Escrit a delCamp.cat

1. Drets nacionals, i què més?
En les últimes setmanes estem assistint a un debat que tot i que aclapara gairebé la totalitat
de tertúlies, columnes i articles, és al mateix temps, pobríssim en els continguts. Estem en
un aïllament dels drets nacionals de la resta de drets que tenim com a persones lliures i
democràtiques, i que van directament lligats amb els primers.
Sense anar més lluny, se’ns presenta un president de la Generalitat com aquell que ha posat
sobre la taula el dret nacional, però no se’ns parla de quina és la Catalunya que aquest
mateix president vol per demà, ni es diu res de la que està construint. Se’ns parla, només,
d’una fita, del dret a l’autodeterminació.
Però en realitat, el president Mas és el mateix que ens ha tancat plantes d’hospitals i ens ha
reduït el nombre de professores i professors a l’escola pública aquest mateix mes de
setembre, i lligar aquests conceptes no és ni demagògic, ni populista, és simplement
contextualitzar el debat. Perquè quan parlem del dret a l’autodeterminació parlem d’una
possible construcció estatal catalana, i la veritat, no puc concebre unes estructures estatals
catalanes amb un govern que se les carrega.
Els drets nacionals, per tant, no poden estar deslligats dels drets socials i laborals, perquè en
una possible Catalunya independent, jo vull saber el model sanitari i educatiu, entre molts
altres temes, pel que apostaríem. La possible emancipació, doncs, no ha de ser simplement
amb l’estat espanyol, sinó que també hauria d’incloure, o com a mínim parlar, sobre una
alternativa real al model que a ells els agrada dir d’austeritat i que en realitat és l’aplicació
ideològica d’una mena de neoliberalisme, però socialitzant les pèrdues d’alguns sectors.
És a dir, el 25N no estarem davant d’un referèndum d’autodeterminació, sinó d’unes
eleccions legislatives avançades, en les que es votarà per molt més que els drets nacionals.
Dit d’una altra manera, sembla que hi ha especial interès en limitar-nos el debat per així
aconseguir una legitimació de tot allò que no es parla, de les retallades, de l’augment de les
taxes universitàries, de l’euro per recepta, i d’altres mesures aplicades pel Govern de
Catalunya.
En definitiva, sembla com si ens volguessin amagar tot el que queda més enllà del dret a
l’autodeterminació per així aconseguir una majoria àmplia per aplicar la resta de polítiques
sense explicar-les, i escapar-se de justificar les que ja han fet. I això també serveix per
aquells sectors que qualsevol cosa que olori a democràcia unida a Catalunya els fa saltar
totes les alarmes, obviant que el dret a l’autodeterminació és tant democràtic que els
permetria, fins i tot, votar que no a la independència. Aquests dos grans blocs, però, són de
cara a l’aparador, perquè masses vegades voten conjuntament en les nostres institucions
legislatives, sense anar més lluny, la llei d’estabilitat pressupostària.
Per tant, drets nacionals, sí, però també drets socials i laborals, perquè sense aquests
segons podem tenir estat, sí, però mai podrem tenir cohesió social per assolir una societat el
més igualitària i justa possible.