coordinació dels sindicats, metal·lúrgic i química, amb la mineria de
Sallent, i la transformació de la producció industrial civil en una indústria de producció bèl·lica.
La col·laboració del cenetista Vallejo amb Tarradellas es mostrà eficaç a mig plaç, però implicava la
submisió de la via revolucionària inicial al Govern de la Generalitat.

74. 74 Els Comitès de Defensa de la CNT
incipient indústria de guerra des del 20 de juliol, que aportaven la
col·laboració i entusiasme dels diferents sindicats i comitès, aconsegui-
ren aixecar del no-res una indústria de guerra, que arribà a una nota-
ble (encara que insuficient) producció bèl·lica en només uns mesos.
Les Patrulles de Control
La victòria de la insurrecció obrera de juliol de 1936, que s’enfron-
tà a l’aixecament militar, produí l’estiu de 1936, a Catalunya, una situ-
ació revolucionària en la que el proletariat armat imposà una repressió
de classe a les persones i símbols de la burgesia (empresaris, capellans,
feixistes i pistolers del Sindicat Lliure), la expropiació de les seves propi-
etats, el daltabaix de les forces repressives (l’Exèrcit i la policia) i la su-
pressió de l’Església. Era una repressió obrera espontània, violenta, fes-
tiva, contra la burgesia i l’Església, com a represàlia immediata contra el
seu intent d’imposar per les armes una dictadura militar. Posteriorment
es crearen, el 11 d’agost de 1936, les Patrulles de Control com a orga-
nisme policial del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA).
Les Patrulles de Control tingueren una vida més llarga que el Co-
mitè Central, ja que no foren dissoltes fins a principis de juny de 1937,
un mes desprès dels successos coneguts com “Fets de Maig” de 1937.
Estaven constituïdes per onze seccions, distribuïdes per tots els barris
de Barcelona. Totalitzaven, als inicis, set-cents homes, més onze res-
ponsables, un per cada secció. Alguns d’ells procedien de les patrulles
de requisa i altres dels Comitès de Defensa, encara que molts d’aquests
es mostraren reticents a fer de “policies” per qüestions ideològiques, do-
nant entrada a nous elements insegurs. Per altra banda, només la mei-
tat aproximadament dels patrullers tenia carnet de la CNT, o eren de
la FAI; l’altra meitat estava afiliada a la resta d’organitzacions compo-
nents del CCMA: POUM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
i PSUC, fonamentalment. Només quatre delegats de secció, dels onze
existents, eren de la CNT: els de Poblenou, Sants, Harmonia del Pa-
lomar (Sant Andreu) i Clot; altres quatre eren d’ERC, tres del PSUC i
cap del POUM.
Les Patrulles de Control depenien del Comitè d’Investigació
del CCMA, dirigit per Aurelio Fernández (FAI) i Salvador González
(PSUC), que substituí a Vidiella. La seva secció Central estava al nú-
mero 617 de la Gran Via, dirigida per dos delegats de Patrulles, que

75. 75Agustín Guillamón
eren, Josep Asens (FAI) i Tomàs Fàbregas (Acció Catalana). La nòmina
dels patrullers, de deu pessetes diàries, era abonada pel govern de la
Generalitat. Encara que a totes les seccions es feien detencions, i alguns
detinguts eren interrogats a l’antiga Casa Cambó, la presó central estava
a l’antic Convent de les Monges Clarisses de Sant Elies.
A Sant Elies s’havia constituït un tribunal48
, que tenia la missió
de jutjar als detinguts de forma ràpida. En aquest tribunal intervenien
habitualment els germans Arias, Aubí i Bonet, de la FAI; África de
las Heras i Salvador González, pel PSUC; Coll de ERC i Barceló del
POUM. El funcionament d’aquest tribunal era autònom. En les tas-
ques d’aquest tribunal intervenien ocasionalment Aurelio Fernández,
Manuel Escorza, Vicente Gil “Portela”, Dionisio Eroles, Riera49
i Josep
Asens, donat els càrrecs que posseïen. Els detinguts eren interrogats
succintament, sense garanties judicials de cap mena.
Manuel Escorza del Val era el responsable dels Serveis d’Inves-
tigació i Informació de la CNT-FAI, organisme que no depenia del
CCMA, sinó dels comitès regionals de la CNT i de la FAI, per tant, era
un organisme llibertari que, en la línia amb la proposta d’Escorza al Ple
del 21 de juliol, pretenia crear una força armada cenetista, autònoma i
independent, capaç algun dia de “foragitar” al Govern de la Generali-
tat. Més tard, Escorza dirigí la Brigada Especial d’Investigació, adscrita
a la Junta de Seguretat de la Generalitat. Aquest Servei d’Investigació
de la CNT-FAI, exercia tasques d’informació, repressió i espionatge.
Estava dirigit per Manuel Escorza que, instal·lat a l’àtic de l’antiga Casa
Cambó, s’havia apoderat dels arxius del Foment del Treball i de la Lliga
Regionalista, que li proporcionaren molts noms, dades, relacions i di-
reccions, amb els que feu una eficient tasca de “neteja” de dretans, del
clergat i d’individus desafectes al “nou ordre revolucionari”, elaborant
gairebé a diari per a les Patrulles de Control del CCMA, o els diferents
comitès d’investigació àcrates, no només de Barcelona sinó de tot Ca-
talunya, unes fatídiques llistes de persones que calia que fossin detingu-
des i interrogades, sense cap altra alternativa que la de ser alliberades o
executades. Manuel Escorza s’encarregava a més d’estudiar i proposar
48 Aquest Tribunal Revolucionari o d’Urgència s’”oficialitzà” a la reunió del Secretariat de
Patrulles del 3 de gener de 1937; estava composat per Torrents (POUM), Bonet (CNT), Coll (ERC)
i Chueca (UGT).
49 A la reunió del Secretariat de Patrulles de Control del 3 de gener, es questionà la seva
participació als interrogatoris per no “tenir res a veure amb les Patrulles ni Investigació”.

76. 76 Els Comitès de Defensa de la CNT
als homes més adequats per als diferents càrrecs de responsabilitat ce-
netistes, funció aquesta que li atorgava una gran influència a l’interior
dels comitès superiors de la CNT.
Salvador González establí a l’Hotel Colón i al Círculo Ecuestre
una presó i una xarxa repressiva del PSUC, similar a la d’Escorza, amb
l’ajuda de Joaquin Olaso, África de las Heras i Victorino Sala. Josep So-
ler Arumí, d’ERC, feu el mateix al Centre Federal de Passeig de Gràcia,
i recau en ell el trist honor de ser el primer en aplicar sistemàticament
la tortura als detinguts.
Desprès dels “Fets de Maig” i la dissolució de les Patrulles de Con-
trol, a principis de juny de 1937, desaparegueren totes les presons anar-
quistes. El 1938 totes les txeques pertanyien al PSUC o al SIM (Servei
d’Intel·ligència Militar). Amb la formació el dia 17 de maig de 1937 del
govern Negrín, imposat pels estalinistes, s’inicià la progressiva implan-
tació d’un terror d’Estat, dirigit propagandísticament contra la gairebé
inexistent i dèbil “quinta columna” dels feixistes, però que en realitat
descarregà tota la seva força contra les minories revolucionàries50
exis-
tents i contra el moviment obrer, que a Catalunya era majoritàriament
anarcosindicalista. El trasllat del Govern de la República a Barcelona el
novembre de 1937 suposà, a més de l’anul·lació gairebé absoluta de les
competències de la Generalitat, i de les corresponents disputes amb els
representants de la burgesia republicana catalana, la definitiva consoli-
dació a Catalunya d’un règim de terror d’Estat. Un Estat travessat per
la penetració dels estalinistes a tots els llocs claus, a tots els aparells de
l’Estat, a tots els organismes decisius, i en el que el SIM (espanyolització
i extensió de la NKVD soviètica) comptava amb la col·laboració i com-
plicitat del govern de Negrín, de la policia, de l’Exèrcit, d’uns tribunals
modelats al seu gust, d’una àmplia xarxa de txeques en les que es podia
torturar o assassinar a qualsevol amb total impunitat.
Delasituaciórevolucionàriadejuliolde1936ilarepressiódelaclas-
se obrera contra la burgesia i l’Església s’havia passat, al 1938, a un Estat,
dominat pels estalinistes, nacionals i soviètics, que havien implantat un
terrorestatalcontralesminoriesrevolucionàriesielmovimentanarquista.
50 Minories que segons Gerö (“Pedro”), eren perilloses no tant per la seva escassa importància
numèrica, com per la seva capacitat per donar objectius polítics revolucionaris al proletariat.

77. 77
Capítol 7
El funcionament
assembleari dels
Comitès de Defensa
i dels comitès de
proveïment
A la Casa CNT-FAI es reuniren, el dissabte 22 d’agost de 1936 els
comitès superiors llibertaris51
, estant presents els Comitès Regional
i Local de la CNT, l’Específica (la FAI), Comitè de Defensa Local de
Barcelona, Jover i Toryho.
S’acordà que la Local s’encarregaria de buscar al Sindicat Mercan-
til un secretari, “que serà fixe per a totes les reunions que realitzin els
Comitès i que serà retribuït”. Santillán digué que ja s’havien solucio-
nat “l’assumpte dels carnets que hauran de portar només un retrat”.
Anuncià que “al marge dels 600 milicians52
les altres patrulles de con-
trol seran voluntàries, i per tant no rebran cap paga”.
51 Reunió del Comitè realitzada el dia 22 d’agost de 1936.
52 Les Patrulles de Control comptaren inicialment amb 711 efectius.

78. 78 Els Comitès de Defensa de la CNT
Alhora, s’acordà que “a cada barriada s’organitzés una mena de
petita caserna (valgui la paraula) que facilitarà menjar als companys vo-
luntaris, i desprès procurarà de cercar una fórmula que, sense denigrar
als companys, puguin aquests rebre una o dues pessetes diàries, per a
tabac, cartes”.
Així, doncs, existien, per una part, les Patrulles de Control, retri-
buïdes amb deu pessetes diàries, de les que formaven part totes les orga-
nitzacions antifeixistes: CNT, PSUC-UGT, ERC i POUM; i, per altra
part, els Comitès de Defensa de cada barri, amb una seu a cada barriada
barcelonina, als que es proporcionava menjar i dues pessetes diàries, per a
despeses menors. Aquests Comitès de Defensa eren un organització exclusi-
vament cenetista.
Jover i el Comitè Peninsular de la FAI consideraren “injustifi-
cades i inútils algunes guàrdies d’aquest local i proposaven reduir-les al
mínim nombre possible.
Ramos proposà nomenar un conserge de la Casa CNT-FAI, en-
carregat de controlar les entrades i sortides, “ajudat per un company
armat”.
La Federació Local proposà, i així s’aprovà, que la guàrdia de la
Casa CNT-FAI es reduís a dotze companys, “que es rellevin de sis en
sis”, encarregant-se Serapio de la seva organització.
Toryho sol·licità dos ajudants, un d’ells xofer. S’acceptà la seva
petició.
El Comitè Peninsular insistí que hauria de “predominar el jornal
únic per a tots els companys que treballaven als diferents Comitès”.
Germinal revelà que uns companys li asseguraren que podien
proporcionar-li tot tipus d’armament, “fins hi tot avions; l’únic que
feia falta era tenir suficient capital per poder-ho comprar”.
El Comitè de Defensa informà “que en les diferents assemblees
realitzades a les barriades de Barcelona s’acordà, que abans d’entregar
les armes per al front, volen que els cossos armats adeptes al Govern es
desarmin primer”.
Aquesta declaració del Comitè de Defensa de Barcelona, represen-
tant dels comitès revolucionaris dels barris, en les reunions dels co-
mitès superiors realitzades a la Casa CNT-FAI, és extraordinàriament
important. Anotem, en primer lloc, el seu caràcter assembleari, i la seva
organització a cada barri barceloní, i en segon lloc, la seva negativa a
desarmar-se, si abans no es desarmava als antics cossos policials, en els que
se seguia veient a l’enemic de classe a les ordres del Govern de la Genera-
litat. Els comitès revolucionaris de barri, amb les seves seccions de proveï-

79. 79Agustín Guillamón
ment i de defensa, eren l’”alma libertas”53
de la revolució social en curs; ja
hem vist que funcionaven de forma assembleària i estaven en possessió
d’unes armes, conquerides durant la insurrecció de juliol, que es negaven a
abandonar en tant existissin els antics cossos repressius. Els comitès de barri
estaven immersos en una guerra de classes, que no entenia ni acceptava
els pactes antifeixistes amb el govern, o les organitzacions burgeses.
Jover mostrà estar d’acord amb les argumentacions exposades per
les barriades, i “remarcà” al Comitè de Milícies que es responsabilitzés
del que pugui ocórrer”. Es referia a que la contrarevolució es coïa a les
casernes de les tropes repressives.
El secretari de la Federació Local de Sindicats informà que uns
companys de la barriada de Gràcia s’havien decidit a investigar els pro-
blemes d’aprovisionament de les Milícies al Front d’Aragó. Havien de-
tectat actes punibles a Lleida, i havien advertit que, si no es posava fi al
descontrol, organitzarien “una centúria, o el que puguin, per llençar-se
sobre Lleida”.
Santillán, del CCMA, tranquil·litzà els ànims, “dient i assegurant
que estava al corrent del descontrol; que s’havia anat allà a Lleida i
s’havia castigat severament als indesitjables que es dedicaven a cometre
els esmentats estralls”.
El Comitè de Defensa de la barriada del Centre denuncià que,
als locals on estaven allotjades les forces governamentals, se sabia del
cert “que existeix una enorme quantitat de municions de guerra”, pro-
posant, amb el company Jover, que també intervingué en el debat,
que “es faci una severa investigació per esclarir aquest assumpte, ja que
Santillán assegura que només són fantasies”.
Els comitès revolucionaris de barri exigien el desarmament de les for-
ces repressives governamentals. Era una mesura elemental per als prota-
gonistes de la insurrecció de juliol. Santillán mentí quan afirmava que
aquests forces no estaven armades. Per altra banda, perquè no eren envia-
des al front, degudament enquadrades i vigilades pels milicians? Què feien
armades a la rereguarda?
S’aixecà la sessió a les deu i mitja del matí.
Aquesta primera sessió dels comitès superiors llibertaris pot resumir-se
dient que el CCMA, i el seus pactes d’unitat antifeixista, trobaven una
creixent resistència als comitès de barri, que impulsaven una guerra de
classes.
53 ”Alma libertas” significa llibertat nutrícia. Es la inscripció que apareix al llibre que sosté
l’”Estàtua de la Llibertat” de la Biblioteca Pública Arús, a Barcelona (Passeig Sant Joan 24).

80. 80 Els Comitès de Defensa de la CNT
El Comitè Revolucionari Antifeixista de la Barriada de Sant
Andreu cobrà un impost revolucionari des de finals d’agost de 1936,
mitjançant l’enviament d’un formulari, composat en la seva part supe-
rior per una carta o comunicat, dirigit a una persona o empresa, i en
la part inferior, molt més petita, un rebut o justificant de pagament.54
El text del comunicat deia així:
“Ciutadà XXX
Els nostres germans fa dies que lluiten en terres llunyanes oferint
la seva sang i fins i tot les seves vides, per batre aquell fètid
pop del FEIXISME que amb els seus diversos i cadascun més
infame tentacle pretén esprémer al proletariat.
Aquestes vides ofertes en defensa de la llibertat i drets de la classe
productora reclamen la seva desinteressada cooperació fins
al final de la lluita quan relluirà el Sol de la JUSTICIA I
IGUALTAT que tots fruirem amb igual dret.
La CNT i la FAI et conviden i esperen no romandràs sord a les
seves crides, a que contribueixis en la capacitat dels teus mit-
jans a engreixar la subscripció oberta amb l’objectiu que els
nostres braus i abnegats defensors estiguin el millor equipats
per seguir fins al final aquesta gloriosa lluita i a que els seus
familiars i víctimes estiguin degudament ateses.
Barcelona, a 23 d’agost de 1936”.
La data, amb tampó, varia des de la indicada fins a 27 d’octubre
de 1936.
Al justificant de pagament es llegia el següent text:
“El ciutadà XXX contribueix a la subscripció oberta per aquesta
CONFEDERACIÓ amb ptas. XXX”. I al peu en una lletra
molt reduïda aquesta indicació: “Aquest volant ha de ser re-
tornat al local sindical carrer de S. Andreu núm. 146 o serà
passat a recollir”.
54 Es tracta de més d’un centenar de documents, a nom d’empreses o individuus, consultats
a l’Arxiu de Salamanca.

81. 81Agustín Guillamón
Tant a la carta com al rebut s’anotava el número de referència atribuït a
cada contribuent, i en la línia de tall s’estampava un segell, que quan se
separava quedava partit per la meitat, entre la carta i el rebut.
Aquest impost revolucionari es justificava com a necessari per
abastir a uns milicians que no cobraren cap soldada per part de la Ge-
neralitat fins a mitjans de setembre, així com per atendre als familiars
dels milicians i a l’atur forçós.
Els justificants de pagament indiquen una gran varietat en les
quantitats percebudes: dos pessetes, tres pessetes, cinc pessetes, deu
pessetes, quinze pessetes, vint pessetes, vint-i-cinc pessetes, cinquanta
o cent pessetes, cinc pessetes setmanals, res per “haver acordat un deu
per-cent del sou”, o be de tipus morós: “no es subscriu, ho farà quan
pugui”.
La Comissió de Proveïment del barri de Sants55
nasqué per
iniciativa dels combatents, al dia següent d’haver derrotat als militars
sollevats, per resoldre el problema dels proveïments, que es presentava
als treballadors en armes: “Aquesta afany feu que procedírem a pro-
porcionar tots els elements necessaris per alimentar a tots els que a les
barricades lluitaven per la llibertat. Ampliant la nostra esfera d’acció,
en aquells moments de confusió general vam fer partícip de la nostra
tasca a la població no-combatent, però sí necessitada”.
Els comitès de proveïment naixien, doncs, per resoldre les necessitats
immediates d’”intendència” dels combatents, és a dir, com a element au-
xiliar per proporcionar alimentació als homes armats, que lluitaven al
carrer i a les barricades. Un segon impuls ètic estenia l’esmentada tasca a
la població necessitada, mancada de recursos, entre la que es trobaven ha-
bitualment les famílies de nombrosos aturats, i als familiars dels milicians,
que en estar en peu de guerra no podien assistir als seus llocs de treball, ni
aportar el seu jornal a la família.
El “procediment” utilitzat per aquests comitès o comissions de
proveïment era el de “la requisa realitzada a diversos establiments
d’aquells productes i aliments” necessaris per satisfer “les necessitats de
la població d’aquesta barriada”.
Passats alguns dies de la victòria sobre els militars, “una assemblea
de militants ratificà la confiança en els mencionats companys” al Co-
mitè de Proveïment provisional, “fins que se celebrà una altra assem-
blea d’elements revolucionaris i en la que s’acordà crear l’habitual Co-
55 “Memoria que la Comisión de Abastos de la barriada de Sans presenta a los Sindicatos de
la misma”. Solidaridad Obrera (25 d’agost de 1936), pp. 6 i 7.

82. missió de Proveïment, composada per quinze companys que formaven
part de l’assemblea citada, i autoritzant a dita Comissió per ampliar-la
segons determinessin les necessitats de la mateixa, com així es va fer,
agregant a la mateixa elements que si bé no pertanyien als Sindicats,
eren antics militants coneguts i capaços d’aportar a l’obra comuna la
seva experiència d’anys de lluita”.
Es molt interessant la informació que se’ns dóna en aquests paràgrafs
sobre els mecanismes de creació del Comitè de Proveïment, que pot extra-
polar-se a altres barris de la ciutat: el Comitè de Proveïment, sorgit durant
la insurrecció, era ratificat en una assemblea de militants, i posteriorment
era ampliat en una altra assemblea “d’elements revolucionaris”, escollint-se
fonamentalment a militants sindicals cenetistes, als que podien sumar-se
antics militants anarquistes de prestigi. La Comissió de Proveïment no
faltava a cap barri, ni localitat, perquè naixia per resoldre un proble-
ma inajornable i vital, com era l’aprovisionament d’aliments, que ningú
anava a resoldre per ells, i molt menys el Govern de la Generalitat, ni cap
organisme estatal o polític.
Cal subratllar el caràcter cenetista d’aquests assemblees, que no eren
assemblees de barri obertes, sinó assemblees de militants sindicals i revolu-
cionaris de cada barriada.
L’articulista, a l’alçada del 25 d’agost, va fer un balanç de les
tasques realitzades pel Comitè de Proveïment de Sants, “malgrat les
dificultats que en tot moment de convulsió revolucionària es pre-
senten, per imprevistes”, basat en documents que eren al seu poder:
“Primera setmana: es distribuïren 6.000 menjars diaris.
Segona setmana: es distribuïren 10.000 menjars diaris.
Tercera setmana: es distribuïren 6.000 menjars diaris.
Quarta setmana: es distribuïren 5.000 menjars diaris.
Perassoliraquestaxifrademenjarsdiariscalgué“anaralacreaciódemenja-
dorscomunals,únicaformad’atendrealesnecessitatsdelapoblacióobrera”.
Aquests menjadors populars gratuïts s’instal·laren “a Plaça Espanya,
Hotel número 1; local de l’Orfeó de Sants; Escoles de Lluís Vives; local
del carrer Torre Damians, 4; barriada de les Corts i Plaça del Centre;
local de l’Art Fabril i Saló de la Pèrgola, al recinte de l’Exposició”.

83. 83Agustín Guillamón
El Comitè o Comissió de Proveïment de Sants es vanava, amb
raó, de que en aquell mes en que s’havien encarregat dels menjadors
populars, l’eficàcia havia estat tal que havia estat l’únic període de la
vida d’aquella població necessitada del barri de Sants en que “no ha
anat a dormir sense cobrir les seves necessitats més essencials”.
Els membre del Comitè deixaren constància de les enormes difi-
cultats que tingueren que resoldre, davant dels organismes oficials, per
abastir al barri, sense que això no signifiqués “censura de cap mena per
als nostres camarades” del Comitè Central de Proveïment.
Davant la “disposició publicada al “Diari Oficial” i confirmada
pels nostres representants en els comitès respectius”, que aprovava “el
cobrament de pagues per part dels milicians” era previsible que cessés
l’afluència de les famílies dels milicians. Però el Comitè de Proveïment
alertava als Sindicats que aquest fet no suposava la fi de les seves ac-
tivitats, ja que havien de seguir atenent a les famílies dels nombrosos
aturats forçosos.
Així, doncs, els Comitès de Proveïment havien nascut com a neces-
sitat militar, per acomplir les indispensables tasques d’”intendència” dels
Comitès de Defensa, en la seva lluita contra els militars. Posteriorment a
la victòria de la insurrecció obrera, aquests Comitès de Proveïment s’encar-
regaren de resoldre el problema alimentari dels milicians, familiars de mi-
licians i aturats de cada barri o població. Es crearen menjadors comunals
gratuïts. Aprovat un decret, que no seria vigent fins a mitjans de setembre,
de cobrament de pagues als milicians, desapareixia la necessitat de sub-
ministrar el manteniment dels familiars dels milicians, però pervivia la
necessitat de seguir atenent a les famílies dels aturats, a més dels hospitals,
clíniques i sanatoris.
Desprès de l’anàlisi dels tres documents anteriors podem con-
cloure que els Comitès de Defensa i proveïment havien deixat de ser
organismes clandestins, creats arrel de i per a la insurrecció, adaptats
posteriorment a l’enrolament i suport de les Milícies Populars, que
marxaren a combatre a Aragó, o que desenvolupaven tasques de “poli-
cia revolucionària” o milícies de rereguarda. També havien deixat de ser
només proveïdors de menjadors populars, que sostenien a les famílies
dels treballadors que havien marxat al front com a voluntaris. A mit-
jans d’agost, els comitès (o seccions) de defensa i d’abastiment dels co-
mitès revolucionaris de barri havien assumit un funcionament públic
i assembleari. No es tractava d’assemblees populars obertes a tothom,
sinó d’assemblees de militants (cenetistes) de barri.

84. 84 Els Comitès de Defensa de la CNT
Molt aviat es donaren els primers desacords entre els comi-
tès superiors i aquestes assemblees de militants als barris. A les as-
semblees dels Comitès de Defensa s’havia refusat el desarmament,
proposat pels comitès superiors. A les assemblees dels comitès de
proveïment s’havia ratificat i ampliat als membres del comitè de
proveïment de cada barri, al temps que s’engrandien i diversificaven
el seu camp d’acció. Aquests comitès revolucionaris de barri recap-
taven, a més, un impost revolucionari per finançar les Milícies Po-
pulars, els menjadors populars i altres necessitats urgents. Eren
autèntics comitès-govern. A Barcelona, aquests comitès revoluciona-
ris de barri eren els potencials òrgans de poder de la classe obrera.

85. 85
Capítol 8
Del fracàs militar
del CCMA a la
militarització
Amb la formació d’una sèrie de comissions tècniques i de Con-
sells (d’Economia, de Proveïment, etcètera) el CCMA es transformà
progressivament en un organisme especialitzat exclusivament en com-
petències de Defensa i Ordre Públic, que l’allunyaven cada cop més
de qualsevol pretensió de constituir un govern revolucionari, capaç de
substituir al Govern de la Generalitat. Tanmateix, aquesta negativa a
convertir-se en un govern revolucionari conduïa irremeiablement al
fracàs de la posibilitat de fer del CCMA un organisme de direcció i
centralització de la guerra contra el feixisme, per la incapacitat política
d’aquest organisme per convertir-se en l’únic organitzador i dirigent
del nou exèrcit. Les improvisades milícies es constituïren sense un òr-
gan de direcció únic. En comptes d’aixecar un exèrcit proletari únic, les
columnes milicianes es formaren al voltant de partits i sindicats, com
a exèrcits propis de cada organització, amb els conseqüents problemes
de coordinació, homogeneïtzació i centralització. Aquesta estructura
fou fàcilment utilitzada, pocs mesos desprès, pels estalinistes i el Go-
vern de la Generalitat per afermar l’avenç contrarevolucionari. Però si
els dirigents cenetistes havien renunciat a una “dictadura anarquista”,
com havien d’imposar un exèrcit anarquista? Per altra banda, l’absència

86. 86 Els Comitès de Defensa de la CNT
de teoria revolucionària, de programa i de perspectives, conduïren als
comitès superiors de la CNT, desbordats per les iniciatives revolucio-
nàries dels comitès de base, a una constant improvisació, que unida a
una visió optimista de que la guerra només duraria unes setmanes, els
impedí de valorar la projecció futura de les seves errònies decisions.
El CCMA renunciava així també al seu principal objectiu en
constituir-se: crear les milícies obreres de voluntaris, abastir-les i dirigir
la guerra. La crònica falta d’armament i municions que es repartiren,
no als fronts i columnes on es necessitaven, sinó allí on els dirigents
dels partits decidien, segons les seves afinitats ideològiques, fou utilit-
zada per desprestigiar a les milícies rivals, en benefici de les pròpies. La
consigna de “anar a pel tot desprès de prendre Saragossa” es capgirava
en contra dels seus promotors, doncs si no es prenia Saragossa no hi hau-
ria intent colpista dels anarquistes, això es, no s’havien de donar armes a les
milícies anarquistes. La incapacitat per imposar un comandament únic
a les milícies ocasionà greus deficiències a la seva organització i funci-
onament, donat que no existia la mínima coordinació i planificació de
les operacions militars entre les diferents milícies d’un mateix front.
El CCMA fracassà, doncs, també en l’aspecte militar. El 24
d’octubre el Decret de Militarització de les Milícies posava les bases
de l’exèrcit burgés de la República. Als milicians tan sols els hi restava
resistir una militarització inevitable, que al març de 1937 era ja una
realitat.
Entretant, la situació revolucionaria, al carrer, era indiferent a les
consignes de col·laboració imposades pels dirigents anarcosindicalistes.
El poder atomitzat dels diferents Comitès Locals s’estengué per tot
Catalunya, amb diferents graus de poder i autonomia, que abraçaven
en alguns llocs un nivell de ruptura absoluta amb la legalitat republica-
na i l’equilibri existent, a Barcelona, entre Generalitat i el CCMA. Així
a Lleida la CNT, el POUM i la UGT s’havien fet amb el govern de la
ciutat i havien constituït un Comitè Popular, que excloïa a les forces
republicanes, amb la intenció de constituir un poder basat només en
les organitzacions obreres. Tant Josep Rodés (POUM), que ocupava el
càrrec de comissari públic, com Joaquín Vila (UGT), que exercia el de
delegat de la Generalitat, usurpaven aquests càrrecs en benefici del Co-
mitè Popular de Lleida, al que es sumava l’exercit per Francisco Tomás
(FAI) al nou Comitè d’Informació Popular.

87. 87Agustín Guillamón
Aquests comitès revolucionaris locals s’havien constituït en au-
tèntics estats-ciutat, o comitès-govern56
, establint multes i tributs, en-
rolant milicians cap al front, formant patrulles de control per imposar
la seva autoritat, realitzant obres públiques finançades amb impostos
revolucionaris per resoldre l’atur massiu, expropiant fàbriques i tallers
que eren col·lectivitzats, imposant un nou model educatiu racionalista,
requisant edificis i aliments, comprant armes a l’estranger, sostenint
hospitals i menjadors gratuïts i un llarg etcètera. Els ajuntaments ha-
vien estat substituïts per aquests comitès locals, arrabassant a la Ge-
neralitat tota influència. A tot Catalunya, sense cap consigna per part
de la CNT, es procedí a una metòdica expropiació de les empreses
i propietats de la burgesia, les esglésies i convents, al temps que el
CCMA feia a Barcelona un repartiment entre les diferents organitza-
cions de les casernes, impremtes, diaris i alguns edificis i hotels. Les
consignes del CCMA eren acatades pels comitès locals i de barri si no
eren contradictòries als interessos revolucionaris, però es trobaven amb
enormes resistències quan es considerava que eren fruït del compromís
amb la burgesia i el govern de la Generalitat. Alhora el CCMA havia de
comptar amb aquests comitès locals, si es volia que es fessin realitat els
seus mandats. El conflicte intern dels dirigents de la CNT-FAI, entre
els partidaris i els contraris a la col·laboració, s’estenia a les problemàti-
ques relacions entre el Comitè Central i els organismes revolucionaris
locals. El govern de la Generalitat es limitava a legalitzar la realitat
social i econòmica de les col·lectivitzacions i “conquestes revolucionà-
ries”, com a únic mitjà d’anar adquirint un prestigi i acceptació dels
que mancava. El CCMA amb prou feines podia governar, ni disposar
res, fora de la ciutat de Barcelona, sense l’acceptació i col·laboració dels
comitès locals, o els sindicats. La debilitat d’aquests s’evidenciava en la
impossibilitat de consolidar-se com a autèntic poder alternatiu, a escala
de tot Catalunya, sense el suport coordinador i centralitzador d’una
organització obrera, i molt menys a la contra de totes les organitzacions
existents.
CCMA i Generalitat coincidiren en la seva política de reafirmació
dels antics ajuntaments enfront dels comitès revolucionaris locals, que
fou desenvolupada amb gran efectivitat pel Departament de Milícies
Comarcals, dirigit per Josep Miret i Joan Pons. Aquest departament
sostragué als comitès locals el reclutament i organització dels milicians,
que havien exercit espontàniament durant les primeres setmanes, atri-
56 L’expressió es emprada per Munis a Jalones de derrota, promesa de victoria.

88. 88 Els Comitès de Defensa de la CNT
buint-la a les comissions comarcals, basades en la nova divisió comarcal
de Catalunya. Aquesta estructura comarcal facilitava la submissió dels
diferents comitès locals, que devien enviar una delegació, allunyada de
la pressió revolucionària local.
Així doncs, el CCMA no sols no fou un govern revolucionari que
coordinés els comitès locals, sinó que veié en aquests una minva de la
seva autoritat. I els comitès superiors cenetistes no només recolzaren
l’enfortiment de la Generalitat, sinó que a més es felicitaven del debi-
litament dels comitès locals. Aquesta és la raó per la qual deixaren fer a
Miret del PSUC i a Pons d’ERC. Era un altre greu error dels dirigents
cenetistes, donat que el debilitament dels comitès locals escapçava la
base real que sustentava el poder de la CNT fora de la ciutat de Bar-
celona.
A la ciutat de Barcelona, els comitès revolucionaris de barriada,
en els que s’arrelava el poder real del CCMA, s’instal·laren a les seus
dels Comitès de Defensa de cada barri, controlant tretze magatzems de
proveïments, així com alguns edificis requisats, entre els que destacaven
l’Hotel número 1 de la Plaça Espanya; Plaça de Toros Monumental,
els Escolapis de la Ronda Sant Pau; Cotxeres de Tramvies de Campo
Sagrado; casernes de Sant Andreu, Poblenou i Pedralbes; Estació de
França i Estació del Nord, entre d’altres.
Marcos Alcón, del grup Nosotros i membre del CCMA, desvet-
llà, el 197557
, una iniciativa revolucionària de diferents delegats dels
Comitès de Defensa, posterior a la dissolució del CCMA, que volia
enfortir i incrementar el poder dels Comitès de Defensa: “Ja s’havia
dissolt el CCMA. Comptàvem amb consellers al Govern de la Gene-
ralitat de Catalunya. I fou en aquestes circumstàncies quan vingué a
parlar-me una Comissió de representants als Comitès de Defensa de
Barcelona, composada per Daniel Sánchez i Ángel Carballeira, de la
Barriada de Gràcia, crec que Trapote pel Centre i altres que no recordo.
Hem digueren el següent: “Anit ens reunírem els Comitès de Defensa.
Analitzarem la situació i estimarem, tots, que la Revolució està essent
estrangulada pels Comitès Responsables. En conseqüència s’acordà
anar a la Casa CNT-FAI, fer fora als integrants dels Comitès, i venim
a proposar-te que siguis el nou Secretari del Comitè Regional. Encara
que coincidia amb ells en considerar que eren massa les concessions
que veníem fent, la meva sorpresa no deixà de ser gran. Però jo era un
d’aquells militants que pertanyien als quadres de veus autoritzades dels
57 ALCÓN, Marcos: “Recordando el 19 de julio de 1936”. Espoir (20-7-1975).

89. 89Agustín Guillamón
que he parlat anteriorment i sorgí en mi el militant “responsable”. I els
hi respongué: “Coincideixo totalment amb el que expresseu. Anem a
la deriva. Cert. Però no és aquest el procediment a emprar. EL REMEI
PODRIA SER, I SERIA, segurament, pitjor que la malaltia”.”
El relat d’Alcón escenifica les contradiccions de la militància ce-
netista, així com les seves contínues cessions de principis enfront el go-
vernamentalisme, imposat per la ideologia de l’unitat antifeixista, sense
més horitzó que guanyar la guerra contra el feixisme. Explica a més la
impotència de la militància de base, d’aquests Comitès de Defensa que
havien protagonitzat les jornades revolucionàries de juliol de 1936 i que
mesos desprès s’enfrontarien a l’estalinisme, el maig de 1937; incapaços
malgrat tot d’oposar-se a uns comitès superiors de “responsables”, que
tampoc podien substituir, perquè ara exercien funcions imprescindibles
per a un moviment plenament integrat a l’engranatge estatal. La CNT
era una organització tan heterogènia que, en realitat, agrupava a “di-
verses cenetés”.Tanmateix això no era el més important, sinó el creixent
abisme que separava als comitès locals i de barri dels comitès superiors.
Contra la militarització
El 26 de setembre es formà un govern de la Generalitat amb pre-
sència de consellers anarquistes. L’1 d’octubre s’oficialitzà la dissolució
del CCMA.
El decret del 9 d’octubre, complementat amb el publicat el 12,
declarava dissolts tots els comitès locals que havien sorgit el 19 de
juliol, que serien substituïts pels nous ajuntaments. Malgrat la resis-
tència de molts comitès locals a la seva dissolució, i el retard d’alguns
mesos en la constitució dels nous ajuntaments, es tractava d’un cop
de mort del que no es recuperarien. La resistència de la militància ce-
netista, que es desentenia de les consignes dels comitès superiors o les
ordres del Govern de la Generalitat, amenaçava el pacte antifeixista.
Els dirigents anarcosindicalistes estaven sota la doble pressió d’una mi-
litància, contrària a obeir-los, i l’acusació per part de la resta de forces
antifeixistes de que era necessari acomplir i fer complir els decrets del
govern, posant en cintura als “incontrolats”.
Aquest era el balanç real deixat pel CCMA en les seves nou setma-
nes d’existència: el pas d’uns comitès locals revolucionaris, que exerci-
en tot el poder al carrer i a les fàbriques, a la seva dissolució en bene-

90. 90 Els Comitès de Defensa de la CNT
fici exclusiu del ple restabliment del poder de la Generalitat. D’igual
manera, els decrets firmats el 24 d’octubre58
sobre la militarització de
les Milícies a partir de l’1 de novembre i de la promulgació del Decret
de Col·lectivitzacions completaven un desastrós balanç del CCMA,
això és, el pas d’unes Milícies obreres de voluntaris revolucionaris a
un exèrcit burgès de tall clàssic, sotmès a un codi de justícia militar
monàrquic, dirigit per la Generalitat; el pas de les expropiacions i el
control obrer de les fàbriques a una economia centralitzada, controlada
i dirigida per la Generalitat.
El retard en l’aplicació dels decrets, provocada per la sorda però
ferma resistència de la militància confederal, que encara estava arma-
da, féu que el Govern de la Generalitat es plantegés com a objectiu
prioritari el desarmament de la rereguarda, impulsant una campanya
de propaganda contra els anomenats “incontrolats”, que derivà cap a
l’objectiu secundari contingut en el repetitiu eslògan: “armes al front”.
La forta resistència de la base anarcosindicalista a la militarització
de les milícies, al control de l’economia i de les empreses col·lectivit-
zades per la Generalitat, al desarmament de la rereguarda i a la disso-
lució dels comitès locals es manifestà amb un retard de diversos mesos
a l’acompliment real dels decrets del Govern de la Generalitat sobre
tots aquests temes. Resistència que, a la primavera de 1937, cristal·litzà
en un gran malestar, al que se sumà el descontent per la marxa de la
guerra, la inflació i la penúria de productes de primera necessitat, per
desembocar llavors en una critica generalitzada de la militància cene-
tista de base a la participació dels comitès superiors de la CNT-FAI al
govern, i la política antifeixista i col·laboracionista dels seus dirigents,
a qui s’acusava de la pèrdua de les “conquestes revolucionàries del 19
de juliol”.
L’octubre de 1936 el decret de militarització de les Milícies Po-
pulars produí un gran descontent entre els milicians anarquistes de la
Columna Durruti, al Front d’Aragó. Desprès de llargues i aferrissades
discussions, el febrer de 1937, uns centenars de milicians voluntaris,
establerts al sector de Gelsa, decidiren abandonar el front i tornar a la
58 Publicats al Butlletí Oficial de la Generalitat del 28 d’octubre de 1936.

