Quin és el contingut democràtic de les conclusions de la comissió del procés constituent? Aquesta anàlisi té la pretensió de despertar l'aparell crític de la raó ciutadana a la llum de la problemàtica política que viu avui Catalunya i el conjunt de l'Estat espanyol.

1. 1
Introducció
Molt sovint es qüestiona la importància de la filosofia al món actual, un món que ha
perdut la seva capacitat crítica i que ha fet esdevenir al subjecte una part d’allò que
Émile Durkheim va anomenar le fait sociale1
, o una peça més del concepte de massa de
T. Adorno i/o de W. Benjamin de principis del segle passat2
, o de molts més pensadors
moderns i contemporanis que van advertir la necessitat de la filosofia com a eina per a
combatre el control i la situació de dominació de l’elit política sobre el ciutadà.
L’actualitat política és un context on totes aquestes reflexions cobren més vigència que
mai en tot el període de la democràcia, i molt concretament en el nostre país, ja que les
necessitats creades per la societat han anestesiat la racionalitat ciutadana, que presenta
greus dificultats ja per satisfer les seves pulsions hedonistes, però encara més per
respondre degudament a les argumentacions i demagògies de les polítiques que, per
desgracia, es fan cada cop més populars al nostre país.
En aquest text es tracta de donar resposta a dues qüestions de capital importància, a
saber: la primera respon a per a què serveix la filosofia en una època tecnificada i
“cientificista” on s’ha canviat la pregunta per “el què” per la pregunta per “el com” o
“per a què”, perdent d’aquesta manera el sentit dels continguts de les coses, i buscant
únicament la seva funcionalitat. La segona, és la de tractar que tot el que llegeixi aquest
text sigui capaç de fer aparèixer en la seva ment una sospita sobre el document que es
tractarà i que, per tant, no assumeixi cap projecte polític com el que aquí es pretén
1
“En efecto, aunque tales hechos pertencen a nuestro interior por definición, la conciencia que de ellos
tenemos no nos revela ni su naturaleza interna ni su origen. Como mucho, hace que los conozcamos hasta
cierto punto, pero sólo como las sensaciones nos hacen conocer el calor o la luz, [... ] esa conciencia nos
da de ellos impresiones confusas, pasajeras, subjetivas, pero no ideas claras y concretas [...]. Con mucha
más razón debe ser así el estudio de los hechos sociales, pues la conciencia no podría ser más competente
para conocerlos[...]. la mayor parte de las instituciones sociales nos son legadas, ya hechas, por las
generaciones anteriores; nada tuvimos que ver en su formación y, por consiguiente, no es interrogándonos
sobre ellas como podremos averiguar las causas que les dieron nacimiento. [...] aún en los casos que sí
hemos colaborado en su formación, apenas si podemos entrever, y eso de la manera más confusa y, a
menudo, más inexacta, las verdaderas razones que nos han movido a obrar [...]. ” (Durkheim, É., Las
reglas del método sociológico, Fondo de Cultura Económica de México, México (20012
): pàg. 15-18).
2
El concepte de “massa social” es troba sota la noció d’ ”Industria cultural”:
“Reducidos a material estadístico, los consumidores son distribuidos sobre los mapas de las oficinas de
investigación, que ya no se diferencian de las de propaganda, en grupos según ingresos, en campos rojos,
verdes y azules” (Adorno, T. & Horkheimer, M., La Industria Cultural, En: Dialéctica de la Ilustración,
Ed. AKAL, Madrid (20072
): pàg. 136).
“Bajo el monopolio privado de la cultura, <<la tiranía deja el cuerpo y va derecha al alma. El amo ya no
dice: ‘pensad como yo o moriréis’. Dice: ‘Sois libres de no pensar como yo. Vuestra vida, vuestros
bienes, todo lo conservaréis, pero a partir de ese día seréis un extraño entre nosotros’>>. [...] Las masas
tienen lo que desean. Por eso se aferran sin dudarlo a la ideología con la que se les esclaviza.” (Adorno;
2007: pàg. 146).
