1. 3
25 agost 2013
En primer pla
El somni de Noè
L’Espai Vincles-Rosalia Rendu es consolida com a projecte d’atenció a les persones
sense sostre més vulnerables de Barcelona
Samuel Gutiérrez
Trobem el Noè al carrer Escudellers
de Barcelona. Són dos quarts de deu de
lanit.Unanitcalorosad’estiu,sufocant
per a la majoria de gent, però relati-
vament agradable per a aquells que
dormiran al carrer. Com ara el mateix
Noè, un noi amb cadira de rodes, a qui
li falta un braç i que està molt delicat
de salut. No sabria dir quina edat té.
Tants anys vivint al carrer l’han dema-
crat i l’han fet envellir ràpidament.
Defuig anar a l’hospital i ja fa temps
que ni tan sols es planteja accedir als
recursos socials estàndards. Amb una
llauna de cervesa a la mà explica a les
dues voluntàries de Vincles que se li
apropen les seves últimes peripècies.
Somriu. La conversa és gairebé fami-
liar. Els parla d’un tatuatge que es vol
fer al braç malalt per dissimular-ne el
monyó.LaMariàngelsil’Immas’ajupen
i es posen a la seva alçada. L’escolten
pacients. I li diuen que no creuen que
fer-se un tatuatge sigui una bona idea.
Pels voltants, però, s’acosten unes com-
panyies sospitoses que interfereixen a
consciència en la conversa. Els amics
del Noè, petits traficants coneguts a
la zona, no volen que els voluntaris
de Vincles influeixin massa en el seu
«protegit». Els interessa que estigui
com està per així poder aprofitar-se’n
més. És la llei del carrer.
El Noè —únic nom real de les per-
sones sense sostre que apareixen al
reportatge— fa mesos que dorm a pocs
metres de la plaça George Orwell, més
coneguda com la plaça del Tripi, al pas-
satgedelRellotge,unllocproutranquil
on comparteix espai amb l’Antonio i el
seu gos Blanco. A vegades també amb
la Irina, que avui no hi és. El Noè és la
persona en la qual la religiosa vedruna
Mariàngels Segalés va pensar quan
va començar a somiar l’Espai Vincles-
Rosalia Rendu. La Mariàngels feia sis
anys que vivia al carrer amb la gent
sense sostre. De la seva experiència
neix una demanda que és a la vegada
un somni: la possibilitat d’habilitar un
espai per a la gent del carrer més mal-
mesa. En aquell moment, ella pensava
sobretot en persones com ara el Noè. El
seu neguit era que aquest noi no morís
sol al carrer. I va somiar un lloc més
aixoplugat, sense estructures ni grans
exigències administratives, per acollir
puntualment aquesta gent que no vol
res, que està malalta i que és rebutjada
per tothom. Un lloc per dormir, descan-
sar, estar segur... «Com un caixer, però
més digne i amb caliu.» Per això en va
voler dir «el somni de Noè».
L’origen del projecte
Juntamentambungrupdepersones
quecompartienlasevamateixainquie-
tud —entre les quals hi havia Pilar Ma-
lla, Tano Casacuberta, Josep M. Jubany,
Maria Mulet, Salvador Busquets, Laia
de Ahumada, Francina Planas, Teresa
Vallvé, Catalina Verdera...—, es va co-
mençar a buscar un lloc que permetés
fer realitat aquest somni. La resposta
va arribar de la mà de les Filles de la
Caritat. Immerses en un procés de re-
torn als orígens, les deixebles de sant
Vicenç de Paül es van sentir fortament
interpel·lades pel projecte de Mariàn-
gels Segalés. L’origen de la Companyia
és el contacte directe amb els pobres al
carrer i una de les preocupacions actu-
als era com recuperar aquest contacte.
Les Filles de la Caritat compten amb
molts serveis i recursos, ajuden la gent
que es troba pitjor, però són accions
molt estandarditzades. «Com a signe
d’Església i de la Companyia, calia tor-
nar al carrer —explica sor Maria Mulet,
titular de l’Espai Vincles—. El projecte
de la Mariàngels responia molt bé a
les nostres inquietuds, encara que vam
considerarnecessaridonarunamínima
cobertura jurídica i contractar alguns
professionals.»