91. 91Agustín Guillamón
rereguarda59
. Es pactà que el relleu dels milicians oposats a la militarit-
zació s’efectuaria en el transcurs de quinze dies. Abandonaren el front,
emportant-se les armes.
Ja a Barcelona, conjuntament amb altres anarquistes (defensors
de la continuïtat i aprofundiment de la revolució de juliol, i oposats al
col·laboracionisme confederal amb el govern), els milicians de Gelsa
decidiren constituir una organització anarquista diferent de la FAI, la
CNT o les Joventuts Llibertàries, que tingués com missió encarrilar el
moviment àcrata per la via revolucionària. Així doncs, una nova Agru-
pació es constituí formalment el març de 1937, desprès d’un llarg perí-
ode de gestació de diversos mesos, iniciat l’octubre de 1936. La Junta
Directiva fou la que decidí prendre el nom d’”Agrupación de Los Ami-
gos de Durruti”, nom que per una part feia referència a l’origen comú
dels ex-milicians de la Columna Durruti, i que com bé deia Balius, no
es prengué per cap referència al pensament de Durruti, sinó per la seva
mitificació popular.
Aquesta oposició revolucionària a la militarització de les Milícies
Populars es manifestà també, amb major o menor sort, a totes les
columnes confederals, destacant el cas de la Columna de Ferro, que de-
cidí en diverses ocasions “baixar a València” per impulsar la revolució i
enfrontar-se als elements contrarevolucionaris de la rereguarda.
El febrer de 1937 se celebrà una assemblea de columnes confede-
rals que tractà la qüestió de la militarització. Les amenaces de no sub-
ministrar armes, aliments, ni paga, a les columnes que no acceptessin la
militarització, sumada al convenciment de que els milicians serien inte-
grats en altres unitats ja militaritzades, van causar efecte. A molts els hi
semblava millor acceptar la militarització, i adaptar-la de forma flexible
a la pròpia columna. Finalment la ideologia de l’unitat antifeixista i la
col·laboració de la CNT-FAI en tasques governamentals, en defensa de
l’Estat republicà, triomfaren contra la resistència a la militarització, que
fou finalment acceptada fins i tot per la recalcitrant Columna de Ferro.
59 ”No només es negaren a militaritzar-se sino que tampoc atengueren al requeriment
d’ambdós Comitès [Comitès Regionals de la CNT i de la FAI] per a que abandonéssin les armes i
abandonéssin el front. [...]en vistes a que no era posible harmonitzar la divisió de criteri que existia a la
Columna Durruti […] ja que entre les dues parts existia una tibantor que es temia que desemboqués
en xoc sanguinari […] la major part dels camarades de l’agrupació de Gelsa han abandonat el front
en contra de tot criteri i dels acords de la organització específica i confederal”. A FAI: “Informe que
este Comité de Relaciones de Grupos Anarquistas de Cataluña presenta a los camaradas de la Región
(març 1937?)”.

93. 93
Capítol 9
Els Comitès de
Defensa, o tot o res:
de potencials òrgans de
poder obrer a submisos
annexes armats dels
sindicats
De finals de novembre a principis de desembre de 1936, la CNT
debatí el paper que havien d’assumir els Comitès de Defensa a Barce-
lona.
Els Comitès revolucionaris dels barris no havien assolit cap in-
dependència orgànica, ni tan sols s’havien coordinat de forma autò-
noma, sinó mitjançant un submís Comitè de Defensa de Barcelona,
intervingut, vigilat i fiscalitzat per la Federació Local de Sindicats. Així,
doncs, els potencials òrgans de poder, sorgits als barris barcelonins amb
la insurrecció de Juliol de 1936, es veien, a finals de novembre, dismi-
nuïts i anul·lats, en les seves funcions, degut a l’opció governamenta-
lista de la CNT.

94. 94 Els Comitès de Defensa de la CNT
La CNT havia entrat ja als governs de Barcelona i València. Tan-
cada la via revolucionària, els comitès revolucionaris de barriada con-
templaven com s’esquarterava i anihilava als Comitès de Defensa dels
barris i als comitès de proveïment de barriada, sindicalitzant-los o di-
luint-los en nous organismes.
La funció crea l’òrgan. Sense funcions revolucionàries de coordi-
nació, direcció o d’administració, i sense cap autoritat, els Comitès de
Defensa, encara que potencials òrgans de poder, iniciaven el seu decli-
vi, tendint al seu debilitament i submissió als sindicats.
A les deu del matí del 29 de novembre de 1936 se celebrà un Ple
de Sindicats i Barriades60
de la ciutat de Barcelona, que comptà amb
l’assistència dels Sindicats Fabril i Tèxtil, d’Arts Gràfiques, Professions
Liberals, Pell, Petrolis, Serveis Públics, Química, Alimentació, Distri-
bució, Aviació, Comunicacions, Transports, Construcció, Sanitat, Me-
tal·lúrgia, Llum i Força, Indústria Pesquera, Automòbil, Funcionaris
Municipals, Ferroviaris, Espectacles Públics, Vidre, Marítim i Campe-
rols. També assistiren els Comitès de Defensa de les Barriades següents:
Sarrià, Poblenou, Prat Vermell [actual Zona Franca], Sants, Centre i
Gràcia, a més del Comitè de Defensa Local.
A proposta de Domènech, s’acordà que els Sindicats d’Alimen-
tació i Distribució, amb la Conselleria de Proveïment, dirigida per ell
mateix, s’encarregarien de constituir una Comissió, encarregada de
trobar una solució ràpida i efectiva per a la millora de l’abastiment a la
ciutat de Barcelona. Es rebutjà la proposta d’inclusió d’altres sindicats
a aquesta comissió.
Es passà a la discussió del quart punt de l’ordre del dia: “Quina
ha de ser la personalitat dels Comitès de Defensa?”, amb un infor-
me previ del Comitè de Defensa Local sobre l’activitat dels Comitès
de Defensa.
Ferroviaris reconegué al Comitè de Defensa Local la mateixa
personalitat que tenien les diferents delegacions sindicals allà presents,
senyalant que “els Comitès de Barriada estaran en tot sotmesos a aquest
Comitè” de Defensa Local, que controlaria les armes, depositades als
Sindicats. Els Sindicats controlarien als seus militants. S’establiria un
segell obligatori de deu cèntims per al finançament del Comitè de De-
fensa Confederal.
60 Acta del Ple de Sindicats i Barriades celebrat el dia 29 de novembre de 1936, a les deu del
matí.

95. 95Agustín Guillamón
Funcionaris Municipals proposà que els Comitès de Defensa
poguessin nomenar un delegat al Ple Local de Sindicats, però que cada
Sindicat “controlarà les armes dels seus associats”. En quant a l’aspecte
econòmic acordà “que segueixin com fins ara”.
Alimentació opinà que els Comitès de Defensa havien d’ex-
posar als Sindicats totes les qüestions i aquests haurien “en dipòsit
les seves pròpies armes, controlades pel Comitè Local de Defensa”.
Les despeses dels Comitès de Defensa es pagarien a prorrata i cada
Comitè de Barriada controlaria “a tots els grups de la mateixa”.
Aviació manifestà que “els Comitès de Defensa són indispensables a
les Barriades amb totes les prerrogatives i obligacions, controlats per la
Federació Local” de Sindicats. Armes i homes havien de ser controlats
pels Comitès de Defensa de les barriades.
Sanitat entenia que els Comitès de Defensa, en estar composats
per un delegat de cada Sindicat, “han d’atendre’s als acords sindicals”.
Les armes havien de ser custodiades pels sindicats.
Professions Liberals pensava que els Comitès de Defensa eren
“la representació armada de la Organització”, que havien “d’atenir-se a
les determinacions dels Sindicats, excepte en casos extrems”.
Pell creia “que essent els companys dels Comitès de Defensa part
integrant dels Sindicats”, aquests havien de ser els que discutissin les
situacions existents i decidissin les accions a emprendre. Donava el vis-
tiplau a “que les armes han d’estar controlades pel Comitè de Defensa”.
En quant a l’aspecte econòmic optava pel prorrateig.
Arts Gràfiques considerava que la missió dels Comitès de De-
fensa era la defensa armada de la CNT, a través de la mediació del
Comitè Local de Defensa amb els sindicats. Els Comitès de Defensa
havien de controlar les armes existents. “Els Comitès de Defensa de
Barriades han d’estar integrats per delegats dels Sindicats que es trobin
enclavats en els mateixos” barris. Es tractava d’un autèntic lligam entre
barriades i les seus sindicals dels barris. Els Comitès de Defensa havien
d’estar finançats per la Federació Local de Sindicats.
Petrolis plantejà que “els Comitès de Defensa havien d’adminis-
trar tot el que estigui sota la seva jurisdicció”. Per finançar-los cada
Sindicat havia d’entregar un deu per cent de la seva recaptació.
Fabril i Tèxtil entenien que se’ls hi havia de reconèixer la seva
pròpia personalitat, “que han tingut des del primer moment en que
es formaren”. Ells mateixos havien de controlar les armes. La qüestió
econòmica havien de resoldre-la els sindicats.

96. 96 Els Comitès de Defensa de la CNT
Distribució definí els Comitès de Defensa com a defensors de
la revolució “d’acord amb la orientació i normes de la Organització”.
Havien d’organitzar-se com els sindicats i acceptar les consignes de la
CNT. La Federació Local de Sindicats havia de tenir “l’absolut control
de tals comitès [de defensa], tant dels companys que els formen [com
de les] armes que tinguin”. El manteniment econòmic havia de fer-se
mitjançant prorrateig entre tots els sindicats.
Comunicacions s’adherí a la proposició de Distribució. Trans-
port s’abstingué per haver extraviat l’ordre del dia al seu sindicat i la
conseqüent manca de discussió dels temes a tractar. Metal·lúrgia pen-
sava que havien “de delimitar-se les funcions dels Comitès de Defensa”.
Indústria Pesquera sostingué que els Comitès de Defensa havien de
conservar la personalitat que tenien quan foren creats, i que qualsevol
suggeriment que tinguessin havien de resoldre-la els Sindicats.
El Comitè de Defensa Local explicà la tasca dels Comitès de
Defensa “i la forma en que foren creats”.
Vidre afirmà que els Comitès de Defensa havien de desaparèixer,
perquè ja havien complert la seva missió. Els militants havien de rein-
tegrar-se als sindicats i les funcions que tenien havien de ser assumides
per la Federació Local de Sindicats.
Marítim proposà que els components dels Comitès de Defensa
fossin nomenats pels sindicats. S’obrí un intens debat favorable a la
continuïtat dels Comitès de Defensa, amb la única excepció de Vidre.
S’acceptà per unanimitat, llevat del vot en contra de Vidre, “la propos-
ta del Sindicat de la Distribució, citada més amunt”.
Les delegacions dels Comitès de Defensa de les barriades sol·lici-
taren intervenir al debat.
El Comitè del barri de Sants digué que els sindicats havien de
consultar als Comitès de Defensa en qüestions de lluita armada i que
havien de ser els Comitès de Defensa els qui a cada barri controlessin
armes i homes, no els sindicats.
El Comitè del barri de Gràcia manifestà el seu acord amb Sants,
afegint que caldria donar als Comitès de Defensa noves competències
d’investigació i control, als barris.
El Comitè del barri de Poblenou informà “àmplia i clarament
la tasca que han realitzat en aquesta barriada”, demanant “el control
d’armes i homes per barriades, defensant les seves tesis amb clars ar-
guments, alhora que explica la forma en que haurà de realitzar-se”.
Demanà als sindicats cenetistes que determinessin quin percentatge de
membres dels Comitès de Defensa havia de cedir-se a UGT.

97. 97Agustín Guillamón
La Federació Local de Sindicats, desprès de diversos aclariments,
plantejà a l’assemblea reunida que es decidís, d’una vegada, “la situació
i atribucions dels Comitès de Defensa”. Amb referència a la qüestió de
la UGT, explicà que als acords amb aquesta els hi cedien un “trenta per
cent proporcional de places per barriada”.
Transports amplià el debat als comitès de proveïment de les
barriades, propugnant per la seva continuïtat mentre no apareguessin
nous organismes capaços de substituir-los. Considerava que les funci-
ons actualment realitzades per aquests comitès de proveïment, als bar-
ris, havien de ser assumides pels Sindicats d’Alimentació i Distribució,
conjuntament amb el Comitè Local de Defesa, “a base sense dubte
d’integrar als militants de barriades i de Defensa”. La Organització
havia de vetllar per a que els llocs de responsabilitat fossin assumits pels
companys competents, especialitzats en aquestes tasques.
Era una visió estrictament sindical, que no veia amb bons ulls la
importància adquirida, als barris, pels Comitès de Defensa i els comi-
tès de proveïment. Consideraven que les seves funcions, superada la
insurrecció revolucionària i l’etapa posterior, de caràcter excepcional,
eren provisionals i, en tot cas, havien de ser assumides, ja, pels sindi-
cats.
Distribució, coincidint amb la visió sindicalista de Transports,
proposà que mentre “no es procedeixi a la nova estructuració” dels co-
mitès de proveïment de barriada, aquests havien de ser controlats pels
Comitès de Defensa, que alhora ja estaven dominats pels sindicats. I
així ho acordà l’assemblea.
El Comitè del barri de Sant Martí demanà que es concretés la
missió dels Comitès de Defensa i preguntà si podrien assistir als plens
sindicals.
El Comitè Local de Defensa informà de com es regia “aquest
Comitè i el treball que duen a terme actualment els seus components”.
Serveis Públics proposà que els companys, nomenats per la Or-
ganització per ocupar càrrecs de responsabilitat, havien “d’assistir a les
reunions de militants dels seus respectius sindicats”, ja que d’aques-
ta forma els sindicats vigilarien les seves orientacions concretes. I així
s’aprovà.
Posteriorment al debat sobre els permisos d’armes, s’aprovà una
proposició que acordava que la Federació Local de Sindicats i el Comi-
tè Local de Defensa atorgarien i segellarien “el carnet d’arma”, que seria
repartit pels sindicats. Els sindicats farien còpia detallada dels permisos
expedits, elaborant llistes de noms, domicilis, barriada, arma curta o

98. 98 Els Comitès de Defensa de la CNT
llarga, calibre, etcètera, que entregarien al Comitè Local de Defensa.
En tot moment, la tasca dels Comitès de Defensa estaria controlada
per la Federació Local de Sindicats.
Es passà a discutir assumptes generals, destacant l’advertència de
Distribució sobre la necessitat de controlar els oportunistes, que acce-
dien al càrrecs de responsabilitat sense el control de ningú; fent constar
l’existència d’elements estranys, que es treien el carnet desprès d’ocupar
el càrrec.
El que es discutia era el grau d’autonomia dels Comitès de Defensa de
les barriades respecte als sindicats. Les propostes anaven des del reconeixe-
ment d’una personalitat pròpia al Comitè de Defensa Local i la seva total
independència, reconeixent-los com a LA MILICIA DE LA CNT, fins a
la plena i absoluta submissió als dictats de la Federació Local de Sindicats,
que no només havien de discutir les situacions i decidir les accions, sinó
que a més havien de custodiar les armes, controlar als homes i finançar als
Comitès de Defensa.
Encara que el ventall de possibilitats podia ser il·limitat: custodiar o
no les armes, controlar o no als homes que les manejaven, decidir o no les
accions, contemplar excepcions al control sindical dels Comitès de Defensa,
control esglaonat: la Federació Local de Sindicats controla al Comitè de
Defensa Local, aquest als comitès de barri, aquests als grups de cada bar-
ri... el que es debatia, en realitat, era el lligam que havia d’existir, a cada
barri, entre els sindicats i els Comitès de Defensa, o si es prefereix, com
estructurar la organització armada de la CNT a cadascun dels barris i a
tota la ciutat de Barcelona.
La decisió final optà per reconèixer les característiques pròpies dels
Comitès de Defensa de les barriades, i de la tasca del Comitè de Defensa de
Barcelona com a organització armada de la CNT a la ciutat, però sota el
control absolut de la Federació Local de Sindicats.
El 25 de novembre de 1936, al vespre, s’efectuà una reunió de
comitès superiors llibertaris61
, a la que assistiren els Comitès Regio-
nal i Local de la CNT, Comitè de Defensa, Servei d’Investigació de la
CNT-FAI, Patrulles, Ordre Públic i el Comitè pro-Víctimes del Fei-
xisme.
61 Reunió de comitès celebrada el 25 de novembre de 1936.

99. 99Agustín Guillamón
El Comitè Regional (Valeri Mas i Casas) informà sobre la crisi
del Govern de la Generalitat “motivat pel projecte del nou exèrcit”,
proposà prendre un acord conjunt, que posteriorment fos aprovat per
un Ple de Locals i Comarcals i constatà el descontent pel “cessament de
les Comissions Jurídiques”.
El problema fonamental, segons el Comitè Regional, era la deso-
bediència generalitzada a les consignes de desarmament: “a les barria-
des les tenim com a els nostres pitjors enemics”.
Fàbregas informà que Reverter estava a Montjuïc. Es parlà del
complot d’Estat Català i “dels seus propòsits d’eliminar a tots els con-
sellers, per estar disconformes amb ells”. Afirmà que “Companys fa
veure que està malalt per no rebre a ningú”. Constatà el desacord dels
cenetistes amb el projecte militar de Sandino. Opinà que tot responia
a “una ofensiva general” contra la CNT.
Santillàn advocà per la disciplina, posant com a exemple la uni-
ficació en “un front únic” de les columnes Aguiluchos, Ascaso i Roji-
negra, mentre la columna Libertad del PSUC, “pretenent ser solitària,
entrà en pànic [i] assaltà el tren, per venir-se aquí, i se’ls va haver de
forçar per a que tornessin al front”. Per altra banda, sentencià que “no
s’han d’acceptar Decrets que amb anterioritat se sap que [les masses no
compliran], com per exemple la recollida d’armes”.
Eroles comunicà que Companys, li havia indicat “la necessitat de
fer un canvi”. La crisi governamental, segons Eroles, estava latent des
de feia molt de temps, i la oposició de la CNT al projecte militar no-
més era una excusa hipòcrita per desencadenar la crisi. Canela confir-
mà l’informe d’Eroles, dient que Companys ja li havia parlat, feia molt
de temps, del seu propòsit de fer un govern CNT-UGT- Rabassaires.
Juan Manuel Molina “Juanel” prengué la paraula per contradir
els raonaments de Fàbregas, rebutjà que la CNT fos culpable de la crisi
de govern i conclogué que “cal procurar convèncer a les masses de la
necessitat de la unificació del comandament”.
Portela intervingué per repetir el que ja havia dit Santillàn, o si-
gui, que els consellers cenetistes només havien d’acceptar i comprome-
tre’s en “allò que puguem acomplir”, reconeixent l’error d’haver accep-
tat el desarmament de la rereguarda, que eren incapaços de fer complir
als seus propis militants i molt especialment als comitès revolucionaris
de les barriades.
Domènech constatà la disparitat de criteris existents entre els co-
mitès reunits, no veient altra solució que la de “tirar pel carrer del mig”.
Subratllà la contradicció que suposava per a la CNT haver entrat en

100. 100 Els Comitès de Defensa de la CNT
un govern, mentre la tradició i educació de la militància havia estat
sempre d’insubmissió, de “viure sense Govern, que no hi haguessin
distincions, i ara amb aquestes avinences que hem realitzat, mistificant
la nostra actuació, formem part de Governs, encara hi ha més o menys
classes, i ara com a culminació de tot plegat, volem obligar a que es
tingui una disciplina fèrria, i obediència cega a un sol comandament”.
Concloïa Domènech que “no hi ha sortida en aquest assumpte”.
Juanel tornà a intervenir per proposar “centralitzar la responsa-
bilitat, i per defensar la necessitat de la disciplina. Santillán raonà que
el feixisme s’havia “solidaritzat” i format un bloc, que era necessari
trencar. Sense una força similar seria impossible fer-ho. El Comitè de
Defensa (Campos i Canela) intervingué a la contra de les argumenta-
cions de Juanel i Santillán, jutjant que “la Organització no pot ni ha
de ser controlada per quatre companys, com sembla que es pretén fer”,
i que si algú ho pretenia, hauria d’enfrontar-se forçosament “amb les
barriades [i els] Sindicats”.
De nou apareixia, en aquesta reunió de comitès superiors, una refe-
rència als comitès revolucionaris de barriades (i als sindicats) com a garants
del procés revolucionari, enfront del feixisme i enfront al Govern de la
Generalitat, però molt especialment enfront dels propis comitès superiors
de la CNT-FAI.
El Comitè Regional parlà de posar un pedaç i resoldre més enda-
vant. La Federació Local plantejà “la necessitat de concretar la nostra
posició davant del Consell de la Generalitat” respecte a la nova orga-
nització de l’Exèrcit. Toryho preguntà perquè no s’informava del com-
plot d’Estat Català. Magriñá proposà que, en el futur, “els companys
que ens representen a la Junta de Seguretat” informessin detalladament
“un cop acabat el seu servei”. En trobar-se ja ben entrada la nit, s’aixecà
la reunió.
El divorci dels comitès superiors amb la base militant era evident i
prometia incrementar-se fins a l’abisme de l’escissió.
A les cinc de la tarda del 5 de desembre de 1936 se celebrà un Ple de
Militants de Barcelona62
.
El primer tema de debat fou el dels subministres a la Indústria de
Guerra. La Federació Local informà sobre la desastrosa situació a totes
les unitats del front, reclamant “que s’intervingui de forma decidida i
eficaç en la qüestió, i es busqui la fórmula de solució al problema”.
62 Acta del Ple de Militants de Barcelona, celebrat el dia 5 de desembre de 1936.

101. 101Agustín Guillamón
Agustín, membre del Comitè de Control de la Indústria de Guer-
ra, resumí l’actuació del Comitè, realçant els noms de Garcia Oliver i
de Torrens, com a garants de la tasca efectuada. Senyalà que la respon-
sabilitat de les deficiències en l’aprovisionament als fronts requeia en
la distribució. Chiva afegí a aquests arguments “la incapacitat de la via
Durruti”, o sigui, de l’antic CC de Proveïments i a l’actual competèn-
cia i descoordinació existent entre els diferents Departament, de signes
polítics diferents. Algú, el nom del qual no fou recollit a les actes,
intervingué per dir que no s’havia vingut a escoltar els informes dels
Comitès d’Indústries de Guerra sobre passades imperfeccions, “sinó
a discutir i aportar nous suggeriments” per a solucionar el problema.
Virgili opinà que no era admissible que es facultés als Plens de Mili-
tants “per anul·lar els acords dels Sindicats”, com si li haguessin semblat
excessives les crítiques de Chiva i Agustín.
El recordatori de que un Ple de Militants no podia rectificar els
acords d’un Ple de Sindicats, que podia extrapolar-se a que un ple sindical
no podia variar els acords d’un ple regional i, de la mateixa forma, un ple
regional no podia modificar un ple nacional, mostrava a la llum un fona-
mental mecanisme burocràtic de control. Les crítiques i propostes de la mi-
litància de base sofrien, com en qualsevol altre partit, no importava el seu
signe ideològic, un garbell, selecció i modificació a mesura que es pujava en
l’escalafó, de forma que finalment els acords en ferm de la Organització,
ho eren de la mateixa burocràcia de sempre, reduïda a tan sols unes desenes
de persones, perennement les mateixes.
Santillán recordà que “estem en un terreny de col·laboració”,
i que era cert que existia “una lamentable dualitat entre els dos Co-
mitès proveïdors dels fronts, anomalia que ha de desaparèixer com
a conseqüència del recordatori de la fusió d’ambdós organismes”.
Acte seguit, llegí “un projecte de reorganització del Proveïment
de la Indústria de Guerra als fronts”, aprovat per representants de la
CNT i UGT.
BustomostràelseudesacordamblatàcticaactualdelaOrganització,
“quepermetquelaUGTvagidesplaçantdelessevesposicionsalaCNT”.
La CNT tenia un respecte sagrat per la UGT com a sindicat obrer.
Tan sols calia que els candidats estalinistes es presentessin com a represen-
tants de UGT, enlloc de com a representants del PSUC, per que fossin
acceptats com a participis d’un govern sindical. El creixement de UGT a
les empreses fou conseqüència d’una increïble ceguera dels cenetistes, que

102. 102 Els Comitès de Defensa de la CNT
acceptaren que qualsevol opositor a la col·lectivització-socialització, o a la
gestió confederal, pogués fer-ho com a afiliat a la UGT, i quasi sempre en
paritat de representació amb CNT, encara que en algunes empreses fossin
absolutament minoritaris o inexistents.
Juanel advocà per llimar diferències i reconèixer al Departament
de Guerra com a únic responsable d’Indústries de Guerra i del prove-
ïment als fronts.
Fleche, que digué representar a tots els fronts d’Aragó, declarà
“que els companys estan abandonats i que existeixen diferències entre
les diferents columnes que lluiten als fronts”, encara que sense explicar si
aquestes diferències responien, o no, a la seva afiliació ideològica.
A proposta de la taula s’aprovà el projecte llegit per Santillán, prè-
via acceptació dels companys que actualment dirigien i administraven
Indústries de Guerra.
Es passà a discutir un altre punt de l’ordre del dia: “Quina lliber-
tat d’acció han de tenir els Comitès de Barriada?”.
El secretari de la Federació Local de Sindicats senyalà uns fets
anòmals en relació a l’actuació dels Comitès de Defensa dels Llogaters,
formats a les barriades. Arremeté a més contra “altres Comitès que no
tenen en compte per a res els acords de la Organització”.
Agustín respongué que la Local barrejava a discreció qüestions
diferents, com eren els Comitès dels Llogaters i Comitè de Defensa, i
que a més no s’especificava amb claredat quina classe de Comitè actua
malament o bé. Opinava “que cada Comitè, en funció de les seves
característiques està cridat a omplir una funció determinada. Per exem-
ple: els Comitès de Defensa de les Barriades tenen la missió de contro-
lar l’armament i la defensa de la Barriada i no s’han interposat per a res
en la qüestió dels lloguers”.
Prieto defensà l’actuació del Comitè dels Llogaters de Gràcia.
Ponce declarà “que no és cert, com ha manifestat la Local, que
existeixin Comitès Revolucionaris, ja que només hi ha els de Defensa”.
No obstant, pensava que havien de “delimitar-se les funcions i atribu-
cions dels Comitès de Defensa de les Barriades”.
Briones, al contrari, defensà ferotgement als Comitès de Defen-
sa, i “veu un perill per a la revolució si es segueix restant força atributiva
als mateixos”. També Chiva es mostrà partidari “de que siguin els Co-
mitès de Defensa de Barriades els que controlin el material i els homes
armats”.

103. 103Agustín Guillamón
Rubio intervingué també a favor de l’actuació dels Comitès de
Defensa. Segundo Martínez, des de la taula, proposà: “Que es porti
la qüestió dels Comitès de Defensa als Sindicats, i que d’allí vagin als
Comitès de Defensa i defensin la seva posició”. S’acceptà la proposta.
També s’acordà que es reconegués al Comitè de Defensa del Llo-
gater la seva facultat de controlar tots els immobles de Barcelona63
, i
que els seus iguals de barriades es posessin en relació amb aquell.
La sessió s’aixecà a dos quarts de nou de la nit.
Els comitès revolucionaris de barri, sorgits a Barcelona amb el triomf
de la insurrecció obrera sobre l’alçament militar i feixista, havien assumit,
en les primeres setmanes, múltiples funcions de poder, que ja hem detallat
més amunt, convertint-se en autèntics comitès-govern.
Però els comitès superiors cenetistes, amb l’objectiu principal de
guanyar la guerra al feixisme, havien decidit col·laborar amb la resta
de partits i organitzacions antifeixistes, i més tard optaren pel gover-
namentalisme, entrant al Govern de la Generalitat i al Govern de la
República. Això implicava un procés de renuncies i debilitament en
les seves inicials conquestes revolucionàries, tant a les Milícies com al
control de l’ordre públic a la rereguarda.
Ja hem vist que l’11 d’agost s’havien constituït les Patrulles de
Control, formades per milicians de diferents organitzacions antifei-
xistes: CNT, POUM, PSUC i ERC. Els cenetistes eren majoritaris i
comptaven amb aproximadament la meitat dels 711 patrullers exis-
tents.
A l’octubre de 1936, l’entrada de la CNT al Govern de la Genera-
litat suposà la creació d’una Junta de Seguretat Interior, caracteritzada
per una conflictiva dualitat de comandament de les forces de l’ordre
públic, entre CNT i Govern de la Generalitat. Les Patrulles de Control
foren perdent autonomia i capacitat de decisió, mentre la Comissaria
d’Ordre Públic, controlada per PSUC i ERC, anava incrementant el
seu poder coercitiu, revitalitzant els cossos de Guàrdies d’Assalt i de
la Guàrdia Nacional Republicana (antiga Guàrdia Civil). A finals de
gener de 1937 els milicians del PSUC-UGT abandonaren les Patrulles
de Control, essent substituïts per elements de CNT, ERC i POUM. La
perspectiva de desaparició de les Patrulles de Control, absorbides a l’in-
terior d’un nou Cos Únic de Seguretat, decretat el 4 de març de 1937,
suposava la pèrdua de l’hegemonia dels cenetistes en les tasques polici-
63 Per ampliar el tema sobre els intent de transformació de la propietat immobiliaria a
Barcelona, durant la Guerra Civil, veure: ROCA, Francesc: Política, economía y espacio. La política
territorial en Cataluña (1936-1939). Ediciones del Serbal, Barcelona, 1983.

104. 104 Els Comitès de Defensa de la CNT
als i repressives. Per ampliar el tema sobre els intent de transformació
de la propietat immobiliaria a Barcelona, durant la Guerra Civil, veure:
ROCA, Francesc: Política, economía y espacio. La política territorial
en Cataluña (1936-1939). Ediciones del Serbal, Barcelona, 1983.
En el fràgil equilibri polític i armat, existent a la primavera de
1937 a la rereguarda barcelonina, l’increment i l’amenaça de les forces
repressives burgeses, que s’encaminaven al monopoli de la violència;
revitalitzà la reorganització i preparació dels Comitès de Defensa, als
barris, per a un enfrontament que semblava, ja, inevitable.
Però al novembre/desembre de 1936, els Comitès de Defensa fe-
ien nosa a la política governamentalista dels comitès superiors cene-
tistes; i s’imposà, per tant, la seva hibernació i submissió als sindicats,
com a simples annexos armats, un tant molestos i inútils.
El juliol de 1936 els Comitès de Defensa, transformats en comitès
revolucionaris de barri, a Barcelona, i els comitès revolucionaris locals a
tota Catalunya, foren els potencials òrgans de poder de la classe obre-
ra. Podien haver-ho estat tot, en el cas de que s’hagués impulsat l’exten-
sió i aprofundiment de la situació revolucionària del 19 de Juliol. En el
procés de col·laboració antifeixista amb el Govern de la Generalitat, els
comitès revolucionaris de barriada no mereixien ja tal nom, i les fun-
cions dels Comitès de Defensa es limitaven i reduïen a convertir-se en
annexes de lluita armada dels sindicats. Revolució o col·laboracionis-
me. O tot o quasi res. Malgrat tot, les seccions d’abastiment d’aquests
comitès de barri seguien acomplint plenament les seves funcions.

105. 105
Capítol 10
La Guerra del Pa
Comorera contra els comitès de barri
El 20 de desembre de 1936, Joan Comorera (PSUC), Conseller
de Proveïments, pronuncià un important discurs64
, a la sala del Gran
Price de Barcelona65
, recollit parcialment a la Crònica Diària del Go-
vern de la Generalitat d’aquell mateix dia i reproduïda als dies següents
a la premsa, generalment en una forma resumida, que no transmetia la
importància, provocació i duresa de la seva intervenció. Si que apareixia
de forma destacada, en ocasions com a nota al marge del discurs, les
seves declaracions sobre la carència gairebé total d’aliments a la ciutat
de Barcelona66
.
Comorera inicià el seu discurs admetent que el PSUC havia provo-
cat conscientment la recent crisi del Govern de la Generalitat amb l’ob-
jectiu concret d’expulsar al POUM del govern, militaritzar les milícies
i enfortir la Generalitat mitjançant un pacte de la UGT amb la CNT.
Rememorà la importància del Comitè d’Enllaç CNT-UGT d’oc-
tubre, que aconseguí l’aprovació, el 24 d’octubre de 1936, del Decret
de Col·lectivitzacions, el Decret de Mobilització General, el Decret de
Militarització de les Milícies Populars i el Decret de Recollida d’Armes
a la Rereguarda. Recordà com al dia següent (25 d’octubre) se celebrà el
64 Treball (21 desembre 1936)
65 Antonio Sesé, José del Barrio, Joan Comorera: Nuestra situación política actual. Discursos
pronunciados en el Gran Price el día 20 de diciembre de 1936. Fullet, PSU-UGT, s.d.
66 “La escasez de trigo”, en La Vanguardia (22 diciembre 1936), p. 3

106. 106 Els Comitès de Defensa de la CNT
míting d’unitat sindical a la Monumental, en el que Comorera pogué
explicar “a aquella immensa multitud agermanada, marxistes i anarquis-
tes” l’abast dels acords presos sobre col·lectivitzacions, militarització i
recollida d’armes a la rereguarda, “que estaven en mans d’aquells que
s’anomenen grups incontrolats però que en el fons no són més que els
grups paràsits de la revolució. I sovint, no ja grups paràsits d’una forma
més o menys passiva, o activa, que viuen de la revolució, sinó que a ve-
gades també són els gàngsters de la revolució”.
Però aquests decrets, es lamentava Comorera, s’”havien escrit en
paper mullat”, perquè no es compliren els Decrets de Mobilització ni de
Recollida d’Armes a la Rereguarda, i “fins hi hagué al mateix front una
espècie de pronunciament67
contra el Decret de Mobilització i unifica-
ció de les Milícies”.
Comorera es preguntava si aquell fracàs del govern era admissible.
I recordà els esforços realitzats per reconduir aquella situació: “Es tingué
a la Generalitat una mena de Gran Consell68
, presidit per Companys,
amb els Consellers i els Comitès responsables de totes les organitzacions
representades al Govern, reunió plenària que acabà amb un vot de confi-
ança plena al Consell, que no passà de ser pura literatura, com era lògic,
donada la situació existent”.
Comorera desprès de repassar tots els esforços realitzats per coordi-
nar amb la CNT una política conjunta, per afrontar amb èxit els greus
problemes que plantejava la guerra, assenyalà que el 24 de novembre el
PSUC presentà “als companys de la CNT i de la FAI un document fir-
mat pel PSUC i la UGT”, que proposava “la depuració governamental”,
és a dir, “eliminar tots els factors de discòrdia sistemàtica i d’infantilisme
revolucionari”, exigint “que, al nou Consell [Govern de la Generalitat],
no formés part cap representant de la fracció trotskista, que s’ha apode-
rat d’un moviment responsable que no havia creat”.
Comorera justificava l’exclusió del POUM “per moltes raons. Per-
què aquesta fracció trotskista d’una forma sistemàtica ha fet una política
de divisió. Ens ha recordat i ha recordat a la CNT, amb mala intenció,
tot allò que ens podia separar, tot el que ens podia portar a barallar-nos,
tot el que ens podia obligar, de continuar així, a un trencament del pacte
d’unitat d’acció que havíem firmat”.
67 Fa referència a la carta de protesta de Durruti contra la militarització, datada a 1 de
novembre, i al seu discurs radiofònic del 4 de novembre de 1936. Veure GUILLAMÓN, Agustín:
Barricadas en Barcelona. Espartaco Internacional, Barcelona, 2007, pp. 127-138.
68 Fa referència al Consell extraordinari de la Generalitat del 5-6 de novembre. Veure
Barricadas en Barcelona, pp. 127-138.