José González Fuxà

2. 2
analitzar com a quelcom de necessitat imperativa, sense haver fet una reflexió profunda
i objectiva de les coses que allà s’hi especifiquen.
Per tant, amb aquesta anàlisi es persegueix respondre a la necessitat de la filosofia com
a productora d’una necessària capacitat crítica que permeti a la ciutadania tornar a
comprendre que, en un estat de dret, la classe política esdevé empleada de la ciutadania
i que, per tant, té l’obligació democràtica de vetllar pel benestar i l’estabilitat de la
comunitat i, al mateix temps, que permeti veure que tot projecte polític adreçat a
qualsevol cosa que no persegueixi aquest objectiu esdevé secundari, a més de fer
evident la incapacitat del gestor de satisfer les necessitats per a les quals la ciutadania
l’ha nomenat.
Anàlisi crítica sobre el document “Conclusions de la comissió d’Estudi del Procés
Constituent” aprovat pel Parlament de Catalunya el 27 de Juliol del 2016.
Amb el ben entès que tot membre d’una comunitat hauria de pensar la política de
manera que posés en el punt de mira el bé de la comunitat, i per tant, la procuració del
benestar i la felicitat (que passa inequívocament per la gestió econòmica, però també per
la dimensió politicosimbòlica natural i inherent a les comunitats, així com pel respecte a
l’autoritat delegada degudament i a les lleis de comú acord), pretenc fer pública aquesta
breu anàlisi del document aprovat pel Parlament de Catalunya a tenor de les conclusions
del “procés constituent”3
, per fer palesa la intensitat democràtica que el forja i que
n’emana.
Per començar, es referirà a la primera de les conclusions on s’explica la necessitat d’una
via de desconnexió i de l’activació d’un procés constituent propi, a la llum de la
impossibilitat del dret a decidir del poble català4
.
La clau per entendre el que es demanda en aquesta primera conclusió sembla ser el
concepte de dret: ara bé, la noció de dret no és quelcom fàcil de definir. El dret sembla
que refereix a un tipus concret de relació que hom té amb aquelles coses que, en algun
3
S’adjunta el document en un annexa: Conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent
(CCEPC), Parlament de Catalunya.
4
“1. Actualment, no hi ha cap marge d’acció per al reconeixement del dret a decidir del poble català dins
el marc jurídic constitucional i legal espanyol. L’única manera possible d’exercir aquest dret és per la via
de la desconnexió i l’activació d’un procés constituent propi.” (CCEPC, conclusió 1: pàg.1).

3. 3
sentit, li pertanyen, és a dir, el dret actua com la vinculació entre el subjecte i alguna
cosa de la seva propietat. Això implica que l’existència del dret pressuposa
necessariament l’existència de la propietat, perquè el seu caràcter essencialment
protector només pot explicar-se a través de la por a la pèrdua. ¿Quina funcionalitat té,
per tant, una fórmula jurídica que pretén protegir quelcom que no té existència?
L’enunciar aquesta necessitat d’un dret a decidir en aquests termes fa caure les
principals conviccions comunistes i/o antisistemes que puguin haver influenciat el
document perquè, al pressuposar una propietat col·lectiva (les dimensions territorials i
de poder d’un poble, però també les dimensions metafísiques d’aquest), s’està
pressuposant simultàniament la mateixa cosa com a propietat privada de cadascun dels
membres de la comunitat (donat que una aprovació col·lectiva exigeix la convergència
de la majoria de les aprovacions particulars). En conseqüència, no sembla que hagi de
ser efectiu per a evitar aquesta crítica referir al concepte de propietat col·lectiva, ja que
aquest concepte s’ha d’aplicar a la totalitat d’una comunitat, i això en el cas català
només s’està contemplant d’una part menor a la meitat dels membres de la societat, fet
que permet deduir que aquest procés pugui estar inspirat en aquesta propietat privada:
¿és dret a decidir de tots o dret a conservar d’alguns?