La idea originària era una cosa molt
simple, sense gairebé estructura, però
entre tots van veure clar que calia una
mínima estructura professional per
garantir el servei independentment
del nombre de voluntaris. Així es va
començar a gestar un projecte experi-
mental d’atenció a les persones sense
sostre l’objectiu del qual no és donar
serveis, sinó ajudar a refer els vincles,
tant al carrer com a l’espai habilitat per
al’acollida:«L’objectiuésajudararecu-
perar la dignitat d’unes persones que
han perdut l’esperança, que es creuen
no-res, que han viscut una experiència
de fracàs rere l’altra... Volem oferir
un escalf humà, que descobreixin que
són importants per a algú. No oferim
serveis ni coses materials. Oferim pre-
sència, acollida, caliu.»
La trobada aquesta nit amb el Noè
a casa seva, al cor del barri Gòtic de
Barcelona, és un bon exemple del
que se sent cridat a ser l’Espai Vincles.
L’essència és establir un lligam afectiu
amblespersonesqueviuenalcarreri,si
algunavegadahonecessiten,oferir-los
la possibilitat de passar la nit una mica
més aixoplugats.
Preferència pels més pobres
Deixem el Noè amb els seus «amics»
i enfilem cap a la plaça de Sant Jaume.
En un caixer del carrer Ciutat, gairebé
a tocar de l’Ajuntament, ens trobem
el Lucca, amb la seva poblada barba
blanca, llegint Alguien voló sobre el
nido del cuco. «Bona nit, que podem
passar?», pregunta educada l’Imma.
«Avanti», exclama aquest italià de
mitjana edat enganxat als sudokus.
Avui, però, assegut tranquil·lament
sobre el seu sac de dormir, ha optat
per la lectura i per aprendre espanyol.
Aprofita l’arribada de les voluntàries
de Vincles per aclarir alguns dubtes de
vocabulari. «Què significa sábana?» La
Mariàngels s’agenolla amb reverència
al seu costat. Sense paraules, sense
grans reflexions teòriques, expressa
amb el seu gest senzill, gairebé espon-
tani, la preferència de l’Església pels
més pobres. «L’important no és què
fem, sinó des d’on ho fem», confessa
malgrat les seves reticències a sortir
als mitjans de comunicació: «Sento
la crida a intentar donar i compartir
totalment la meva vida amb els més
pobres.» I afegeix: «El més essencial
és que estic enamorada de Jesucrist
i en aquest moment crec que Ell vol
que visqui amb els més abandonats
de la societat.» La Mariàngels defuig
tot protagonisme. Ella només intenta
respondreambfidelitataunacridaque
li ha estat donada: «Donant tot el que
he rebut i el que rebo d’Ell.»
Pocs minuts després de la trobada
amb el Lucca arriba l’Angelo, el seu
divertit company d’«habitació». Avui
ve una mica alegre i parla i parla sense
parar. Fa setmanes que porta el braç
enguixat, però anuncia content que
ben aviat li trauran. Explica que han
estat tot el dia a la platja, fent de les
seves, i que avui han pogut dinar com
unssenyors:«Lesrestesd’unrestaurant,
que eren, ni més ni menys, que paella.»
L’Angelo, com el Lucca, fa temps que
viu al carrer. Ha tingut ocasió d’iniciar
algun procés cap a serveis estàndards,
però no ha acabat de sortir bé. El car-
rer és casa seva i qualsevol norma, per
petita que sigui, se li fa costa amunt.
Sap, a més, que si alguna nit es troba
«L’objectiu és ajudar
a recuperar la
dignitat d’unes
persones que han
perdut l’esperança,
que es consideren
no-res...»

2. 4
25 agost 2013
En primer pla
molt malament i ho necessita, sempre
podrà anar a l’Espai Vincles-Rosalia
Rendu.Elsvoluntarispassenmoltsovint
i s’ha generat un lligam que es manté
malgrat els alts i baixos de la vida.
Tot i que els voluntaris de Vincles,
que acostumen a anar per parelles,
es reparteixen cada nit diverses zones
«calentes» de la ciutat, la veritat és
que la seva missió no se circumscriu a
un territori geogràfic, sinó que van a
la recerca de persones molt concretes.