107. 107Agustín Guillamón
Comorera usava frases lapidàries per a referir-se al POUM: “ El
trotskisme, element de discòrdia en un moviment que no han creat”.
Acusava al POUM d’efectuar una activitat contrarevolucionària, que
consistia “en aguditzar el recel, la desconfiança que han sentit, i que
potser encara senten, alguns grups responsables de la CNT”, dient-los-
hi que les Brigades Internacionals serien demà, vençut ja el feixisme, un
instrument del Partit Comunista contra els anarquistes, com ja havia
passat a Rússia. Aquesta tasca “sistemàtica” del POUM no tenia altre
objectiu que el d’impedir “la col·laboració de les dues Centrals Sindicals,
sense la qual la guerra contra el feixisme podia donar-se per perduda”.
Desprès d’una llarga i tediosa dissertació de Comorera contra la
política internacional del POUM, que no tenia més objectiu “que debi-
litar el front antifeixista”, resumia que el motiu essencial de la crisi del
Govern de la Generalitat (de desembre de 1936), plantejada pel PSUC,
fou el d’aconseguir un govern homogeni de plens poders, constituint un
govern de prestigi davant la classe treballadora.
Comorera argumentà que aquest govern fort, de plens poders, ha-
via de ser capaç de fer complir uns decrets que no quedessin en papar
mullat, com havia succeït amb el primer govern Tarradellas, en el que
participà Andreu Nin per el POUM. Un govern fort, capaç de dur a
terme una política militar eficient, que agrupés totes les forces existents
al front.
En matèria econòmica afirmà que “era necessari assegurar-se que
ningú trencarà ni passarà per sobre del Decret de Col·lectivitzacions”, en
clara al·lusió als Sindicats d’Indústria de la CNT, que pretenien socialit-
zar sectors sencers de la producció, “perquè ja no és hora de la iniciativa
de grups, i s’ha de tenir una visió integral del problema” i afavorir el
prestigi del col·lectivisme.
Afirmà que “la política econòmica ens planteja avui problemes
molt angoixants”, perquè Catalunya havia dilapidat en uns mesos “la ri-
quesa acumulada en generacions anteriors” i ara la “festa” s’havia acabat.
Desprès de constatar la fallida de la indústria catalana per la incapacitat
de compensar a l’estranger els mercats perduts a l’interior d’Espanya, a
conseqüència de l’alçament feixista, i la desaparició d’altres indústries,
com la construcció, a causa de la guerra; donà com a solució l’acom-
pliment “estricte, sense posar ni una coma més, del Decret de Col·lec-
tivitzacions, perquè el decret té un pensament econòmic que si es pot
desenvolupar podrem construir a bon ritme la nostra economia”.També
plantejà Comorera el problema de la redistribució del treball, advertint
als treballadors que amb l’esclafament dels feixistes havia desaparegut

108. 108 Els Comitès de Defensa de la CNT
tot un món, tota una estructura econòmica, havia desaparegut la bur-
gesia, i amb ella havien desaparegut molts oficis i professions. “Hi ha
una indústria parasitària que ha desaparegut definitivament”. Era neces-
sari que els treballadors d’aquella indústria desapareguda, o paralitzada
en temps de guerra (com la construcció), s’incorporés a noves activitats.
Per altra banda, argumentà Comorera que era necessària una política
fiscal i una municipalització dels serveis públics, per enfrontar-se a les
necessitats imperioses de la guerra.
No era possible que els treballadors en atur cobressin la setmanada
completa, mentre que els que treballaven cobressin tres dies a la setmana
si només treballaven tres dies. Digué que “la Generalitat ha pagat, en
cinc mesos que dura la guerra, en concepte de salaris i compensació de
salaris, més de noranta milions de pessetes. Ha pagat salaris de tot tipus.
Inclús ha pagat salaris als invertits del Barri Xino. No ho diguem massa
alt!”. Constatà que tot això arribava a la seva fi ja que la Generalitat ja
no tenia més diners. Resumí el que havia dit amb una mena d’eslògan:
“Una nova política fiscal, íntimament lligada a una política econòmica,
eren les bases d’una bona política militar”.
El parlament de Comorera, que havia estat un discurs polític d’alta
volada, més propi del President de la Generalitat que d’un Conseller, es
limità a partir d’aquí a la política de Proveïments, pròpia de la Conse-
lleria de la que acabava d’ocupar-ne el càrrec. La seva oratòria es féu ara
més concreta, però també molt més agressiva.
“Fa un dia que sóc Conseller de Proveïments i em trobo amb que a
Catalunya no hi ha blat, que a Catalunya no hi ha ous, que a Catalunya
no hi ha carn, que a Catalunya gairebé no hi ha peix, que a Catalunya hi
ha poca llet, i em trobo, a Barcelona, cues interminables, on les nostres
companyes son martiritzades, per l’espera i l’angoixa, i pel desengany,
pel pa, per la llet, pels ous, per la carn, per articles tots ells de primera
necessitat. Què ha passat? Ha passat que hem consumit tota, o gairebé
tota la nostra riquesa en aquesta festa de cinc mesos, i que ara ens costa-
rà, no només refer la nostra vella economia, sinó que ens costarà alleujar
aquesta manca, gairebé total, d’articles de primera necessitat”.
De forma en bona mida populista i demagògica, Comorera re-
lacionà directament la manca de productes de primera necessitat amb
l’abundància de comitès de tots tipus, especialment els Comitès de De-
fensa de barriada, a Barcelona, i els seus magatzems de proveïments,
així com els comitès revolucionaris existents a cada localitat, fora de
Barcelona: “Companys: m’he trobat amb una quantitat extraordinària
de comitès […] que donen ordres de no deixar sortir de la seva comarca

109. 109Agustín Guillamón
els productes que a Barcelona son necessaris, i que en alguns pobles
inclús poden sobrar; comitès que no permeten la lliure circulació de
mercaderies, que son no només indispensables per sostenir l’energia de
dones i homes que viuen i lluiten per a la guerra, sinó que amb la seva
manca posen en perill la vida dels nostres fills. Comitès fins hi tot a
Barcelona; uns fantàstics Comitès de Defensa que només defenen situ-
acions de privilegi creades en els primers moments d’aquesta revolució,
d’aquesta guerra. Comitès de defensa, que tots i cadascun d’ells, s’ha
creat el seu petit magatzem de proveïments, quan les dones proletàries
de Barcelona es veuen obligades a fer cua i tornen a casa sense portar el
pa per als seus fills. Comitès de defensa que han substituït, en perjudici
de la col·lectivitat, als vells intermediaris, ja que els qui formen aquells
comitès, de Barcelona i de fora de Barcelona, es creuen amb el dret de
cobrar impostos sobre cada farcell que portin els ciutadans. I així és com
s’han encarit les subsistències a Barcelona. No s’han encarit, com s’ha
dit rutinàriament, per culpa dels petits venedors; perquè la fantàstica
diferència que hi ha entre el preu pagat al camperol i el preu que es cobra
al consumidor, aquesta diferència fantàstica va a mans no del venedor,
sinó gairebé íntegrament a mans d’aquests comitès”.
Comorera atribuïa, doncs, la carestia i l’encariment d’aliments a
l’existència dels Comitès de Defensa, no a l’acumulació i especulació dels
detallistes. Era el discurs que justificava i explicava l’eslògan de les pancartes
i volants de les manifestacions de dones de finals de l’any 1936 i inicis de
1937: “més pa i menys comitès”, promogudes i manipulades pel PSUC.
Era evident l’enfrontament entre dues polítiques de Proveïments oposades,
la del PSUC i la del Sindicat de l’Alimentació de la CNT. El Sindicat de
l’Alimentació a través dels tretze magatzems de proveïments de les barriades,
custodiats pels comitès revolucionaris de barri (o millor dit, per les seves sec-
cions de defensa), subministrava gratuïtament aliments als menjadors popu-
lars, on podien anar els aturats i els seus familiars, i sostenien a més centres
d’atenció als refugiats que, a l’abril de 1937, a Barcelona, ascendiren ja a
220.000 persones.
Era una xarxa de proveïments que rivalitzava amb els detallistes, que
només obeïen a la llei de l’oferta i la demanda, i que intentava, sobre tot,
evitar l’encariment dels productes, ja que l’alça dels preus els feia inassequi-
bles als treballadors, i, evidentment, a parats i refugiats.
El mercat negre era el gran negoci dels detallistes, que realitzaven in-
creïbles guanys gràcies a la fam (literalment) de la majoria. La Guerra del
Pa de Comorera contra els comitès de proveïments de les barriades, no tenia

110. 110 Els Comitès de Defensa de la CNT
altre objectiu que arrabassar als Comitès de Defensa qualsevol parcel·la de
poder, encara que tal guerra impliqués el desproveïment de Barcelona i la
penúria alimentària.
L’estratègia de Comorera, durant els mesos següents, afegí a la polí-
tica militar (de militarització de les Milícies Populars), econòmica (d’es-
tricta aplicació del Decret de Col·lectivitzacions, evitant la socialització
de les rames industrials i com a forma de control de totes les empreses
per la Generalitat) i financera (els decrets financers de S’Agaró, que de-
cretà Tarradellas el gener de 1937, com a instrument de domini estatal
de tota l’economia catalana), “una política implacable de proveïments”,
que suprimís la xarxa de distribució de proveïments dels Comitès de
Defensa, i implantés el lliure mercat, dominat pels detallistes. Per dur
a terme aquestes polítiques era necessari un govern fort, per al qual el
primer pas havia estat l’exclusió del POUM, un govern capaç de conver-
tir els decrets en ordres i mesures efectives, que s’acomplissin realment.
Aquest govern fort passava per la unificació de les dues centrals sin-
dicals. A aquesta política d’unitat, segons Comorera: “No s’hi oposa la
UGT, ni s’hi oposa el PSUC; no s’hi oposa ERC; no s’hi oposa la Unió
de Rabassaires. Tampoc s’hi oposa la CNT. Em consta i ho dic molt alt
i molt sincerament. Ens consta a nosaltres, pel tracte i la convivència,
que els homes representatius de la CNT fan magnífics esforços sincers
i lleials, per poder crear amb nosaltres aquestes noves condicions. Em
consta i ho proclamo perquè és veritat”.
Comorera plantejà davant del seu auditori, com a excel·lent orador
que era, una pregunta retòrica, però alhora intrigant i excloent: “Qui
pot oposar-se, doncs, a que això [la unitat antifeixista] que tots anhelem,
arribi a ser una realitat?”, per contestar que “en primer lloc, la demagò-
gia pseudorevolucionària que per precipitar els esdeveniments, per voler
precipitar la revolució, posa en perill la victòria. Hi ha els paràsits de la
revolució que no volen que canviïn les condicions, que no volen que
canviï la situació actual. Hi ha els agents provocadors, agents provoca-
dors que tant poden estar a les nostres files com a les files de qualsevol
altra organització, agents provocadors que vessen la sang dels nostres
companys a la rereguarda […] que actuen a la base i enverinen els senti-
ments dels militants; agents provocadors que us esperen en un revolt de
la carretera, o assalten per la nit un domicili i assassinen als homes que
els molesten”.
A la demagògia i als agents provocadors, Comorera afegí als gàngs-
ters: “També hi ha a més el gàngster de la revolució. El gàngster, home
que s’aprofita, membre del bandolerisme, fenomen conegut a tota re-
volució, en tot període revolucionari. És l’home que no vol la revolució

111. 111Agustín Guillamón
sinó allò que serveixi als seus interessos personals […].És el cacic, el nou
sàtrapa que es dóna a tantes comarques de Catalunya. Petits sàtrapes
envoltats pels seus mercenaris, millor armats que els homes del front.
Petits sàtrapes que diuen que no volen cap dictadura, i han imposat, allà
on són, la dictadura de la seva irresponsabilitat”.
És molt curiós, i potser respon a la seva excel·lència en l’oratòria,
que Comorera amb prou feines utilitzés paraules clau del moment, i
hagi evitat parlar de forma reiterada “dels incontrolats”, que amb tota
seguretat el seu auditori esperava escoltar, una i altra vegada, durant el
seu discurs. En comptes d’això, utilitzà una àmplia varietat de sinònims,
parlant de demagogs, agents provocadors i gàngsters, això és, d’irres-
ponsables.
Comorera finalitzà el seu discurs amb una crida a la responsabilitat
de totes les organitzacions, amb la ment fixada en assolir una fèrria uni-
tat antifeixista. Per comprendre el discurs de Comorera és necessari tenir
en compte l’estratègia, propugnada per Gerö69
, d’efectuar una política
SELECTIVA en front del moviment anarquista, que consistia a integrar
als dirigents a l’aparell de l’Estat, alhora que es practicava una bestial re-
pressió dels sectors revolucionaris, qualificats de forma infame com a in-
controlats, gàngsters, assassins, agents provocadors i irresponsables; que
Comorera identificava molt clarament amb els Comitès de Defensa.
Els comitès de barri contra Comorera.
A Solidaridad Obrera del 29 de desembre de 1936, la Comissió
d’Enllaç publicà un “comunicat a l’opinió pública” sobre el problema
del pa, que ja havia estat publicat dos dies abans per La Vanguàrdia70
.
Abans de comentar la importància d’aquest comunicat, serà neces-
sari explicar qui era aquest Comitè d’Enllaç. El diumenge 26 de juliol
de 1936 simultàniament a l’acord, en un Ple de Regionals i Comarcals,
de la definitiva aprovació de l’entrada (que fins aleshores només tenia
un caràcter provisional) de la CNT al Comitè Central de Milícies An-
tifeixistes, per unanimitat, s’acordava també la formació d’un Comitè
Central de Proveïments, com a annex indispensable del CCMA.
69 Veure GUILLAMÓN, Agustín: “La NKVD y el SIM en Barcelona. Algunos informes de
Gerö sobre la Guerra de España”. Balance número 22 (novembre 2001). Ara a El terror estalinista en
Barcelona (1938) Dskntrl_Ed/Aldarull Barcelona 2013.
70 La Vanguardia (27 desembre 1936), p.2 i Solidaridad Obrera (29 desembre 1936), p.6.

112. 112 Els Comitès de Defensa de la CNT
Aquest CC de Proveïments era un òrgan revolucionari, format pels
comitès de proveïments de cada barri, que alhora no eren altra cosa que
seccions o departament dels comitès revolucionaris de barriada. Existien
a Barcelona tretze magatzems de proveïments de barriada, que assegu-
raven l’aprovisionament bàsic de la ciutat de Barcelona. El seu origen
no era un altre que la logística de proveïment existent a cada comitè de
defensa de barri, abans i durant les jornades revolucionàries del 19 i 20
de juliol.
El decret de la Generalitat del 21 de juliol de 1936, que aprovava
unes Milícies Ciutadanes, sotmeses i controlades pel Govern de la Ge-
neralitat, fou desbordat per la formació real d’un CCMA dominat per
la CNT-FAI, que s’havia constituït com a òrgan de col·laboració dels
sindicats, partits obrers i burgesos, i a més a més el Govern de la Gene-
ralitat. La seva missió era principalment dirigir la guerra i l’ordre públic.
Com a complement important del CCMA havia nascut el CC de Prove-
ïments, controlat i dirigit exclusivament pels comitès revolucionaris de
barri; nou nom adoptat pels Comitès de Defensa de barri posteriorment
a la victòria armada. Els comitès de proveïment i els Comitès de Defen-
sa es convertiren, desprès del 19-20 de juliol, en seccions dels comitès
revolucionaris de barriada. Exercien un poder real71
, que els decrets de
la Generalitat miraven d’ocultar i no mencionar, encara que si integrar
a l’aparell estatal.
Aquest CC de Proveïments actuava en col·laboració amb la regido-
ria de Proveïments de l’Ajuntament de Barcelona i amb la resta d’orga-
nitzacions, que també constituïen el CCMA, tant amb la cessió de locals
municipals per constituir menjadors públics, com per emetre bons des
de les tinències d’alcaldia.
A la reunió del Ple de Comarcals i Locals del 26 de juliol de 1936
s’acordà per unanimitat la col·laboració de la CNT amb la resta d’or-
ganitzacions antifeixistes i amb el Govern de la Generalitat, al CCMA.
Com a complement indispensable del CCMA es creava el Comitè Cen-
tral de Proveïments, que tenia com a objectiu abastir als milicians del
Front d’Aragó, alimentar a les famílies dels milicians (que es quedaven
sense el seu salari) i als nombrosos aturats sense recursos. Els menja-
dors populars gratuïts foren la primera conquesta revolucionària, ja que
per a moltes famílies de treballadors era la primera vegada que “anaven
a un restaurant”, o sabien que al dia següent “menjarien de veritat”,
però sobre tot era una preocupació fonamental dels milicians volunta-
71 Poder real derivat de les seves funcions d’aprovisionament de la ciutat, però subordinat
sempre orgànicament a la Federació Local de Sindicats.

113. 113Agustín Guillamón
ris, assegurar el sosteniment dels seus familiars mentre estaven al front.
Els milicians no començaren a cobrar la seva soldada fins a mitjans de
setembre. Així doncs el CC de Proveïments era un òrgan revolucionari
que acomplí, en els primers moments, un requisit fonamental per als
milicians voluntaris. Posteriorment Comorera anomenà, a això, mal-
baratament de recursos i “la festa” dels primers dies. El Ban72
del 26 de
juliol de 1936 donava compte de la importància del CC de Proveïments
com a complement del CCMA.
Donada la importància de la tasca que exercien aquests comitès de
proveïments no pogueren ser obviats en la constitució de la Conselleria
de Proveïments, posteriorment a la dissolució del CCMA a inicis d’oc-
tubre de 1936.
La Conselleria de Proveïments es creà per decret del 4 d’agost, però
fou pràcticament inoperant fins al 14 d’octubre, desprès de la dissolució
del CCMA i dels comitès locals, quan es decretà l’organització efectiva
de la Conselleria de Proveïments, per a la qual s’havia nomenat al cene-
tista Domènech. La col·laboració amb els comitès de proveïments de
barriada era indispensable per garantir el funcionament eficient de
la Conselleria de Proveïments en la nova situació, originada arrel de
les jornades revolucionàries de juliol.
L’article 12, del decret orgànic de la organització de la Conselleria
de Proveïments, recollia així aquesta necessitat de col·laborar amb els
comitès de proveïments de barriada, a Barcelona: “La Oficina d’Enllaç
Local està integrada per una representació d’aquest Departament de
l’Ajuntament de Barcelona i un representant de cadascun dels Comitès
de Proveïments de les barriades barcelonines. Aquest Comitè intervin-
drà amb caràcter informatiu en tot allò referent als proveïments de Bar-
celona capital”73
. Aquesta Oficinal Local (de Barcelona), disposaria d’un
Cap i diversos funcionaris a les seves ordres.
Dissolt el CCMA s’imposava una dissolució del CC de Proveï-
ments, que no es produí fins al 20 d’octubre; però donada la necessitat
de comptar amb una existència real, insubstituïble i inassimilable dels
comitès de proveïment de barriada, s’optà per integrar-los a l’Oficina
d’Enllaç Local: “Decret: Art 1er: Es dissol el Comitè Central de Pro-
veïments. Art. 2on: Les funcions exercides pel citat Comitè, a partir de
72 Aquest Ban es reprodueix a GUILLAMÓN: Barricadas … op. cit., pp. 224-225.
73 Decret del 6 d’octubre 1936. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 288 (14-
10- 1936).

114. 114 Els Comitès de Defensa de la CNT
la publicació del present decret, estarà a càrrec de la Oficina d’Enllaç
Local, en la forma establerta a l’article 12 del Decret orgànic del Depar-
tament de Proveïments”74
.
Un altre decret de la mateixa data creava el Consell de la Gastro-
nomia, per atendre “la manutenció del personal sense treball, indigents
i refugiats”. Els menjadors populars revolucionaris, de juliol i agost de
1936, que atenien indiferentment als milicians i a les seves famílies, i
als aturats, donaven pas a una beneficència burgesa, que no dubtava
en classificar a la població en la infame amalgama d’aturats, refugiats,
ganduls i indigents.
Així, doncs, la Comissió d’Enllaç, que es dirigia a l’opinió públi-
ca amb aquest article era, ni més ni menys, que la representació dels
comitès revolucionaris, i de les seves seccions de proveïment, a les
barriades de la ciutat de Barcelona, últim bastió d’aquell òrgan re-
volucionari que fou el CC de Proveïments, complement del CCMA75
.
La Comissió d’Enllaç començà el seu article amb una incisiva pre-
sentació de qui eren: “La Comissió d’Enllaç, al marge de la política de
partit i vinculada amb les necessitats del poble i de la Revolució, té ne-
cessitat de sortir públicament al pas d’unes manifestacions i acusacions
fetes per elements l’únic interès dels quals, per ells descobert, consisteix
en defensar una popularitat que revolucionàriament parlant no merei-
xen, i encara que per a tal efecte hagin de convertir els carrers de Bar-
celona en “camps de batalla” on els camarades de la UGT i de la CNT
hagin de disputar-se el que és de tots i per a tots.
Això no succeirà, mal li pesi a Comorera, a Vachier76
, i a tots
quants estiguin identificats amb aquesta conducta perillosa i irrespon-
sable de provocar lluites sanguinolentes entre els treballadors de Catalu-
nya i d’Espanya”77
.
Comorera ja havia identificat, àmpliament i detallada, en el seu dis-
curs del Gran Price del 20 de desembre, al seu enemic principal: els Comitès
de Defensa. La Comissió d’Enllaç, és a dir, els representants a l’Ajuntament
74 Decreto del 17 d’octubre 1936. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 294
(20 -10-1936).
75 Caminal a la seva pormenoritzada i interessant biografia de Comorera, s’equivoca quan
confon aquella “Comisió d’Enllaç entre els comitès revolucionaris (i de proveïments) dels barris
de Barcelona i de la Conselleria de Proveïments”, amb el “Comitè d’Enllaç CNT-UGT”. Veure
CAMINAL, Miquel: Joan Comorera. Guerra i revolució (1936-1939). Vol. II, p. 79 y ss.
76 Jaume Vachier Pallé fou nomenat director general de Proveïments per Comorera. El 1934
havia estat regidor de Circulació i Policia Urbana a l’Ajuntament de Barcelona. En concordança amb
les directrius anticenetistes i represives de Dencàs-Badía, havia dotat als guàrdies urbans d’arma curta.
77 Solidaridad Obrera (29 desembre 1936), p.6. El número de La Vanguardia (27 desembre
1936), p. 2, reproduïa el mateix comunicat, però emmarcat en un article més ampli sobre temes
propers.

115. 115Agustín Guillamón
de Barcelona dels comitès revolucionaris de barriada (amb les seves seccions
de defensa i proveïment), també identificaven en aquest article al seu enemic
principal: el dirigent del PSUC, Joan Comorera. Ambdós enemics s’havien
reconegut, ja, clarament als pocs dies de la presa de possessió de la Conse-
lleria de Proveïments pel dirigent del PSUC. Les espasses estaven alçades:
Comorera versus Comitès de Defensa. El camp de batalla, també estava
preparat: l’aprovisionament alimentari de la ciutat de Barcelona, i molt
especialment del pa.
La Comissió d’Enllaç recordava que s’havien presentat al nou
Conseller de Proveïments, Comorera, “per oferir la seva col·laboració
al conseller entrant”. Oferta decebedora: “Ens rebé Vachier, qui amb
hipòcrites paraules (les seves últimes manifestacions ho demostren) ens
va fer entendre que era lògic el canvi en la política de Proveïments donat
el canvi de conseller”.
La Comissió de Proveïments preguntà directament per la seva si-
tuació a partir d’aquell moment. La resposta de Vachier fou tan sincera
com brutal: “No puc dir-vos res”, contestà, “ja que és Comorera qui
ha de resoldre-ho; encara que si puc avançar-vos que aquesta Comissió
no ha complert, estrictament, la funció imposada pel Decret que li va
donar vida legal, i també, que els Comitès de barriada, que tan eficient-
ment han actuat fins avui, han de desaparèixer; doncs és necessari que
s’incorporin a la revolució aquelles institucions i òrgans que viuen de
l’erari públic i que avui no fan res”78
.
Vachier identificava clarament qui era i a qui representava la Co-
missió d’Enllaç: als comitès de barriada (amb les seves seccions de defen-
sa i proveïments). Curiosa i provocativa era la seva argumentació, que
reconeixia l’eficiència demostrada pels comitès de barriada en la seva
funció d’aprovisionament de la ciutat de Barcelona, des del 19 de juliol
de 1936, per assenyalar arbitràriament que havia arribat el moment de
que desapareguessin, quan no existia encara qui o què els substituís.
La Comissió d’Enllaç preguntà a Vachier “Coneixes el funciona-
ment dels Comitès de barriada?”. Vachier contestà: “Sí, i demà, desprès
del Consell, us direm quin és el nou pla de Proveïment i quines han de
ser les vostres funcions”. El Comitè d’Enllaç constatava: “Res se’ns ha
dit”.
Comorera intentava senzillament prescindir totalment d’aquests
comitès i crear ex novo una nova xarxa de distribució de proveïments,
totalment depenent de la Conselleria de Proveïment. La iniciativa era
78 Entre cometes extretes sempre, fins a nou avís, de Solidaridad Obrera (29 desembre 1936),
p.6.

116. 116 Els Comitès de Defensa de la CNT
arriscada i provocativa en un moment de crisi alimentària, i no tenia
altre objectiu, donat que inclús Vachier havia reconegut la eficiència de-
mostrada pels comitès de barri, que el del control polític de la distribu-
ció de proveïments per part del PSUC i el de la supressió dels comitès,
a qualsevol preu.
Bonet, secretari de la Comissió d’Enllaç, i autor del comunicat,
aprofità l’ocasió per explicar a l’opinió pública el funcionament dels co-
mitès revolucionaris de barri: “hi ha tretze magatzems de distribució a
tota Barcelona, o sigui, un per a cada barriada; estan formats per quatre
o cinc treballadors i aquests carreguen i descarreguen els sacs; asseguren
en la mesura de les possibilitats, els aliments per als malalts, la llet per als
nens, el que es vengui carbó, les patates, el sucre, etcètera, de la forma
més racional possible, i en defecte de la “targeta de racionament”, molts
d’ells cobren del taller o fàbrica on treballen i entre tots els Comitès de
Proveïment de barriada no sumen ni cent “buròcrates” (que diu Vac-
hier), i molts altres no cobren més que quatre patates i un quilo d’arròs
de tant en tant. En quant a altres aspectes, la Comissió d’Enllaç ha de
dir, no només que la “distribució” per barriades, i aquestes als detallistes,
es fa proporcionalment i equitativa, sinó que té els llibres administratius
a disposició de qui pugui dubtar de l’honradesa dels homes de la CNT
i de la FAI i demostrar, en conseqüència, que no són els que hi ha “els
nous rics”, sinó [els que] hi voldrien ser”.
Bonet donava aquí una de les claus de l’enfrontament amb el
PSUC. Els magatzems de proveïment dels comitès de barri controla-
ven què, com, quant i a quin preu de venta al públic s’aprovisionava
als minoristes, un cop satisfetes les necessitats “revolucionaries” del
barri, o sigui, dels malalts, nens, aturats, menjadors populars, etcè-
tera. Comorera propugnava la desaparició d’aquests comitès revoluci-
onaris de barri i el lliure mercat. Sabia, a més, que una cosa implicava
l’altra, i que, sense la supressió dels Comitès de Defensa, el lliure
mercat seria una quimera.
Bonet intentava, malgrat tot, negociar una solució per evitar la
confrontació directa amb Comorera. Per una banda, culpava a Vachier
de la manca d’entesa entre la Conselleria i els Comitès; i per altra, pro-
posava que es donés entrada als comitès de barri, que eren cent per cent
cenetistes, a un percentatge d’ugetistes, que situava en el trenta per cent.
Bonet preguntava, de forma innocent: “Per que s’han de dissoldre
aquests magatzems de distribució? Per formar-ne d’altres?”; per prosse-
guir amb més realisme, però de forma il·lusa com abans: “Es que l’encert
de la política de Proveïment que vol seguir Comorera la pot demostrar
donant un míting i tractant de “gàngsters”, d’”agiotistes”, de “paràsits”

117. 117Agustín Guillamón
i “covards” als que han de col·laborar amb ell?”. Bonet encara creia,
doncs, que es podia col·laborar amb Comorera, quan al discurs del Gran
Price ja havia anunciat, clarament, que pretenia suprimir tots els comi-
tès, començant pels Comitès de Defensa.
L’estalinisme era un fenomen nou, difícil de comprendre i assimi-
lar, i, per això mateix, Bonet no podia creure que a la UGT, un altre sin-
dicat “obrer” en la mentalitat cenetista, no sorgissin veus de concòrdia
amb la CNT, que rebutgessin a Comorera: “No són hores de discursos.
No són hores de donar les culpes a ningú: falta pa, i cal buscar-lo. Sense
pa no hi haurà UGT, CNT, Comorera, ni cap conseller que pugui con-
tenir al poble, les dones amb els seus fills en braços demanant pa, doncs
nosaltres, sempre amb elles, sabrem trobar als responsables, si és que els
n’hi ha”.
I tot i això, malgrat la retòrica populista de Bonet, ja havien co-
mençat les manifestacions de dones, demanant “més pa i menys comi-
tès”, alhora que brandien altres consignes del PSUC.
Bonet acabava el seu comunicat desmentint l’existència dels 1200
buròcrates, que Vachier atribuïa als comitès de barri, i amb una crida a
la col·laboració i al respecte mutu, que els mesos següents demostrarien
que era impossible: “és intencionadament fals el que ha dit Vachier refe-
rent als 1200 buròcrates, i que aquesta Comissió no acceptarà direcció
de cap mena del Conseller i que siguin els agiotistes del moment […] I
lamentem sincerament que es produeixin aquests fets, quan tots haurí-
em d’anar units per l’objectiu comú, que no pot ser altre sinó COL·LA-
BORACIÓ i respecte els uns amb els altres”.
L’article estava firmat per P. Bonet, com a secretari de la Comissió
d’Enllaç. Comorera havia identificat decididament a l’enemic que volia
destruir: els comitès defensa; però aquests, encara que identifiquessin a
Comorera com a enemic mortal, encara es feien il·lusions sobre la possi-
bilitat de col·laboració entre UGT i CNT, doncs creien fermament que
es tractava d’una entesa entre treballadors de base.
Encara no havien entès que la Guerra del Pa, promoguda per
Comorera, preferia el desproveïment de Barcelona a que es con-
servés cap mena de poder dels comitès de barri. L’únic objectiu que
s’havien proposat els estalinistes del PSUC era la destrucció de tots
els Comitès de Defensa, encara que això suposés la manca de pa.

118. 118 Els Comitès de Defensa de la CNT
Fonaments econòmics i polítics de la Guerra del Pa.
Un proveïment racional, previsor i suficient de Barcelona, i Cata-
lunya, hauria suposat cedir a les pretensions del Conseller d’Economia
cenetista, Joan P. Fàbregas, que batallà inútilment de setembre a desem-
bre de 1936, a les reunions del Consell de la Generalitat, per aconse-
guir el monopoli del comerç exterior79
, davant la oposició de la resta de
forces polítiques. Mentrestant, al mercat de cereals de Paris, deu o dot-
ze majoristes privats catalans competien entre si, encarint les compres.
Però el monopoli del comerç exterior, que ni tan sols era una mesura de
caràcter revolucionari, sinó només l’apropiada en una situació bèl·lica
d’emergència, atemptava contra la filosofia del lliure mercat, propugna-
da per Comorera.
Hi havia una relació directa entre les cues del pa a Barcelona i la
irracional competència dels majoristes privats als mercats europeus de
cereals, armament o matèries primeres. És molt curiós que la histori-
ografia oficial subratlli que el 17 de desembre de 1936, posteriorment
a una crisi de govern provocada pel PSUC, s’expulsés del Govern de la
Generalitat al poumista Nin, per la seva denúncia de l’estalinisme; però
en canvi no es comenti que també s’expulsà al cenetista Fàbregas, im-
pulsor ni més ni menys que del Decret de Col·lectivitzacions i Control
Obrer, aprovat el 24 d’octubre. La sortida de Fàbregas del govern suposà
que el Decret de Col·lectivitzacions no seria desenvolupat pel seu pro-
motor, sinó per Tarradellas i Comorera, que el desvirtuaren i manipula-
ren fins a l’inimaginable, convertint-lo en un instrument de domini de
l’economia catalana, i de totes les empreses col·lectivitzades, per part de
la Generalitat. La Generalitat podia nomenar un omnipotent interven-
tor-director al seu gust, i especialment tenia el poder d’enfonsar aquelles
empreses díscoles o rebels a sotmetre’s, mitjançant la retirada del finan-
çament per pagar salaris o comprar matèries primeres, sense les quals les
empreses es veien abocades a una paràlisi total.
L’eliminació de Fàbregas suposà a més la desaparició del principal
defensor d’establir el necessari monopoli del comerç exterior, que fou
substituït pel lliure mercat. Comorera tenia via lliure per imposar la
dictadura dels botiguers, enriquits amb la fam dels treballadors.
El programa estalinista, fonamentat en la defensa dels interessos
burgesos, i en la defensa d’un Estat fort, capaç de fer acomplir els decrets
i guanyar la guerra, convertí al PSUC en l’avantguarda de la contrare-
volució.
79 Fàbregas, Joan P.: Els Factors Econòmics de la Revolució. Oficinas de de Propaganda CNT-
FAI, Barcelona, 1937.

119. 119
Capítol 11
La radicalització
de la FAI de
Barcelona pels
Comitès de Defensa
El Comitè de Defensa Confederal de Barcelona elaborà un Pla
d’estructuració del quadres i dels Comitès de Defensa80
que, encara que
no està datat, sembla escrit a la segona quinzena de març de 1937.
El pla incidia en la preparació defensiva en un moment en el que
amb la “fallida universal de partits i sistemes, només queda en peu el
Proletariat Revolucionari amb el seu programa de reorganització del
treball i d’igualtat econòmica i social”.
Es constatava la ineficàcia i inutilitat dels cenetistes “que ens repre-
senten” al Consell de la Generalitat, que res d’efectiu podien fer “davant
els decrets que s’alcen com a una amenaça, per ofegar tota temptativa
revolucionària”.
Es comptava amb suficients homes per enfrontar-se a qualsevol
moviment contrarevolucionari, però es reconeixia que la seva preparació
era insuficient. Era necessària una preparació intensa i eficaç dels qua-
80 Comitè de Defensa Confederal de Barcelona: “Plan de estructuración de los Comités de
Defensa”.

120. 120 Els Comitès de Defensa de la CNT
dres de defensa. I per tal efecte era precís facultar al Comitè de Defensa
de Barcelona de tot allò que necessités: homes competents, material
adequat i estudi dels mitjans i mètodes de lluita, i de la tàctica a utilitzar.
Era necessari crear un pavelló, annex a l’Escola de Preparació Mi-
litar cenetista, en el que companys de màxima confiança rebessin ins-
trucció.
Els Comitès de Defensa de Barriada realitzarien un estudi exacte
de tots els punts ocupats per la policia, partits, cases de repòs, sempre
de forma dissimulada.
Cada company havia de tenir una missió concreta i determinada,
sense oblidar que “per sostenir una lluitar prolongada, és imprescindible
una eficient organització”.
S’assenyalaven aquests cinc objectius:
1.-Estudis i ensenyament de mitjans de combat des d’armes fins
a explosius elèctrics.
2.-Estudi i preparació de tallers per fabricar armes.
3.-Instruïr en l’ús de màquines motoritzades, instal·lació de
comunicacions, radioemissores, telefonia sense fils, etcètera.
4.-Adquisició de material suficient i adequat per a armar a tots
els quadres de defensa.
5.-Organitzar les forces per barris, determinar en cada quadre
la funció concreta de cada company, “per poder comptar des
del primer moment amb grups de lluita complerts”.
Aquests quadres de defensa havien d’organitzar-se i formar-se de
la següent forma:
A.- Els quadres, per ser eficaços, estaran formats per quinze
companys: set fusellers, quatre dinamiters o llançadors de
bombes, i quatre ajudants d’aquests.

