La guerra justa

Autor: Guillem Doliu Rallo
LA GUERRA JUSTA
Any: 2016
Tutor: Àngel Puyol González
Treball Final de Grau
Grau de Filosofía
Departament de Filosofia
Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona
La Guerra Justa de Guillem Doliu Rallo està
subjecta a una llicència de Reconeixement
4.0 Internacional de Creative Commons

1
Resum: En les línies següents hi trobarem els principals requisits que conformen el que
es coneix com a Teoria de la Guerra Justa, seguint la divisió tradicional de tres
períodes: els clàssics o històrics, conformats per l’ius ad bellum –que podem remuntar
fins a Sant Tomàs d’Aquino-, i l’ius in bello; i el període plantejat més recentment, l’ius
post bellum, preocupat per la catàstrofe que queda després de les guerres. Veurem la
Teoria de la Guerra justa, que queda emmarcada dins del corrent de pensament
internacionalista, explicada i contraposada o alineada en alguns punts amb
plantejaments dels corrents universalista i realista.
Paraules clau: Justa, Guerra, Teoria, Principis
Abstract: On these lines you will find the principles that conform the Just War Theory,
following the traditional division between ius ad bellum –which can be traced back to
San Thomas Aquinas-, and ius in bello. Also, with the most modern period knowed as
ius post bello, concerned about the destruction left after the wars. In this work, the Just
War Theory is framed in the Internationalist school of thought, and opposed or aligned
with some points towards the universal and realistic currents of thought.
Key words: Just, War, Theory, Principles

2
Índex
1. Introducció ................................................................................................................ 3
2. Ius Ad Bellum ........................................................................................................... 4
2.1 Autoritat legítima............................................................................................... 4
2.2 Causa justa ......................................................................................................... 6
2.3 Recta intenció................................................................................................... 14
2.4 Últim recurs ..................................................................................................... 15
3. Ius In Bello.............................................................................................................. 16
3.1 Proporcionalitat................................................................................................ 19
3.2 Les vides humanes........................................................................................... 19
3.3 Doctrina del doble efecte ................................................................................. 21
3.4 Els béns materials ............................................................................................ 22
4. Ius Post Bellum ....................................................................................................... 23
5. Conclusions............................................................................................................. 25
6. Bibliografia.............................................................................................................. 26

3
1. Introducció
“Me sorprendió que tengamos una cierta tendencia a ocultar en nuestro discurso todo lo
bélico, que cualquier discurso bélico se considere origen de la guerra. Así no se puede
hablar de guerra porque es indicio de que somos belicistas. Cuando uno quiere ser
acreditado como pacifista se requiere hablar de paz. Como resultado la guerra es lo que
siempre está oculto en nuestro discurso.” Ordóñez, Javier (2012).
“Durante mucho tiempo no se habló de sexo en las escuelas, durante mucho tiempo no
se habló de diferencias en las escuelas, y durante mucho tiempo (y aún estamos en ello)
no se habla de guerra en las escuelas. Hablamos de educación para la paz, algo que
podría ser extraordinariamente útil si lo completáramos con educación para la guerra.
Muchos la entenderían como educación «para hacer la guerra», aunque su interés
radique en ser una educación para «evitar la guerra», o al menos para «conocer la
guerra».” Ordóñez, Javier (2012).
És el silenci al voltant del concepte de la guerra, la omissió en el discurs que ens mostra
Ordóñez, el què m’impulsa a recollir les línies següents. Línies en les que pretenc
plasmar els principals arguments que conformen el cos de la Teoria de la Guerra Justa.
Aquesta teoria pretén normativitzar la guerra, donar-li lleis; es troba, doncs, en un terme
mig entre el realisme polític que tendeix a considerar la guerra com quelcom necessari,
i el pacifisme que condemna la guerra en la seva totalitat.
L’objectiu no és un altre que el de mirar de mostrar que es pot parlar de guerra sense
incórrer en una falta moral; que el bel·licisme és quelcom present des dels inicis de la
civilització occidental; és quelcom que ens caracteritza. I no cal negar la guerra per
establir una situació de pau, però tampoc cal arribar a l’extrem de deslligar allò bèl·lic
de qualsevol estructura moral. Podem parlar de guerra, i podem dotar-la d’un marc
moral. Podem retornar a la guerra la categoria i el reconeixement que li pertany, i
treure-la del racó de rebuig en el que l’hem enterrat. És possible fer això, i és possible
fer-ho sense fer apologia de la violència. És més, és possible fer-ho fent apologia de la
pau.
Com hem dit, el marc teòric treballat és el que es coneix com Teoria de la Guerra Justa,
que presenta una sèrie de principis que s’han de complir durant els tres moments de la
guerra: l’abans (ius ad bellum), el durant (ius in bello), i el després (ius post bellum),
contraposat en alguns punts amb altres plantejaments que ens ajudaran a veure els punts
forts i febles de la Teoria.