Abans de sortir es reuneixen a l’espai
amb l’educadora i repassen els con-
tactes dels dies anteriors. És un temps
per recordar històries de vida i per
indicar els noms de les persones més
vulnerables i necessitades de visita. «És
importanttenirclar—explicasorMaria
Mulet— que el vincle que oferim és
amb el servei, és a dir, amb el conjunt
ampli de persones que integrem el
projecte, no amb una persona concre-
ta, encara que els contactes i la relació
sempre són ben concrets. Es vol evitar
així que aquest vincle es pugui afeblir si
el voluntari o voluntària deixa de venir.
Gairebé cada nit passen els de Vincles. I
ells saben que vindran a oferir tan sols
l’oportunitat de tornar a enganxar-se
al tren de la vida.»
Comunitat de vida
Aquesta nit l’Imma i la Mariàngels
tenen especial interès per trobar la
Paula, que acostuma a sovintejar el
Portal de l’Àngel. És una dona gran,
carregada de maletes, amb una llarga
trajectòriadecarrer.Sempreelsdiuque
espera l’autobús per anar a casa seva,
a Cerdanyola, però aquest autobús
sembla que no passa mai. Potser avui
l’ha agafat realment, perquè la Paula
no apareix enlloc. Fa dies que els volun-
taris de Vincles intenten contactar-hi,
però no hi ha manera. «Esperem que
estigui bé», sospira l’Imma conscient
del seu delicat estat de salut.
A qui sí que troben en un banc de la
plaça Catalunya, quan ja són gairebé
les onze de la nit, és el Faustino i el
Joaquim.ElFaustinodormplàcidament
mentre el Joaquim rep content la visita
de gent coneguda: «Justament fa una
estona que acaben de passar els d’Ar-
rels.» Té 65 anys i una història de vida
realment dramàtica. Pateix una mica
de retard mental, al qual cal afegir el
deteriorament de molts anys de carrer
i d’alcohol. L’Imma i la Mariàngels se’l
miren amb un afecte especial. «Sabeu
una cosa?», els diu, «jo moltes vega-
des penso i parlo amb Jesucrist». El
Joaquim, tot i les seves mancances, és
un home religiós. Al carrer també hi
ha comunitats de fe. Tant és així que
el Joaquim acaba dient: «Vosaltres
hauríeu de ser monges....!» No sap que
davant seu té una filla de la Caritat i
una monja vedruna. I ell mateix, sense
adonar-se’n, és l’encarnació mateixa
del Crist sofrent. Diuen que els nens
i els bojos són els únics que diuen la
veritat...
Quan són prop de dos quarts de
dotze de la nit tornem cap a l’espai
habilitat per Vincles al barri del Raval,
prop de les Drassanes. Al llarg de la
nit hi han anat arribant una desena de
persones amb els quals els voluntaris ja
havien contactat anteriorment i que
avui dormiran sota cobert: el Joan,
la Maria Teresa, l’Ignasi o l’Antònia.
Han estat acollits per l’educadora i un
voluntari al vestíbul de l’Espai Rosalia
Rendu, on es desplega una mena de
tendal que evoca els habitacles dels
tuaregs.Unllocprovisional,pocestruc-
turat, però acollidor, que avui el tenim
però demà pot desaparèixer. Vol ser un
símbol eloqüent de Vincles, com també
ho és el quadre del gra de mostassa
de l’entrada. «Els granets de mostassa
són molt petits en origen —afirma sor
Maria—, com els processos que aquí
s’inicien, però que amb paciència i es-
timació poden germinar i donar molt
de fruit.» Un tercer símbol, aquest una
mica més enigmàtic, dóna la benvingu-
da als amics de l’Espai. Es tracta d’un
gran bloc de pedra, concretament un
pedrís: «Rosalia Rendu, una filla de la
Caritat del segle XIX que recorria els
carrers de París a la recerca de la gent
més pobra, deia que la filla de la Cari-
tat ha de ser com un pedrís on tothom
pugui deixar descansar el farcell pesat
de la seva vida.»