121. 121Agustín Guillamón
B.- La dotació de cada metralladora estarà constituïda per
quinze homes: nou per al transport i atenció de la màquina;
tres protectors, llançadors de bombes, i tres alimentadors
d’aquests.
C.- “Per cadascun d’aquests grups es nombrarà un company res-
ponsable, i acoblats a ells els companys auxiliars necessaris,
tant per a l’enllaç de comunicació, com per a altres serveis
que es puguin precisar, abastiment de menjar, atenció als
ferits, etcètera, etcètera”.
D.- A cada barriada es confeccionaria un croquis, en el que
es marcaria per numeració correlativa i amb tinta de color
diferent:
1.-Posts de policia, casernes i locals oficials.
2.- Locals ocupats per partits polítics i altres organitzacions.
2.-Locals de l’Organització, sindicats, ateneus, barriades, etcète-
ra.
D’aquesta forma tan sols dient: barriada X, lletra X, el que con-
vingués fer-se, sense que ningú que no tingués accés al croquis pogués
entendre el missatge.
L’informe acabava amb dos consideracions dirigides als sindicats:
El primer: Que els Comitès de Defensa tindrien major eficàcia
en quant major fos l’ajuda i més recursos financers se’ls hi dediqués.
El segon: La contrarevolució només podria ser abatuda pel poble. I
aquest problema, avui, com ahir, era de vida o mort, “i com s’apuntava
a l’inici d’aquest informe la nostra posició col·laboracionista no pot fer-
nos concebre l’esperança que des de l’Estat farem la nostra revolució,
sinó el contrari. Hem de fer tot allò possible per anar recobrant progres-
sivament la nostra pròpia fisonomia revolucionària”.
Davant la crisi de govern, però sobre tot per contrarestar el debilitament
i amenaça de dissolució de les Patrulles de Control i davant la hostilitat
del nou Cos Únic de Seguretat, creat com a unificació de les antigues

122. 122 Els Comitès de Defensa de la CNT
forces repressives burgeses i antiobreres de la Guàrdia d’Assalt i de la
Guàrdia Civil, renaixia la necessitat imperiosa de refer, reforçar i revita-
litzar els Comitès de Defensa dels barris.
Ja hem vist que a finals de novembre i principis de desembre de
1936 els sindicats havien procedit a una mena d’hibernació dels Co-
mitès de Defensa, perquè els creien innecessaris, donada l’existència de
la “policia revolucionària” institucionalitzada que eren les Patrulles de
Control, a les que la CNT tenia una àmplia majoria.
A la segona quinzena de març, el Comitè de Defensa de Barcelona
impulsà la reorganització dels Comitès de Defensa dels barris, prepa-
rant-los a consciència per a un enfrontament que s’anunciava imminent,
alhora que elaborava un pla insurreccional molt concret i detallat.
El diumenge, 11 d’abril, al míting de la Plaça de Toros Mo-
numental, es veieren pancartes que exigien la llibertat de Maroto81
i
de nombrosos presos antifeixistes, majoritàriament cenetistes. Federica
Montseny fou escridassada i xiulada. Els crits favorables a la llibertat
dels presos s’incrementaren, una i altra vegada. Els comitès superiors
culpabilitzaren del “sabotatge” a l’Agrupación de Los Amigos de Dur-
ruti. Federica, molt molesta, amenaçà amb no tornar a donar un míting
a Barcelona.
El dilluns, 12 d’abril de 1937, es desenvolupà, a la Casa CNT-
FAI, la segona sessió del Ple Local de Grups Anarquistes de Barcelo-
na82
, amb assistència dels grups de Defensa Confederal i de les Joven-
tuts Llibertàries.
La taula de discussió estava formada per Sánchez, del grup Los
Mismos, com a President, Liberto Alfonso dels grups de defensa
confederal Acracia, com a secretari d’actes, i Vicente Micó com a se-
cretari de paraules.
Juan Santana Calero83
, del grup anarquista Devenir, manifestà
la manca de concreció de l’informe elaborat a la sessió anterior, per-
què “s’abandona el principi bàsic de les organitzacions afins del movi-
ment anarquista”. Santana Calero pensava que “la contrarevolució ha
guanyat posicions importants, malgrat la col·laboració governamen-
81 Maroto fou delegat de la columna de milicians que prengué el seu nom. La columna
realitzà una exitosa campanya militar a Còrdova i a Granada, ciutat que no pogué prendre per manca
d’armament. S’enfrentà al governador d’Almeria, Gabriel Morón, al que criticà en un míting el febrer
de 1937. Fou empresonat amb gran indignació del moviment llibertari, que exigí el seu alliberament.
L’1 de maig de 1937 fou indultat, però perdé el comandament de la seva columna.
82 “Segunda sesión del pleno local de Grupos Anarquistas de Barcelona […] convocado en la
sala de actos de la Casa CNT-FAI, con asistencia de los grupos de Defensa confederal y Juventudes
libertarias. Barcelona, 24 abril 1937”.
83 Juan Santacana Calero havia militat a les Joventuts Llibertàries de Màlaga. Desprès del
maig de 1937 ingressà a Los Amigos de Durruti.

123. 123Agustín Guillamón
tal per la nostra part, i per això diu que és contraproduent i ineficaç
la col·laboració”. Segons el redactor de l’acta d’aquesta segona sessió,
Santana Calero “demana que la Ponència li expliqui què entén per
col·laboració i què per principis àcrates”. Santana Calero comparava
les posicions de la Ponència respecte al governamentalisme amb les
del POUM. Santana Calero va voler portar fins a l’absurd el creixent
abisme, que es donava entre acció i principis, amb una comparació
exagerada, però significativa, manifestant “el dilema que existeix: o es
crema tota la literatura anarquista que de temps enllà ha informat la
nostra actuació i conducta, o anem tots a “endollar-nos” als governs”.
Santana Calero concretà succintament la seva proposició: “Res de col·
laboració ministerial ni de conselleries: acceptar tan sols col·laboració en
el que es refereixi a control militar de la lluita antifeixista que sostenim,
i en la qüestió de l’Ordre Públic, però d’una forma responsable, sense
col·locar-nos en posicions ridícules estil burgesia, ni fer una simple po-
lítica a l’estil de la resta de partits petit-burgesos. Declara fracassada tota
col·laboració ministerial”.
La intervenció de Santana Calero acabà amb una referència al tema
de la premsa i dels presos, considerant “vergonyós” el mètode repressiu
utilitzat contra la premsa confederal, que criticava la política col·labora-
cionista de la Organització i “condemnant la conducta” d’abandó dels
presos per part dels comitès superiors.
El grup 12, un grup de defensa del barri barceloní de Gràcia, es
lamentà de que les Ponències no reflectissin, gairebé mai, el mandat
rebut pel delegat, sinó la seva opinió personal. El delegat del grup 12
afirmà que “la majoria de delegats es pronunciaren contra la política, i a
favor de la Revolució. Som anarquistes i no tenim la suficient força per
trencar el cercle viciós que ens envolta”. Rebutjà la Ponència perquè no
solucionava res. Parlà sobre els successos ocorreguts a Cullera (Valèn-
cia): “més d’un miler de guàrdies d’assalt, magníficament equipats amb
tota classe d’armament, es concentraren i prengueren per assalt el Sin-
dicat d’Oficis Varis d’aquella població. Saquejaren, apallissaren i feren
tot el que els hi semblà amb els nostres companys. Això és feixisme, i
això és consentit pels nostres companys de les Conselleries i del Govern
de València”.
Rebutjà la disciplina mecànica dels soldats, propugnà “la socialit-
zació total de la indústria, el comerç i l’agricultura”, perquè “si no es fa
així, no es guanyarà la guerra, la perdrem”. Digué que no era possible
realitzar cap tasca revolucionària “sense topar amb el capitalisme”, fos

124. 124 Els Comitès de Defensa de la CNT
quina fos la forma en que es presentés. Conclogué que “es preferible
enfrontar-nos a tots ells, restant com a anarquistes”, perquè a més es
tindrien majors probabilitats d’èxit.
El grup anarquista Galeotes por la Libertad manifestà el seu
acord amb Santana Calero, demanant major brevetat a tots els oradors.
Presidència demanà que es manifestessin només “els contraris a la Po-
nència i els components d’aquesta”. Pérez, de la Ponència, negà “que
ells hagin interpretat el seu particular pensament al dictamen”. Cle-
mente, del grup anarquista Armonía, reafirmà la seva posició antipo-
lítica i proposà “ que es constitueixi un Comitè Revolucionari”. També
afirmà: “Els que van anar al Govern [de la República] haurien d’haver
abolit els cossos repressius de la Guàrdia Civil i Assalt, i no ho han fet
així, per tant han fracassat, per no haver-se atrevit a fer-ho”.
La Federació Local de Joventuts Llibertàries proposà, “per tal
de que no fracassem com a idea”, que “ens erigim en Convenció Re-
volucionària”, prosseguint molt contradictòriament que “es precisa la
col·laboració, però que es mantingui la conducta anarquista, en tots els
moments”, i en tot cas, si això no fos possible “que ens constituïm en
Convenció Revolucionària, com [s’] ha dit anteriorment”.
El grup anarquista Eliseo Reclús volgué posar un toc de sentit
comú, en una sessió que li semblava dominada per un extremisme tant
inconscient com imprecís: “les posicions extremes estaven bé quan ens
trobàvem rodejats d’un ambient popular. Ara ningú ens rodeja, i és pe-
rillós prendre decisions d’aquest caire”. Conclogué que l’únic que s’ha-
via de demanar als comitès superiors era “més responsabilitat en tot”.
El grup anarquista Constància ratificà la seva posició, que no
considerava reflectida a l’acta del dia anterior, en la que “demanava que
els nostres representants al govern es retiréssim i es nombrés entre els
Comitès de barriada un Comitè Central”84
.
La importància d’aquesta proposta del grup anarquista Constancia
és extraordinària perquè, a la retirada dels anarcosindicalistes del Govern
de la Generalitat, afegeix la formació d’un Comitè Central constituït pels
comitès de barriada. Aquest CC dels comitès de barri era un nou poder
revolucionari oposat i alternatiu al de la Generalitat. Pocs dies desprès es-
clataren les jornades revolucionàries de 1937.
Caudet, del grup Constancia, parlà de l’ocorregut al míting del
diumenge, dia 11 d’abril de 1937, celebrat a la Plaça de Toros Mo-
numental (en el que Federica Montseny fou escridassada). En aquest
míting es corejà de forma multitudinària la consigna: “fora política,
84 Subratllat així a l’original.

125. 125Agustín Guillamón
fora Govern”, que segons Caudet “era la veu del poble que reaccionava
davant dels canvis operats a les nostres organitzacions. Es manifestava
contrari a la actuació dels que ostentaven càrrecs d’Ordre Públic, per-
què aquests exerceixen coaccions i detencions, no només de facciosos i
elements dubtosos, sinó de companys”.
Caudet parlà també de “l’acord de retirar sous als que prestessin
servei de guàrdia als Comitès de Defensa, per manca de diners”, que
qualificava com “una maniobra” i “dels incidents sorgits per l’intent
d’algunes col·lectivitzacions de la CNT d’apujar els preus en els articles
de primera necessitat”, que estimava com a impopulars.
Abril, dels grups de Defensa Confederal Acracia, manifestà que
es requeria un canvi de rumb, perquè el federalisme i l’anarquisme “ha
desaparegut dels nostres mitjans”, afegint que “els primers responsables
són els nostres ministres que s’han atrofiat totalment”. Afirmà que el
Govern era sempre “una tirania contra el poble”. Explicà que als mit-
jans anarquistes es donaven una “moral i pràctiques burgeses”, mentre
que simultàniament seguien existint captaires “que imploren la caritat
pública”. Constatà que “existeixen càrrecs presumptament responsa-
bles, però sense un àtom de moral”. Parlà dels successos de Vinalesa
(València), on “s’ordenà afusellar a més de 150 camarades, que són els
únics i veritables anarquistes. Un grapat d’ells. Si no hagués intercedit
un capità amb una mica d’humanitat s’hagués dut a terme tal bàrbara
injustícia. Conclogué amb una sentència radical i pessimista: “Si això és
organització, si això són idees, demostrem que no valen res”.
La Federació Local de Joventuts Llibertàries informà que davant
del seu local “l’altra nit s’escorcollava i desarmava als companys per part
de la Guàrdia Civil i d’Assalt”. Anuncià que llençarien un manifest i
patrullarien pels carrers, sol·licitant l’ajuda dels diferents Grups Anar-
quistes “per evitar aquests incidents”.
Miguel, del grup Convicción y Firmeza, afirmà que era evident
“l’avenç de la burgesia” i manifestà “que hem d’obrar amb intel·ligència
i d’acord amb els nostres principis”.
Grunfeld, del grup C85
, es mostrà contrari “a retirar-nos de la
política” i argumenta que “si ens llencem al carrer, potser perdríem en
comptes d’avançar, el terreny conquerit per l’anarquisme”. Opinava
que era necessari abocar-se als sindicats per donar-los-hi una orienta-
ció econòmica més eficaç “amb la finalitat de demostrar l’efectivitat del
Comunisme Llibertari”. Conclogué rebutjant les solucions violentes i
sentimentals.
85 Els grups anarquistes A i C formaven part del “front anti-Nosotros”, que seguia les
orientacions del Grup Nervio, liderat per Abad de Santillán i Pedro Herrera.

126. 126 Els Comitès de Defensa de la CNT
Alcalá, del grup Búlgar, llegí una proposició referent als Conse-
llers cenetistes al Govern de la Generalitat: “Que els nostres consellers
sàpiguen que la seva missió a la Generalitat és la d’afavorir les nostres
iniciatives de la classe obrera, que tendeixen cap a realitzacions socials,
i també d’impedir als polítics d’obstaculitzar la marxa ascendent de la
revolució social, i de posar al corrent a la CNT-FAI de tot el que es fa a
la Generalitat, en pro o en contra de la revolució i de la guerra”.
Per a Alcalá la missió d’anarquistes i anarcosindicalistes continu-
ava sent la mateixa de sempre: informar al poble amb tota la veritat,
protestar les injustícies i fer-les públiques, evitar l’aparició de cap mena
d’abisme entre el poble i la CNT-FAI, apartar als obrers de la UGT i
la burgesia i la unitat absoluta entre CNT i FAI, “evitant gestos com
les xiulades de la Monumental contra Frederica Montseny, dels quals
només la reacció se’n podria aprofitar”.
Desprès de diverses consideracions, Alcalà proposà com a solució
al problema plantejat per Toryho, en la direcció de Solidaridad Obrera,
“la creació d’un diari anarquista combatiu, en el cas de no publicar la
“Soli” les notes que se li enviïn sobre les coses que succeeixen entre
bastidors”.
Alcalá havia sostingut una posició ortodoxa clàssica, tant allunyada
de les corrents llibertàries crítiques, en ascens, com de les pitjors aberracions
de la burocràcia dels comitès superiors. El seu objectiu fonamental era el
d’evitar les creixents possibilitats d’escissió (clarament manifestades al mí-
ting de l’11 d’abril a la Monumental) i conservar, a tota costa, la unitat
entre CNT i FAI.
El grup àcrata Humanitat sostingué que “el 19 de juliol s’inicià
una contrarevolució i no una revolució. I així seguim”. Parlà de l’evo-
lució de les posicions cenetistes des del juliol, i de com els anarquistes
s’abocaren als sindicats per evitar perdre influència, aconseguint la Fe-
deració Local de Grups Anarquistes de Catalunya “variar alguns dels
acords presos a l’últim Congrés de la CNT [Saragossa, maig de 1936]”.
Es lamentà de l’excessiva proliferació de plens i acords, sense cap mena
d’incidència pràctica. Advocà “per la necessitat de la col·laboració”, exi-
gint la màxima responsabilitat dels qui ostentaven càrrecs.
Jiménez, del grup anarquista A86
, es manifestà en contra dels que
criticaven “la col·laboració ministerial”. Qualificà de “tirànica i arbitrà-
ria” la proposició de les Joventuts Llibertàries respecte a la creació d’una
86 Els grups A i C eren extensions del grup Nervio, liderat per Abad de Santillán i Pedro
Herrera. En aquests tres grups militaven la majoria d’anarquistes argentins vinguts a Barcelona.
Era el nucli dur del col·laboracionisme i gairebé tots ostentaven importants càrrecs al Govern de la
Generalitat o a l’interior de la Organització.

127. 127Agustín Guillamón
Convenció. Digué que era “impossible trencar el Front antifeixista”.
Proposà “fixar un programa”, que recollís “la major part” de les “aspira-
cions” llibertàries, i que pogués ser “sotmès” al Govern de la Generalitat
“per al seu estudi”. Conclogué defensant “la necessitat de continuar la
col·laboració, però concretant punts, sense posar-nos en les interioritats
dels restants representants polítics”.
La defensa a ultrança del col·laboracionisme ministerial i de la unitat
antifeixista tenia una forta presència al moviment anarcosindicalista. La
fractura ideològica a l’interior de la CNT-FAI era clara i evident per a
tots. La qüestió en joc era si la fractura es convertiria en escissió organitza-
tiva. Fins al moment les diferents corrents anticol·laboracionistes no havien
passat de les crítiques als comitès superiors, sense trobar cap alternativa al
possibilisme i la resignació, enfront al progressiu abandó de les “conques-
tes revolucionàries de juliol” i al constant arraconament dels principis. Els
comitès superiors, partidaris del col·laboracionisme, trobaven una creixent
oposició interna i sindical, que amb prou feines els hi permetia controlar les
seves pròpies bases. Aquí estava la pregona arrel de la “indisciplina social”,
que preocupava a Companys i al Govern de la Generalitat, aquí radicava
el constant atac a la mítica nebulosa dels “incontrolats”. La solució es dibui-
xava, ja, en la imminent batalla per controlar l’Ordre Públic.
El grup àcrata Devenir lamentà que no s’hagués discutit la seva
proposta “d’abandonar els càrrecs directius de responsabilitat en l’àmbit
de la guerra i l’Ordre Públic”, així com de les “temptatives de marxisme”
aparegudes en alguna intervenció. Cità a Malatesta com a autoritat que
avalava les seves proposicions. El grup anarquista Zaratustra s’identi-
ficà amb el grup Devenir. El grup àcrata 27 exposà que “els únics que
impugnaven la Ponència” eren els grups Devenir i Constancia, propug-
nant que es concretés la Ponència o es redactés una altra nova per poder
discutir-la.87
Ordaz, pel grup anarquista Los Indomables, manifestà provo-
cativament “que a la CNT-FAI s’ha introduït la por”. Insistí en que
els cenetistes “havíem d’oposar-nos a tot amb les armes, però existeix
covardia”. S’identificà amb els que impugnaven la Ponència. Digué no
a la col·laboració: “Per a la revolució cal empunyar les armes. Si estem
discutint aquí tantes hores, és per no tenir audàcia i valentia per llen-
çar-se al carrer”.
87 Als Plens anarquistes els acords s’adoptaven tradicionalment per unanimitat o consens.

128. 128 Els Comitès de Defensa de la CNT
El president intervingué per clarificar el significat del vot a favor
o en contra de la Ponència: “si s’accepta el dictamen de la Ponència
s’admetrà la col·laboració. Si es desaprova, s’han de retirar els nostres
representants del govern”. Demanà, doncs, que “es prengui una deter-
minació fixa i clara”.
Ordaz amplià i concretà l’aclariment del president: “Davant els
abusos, consentits pels nostres representants, davant la incapacitat de
tots els polítics afavorint el capitalisme nacional i estranger, hem de
prendre un acord concret i rotund”. I proposà que “en una altra assem-
blea on hi hagi majoria surti nombrada una comissió, per a que en cas
de que hi hagi alguna provocació, immediatament aquesta es faci càrrec
del galliner social a Catalunya”.
El grup 12, de Gràcia, presentà una proposició per escrit:
“El Ple prenent en consideració, desprès d’una àmplia discussió,
els resultats de nou mesos de política ministerial, constatant la impossi-
bilitat de guanyar la lluita armada als fronts en contra del feixisme sense
supeditar tots els interessos particulars, econòmics, polítics i socials al
suprem objectiu de la guerra; considerant que només amb la socialitza-
ció de la indústria, del comerç i de l’agricultura, és factible l’esclafament
del feixisme; considerant que tota forma de govern és en essència reac-
cionaria i, en conseqüència, contrària a tota revolució social; acorda:
1er.- Retirar tots els homes que actualment ocupen lloc en els
estaments antifeixistes governatius.
2on.- Anar a la construcció d’un Comitè Revolucionari An-
tifeixista per a la coordinació de la lluita armada contra el
feixisme.
3er.- Socialitzar immediatament la indústria, el comerç i l’agri-
cultura.
4rt.- Anar a la implantació del carnet de productor. Posar en
pràctica la mobilització general de tots els homes capacitats
per a l’ús de les armes i de les eines de treball per al front i la
rereguarda.

129. 129Agustín Guillamón
5è.- I finalment, fer sentir a tots i cadascun el pes inflexible de la
disciplina revolucionària, com a garantia de que els interessos
de la revolució social no es poden arraconar endebades”.
El text, influenciat per un llenguatge jurídic, salpicat de constatacions
i consideracions, tenia la força d’un manifest, sense ser-ho, i en tot cas era
una valenta i bella resolució dels revolucionaris anarquistes i, sobre tot, un
programa revolucionari i un pla d’acció concret que oposar al col·laboraci-
onisme antifeixista, imperant a les files llibertàries. En aquest programa no
podia faltar una crida a la socialització total de l’economia, enfrontada a
una col·lectivització industrial i camperola, que s’havia mostrat com a ins-
trument del Govern per controlar, centralitzadament i estatal, les empreses,
col·lectivitats i els sectors expropiats entre juliol-setembre de 1936.
El Ple acceptà la proposició del grup 12 per unanimitat. Es consi-
derà que la proposició d’Ordaz estava inclosa en la ja aprovada del grup
12.
El president conclogué que, aprovada tal proposició, “han de re-
tirar-se els nostres representants del Govern de Catalunya”. A conti-
nuació preguntà al Ple “si la proposició pot fer-se extensiva a la resta
de la nació”, ja “que al Govern Central també existeixen representants
nostres”.
Això provocà un debat i “un petit incident” del que el redactor de
l’acta no en donà notícia. Ordaz, del grup Los Indomables, digué “que
quan es prenen acords sempre hi ha algú que intenta frenar-los”. Aclarí
“que aquí estem només a Barcelona”, per tant, que l’acord només tenia
validesa local, però afegí que això pot ser l’espurna que prengui la torxa
d’Iberia”, expressant la possibilitat, i el seu desig, de que l’acord s’esten-
gués a tota l’Espanya republicana.
Estrada plantejà un problema orgànic, en constatar que qui tenia
representants al govern no eren els grups de la FAI, sinó els sindicats de
la CNT.
Pablo Ruiz88
, un dels fundadors de Los Amigos de Durruti, pro-
posà que “entre tots els Comitès de Defensa es [formi] el Comitè Cen-
tral Revolucionari”. La Federació Local de Grups Anarquistes, que
veia com se li estava escapant la reunió de les mans, contraatacà dient
que no es faria responsable si no se li donaven “consignes per interpretar
els acords presos”. La presidència volgué confraternitzar dient que en
88 Pablo Ruiz, milicià de la Quarta Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti, fou a
principis de març, un dels fundadors de l’Agrupació de Los Amigos de Durruti.

130. 130 Els Comitès de Defensa de la CNT
aquell moment era important evitar l’enfrontament entre la CNT i la
FAI “pel que s’acaba d’acordar”. Caudet proposà nomenar una comis-
sió amb aquesta missió.
Ordaz furgà en l’ansietat que dominava al representant de la Fe-
deració Local, llençant-li en cara que desprès de convocar el Ple, “sol·li-
citant l’assistència dels Grups de Defensa Confederal i de les Joventuts
Llibertàries”, ara, “en prendre’s un acord enèrgic sobre un punt que la
mateixa Local ha col·locat a l’Ordre del dia, aquesta no vol carregar
amb la responsabilitat”. Ordaz subratllà, amb orgull, “que els anarquis-
tes són els que prenen aquest acord”. Afegí, amb una gran falta de tacte
i encara amb una major incorrecció política, que “la CNT és una força
que es deu a la orientació que els anarquistes li donin i no a la que més
li convingui”. Rebutjà el nomenament de la comissió que havia propo-
sat Caudet. I en un gir contradictori, que passava per alt la resolució
aprovada, que ell mateix havia defensat, esclarí “que no s’han d’apartar
als nostres companys del govern. Això no és precís. El que s’ha de fer és
posar-los ajudants per tal que un dia es puguin fer amos de la situació”.
Ordaz deformava la resolució aprovada al Ple, que ordenava la re-
tirada de tots els càrrecs governamentals, adoptant l’opció defensada per
Escorza i Herrera, favorable a la creació de comissions tècniques a totes les
Conselleries, de manera que els cenetistes poguessin controlar-les totes.
Pérez, del grup anarquista Armonía, denuncià l’existència d’un
“marcat interès en esberlar la marxa feliç de l’organització confederal” i
advertí que “ningú s’ha de deixar emportar per l’habilitat o malevolèn-
cia de certs companys que tenen un concepte anormal de la situació”.
Aclarí que “no es que vulgui tractar-los de feixistes, però si d’inconsci-
ents i malintencionats”. Però aquest aclariment li semblà a tothom una
acusació, especialment quan prosseguí parlant d’aquesta manera: “això
és el que hi ha en aquest Ple”. Acabà la seva intervenció sol·licitant “que
abans de prendre un acord sobre alguna proposició s’ha d’investigar
la personalitat política i social i els antecedents de qui la fa, per evitar
així que amb determinades intencions captin l’atenció dels “plenaris””.
Davant les acusacions tant greus, la taula demanà a Pérez que “assenyali
a aquells companys als que es refereix”. Pérez aclarí, un cop més, “que
no ha titllat a ningú de facciós”, afegint a més que acceptaria els acords
i “que cessaria en el seu càrrec”.
Codina proposà “que els acords presos es portin immediatament
a la pràctica, i que els companys i Comitès estiguin al lloc que els hi
correspongui en aquest cas”. Un company del grup 12 de Gràcia ma-
nifestà que els dirigents anarquistes de la CNT-FAI, quan el 19 de ju-
liol de 1936 arribà l’hora “de la revolució s’espantaren i demanaven

131. 131Agustín Guillamón
insistentment la col·laboració. Si en aquella data memorable s’hagués
recordat que érem antigovernamentals, no hauríem arribat a aquestes
circumstàncies”.
El grup anarquista de la Hispano-Suiza, presentà una resolució,
per escrit, en la que informava de la detenció de tres companys de la
columna Ortiz i d’una companya, instant als grups anarquistes presents
a dirigir-se a la Comissaria d’Ordre Públic, en quant finalitzés el Ple, per
posar-los en llibertat. Alertava a més als Comitès de Defensa per a que,
a partir d’aquella nit, patrullessin armats “per evitar el desarmament per
part de la Guàrdia Civil i els d’Assalt”.
A la pregunta del motiu de la detenció d’aquests companys, el
Comitè de Defensa de Sants, aclarí que es tractava d’”una batussa en-
tre els companys i diversos elements de la Guàrdia d’Assalt”. S’acordà
enviar una comissió, constituïda per Ordaz, Santana Calero i Griells,
per informar-se del que havia ocorregut a Prefectura. El Ple acordà, per
unanimitat, l’alerta armada dels Comitès de Defensa, proposada per
Hispano-Suiza.
El representant de la Federació Local defensà la seva actuació amb
la convocatòria del Ple, la intenció del qual era “concentrar les forces
vives de l’anarquisme”, lamentant-se que coincidís en la seva primera
sessió, amb el míting de la Monumental. Repetí que “encara espera que
s’esclareixi què ha de fer amb els acords presos”.
Papiol justificà el seu vot en contra de l’acord pres, argumentant
que ja en un Congrés Regional i en altres Plens, s’havien pres resolu-
cions similars, que no s’havien portat mai a la pràctica. Afirmà que “hi
ha camarades que estan convençuts de que no es portaran a la pràctica
cap dels acords aquí presos”. Atribuí l’acord de la resolució “a un es-
tat de passió excepcional” i reprovà a alguns que haguessin canviat de
parer des de la sessió anterior, celebrada l’11 d’abril. Digué que hau-
ria estat més pràctic i “potser més revolucionari en el sentit econòmic”
portar a terme altres objectius, amb els que “s’avançaria molt més que
amb els acords presents, que ens portarà a ser assenyalats com a insen-
sats”. Vaticinà “que així malgastarem moltes forces en lluites intestines
de rereguarda”, el que portarà als llibertaris a l’aïllament. Era realment
un compendi complet de les argumentacions favorables a la submissió dels
anarquistes als dictats de la unitat antifeixista.
El grup Acracia manifestà que aquests acords haurien d’haver-se
pres abans i en altres circumstàncies. Desprès de variades digressions,
conclogué que “el nostre moviment s’ha de col·locar en l’aspecte sincer
dels nostres principis anarquistes”.

132. 132 Els Comitès de Defensa de la CNT
Sosa del grup Pràcticos opinà que “es lamentable que els Grups
Anarquistes hagin convocat aquest Ple”. Digué que, “si hi ha defici-
ència als càrrecs” era suficient amb substituir-los, “però mai retirar les
representacions definitivament”. Assenyalà que la carta de Maroto “es
contradiu amb l’informe presentat pel Comitè Nacional de la CNT,
sobre la seva detenció”, exigint la dimissió d’aquell CN pel seu “infor-
me desencertat i fals”. Considerava que, amb Maroto, s’havia posat a la
presó “a tota la CNT”, ja que aquest “representava el veritable sentir de
la Confederació”. Sosa constatà “la desviació” creixent entre la CNT i
la FAI, que atribuïa “a l’actuació dels que representen els càrrecs supe-
riors”, insistint que el que hauria de discutir-se era “la depuració dels
càrrecs” i no la supressió permanent i definitiva dels càrrecs.
Toryho, director de Solidaridad Obrera, negà que al Ple existís “la
organització local de grups anarquistes”. Negà cap “validesa orgànica”
als acords presos. Afirmà que “la FAI de Barcelona, no ha pres aquest
acord, doncs la majoria dels assemblearis no pertanyen als Grups Anar-
quistes, sinó als Quadres de Defensa Confederal, i aquests no compo-
sen cap entitat responsable, no tenint valor els acords que ells puguin
prendre”89
.
La Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona “aclarí
que ells [la Federació Local] ha convocat aquest Ple en acord amb el
Comitè Local de Grups de Defensa i les Joventuts Llibertàries”90
.
Toryho insistí que “en aquest Ple no estan representats els Grups
Anarquistes” i que els Comitès de Defensa Confederal “no tenen dret
a constituir-se en organització a banda”. Repetí que aquesta “no és cap
reunió de grups anarquistes” i per tant “no reconeix els acords assolits
per no tenir cap valor”91
.
El President, per desmentir a Toryho, es limità a llegir “la circular
remesa a tots els Grups”, aclarint “que el Ple evidentment l’ha convo-
cat la Federació Local de Grups Anarquistes”. El Comitè Regional de
Grups Anarquistes repudià incidents com els que s’acabaven de re-
gistrar en les últimes intervencions, doncs no era propi d’anarquistes.
Manifestà “que no poden acceptar aquests acords” i expressaren el seu
propòsit de revocar-los a la propera convocatòria d’un Ple Regional.
89 La proposta de Toryho es fonamentava en la completa submisió dels Comitès de Defensa
al Comitè Regional cenetista, expressada fèrriament des de la seva fundació, amb l’objectiu d’impedir
decisions militars autònomes, que no estiguéssin controlades orgànicament pels sindicats. Malgrat
tot, no deixava de ser un argument burocràtic desesperat, enfront la decisió presa per l’assemblea.
90 La Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona li estava replicant a Toryho que
havien convocat un Ple conjuntament amb el Comitè de Defensa de Barcelona, i que per tant tenia
plena validesa orgànica.
91 La brutal oposició de Toryho s’enfrontava a la radicalització de l’assemblea per part dels
Comitès de Defensa, això es, pels comitès revolucionaris de barriada.

133. 133Agustín Guillamón
Aquesta declaració provocà una gran cridòria. Acabada aquesta,
Ordaz informà del resultat obtingut per la comissió desplaçada a Pre-
fectura, sobre les detencions d’alguns companys. Els tres companys de
la Columna Ortiz serien portats al dia següent al Palau de la Justícia, i
“potser serien posats en llibertat immediatament”. El cas de la compa-
nya era molt més delicat, “d’organització”, i es reservaven fer comentaris
“per la gravetat del cas”.
El grup anarquista Dinamo proposà “que es nomenés una Po-
nència que detalli i estudiï definitivament la proposició acceptada con-
juntament amb l’ambient del Ple”, per posar immediatament en pràc-
tica els acords acceptats per l’assemblea, “previ informe als respectius
Comitès, per a que aquests ho transmetin als seus Grups”. La seva pro-
posta fou aprovada unànimement. Passant així a nomenar la Ponència,
formada per cinc components: Iglesias, Caudet del grup Constancia,
grup Cultura y Acción (Julián Merino?), grup Móvil i Mariano Ros del
grup Luz y Cultura92
.
S’aixecà la sessió a dos quarts de tres de la matinada. L’acta fou
firmada per Liberto Alfonso dels Grups de Defensa Confederal d’Acra-
cia, a Barcelona, el 12 de germinal (abril) de 1937. “Una vegada aixe-
cada la sessió, el grup anarcosindicalista alemany DAS, fa la següent
proposició: “que es celebri un Ple Peninsular de la Federació Anarquista
Ibérica, amb la finalitat de fixar proposicions concretes i coordinar es-
forços. Proposa que la data sigui el Primer de Maig, i el lloc València”.
La proposta del grup alemany DAS93
fou acceptada i s’aprovà “que es
realitzin les corresponents comunicacions per dur a terme aquesta pro-
posició”94
.
Aquesta reunió se l’hi havia escapat de les mans a la burocràcia faista.
Diversos dels detractors dels acords assolits així ho entengueren, quan par-
laren de l”estrany clima” de l’assemblea , o d’un “concepte anormal de la si-
tuació”. El Ple Local de Grups Anarquistes no era altra cosa que l’autèntica
FAI de Barcelona. I diem autèntica perquè era l’únic lloc en què podien re-
unir-se i expressar-se lliurement els grups d’afinitat, conjuntament, sense el
92 La definitiva redacció del Dictàmen fou datada el 24 d’abril de 1937.
93 Sobre el DAS, pot consultar-se el llibre de NELLES; PIOTROWSKI; LINSE; GARCÍA:
Antifascistas alemanes en Barcelona (1933-1939). Sintra, Barcelona, 2010.
94 La proposta del Grup anarcosindicalista alemany DAS per convocar un ple peninsular en
data tan propera tenia dos objectius evidents. En primer lloc, impedir la revocació dels acords presos
en un ple regional, que seria preparat a consciència per la burocràcia per desbancar als revolucionaris.
En segon lloc, estendre els acords presos, a Barcelona, respecte al rebuig del col·laboracionisme,
retirada del govern i de consitució d’un Comitè revolucionari, a tot l’Estat Espanyol.

134. 134 Els Comitès de Defensa de la CNT
pes de la burocràcia, enquistada en càrrecs de la organització i/o del govern,
i en un lloc en el que a més a més tenien, almenys teòricament, el poder de
decidir l’estratègia dels anarquistes de la FAI de Barcelona.
En aquest Ple havien intervingut els Comitès de Defensa de Barcelo-
na, o el que és el mateix, la delegació dels comitès revolucionaris de barria-
da, decidits revolucionaris com Pablo Ruiz, Santana Calero i probablement
Julián Merino, i també les Joventuts Llibertàries, radicalitzant, sens dubte,
els acords presos. Aquesta assemblea àcrata se celebrà en un clima revolucio-
nari, en consonància amb la situació de desesperació que es vivia al carrer,
donada la manca d’aliments i del seu preu abusiu, que els feia inassequibles,
i en línia amb la protesta contra els buròcrates, que el 11 d’abril havien xiu-
lat a Federica Montseny a la Monumental, que havia alçat pancartes per
l’alliberament de Maroto, que havia corejat consignes favorables a la sortida
del govern i l’alliberament de nombrosos presos anarquistes.
I aquesta FAI de Barcelona, conjuntament amb les seccions de defensa
dels comitès revolucionaris de barri i les Joventuts Llibertàries, malgrat l’es-
càndol i la histèrica oposició d’alguns buròcrates, havia decidit acabar amb
el col·laboracionisme, enretirar els Consellers anarquistes del Govern de la
Generalitat i constituir un Comitè Revolucionari que dirigís la guerra con-
tra el feixisme. Era un pas decisiu cap a la insurrecció revolucionària,
que esclatà el 3 de maig.
El Ple constatava, per altra banda, una escletxa ideològica, no tant en-
tre CNT i FAI, com entre revolucionaris i col·laboracionistes, que apuntava
a una escissió organitzativa del Moviment Llibertari, a Barcelona, que es
manifestava en la creixent oposició i l’abismal diferència d’objectius entre les
seccions de defensa dels comitès de barri i les Joventuts Llibertàries, per una
banda, i els comitès superiors, per l’altra.
Aquesta radicalització era fruit d’una situació cada dia més insoste-
nible al carrer. El 14 d’abril, una manifestació de dones, aquesta vega-
da sense ser manipulada pel PSUC, partí des de la Torrassa (a l’Hospita-
let de Llobregat) per recórrer els diferents mercats de Collblanc, Sants i
Hostafrancs, protestant pel preu del pa i dels productes alimentaris. Es
dirigí al Comitè Revolucionari de la Plaça d’Espanya per a que inter-
vinguessin en el problema, però el Comitè els hi digué que no era de la
seva incumbència. Les manifestacions i protestes s’estengueren a gairebé
tots els mercats de la ciutat. En dies posteriors es reproduïren, amb
menor virulència, aldarulls i manifestacions a diferents mercats. Alguns
forns i botigues foren assaltats. La fam dels barris obrers de Barcelona
havia sortit al carrer per manifestar la seva indignació i exigir solucions.