4
2. Ius Ad Bellum
L’ius ad bellum, pretén establir els requisits o principis necessaris per a que una
declaració de guerra pugui ser justa i legítima. Es diferencia de l’ius in bello en tant que
aquest últim tracta de regular l’ús de la força una vegada ja ha començat la guerra.
Tot seguit passo a mostrar els principis que s’han considerat necessaris per a que una
guerra sigui considerada com a justa dins del marc de la teoria.
2.1 Autoritat legítima
Tres cosas se requieren para que sea justa una guerra. Primera: la autoridad del príncipe
bajo cuyo mandato se hace la guerra. No incumbe a la persona particular declarar la
guerra, porque puede hacer valer su derecho ante tribunal superior; además, la persona
particular tampoco tiene competencia para convocar a la colectividad, cosa necesaria
para hacer la guerra. (De Aquino, 1988: 337).
És important centrar-se en St. Tomàs en tant que és un dels pares de la teoria de la
guerra justa; tots els autors que he tractat i que segueixen la Teoria de la Guerra Justa es
remeten a ell. El primer principi de l’ius ad bellum, sempre segons Sant Tomàs, és el de
l’autoritat legítima. Aquesta autoritat recau en el príncep. Podem dir que el representant
de l’autoritat canvia segons canvien les estructures de poder, perquè amb l’aparició de
l’estat aquesta passa a la suprema autoritat de la República. A més, aquest principi
exclou les guerres de revolució de ser justes, en tant que es deu obediència a una
autoritat legítima amb competència per convocar la col·lectivitat, que s’identifica en el
príncep. Aquesta és la línia que han seguit autors com Grotius, autor protestant molt
influït pels teòlegs de l’escolàstica seguidors dels principis de Tomàs, fonamentant-se
en, entre d’altres fonts, les Sagrades Escriptures:
En el nuevo Testamento Cristo, al prescribir dar al César lo que es del César, quiso que
entendieran los seguidores de su doctrina que debían a los poderes supremos no menor,
sino mayor obediencia unida, si es necesario, con la paciencia, cual se debía por los
Hebreos a sus reyes: lo cual, explicándolo más ampliamente su mejor intérprete el
Apóstol S. Pablo, al señalar minuciosamente los deberes de los súbditos, dice entre otras
cosas: Quien resiste a la potestad, resiste a la ordenación de Dios; y los que le resisten,
ellos mismos atraen sobre sí la condenación. (Grotius, 1925: 212)
Però això no és així si interpretem el mateix principi d’autoritat des del punt de vista
liberal clàssic –de crítica a l’absolutisme– de Locke, un dels pares del liberalisme, des
del que podrem justificar l’autoritat legítima de les guerres de revolució en tant que la
sobirania recau en el poble, i és aquest el que legitima les autoritats; aquest plantejament