A l’Espai Vincles tothom deixa des-
cansar el seu farcell, també els volunta-
ris,quehandescobertenaquestprojec-
te un lloc privilegiat per apropar-se al
món de la pobresa i tocar el misteri de
Déu.S’hacreatunamenadecomunitat
de vida. Així ho experimenta Mariàn-
gels Segalés, que el que abans vivia sola
ara ho pot compartir amb altres que
tenen les mateixes inquietuds. També a
ella, el projecte li ha permès alleugerir
el pes, però sobretot compartir l’expe-
riència d’aquests anys vivint al carrer,
amb serenor, pau i alegria, convençuda
que és la voluntat de Déu.
Una abraçada per
refer la dignitat
Cap a mitjanit, després de la ronda
nocturna, els voluntaris comparteixen
les seves experiències i repassen junts
les persones amb les quals s’han anat
trobant. No és un informe convencio-
nal, sinó que és el moment de refermar
els vincles que s’han anat teixint al llarg
de la nit i que potser algun dia faran
possiblequeaquestespersonestornina
pujar al tren de la vida. A l’Espai Rosalia
Rendu les persones sense sostre no re-
bencosesmaterials.Lespersonesquehi
vanjahosaben.Peròrebenalgunacosa
mésimportant.Rebenunaabraçadaen
el seu camí feixuc de vida. Com la que
va rebre físicament un matí el Kumar,
un home de l’Est amb un alcoholisme
sever. La nit anterior havia vingut fet
un desastre. L’endemà sor Maria Mulet
el va dutxar i li va canviar la roba. Quan
sortia, tan polit que no semblava ell,
l’home es va adreçar a la germana i li
va dir: «Oi que em donarà també un
euro?» Sor Maria Mulet, tota decidida
ella, li va contestar: «Saps que no do-
nem diners, això ho pots aconseguir tu
al carrer, però sí que et puc donar una
altra cosa més difícil de trobar al carrer:
una abraçada.» I li va fer una bona
abraçada. Aquell homenot de l’Est no
vapoderevitarqueseliescapessindues
llàgrimes galtes avall...
Aquesta anècdota, real com la vida
mateixa, visualitza molt bé el que vol
ser l’Espai Vincles. «Ells saben trobar
l’euro al carrer, i el dinar, i la roba...
Aixòésmésfàciltrobar-ho—explicasor
Maria—. El que costa una mica més de
trobar és algú que els miri als ulls de tu
a tu, algú que els abraci, algú que els
estimi...Això,precisament,éselquevo-
lem oferir a Vincles.» Els professionals i
voluntaris del projecte que es va iniciar
el mes de maig de 2012 tenen molt clar
que quan surten al carrer i penetren
el quart món barceloní la terra que
toquen és sagrada. Conscientment o
inconscientment fan viu avui l’esperit
de Rosalia Rendu. «La imatge que
millor expressa la crida que hem rebut
—acaba dient Maria Mulet— és la de
Jesús rentant els peus dels apòstols en
el darrer sopar. Davant de les persones
que vénen, l’actitud ha de ser sempre la
de rentar els peus, la del servei gratuït.
Nosaltres sentim que tots som una ma-
teixa família humana de Déu.»
Vols fer-te voluntari de Vincles?
El voluntariat de l’Espai Vincles-Rosalia Rendu no és un voluntariat
qualsevol. Implica una crida a sortir a les perifèries, als marges, també
de la pròpia existència. L’experiència fins ara amb els voluntaris ha de-
mostrat que canvia la mirada, la manera de percebre la realitat, i, en
alguns casos, fins i tot pot arribar a canviar la vida. Si et sents cridat a
fer camí amb altres en aquesta aventura de refer vincles, pots enviar
un correu electrònic a cata.veres@gmail.com.
En crisi, es pot
passar sense
rellotge de
marca.
Sense cotxe
d’alta gamma.
Sense vestit
d’alta costura.
Sense segona
residència.
Però sense sostre no es pot
viure!
Un sostre
aixopluga,
si més no,
part de la
dignitat
personal.

3. 5
25 agost 2013
En primer pla
S.G.