Malgrat això, si es concedeix la il·legitimitat democràtica que suposa el no contemplar
la decisió d’un poble violant o impossibilitant un dret que materialitzi aquesta
necessitat, i considerant que la democràcia és essencialment una relació política
consensual, fonamentada en el diàleg, la perseverança i la persuasió: es pot respondre
amb una via unilateral (desconnexió / procés constituent propi) d’autodeterminació
considerant que està fora de la llei (que com s’ha dit, és el fonament de la democràcia en
tant que pressuposa el consens i l’entesa), que exclou a una part de la comunitat
d’origen (ja que només es pot plantejar, i es planteja, com a referèndum català5
, de fet,
assumint que Catalunya ja seria una entitat jurídico-política independent, fet que faria
mancar de sentit tal referèndum), però que també exclou, de facto, a una part important
de la comunitat suposadament “alliberada” (ja que les famoses eleccions plebiscitàries
que varen iniciar aquest projecte van ésser un absolut fracàs, tan gran que es van haver
d’inventar “majories democràtiques avaladores” aprofitant-se d’una llei electoral
d’injusta proporcionalitat)? Per altra banda, és aquesta “majoria democràtica avaladora”
5
“2. El poble de Catalunya té la legitimitat per a començar un procés constituent propi, democràtic, de
base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, amb el reconeixement, el suport i l’aval de les
institucions catalanes.” (CCEPC, conclusió 2: pàg.1).

4. 4
la que s’invoca en la segona conclusió del document, que pel que s’ha dit a tenor de la
primera, la seva legitimitat queda necessariament en entredit.
Pel que fa a les experiències comparades6
, i trobant a faltar que en el document
s’expliciti quins aspectes de cada conflicte polític de l’enumeració s’estan valorant, cal
advertir que, per exemple, la independència d’Islàndia (que es considera l’iniciadora
dels moviments d’autodeterminació d’Europa) del regne de Dinamarca es va donar fa
uns cent anys, és a dir, en una realitat política absolutament distinta a l’actual i, per tant,
sotmesa a unes necessitats socials molt diferents. Tanmateix, encara que el projecte de
constitució va ser anterior, Islàndia no va aconseguir la seva independència de facto fins
que el regne danès no li va atorgar cap a finals del segle XIX. Altrament, s’ha de
recordar que els processos d’independència a Europa al segle XX només han prosperat
o bé per la possibilitat d’un procés jurídico-polític que només pot aplicar-se sobre
associacions de països amb sobiranies diferents (com es el cas del referèndum
d’Escòcia, impossible d’equiparar amb el cas català ja que el Regne Unit respon a una
associació de països amb la sobirania compartida), i que precisament no es pot aplicar a
Espanya ja que la sobirania de l’Estat no és compartida si no que és unitària, ja que tot
l’Estat representa la mateixa entitat jurídico-política; o bé fruit d’un procés bel·licós,
escenari que no es contempla des de cap de les perspectives possibles.
La quarta conclusió remet a la necessitat de consens amb la totalitat de la societat, i amb
la necessitat d’encabir totes les sensibilitats ideològiques des del primer moment7
. Tal
com s’ha dit, la democràcia es fonamenta en el consens de la totalitat dels membres
d’una societat, ara bé, també són part de la societat catalana tots els ciutadans aliens al
padró català, és a dir, tots aquells que configuren la totalitat de la ciutadania de l’Estat
espanyol, ja que la contribució al sosteniment del sistema d’autonomies descansa sobre
el treball de totes les autonomies, és a dir, aquesta contribució a l’Estat és compartida
per totes, fet que implica que la devolució del capital (o la seva injecció, recordem que
l’Estat ha hagut d’atorgar diners públics al gestor de la Generalitat per fer diversos
pagaments a serveis que no s’han cobert per una mala gestió de les administracions,
6
“3. Les experiències comparades d’altres països avalen el camí emprès per Catalunya per a anar
construint un model singular de procés constituent, ateses les circumstàncies socials, culturals, polítiques i
econòmiques que ens són pròpies.” (CCEPC, conclusió 3: pàg.1).
7
“4. Cal vetllar perquè el marc metodològic del procés constituent sigui consensuat, públic, transparent i
compartit [...] ha de tenir la capacitat d’encabir totes les sensibilitats ideològiques i socials des del primer
moment [...]”.(CCEPC, conclusió 4: pàg.1).