5
és importantíssim perquè, a mesura que qualla, suposa un gir històric en el primer
principi de la Teoria de la Guerra Justa.
(…) siempre que los legisladores destruyen o se adueñan de la propiedad del pueblo, los
esclavizan bajo un poder arbitrario, se ponen a sí mismos en un estado de guerra
respecto a su pueblo, el cual queda, por ello, libre de seguir obedeciendo y se puede
acoger al refugio común con que Dios ha dotado a todos los hombres frente a la guerra
y la violencia. (…) al quebrar la fuerza que el pueblo depositó en ellos, pierden todo
derecho al pode que se puso en sus manos con fines absolutamente opuestos a estos. El
pueblo vuelve, pues, a contar con ese poder y tiene ahora perfecto derecho de reasumir
su libertad original y a cuidarse de su propia seguridad y salvaguardia, constituyendo un
nuevo legislativo (tal y como considere más conveniente) que sí cumpla con los fines
que perseguían todos y cada uno al entrar en sociedad. (Locke, 1690: 222)
Podem considerar que aquest plantejament és el que trobem reflectit en el We the
People del preàmbul de la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, i el mateix que
ajudà a dotar de raó la Guerra d’Independència dels Estats Units (1775 – 1783). “We the
People of the United States, in Order to form a more perfect Union, establish Justice,
insure domestic Tranquility, provide for the common defense, promote the general
Welfare, and secure the Blessings of Liberty to ourselves and our Posterity, do ordain
and establish this Constitution for the United States of America” (The Constitution of
the United States).
Aquest mateix principi ha quedat recollit al capítol VII article 51 de la Carta de les
Nacions Unides estableix que el principi d’autoritat legítima recau en el Consell de
Seguretat de l’organització supranacional, en tant que és l’òrgan encarregat de mantenir
la pau i la seguretat internacionals:
Ninguna disposición de esta Carta menoscabará el derecho inmanente de legítima
defensa, individual o colectiva, en caso de ataque armado contra un Miembro de las
Naciones Unidas, hasta tanto que el Consejo de Seguridad haya tomado las medidas
necesarias para mantener la paz y la seguridad internacionales. Las medidas tomadas
por los Miembros en ejercicio del derecho de legítima defensa serán comunicadas
inmediatamente al Consejo de Seguridad, y no afectarán en manera alguna la autoridad
y responsabilidad del Consejo conforme a la presente Carta para ejercer en cualquier
momento la acción que estime necesaria con el fin de mantener o restablecer la paz y la
seguridad internacionales. (art.51 cap.VII, Carta de las Naciones Unidas).
Sabem que hi ha moments en els que s’intueix, perquè la realitat ens hi porta, que s’ha
de plantejar la guerra com a sortida, però no de qualsevol manera. Cal una autoritat
legítima que li doni aval. Però, evidentment, només amb l’autoritat no n’hi haurà prou.

6
2.2 Causa justa
Com dèiem, no n’hi ha prou amb el principi d’autoritat per a què una guerra sigui justa
–considerant el marc de la Teoria de la Guerra Justa. El següent requisit plantejat,
tornant-nos a remuntar a Sant Tomàs, és el de la causa justa:
Se requiere, en segundo lugar, causa justa. Es decir, que quienes son atacados lo
merezcan por alguna causa. Por eso escribe también San Agustín en el libro Quaest. :
Suelen llamarse guerras justas las que vengan las injurias; por ejemplo, si ha habido
lugar para castigar al pueblo o a la ciudad que descuida castigar el atropello cometido
por los suyos o restituir lo que ha sido injustamente robado. (De Aquino, 1988: 338).
Com es desprèn del què hem dit anteriorment, les guerres necessiten d’autoritat, però
l’autoritat sola no és garantia de justícia. També requerim d’una causa justa; i aquestes
guerres per objectiu reparar la injuria rebuda. El concepte d’injúria ha anat
evolucionant: Per exemple, E. Vattel utilitzà el terme greuge, i els autors
contemporanis, com Michael Walzer, utilitzen en el seu lloc el terme agressió. Podem
dir que són equivalents, perquè amb aquests termes es refereixen a les mateixes
situacions de violació de drets entre estats. El què es pot considerar com a agressió ho
trobem definit per l’Assemblea General de l’ONU des del 1974: “La agresión es el uso
de la fuerza armada por un Estado contra la soberanía, la integridad territorial o la
independencia política de otro Estado, o en cualquier otra forma incompatible con la
Carta de las Naciones Unidas, tal como se enuncia en la presente Definición” (Art. 1 de
la Resolució 3314 de la Assamblea General de les Nacions Unides).
En l’article 3 de la mateixa resolució 3314 es detallen els fets que són definits com un
acte d’agressió, que podem resumir en: invasions, atacs, annexions, enviament de
mercenaris o bandes armades, ocupacions, o bombardejos sobre els territoris d’altres
estats, les seves forces armades o les seves flotes mercants o aèries. Bloqueig de ports o
de costes. Violar condicions d’acords militars. I cedir territori per a què un segon estat
pugui perpetrar un acte d’agressió a un tercer. Aquesta llista, tal i com especifica
l’article 4 de la mateixa resolució, especifica que la llista detallada a l’article 3r no és
exhaustiva i és susceptible de ser ampliada. Aquesta anotació és prou sensata si tenim
en compte l’evolució de les estratègies i la tecnologia d’aplicació militar al llarg del
temps.