Tot i la seva discreció, l’Espai Vincles
és per a la societat d’avui un signe
eloqüent del compromís de l’Església
ambelspobres.Sensepretendre-ho,ha
respost avant la lettre a les intuïcions
del papa Francesc: «Aneu a les peri-
fèries!» Vincles toca les perifèries de
l’existència, els outsiders del sistema,
els qui estan als marges, fins i tot dins
delcol·lectiudelssensesostre.Francesc
Patricio, director de l’Espai, amb una
llarga trajectòria en el camp social, ens
explica la raó de ser d’un projecte que
ha esdevingut gairebé profètic.
Poc més d’un any després de la
posada en marxa de l’Espai Vin-
cles-Rosalia Rendu, encara en fase
experimental, quina valoració fan
del projecte?
Valorem el projecte molt positiva-
ment. Primer de tot, pel contacte amb
les persones. Realment hem contactat
amb les persones més excloses i l’espai
té un coneixement del carrer força im-
portant. Hi ha un olfacte per detectar
i identificar ràpidament situacions,
perfils i necessitats de les persones del
carrer. També s’ha aconseguit generar
un vincle amb elles. La mateixa gent
del carrer ens identifica com «els que
no donen res» o «els que s’emporten
els coixos, els malalts, els més fotuts...»
Això vol dir que han entès molt bé el
recurs. Això no és un recurs estàndard,
això és emergència social. El servei que
oferim és el vincle i aquest vincle es fa
tant quan els acollim a l’espai físic que
hem condicionat al Raval com quan
sortim cada nit a trobar-los al carrer,
que és casa seva.
És un projecte difícil de definir.
És que estem realment als marges! I
no oblidem tampoc que estem en fase
experimental. El projecte ha estat con-
cebut des d’una doble vessant. D’una
banda, el contacte al carrer, que per a
nosaltres és fonamental, perquè anem
a casa dels sense sostre i allà intentem
crear vincles amb ells... Però també
oferim als que estan més malament i
no poden o no volen accedir a altres
serveis, un espai puntual, senzill però
acollidor, per dormir.
«És com un caixer, però digne i
amb caliu», afirmen algunes de les
persones que hi han pernoctat.
La veritat és que sentim que aquí hi
ha alguna cosa especial. Ho diuen les
mateixes persones del carrer i ho diuen
també els voluntaris. «És el millor al-
berg on he estat», asseguren, tot i que
realment això no és un alberg. Aquí ve
gent violenta, malalts mentals, toxicò-
mans, alcohòlics severs... però en més
d’un any no hi ha hagut cap baralla.
Com és possible?
Estic convençut que aquesta cosa
inexplicable que hi ha no és més que
la comunitat de fe que posa amor en
el que fa i que impregna d’amor l’am-
bient. És un intangible que no es veu,
però que es detecta. L’Espai Vincles no
és només un lloc per dormir, sinó que
és una activitat vinculada a l’Església,
compromesa amb els més vulnerables,
els que han baixat del tren, per tal que
tornin a tenir esperança, que sentin
«Les persones més trencades són terra sagrada»
Francesc Patricio, director de l’Espai Vincles-Rosalia Rendu
respostes que han anat sorgint sobre
la marxa.
Ateneu també toxicòmans i ma-
lalts mentals?
No és un servei per tractar toxico-
manies ni malalties mentals, no tenim
capacitat tècnica per gestionar-les,
però hem acollit gent molt col·locada i
malalta, perquè és l’únic lloc que tenen
i si es queden al carrer es poden morir
allà mateix. El que importa és la perso-
na. Fem el que faríem per un familiar
o un amic, més enllà que tècnicament
sigui correcte o no.
Com ha estat la resposta dels
voluntaris?
Ens ha sorprès molt positivament
perquè no l’esperàvem. S’ha produït
un canvi de mirada en les persones que
surten al carrer. Els invisibles s’han fet
visibles. Per a molts voluntaris aquest
projectehamarcatdecisivamentlaseva
vidaiaramirenelcarrerd’unaaltrama-
nera. Amb aquest projecte buscàvem
també l’impacte social de fer visible la
pobresa, que la gent fos conscient que
hi ha una part d’exclusió molt servera
i molt dura a la ciutat. Això també ho
hem aconseguit.
S’ha aconseguit la fita somiada,
i prou ambiciosa, dels 300 volun-
taris?