5. 5
com per exemple, el cas de les farmàcies) té el seu origen en la contribució catalana,
però també en l’aragonesa, en la madrilenya, o en la gallega. Per tant, el consens vers
les decisions que afecten a l’interès econòmic de la totalitat de la ciutadania, ha
d’encabir les voluntats de la totalitat d’aquesta, no només les d’una part determinada.
Vist, per tant, que la conclusió del procés no tracta de trobar un resultat fruit d’un procés
deliberatiu degudament construït, perquè abandona la voluntat de tots aquells altres que
contribueixen al sosteniment d’una de les comunitats que més produeix a tot l’Estat (el
que implica que també és una de les que més rep, fet que demostra, en part,
l’endeutament que pateix Catalunya), també s’observa que quelcom semblant passa dins
de la mateixa comunitat ja que, si la voluntat del “procés” és la d’encabir totes les
sensibilitats ideològiques i socials de la comunitat, cóm s’explica que el mateix
document que ho demanda ja hagi estipulat la metodologia i el passos que s’han de
prendre per a una ulterior desconnexió8
? Es una demanda de permís per a quelcom que
es pot pensar de fer, o per a quelcom que ja està estipulat fer? Llavors, cóm s’integren
les sensibilitats oposades al procés (que empíricament hi són) amb un document que de
facto no les contempla? El pes democràtic de la quarta conclusió enlluerna per la seva
absència.
La conclusió número sis presenta un procés participatiu que tindrà com a nucli un
“Fòrum social constituent”9
que, segons el text, s’haurà de compondre per “societat
civil organitzada” i per “partits polítics”. Obviant que la presència d’aquest procés
participatiu ja col·locaria a Catalunya fora de la legalitat i, a més, ja es trobaria en un
eventual procés de independència iniciat, cosa que faria d’aquest organisme una
institució que debatria sobre el començament de quelcom ja en marxa, es contempla un
dubte capital en la constitució d’aquesta eina, a saber, a què s’està referint amb “societat
civil organitzada”? El fet de fer entrar en aquest fòrum als partits polítics (evidentment,
de facto només es pot esperar que siguin els afins al procés), i a la societat civil, fa
exigit el dubte sobre qui o què ha d’organitzar a la societat civil que allà s’inclourà com
a representació de la població (recordem que, en el projecte de comitè d’ètica de
8
“5. El procés constituent ha de constar de tres fases: una primera fase de procés participatiu, una segona
de desconnexió amb l’Estat espanyol i convocatòria d’eleccions constituents [...] i una tercera fase per a la
ratificació popular de la constitució per mitjà de referèndum.” (CCEPC, conclusió 5: pàg.1).
9
“6. El procés participatiu previ ha de tenir com a òrgan principal un Fòrum Social Constituent format
per representants de la societat civil organitzada i dels partits polítics. [...] El resultat d’aquesta
participació ciutadana constituirà un mandat vinculant per als integrants de l’assemblea constituent [...]. ”
(CCEPC, conclusió 6: pàg.1).

6. 6
l’ajuntament de Barcelona, la figura del “gestor ètic” responia a un càrrec escollit per
l’administració), ja que si l’organització es derivés dels partits polítics, seguint la
mateixa lògica, s’estaria composant un organisme que votaria allò que ell mateix
proposa. A més, la presentació dels continguts de la constitució es faria, segons el text,
també en aquest període, és a dir, abans de les “eleccions constituents” on quedarien
fora (per coherència política) totes aquelles forces que no assumeixin el projecte. En
definitiva, els únics que no podran quedar fora dels efectes d’aquest escenari seran els
ciutadans que s’hagin manifestat en contra del procés i que, per tant, no hagin adquirit el
dret fàctic de participació en la deliberació.
Seguidament, i donant força a les observacions que aquí es fan, la conclusió setena
completa el procés de participació amb la desconnexió de la legalitat amb l’Estat
espanyol10
sense considerar la possibilitat que el “mandat vinculant” que segons la
conclusió anterior hagi de sortir del “Fòrum social constituent” pugui ser desfavorable
al procés, pel que sembla que la funció efectiva d’aquest fòrum no sigui més que
propagandística.