7
És extremadament rellevant l’aportació de Michael Walzer, autor contemporani que
retorna la noció de guerra justa medieval en el marc de la teoria política actual, que
caracteritza el concepte d’ agressió sense allunyar-se de la definició de la Resolució de
la ONU; senyalant clarament, a més, la falta de vocabulari en Dret Internacional Públic
per a diferenciar entre diferents tipus d’agressions. Com acabem de veure en la definició
de l’Assemblea General de les Nacions Unides, i com veurem ara amb la definició que
ens dóna Walzer, tota violació o crim entre estats pren la consideració d’agressió, i no
tenim termes intermedis per distingir entre una gran violació i una de lleugera.
cosa que més endavant ens dificultarà de valorar la gravetat de les mateixes:
…es el único crimen que los Estados pueden cometer contra otros Estados […]. Toda
violación de la integridad territorial o de la soberanía política de un Estado
independiente se denomina agresión. […] Este rechazo a toda diferenciación hace que
sea difícil distinguir la relativa gravedad de los actos de agresión […]. Todos los actos
de agresión tienen una cosa en común: todos justifican la resistencia mediante el uso de
la fuerza […] la agresión sin resistencia sigue siendo agresión. La agresión es coercitiva
[…]. La agresión es un crimen singular e indiferenciado porque, en todas sus formas,
representa un desafío a unos derechos por los que vale la pena morir. (Walzer, 1977: 89-
91)
D’aquesta manera Walzer limita el conflicte entre Estats, però són els individus els qui
lluiten la guerra; i ho fan en virtut de la vida en comú que hi han establert. En aquest
punt és legítim preguntar-se fins a quin punt estan obligats els ciutadans a participar en
la guerra, per molt justa que sigui; i en quin punt podem considerar legítima la defensa
d’un territori. En tot cas, per a postular que les nacions tenen dret a defensar-se
utilitzarem el què Vattel anomenà dret de seguretat, que no és altra cosa que el dret de
les nacions a defensar-se de les agressions, justificant la resistència per mitjà de l’ús de
la força.
§49. En vano la naturaleza prescribiria á las naciones, así como á los individuos, el
deber de conservarse, y el de promover su perfeccion y la de su estado, si no les diese el
derecho de preservarse de cuanto pudiera frustar ese deber. El derecho no es sino una
facultad moral de obrar, es decir, de executar lo que sea moralmente posible, lo que sea
justo y conforme á nuestros deberes. Tenemos pues en general el derecho de executar
todo lo que sea para el cumplimiento de nuestros deebres necesario. De consiguiente
toda nacion, así como todo hombre, tiene el derecho de no tolerar que otra se oponga á
su conservacion, á su perfeccion y á la de su estado, es decir, de preservarse de toda
lesion (§18); y este derecho es perfecto, pues que es dado para satisfacer á una
obligacion natural é indispensable. Cuando para hacer respetar un derecho no se puede
recurrir á la coaccion, el efecto es muy incierto. Este derecho de preservarse de toda
lesion es el que se llama derecho de seguridad. […] (Vattel, 1822a: 66-67)

8
A més d’autoritzar la defensa, l’argument de Vattel afegeix que es pot castigar a
l’ofensor, i que la responsabilitat de tot el mal que pugui derivar-se d’aquesta defensa i
càstig en represàlia a la lesió inicial -més endavant introduïm el concepte de greuge
(agravio)-, és del mateix ofensor per incórrer inicialment en la injustícia.
§52. En fin el ofendido tiene derecho de cuidar de su seguridad futura, de castigar al
ofensor, inflingiéndole una pena capaz de retraerle en lo sucesivo de tales atentados, y
de intimidar á los que de imitarle tentados se hallarian. Aun, si el caso lo pidiere, puede
poner al agresor en la imposibilidad de ofender. Usa de su derecho en todas estas
medidas, son justas; y si de ellas resulta algun mal al que le ha forzado á obrar así, este
no puede acusar de ellos sino á su propia injusticia. (Vattel, 1822a: 67-68)
Queda establert, doncs, que si una nació es veu en perill, aquesta té dret a fer ús de la
força per defensar-se. A més, veurem que d’altres nacions tenen el dret d’ajudar-la.
Vattel ens introdueix el concepte greuge com la causa per a fer una guerra justa. Cal
remarcar que en el seu plantejament, el greuge pot no haver-se donat encara, per la qual
cosa les guerres justes no tenen per què tenir un caràcter purament defensiu, sinó que
s’obre la porta a les guerres preventives.
Pero, si alguien atacare á una nacion, ó violare sus derechos perfectos, le hace un
agravio. Desde ese momento, y desde ese momento solamente, esa nacion tiene derecho
á rechazarle y á reducirle á la razon; tiene tambien el derecho de precaver el agravio,
cuando de él se viere amenazada (Lib. II, § 50). Digamos pues en general, que la razon
ó causa de toda guerra justa, es el agravio, ó ya hecho, ó amenazante. (Vattel, 1822b:
36).
Vattel ens planteja, tot seguit, que si una nació fa la guerra sense haver rebut, o estar a
punt de rebre, un greuge, està fent una guerra injusta: “§27. Por una consecuencia
inmediata de lo que acabamos de establecer, si una nacion tomare las armas, no
habiendo recibido agravio alguno, ni estando de recibirle amenazada, hace una guerra
injusta. Solo tiene derecho de hacer la guerra aquel á quien se ha hecho, ó se trata de
hacer agravio.” (Vattel, 1822b: 37-38).
D’aquí en podem extreure que la nació que es defensi estarà fent, en un principi, una
guerra amb causa justa. El què no acaba d’encaixar en aquest plantejament és que hi
pugui haver dues parts amb causa justa. En paraules de Hedley Bull, que féu seu el
plantejament d’Hugo Grotius i l’adaptà a la realitat política de mitjans-finals del s.XX;
“A todos los internacionalistas de esta primera época (...) les costaba aceptar la idea de
que (...) en la guerra, ambas partes podían tener una causa justa, no sólo “subjetiva” sino
también objetivamente.” (Bull, 1977: 82).