135. 135
Capítol 12
Els Comitès de
Defensa el Maig
de 1937 i la seva
definitiva dissolució
El dilluns, 3 de maig de 1937, cap a tres quarts de quatre de la
tarda, tres camions de la Guàrdia d’Assalt, fortament armats, s’atu-
raren davant la seu de la Telefònica a la Plaça de Catalunya. Estaven
dirigits per Eusebio Rodríguez Salas, militant de la UGT i estalinista
convençut, responsable oficial de la comissaria d’odre públic. L’edifici
de la Telefònica havia estat encautat per la CNT des del 19 de juliol.
La supervisió de les comunicacions telefòniques, la vigilància de les
fronteres i les Patrulles de Control eren el cavall de batalla, que des
de gener havien provocat diversos incidents entre el Govern republicà
de la Generalitat i la massa confederal. Era una lluita inevitable entre
l’aparell estatal republicà, que reclamava el domini absolut sobre totes
les competències que li eren “pròpies”, i la defensa de les “conques-
tes” del 19 de juliol per part dels cenetistes. Rodríguez Salas pretengué
prendre possessió de l’edifici de la Telefònica. Els militants cenetistes
dels pisos inferiors, agafats per sorpresa, es deixaren desarmar; però als
pisos superiors s’organitzà una dura resistència, gràcies a una metra-

136. 136 Els Comitès de Defensa de la CNT
lladora instal·lada estratègicament. La noticià es propagà ràpidament.
De forma immediata s’aixecaren barricades a tota la ciutat. No s’ha de
parlar d’una reacció espontània de la classe obrera barcelonina, ja que
la vaga general, els enfrontaments armats amb les forces de la policia i
les barricades foren fruit de la iniciativa presa pels Comitès de Defensa,
ràpidament secundada gràcies a l’existència d’un enorme descontent
generalitzat, les creixents dificultats econòmiques de la vida quotidiana
causades per la carestia de vida, les cues i el racionament, així com per
la tensió existent a la base militant confederal entre col·laboracionistes
i revolucionaris. La lluita al carrer fou impulsada i realitzada des dels
Comitès de Defensa dels barris (i només parcialment i secundària per
algun sector de les Patrulles de Control). Que no existís una ordre dels
comitès superiors de la CNT, que exercien de ministres o consellers
a València i Barcelona, o de qualsevol altra organització, per mobi-
litzar-se aixecant barricades a tota la ciutat, no significa que aquestes
fossin purament espontànies, sinó que foren resultat de les consignes
llançades pels Comitès de Defensa95
.
Manuel Escorza havia intervingut a l’assemblea de la CNT-FAI
del 21 de juliol de 1936, defensant una tercera via, enfront a la de-
fensada per Garcia Oliver d’”anar a pel tot”, entesa per tots els assis-
tents com a favorable a una “dictadura anarquista”, i la àmpliament
majoritària d’Abad de Santillán i Frederica Montseny de col·laborar
lleialment amb el Govern de la Generalitat. Escorza propugnava l’ús de
la Generalitat com a instrument per socialitzar l’economia, i desfer-se
d’ella quan deixés de ser útil a la CNT. Fou el màxim responsable dels
Serveis d’Investigació de la CNT-FAI, que des del juliol de 1936 executà
tot tipus de tasques repressives, així com l’espionatge i la informació.
Aquests Serveis havien mantingut una estructura organitzativa pròpia,
autònoma i independent tant del Govern de la Generalitat com, en el
seu moment, del CCMA. Depenien directament dels comitès supe-
riors de la CNT-FAI (Comitè Regional de la CNT i de la FAI), alhora
que exercien un paper de coordinació dels Comitès de Defensa dels
95 Afirma Gorkin: “En realitat el moviment fou totalment espontani. Per suposat aquesta
espontaneïtat, molt relativa, cal explicar-se, en tant que des del 19 de juliol havien estat creats, una
mica a tot arreu, a Barcelona i a Catalunya uns Comitès de Defensa, organitzats sobre tot per elements
de base de la CNT i la FAI. L’existència d’aquests Comitès fou poc activa durant un temps, però
malgrat tot pot dir-se que el 3 de maig foren ells els que mobilitzaren a la classe obrera. Foren els grups
d’acció del moviment. Sabem que no es donà cap ordre de vaga general per part de cap de les dues
centrals sindicals”. Cfr. Gorkin, Julián: “Réunion du sous-secrétariat international du POUM – 14
mai 1937”.

137. 137Agustín Guillamón
barris i dels militants cenetistes que exercien funcions i càrrecs públics
a la Comissaria d’Ordre Públic i a Patrulles de Control: José Asens,
Dionisio Eroles, Aurelio Fernández, “Portela”, etcètera.
L’abril de 1937, Pedro Herrera, Conseller de Sanitat del segon
govern Tarradellas, i Manuel Escorza, foren els responsables cenetistes
que negociaren amb Lluís Companys, President de la Generalitat, una
sortida a la crisi governamental oberta a inicis de març de 1937, arrel
de la dimissió del Conseller de Defensa, el cenetista Isgleas96
. Com-
panys decidí abandonar la tàctica de Tarradellas, que no imaginava un
Govern de la Generalitat que no fos d’unitat antifeixista, i en el que no
participés la CNT, per adoptar la propugnada per Comorera, secretari
del PSUC, que consistia en imposar per la força un govern “fort”, que
no tolerés ja una CNT incapaç de fer passar per l’adreçador als seus propis
militants, qualificats com a “incontrolats”. Companys estava decidit a
trencar una política, a cada moment més difícil, de pactes amb la CNT
i cregué que havia arribat l’hora, gràcies al suport del PSUC i els so-
viètics, d’imposar per la força l’autoritat i decisions d’un Govern de la
Generalitat que, com els fets demostraren, encara no era suficientment
poderosa com per deixar de negociar amb la CNT. El fracàs de les
conversacions de Companys amb Escorza i Herrera97
, en no trobar cap
mena de solució política al llarg de dos mesos de conversacions, i mal-
grat l’efímer nou govern del 16 d’abril98
, desembocà directament en els
enfrontaments armats de Maig de 1937 a Barcelona, quan Companys,
sense avisar a Tarradellas (ni evidentment a Escorza i Herrera) donà
l’ordre a Artemi Aguadé, Conseller d’Interior, d’ocupar la Telefònica,
que fou executada per Rodríguez Salas, Comissari d’Ordre Públic, cap
a tres quarts de quatre de la tarda del 3 de maig de 1937.
96 Isgleas havia dimitti davant el projecte de que la Divisió Karl Marx, controlada pel PSUC,
abandonés el Front d’Aragó pel de Madrid, i no com diuen alguns historiadors a causa de l’enèssim
decret de desarmament de la rereguarda, que ningú es prenia seriosament. Era un cop baix contra les
intencions de Companys de desarmar i controlar la rereguarda.
97 “Actes de les reuniones de Companys amb Herrera i Escorza de l’11 i 13 d’abril de 1937”.
98 En aquest govern (del 16 d’abril al 4 de maig) els consellers de la CNT eren Isgleas
(Defensa), Capdevila (Serveis Públics) i Aurelio Fernández (Sanitat i assistència pública).

138. 138 Els Comitès de Defensa de la CNT
L’assalt de la Telefònica era la irracional resposta a les exigències99
cenetistes i un menyspreu a les negociacions100
que durant el mes d’abril,
havien mantingut Manuel Escorza i Pedro Herrera, en representació de
la CNT, directament amb Companys, que havia exclòs expressament a
Tarradellas. Escorza tenia el motiu i la capacitat per respondre imme-
diatament a la provocació de Companys, des del Comitè Regional de
la CNT, coordinant als Comitès de Defensa de les barriades i als res-
ponsables cenetistes als diferents departaments d’ordre públic. Aquesta
activitat o passivitat d’Escorza fou de forma versemblant l’inici dels en-
frontament armats de les Jornades de Maig.
Malgrat tot, fos quina fos la importància del paper jugat per al-
guns dirigents, abans de maig, tots ells (també Escorza) foren ràpida-
ment superats i desbordats. Els comitès de barri desencadenaren i
protagonitzaren la insurrecció del 3 al 7 de maig de 1937, a Bar-
celona. I no hi ha lloc a confondre als Comitès de Defensa dels barris
amb una ambigua i imprecisa “espontaneïtat de les masses”, propugna-
da per la historiografia oficial.
Així ho descriví Nin, secretari polític del POUM101
, el 19 de maig
de 1937102
: “Les jornades de maig a Barcelona han fet reviure deter-
minats organismes que, durant aquests últims mesos, havien jugat un
cert paper a la capital catalana i en algunes localitats importants: els
Comitès de Defensa. Es tracta d’organismes principalment de tipus
tècnic-militar, formats pels sindicats de la CNT. Aquests són, en rea-
litat, els qui han dirigit la lluita, i els que constituïen, a cada barri, el
centre d’atracció i organització dels obrers revolucionaris”.
Los Amigos de Durruti no iniciaren la insurrecció, però foren els
combatents més actius a les barricades, i dominaren completament la
Plaça Macià (actualment Plaça Reial), amb tots els accessos bloquejats
99 Herrera i Escorza defensaven la creació d’unes Comissions assessores a totes les conselleríes
de la Generalitat, que els hi permetéssin controlar el que es feia i aprovava a tots els departaments del
govern, i molt especialment a aquells dirigits pel PSUC, com a garantía per evitar conflictes futurs
entre les diferents organitzacions antifeixistes. El seu model era el Consell d’Economia i la Comissió
d’Indústries de Guerra, que tanta eficàcia havien demostrat, segons Escorza i Herrera.
100 TARRRADELLAS, Josep: “La crisi política prèvia als Fets de Maig. 26 dies de desgovern
a la Generalitat”. Informe.
101 Per a una critica de les posicions de Nin i del POUM, veure GUILLAMÓN, Agustín:
“Josep Rebull de 1937 a 1939, La crítica interna a la política del CE del POUM sobre la Guerra
de España”. Balance 19 i 20 (2000). Ara a Espagne 1937 Josep Rebull, La voie révolutionnaire.
Spartacus, París 2014.
102 “El problema de los órganos de poder en la revolución española”. Article datat per Nin,
a Barcelona, el 19 de maig de 1937, i publicat originalmente en francès, al número únic de Juillet.
Revue Internationale du POUM, Barcelona-Paris, nº 1 (juny 1937). Traduït al castellà per Agustín
Guillamón i publicat a Balance nº 2 (1995).

139. 139Agustín Guillamón
per barricades, i el carrer Hospital en tota la seva llargària. A la cruïlla
Rambles/Hospital, sota un gran retrat de Durruti, col·locat a la façana
del pis on hi havia la seu de l’Agrupació, aixecaren una barricada on es-
tabliren el seu centre d’operacions. L’absolut control del carrer Hospi-
tal enllaçava la seu del Comitè de Defensa Confederal (caserna central
dels Comitès de Defensa), amb els Escolapis103
de la Ronda Sant Pau, i
d’allí amb la Bretxa de Sant Pau, presa per una quarantena de milicians
de la Columna Roig-i-negra, que sota el comandament del durrutista
Máximo Franco havien “baixat a Barcelona” en tasques d’”observació
i informació”, desprès de que tant la Columna Roig-i-negra, com la
Columna Lenin, comandada per Rovira (POUM), haguessin cedit a
les pressions rebudes per a que les seves respectives unitats tornessin al
front, a instàncies d’Abad de Santillán i Molina, o sigui, dels cenetistes
que donaven les ordres del departament de Defensa de la Generalitat,
en absència d’Isgleas.
Els enfrontaments més durs i decisius es produïren els dies qua-
tres i cinc. Els barris obrers estigueren en poder de la CNT-FAI des del
primer moment. Al centre del Poblenou, per exemple, s’aixecaren les
barricades pertinents, per controlar les entrades i sortides de la ciutat
per la carretera de Mataró, però la tranquil·litat fou absoluta, i als bar-
ris on fou necessària la lluita aquesta es decidí ràpidament a favor dels
Comitès de Defensa, com ocorregué a Sants, on el comitè de defensa,
instal·lat a l’Hotel Olímpic, assaltà la caserna veïna de la Guàrdia d’As-
salt (600 efectius) de Plaça d’Espanya, i posteriorment, de manera pre-
ventiva, la caserna de la Guàrdia Nacional (antiga Guàrdia Civil) de la
Fàbrica Casarramona (actual seu del Caixa Fòrum), custodiada per una
reserva de 80 homes, ja que la resta de la guarnició, que comptava amb
un total de 400 guàrdies, havia sortit amb ordres de prendre l’emisso-
ra de ràdio de les Rambles. En arribar a l’alçada dels Escolapis foren
derrotats i emprengueren la fugida. Al Poble Sec, el comitè de defensa
desallotjà a canonades el Cinema América, on s’havien refugiat uns
seixanta d’aquells guàrdies nacionals en retirada cap a la seva caserna.
103 ”Pedro” (Gerö), al seus informes per a Moscú, assenyalà Els Escolapis com el centre
dirigent de la insurrecció de maig de 1937. Veure Guillamón, Agustín: “La NKVD y el SIM en
Barcelona. Algunos informes de Gerö sobre la Guerra de España”. Balance número 22 (novembre
2001).

140. 140 Els Comitès de Defensa de la CNT
Finalment els treballadors confederals, desorientats per la crida
dels seus dirigents, els mateixos del 19 de juliol!, havien optat, final-
ment, per abandonar la lluita, encara que en principi s’havien burlat
de les crides de la direcció de la CNT a la concòrdia i a l’abandó de la
lluita, en benefici de la unitat antifeixista.
La definitiva dissolució dels Comitès de Defensa
La força militar dels Comitès de Defensa a la ciutat de Barce-
lona s’havia mantingut intacta, malgrat que els Fets de Maig fo-
ren una terrible derrota política dels revolucionaris, que es ma-
terialitzaria a partir del 16 de juny de 1937, amb la detenció del
Comitè Executiu del POUM i la il·legalització d’aquest partit.
Apartird’aquellmomenttambéesdesencadenàunarepressióselec-
tivacontralaCNT,iniciant-seunaofensivajudicial104
endiversosfronts:
1.-Contra els comitès revolucionaris locals creats en les jorna-
des del 19 i 20 de juliol;
2.- Contra els que havien participat a la rebel·lió de Maig de
1937;
3.-Contra els delictes d’opinió, lectura de premsa clandestina,
derrotisme o portar armes sense permís;
4.- Contra alguns destacats responsables cenetistes, com Aure-
lio Fernández, Barriobero, Eroles, Devesa, etcètera.
Però, a finals de maig de 1937, els Comitès de Defensa encara
eren suficientment forts com per organitzar diverses companyies arma-
des, dependents dels comitès de defensa de barriada. En una carta-cir-
104 GODICHEAU, François: Represión et Ordre Public en Catalogne pendant la guerre civil
(1936-1939). École des Hautes Etudes en Sciences Sociales (2001). Thése, 3 tomes, passim.

141. 141Agustín Guillamón
cular del Comitè de Defensa Confederal de Barcelona105
, amb data del
27 de maig de 1937, dirigida als comitès de barri de Poblet (actual-
ment Sagrada Família), Clot i Martí de Provençals, s’informava de la
decisió, presa al Ple de delegats dels Comitès de Defensa, que s’aprovà
a proposta presentada pel comitè de defensa de la barriada d’Harmonia
(abans Sant Andreu del Palomar) d’armar i formar una companyia a
cada un dels barris de Sagrera, Hispano, Vilapiscina, Verdum, 19 de
Juliol (abans Trinitat) i el grup X i dos companyies al barri d’Harmo-
nia. “Cada companyia ha d’estar formada per cinquanta companys a
més dels càrrecs responsables dins de la mateixa”. Cada companyia
havia de comptar amb una secció de metralladores, una altra de grana-
ders i tres esquadres de fusellers. “Les companyies no atendran a altres
indicacions que les emanades del Comitè de Defensa de Barriada, que
assumirà el comandament total de les mateixes”. La circular acabava
invitat als barris de Poblet , Clot i Martí de Provençals a unir-se a la
iniciativa aprovada pel Ple [de districte] dels delegats dels Comitès de
Defensa.
Un anàlisi106
, titulat “acceptació d’un projecte d’organització
conspiradora”, datat a Barcelona, a maig de 1937, feu balanç de les
Jornades de Maig i preparà als Comitès de Defensa per a la més estricta
clandestinitat, mitjançant la seva reestructuració organitzativa i la cre-
ació d’un Comitè Nacional de Defensa: “No s’han d’oblidar els apre-
nentatges de la dura lliçó passada en la que la provocació s’ha presentat
en circumstàncies especialment desfavorables, per l’agudesa, subreptí-
cia i rotunditat de la seva manifestació, i per l’amplitud dels seus pro-
pòsits, que arribaven fins a l’extermini total de la nostra organització.
Això significava l’aniquilament de les conquestes revolucionàries del
proletariat, i per tant, la pèrdua de la seva llibertat”.
Els comitès revolucionaris de barri, a Barcelona, sorgiren el 19-20
de juliol i duraren, com a mínim fins al 7 de juny, quan les restablertes
forces de l’ordre públic de la Generalitat dissolgueren i ocuparen els di-
ferents centres de les Patrulles de Control, i de passada algunes seus de
Comitès de Defensa, com la del barri de les Corts107
. Malgrat el decret
que exigia la desaparició de tots els grups armats, la majoria resistí fins
al setembre de 1937, quan foren sistemàticament dissolts i assaltats, un
105 Comitè de Defensa Confederal de Barcelona: “Comité de Defensa de la Barriada Poblet,
Clot y Martín de Provensals, salud”. Barcelona, 27 de maig de 1937.
106 “Aceptación de un proyecto de organización conspirativa. (Barcelona, maig de 1937)”.
107 BERENGUER, Sara: Entre el sol y la tormenta. Seuba, Calella, 1988. I la correspondència
de l’autor amb Sara Berenguer.

142. 142 Els Comitès de Defensa de la CNT
a un, els edificis que ocupaven. L’última en ser ocupada, i la més im-
portant i forta, fou la seu del Comitè de Defensa del Centre, allotjada
als Escolapis de Sant Antoni, que fou presa per assalt el 20 de setembre
de 1937 per forces d’ordre públic, que utilitzaren tot un arsenal de
metralladores, tancs i bombes de mà. Malgrat tot, la resistència als Es-
colapis no cedí al foc de les armes, sinó a les ordres de desallotjament,
donades pel Comitè Regional.
A partir d’aquell moment els Comitès de Defensa s’ocultaren sota
el nom de Seccions de coordinació i informació de la CNT, dedicats
exclusivament a tasques clandestines d’investigació i informatives, com
abans del 19 de juliol; però ja durant el 1938 en una situació netament
contrarevolucionària.
Tot hi això, encara foren suficientment forts i combatius com
per publicar un òrgan clandestí, titulat Alerta...! del que editaren set
números entre octubre i desembre de 1937. El número 1 aparegué el
23 d’octubre de 1937. Les constants d’aquest diari foren la solidaritat
amb els “presos revolucionaris”, exigint el seu alliberament i denun-
ciant la gestió i els abusos a la Presó Model; la critica del col·labora-
cionisme i de la politització de la FAI; la denúncia de la desastrosa
política de guerra del govern Negrín-Prieto i del predomini estalinista
a l’Exèrcit i a l’Estat. Envià salutacions de confraternització amb les
Joventuts llibertàries i amb l’Agrupación de Los Amigos de Durruti.
Una característica indeleble de la publicació foren les constants crides
a “fer la revolució” i a l’abandó de tots els càrrecs per part dels comitès
superiors: “Que la Revolució no pot fer-se DES DE L’ESTAT, sinó
CONTRA L’ESTAT”108
. A l’últim número, amb data de 4 de desem-
bre de 1937, denuncià les txeques estalinistes i la brutal persecució dels
cenetistes a la Cerdanya.
Alerta...!, que havia assolit una notable difusió, deixà de publi-
car-se per decisió acordada en assemblea dels delegats dels comitès de
barri de Barcelona, atenent a les pressions i arguments de la Federació
Local de Grups Anarquistes de la necessitat d’unificar la premsa, però
mantenint l’amenaça de tornar a emprendre la seva publicació, si la
nova premsa confederal no satisfeia les seves exigències d’absoluta vera-
citat, i es sotmetia per contra a compromisos polítics inconfessables.109
108 “Decimos hoy”. Alerta…! número 2 (30 octubre 1937).
109 GODICHEAU, François: Represión et Ordre Public en Catalogne pendant la guerre civil
(1936-1939). École des Hautes Etudes en Sciences Sociales (2001). Tom 2, pp. 338-341.

143. 143
Conclusions
Els Comitès de Defensa foren l’organització armada de la CNT,
fortament depenent dels sindicats. No eren un organisme de la FAI.
Inicialment dugueren a terme funcions d’autodefensa, davant la
brutal repressió dels anys del pistolerisme (1917-1923). El 1934 s’en-
frontaren a l’intervencionisme policial del catalanisme feixista de Den-
càs-Badia contra les vagues, que caracteritzà la cartera de Governació i
la Comissaria d’Ordre Públic de la Generalitat.
Més enllà del tòpic burgés de l’home d’acció i d’una CNT i una
FAI identificades amb el terrorisme de bomba i pistola, el moviment
anarcosindicalista, durant els anys vint i trenta, es caracteritzà pels seus
anhels culturals i pedagògics com a via cap al progrés i la emancipació
del proletariat. Les experiències quotidianes del “món” llibertari po-
saven en pràctica uns valors solidaris i anticapitalistes, pregonament
arrelats a la consciència popular dels que vivien ja en una comunitat
alternativa i paral·lela, a l’interior de la societat burgesa de l’època. “Vi-
vere militare est”: viure és lluitar. De la mateixa arrel llatina sorgeixen
les paraules militar, militant, milícia i milicià. El militant combatia
en el camp sindical, cultural, associatiu i també al militar, perquè tots
formaven part de la mateixa lluita, de la pròpia vida.
La República democràtica fou incapaç de consolidar la més pe-
tita reforma, ni de donar solucions als greus problemes del moment,
causats per una depressió econòmica mundial, que generava un atur
massiu i permanent. Esclataren diferents insurreccions obreres contra
aquest estèril reformisme, que a més fou reduït al no res per una dreta
ferotge i unes institucions caduques i obsoletes, entre les que destaca-
ven l’Exèrcit i l’Església.
El grup Nosotros s’encarà a la resta de grups anarquistes, a Ca-
talunya, entre abril i juny de 1936, en un moment en el que ja eren
evidents els preparatius militars per a un cop d’Estat. Esclataren dures

144. 144 Els Comitès de Defensa de la CNT
polèmiques al voltant de dos conceptes fonamentals: la “presa del po-
der” i l’”exèrcit revolucionari”. El grup Nosotros estava submergit en
els preparatius insurreccionals, mentre la majoria dels grups de la FAI
els acusaven, des del purisme doctrinal àcrata, d’anarco-bolxevics i de
militarisme. Es donava un pregon divorci entre teoria i pràctica. Els
Comitès de Defensa, en el projecte del grup Nosotros, eren la base de
l’exèrcit clandestí de la revolució.
El juliol de 1936, aquests grups de defensa derrotaren a l’exèrcit
sollevat i es convertiren en els comitès revolucionaris de barri, assu-
mint tasques de govern, que anaven des de la formació de columnes
milicianes, al front, i patrulles de vigilància, a la rereguarda, fins al
proveïment d’aliments, manteniment d’hospitals i menjadors gratuïts,
o bé, la gestió d’escoles, la recaptació d’impostos revolucionaris, plans
d’obres públiques per atenuar l’atur, requisa d’edificis, casernes, hotels,
esglésies i convents, passant per l’expropiació i col·lectivització d’em-
preses, indústries i comerços.
La derrota dels militars plantejà una situació revolucionària. La
militància cenetista hagué d’escollir entre dues opcions: la dictadura
anarquista, proposada per Garcia Oliver amb l’ambigua frase d’”anar
a pel tot”, o el col·laboracionisme amb el Govern de la Generalitat i
la resta d’organitzacions obreres i burgeses, proposada per Frederica
Montseny i el grup Nervio (Abad de Santillán). En realitat, hi ha-
gué una tercera opció, defensada per Manuel Escorza, que proposava
“congelar” la situació revolucionària, mantenint el domini armat a les
Milícies i al carrer, fins que arribés el moment adequat de suprimir la
Generalitat. Aquesta opció acabà confonent-se amb la posició col·la-
boracionista.
L’autèntica alternativa revolucionària, que radicava en la presa
del poder pels comitès de barri i els sindicats, aparegué de forma fu-
gissera i amb demorança, alguns mesos desprès. Aquesta alternativa
revolucionària s’expressà confusament en les exigències dels comitès de
barri a Marcos Alcón; triomfà al Ple de la Federació Local de Grups
Anarquistes de Barcelona del 12 d’abril de 1937, radicalitzat pels co-
mitès de barri, que aprovà la retirada dels cenetistes de tots els càrrecs
governamentals, i nomenà un Comitè Revolucionari Insurreccional; i
es concretà clarament en el cartell de Los Amigos de Durriti, encolat
als carrers i places de Barcelona a finals d’abril de 1937.
La renúncia de la CNT a la revolució i la opció favorable al col·la-
boracionisme amb la resta d’organitzacions antifeixistes, i la participa-
ció governamental, convertiren en obsoletes les funcions revolucionà-

145. 145Agustín Guillamón
ries i de govern que els comitès revolucionaris de barri havien assumit
inicialment, el juliol de 1936. Les Patrulles de Control monopolitzaren
la violència revolucionària a la rereguarda, desposseint als Comitès
de Defensa d’aquest tasca. Durant el novembre-desembre de 1936 els
Comitès de Defensa es veieren sotmesos, un cop més, a una estricta
dependència sindical, i a una hibernació forçada. Entre desembre de
1936 i març de 1937 Comorera, des de la Conselleria de Proveïments,
desencadenà la Guerra del Pa contra els Comitès de Defensa dels barris
de Barcelona, amb l’únic objectiu d’aniquilar totalment als potencials
òrgans de poder obrer.
A la primavera de 1937, les Patrulles de Control foren perdent
protagonisme i importància en favor del Cos Únic de Seguretat, que
revitalitzà i unificà a les antigues forces de l’ordre públic burgés: Guàr-
dies d’Assalt i Guàrdia Civil. Paral·lelament , aquest enfortiment i uni-
ficació de les antigues forces repressives governamentals, comportà la
resurrecció i rearmament dels Comitès de Defensa, que foren detonant
i protagonistes principals de les Jornades de Maig de 1937, desbordant
als comitès superiors cenetistes.
La derrota a les Jornades de Maig de 1937, causada per l’alto al
foc ordenat pels líders cenetistes, certificà la victòria armada que neces-
sitava la contrarevolució, dirigida pels estalinistes, que a principis de
juny dissolgué les Patrulles de Control i a finals de setembre, manu mi-
litari, tots els Comitès de Defensa de barriada. La ideologia de la unitat
antifeixista, que unia Govern de la Generalitat, estalinistes, republicans
i comitès superiors, sense altre objectiu que el de guanyar la guerra i
aixafar la revolució, imposà una salvatge repressió del moviment anar-
cosindicalista, de la SBLE (Secció Bolxevic-Leninista d’Espanya) i del
POUM.
Els Comitès de Defensa encara publicaren, durant octubre-de-
sembre de 1937, un òrgan de premsa que defensava la solidaritat amb
els presos revolucionaris i que atacava al col·laboracionisme.
El 1938, els revolucionaris estaven ja sota terra, a la presó o en
la clandestinitat més absoluta. No fou la dictadura de Franco, sinó la
República de Negrín qui acabà amb la Revolució.
Els historiadors acadèmics fonamenten, avui, la seva pretesa
objectivitat, en la visió i judici del passat des de l’actual democràcia
espanyola, i la validesa “universal i eterna” (però classista) dels drets
humans i dels principis democràtics. No comprenen la ucronia, insen-
satesa i prejudici que amaga aquest punt de vista, doncs la conseqüèn-
cia immediata de la Guerra Civil no fou la democràcia (capitalista),

146. 146 Els Comitès de Defensa de la CNT
sinó la sanguinolent dictadura de Franco. La situació revolucionària,
sorgida el juliol de 1936 a Catalunya, gràcies a la victòria dels Comitès
de Defensa cenetistes sobre militars i feixistes, només pot entendre’s
des de la cosmovisió i valors del proletariat revolucionari, i des de la
defensa del seus interessos històrics de supressió de totes les classes. No
es lluitava, es matava, sofria i moria per la República i la democràcia,
sinó per l’emancipació de l’obrer i per una societat millor, més lliure i
justa, que a més semblava a tocar de la mà. Era un combat revoluciona-
ri i anticapitalista, que no pot comprendre’s, acceptar-se, ni difondre’s,
pels que viuen del sistema i cobren per justificar-lo; defensant, avui, als
estalinistes i al Govern de la Generalitat republicana de 1937.
Sotmeto a la reflexió del lector, potser perplex per haver-se posat
en qüestió alguns dels sagrats mites, i tal vegada torbat per determi-
nats conflictes i realitats històriques, aquí desvetllades, aquella bella i
inquietant resposta de Morfeu, a la famosa trilogia fílmica de Matrix:
“No he dit que fos fàcil, Neo, només vaig dir que seria la veritat”.
Agustín Guillamón.
Nota editorial:
Un primer esborrany inicial (molt breu) d’aquest treball fou
publicat al numero extraordinari de Solidaridad Obrera, (gener de
2010) dedicat al centenari de la CNT.

147. 147
Annexos
Esquema de repartiment de tasques dels sis militants del quadre
de defensa (segons la Ponència d’octubre de 1934)
1.-Secretari: contacte amb altres quadres, creació de nous grups,
informes.
2.-Investigació de persones: determinar la perillositat dels ene-
mics.
3.-Investigació d’edificis: aixecar croquis i elaborar estadístiques.
4.-Estudi dels punts estratègics i tàctics de la lluita al carrer.
5.-Estudi dels serveis públics.
6.-Investigar on obtenir armes, diners i proveïments.

148. 148 Els Comitès de Defensa de la CNT
Sigles emprades
AC: Acció Catalana
AIT: Associació Internacional de Treballadors
CCMA: Comitè Centra de Milícies Antifeixistes (de Catalunya)
CNCD: Comitè Nacional dels Comitès de Defensa
CNT: Confederació Nacional del Treball
DAS: Deutsche Anarcho-Syndikalisten
(anarcosindicalistas alemanes en el exilio)
ERC: Esquerra Republicana de Catalunya (catalanistes)
FAI: Federació Anarquista Ibèrica
NKVD: Narodnyy Komissariat Vnutrennij Del
(Policía política russa)
POUM: Partit Obrer d’Unificació Marxista
(marxistes no-estalinistes)
PSUC: Partit Socialista Unificat de Catalunya (estalinistes)
SBLE: Secció Bolxevic-Leninista d’Espanya
SIM: Servei d’Investigació Militar
(Policía política estalinista espanyola)
UGT: Unió General de Treballadors (sindicat socialista)

149. 149Agustín Guillamón
Annex 1
“Agrupació Los Amigos de Durruti. A la classe treballadora”.
[Cartell encolat a murs i arbres. Barcelona, a finals d’abril de
1937]:
“Agrupació de Los Amigos de Durruti. A la classe treballadora:
1.-Constitució immediata d’una Junta Revolucionària integrada
per obrers de la ciutat, del camp i per combatents.
2.-Salari familiar. Carta de racionament. Direcció de l’economia
i control de la distribució pels sindicats.
3.-Liquidació de la contrarrevolució.
4.-Creació d’un exèrcit revolucionari.
5.-Control absolut de l’ordre públic per la classe treballadora.
6.-Oposició ferma a tot armistici.
7.-Una justícia proletària.
8.-Abolició dels bescanvis de personalitats. [Intercanvi de presos
entre l’Espanya feixista i l’Espanya republicana]
Atenció treballadors: la nostra agrupació s’oposa a que la contrar-
revolució segueixi avançant. Els decrets d’ordre públic, patrocinats per
Aiguadé no seràn implantats. Exigim la llibertat de Maroto i d’altres
camarades detinguts.
Tot el poder a la classe treballadora.
Tot el poder econòmic als sindicats.
Enfront la Generalitat, la Junta Revolucionària.”
***
El programa expressat per Los Amigos de Durruti ABANS DEL
MAIG DEL 37 es caracteritzava per l’èmfasi posat en la gestió de l’eco-
nomia pels sindicats, la crítica a tots els partits i del seu col·laboracio-
nisme estatal, així com un cert retorn a la puresa doctrinal ácrata. Los
Amigos de Durruti exposaren el seu programa al cartell amb el que co-
briren els murs de Barcelona a finals del mes d’abril de 1937. Aquests
cartells propugnaven ja, ABANS DELS FETS DE MAIG, la necessitat

150. 150 Els Comitès de Defensa de la CNT
de SUBSTITUIR al govern burgès de la Generalitat de Catalunya per
una Junta Revolucionària. El cartell d’abril del 37 anticipava i expli-
cava el volant llençat durant les jornades de maig, i abraçava molts
dels temes i preocupacions tractats per Balius als articles publicats a
Solidaridad Obrera, La Noche e Ideas (sobre la justícia revolucionària,
el bescanvi de presoners, la necessitat de que la rereguarda visqués per
a la guerra, etcètera). Es planteja per primera vegada la necessitat d’una
Junta Revolucionària que substituís al govern burgés de la Generalitat.
Aquesta Junta Revolucionària era definida com a un govern revolucio-
nari format per obrers, camperols i milicians, que el 19-20 de juliol de
1936 havien derrotat al feixisme al carrer (excloïent al PSUC, fundat el
24 de juliol). Però el més important és l’expressió conjunta de les tres
consignes finals. La substitució del govern burgés de la Generalitat per
una Junta Revolucionària, es mostra junt amb la consigna de “Tot el
poder per a la classe treballadora” i “Tot el poder econòmic als sindi-
cats”. El programa polític expressat amb aquest carell, immediatament
abans de les jornades de maig, era sense dubte el més avançat i lúcid de
tots els grups proletaris existents, i convertia a la Agrupació en l’avant-
guarda revolucionària del proletariat espanyol en aquest moment crític
i decisiu. I així ho reconegueren el POUM i la Secció Bolxevic-Leni-
nista d’Espanya a la seva premsa.

151. 151Agustín Guillamón
Annex 2
Noms dels delegats i d’alguns membres dels tretze comitès de
barri dels Comitès de Defensa de la CNT a la ciutat de Barcelona,
de la coordinadora local i de la coordinadora regional.
Acostuma a ser molt difícil posar noms a determinades organitza-
cions o seccions del moviment llibertari, sobretot si el seu caràcter és de
tipus clandestí. Això succeeix per exemple amb els comitès de defensa.
Però la constant recerca en arxius110
, de vegades, té la seva recompensa.
Així és com ara podem posar alguns noms als membres i delegats
dels comitès de defensa.
A la ciutat de Barcelona existien (en 1937) tretze comitès de de-
fensa de barri, que detallem a continuació, assenyalant els noms dels
delegats i representants més destacats d’aquests comitès de defensa:
1.- Harmonia del Palomar (abans Sant Andreu de Palomar):
Juan Pérez, del sindicat de Sanitat, secció Pompes Fúnebres.
Manuel Domínguez, del Sindicat del Vestir, secció Corseteria.
2.- Barceloneta:
Andrés Marín del sindicat de la Fusta, secció Aserradors.
Manuel Morey del sindicat de Professions Liberals, secció Mestres.
3.- Centre:
Antonio Nebot del sindicat de la Construcció, secció Paletes i Pe-
ons.
Juan Martínez, del sindicat de Químiques, secció Gomes.
Guillermo Martín, del sindicat de Pagesos.
4.- Clot:
Joaquín Vilá, del sindicat de Professions Liberals.
Miguel Cardona i Joan Bou, tots dos del sindicat del Fabril i Tèxtil,
el primer de la secció de Tintorers i el segon de la secció del Ram de
l’Aigua.
110 Centro Documental de la Memoria Histórica (Salamanca). PSB-844/37/4, PSB-150/21/7
y 25-26

152. 152 Els Comitès de Defensa de la CNT
5.- Les Corts:111
Máximo Calatayud del sindicat del Fabril i Tèxtil, secció Filats i
Teixits.
Eugenio Guerra i Dositerio Fernández, tots dos del sindicat de la
Construcció, secció Paletes i Peons.
6.- Gràcia:
Ángel Carballeira112
, del sindicat del Fabril i Tèxtil, secció Tintorers
José Carbó, del sindicat del Transport, secció Art Rodat.
7.- Horta:
Ramón Ros i Juan Martín, tots dos del sindicat del Vestir, el primer
de la secció de Camiseria i el segon de la secció Sabates.
8.- Martí de Provençals:
Juan Baeza. del sindicat de la Construcció.
Salvador Gómez, del sindicat d’Alimentació, secció Vins i Licors.
Julián Viñe, del sindicat de la Construcció, secció Empedradors.
9.- Poblet:
José de la Fuente, del sindicat de la Construcció, secció Paletes i
peons.
José Ollet, del sindicat de Sanitat, Neteja i Regs.
10.- Prat Vermell:113
Santiago Berral, del Sindicat de Llum i Força, secció Carbó mine-
ral.
11.- Poblenou:
Ángel Pérez i José Fuentes, del Sindicat Fabril i Tèxtil, el primer de
la secció del Ram de l’Aigua i el segon de la secció de Fogoners.
Antonio López114
, del sindicat Metal·lúrgic, secció Ferros i Acers.
111 Veure BERENGUER, Sara: Entre el sol y la tormenta. Seuba, Calella, 1988.
112 S’havia entrevistat amb Marcos Alcón per donar un “cop de timó” a l’interior de la
Organització. Veure també CARBALLEIRA MOMBRIÓ, Ángel: Apunts sobre “De mi paso por la
vida” de José Peirats. Comentaris sobre el pròleg d’Enric Ucelay-Da Cal. REDHIC, (França), 2010.
113 Veure LÓPEZ SÁNCHEZ, Pere: Rastros de rostros en un prado rojo (y negro). Virus,
Barcelona, 2013.
114 Fins al juny de 1937 havia estat el delegat de la secció del Poblenou de les Patrulles de
Control.

