5. Biografia de l’autor
Tiziano Vecellio, conegut entre nosaltres amb
el nom de Ticià, inicià els seus estudis al taller
venecià de Giovanni Bellini i es posà en
contacte posteriorment amb Giorgione, amb
qui mantingué una llarga relació professional i
personal.
Després d’una estada a Pàdua, tornà a Venècia, on aviat
esdevingué el pintor oficial de la República. Ben aviat
desenvolupà un estil propi basat en l’ús del color, la vivacitat
de la llum, la pinzellada solta i una gran delicadesa en les
modulacions cromàtiques, que intensificà a l’inici de la dècada
del 1540, quan entrà en contacte amb el manierisme del centre
i del nord d’Itàlia. Poc després viatjà a Roma, on va conèixer
l’obra de Miquel del sol, la terra i les plantes. Cúpula de la Capella Sixtina. (1511)
Miquel Àngel: Creació Àngel i quedà impressionat per l’antiguitat
clàssica.
Bellini (acabat per Ticià):tempestat (1505) (1514)
Giorgione: La El festí dels déus
6. La seva obra sempre mostrà un gran domini de la composició,
del joc de la llum i l’ombra, i sabé donar molta expressivitat als
personatges. Principalment, pintà temes religiosos, mitològics
i retrats, un gènere que el va fer famós arreu d’Europa i que el
portà a estar en contacte amb les corts principals del moment
com los d’Este, Màntua i Urbino, i amb les personalitats més
important de l’Europa occidental, entre les quals hi ha Carles V
–de qui va ser pintor de cambra- i Felip II –mecenes principal
de Ticià en l’etapa final de la trajectòria del pintor.
Retrat de Carles V assegut. (1548)
7. Descripció formal
Ticià representa la jove princesa Dànae nua al llit, recolzada en
uns coixins i mirant, amb actitud sensual, la pluja de monedes
que cau del cel. Al seu costat, un gosset sembla completament
al marge de la situació, mentre la serventa intenta recollir amb
el davantal l’or que cau del cel.
La composició de l’obra està dividida en dues parts per mitjà
de la forta diagonal que dibuixa el cos nu de la jove i el domàs
del llit. Enmig hi veiem la figura del déu, metamorfosat en
pluja d’or, que, a més d’esdevenir el focus de llum, fa de nexe
visual entre la serventa –que vol agafar l’or amb el davantal- i
la princesa, que espera l’arribada del déu. La concatenació
d’accions contraposades fa que l’obra aconsegueixi una
mobilitat interna excel·lent, fet que s’accentua més encara
per mitjà de les formes suaus i curvilínies dels personatges i
dels objectes.
8. Ticià deixa de banda el dibuix i defineix els contorns no per
mitjà de la línia, sinó per mitjà del tractament de la llum i el
color. El pintor aconsegueix un gran efectisme atmosfèric
gràcies a l’aplicació del sfumato en el dibuix del contorn de la
jove, i en l’ús d’una gamma cromàtica de tonalitats càlides, com
el vermell o el groc, que reforcen la sensualitat de l’escena.
9. Temàtica
Segons la mitologia grega, un oracle havia anunciat al rei
d’Argos que un dia moriria a mans del fill de la seva filla Dànae, i
per aquest motiu va decidir tancar-la en una torre de bronze per
allunyar-la dels seus pretendents. Tanmateix Zeus va aconseguir
fecundar la jove princesa convertit en pluja d’or. D’aquesta unió
va néixer Perseu, que, passat el temps, va matar accidentalment
el seu avi amb un disc.
En la representació del tema, Ticià elegeix el moment precís en
què Zeus, convertit en pluja d’or en forma de monedes, baixa
damunt la jove des d’un núvol.
Durant l’Edat Mitjana, el mite de Dànae va ser el símbol de la
castedat i, alhora un exemple de la concepció d’una verge per
intervenció divina, fet que hom interpretava en relació amb la
narració evangèlica de l’Anunciació i la concepció de Maria. Però
durant el Renaixement, el mite de Dànae va recuperar el sentit
pagà i Mabuse: Dànae. (1527) temàtica molt popular entre els pintors,
va esdevenir una
perquè permetia representar el nu femení. Ticià no en va ser una
excepció, va fer tres versions(versio c. 1553) mateix tema.
Dànae (versio 1544-45)del
Dànae diferents
10. Models i influències
Per fer aquest quadre, Ticià va tenir com a model la Venus
adormida del seu amic Giorgione. D’aquest darrer i del seu
mestre Giovanni Bellini, Ticià va aprendre la utilització del color
i de la llum com a mitjà d’expressió principal. També va admirar
la pintura de Dürer, de qui va extreure la manera realista de
descriure el paisatge i la solidesa compositiva.
Considerat un dels genis pictòrics més grans de tots el temps,
Ticià va revolucionar la tècnica de la pintura al oli incorporant-hi
pinzellades fluides, deixant que el color s’expressi amb llibertat
total. Això, que va ser seguit a Venècia per Il Tintoretto i Il
Veronese, també va tenir una gran repercussió en el
desenvolupament de la pintura barroca espanyola del segle
XVII.
Il Veronese: Venus i Adonis (1562)
Giorgione: Venus adormida (1510)