9
Hem vist que tant per Walzer com per Vattel, doncs, el greuge esdevé el pilar principal
del dret a fer la guerra. A partir d’aquí, Walzer ens proposa la seva “teoria de
l’agressió”. Ens presenta una línia argumental sintetitzada en les sis proposicions que
venen a continuació. El primer que cal destacar de l’argumentació de Walzer és que
sembla que el principi d’autoritat perd força en comparació amb el plantejament de Sant
Tomàs. Així doncs, la primera proposició de la teoria assenta els principis que regeixen
al món en el que aplica. “Existe una sociedad internacional de Estados Independientes.
Los Estados son miembros de esta sociedad, no los hombres y las mujeres en concreto.
En ausencia de un Estado universal, los hombres y las mujeres sólo están protegidos, y
sus intereses representados, por sus propios gobiernos.” (Walzer, 1977: 101).
Aquesta primera proposició ens permet ubicar en quina tradició o corrent de pensament
s’ubica; la internacionalista. Podem emmarcar la teoria de la guerra justa dins del
corrent de pensament internacionalista; en oposició, però amb influències, tant de les
corrents universalista com de la realista segons l’autor i el context. Ens remetrem a Bull
i a la seva diferenciació entre els diferents corrents que han plantejat la qüestió de la
guerra. Bull estableix tres tradicions diferents que anomena: hobbesiana o realista,
kantiana o universalista, i grociana o internacionalista. Les característiques de cada una
d’aquestes corrents, en relació a la temàtica que ens ateny, són: La tradició hobbesiana o
realista “considera la política internacional como un estado de guerra” (Bull, 1995: 76).
Segons aquesta tradició, la moralitat i el dret només són vàlids en un context social, i
queden fora de la realitat internacional, on els únics fins a perseguir són els del mateix
estat. En oposició Bull ens presenta la tradició kantiana o universalista, que “entiende
que la naturaleza esencial de la política internacional no reside en el conflicto entre
estados, sino en los vínculos sociales que unen a los individuos que son ciudadanos de
los diferentes estados” (Bull, 1995: 77-78). Segons aquesta tradició kantiana hi ha
imperatius morals que limiten l’acció dels estats. Entremig d’aquestes dues tradicions
Bull hi col·loca el què anomena tradició grociana o internacionalista, definint-la com
aquella que descriu la realitat de la societat internacional com una societat d’estats,
acceptant la premissa hobbesiana de que “los soberanos o los estados son la realidad
principal de la política internacional” (Bull, 1995: 78), i no els individus; però sostenint,
igual que la tradició kantiana, que els conflictes entre estats estan limitats per
institucions i normes comuns.