No hem arribat encara als 300 volun-
taris, però en canvi tenim un bon grup
de voluntaris d’intensitat forta. Hi ha
una vintena que vénen més d’un dia a
la setmana, i una quinzena que ho fan
un cop per setmana. En aquests mo-
ments, amb els voluntaris que tenim el
projecte és sostenible, però aniria molt
bétenir-nemés,sobretotperquedar-se
a fer la nit amb l’educador.
Sou conscients que projectes
com l’Espai Vincles és l’Església cap
a la qual apunten avui les intuïci-
ons del papa Francesc?
Potser sí. Però nosaltres no fem cap
altra cosa que intentar ser fidels al
carisma rebut. Les persones més tren-
cades són per a nosaltres terra sagrada.
«Només pel teu amor et perdonaran el
pa que els dónes», deia sant Vicenç de
Paül a les filles de la Caritat. Aquest és
el carisma. No ens han d’agrair res, sinó
més aviat perdonar que jo tingui coses
que ells no tenen. I l’únic que permetrà
acostar-me i rebre el perdó és l’amor. El
material no és el més important. El que
importa és des d’on es fan les coses.
I des d’on es fan?
El gruix dels voluntaris ho fa des
de la fe i amb aquesta identificació
del Crist amb el pobre. Aquesta és
l’opció majoritària. Però també hi ha
voluntaris budistes, agnòstics i fins i
tot ateus, amb els quals compartim la
crida a la solidaritat i a la lluita per la
justícia social.
Les Filles de la Caritat han fet una
aposta forta per aquest servei. Una
aposta forta, però que no fa gaire
soroll. Per què?
La Companyia ha apostat per la dis-
creció i la humilitat. No ho sabem fer
d’una altra manera. Hi ha un treball
del cor, del més profund de la perso-
na, i aquesta dimensió és molt difícil
d’explicar-la amb paraules. Només es
pot viure: vine i veuràs.
que algú els estima, que algú viu amb
ells, sense preguntar-los d’on vénen
i on van. Si, a més, aquesta gent vol
enganxar-se a la vida, els ajudem, i si
no, els estimem tal com són.
Tot i que les xifres no són el més
important, amb quanta gent heu
aconseguit establir vincles?
Des que vam iniciar el projecte hem
contactat al carrer i hem establert un
cert vincle amb més de 200 persones.
Ambpropd’uncentenarhemestablert
un vincle més intens i han passat per
l’espai en algun moment. És important
deixar clar que aquí no ve ningú que
no coneguem o que no el porti un vo-
luntari. Nosaltres sí que acompanyem
a la xarxa estàndard però a l’inrevés
no. Això no és un alberg normal. No
acceptem derivacions, perquè trenca-
ria l’esquema i passaria a ser un servei
normal. Del centenar de persones que
han passat per l’espai, una trentena
han fet un cert procés, amb més o
menys intensitat, i una desena de per-
sones han estat acompanyades en el
seu procés de defunció...
No hi ha cap requisit per accedir
a l’espai?
No, aquí no hi ha cap norma, però a
la vegada s’ha de mantenir la dignitat
de l’espai. No és un servei estandardit-
zat, i per tant es pot entrar fet pols,
col·locat, ebri... però després d’uns
dies i d’establir vincle, se’ls ofereix ini-
ciar un camí segons la persona i el seu
procés. És un equilibri complicat, però
necessari. Al mateix temps, tenim molt
clar que toquem persones, i per tant
no podem dir mai taxativament que
aquest no és el seu recurs més adient.
Depèn de les circumstàncies. No hi ha
regles fermes i és bo que sigui així.
Qualsevol persona acompanyada d’un
voluntari entra. Si el voluntari el porta
no s’equivoca mai: potser en aquell
moment ho necessita.
Suposo que un servei com el
vostre ha d’adaptar-se contínua-
ment.
Sovint hem de donar resposta a
necessitats que no havíem imaginat,
com ara acompanyar alguna persona
a l’altra banda d’Espanya, i fins i tot a
l’estranger (Bèlgica, Anglaterra), d’on
venia; o buscar-li la família; o fer de
pont mentre arriba una plaça d’aten-
ció social més estandarditzada... Són
«L’Espai Vincles
no és un recurs
estàndard, això és
emergència social»