153. 153Agustín Guillamón
12.- Sants:
Luis Sans, Joaquín Pérez i Juan Castillo, tots del sindicat del Fabril
i Tèxtil, secció Ram de l’Aigua.
13.- Sarrià:
José Argente del sindicat de la Construcció, secció Ceràmica.
Pedro Hernández del sindicat de la Construcció, secció Paletes i
Peons.
Vicente Benedicto del sindicat de Tècnics administratius.
La coordinadora a nivell local, a la ciutat de Barcelona, estava
constituïda, el 7 de febrer de 1938, amb el nou nom de la zona 10 de
la Secció de Coordinació i Informació, pels següents militants:
Amador González115
Manuel Ucedo
José Rico
Francisco Reyes
José Castillo
Eugenio Montserrat
José Mora
Manuel Cora
Joan Mora
Gaspar Jerez
La coordinadora a nivell regional, a Catalunya, el 17 de novem-
bre de 1937, estava constituïda per:
Hilario Esteban Gil116
del sindicat del Fabril i Tèxtil, secció del
Ram de l’Aigua, delegat directe del Comitè Regional de les Joventuts
Llibertàries.
Jose Maria Pi Bastida de la secció de Mecànics del sindicat del
Metall, delegat directe del Comitè Regional de les Joventuts Llibertà-
ries.
Antonio Urgelés Castejón del sindicat del Fabril i Tèxtil, secció
del Ram de l’Aigua.
115 Figura clau a l’organització dels Comitès de Defensa. El gener de 1938 presentà la seva
dimissió.
116 Havia estat delegat de la columna i agent del servei d’espionatge d’Escorza a França.

154. 154 Els Comitès de Defensa de la CNT
Ramón Riu Berangas de la secció de mecànics del sindicat del
Metall.
Manuel Mirasol Marqués del sindicat de la Construcció, secció
Guixaires.
Claudio Carbó Puit del sindicat de la Construcció, secció Paletes.
Domingo Gómez Cid del sindicat de la Construcció, secció Eba-
nista.
Mateo García García del sindicat de la Construcció, secció Peons.
Rogelio Trapaga Díaz del sindicat del Metall, secció Automòbil.
Félix Liquiniano Heriz117
del sindicat de la Construcció, secció
Paletes.
Eutiquio Martín.
117 Vasc. Destacat home d’acció cenetista. Durant el franquisme recolzà la lluita d’ETA i
dissenyà el seu emblema.

155. 155
Glossari
Acció Directa
El 1918, per acció directa s’entenia la negociació directa del sin-
dicat únic amb cada empresari, sense acceptar en cap cas intermediaris
de cap mena, ja fossin les autoritats estatals o locals o la Federació
Patronal. Això donava una força descomunal a la CNT, enfrontada
a cada empresa per separat. La patronal va respondre, el 1919, amb
el terrorisme d’Estat i la contractació de pistolers que liquidessin als
sindicalistes.
Aguadé, Artemi
Fou un dels tres representants d’ERC al CCMA. Juntament amb
Jaume Miravitlles i Joan Pons. Després de la dissolució del CCMA fou
nomenat conseller de Seguretat Interior, al primer govern Tarradellas,
presidint la Junta de Seguretat Interior, organisme encarregat de gesti-
onar l’Ordre Públic i, per tant, les Patrulles de Control.
El maig de 1937 comptà amb el suport de Comorera i Vidiella,
del PSUC, en el seu intent de desplaçar els anarquistes del govern. El
resultat fou la pèrdua de les funcions d’Ordre Públic pel govern de la
Generalitat. El 1939 s’exilià a França, residint a París fins a l’ocupació
alemanya. En 1941 aconseguí arribar a Mèxic.
Alcón, Marcos (1902-1997)
Anarquista. Milità al Sindicat del Vidre. Participà al CCMA,
substituint a Durruti quan marxà al front, dirigint els Transports de
Guerra. El 1937 els comitès de defensa li demanaren que prengués la

156. 156 Els Comitès de Defensa de la CNT
secretaria general de la CNT. S’exilià a Mèxic, on va tractar assídua-
ment a Katia Landau i fou membre destacat del grup editor de Tierra
y Libertad.
Amigos de Durruti
L’Agrupació de Los Amigos de Durruti fou una nombrosa agru-
pació anarquista, d’uns cinc mil adherents, fundada el març de 1937,
oposats a la militarització, i molt crítics respecte a l’entrada de la CNT
al govern republicà i al de la Generalitat . El 2 de març de 1937, el
diari La Noche va publicar una nota en què es feia una presentació dels
objectius, característiques i forma d’associar-se a l’Agrupació de Los
Amigos de Durruti, que el 17 de març es fundà formalment. Jaime
Balius, el seu principal promotor, fou nomenat vicesecretari. Pablo
Ruiz i Francisco Carreño eren membres de la junta directiva.
El diumenge 11 d’abril es produïren esbroncades i xiulets durant
el discurs de Federica Montseny, al míting de la plaça de toros Monu-
mental. Los Amigos de Durruti portaven una pancarta que exigia la
llibertat de Maroto i dels presos antifeixistes. Los Amigos de Durruti
foren acusats, a les reunions del CR de la CNT, del boicot a la ministra.
El diumenge 18 abril 1937 Los Amigos de Durruti donaren un
míting al Teatre Poliorama, presidit per Romero, en què intervingue-
ren Francisco Pellicer, Pablo Ruiz, Jaume Balius, Francisco Carreño i
Vicente Pérez “Combina”.
A finals d’abril un cartell de l’Agrupació fou encolat en arbres i
murs per tota la ciutat de Barcelona, difonent el seu programa: “Tot
el poder a la classe treballadora. Tot el poder econòmic als sindicats.
Enfront de la Generalitat, la Junta Revolucionària. “
El diumenge 2 de maig donaren un míting al Teatre Goya, en el
qual es va projectar el film “19 de juliol”, glossat per Jaime Balius, i en
què intervingueren a més Liberto Callejas i Francisco Carreño.
El 5 de maig del 1937 (dimecres), Los Amigos de Durruti van
distribuir una octaveta a les barricades. La CNT desautoritzà per ràdio
a l’Agrupació Los Amigos de Durruti.
El 6 de maig (dijous) La Batalla va reproduir l’octaveta de Los
Amigos de Durruti. En aquest mateix número, La Batalla feia una cri-
da per la retirada dels treballadors. Solidaridad Obrera va desautoritzar
aquesta octaveta d’Els Amics de Durruti.

157. 157Agustín Guillamón
El 8 de maig del 1937 (dissabte) es desferen les barricades, ex-
cepte les del PSUC, que van romandre fins al juny, com a signe de la
seva victòria. Los Amigos de Durruti distribuïren un Manifest que feia
balanç de les Jornades de Maig. En el Manifest es parlava de “la traïció”
dels dirigents de la CNT. El 9 de maig (diumenge), Solidaridad Obrera
qualificava aquest Manifest de demagògic i als membres de l’Agrupació
de provocadors.
El 19 de maig es va publicar el número 1 de El Amigo del Pueblo,
brutalment censurat.
El 22 de maig es va reunir el Ple de les Federacions Locals i Co-
marcals de la CNT, que proposà l’expulsió de Los Amigos de Durruti.
L’Ajuntament de Sabadell va acordar el cessament del regidor (i delegat
comarcal d’Economia de la Generalitat) Bruno Lladó, per haver penjat
al seu despatx un cartell de Los Amigos de Durruti.
El 26 de maig aparegué clandestinament, sense previ pas per cen-
sura, el número 2 de El Amigo del Pueblo. Balius fou empresonat, dies
després, per haver publicat un article crític sobre Negrín, prèvia de-
núncia del PSUC.
El 28 de maig es clausurà La Batalla i l’emissora de ràdio del
POUM, així com la seu social de Los Amigos de Durruti a la Rambla.
Nota a la primera pàgina de Solidaridad Obrera exigint l’expulsió de
l’Agrupació de Los Amigos de Durruti.
El 6 de juny s’efectuà, manu militari, la dissolució de les Patrulles
de Control.
Al gener de 1938 es publicà el fullet Hacia una nueva revolución,
redactat per Balius, i editat per Los Amigos de Durruti. L’1 de febrer
de 1938 es va publicar el número 12 i últim de El Amigo del Pueblo.
Després l’Agrupació passà a una clandestinitat que la va fer inoperant.
Anarquisme d’estat i anarquisme revolucionari
Durant la guerra civil, el projecte polític de l’anarquisme d’Es-
tat, constituït com a partit parlamentari i com a organització burocrà-
tica, fracassà estrepitosament, en tots els terrenys; però el moviment
social de l’anarquisme revolucionari aconseguí cotes de gestió econò-
mica, d’iniciatives populars revolucionàries i d’autonomia proletària,
que encara avui il·luminen i anuncien un futur radicalment diferent a
la barbàrie capitalista, l’horror feixista o l’esclavitud estalinista. I encara
que aquest anarquisme revolucionari sucumbí finalment a la repressió
de l’Estat, dels estalinistes i dels comitès superiors, ens deixà en llegat

158. 158 Els Comitès de Defensa de la CNT
l’exemple i el combat d’algunes minories, com Los Amigos de Durruti,
les JJLL i alguns grups anarquistes de la Federació Local de Barcelona,
que ens permeten teoritzar avui les seves experiències, aprendre dels
seus errors i reivindicar la seva lluita i la seva història.
ASCASO, Francisco (1901-1936)
Aragonès, benjamí d’una família de llinatge àcrata. Forner i cam-
brer de professió. Militant des de molt jove als grups d’acció aragone-
sos. El desembre de 1920 fou empresonat per l’atemptat, comès pel
seu germà Domingo, que costà la vida del periodista d’El Heraldo de
Aragón, que havia denunciat als soldats revoltats el gener a la caserna
del Carme. Estigué dos anys a la presó, sortint amb una salut trencada
pels maltractaments. En 1922 marxà a Barcelona, integrant-se en el
grup anarquista Los Solidarios, amb Durruti, García Oliver, Au-
relio Fernández, Gregorio Jover, Ricardo Sanz, etcètera. Participà
en nombroses accions armades i en atemptats. El juny de 1923 fou
detingut i empresonat, aconseguint fugir el desembre del mateix any.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera s’exilià a París. El desem-
bre de 1924, juntament amb Durruti, feu una “volta” per Amèrica,
caracteritzada per nombrosos atracaments a bancs en diferents països,
amb l’objectiu de recaptar diners per tal d’alliberar presos anarquistes
a Espanya. El maig de 1926 arribà de nou a París, on fou detingut al
juliol, al costat de Jover i Durruti, per preparar un atemptat contra
Alfons XIII, romanent un any a la presó. Evità l’extradició a l’Argen-
tina i Espanya gràcies a una intensa campanya popular a favor del seu
alliberament. Visqué clandestinament a diversos països. A principis de
1929 aconseguí permís de residència a Brussel·les.
Tornà a Barcelona immediatament després de la proclamació de
la República, el 14 d’abril de 1931. S’integrà al grup Nosotros (nou
nom que adoptà l’antic grup Los Solidarios en conèixer l’existència
d’un grup amb el mateix nom) amb Durruti i García Oliver, entre
d’altres. Assidu redactor de Solidaridad Obrera, afiliat al Sindicat Tèx-
til de Barcelona.
Deportat a Les Canàries i Guinea al febrer de 1932, com a càstig
per la seva participació en la insurrecció de gener de 1932, a l’Alt Llo-
bregat. Alliberat al setembre de 1932. Formà part del Comitè Revolu-
cionari de la insurrecció del 8 de gener de 1933 a Barcelona. Detingut
a l’abril de 1933, al costat de Durruti, ambdós van ser presos al penal
del Port de Santa Maria, fins al seu alliberament a l’octubre.

159. 159Agustín Guillamón
Treballà com a cambrer i intervingué en la campanya abstencio-
nista de les eleccions de novembre de 1933.Impulsà la insurrecció de
desembre de 1933. A principis de 1934 fou nomenat secretari general
de la CNT, donant suport a la vaga general de Saragossa.
Es mostrà contrari a la signatura del pacte d’Aliança Obrera amb
la UGT per part de la CNT asturiana. El 6 octubre 1934 desconvocà
la vaga general que havia de donar suport al Govern de la Generalitat
en el seu enfrontament amb el Govern Central, pel que fou destituït
del seu càrrec de Secretari General. Intervingué al Congrés de Saragos-
sa (maig de 1936) en representació del Sindicat Tèxtil de Barcelona.
Membre del Comitè de Defensa Confederal fou un dels dirigents de la
insurrecció obrera contra l’aixecament militar del 19 de juliol de 1936
a Barcelona, participant destacadament en els combats de carrer, amb
una audàcia i una temeritat excessives. Morí el 20 de juliol d’un tret al
front, en l’assalt a la caserna de Drassanes.
ASENS, Josep
El juliol de 1936 era secretari de la Federació Local de Sindicats
de Barcelona, membre del CR de la CNT i del Comitè de Defensa
Confederal. Fou un dels tres representants de la CNT al CCMA, al
costat de Durruti i García Oliver. Cap de Serveis de les Patrulles de
Control. Feu nombrosos viatges a l’estranger per comprar armes. A
l’abril de 1938 fou representant cenetista al CE del Moviment Lliber-
tari. No es prestà a sotmetre’s a la justícia burgesa republicana, que li
demanava comptes per la seva actuació a Patrulles, exiliant-se a França,
raó per la qual el juny de 1938 fou “inhabilitat” per exercir qualsevol
càrrec a l’Organització. Acabada la guerra civil fou readmès plenament
en la CNT, participant en la seva reconstrucció a França. Morí el 1985.
ASTÚRIES, Insurrecció d’
Després de la derrota electoral de les esquerres a les eleccions de
novembre de 1933 es formaren diversos governs de dreta. Però l’entra-
da de ministres de la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Au-
tònomes, dirigides per “El Jefe”, Gil Robles), al govern, fou percebuda
com un cop d’estat feixista, com l’esdevingut recentment a Viena. La
insurrecció obrera, planificada a nivell estatal, es reduí a una insurrec-
ció obrera armada a Astúries, on CNT i UGT van aparèixer unides a

160. 160 Els Comitès de Defensa de la CNT
l’interior de l’Aliança Obrera, i a un aixecament nacionalista a Cata-
lunya, sense participació cenetista. La insurrecció obrera asturiana fou
aixafada per tropes africanes, dirigides pel general Franco.
BALIUS, Jaime (1904-1980)
Patia una malaltia degenerativa que li produí una coixesa i mo-
viments espasmòdics en un braç. En la seva joventut fou nacionalista,
participant a l’atemptat del Garraf contra Alfons XIII. Milità alguns
mesos al BOC. El 1933 ingressà al moviment anarquista, estant a la
presó. El 21 juliol 1936 llançà un full volant, amb la capçalera de So-
lidaridad Obrera. Fundador, amb Pablo Ruiz i Francisco Carreño de
l’Agrupació de Los Amigos de Durruti. El maig de 1937, des de dalt
d’una barricada, llegí un manifest, demanant la solidaritat activa dels
treballadors francesos.
El 1939, a l’exili francès fundà amb Ridel, Prudhommeaux i al-
guns anarquistes francesos, el Grup francoespanyol de Los Amigos de
Durruti, que a la revista Révision, i en el número triple de L’Espagne
nouvelle (números 67-69 de juliol a setembre de 1939), publicà un he-
terodox anàlisi i unes rigoroses reflexions sobre les causes del fracàs de
la revolució espanyola. Després de la invasió nazi s’exilià durant molts
anys a Mèxic, romanent alguns mesos a casa de Munis i més tard,
durant dos anys, al Sanatori Espanyol, amb la seva malaltia agreujada i
en un estat d’absoluta misèria, escrivint-se amb l’historiador Bolloten,
resident a Califòrnia, que li prestà ajuda moral i econòmica. Als anys
seixanta va aconseguir traslladar-se a França. Des de 1964 va col·labo-
rar en Le Combat Syndicaliste. Morí a Hyères, a la residència Bon-Sé-
jour dels republicans espanyols a l’exili.
Barriobero, Eduardo (1880-1939)
Advocat i polític republicà, federalista i maçó. Establert a Ma-
drid. Se’l considerava organitzador de l’atemptat a Dato, que al març
de 1921 li costà la vida a aquest president del govern espanyol. Exiliat
en dues ocasions durant la Dictadura de Primo de Rivera. Fou triat
diputat a les Corts Constituents de la República, destacant en la crítica
al govern pels successos de Casas Viejas. Advocat dels cenetistes. Es
traslladà a Barcelona per substituir Ángel Samblancat com a dirigent
de l’Oficina Jurídica, les funcions de la qual potencià i amplià. En

161. 161Agustín Guillamón
aquesta tasca fou auxiliat per Antonio Devesa, del Comitè Pro-presos
de la CNT i per José Batlle, enllaç amb el Comitè de Defensa de la
barriada del Centre.
A partir de juny de 1937 defensà a nombrosos cenetistes encau-
sats pels Fets de Maig. Fou empresonat, l’octubre de 1937, per supo-
sades irregularitats de l’Oficina Jurídica. Les autoritats republicanes no
l’alliberaren a la caiguda de Barcelona i va caure en poder dels feixistes.
Fou afusellat pels franquistes.
Berneri, Camilo
En la seva joventut milità a les Joventuts Socialistes. Fou veterà de
la Gran Guerra, professor d’Humanitats a la Universitat de Florència,
i membre de la Unione Anarchica Italiana. Exiliat d’Itàlia després de la
victòria del feixisme, arribà a Espanya el juliol de 1936 i, amb Carlo
Rosselli, organitzà la primera columna de voluntaris italians per com-
batre a Aragó. La seva sordesa li impedí quedar-se al front. A Barcelona
edità en italià el diari Guerra di classe. Molt crític amb el col·laboraci-
onisme, la seva carta oberta a Federica Montseny aconseguí una gran
fama i difusió. Col·laborà en les emissions de ràdio de la CNT-FAI.
Durant les Jornades de Maig de 1937, fou assassinat pels estalinistes al
costat de Francesco Barbieri.
BOC
Bloc Obrer i Camperol, escissió del PCE el 1931. Maurín era
el seu dirigent. El 1935 es fusionà amb la ICE per fundar el POUM.
CARBÓ, Eusebio (1883-1958)
Periodista anarcosindicalista. Al Congrés cenetista de 1919 de-
fensà la revolució russa i l’ingrés de la CNT a la Tercera Internacional.
Múltiples viatges per tot Europa entre 1917 i 1920, amb llargues es-
tades a Itàlia, on conegué a Malatesta, Fabri i Borghi, acompanyant a
aquest últim en nombrosos mítings sindicalistes. Redactor de Solida-
ridad Obrera des de 1930. Fundador del setmanari Más Lejos. Durant
la Guerra Civil ocupà càrrecs a la Comissaria de Propaganda de la Ge-
neralitat i al Consell d’Economia. Redactor cenetista de l’esborrany
del Decret de Col·lectivitzacions, promulgat per Joan Pau Fàbregas.
Morí a l’exili mexicà.

162. 162 Els Comitès de Defensa de la CNT
Capitalisme d’Estat i Capitalisme Sindical
L’estalinisme fou una opció contrarevolucionària, que defensava
el capitalisme d’Estat i propugnava la dictadura del partit estalinista
sobre el proletariat. L’anarquisme d’Estat dels comitès superiors lli-
bertaris fou una opció contrarevolucionària, perquè defensava un ca-
pitalisme sindical i propugnava l’enfortiment de l’aparell d’Estat, la
unitat antifeixista i l’objectiu únic de guanyar la guerra, renunciant a
la revolució.
Carnet de productor
L’abril de 1937 es tractava d’una mesura “obrerista” de caràcter
revolucionari, que pretenia implantar un carnet de productor, amb
drets de racionament, per impedir que ningú pogués subsistir només
perquè tenia diners. Es tractava d’obligar a rendistes i burgesos a sortir
dels seus passius amagatalls, per enrolar-se a l’exèrcit o a participar
activament en treballs de defensa militar. Mai arribà a ser una realitat.
No s’ha de confondre amb la “carta de treball”, imposada pels estali-
nistes el 1938, en un procés de militarització de la classe obrera i de les
relacions laborals.
CARREÑO, Francisco
Mestre racionalista, destacat militant i orador als anys trenta.
Membre del Comitè de Guerra de la Columna Durruti i fundador de
l’Agrupació de Los Amigos de Durruti, al costat de Jaime Balius i
Pablo Ruiz.
Casares Quiroga
President del Consell de Ministres quan es produí la revolta mi-
litar el 17 de juny de 1936, que desembocaria en la Guerra Civil espa-
nyola. Incapaç de donar-li la importància que mereixia ni de fer front
a la revolta, dimití i fou substituït per Martínez Barrio, al capdavant
d’un govern que no arribà a prendre possessió, i per José Giral definiti-
vament. Es negà a lliurar armes a les organitzacions obreres. No ocupà
cap càrrec durant la Guerra Civil, marxant a França juntament amb

163. 163Agustín Guillamón
Azaña i Martínez Barrio després de la caiguda de Catalunya. Morí a
l’exili el 1950. La seva filla Maria Casares aconseguí cert èxit a França
com a actriu.
Casas Viejas
Els successos de Casas Viejas és el nom amb el que ha passat a la
història la massacre d’anarquistes per part d’un nombrós destacament
de guàrdies d’assalt, que tenien ordres de “tirar a la barriga”. El que
succeí en aquest llogaret de la província de Cadis, entre el 10 i el 12
de gener de 1933, fou un dels fets més tràgics de la Segona República
Espanyola. Obrí una enorme crisi política en el primer bienni de la
República i fou l’inici de la pèrdua de suports polítics i socials, que
conduiria mesos després la caiguda del govern republicà-socialista de
Manuel Azaña
CNT
Confederació Nacional del Treball. Sindicat anarcosindicalista,
fundat el 1910, en el qual militaven, el juliol de 1936, les quatre cin-
quenes parts del proletariat català. Absolutament majoritari a la ciutat
de Barcelona.
Comitè Central de Proveïments
El CC de Proveïments (CCP) apareguè com a complement in-
dispensable del CCMA. Estigué presidit per Domènech i tingué una
continuïtat “natural” a la Conselleria de Proveïments del primer govern
Tarradellas, també dirigida pel mateix Domènech. El seu fonament i
la seva força naixien de la coordinació i cooperació amb els comitès de
barri de la ciutat de Barcelona i amb els comitès locals catalans.
Comitè Central de Milícies Antifeixistes o CCMA
Efímer òrgan de govern que reagrupava organitzacions revoluci-
onàries, reformistes i contrarevolucionàries, partits i sindicats obrers, i
burgesos antifeixistes. Creat a Barcelona, el 21 de juliol de 1936, com
a fruit amarg de la insurrecció victoriosa sobre l’exèrcit i de la renúncia

164. 164 Els Comitès de Defensa de la CNT
cenetista a prendre el poder. Era un organisme de col·laboració de
classes, que durà només nou setmanes. Molts historiadors parlen errò-
niament del CCMA com d’un òrgan de doble poder.
Comitè de No Intervenció
El Comitè de No Intervenció, també conegut com a Comitè de
Londres, fou una organització creada el 1936 a proposta de França
amb l’objectiu de verificar el grau de compliment del Pacte de No
Intervenció, amb el qual es buscava evitar la intervenció estrangera a
la Guerra Civil espanyola i evitar la internacionalització del conflic-
te en un moment de màxima tensió entre democràcies i dictadures.
Alemanya i Itàlia es sumaren al Pacte de No Intervenció el 8 d’agost
de 1936. Finalment, fins a 27 països europeus, incloent la Unió Sovi-
ètica, s’adheriren al pacte. Mentre Regne Unit i França, s’abstingueren
d’intervenir en la contesa, Alemanya i Itàlia donaren suport de manera
sistemàtica i decisiva al bàndol de Franco, mentre la Unió Soviètica
envià ajuda intermitent a l’Espanya republicana. El Comitè fou una
gran farsa que perjudicà al govern legal i democràtic de la República,
en situar-lo en peu d’igualtat amb uns militars colpistes. D’altra ban-
da, mentre s’impedia la compra d’armes al govern republicà, l’Eix des
del primer moment subministrà a Franco totes les armes i homes que
volguè. El Comitè era fruit de la por dels governs francès i anglès a un
triomf revolucionari a Espanya.
COMITÈ PENINSULAR I REGIONAL de la FAI
El CP era l’òrgan de coordinació i direcció de la FAI a nivell pe-
ninsular (Espanya i Portugal) i el CR a nivell de Catalunya.
COMITÈ REGIONAL I LOCAL de la CNT
Òrgan de coordinació i direcció de la CNT a Catalunya, a nivell
català o local.

165. 165Agustín Guillamón
COMITÈS REVOLUCIONARIS DE BARRI a la ciutat de
Barcelona
Els comitès revolucionaris de barri, a la ciutat de Barcelona, i
diversos comitès locals a la resta de Catalunya, foren els potencials
òrgans de poder de la classe obrera. Propugnaven la socialització
de l’economia i s’oposaren a la militarització de les Milícies i al col·la-
boracionisme amb el govern i els partits antifeixistes. Estaven armats,
eren l’exèrcit clandestí de la revolució. La seva principal limitació fou
la seva incapacitat d’organitzar-se i coordinar-se al marge de l’aparell
confederal. Els comitès superiors ofegaren política i orgànicament als
comitès revolucionaris, que es convertiren en els seus pitjors enemics i
en el major obstacle en la seva anhelada i necessària integració a l’apa-
rell de l’Estat burgès, com a meta final del seu procés d’institucionalit-
zació. Comorera els declarà la guerra, anteposant la seva destrucció a la
fam dels barcelonins.
Comitès superiors
La ideologia antifeixista i la participació cenetista en diferents càr-
recs municipals, conselleries de la Generalitat i fins i tot ministeris del
govern central, crearen una burocràcia de comitès superiors, amb inte-
ressos diferents i oposats als comitès revolucionaris, sorgits als barris de
Barcelona. Mentre els comitès superiors ho subordinaven tot a la vic-
tòria bèl·lica sobre el feixisme, els comitès de barri seguien abanderant
el programa d’una revolució obrera.
El procés d’institucionalització d’aquests comitès superiors de la
CNT-FAI els convertí en servidors de l’Estat, que tenien als comitès
revolucionaris de barri com als seus pitjors enemics, tal com ho defi-
ní el CR a la reunió de comitès superiors llibertaris del 25 de novembre
de 1936. La ingènua i simplista tesi, que diferencia els líders anarco-
sindicalistes entre traïdors o herois, com si la massa militant fos amorfa
i abúlica, no explica res. L’enfrontament entre comitès superiors i
comitès revolucionaris de barriada fou un capítol més de la lluita de
classes, que estigué a punt d’acabar en una escissió, que finalment la
selectiva repressió estalinista resolgué amb l’aniquilació dels revoluci-
onaris i la integració en l’aparell de Estat dels comitès superiors.
La institucionalització de la CNT tingué importants conse-
qüències, inevitables, en la pròpia naturalesa organitzativa i ideològica
de la CNT.

166. 166 Els Comitès de Defensa de la CNT
Les funcions de direcció i de poder exercides per aquests comitès
superiors, que abastaven una minoria molt limitada d’elements capa-
ços de exercir-les, creà una sèrie d’interessos, mètodes i objectius di-
ferents als de la base militant confederal. D’aquí, d’una banda, una
desmobilització i desencís generalitzat entre els afiliats i la militància de
base, que s’enfrontava a la fam i la repressió absolutament desemparada
pels comitès superiors. D’aquí, de l’altra, el sorgiment d’una oposició
revolucionària, encarnada fonamentalment en Los Amigos de Durruti,
les Joventuts Llibertàries de Catalunya, alguns grups anarquistes de la
Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona, sobretot després
de maig de 1937, però que ja s’havia desenvolupat molt aviat, a l’estiu
de 1936, en els comitès de barri i de defensa de les barriades barcelo-
nines.
COMPANYS, Lluís (1882-1940)
President de la Generalitat de Catalunya, successor de Macià, que
havia estat el 1931 el primer president de la Generalitat republicana.
Havia exercit els càrrecs d’Alcalde de Barcelona, governador civil i Mi-
nistre de Marina de la República. Amic de Salvador Seguí i advocat
molt freqüentat pels anarcosindicalistes. El novembre de 1936 els ce-
netistes desenmascararen un projecte de cop d’estat independentista
contra Companys per part de Estat Català, perquè se’l considerava
molt poc catalanista i massa propens a l’aliança amb la CNT. En l’exili
francès fou detingut per la Gestapo i extradit a Espanya. A l’octubre
de 1940 fou afusellat als fossars del castell de Montjuïc, a Barcelona.
COMORERA, Joan (1895-1958)
Diputat al Parlament de Catalunya per la USC (Unió Socialista
de Catalunya). Conseller d’Agricultura i Economia en el govern for-
mat per Companys el 1934. Secretari del PSUC des de la seva fundació
el 24 de juliol de 1936. Durant la guerra civil ocupà consecutivament
diverses conselleries. En col·laboració amb l’hongarès Gerö (“Pedro”),
dirigí el PSUC de forma personalista i autoritària. El 1949 fou expul-
sat del PSUC, acusat de titisme (Tito). El 1951 entrà clandestinament
a Catalunya. Detingut el 1954 fou jutjat i empresonat. Morí el 1958
al penal de Burgos.

167. 167Agustín Guillamón
CONESA, Antonio
Formava part del grup d’acció liderat per Antonio Ordaz Lázaro,
lloctinent o mà dreta d’Aurelio Fernández. La prepotència d’Antonio
Conesa, i les seves exagerades peticions de desmesurades cures hospi-
talàries, naixien d’aquesta pertinença a un grup d’acció “recolzat” per
l’autoritat d’Aurelio Fernández.
Antonio Conesa fou detingut i jutjat per la desaparició de Martí
Puig. Puig era sospitós d’haver atemptat contra la vida d’Antonio Co-
nesa, al qual acusava d’abús d’autoritat i d’exigir privilegis desorbitats
com a malalt.
Consell d’Economia
La situació revolucionària sorgida a Barcelona, després de la vic-
tòria de la insurrecció del 19 i 20 de juliol, s’assentà ràpidament sobre
tres nous organismes: el CCMA, el CCP i el Consell d’Economia.
Existien altres, com el CENU i la Comissió d’Indústries de Guer-
ra, però aquests tres eren dels més importants i articulaven el nou “ordre
revolucionari”. El CCMA, sens dubte el més decisiu dels tres, davant
la seva primerenca renúncia a convertir-se en un govern revolucionari
i substituir al govern de la Generalitat, va acabar especialitzant-se en
tasques militars i d’ordre públic. El CC de Proveïments aparegué com
a complement indispensable del CCMA. Estigué presidit per Domè-
nech i tingué una continuïtat “natural” a la Conselleria de Proveïments
del primer govern Tarradellas, també dirigida pel mateix Domènech.
El seu fonament i la seva força naixien de la coordinació i cooperació
amb els comitès de barri de la ciutat de Barcelona i amb els comitès
locals catalans.
El tercer organisme fonamental era el Consell d’Economia, en-
carregat de regular i coordinar les col·lectivitzacions i la planificació
econòmica catalana. Dos membres d’aquest consell acabarien sent dos
dels primers ministres anarquistes de la història a entrar en un govern:
Antonio García Birlan i Joan Pau Fàbregas.
CRTC
Confederació Regional del Treball de Catalunya, anomenada
normalment, encara que de forma incorrecta, la CNT de Catalunya.

168. 168 Els Comitès de Defensa de la CNT
Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer
El cenetista Joan Pau Fàbregas, Conseller d’Economia, promul-
gà el 24 d’octubre de 1936 el Decret de Col·lectivitzacions i Control
Obrer. Aquest decret fou fruit d’una negociació de la CNT amb totes
les forces antifeixistes i amb el govern de la Generalitat. Fou un fre i un
començament de regulació de l’espontani procés d’expropiació, que els
treballadors havien iniciat després del triomf de la insurrecció de juliol
de 1936. Amb la sortida de Joan Pau Fàbregas del govern format el 17
de desembre de 1936, el desenvolupament concret d’aquest decret fou
modelat i manipulat per Josep Tarradellas, mitjançant 58 decrets de
caràcter financer i tributari, promulgats el gener de 1937. El Decret
de Col·lectivitzacions havia estat transformat en un instrument de la
Generalitat per controlar efectivament totes les empreses i planificar
l’economia catalana . La revolució obrera, guanyada al carrer, estava
sent perduda als despatxos.
Decret de dissolució dels Comitès Locals
El decret del 9 d’octubre de 1936, complementat amb el publi-
cat el 12, declarava dissolts tots els comitès locals que havien sorgit
el 19 de juliol, que serien substituïts pels nous ajuntaments. Tot i la
resistència de molts comitès locals a la seva dissolució, i al retard de di-
versos mesos en la constitució dels nous ajuntaments, es tractava d’un
cop mortal del qual no es recuperarien. La resistència de la militància
cenetista, que es desentenia de les consignes dels comitès superiors o de
les ordres del govern de la Generalitat, amenaçava el pacte antifeixista.
Decret de militarització de les milícies
Els decrets signats el 24 d’octubre de 1936 sobre militarització
de les Milícies a partir de l’1 de novembre i de promulgació del decret
de Col·lectivitzacions completaven el desastrós balanç del CCMA, és
a dir, el pas d’unes Milícies obreres de voluntaris revolucionaris a un
exèrcit burgès de tall clàssic, sotmès al codi de justícia militar monàr-
quic, dirigit per la Generalitat; el pas de les expropiacions i el control
obrer de les fàbriques a una economia centralitzada, controlada i diri-
gida per la Generalitat.

169. 169Agustín Guillamón
Diferències entre Confederació, Específica, Organització
Confederació: es refereix a la Confederació de sindicats o CNT.
Específica: es refereix a la FAI, això és a l’organització pròpia,
exclusiva o específica dels anarquistes.
Organització: Als anys trenta, assumit el lligam dels sindicats
i l’específica, es refereix a l’organització global de CNT i FAI, subs-
tituint en el vocabulari a la paraula Confederació, usada abans de la
fundació de la FAI.
Dictadura de Primo de Rivera
Sota el regnat d’Alfons XIII, el general Primo de Rivera, el 13
setembre 1923 donà un cop d’estat, atribuint-se poders dictatorials.
Acabà d’aquesta manera amb el pistolerisme barceloní i amb les impli-
cacions del rei en el desastre de l’exèrcit a Anual (guerra espanyola al
Marroc). Perseguí a la CNT i pactà amb la UGT. Practicà una política
econòmica de grans obres públiques i cert dirigisme estatal. Creà un
partit únic. Pare del fundador de Falange, José Antonio Primeo de
Rivera. La crisi econòmica de 1929 li feu perdre la base social que
el sustentava. El 28 gener 1930 dimití del seu càrrec, succeint-lo la
“dictablanda” del general Berenguer. Les eleccions municipals del 14
abril 1931 suposaren la fi del règim monàrquic i la proclamació de la
República.
DOMÈNECH, Josep J. (1900-1979)
Sindicalista i cooperativista. Secretari del CRTC el 1934 i el
1937. Dirigent del Comitè Central de Proveïments i després Conseller
de Proveïments de la Generalitat. Al desembre de 1936 fou conseller
de Serveis Públics, absolutament enfrontat a Comorera i la seva Guer-
ra del Pa contra els comitès de barri. A l’abril fou, durant alguns dies,
conseller d’Economia. Exiliat a França, tornà a Barcelona el 1975.