10
La segona proposició de la teoria de Walzer planteja el lligam entre els drets dels homes
i els estats, seguint encara el corrent internacionalista, i remarcant la inexactitud dels
drets entre estats, i tenint el problema plantejat anteriorment sobre els límits de la terra
defensable relativament resolt. Per això diu Walzer:
Una vez más, estos dos derechos descansan en último término en el derecho de los
hombres y las mujeres a construir una vida común y a no arriesgar sus vidas
individuales más que si ellos mismos eligen libremente hacerlo. Sin embargo, la ley
relevante sólo se refiere a los Estados y sus detalles quedan fijados por intermediación
de los propios Estados a través de complejos procesos de conflicto y consenso. (Walzer,
1977: 101).
La tercera proposició es centra en el concepte de resistència a l’ agressió; molt similar al
derecho de seguridad defensat per Vattel que hem plantejat anteriorment.
Cualquier uso de la fuerza o amenaza de un inminente uso de la fuerza por parte de un
Estado contra la soberanía política o la integridad territorial de otro Estado constituye
una agresión y es un acto criminal. Tal como ocurre con la violencia doméstica, el
argumento se centra aquí, de manera muy particular, en la superación efectiva o
inminente de las fronteras, es decir, en las invasiones y los asaltos físicos. (...) No puede
decirse que un Estado se vea forzado a luchar a menos que la necesidad sea al mismo
tiempo obvia y urgente. (Walzer 1977: 101-102).
La quarta proposició justifica la defensa violenta contra l’agressió per part de la víctima,
i el dret d’auxiliar dels aliats.
La agresión justifica dos tipos de respuesta violenta: la guerra de autodefensa que
realiza la víctima y la guerra emprendida por la víctima y cualquier otro miembro de la
sociedad internacional para hacer cumplir la ley. Cualquiera puede venir a ayudar a la
víctima y utilizar la fuerza necesaria contra el agresor e incluso hacer cualquier cosa que
sea el equivalente internacional del «arresto de un ciudadano». (Walzer 1977: 102).
El primer que podem comentar d’aquesta proposició és l’ús de l’analogia domèstica. Hi
ha certa tendència en la teoria de la guerra justa a emprar aquest tipus d’analogia. Al
fer-ho cal tenir presents les seves limitacions. Hedley Bull fa un recull de les limitacions
d’aquesta analogia que ressalten autors com Hobbes, “Después de todo, los estados son
muy diferentes de los humanos. (...) Los estados no son tan vulnerables frente a los
ataques violentos como lo son los individuos” (Bull, 1977: 100), de B. Spinoza prenent
el relleu del plantejament de Hobbes, “una comunidad puede protegerse frente a un
intento de subyugación por parte de otra de una forma que un hombre en el estado de
naturaleza no puede puesto que, evidentemente, un hombre es vencido por el sueño
todos los días” (Bull, 1977: 100). També remarca, adoptant la visió de Clausewitz, que

11
una lluita a mort entre dos homes és absoluta en els seus resultats, un dels dos acaba
mort, i en canvi “la guerra nunca es absoluta en sus resultados, y la derrota en la guerra
puede ser un mal pasajero que puede tener remedio” (Bull, 1977: 101). El mateix Bull
qüestiona aquest plantejament amb l’aparició dels atacs nuclears, que podria tornar en
absoluts els resultats de la guerra.
Tenim en compte que una agressió també pot desencadenar una tercera resposta, en
forma de resistència no violenta a l’agressió. I cal considerar la no-resistència quan la
victòria és impossible i la pèrdua de vides seria en va. L’escolàstica exigia que la
resposta bèl·lica comptés amb possibilitats d’èxit, i considerar la rendició si no hi ha
opcions d’assolir els objectius. Estem parlant del requisit de la “probabilitat d’èxit”, que
parteix de la base de que el cost de la guerra és molt alt. I és massa alt si no hi ha
possibilitats de guanyar-la. Cal apuntar que el Dret Internacional Públic no contempla
aquest principi perquè és favorable als estats més poderosos en detriment dels més
febles.
For war to be morally permissible, is it necessary that, in addition to having a just cause,
it is also certain that the just cause will be achieved? The Renaissance Thomist
commentator, Cardinal Thomas de Vio, known as Cajetan, thought so. Suárez
considered such absolute certainty to be unachievable, and requiring it to be
undesirable: waiting to attain this degree of certainty could result in a dangerous
postponement of the business of justice. In addition, he thought that this requirement
discriminated against weaker countries by making it more difficult for them to pursue
justice as compared to stronger countries. (Shields i Schwartz, 2015: 1).
La cinquena proposició estableix que l’agressió és condició sine qua non per la
justificació d’una guerra: “Nada, excepto la agresión, puede justificar la guerra (...)”
(Walzer, 1977: 102).
Walzer limita aquí les guerres justes a ser guerres defensives; tot depèn d’haver rebut
una agressió o estar molt a punt de rebre-la. És en aquest estar a punt de rebre-la on hi
ha el debat moral. Walzer ens cita els arguments de Vattel, que en la seva obra Derecho
de gentes aprofundeix en les causes que justifiquen també la guerra preventiva, o a
anticipar-se al patiment de l’agressió o greuge. Ho fa preguntant-se si el fet de que una
potència limítrofa s’engrandeixi per vies legítimes és, per si sol, motiu suficient per
declarar-li la guerra. En un principi es conclou que no, que aquest no és motiu suficient,
però deixa planar l’ombra de la sospita sobre la potència creixent, i el sentit de la
prudència sobre les potències veïnes.