Al text es diu que aquesta assegurada desconnexió amb l’Estat espanyol es farà fruit
d’unes lleis aprovades pel Parlament de Catalunya i un mecanisme unilateral d’exercici
democràtic que, al ser fill d’aquest document aprovat pel mateix Parlament, tot indica
que devindrà unilateral i nomenat per ell, sospita que es confirma amb l’afirmació on es
diu que aquestes lleis de desconnexió “no són susceptibles de control, suspensió o
impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal”. Potser aquesta sentencia és la
més greu de tot el document, perquè pressuposa un atac directa a la separació de poders
i, per tant, a la democràcia moderna. No s’ha d’entendre d’aquesta oració que les lleis
de desconnexió no són susceptibles de control per poders o tribunals espanyols perquè
no és això el que hi figura. El que hi figura és una clàusula que permetria al Parlament
de Catalunya governar sense donar comptes de res a cap tribunal (tampoc als propis) i,
per tant, s’atorga al govern el poder executiu que ja té, però també el poder judicial que
no ha de tenir.
10
“7. Després de la fase de participació ciutadana, es completarà la desconnexió amb la legalitat de
l’Estat espanyol per mitjà de l’aprovació de les lleis de desconnexió per part del Parlament de Catalunya
[...] Les lleis de desconnexió no són susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre
poder, jutjat o tribunal.” (CCEPC, conclusió 7: pàg.1).

7. 7
Un altre dels organismes de control i constitució que s’exposen a les conclusions és
“l’Assemblea constituent” que, segons diu la setena conclusió, emana del poder del
“mecanisme unilateral d’exercici democràtic11
” sorgit del poder del Parlament. A la
conclusió novena es disposa que tal assemblea disposarà de plens poders i les seves
decisions tindran un caràcter de compliment obligatori12
, del que es deriven dos
possibles implicacions, i cap de les dues massa democràtiques: la primera, si
“l’Assemblea constituent” sorgeix d’un mecanisme nomenat pel Parlament, llavors els
plens poders que se li suposen són els mateixos que els que se li suposen al propi
Parlament, és a dir, el Parlament i “l’Assemblea constituent” són, de facto, el mateix
organisme. La segona possibilitat seria que aquesta assemblea fos realment una
institució independent al poder del Parlament i, per tant, tingués de iure la possibilitat
de controlar aquest darrer. Ara bé, si el Parlament té plens poders i l’assemblea té plens
poders, qui governa el país? En una eventual situació de disputa, quina llei o normativa
és la que s’imposa? Sembla necessari que, per a la viabilitat política del sistema, hagin
de ser el mateix organisme, però això implicaria que les decisions populars serien, en
definitiva, decisions polítiques dels partits polítics que controlin el Parlament.
En conclusió, sembla que aquest document a més d’estar fora de la llei, està fora de la
democràcia i del segle, perquè pretén posar en marxar un projecte discordant fent pensar
que l’avala una legitimitat democràtica que no existeix, raó per la qual el contingut de
les propostes i dels mètodes ha de jugar amb la imposició i l’evasió d’opositors.
11
“[...] un mecanisme unilateral d’exercici democràtic que servirà per activar la convocatòria de
l’Assemblea Constituent” (CCEPC, conclusió 7: pàg.1).
12
“9. L’Assemblea Constituent, una vegada convocada, elegida i constituïda, disposarà de plens poders.
Les decisions d’aquesta assemblea seran de compliment obligatori per a la resta de poders públics
[...].”(CCEPC, conclusió 9: pàg.2).

8. 27/07/2016
Aquest text està pendent de revisió i correcció. El text oficial serà el
que es publicarà al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya
Conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent
1. Actualment, no hi ha cap marge d’acció per al reconeixement del dret de
decidir del poble català dins el marc jurídic constitucional i legal espanyol. L’única
manera possible d’exercir aquest dret és per la via de la desconnexió i l’activació
d’un procés constituent propi.