170. 170 Els Comitès de Defensa de la CNT
DURRUTI, Buenaventura (Lleó 1896- Madrid 1936)
Mecànic. Intervingué des de molt jove a les lluites socials del mo-
viment obrer. La seva combativa intervenció a la vaga general d’agost
de 1917, li valgué la seva expulsió de la UGT. Poques setmanes des-
prés s’exilià a França per tal de no presentar-se al servei militar. L’oc-
tubre de 1922 fundà amb Francisco Ascaso, García Oliver, Aurelio
Fernández, Ricardo Sanz, i altres, el grup anarquista Los Solidarios.
A principis de 1923 fou detingut a Madrid i alliberat al juny. L’1 de
setembre participà en l’atracament al Banc d’Espanya a Gijón i pro-
clamada la Dictadura de Primo es Rivera el 23 del mateix mes, decidí
exiliar-se. El gener de 1924, Ascaso i Durruti s’instal·laren a París. El
novembre de 1924 participaren en el complot de Vera de Bidasoa, que
pretenia la invasió d’Espanya per petits grups guerrillers. Després del
fracàs, el desembre de 1924, Durruti i Ascaso marxaren a Amèrica, on
combinaren el treball en diversos oficis amb els atracaments per finan-
çar l’alliberament de presos, la fundació d’escoles racionalistes i altres
projectes, en un periple que els portà a New York, Mèxic, Cuba, Xile,
Argentina, Uruguai, tornant París al maig de 1926. El juliol de 1926
Durruti, Ascaso i Jover foren detinguts sota l’acusació de preparar un
atemptat contra Alfons XIII, que visitava París el 14 de juliol de 1926.
S’inicià una intensa i massiva campanya popular per evitar l’extradició
dels anarquistes espanyols a l’Argentina o Espanya, que aconseguí el
seu alliberament el juliol de 1927. Després d’un període de clandes-
tinitat i constants expulsions a la frontera franco-belga, a principis de
1929 se’ls concedir residència legal a Brussel·les.
Amb la proclamació de la República, l’abril de 1931, Durruti tor-
nà a Barcelona, residint al barri obrer del Poblenou. Constituí el grup
Nosotros amb García Oliver, Francisco Ascaso, Ricardo Sanz i altres.
Fou deportat a Les Canàries i a Guinea el febrer de 1932, com a
càstig per la seva participació en la insurrecció de gener de 1932 a l’Alt
Llobregat. Alliberat el setembre de 1932. Formà part del Comitè revo-
lucionari de la insurrecció del 8 de gener de 1933 a Barcelona. Detin-
gut l’abril de 1933, al costat de Francisco Ascaso, tots dos foren presos
al penal del Port de Santa Maria, fins al seu alliberament a l’octubre.
Treballà com a mecànic i intervingué en la campanya abstencio-
nista de les eleccions de novembre de 1933. Impulsà la insurrecció de
desembre de 1933, per la qual cosa fou detingut i empresonat a la pre-
só de Burgos, fins a l’amnistia d’abril de 1934. Al juny va participar al
Ple Nacional de la CNT, que rebutjà el pacte d’Aliança Obrera, signat

171. 171Agustín Guillamón
per la CNT asturiana amb la UGT. Fou detingut arran dels fets del 6
d’octubre de 1934, a Catalunya, tot i no haver intervingut en ells per
a res, romanent empresonat a la Presó Model de Barcelona fins a abril
de 1935. La resta de l’any va conèixer diversos i breus, però successius
empresonaments.
El juliol de 1936 era membre del Comitè de Defensa Confederal
que derrotà l’exèrcit. El 20 juliol 1936 formà part de la delegació que
es va entrevistar amb Companys i que prenguè la decisió provisional
de formar el CCMA. Fou nomenat delegat de la Columna que el 24
de juliol partí a la conquesta de Saragossa. Contrari a la militarització
de les Milícies Populars i a la participació governamental. Part de la
Columna Durruti fou traslladada a Madrid, en perill de caure en poder
dels franquistes.
El 19 de novembre de 1936 fou ferit de bala al front de Madrid,
morint l’endemà. Impressionant i massiu enterrament a Barcelona, el
diumenge dia 23. A l’any de la seva mort la propaganda estalinista li
atribuí falsament un eslògan, que el seu aparell de propaganda feu fa-
mós: “Renunciem a tot menys a la victòria”.
ERC
Esquerra Republicana de Catalunya. Partit catalanista republicà
de la petita burgesia, amb certes simpaties obreristes, impulsat per Ma-
cià i Companys, que obtingué un gran èxit electoral a les eleccions
d’abril de 1931. Fou el partit que donà dos presidents de la Genera-
litat: Macià, mort el Nadal de 1933, i Companys, que el succeí en el
càrrec.
EROLES, Dionisio
Militant cenetista dels grups d’acció del barri barceloní de Sants.
Condemnat a vint anys de presó, per un atemptat comès durant els
anys del pistolerisme, estigué empresonat durant tota la dictadura de
Primo de Rivera. Participà a les insurreccions de gener de 1932 i de
gener de 1933. Durant la guerra civil exercí el càrrec de secretari del
Consell d’Obrers i Soldats (organisme encarregat de la depuració de
l’exèrcit, Guàrdia civil i policia) i a l’octubre de 1936 el de Cap de Ser-
veis de la Junta de Seguretat Interior, en dura rivalitat i enfrontament

172. 172 Els Comitès de Defensa de la CNT
amb la Comissaria General i el Conseller de Seguretat, dominades per
estalinistes i ERC. Després de maig de 1937 fou, durant alguns mesos,
secretari regional interí de la CRTC. Assassinat el 1940 a l’exili.
Escorza, Manuel (1912-1968)
Patia una polimelitis que li deixà com a seqüela una paràlisi per-
manent. A causa d’una atròfia a les cames utilitzava unes enormes alces
a les sabates, que juntament amb l’ús de crosses, li donaven un llasti-
mós aspecte d’esguerrat deforme. Molt intel·ligent, d’una gran tenaci-
tat i cultura. Milità en les Joventuts Llibertàries i arribà a formar part
del CP de la FAI. A l’assemblea de la CNT-FAI del 20 juliol 1936 de-
fensà una tercera via, enfront de la d’ “anar a pel tot” de García Oliver
i la col·laboracionista de Montseny i Santillán, que consistia a usar
el govern de la Generalitat com un instrument per socialitzar l’eco-
nomia, del que els cenetistes es desprendrien quan ja no els fes falta.
Fou el màxim responsable dels Serveis d’Investigació de la CNT-FAI,
que des de juliol de 1936 executaren tot tipus de tasques repressives,
així com d’espionatge i informació. Fou temut i odiat, per propis i es-
tranys, a causa del seu poder repressiu. L’estiu de 1936 intervingué en
les converses entre el CCMA i els independentistes marroquins, amb
vistes a desmobilitzar els voluntaris d’aquesta nacionalitat al bàndol
franquista, concedint-los la independència. A l’octubre de 1936 sig-
nà el pacte d’unitat CNT-UGT-PSUC-FAI, juntament amb Eroles
i Herrrera. L’abril de 1937, juntament amb Pedro Herrera, negocià
directament amb Companys una sortida a la crisi de govern de la Ge-
neralitat. S’exilià a Xile.
Estat Català
Fou un partit polític nacionalista, independentista, dretà i radi-
cal, sorgit al juny de 1936 de la fusió de diverses petites organitzacions
catalanistes. No formà part del CCMA. Minat per múltiples rivalitats
de caràcter personalista. El seu primer secretari, Dencàs, fugí a l’Itàlia
feixista en sentir-se amenaçat. El seu successor, Torres Picart, fou detin-
gut, el novembre de 1936, per la seva participació en un absurd intent
de cop d’Estat contra Companys, que volia eliminar físicament líders
cenetistes com Aurelio Fernández o Dionís Eroles, i acabar amb “la
influència anarquista” al govern de la Generalitat. Cornudella, el nou

173. 173Agustín Guillamón
secretari, impulsà l’anticenetisme visceral del partit, un acostament al
PSUC i el suport al govern de la Generalitat. El maig de 1937 participà
en els combats de carrer, fustigant als cenetistes i defensant la seva seu.
FÀBREGAS, Joan Pau (1894-1966)
Cenetista i economista. En els seus vuitanta dies (del 26 de setem-
bre al 16 de desembre de 1936) com a conseller d’Economia, intentà
planificar i assolir tres objectius, dels quals aconseguir plasma-ner un,
però només en el paper: la legalització de les expropiacions de fàbri-
ques, empreses i tallers, mitjançant un Decret de Col·lectivitzacions i
Control obrer, que fou desenvolupat posteriorment, el gener de 1937,
mitjançant ordres i disposicions elaborades per Tarradellas, a qui es
deu la seva aplicació en la pràctica real, absolutament contradictòria
amb l’esperit i la lletra del Decret promulgat per Fàbregas. Els altres
dos objectius quedaren tan sols en projectes.
El projecte de mobilització civil de la rereguarda treballadora,
profundament sentit i demanat pels treballadors; i la Junta de Comerç
Exterior, que intentà imposar el MONOPOLI DEL COMERÇ EX-
TERIOR, amb la finalitat d’impedir l’alça de preus d’aliments, armes
i matèries primeres a l’estranger.
Fàbregas fou expulsat del govern al mateix temps que Nin, el 17
de desembre de 1936, sense que ningú s’hi oposés. La historiografia sol
destacar la importància política de la sortida de Nin, però silencia la de
Fàbregas, amb molt més contingut econòmic, polític i social. Fàbregas
s’havia creat massa enemics, tant a l’interior del Govern: Companys
i Comorera, com a l’interior de la CNT: Santillán i el grup Nervio.
Facciós
Que es rebel·la contra el poder establert. L’exèrcit facciós: exèrcit
aixecat contra la República.
FAI: Federació Anarquista Ibèrica.
Faístes
Evidentment, els militants de la FAI. També s’usava per a deno-
minar despectivament als que defensaven la propagació d’insurrecci-
ons al marge de les condicions objectives, en la creença que l’exemple

174. 174 Els Comitès de Defensa de la CNT
arrossegaria al poble de manera contagiosa, gràcies a l’audàcia demos-
trada pels grups revolucionaris d’acció. Els trentistes, o reformistes,
protestaven contra la ingerència de la FAI als sindicats, defensant una
acció sindical gradualista i en tot cas una rigorosa preparació de les
insurreccions, que havien de ser massives, i en condicions objectives
favorables a la seva extensió nacional i social.
Feixisme o Democràcia?
L’Estat capitalista, tant en la modalitat feixista com en la mo-
dalitat democràtica, ha de ser destruït. El proletariat no pot pactar
amb la burgesia republicana (o democràtica) per derrotar la burgesia
feixista, perquè aquest pacte suposa ja la derrota de l’alternativa revolu-
cionària, i la renúncia al programa revolucionari del proletariat (i als
mètodes de lluita que li són propis), per adoptar el programa d’unitat
antifeixista amb la burgesia democràtica, en nom de guanyar la guerra
al feixisme.
Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona
L’autèntica FAI de la ciutat de Barcelona, o si es vol, l’únic lloc
en el qual els grups anarquistes barcelonins podien manifestar les seves
discrepàncies i les seves crítiques al col·laboracionisme.
FERNÁNDEZ SÁNCHEZ, Aurelio
Nasqué a Oviedo en 1897. Mecànic de professió. A Barcelona des
de 1922. Integrat en el grup Los Solidarios. Intentà atemptar contra
Martínez Anido. L’1 de setembre de 1923 participà a l’atracament al
Banc d’Espanya, a Gijón. El botí havia de servir per comprar armes.
Exiliat a París durant la Dictadura de Primo de Rivera. El juliol de 1926
participà en l’intent d’atemptat contra Alfons XIII, a París. A l’octubre
passà a Bèlgica. Detingut poc després a Madrid, amb bombes i arma-
ment. A la presó de Cartagena fins a la proclamació de la República a
l’abril de 1931. S’integrà al grup Nosotros. Participà en la preparació
de diverses insurreccions revolucionàries, com la gener de 1933. Mem-
bre del Comitè de Defensa Regional de Catalunya. Representant de la
FAI al CCMA, ocupant-se del Departament d’Investigació i Vigilàn-
cia. Organitzador de les Patrulles de Control. Des d’octubre de 1936
fou Secretari General de la Junta de Seguretat Interior de Catalunya,

175. 175Agustín Guillamón
en la qual va mantenir constants enfrontaments amb els estalinistes i
amb el conseller Artemi Aguadé. A l’abril de 1937 fou nomenat Con-
seller de Sanitat del govern de la Generalitat. El 28 d’agost de 1937
fou detingut a la Presó Model. Jutjat per diversos sumaris, primer per
l’atemptat contra el president de l’Audiència, Andreu Abelló, del que
fou declarat innocent; però abans de sortir de presó se li va obrir un
altre sumari per assassinat i estafa dels maristes. Gràcies a la intervenció
de García Oliver sortí en llibertat el 6 de gener de 1938. A l’abril de
1938 fou membre del CE del Moviment Llibertari, en representació de
la FAI. Va viure l’exili a Mèxic i França.
FOUS
Federació Obrera d’Unitat Sindical, sota influència del POUM,
implantat sobretot a Catalunya. Al principi estava format per sindicats
exclosos de la CNT. Nin va ordenar la seva fusió amb la UGT el setem-
bre de 1936, intentant en va sostreure-la al PSUC. El juliol de 1936
comptava amb uns 50.000 membres.
GARCÍA OLIVER, Joan (Reus 1901-Guadalajara(Mèxic)1980)
Destacadíssim militant anarcosindicalista. Cambrer de profes-
sió.S’inicià en les lluites socials a la seva comarca natal. El 1922 contri-
buí a la creació del Grup Los Solidarios, al costat de Durruti, Ascaso,
Jover, Sanz, Aurelio Fernández, etcètera, participant en nombrosos
robatoris i atemptats, entre els quals destacà l’homicidi del cardenal
Soldevila. Estigué empresonat a Burgos. El 1924 s’exilià a París, trac-
tant amb partidaris de Macià per a una invasió que acabés amb la
Dictadura i amb “furisciti” italians, per assassinar a Mussolini. S’uní a
Durruti, Ascaso i Jover, que havien tornat de la seva “volta” americana,
per preparar un atemptat contra Alfons XIII, aconseguint fugir a Brus-
sel·les sense que el detinguessin.
Participà en l’intent d’invasió de Catalunya pels nacionalistes de
Macià. Detingut i condemnat, no sortí de presó fins a la proclamació
de la República, l’abril de 1931.
Participà a la insurrecció de gener de 1933. Detingut i torturat,-
sortí de presó poc abans de les eleccions de novembre de 1933. S’inte-
grà al grup Nosotros. El maig de 1936 assistí al Congrés de Saragossa.
El 19 i 20 de juliol va jugar un paper destacadíssim en els combats de

176. 176 Els Comitès de Defensa de la CNT
carrer, com a organitzador i estratega, amb el grup Nosotros, constituït
en Comitè de Defensa Confederal. En les reunions del CCMA exercí
un paper de lideratge, encarregant-se de la secretaria de Guerra.
El novembre de 1936 acceptà el càrrec de Ministre de Justícia al
govern de Largo Caballero. El maig de 1937 fou un dels líders anar-
quistes més destacats en la crida a l’alto el foc.
A l’estiu de 1937 formà part de la Comissió Assessora Política
(CAP) que assessorava i dirigia al CR de la CNT catalana. El setembre
de 1937 advocà per la rendició als estalinistes i a la policia dels cene-
tistes insurrectes als Escolapis. El 1938 treballà per la formació d’un
Comitè Executiu del Moviment Llibertari. Després d’una breu estada a
Suècia, s’exilià definitivament a Guadalajara (Mèxic), on morí el 1980.
Escrigué un polèmic llibre de memòries, titulat El eco de los pasos,
publicat per Ruedo Ibérico.
Gelsa
L’octubre de 1936 el Decret de Militarització de les Milícies Po-
pulars produí un gran descontent entre els milicians anarquistes de la
Columna Durruti, en el Front d’Aragó. Després de llargues i aferris-
sades discussions, al febrer de 1937, diversos centenars de milicians
voluntaris, establerts al sector de Gelsa, decidiren abandonar el front i
tornar a la rereguarda. Ja a Barcelona, molts d’ells es van unir a l’Agru-
pació de Los Amigos de Durruti. Pablo Ruiz jugà un destacat paper
en aquest procés d’actiu “derrotisme revolucionari” dels milicians de
Gelsa.
Govern de la Generalitat
Govern autònom i burgès de Catalunya, escombrat gairebé total-
ment per la insurrecció obrera de juliol de 1936 contra l’exèrcit i els
feixistes. La renúncia de la CNT a “anar a per el tot” va permetre la
seva lenta reconstrucció. La dissolució del CCMA l’1 d’octubre 1936
facilità el seu restabliment. L’enfonsament de l’Estat central a Catalu-
nya propicià que el govern autònom de la Generalitat assumís funcions
en defensa, ordre públic i control de les fronteres, no reconegudes per
l’Estatut d’Autonomia. Funcions que perdé irremeiablement després
dels Fets de Maig de 1937, quan aquestes funcions foren assumides de
nou pel govern central.

177. 177Agustín Guillamón
Grup A
Jacinto Toryho, Jacobo Price, Abelardo Iglesias Saavedra, Federi-
co Sabaté, Miguel Tardaguila, Palmiro Aranda, Francisco López, Juan
ós, José Jiménez Sánchez, etc.
Grup Nervio
Santillán, Pedro Herrera, Jacobo Maguiz, Germinal de Sousa,
Adolfo Verde, Ildefons González, José Mari, Joan Rua, Vicente Ta-
rín, Horaci Baraco, Simón Radowitzky, etc. Grup liderat per Santillán,
compost majoritàriament per argentins. Amb el grup A, i altres, cons-
tituí un front anti-Nosotros. Van copar nombrós càrrecs, tant a l’inte-
rior de l’Organització com en l’administració governamental.
Grup Nosotros
Nou nom, als anys trenta, de l’antic grup Los Solidarios. Estava
compost per Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Joan García
Oliver, Josep Asens, Antonio Ortiz, Aurelio Fernández, Ricardo
Sanz, etcètera, fins a arribar a una vintena de militants actius en pri-
mera línia, recolzats per nombrosos col·laboradors que preparaven i fa-
cilitaven les diferents accions a executar. El 19 de juliol de 1936 el grup
Nosotros es constituí en Comitè de Defensa Confederal, dirigint la
insurrecció obrera i el combat de carrer contra l’exèrcit. Posteriorment
diversos d’ells es convertiren en delegats de Columna (Durruti, Ortiz),
exercint diversos càrrecs militars (Jover, Sanz), o policials (Asens i Au-
relio Fernández) o fins i tot arribaren a ministres (Garcia Oliver).
Grup Seis Dedos
Manuel Escorza del Val, Liberato Minué, Abelino Estrada, José
Irizalde, Manuel Gallego, etc. Molts d’ells construïren la carcassa del
Servei d’Investigació de la CNT-FAI, dirigit per Escorza.

178. 178 Els Comitès de Defensa de la CNT
Guerra del pa
a.- Enfrontament entre Comorera, conseller de Proveïments del
PSUC, i els comitès de proveïments de barriada, que afectà també a
la Unió de Cooperatives de Barcelona.
b.- Guerra entre tres xarxes de distribució diferents de la farina
i del pa (i del seu racionament): la dels comitès de barri, la de les co-
operatives i la inexistent de Comorera, que ordenà construir, del no
res, a l’Ajuntament de Barcelona. Durà des del 20 desembre 1936 fins
als Fets de Maig.
Política de lliure mercat, imposada per Comorera, contra el mo-
nopoli del comerç exterior, propugnat anteriorment per Fàbregas.
c.- Manifestacions de dones, manipulades pel PSUC, que porta-
ven pancartes amb consignes contrarevolucionàries: “Més pa i menys
comitès”.
HERRERA, Pedro
Treballador ferroviari. Milità al grup Nervio. Amic de Santillán
i de Toryho. Com a representant de la FAI signà el pacte d’unitat
d’acció UGT-CNT-PSUC-FAI l’octubre de 1936. Fou Conseller de
Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, des del 16
desembre 1936 al 3 d’abril 1937 . A mitjans d’abril, juntament amb
Escorza, negocià directament amb Companys una sortida a la crisi de
Govern de la Generalitat.
ICE
Izquierda Comunista d’Espanya formava part de l’Oposició
trosquista internacional. En 1932 s’escindí del PCE i començà a allu-
nyar-se de la disciplina trotskista. Nin i Andrade s’anaren aproximant
al BOC de Maurín, mentre Fersen, Esteban Bilbao i Munis s’oposaren
a la fundació del POUM, per considerar-lo un partit centrista i con-
trarevolucionari.
Incontrolats
Els comitès superiors de la CNT i de la FAI establiren l’Ordre
Públic, és a dir, la llei i l’ordre republicans, als carrers de Barcelona,
reprimint la delinqüència i perseguint als feixistes emboscats, però

179. 179Agustín Guillamón
contenint també la violència revolucionària dels comitès de barri i dels
sindicats. El vel que ocultava tal enfrontament amb els revolucionaris
expropiadors era el propòsit declarat d’acabar amb els simpatitzants
feixistes, el clergat i una delinqüència arbitrària i oportunista, que re-
alment existia, i que, sens dubte, era un greu problema. Totes les or-
ganitzacions antifeixistes, inclosos govern de la Generalitat i comitès
superiors, confonien i barrejaven la delinqüència amb la violència re-
volucionària dels comitès de barri i dels sindicats, que colectivizaban o
controlaven fàbriques tallers i terres, que executaven feixistes, pistolers,
dretans, militars i capellans; que expropiaven torres, cotxes, habitat-
ges de luxe, casernes, esglésies, convents, hospitals, hospicis, propietats
abandonades per facciosos fugits, etcètera.
El procés revolucionari, per a molts, havia anat massa lluny. El
primer pas per controlar-lo consistia en detenir-lo i que no avancés
més. Després ja arribaria l’hora de reconquerir el terreny perdut. Per
aquesta raó havia aparegut el nou concepte d’”ordre revolucionari”,
que no significava altra cosa que impedir aprofundir la revolució i
en considerar les “conquestes revolucionàries” com un nou ordre, ja
acabat, que calia defensar enfront dels incontrolats / revolucionaris ,
enfront de la delinqüència descontrolada, enfront de la burgesia expro-
piada i enfront del feixisme.
L’èxit del vocable “incontrolat” radicava precisament en
aquesta ambigüitat, que abastava i barrejava dos significats dife-
rents: delinqüent i revolucionari, de forma prou discreta i vetllada
com per ser acceptada pels propis comitès de barri, locals o sindi-
cals, contra els quals anava dirigida; i de forma prou clara i precisa
com per ser empunyada pels comitès superiors, els partits burge-
sos, l’estalinisme i el govern contra els revolucionaris, convertits
amb l’infamant qualificatiu de “incontrolats” en caps de turc, diana de
tots els dards i objectiu prioritari que abatre.
La necessària i ineludible repressió de la caòtica i oportunista de-
linqüència es convertia en excel·lent excusa per frenar i controlar tam-
bé als revolucionaris expropiadors.
D’aquesta manera, es decantava també l’autèntica naturalesa del
CCMA, que no era encara un govern de la Generalitat, però si la pri-
mera baula per a la seva reconstrucció, és a dir, un organisme de col·
laboració de classes, en el qual participaven totes les organitzacions
sindicals i polítiques obreres i burgeses, a més dels representants del
govern, amb l’objectiu final, conscient o no, de restaurar tots els poders
de l’Estat burgès.

180. 180 Els Comitès de Defensa de la CNT
Cada moment establia l’òrgan adequat per controlar i canalitzar
la “revolució de juliol” i preparar, en el futur, la reconstrucció de l’Es-
tat. El mateix succeïa amb les Patrulles de Control. Aquarterades les
forces d’Ordre Públic “de veritat”, això és, la Guàrdia Civil i la d’Assalt,
era necessària una policia “revolucionària”, que protegís aquest nou or-
dre “revolucionari”, capaç de reprimir la delinqüència arbitrària, però
també de “ contenir “als comitès de barri i sindicals, amb totes les con-
tradiccions que es vulgui, originades per aquesta situació inestable dels
comitès superiors, dirigents d’una organització d’ideologia antiesta-
tal, que participaven en les tasques governamentals i de reconstrucció
de l’Estat capitalista.
Els moviments revolucionaris, al llarg de la història, mai no han
estat purs i perfectes, sinó heterogenis i contradictoris, ingenus i avan-
çats, irritants i cecs, sorprenents i clarividents, tot alhora.
JCI: Joventut Comunista Ibèrica
Les Joventuts del POUM.
LARGO CABALLERO, Francisco (Madrid 1869-París 1946)
Dirigent del PSOE i de la UGT. Col·laborà a les institucions de la
Dictadura de Primo de Rivera. Ministre de Treball (1931-1933). Em-
presonat arran dels fets d’octubre de 1934, es radicalitzà, convertint-se
en líder de l’ala esquerra del PSOE. Propugnà una política revolucio-
nària de front obrer Se l’anomenà “el Lenin espanyol”. President del
Govern des del 5 de setembre de 1936 fins al 17 maig de 1937, quan
va presentar la dimissió per pressions estalinistes. Fou marginat del
PSOE i de la UGT. Refugiat a França el 1939. Deportat a un camp de
concentració a Alemanya.
LLEIDA. Comitè Popular
El Comitè Popular de Lleida, format per CNT-FAI, UGT i
POUM, en absència de les forces burgeses d’ERC i amb preponde-
rància cenetista, era un govern plenament autònom, que no atenia les
ordres del govern de la Generalitat, ni les del CCMA .
El 26 de setembre de 1936 es produí l’entrada de consellers anar-
cosindicalistes al nou govern de la Generalitat i l’1 d’octubre la disso-
lució formal i definitiva del CCMA.

181. 181Agustín Guillamón
El nou govern de la Generalitat visità Lleida per aconseguir la
submissió del seu Comitè Popular. En la visita, realitzada el 30 de
setembre per Josep Tarradellas (“conseller en cap”), el cenetista Do-
mènech (conseller de Proveïments), Andreu Nin (secretari polític del
POUM i conseller de Justícia), Joan Comorera (secretari del PSUC
i conseller de Serveis Públics) i cent guàrdies d’assalt, es comminà al
Comitè Popular a que acceptés la necessitat del comandament únic,
donada la proximitat de Lleida al front d’Aragó, i l’acceptació de les
disposicions governamentals.
Després dels decrets del 9 i 12 d’octubre de dissolució dels Comi-
tè Locals i de formació de nous ajuntaments de caràcter frontpopulista,
Lleida acceptà el 22 d’octubre la formació d’un nou ajuntament i la
dissolució del Comitè Popular. Això suposava la fi de la preponde-
rància cenetista i la desaparició d’un dels pocs centres de poder del
POUM, a favor de l’enfortiment de l’Estat de la Generalitat.
MAROTO, Francisco
Delegat de la columna de milicians que prengué el seu nom. La
columna realitzà una reeixida campanya militar a Còrdova i Granada,
ciutat que no pogué prendre per falta d’armament. S’enfrontà al gover-
nador de Almeria, Gabriel Morón, a qui criticà, en un míting, el febrer
de 1937. Fou empresonat amb gran indignació del moviment lliber-
tari, que exigí el seu alliberament. L’1 de maig de 1937 fou indultat,
però perdé el comandament de la seva columna. Al final de la guerra
fou detingut, torturat i afusellat pels falangistes a Alacant.
MARTÍNEZ ANIDO, Severiano (1862-1938)
Governador militar de Barcelona entre 1920-1922, i dirigent de
la repressió contra les organitzacions obreres, especialment contra la
CNT. La seva actuació es caracteritzà per la brutalitat i l’ús de mètodes
terroristes. Creà els Sindicats Lliures, finançats per la patronal, amb
l’objectiu d’assassinar als sindicalistes de la CNT. Ministre de la Go-
vernació durant la Dictadura de Primo de Rivera i Ministre d’Ordre
Públic del primer govern de Franco.

182. 182 Els Comitès de Defensa de la CNT
Fou un dels trenta-cinc alts càrrecs del franquisme imputat per
l’Audiència Nacional en el sumari instruït pel jutge Baltasar Garzón,
pels delictes de detenció il·legal i crims contra la humanitat comesos
durant la Guerra Civil espanyola i en els primers anys de la dictadura
franquista.
MAS, Valerio
Secretari provisional de la CRTC des del 20 de novembre fins al
2 de març de 1937. Secretari electe: del 2 de març fins al 5 de maig,
quan fou nomenat conseller, en el govern provisional nomenat en ple-
na expansió de les lluites de la setmana sagnant barcelonina de maig
de 1937.
MAURIN, Joaquín (1896-1973)
Fundador del BOC. Líder indiscutible del nou partit POUM,
resultat de la fusió amb la ICE. L’inici de la Guerra civil el sorprengué
en zona franquista i els seus camarades el donaren per mort, romanent
a les presons franquistes fins a octubre de 1946. Desencantat de la po-
lítica, a l’exili va abandonar la militància.
MERA, Cipriano (Madrid 1895- París 1975)
Paleta i cenetista. La columna de Mera es transformà en la 14ª Di-
visió, de la qual fou nomenat comandant. Aquesta divisió intervingué
fonamentalment en la defensa de Madrid, al novembre de 1936, i a la
Batalla de Guadalajara, al març de 1937, que guanyà a les tropes italia-
nes. Fou el cap del IV Cos de l’Exèrcit del Centre. El 1938, ja ascendit
a tinent coronel, emplaçà la seva caserna general a Alcohete (Guada-
lajara), lloc proper a la vila d’Horche i des d’on protegia tot el sector
oriental de la capital. Recolzà el cop d’Estat del coronel Segismundo
Casado el 5 de març de 1939. Pres fins a 1942. S’exilià a França, on
treballà com a paleta.

183. 183Agustín Guillamón
MOLA, general Emilio
Emilio Mola fou el general que preparà minuciosament, des de
les eleccions de febrer de 1936, que havien donat la victòria al Front
Popular, el cop d’Estat del 17 de juliol de 1936. L’anomenat Pla Mola
ordenava l’extermini de l’enemic a la reraguarda, considerant que era
l’única mesura militar adequada per a un exèrcit que s’enfrontava a una
immensa majoria popular, que li era hostil.
MONTSENY, Federica (1905-1994)
Filla d’intel·lectuals anarquistes. Col·laborà des de molt jove a la
Revista Blanca, dirigida pels seus pares: “Federico Urales” i “Soledad
Gustavo”. Escriví diverses novel·les “proletàries”. Els seus articles s’ins-
piraven en l’apoliticisme i el purisme ideològic. El 1936 formà part del
CP de la FAI. Ministra de Sanitat al govern de Largo Caballero, des de
novembre de 1936 fins a maig de 1937. Durant les Jornades de Maig
jugà un paper destacadíssim en l’apaivagament de les lluites de carrer
a Barcelona. En l’exili tornà al seu purisme àcrata i a l’apoliticisme.
Juntament amb el seu company Germinal Esgleas dominà l’aparell ce-
netista a l’exili, contribuint al seu anquilosament i inoperància.
Munis
Manuel Fernández Grandizo i Martínez (1912-1989), conegut
pel pseudònim de “G. Munis”. Líder de la SBLE.
NEGRÍN LÓPEZ, Juan (Las Palmas 1889-París 1956)
Especialitzat en fisiologia. Eminent científic amb estudis a Ale-
manya. Catedràtic a Madrid. Ministre d’Hisenda al govern de Largo
Caballero. Responsable de l’enviament de l’or dipositat al Banc d’Es-
panya a Moscou. El 17 de maig substituí a Largo Caballero com a
president del Govern. Organitzà “el govern de la victòria” amb l’exclu-
sió d’UGT i CNT i el suport dels estalinistes. L’agost de 1937 dissol-
gué el govern d’Aragó. El 31 octubre 1937 ordenà el trasllat de la seu
del govern a Barcelona. L’abril de 1938 constituí un “govern d’unitat
nacional”, amb participació de CNT i UGT. La sagnant batalla de
l’Ebre (juliol-agost de 1938) i un dur racionament, basat en les llenti-
es, conegudes humorísticament com “les píndoles del doctor Negrín”,

184. 184 Els Comitès de Defensa de la CNT
marcaren la seva etapa de govern. El setembre de 1938 intentà negociar
la fi de la guerra amb un programa de tretze punts. A l’octubre decidí
la sortida d’Espanya de les Brigades Internacionals. Amb la caiguda de
Catalunya en mans dels feixistes, passà la frontera per tornar a la zona
Centre-Sud, insistint en una resistència a ultrança. El cop d’estat de
Casado de l’4 març 1939 el feu fugir a França. El 1945 dimití del seu
càrrec de President del Govern de la República.
NIN, Andreu (1892-1937)
S’inicià com a sindicalista a la CNT, de la qual fou secretari ge-
neral el 1921. Fou funcionari de la Internacional Sindical Roja, fins la
seva expulsió de Rússia, el 1929, per les seves simpaties trotskistes. El
1930, ja a Barcelona, contribuí a l’organització de l’Oposició trotskista
espanyola, que al març de 1932 adoptà el nom de ICE. El 1934 trencà
definitivament amb Trotski, després d’un llarg procés d’acostament a
Maurín. Propugnà la fusió amb el BOC, fundant al setembre de 1935
el POUM. La desaparició de Maurín a l’inici de la Guerra civil el con-
vertí en secretari polític del nou partit. L’agost de 1936 fou membre del
Consell d’Economia. Del 26 de setembre al 16 desembre 1936 ocupà
el càrrec de Conseller de Justícia de la Generalitat, destruint l’obra de
Barriobero i decretant la dissolució de les Oficines Jurídiques. El 30
de setembre acompanyà a Tarradellas i Comorera per aconseguir la
claudicació del Comitè Popular de Lleida. Exclòs, juntament amb el
cenetista Joan Pau Fàbregas, del govern de la Generalitat constituït el
17 de desembre de 1936. Al gener de 1937, en plena repressió contra
el POUM de Madrid, escriví una carta exigint la participació del seu
partit en les converses de fusió del PSOE i el PCE. El maig de 1937
intentà apaivagar les lluites de carrer i evitar l’aïllament del POUM,
imposant una política seguidista respecte als comitès superiors de la
CNT. Rebutjà la proposta d’assaltar la Generalitat, perquè “no es trac-
tava d’una qüestió militar, sinó política”.
El 16 de juny el POUM fou il·legalitzat, i detingut el seu CC.
Nin, traslladat a Alcalá d’Henares, fou segrestat per agents de la policia
soviètica, torturat i assassinat.

185. 185Agustín Guillamón
ORDAZ, Antonio (1901-1950)
Militant cenetista i propagandista de la FAI. Deportat a Guinea el
1931. Membre del Comitè Pro-pres de la CNT. Durant la guerra civil
fou molt actiu en tasques repressives a la rereguarda. Alguns el qualifi-
caven com a mà dreta d’Aurelio Fernández. El 29 juny 1937 ingressà a
la Presó Model de Barcelona, processat amb Aurelio Fernández al ma-
teix sumari dels maristes. A la presó protagonitzà nombrosos incidents,
formant part del comitè de presos antifeixistes. El desembre de 1937
fou traslladat a la presó de Manresa, des d’on aconseguí escapolir-se, el
3 de gener de 1938, juntament amb altres 17 cenetistes, entre els quals
destacava Justo Bueno Pérez.
ORTIZ, Antonio (1907-1996)
Militant del Sindicat de la Fusta. Intervingué en els preparatius
de la insurrecció de gener de 1933, per la qual cosa fou empresonat. El
1931, s’integrà al grup anarquista Nosotros, amb Durruti, Ascaso,
García Oliver, etcètera. Intervingué destacadament en la insurrecció
del 19-20 de juliol de 1936. El 24 de juliol de 1936, a la tarda, sortí
en tren cap al front d’Aragó, com a delegat de la Columna Ortiz o
Sud-Ebre.
El 14 de setembre de 1937, a causa de la seva oposició a la dissolu-
ció de les col·lectivitats d’Aragó per part del general estalinista Enrique
Líster, i a la dissolució del Consell d’Aragó, fou destituït com a cap
de la 25 Divisió. Romangué diversos mesos sense destí militar. Final-
ment el juliol de 1938 s’exilià a França, juntament amb Joaquín Asca-
so (expresident del Consell d’Aragó) i diversos col·laboradors. Acusà
la cúpula de la CNT-FAI d’haver donat una ordre d’assassinat contra
ell i contra Joaquín Ascaso. Fou internat al camp de concentració de
Vernet. Enrolat en l’exèrcit francès, en un batalló de xoc, combatí en
diversos països d’Àfrica i Europa. Condecorat en diverses ocasions. La
seva operació més brillant fou l’alliberament de Belfort (França). El ba-
talló d’Ortiz prosseguí la seva ofensiva fins a territori alemany, prenent
les ciutats de Karlsruhe i Pforzheim, on fou ferit. El 1948 protagonitzà
un intent d’atemptat contra Franco, intentant bombardejar el iot Azor
des d’una avioneta. Perseguit a França per aquest atemptat, s’exilià a
diversos països d’Amèrica Llatina. Morí en una residència d’avis a Bar-
celona.

186. 186 Els Comitès de Defensa de la CNT
Patrulles de Control
Entre el 21 de juliol i mitjans d’agost de 1936 es constituiren les
Patrulles de Control com a policia “revolucionària” depenent del Co-
mitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA). La meitat aproximada
dels patrullers tenia carnet de la CNT, o eren de la FAI; l’altra mei-
tat estava afiliada a la resta d’organitzacions components del CCMA:
POUM, ERC i PSUC, fonamentalment. Només quatre delegats de
secció, sobre els 11 existents, eren de la CNT, als barris obrers de Poble
Nou, Sants, Sant Andreu (Harmonia) i Clot; altres quatre eren d’ERC,
tres del PSUC i cap del POUM. Les Patrulles de Control depenien
del Comitè d’Investigació del CCMA, dirigit per Aurelio Fernández
(FAI) i Salvador González (PSUC). Els delegats que dirigien directa-
ment les Patrulles d’Control eren Josep Asens (FAI) i Tomás Fàbregas
(Acció Catalana). La nòmina dels patrullers, de deu pessetes diàries,
era abonada per la Generalitat. Encara que en totes les seccions es feien
detencions, i alguns detinguts eren interrogats a l’antiga Casa Cambó
per Manuel Escorza, la presó central estava a l’antic convent de mon-
ges clarisses de Sant Elies. Amb la dissolució del CCMA les Patrulles
passaren a dependre d’una Junta de Seguretat, que els cenetistes prete-
nien autònoma, mentre PSUC, ERC i govern de la Generalitat consi-
deraven depenent del Conseller de Seguretat, Artemi Aguadé.
PEIRÓ, Joan (Barcelona 1887- València 1942)
Destacat líder anarcosindicalista. Vidrier. El 1918 intevingué al
Congrés de Sants (barri obrer de Barcelona), participant en la discussió
sobre l’acció directa. Al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid,
defensà les Federacions d’Indústria. Empresonat per les seves activitats
sindicals des de juny de 1920 fins a finals de 1921, de gener a setembre
de 1925, al maig de 1927 i a l’agost-setembre del 1927. Secretari gene-
ral de la CNT en 1922 i en 1928-1929. El 1931 signà el Manifest dels
Trenta. Ministre d’Indústria de la República (1936-1937). Exiliat a
França, fou capturat per la Gestapo i extradit a Espanya. Els falangistes
li oferiren que treballés per a ells com a organitzador sindical. El seu
rebuig determinà el seu afusellament.

