1. FEBLESA DE CARÀCTER
Noi dormint, de sobte sent un soroll
Noi: Ja hi tornem a ser! (diu seriós)
S’aixeca de puntetes i s’acosta cap al lloc on ha sentit el soroll. Es
troba un senyor amb un sac agafant-li les coses de casa seva.
Noi: Ep, parlem-ne. (diu amb to pacífic)
El lladre es gira i diu convençut:
Lladre: No cal, jo us guanyo. Més o menys peso 20kg més que tu.
Porteu armes?
Noi: No
Lladre: Raó de més
I segueix omplint el sac sense immutar-se.
Noi: Però home, no tot és qüestió de força. També hi ha la moral,
sense principis no anireu enlloc i tothom us mirarà de cua d’ull.
Lladre: La moral! És el pes més inútil que pot carregar un home
I posant-se seriós pregunta:
Lladre: De debò que hi creieu en la moral?
Noi: Evidenment que hi crec, verge santíssima!
El lladre abandona la seva feina i agafa al noi pel braç.
Lladre: Mireu hem feu una mica de llàstima, i vull que rebeu
ajuda de la meva experiència.

2. “Jo abans també creia en la moral. Era casat, tenia un fill, un amic íntim i
un negoci. M’havia guanyat la popularitat de tot el barri. El meu confessor
quan em veia ja tremolava, perquè la meva consciència neta no li
donava ocasió de lluïment. “Que poc divertit que sou!”, hem deia molt
sovint, i, per obligació, em beneïa.
«De vegades, la meva manera de ser m’esgarrifava, però la pau de la meva
llar, el bon nom de la família i tot plegat em feien companyia. “Aguanta’t,
noi, aguanta’t —em deia a mi mateix—Tot això tindrà el seu premi.”
«I sabeu quin va ser el premi? un dia el meu fill, que acabava de
fer catorze anys, va fugir amb la minyona. Jo, molt preocupat, vaig anar a
cercar la meva dona per compartir la pena amb ella, i només vaig trobar
una carta seva en la qual m’explicava que, se n’anava a viure amb un
senyor del tercer pis, que sí que era simpàtic i sabia viure.
Així que vaig decidir submergir-me en el negoci i al cap d’un parell de dies
m’assentaba que el meu millor amic me l’havia pres.
«Només em quedava el confessor. Vaig explicar-li el que em passava i
sense pensar-s’ho gens em digué que tota la culpa era meva i em va posar
una penitència d’aquelles que et deixen baldat.
Noi: I tota la fama que tenies al poble? (Digué sorprès)
Lladre: Quan passava pel carrer, tothom hem mirava i es reia de mi.
Noi: I ara que se n’ha fet de la teva moral?
Lladre: Ara trobo que faig el que vull sense mala consciència i tothom
troba que estic tan bé. Fins les dones em sol·liciten.
Noi: Ostres! Si que et va bé si!
Lladre: Això és tot per si us serveix d’alguna cosa.
Noi: Doncs sí! Vinc amb vos.
Així que els dos agafen, i se’n van junts.