2. El poble de Catalunya té la legitimitat per a començar un procés constituent
propi, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, amb el
reconeixement, el suport i l’aval de les institucions catalanes.
3. Les experiències comparades d’altres països avalen el camí emprès per
Catalunya per a anar construint un model singular de procés constituent, ateses
les circumstàncies socials, culturals, polítiques i econòmiques que ens són
pròpies.
4. Cal vetllar perquè el marc metodològic del procés constituent sigui consensuat,
públic, transparent i compartit amb tota la societat i amb les institucions que
l’avalen. El procés constituent ha de tenir la capacitat d’encabir totes les
sensibilitats ideològiques i socials des del primer moment, també a l’hora de
fixar-ne els indicadors, el calendari i totes les altres qüestions que afectin el
mètode emprat per a fer avançar el procés.
5. El procés constituent ha de constar de tres fases: una primera fase de procés
participatiu, una segona fase de desconnexió amb l’Estat espanyol i convocatòria
d’eleccions constituents per a formar una assemblea constituent, que haurà de
redac- BOPC 190 20 de juliol de 2016 4.40. Acords, resolucions i comunicacions
dels òrgans del Parlament 36 tar un projecte de constitució, i una tercera fase per
a la ratificació popular de la constitució per mitjà de referèndum.
6. El procés participatiu previ ha de tenir com a òrgan principal un Fòrum Social
Constituent format per representants de la societat civil organitzada i dels partits
polítics. El Fòrum Social Constituent ha de debatre i formular un conjunt de
preguntes sobre continguts concrets de la futura constitució, que hauran d’ésser
resoltes per la ciutadania mitjançant un procés de participació ciutadana. El
resultat d’aquesta participació ciutadana constituirà un mandat vinculant per als
integrants de l’assemblea constituent, que els hauran d’incorporar al text del
projecte de constitució.
7. Després de la fase de participació ciutadana, es completarà la desconnexió
amb la legalitat de l’Estat espanyol per mitjà de l’aprovació de les lleis de
desconnexió per part del Parlament de Catalunya i d’un mecanisme unilateral
d’exercici democràtic que servirà per activar la convocatòria de l’Assemblea
Constituent. Les lleis de desconnexió no són susceptibles de control, suspensió o
impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal.
Annexa:

9. 8. El Parlament de Catalunya empara el procés constituent que s’ha de dur a
terme a Catalunya. A aquest efecte, el Parlament insta el Govern a posar a
disposició de la ciutadania els recursos que calguin per a aconseguir un debat
constituent de base social, transversal, plural, democràtic i obert. Amb aquest
objectiu, el Parlament de Catalunya haurà de crear una comissió de seguiment del
procés constituent.
9. L’Assemblea Constituent, una vegada convocada, elegida i constituïda,
disposarà de plens poders. Les decisions d’aquesta assemblea seran de
compliment obligatori per a la resta de poders públics i per a totes les persones
físiques i jurídiques. Cap de les decisions de l’assemblea no serà tampoc
susceptible de control, suspensió o impugnació per cap altre poder, jutjat o
tribunal. L’Assemblea Constituent haurà d’establir mecanismes per a garantir la
participació directa, activa i democràtica de les persones i de la societat civil
organitzada en el procés de discussió i elaboració de propostes per al projecte de
constitució.
10. Una vegada l’Assemblea Constituent haurà aprovat el projecte de constitució,
s’haurà de convocar un referèndum constitucional perquè el poble de Catalunya
aprovi o rebutgi d’una manera pacífica i democràtica el text de la nova
Constitució.
11. El procés constituent ha d’incorporar des de l’inici la perspectiva de gènere,
d’una manera transversal i amb una estratègia dual, amb l’objectiu de trencar les
inèrcies històriques de la nostra societat i fer un procés constituent que ho sigui
també per a totes les persones.
Aprovat : 72 vots a favor (JxSí i la CUP) i 11 en contra (CSQP).
Els grups de C’s i el PPC han sortit del saló de sessions i no han
votat. El grup del PSC s’ha quedat als escons però no ha votat.