12
Es menester haber recibido un agravio, ó estar de él visiblemente amenazado, para tener
derecho de tomar las armas, para tener un justo motivo de guerra (§26 y 27). Por otra
parte, una funesta y constante experiencia muestra demasiado que las potencias
predominantes casi siempre molestan á sus vecinas, las oprimen, y aun enteramente las
sojuzgan, cuando hallan la ocasion y tienen el poder de hacerlo impunemente. (…)
¿Deberémos aguardar el peligro, dexar crecer la tempestad que se podria disipar en su
orígen, tolerar el engrandecimiento de un estado vecino, y aguardar tranquilamente á
que se prepare á encadenarnos? ¿Será tiempo de defenderse cuando no hubiere ya
medios de hacerlo? La prudencia es un deber para todos los hombres, y muy
particularmente para los directores de las naciones, encargados de velar en la salvacion
de un pueblo entero (…). (Vattel, 1822b: 52-54)
Vattel es pregunta si ens haurem de defensar quan ja no hi hagi mitjans per fer-ho.
Evidentment és una pregunta retòrica. La resposta a la mateixa és negativa, en relació al
principi d’esperança d’èxit, que com ja hem comentat, estableix que només han de ser
lluitades les guerres que puguin ser guanyades, perquè sinó la pèrdua de vides seria en
va. Per tant s’ha de ser previsor. I si “el acrecentamiento del poder por sí solo, no puede
dar á nadie derecho á tomar las armas para oponerse á él” (Vattel, 1822b: 56), sí que en
dóna el dret el fet de tenir una amenaça fonamentada d’un mal gravíssim:
(...)el poder solo no amenaza agravio, es menester que se agregue la voluntad. (…)
Desde que un estado haya dado muestras de injusticia, de avidez, de orgullo, de
ambicion, de un deseo imperioso de dar la ley, es un vecino sospechoso de que es
menester precaverse: se le puede parar en el momento en que fuere á adquirir un
acrecentamiento formidable de poder, pedirle seguridades, y, si vacilare en darlas,
prevenir sus designios por la fuerza de las armas. (…) el derecho de precaver un riesgo,
está en razon compuesta del grado de apariencia y de la gravedad del mal que
amenazare. Si se tratare de un mal soportable, de una pérdida leve, no se deberá
proceder con la menor precipitacion, no hay un gran inconveniente en aguardar, para
preservarse, la certeza de que ese mal ó esa pérdida amenazan. Pero, si de la salvacion
del estado se tratare, la prevision nunca será demasiada. (Vattel, 1822b: 57-58)
Podem dir que les valoracions de Vattel són molt subjectives, fins i tot ens podem
atrevir a dir que són poc rigoroses i poden donar peu a malentesos; però la culpa dels
mateixos sempre serà de la nació ambiciosa. Cal tenir en compte que Vattel escriu les
següents línies fent referència a Carles V del Sacre Imperi Romano-Germànic i I
d’Espanya.
“Si tan fácilmente á las apariencias se diere crédito, cúlpese á sí mismo el vecino que ha
dexado vislumbrar su ambicion. (…) si cada una de las dos naciones se halla en estado
de gobernarse y de sostenerse por sí misma, de preservarse de insultos y de opresion, se
presume con razon que no se unen en un mismo estado sino con la mira de dominar á
sus vecinos. Y en los casos en que es imposible ó demasiado peligroso aguarzar una
certeza entera, se puede obrar justamente sobre una presuncion razonable. (…) Pero la
presuncion se convierte casi en incertidumbre, si el príncipe, que va á elevarse á un