187. 187Agustín Guillamón
PESTAÑA NÚÑEZ, Ángel (1886-1937)
Destacat dirigent sindicalista i veterà cenetista. Rellotger de pro-
fessió. Director de Solidaridad Obrera el 1917. El Congrés de la CNT
de 1919 decidí adherir-se provisionalment a la Tercera Internacional i
l’envià a Rússia per estudiar l’organització dels soviets. Pestaña elaborà
un informe que condemnava el règim soviètic, provocant l’abandó de
la Internacional Comunista. El 1922, juntament amb Seguí, Peiró i
Viadiu signà una declaració que ratificava l’apoliticisme de la CNT.
L’agost d’aquest mateix any patí un atemptat per part dels pistolers
del Sindicat Lliure. Durant la Dictadura de Primo de Rivera estigué a
la presó, des de 1924 fins a 1926. L’agost de 1931 signà el Manifest
dels Trenta. El març de 1933 fou expulsat de la CNT. L’abril de 1934
fundà el Partit Sindicalista. A l’inici de la guerra es traslladà a Madrid.
L’empitjorament de la seva salut, molt deteriorada des de l’atemptat
de 1922, el feu retirar-se al poblet de Begues (Barcelona) on va morir.
PORTELA
Pseudònim del militant cenetista Vicente Gil. Responsable de
l’emissió de passaports i del control de les fronteres, primer al CCMA
(juliol a octubre de 1936) i després a la Junta de Seguretat (octubre de
1936 a març de 1937).
POUM
Partit Obrer d’Unificació Marxista, fundat el setembre de 1935
per unificació del BOC i de la ICE. El juliol de 1936 comptava amb
uns 5000 militants a Catalunya. Partit leninista, que no permetia la
formació de fraccions, ni discussions o debats de cap tipus, sota pena
d’expulsió immediata, excepte durant els períodes congressuals. Criti-
cava l’estalinisme de la Unió Soviètica. El 16 de juny de 1937 fou il·le-
galitzat, el seu CC fou empresonat i els seus militants perseguits. Nin,
el seu secretari polític fou segrestat, torturat i assassinat pels soviètics.
L’Hotel Falcón, allotjament de simpatitzants estrangers del POUM, es
convertí en una presó estalinista.

188. 188 Els Comitès de Defensa de la CNT
Programa revolucionari del Proletariat
El programa revolucionari del proletariat passa per la internaci-
onalització de la revolució, la socialització de l’economia, assentar les
sòlides bases per a la supressió del valor i del treball assalariat en un
àmbit mundial, direcció de la guerra i de les milícies obreres pel pro-
letariat, organització consellista i assembleària de la societat i repressió
pel proletariat de les capes socials burgeses i petitburgeses, per a aixafar
la segura resposta armada de la contrarevolució. La principal conquesta
teòrica de Los Amigos de Durruti afirmava el caràcter totalitari de la
revolució proletària. Totalitària, és a dir, total, perquè ha de donar-se
en tots els camps: social, econòmic, polític, cultural ..., i en tots els
països, superant totes les fronteres nacionals, i era a més autoritària,
perquè s’enfrontava militarment a l’enemic de classe, és a dir, la petita
burgesia mimada pel PSUC.
PSOE
Partit Socialista Obrer Espanyol. Reformista. A Catalunya la Fe-
deració catalana del PSOE desaparegué completament en fusionar-se
amb altres tres partits per fundar el PSUC. Als governs de Madrid i
València el PSOE exercí la presidència del govern central des del 5 de
setembre de 1936 fins al final de la guerra, primer amb Largo Caba-
llero, i després amb Negrín (des del 19 de maig de 1937), encara que
aquest estigué molt influenciat pel PCE.
PSUC
Partit Socialista Unificat de Catalunya, resultat de la fusió el 24
de juliol de 1936, de quatre petits partits socialistes i comunistes. Co-
morera era el seu secretari general. Controlat per Moscou mitjançant
l’hongarès Gerö (“Pedro”), que el 1956 aixafà amb tancs la insurrecció
obrera de Budapest. Era l’únic partit de la Tercera Internacional format
per la unificació de socialistes i comunistes i era també l’únic partit
reconegut d’un país sense Estat propi.
Rabassaire
Rabassaire: emfiteuta de la vinya. Unió de Rabassaires era un par-
tit camperol i catalanista, proper a ERC

189. 189Agustín Guillamón
RUIZ, Pablo
Pablo Ruiz, milicià de la Quarta Agrupació de Gelsa de la Co-
lumna Durruti, fou a principis de març de 1937, un dels fundadors de
l’Agrupació de Los Amigos de Durruti.
SANTANA CALERO, Juan
Juan Santana Calero havia militat a les Joventuts Llibertàries de
Màlaga. Després de maig de 1937 ingressà a Los Amigos de Durruti.
SANTILLAN, Diego Abad de
Diego Abad de Santillán era l’estrafolari pseudònim de l’escriptor
i dirigent anarquista Sinesio Baudilio García Fernández (1897-1983).
El 1905 la seva família, formada per obrers i camperols pobres de les
muntanyes lleoneses, emigrà a l’Argentina. Santillán tornà a Espanya
en 1913. Cursà el batxillerat i inicià estudis universitaris. A cavall entre
Espanya i l’Argentina, prenguè contacte amb el moviment anarquista
de tots dos països. Col·laborà habitualment a La Protesta, òrgan de la
FORA. El 1922 va marxar a Alemanya per estudiar medicina, parti-
cipant al congrés de l’AIT de Berlín de 1925 i en el d’Amsterdam de
1926. El 1933 s’establí a Espanya, fugint de la policia argentina. El
1934 s’integrà a la redacció barcelonina de Solidaridad Obrera (òrgan
de la CNT catalana), dirigí Tierra y Libertad (òrgan de la FAI) i impul-
sà la revista Tiempos Nuevos. Constituí el grup Nervio, que cristal·litzà
un front anti-Nosotros, i que acollí a tots els anarquistes argentins que
arribaven a Barcelona, concedint-los durant la guerra importants càr-
recs de direcció.
Tot i que no destacà en els combats de carrer, formà part del De-
partament de Guerra del CCMA, dirigit per García Oliver. A l’estiu i
tardor de 1936 acumulà infinitud de càrrecs de responsabilitat, exercits
sempre amb idèntica ineptitud. Entre desembre de 1936 i abril de
1937 fou conseller d’Economia del govern de la Generalitat, despla-
çant en el càrrec a Joan Pau Fàbregas (que havia promulgat el Decret
de Col·lectivitzacions), sempre disposat a defensar el punt de vista del
govern en contra de la CNT. El maig de 1937 se sumà als que cridaven
a un alto el foc, per lamentar-se’n al cap de pocs dies.

190. 190 Els Comitès de Defensa de la CNT
El setembre de 1937 publicà un llibre en el qual donava per per-
duda la guerra. Visqué sense problemes la contradicció entre redactar
uns articles de teoria, immaculadament puristes, i una activitat política
col·laboracionista i favorable a la participació cenetista en les tasques
governamentals. A l’estiu de 1938 fundà la prestigiosa revista teòrica
Timón reprengué les seves tasques de traductor i reactivà les edicions
Tierra y Libertad. S’exilià a Argentina.
SANZ, Ricardo (1898-1986)
Obrer tèxtil del barri de Poblenou. Sindicalista i anarquista. El
1922 s’uní al grup Los Solidarios, amb Durruti, Ascaso, García Oli-
ver, etcètera. Organitzà a Poblenou un magatzem d’armes i un taller
de fabricació de bombes. Pres governatiu en 1925. Detingut de nou el
1926 durant 26 mesos. Inactiu entre 1928 i 1930. El 1931 es bolcà
en la formació dels quadres de defensa confederals. Formà part del
Comitè revolucionari de la insurrecció de gener de 1933. Participà
als combats de carrer del 19-20 de juliol de 1936. Durant l’estiu de
1936 treballà en l’aprovisionament de les columnes del front d’Aragó.
A la mort de Durruti fou nomenat el seu successor com a delegat de
columna (transformada amb la militarització en Divisió 26). S’exilià a
França.
SBLE
Secció Bolxevic-Leninista Espanyola. Grup trotskista ortodox, en
el qual van militar, entre d’altres, Munis, Domenico Sedran (“Carli-
ni”), Hans David Freund (“Moulin”), Erwin Wolf i Jaime Fernández.
SEGUÍ, Salvador (1887-1923)
Conegut amb l’apel·latiu de “Noi del Sucre”, fou secretari general
de la CNT entre 1918 i 1923. Nascut en una família de classe obrera,
arribà a Barcelona als dos anys. Començà a treballar a edat molt pri-
merenca, com a aprenent de pintor. Fou un autodidacta. Sindicalista
que molt aviat destacà per les seves habilitats com a orador i per la seva
capacitat de convocatòria entre els treballadors.
El 1908, es reuní a Barcelona un Congrés Obrer, que donà nai-
xement a la Federació Regional Obrera Catalana. Membre de la direc-
tiva de Solidaridad Obrera, participà activament en l’organització de

191. 191Agustín Guillamón
la resistència dels treballadors durant l’anomenada Setmana Tràgica de
Barcelona (1909). Nomenat secretari de l’Ateneu Sindicalista, durant
els anys de la Primera Guerra Mundial recorregué tot Espanya donant
a conèixer el seu ideari. En 1916 fou capaç d’acostar les postures de la
CNT i del sindicat socialista UGT, que convocaren conjuntament una
reeixida vaga general contra l’alça del preu de les subsistències.
Al congrés de la CNT de 1918 impulsà els sindicats únics, fór-
mula organitzativa que enfortí als treballadors en les seves negociacions
amb la patronal. Durant els anys que ocupà la secretària de la CNT in-
tentà frenar les activitats dels membres més violents de l’organització.
Destacà en les negociacions de la vaga de la Canadenca, que tingué lloc
entre els mesos de febrer i març de 1919, en una Barcelona ocupada
militarment. La seva decisiva intervenció al míting de la Plaça de Toros
de Les Arenes el consegrà com a orador i dirigent, propugnant la fi
pacifica de la vaga general, considerada com un èxit dels treballadors,
perquè s’havia aconseguit la jornada de 8 hores, obtenint la promesa
patronal de la propera readmissió dels acomiadats i l’alliberament de
tots els presos. La posició dels més radicals volia prosseguir la vaga
fins a aconseguir la immediata readmissió de tots els acomiadats i la
llibertat dels presos obrers, en mans privades, fins a desembocar en un
conflicte violent si no s’atenia a les seves reclamacions.
L’incompliment dels acords per part de la patronal portà a una
nova vaga general, del 24 de març al 7 d’abril, que se saldà en un
fracàs per als treballadors. L’actuació de Seguí fou durament criticada
pels partidaris de mantenir la vaga fins a aconseguir tots els objectius
proposats.
A finals de l’any 1919, la patronal declarà un lock out general a la
ciutat de Barcelona, que utilitzà policia, exèrcit, Guàrdia Civil, some-
tent i pistolers a sou contra els sindicalistes de la CNT, alhora que la
classe obrera barcelonina intentava sobreviure a la fam provocada per
la manca de salaris.
El novembre de 1920, Seguí fou deportat al castell de la Mola, a
Maó (Menorca), on romangué empresonat durant molts mesos. Des-
prés del seu alliberament, l’abril de 1922, signà al costat de Pestaña,
Peiró i Viadiu una “declaració política”, que defensava la funció po-
lítica dels sindicats, encara que al marge dels partits tradicionals i del
parlamentarisme.
Morí assassinat per pistolers a sou de la patronal el 10 de març
de 1923, al carrer de la Cadena de Barcelona, mentre passejava amb el
cenetista Francesc Comas Pagès. (“Peronas”).

192. 192 Els Comitès de Defensa de la CNT
SESÉ, Antonio
Antonio Sesé Artaso s’inicià com a sindicalista a la CNT. Mi-
lità a la Federació Comunista Catalano-Balear i fou cofundador del
BOC. El 1932 ingressà al Partit Comunista de Catalunya, integrant-se
al PSUC el juliol de 1936. Substituí a José del Barrio (nomenat delegat
de la Columna Karl Marx) a la secretaria de la UGT catalana. A la
primavera de 1937 fou un dels protagonistes de l’enfrontament amb
la CNT. Durant les Jornades de Maig de 1937 fou nomenat conseller
sense cartera, sent assassinat (5 maig 1937) en un tiroteig al carrer
Casp, davant del Sindicat de l’Espectacle de la CNT, quan anava a
prendre possessió del seu càrrec al Palau de la Generalitat.
Sindicat Únic
El Congrés de Sants de la Confederació Regional del Treball de
Catalunya, es reuní en aquesta barriada barcelonina del 28 de juny a l’1
de juliol de 1918. Els grans èxits d’aquest congrés foren l’acció directa
i el sindicat únic o de ram. S’aprovà a més la necessitat de sindicació
de la dona i acabar a tota costa amb l’explotació dels menors d’edat.
S’acordà no realitzar hores extres mentre existissin treballadors a l’atur.
S’acordà que els oficis que ja haguéssin aconseguit la jornada de vuit
hores, ajudarien als que encara no ho havien aconseguit. S’havia d’anar
en direcció a l’obtenció del salari únic.
El major assoliment fou el de l’organització de la CNT en sin-
dicats únics. Es tractava d’acabar amb la vella organització gremial en
diversos oficis, amb interessos diferents a l’interior d’una mateixa fà-
brica o empresa. Es dissolien les diverses societats autònomes d’ofici, i
es presentava una organització unida i única de tots els treballadors en
cada ram industrial. En una fàbrica tèxtil, per exemple, desapareixien
les diverses divisions per oficis: filadora, teixidora, calderer, maquinis-
ta, etcètera, i es fusionaven tots al sindicat únic tèxtil, donant una gran
força organitzativa als treballadors davant l’empresari, que en cas de
vaga no podia incidir en la divisió entre diferents oficis dins la seva
empresa. El mateix succeïa amb el sindicat únic de la fusta, de sanitat,
de la construcció, de banca, etcètera. Desapareixien els vells sindicats
d’ofici a favor dels sindicats únics en cada ram industrial.

193. 193Agustín Guillamón
El sindicat únic implicava un major grau d’unitat enfront de la
patronal i facilitava estratègies com la vaga general i l’acció directa. La
defensa del sindicat únic fou encapçalada per Salvador Seguí i Emilio
Mira, els qui digueren que: “davant de la classe patronal solidària i
organitzada, els treballadors s’han de mostrar units”.
Sindicat d’Oficis Varis
Els sindicats únics s’organitzaven en cada ram industrial. Existien,
doncs, a Barcelona, el sindicat únic de la fusta, de la construcció, del
tèxtil, d’hostaleria, de sanitat, etcètera. Però en un poble petit on no
existia capacitat numèrica per crear diversos sindicats únics de ram,
apareixia el Sindicat únic d’Oficis Varis, que agrupava a tots els tre-
balladors d’aquest petit poble, sense distinció professional alguna. A
Barcelona també existia un Sindicat Únic d’Oficis Varis, que agrupava
aquells treballadors que no podien sindicar-se en cap dels sindicats de
ram ja existents, perquè no existia encara tal sindicat, ja fos per falta de
nombre suficient de treballadors o perquè estava en procés de constitu-
ció: era el cas d’intel·lectuals, artistes, etcètera.
Socialització versus Col·lectivització
A la primavera de 1937 es produí una creixent oposició de la
socialització, propugnada pels treballadors, a la col·lectivització, ges-
tionada i manipulada per la Generalitat. D’una banda, el govern de
la Generalitat, recolzat socialment en sectors petit burgesos: adminis-
tratius, tècnics, antics empresaris, professions liberals i fins i tot obrers
d’ideologia estalinista o dretana, enquadrats moltes vegades a la UGT,
emprengué una ofensiva per incrementar el seu control de les empre-
ses, basant-se en el Decret de Col·lectivitzacions i en l’aplicació de la
bateria de decrets financers, aprovats per Tarradellas a S’Agaró, al gener
de 1937. De forma paral·lela el sector radical de la militància cenetista
intentà SOCIALITZAR la producció, la qual cosa implicava incre-
mentar el poder dels Sindicats d’Indústria a les empreses. La SOCIA-
LITZACIÓ, per a aquest sector radical de la CNT, suposava la direcció
de l’economia catalana pels Sindicats (de la CNT) i trencar amb la
dinàmica del capitalisme sindical, establint un repartiment equitatiu
de la riquesa que acabés amb les escandaloses diferències entre treballa-
dors d’indústries col·lectivitzades riques o pobres, i d’aquests amb els
aturats. Aquesta direcció d’UNA ECONOMIA catalana socialitzada

194. 194 Els Comitès de Defensa de la CNT
exigia al seu torn la creació d’organismes adequats dins de la CNT,
això és la substitució dels Sindicats Únics (apropiats per a sostenir una
vaga, però no per dirigir les empreses) per Sindicats d’Indústria (millor
preparats per gestionar els diferents sectors econòmics), que es realitzà
en els primers mesos de 1937. La SOCIALITZACIÓ de l’economia
catalana suposava la direcció de l’economia (i de la guerra) per la CNT,
i això al seu torn exigia suprimir el govern de la Generalitat.
Així, doncs, l’ofensiva contrarevolucionària de la Generalitat per
incrementar el seu control, estenent-lo a cada empresa, xocà frontal-
ment amb l’intent de socialització del sector radical de la CNT.
Durant la primavera de 1937, s’entaulà una lluita empresa a em-
presa, en la qual les assemblees que havien d’aprovar la socialització
foren pressionades i manipulades de formes molt diferents, des de la
maniobra politiquera més roïna a la utilització de les forces de la poli-
cia. En aquest dur enfrontament empresa a empresa, que els comitès
superiors de la CNT mai volgueren centralitzar, perquè hagués suposat
trencar el pacte d’unitat antifeixista, es donà una separació cada ve-
gada més evident i “dolorosa” a la militància sindical, entre el sector
col·laboracionista i el sector radical de la CNT. En aquest intent de
socialització de l’economia catalana, la militància radical cenetista in-
tentà disputar a la militància col·laboracionista el suport de la majoria
de l’afiliació sindical. Però aquesta militància radical gairebé sempre
fou minoritària en les assemblees de fàbrica, donat l’allau d’afiliacions
oportunistes posteriors al 19 de juliol i a la sagnia que la mateixa re-
volució havia causat entre els revolucionaris, enrolats en les Milícies o
ascendits a càrrecs de responsabilitat.
Exemples d’aquest combat de la socialització contra la col·lectivit-
zació, manipulada per la Generalitat, són aquests fullets:
Sindicato de la Indústria Siderometalúrgica de Barcelona CNT-AIT,
¿Colectivización? ¿Nacionalitzacion? No: Socialización. Imp. Primero de
mayo, Barcelona, 1937.
Memoria del Primer Congreso Regional de Sindicatos de la Indús-
tria de la Edificación, Madera y Decoración, Gráficas Inicial, Barcelona,
1937.
Escriben los protagonistas: Balancess per la historia. Las colectivi-
zaciones y la autogestion obrera durante la Guerra Civil Española. Sin
indicar editor, fecha ni lugar.

195. 195Agustín Guillamón
TARRADELLAS, Josep (1899-1988)
Polític catalanista burgès. Secretari particular de Macià, que es
casà amb la seva filla. El 1931 fou triat diputat i al desembre entrà al
govern de la Generalitat, ocupant les carteres de Governació i Sanitat.
Fou processat pels fets d’octubre de 1934. A l’inici de la guerra es posà
a les ordres de Companys, president de la Generalitat, en un moment
d’abandó generalitzat de càrrecs públics per part d’ERC. Conseller de
Serveis Públics al juliol-setembre de 1936. Primer ministre (“Conseller
Primer”) del Consell de la Generalitat des de setembre de 1936 fins a
maig de 1937, exercint posteriorment la conselleria d’Hisenda. Exiliat
a França, el 1954 fou elegit president de la Generalitat, càrrec en el
qual fou reconegut el 1977, i que constitueix una de les principals fites
de l’anomenada Transició. Cessà en el seu càrrec el 1980.
Toryho, Jacinto
Periodista anarquista. El 1932 era redactor de Solidaridad Obrera
i de Tierra y Libertad. El 1933 ingressà al grup anarquista A. Després
de les jornades revolucionàries de juliol organitzà un Servei de Premsa
i Propaganda de la CNT-FAI. El novembre de 1936 substituí a Liberto
Callejas a la direcció de Solidaridad Obrera, netejant la redacció dels
veterans redactors anarquistes, substituïts per professionals burgesos
i ideòlegs del col·laboracionisme. Prototip del buròcrata enquistat al
seu càrrec. La seva ineptitud i prepotència, el descontentament dels
sindicats i la irritació dels lectors aconseguiren finalment que, al març
de 1938, fos cessat com a director de Solidaridad Obrera. S’exilià a
Argentina.
Trentistes
Els trentistes es definien com a revolucionaris gradualistes i sindi-
calistes purs, contraris a les “boges” insurreccions dels faístes. Preferien
l’acció sindical a llarg termini que l’acció insurreccional immediata,
però precipitada, que atreia la repressió i la desorganització.
El Manifest dels Trenta d’agost de 1931, estava signat, entre
d’altres, per Progreso Alfarache, Roldán Cortada (que va acabar a la
UGT), Juan López (va arribar a ministre d’Indústria de la República),
Joan Peiró (destacadíssim sindicalista i home de gran prestigi), Angel
Pestaña i altres.

196. 196 Els Comitès de Defensa de la CNT
La principal conseqüència del Manifest dels Trenta fou l’escissió
de la CNT, i l’aparició dels anomenats Sindicats d’Oposició, que fun-
darien al gener de 1933 la Federació Sindicalista Llibertària (FSL).
La FSL a Catalunya assolí una gran força en poblacions com Sa-
badell, Mataró, Badalona, Manresa, etcètera. També assolí gran força a
la regió valenciana. Agrupà a uns 65.000 afiliats.
L’escissió no es resolgué fins al Congrés de Saragossa, el maig de
1936, pocs mesos abans de l’inici de la Guerra civil. Joan Peiró tornà a
la CNT reunificada amb tot el seu enorme prestigi intacte.
Angel Pestaña abandonà la FSL i fundà un minúscul Partit Sindi-
calista, l’abril de 1934, que el marginà de la resta del món confederal i
que pot considerar-se com un gran fracàs personal i polític.
UGT
Sindicat socialista, minoritari al juliol de 1936. Creixé enorme-
ment per afiliació de botiguers, petit-burgesos i anticenetistes, gràcies
a la política contrarevolucionària estalinista, que el convertí en corretja
de transmissió de les ordres del PSUC.
UNITAT ANTIFEIXISTA
L’absència d’una organització, avantguarda o plataforma, capaç
de defensar el programa històric del proletariat, fou determinant, per-
què permeté i impulsà que totes les organitzacions obreres assumis-
sin el programa burgès d’unitat antifeixista (unitat sagrada de la classe
obrera amb la burgesia democràtica i republicana), amb l’objectiu únic
de guanyar la guerra al feixisme. Les avantguardes revolucionàries que
sorgiren, com Los Amigos de Durruti, l’esquerra del POUM (Rebull),
alguns grups anarquistes de la Federació Local de Barcelona, les Joven-
tuts Llibertàries de Catalunya, o la SBLE (Munis), ho feren tard i ma-
lament, i foren aixafades en el seu intent, molt debilitat-, de presentar
una alternativa revolucionària, capaç de trencar amb l’opció burgesa
entre feixisme i antifeixisme.

197. 197Agustín Guillamón
USC
Unió Socialista de Catalunya fou fundada el 1923. Joan Como-
rera fou nomenat el seu secretari general en 1932. Fou un dels quatre
petits partits que el 24 de juliol de 1936 s’unificaren per constituir el
PSUC.
VINALESA
El 8 de març de 1937 s’inicià, a Vinalesa (València), violents en-
frontaments armats entre anarquistes, contraris a la militarització, i
la Guàrdia d’assalt, que volia forçar el seu retorn al front, produint
diversos morts i ferits per ambdues parts. Es detingué més de 200 anar-
cosindicalistes, dels quals 92 eren milicians de la Columna de Ferro.
Finalment, el 21 de març, la Columna de Ferro acceptà la militaritza-
ció, convertint-se en la Brigada 843.

199. 199
Bibliografia
utilitzada
1.- Llibres, documents i fullets
ABAD DE SANTILLÁN, Diego: Por qué perdimos la guerra. Pla-
za Janés, Esplugues del Llobregat, 1977.
Aceptación de un proyecto de organización conspirativa. (Barce-
lona, maig de 1937).
Acta del Ple de Militants de Barcelona, celebrat el dia 5 de desem-
bre de 1936.
Acta del Ple de Sindicats i Barriades celebrat el dia 20 de novem-
bre de 1936, a las deu del matí.
Acta del Ple Local de Grups Anarquistes de Barcelona, celebrat el
dia [il·legible] de juny de 1936.
Actas de les reunions de Companys amb Herrera i Escorza del 11
i 13 d’abril de 1937.
ALCÓN, Marcos: “Recordando el 19 de Julio de 1936. Intuición
de la militancia anónima”. Espoir (20 juliol 1975).
Apuntes de la reunión celebrada el día 3 de enero de 1937. [Se-
cretariat de Patrulles de Control].

200. 200 Els Comitès de Defensa de la CNT
AIT: “Rapport sur l´activité de la CNT d´Espagne (16 décembre
1932 - 26 février 1933) ”. Informe realitzat por A. Shapiro, amb ajuda
de E. Carbó. Introducció i notes de Frank Mintz. Fondation Pierre
Besnard (2005).
BENGOECHEA, Soledad: Reacció en temps de canvi, La patronal
catalana davant la República (1931-1936). D´ahir per vui (3), Barce-
lona, 2005.
BERENGUER, Sara: Entre el sol y la tormenta. Seuba ediciones,
Calella, 1988.
- Correspondencia con A. Guillamón (2009).
CAMINAL, Miquel: Joan Comorera. Guerra i revolució (1936-
1939). Empúries, Barcelona, 1984, vol. II.
CARBALLEIRA MOMBRIÓ, Ángel: Apuntes sobre “De mi paso
por la vida” de José Peirats. Comentarios acreca del prólogo de Enric Uce-
lay-Da Cal. REDHIC, (França), 2010.
Comité de Defensa Confederal de Barcelona: “Comité de Defen-
sa de la Barriada Poblet, Clot y Martín de Provensals, salud. (Barcelo-
na, 27 de maig de 1937)”.
Comité de Defensa Confederal de Barcelona: “Plan de estructu-
ración de los Comités de Defensa”. [Cap a finals de març].
Comité Nacional de los Comités de defensa: “Ponencia sobre la
constitución de los Comités de Defensa (11 d’octubre de 1934)”.
DALMAU, Marc y MIRÓ, Iván: Les cooperatives obreres de Sants.
Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). La Ciutat
Invisible, Barcelona, 2010.
Declaració manuscrita de Servando Meana Miranda, capità de
l’arma d’Aviació.
EALHAM, Chris: La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto
1898-1937. Alianza Editorial, Madrid, 2005.

201. 201Agustín Guillamón
FÀBREGAS, Joan P.: Els Factors Econòmics. Oficines de de Propa-
ganda CNT-FAI, Barcelona, 1937.
FAI: “Informe que este Comité de Relaciones de Grupos Anar-
quistas de Cataluña presenta a los camaradas de la Región (març
1937?)”.
FONTANA, José María: Los catalanes en la guerra de España.
Acervo, Barcelona, 1977.
GARCÍA OLIVER, Juan: “Ce que fut le 19 de juillet”. Le Liber-
taire (18-8-1938).
- El eco de los pasos. Ruedo Ibérico, París, 1978.
GODICHEAU, François: Represión et Ordre Public en Catalogne
pendant la guerre civil (1936-1939). Thése. École des Hautes Etudes en
Sciences Sociales (2001).
GÓMEZ, Freddy: “Entrevista con Juan García Oliver, registrada
el 29-6-1977 en París (França)”. Fullet. Fundació Salvador Seguí, Ma-
drid, 1990.
GORKIN, Julián: “Réunion du sous-secrétariat international du
POUM – 14 mai 1937”.
Grupos anarquistas Indomables, Nervio, Nosotros, Tierra Libre
y Germen: “Comité Local de Preparación Revolucionaria”. Ponència,
presentada a la Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona, el
gener de 1935.
GUILLAMÓN, Agustín: “Josep Rebull de 1937 a 1939. La críti-
ca interna a la política del CE del POUM sobre la Guerra de España”.
Balance números 19 i 20 (2000).
- “La NKVD y el SIM en Barcelona. Algunos informes de Gerö
sobre la Guerra de España”. Balance número 22 (novembre 2001).

202. 202 Els Comitès de Defensa de la CNT
- Barricadas en Barcelona. Espartaco Internacional, Barcelona,
2007. [Traducció al francès a Éditions Spartacus, Paris, 2009].
- La revolución de los comités. Hambre y violencia en la Barcelo-
na revolucionaria. De julio a diciembre de 1936. Aldarull, Barcelona,
2012.
LACRUZ, Francisco: El alzamiento, la revolución y el terror en
Barcelona. Librería Arysel, Barcelona, 1943.
LÓPEZ SÁNCHEZ, Pere: Rastros de rostros en un prado rojo (y
negro). Virus, Barcelona, 2013.
MARIN, Dolors: Anarquistas. Un siglo de movimiento libertario en
España. Ariel, Barcelona, 2010.
MÁRQUEZ, José Manuel y GALLARDO, Juan José: Ortiz. Ge-
neral sin dios ni amo. Hacer, Barcelona, 1999.
“Memoria que la Comisión de Abastos de la barriada de Sans
presenta a los Sindicatos de la misma”. Solidaridad Obrera (25 d’agost
de 1936), pp. 6 i 7.
Memoria sobre industria de guerra. Document número 4.
MUNIS, G.: Jalones de derrota, promesa de victoria. Crítica y teoría
de la revolución española (1930-1939). Muñoz Moya, Brenes, 2003.
NELLES, Dieter; LINSE, Ulrich; PIOTROWSKI, Harald;
GARCÍA, Carlos: Antifascistas alemanes en Barcelona (1933-1939). El
grupo DAS: sus actividades contra la red nazi y en el frente de Aragón.
Sintra, Barcelona, 2010.
NIN, André: “Le problème des organes du pouvoir dans la Ré-
volution espagnole”. Juillet. Revue Internationale du POUM, Barcelo-
na-Paris, nº 1 (juin 1937). [Traduït al castellà per Agustín Guillamón
i publicat a Balance nº 2 (1995)].
PAZ, Abel: Durruti, el proletariado en armas. Bruguera, Barcelo-
na, 1978.

203. 203Agustín Guillamón
PEIRATS, Josep: De mi paso por la vida. Memorias. Flor del Vi-
ento, Barcelona, 2009.
POZO GONZÁLEZ, Josep Antoni: El poder revolucionari a Ca-
talunya durant els mesos de juliol a octubre de 1936. Crisi i recomposició
de l´Estat. Tesi doctoral. Universitat Autónoma de Barcelona (2002).
Reunió de comités celebrada el 2 de desembre 1936.
Reunió del Comité realitzada el dia 22 d’agost de 1936.
ROCA, Francesc: Política, economía y espacio. La política territo-
rial en Cataluña (1936-1939). Ediciones del Serbal, Barcelona, 1983.
ROMERO, Luís: Tres días de Julio. Ariel, Barcelona, 1976 (No-
vela).
SANZ, Carles: La CNT en pie. Anomia, Barcelona-Sabadell,
2010.
SANZ, Ricardo: “Francisco Ascaso”. Text mecanografiat.
Segona sessió del Ple Local de Grups Anarquistes de Barcelona
[…] convocat a la sala d’actes de la Casa CNT-FAI, amb assistència
dels Grups de Defensa Confederal i Joventuts Llibertàries. (Barcelona,
24 d’abril 1937).
SESÉ, Antonio; BARRIO, José del; COMORERA, Juan: Nuestra
situación política actual. Discursos pronunciados en el Gran Price el día
20 de diciembre de 1936. Fullet, PSU-UGT, s.d..
Sumari de la Causa criminal contra Antonio Conesa Martínez,
José Conesa Martínez i Antonio Ordaz Lázaro.
TARRRADELLAS, Josep: “La crisi política prèvia als Fets de
Maig. 26 dies de desgovern a la Generalitat”. Informe.

204. 204 Els Comitès de Defensa de la CNT
2.- Diaris
Alerta…! (1937).
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (1936-1938).
Más Lejos (1936).
Solidaridad Obrera (1936-1938).
Treball (1936-1938).
La Vanguardia (1936-1938).

205. 205Agustín Guillamón
Índex
Pròleg.....................................................................................................7
Introducció............................................................................................13
De l’informe de Shapiro a la ponència d’octubre de 1934.......................17
El Comitè Local de Preparació Revolucionària.......................................25
Diferències entre grups de defensa, grups d’afinitat i grups d’acció.........29
Crítiques de la FAI de Barcelona als conceptes
“Exèrcit” i de“Poder” del grup Nosotros (1936)................................37
La insurrecció obrera del 19 i 20 de juliol:
els Comitès de Defensa derroten l’Exèrcit.........................................45
Els Comitès Revolucionaris de Barri, les Milícies Populars
i la situació revolucionària de juliol de 1936......................................65
El funcionament assembleari dels Comitès de Defensa
i dels comitès de proveïment.............................................................77
Del fracàs militar del CCMA a la militarització......................................85
Els Comitès de Defensa, o tot o res: de potencials òrgans
de poder obrer a submisos annexes armats dels sindicats....................93
La Guerra del Pa.....................................................................................105
La radicalització de la FAI de Barcelona pels Comitès de Defensa...........119
Els Comitès de Defensa el Maig de 1937
i la seva definitiva dissolució..............................................................135
Conclusions...........................................................................................143
Annexos.................................................................................................147
Glossari..................................................................................................155
Bibliografia utilitzada.............................................................................199

207. Aquest llibre s’acabà d’imprimir a
l’Impremta el Taller durant
el juliol de 2016
ebook volant
impremta manent

209. 1- Barricada aixecada el 19 de juliol de 1936 al Paral·lel, davant
de «El Molino». Aqui, els Comitès de Defensa i el Sindicat de la Fusta
de la CNT derrotaren a l’exèrcit sollevat.
2-Passis i autoritzacions de comitès revolucionaris.

210. 3-Durruti al Front d’Aragó
4-Volant llençat a les barricades per Los Amigos de Durruti, el
5 de maig de 1937.

211. 5-La reproducció d’aquest volant al número de La Batalla (òr-
gan del POUM) del 6 de maig de 1937.
6-Cartell de Los Amigos de Durruti, enganxat als murs i arbres
dels carrers de Barcelona, a finals d’abril de 1937.

212. 7-Barricades a les Rambles. Maig de 1937.
8-Barricada aixecada, el maig de 1937, a Les Rambles, a l’alçada
del carrer Fivaller (avui Ferran). Detall de les cintes protectores dels
aparadors.

213. 9-Sacs de terra protegint un portal a Les Rambles. A la paret
està fixat el cartell que anuncia un acte de Los Amigos de Durruti al
Teatro Goya.
10-Barricada aixecada, el Maig de 1937, a la Vila de Gràcia. Els
aparadors apareixen artisticament decorats amb les cintes d’obligada
instal·lació, protectores de l’esclafit dels vidres per efecte dels bom-
bardejos.

214. 11-Barricada aixecada el Maig de 1937 a la plaça Dostoievsky
(avui Plaça de l’Àngel) a l’inici del carrer Llibreteria. Aquesta foto
correspòn a la visió que es té de la barricada sortint del portal on
vivia Berneri, mirant a la dreta, cap al Palau de la Generalitat. Estava
situada enfront el Sindicat d’Aigua, Llum i Força (electricitat) de la
UGT. Aquesta barricada havia estat aixecada per militants del PSUC
per protegir qualsevol avenç que es volgués fer dse de la Via Laietana
per atacar la Generalitat.
12-Visió de la mateixa barricada des del carrer Llibreteria.
Al fons, sota la bandera, un cartell que diu Sindicat de Treballadors de
Aigua, Llum i Força de la UGT, en un edifici situat a la Via Durruti
(Via Laietana). A l’esquerra, entre dues columnes, el portal on vivia

215. Berneri, a la Plaça de l’Àngel (Dostoievski), número 2, segon, primera.
La foto mostra clarament que el portal de l’edifici on vivia Ber-
neri, es trobava a mercè del foc creuat entre la barricada del PSUC i els
balcons del sindicat de la UGT.
A la foto es pot apreciar, a més a més, que el portal de la casa on
vivia Berneri, estava rodejat per una barricada que anava des de Via
Durruti (avui Laietana) fins al centre de la plaça Dostoievski (avui Pla-
ça de l’Àngel). Ningú podia entrar o sortir del portal sense el permís
dels amos de la barricada. Al terrat de l’edifici s’havien emplaçat metra-
lladores per disparar cap a la Via Durruti i la Casa CNT-FAI, situada
a uns dos-cents metres.
Així, doncs, el lloc estava totalment controlat pel PSUC-UGT:
la barricada del carrer Llibreteria, la barricada de la plaça i la seu del
sindicat ugetista. Era una norma elemental de seguretat que els esta-
linistes indaguéssin i registréssin els pisos de l’edifici on vivia Berneri,
que estava al bell mig del centre del sistema defensiu estalinista.
Berneri i Barbieri estaven al pitjor lloc possible, en el pitjor dels
moments.
Identificats en una primera visita (diamarts, 4 de maig a les deu
del matí) els anarquistes italians que vivien a l’edifici; incautades les
armes (tres fusells) en un segon registre (dimarts 4 a les 3 de la tarda)
se’ls hi va donar l’ordre de no abandonar l’edifici; a la tercera ocasió
tornaren amb l’«ordre superior» de detenir Berneri i Barbieri (dimecres
5 de maig de 1937, a les sis de la tarda).
La nit del 5 al 6 de maig el cadàver de Berneri aparegué molt a
prop del Palau de la Generalitat, amb prou feines a cinquanta metres
de la Plaça de l’Àngel. El cadàver de Barbieri fou trobat a les Rambles.
Només els estalinistes pogueren detenir-los, només els estalinistes
pogueren assassinar-los, només uns pocs homes podien donar l’ordre
superior de l’execució.

216. 13-Passis i autoritzacions dels comitès revolucionaris.