13
poder enorme, ha dado ya pruebas de altanería y de ambicion ilimitada. (Vattel, 1822b:
56-60)
A més també podem tenir en compte la diferència entre la guerra preventiva, que es
basa en un temor no fonamentat i pretén donar resposta a un atac potencial, i la guerra
anticipada, que es basa en un temor originat per actes explícits de l’enemic i respon a
una amenaça imminent i certa. Hem vist que Vattel requereix que l’anticipació es basi
en actes que converteixin el veí en un temor fonamentat, i aquesta fonamentació es basa
en que aquest doni mostres d’injustícia, d’avarícia, d’orgull, d’ambició...
En canvi segons Walzer hem de posar l’èmfasi en la certesa de que es produirà l’atac; i
això dependrà del context i d’una sèrie de punts, que descriu en contraposició als
requisits presentats per Vattel.
¿Qué actos han de considerarse como amenazas suficientemente serias para justificar
una guerra? No es posible confeccionar una lista porque la acción estatal, como la
acción humana en general, adquiere su significado en función del contexto. (...) una
manifiesta intención de dañar, un grado de preparación activa que convierta esa
intención en un peligro objetivo y una situación general en la que esperar o hacer
cualquier otra cosa que no sea combatir aumente grandemente el riesgo. (...) En lugar de
signos previos de rapacidad y ambición, se requieren signos presentes y concretos; en
vez de un «aumento de poder», una efectiva preparación para la guerra; en lugar de la
negativa a dar garantías futuras, la intensificación de los peligros presentes. (Walzer,
1977: 124-125)
A la vegada que Walzer limita les guerres a ser defensives, està establint límits al
plantejament realista o de la realpolitik, que ja hem plantejat anteriorment i que arriba a
sostenir que els estats sobirans no estan subjectes ni a judicis legals ni morals. La raó
d’estat esdevé element suficient per justificar qualsevol acció, i conceptes com el de
justícia queden fora de lloc. Com a exemple d’aquest plantejament podem citar Hobbes:
“los reyes y personas revestidas con autoridad soberana, celosos de su independencia, se
hallan en estado de continua enemistad (...) En esta guerra de todos contra todos, se da
una consecuencia: que nada puede ser injusto. (...) donde no hay ley, no hay justicia”
(Hobbes, 19: 104).
La sisena proposició introdueix la noció de càstig, on se segueix ajudant de l’analogia
domèstica. Però si entenem que un càstig només es pot aplicar efectivament a una nació
vençuda, de la mateixa manera que es castiga a un delinqüent després de detenir-lo i
processar-lo, aquesta noció de càstig acaba sent més pròpia de l’ius post bellum que del

14
mateix ius ad bellum. “Una vez que el Estado agresor ha sido rechazado militarmente,
también puede ser castigado” (Walzer, 1977: 102-103).
Cal afegir que el punt de vista de Walzer deixa la intervenció humanitària fora del marc
de la guerra justa, perquè no existeix una agressió prèvia que la justifiqui; i en molts
casos suposaria . Però trobem casos en els què, tot i ser conscients del principi de no
intervenció militar, es pot considerar que els drets humans fonamentals constitueixen
una justificació de la intervenció armada. En definitiva ens estem plantejant si “frente a
situaciones de desesperación, de persecución y de impotencia de un pueblo en relación
con sus gobernantes” (Pignatelli, 2002: 111) podem prohibir als estats que “adopten una
determinada medida, incluso el uso de la fuerza, para salvar a personas inocentes que
son asesinadas o sometidas a malos tratos, o, lo que es igual, si pueden o deben los
Estados recurrir unilateralmente a la fuerza para terminar con estas situaciones
degradantes” (Pignatelli, 2002: 111). En qualsevol cas, aquest plantejament s’oposa
amb el què Walzer ens diu en la 5a proposició de la teoria de l’agressió: “La herejía
doméstica y la injusticia nunca pueden desencadenar la acción en el mundo de los
Estados: de ahí, una vez más, el principio de no intervención.” (Walzer, 1977: 102).
Però és possible que tenir una causa, fins i tot afegint-t’hi l’autoritat, no sigui suficient
per justificar l’infern que pot arribar a suposar una guerra, doncs aquesta podria ocultar
intencions diferents a la justícia que en perverteixin els objectius, siguin quins siguin.
2.3 Recta intenció
És interessant veure com un tema tant viu com poden ser els interessos ocults –
econòmics, de poder, etc. En els guerres i els conflictes ja va ser exposat per Sant
Tomàs d’Aquino en el seu últim requisit per a què una guerra pugui ser considerada
justa: la recta intenció:
Se requiere, finalmente, que sea recta la intención de los contendientes; es decir, una
intención encaminada a promover el bien o a evitar el mal. Por eso escribe igualmente
San Agustín en el libro De verbis Dom. : Entre los verdaderos adoradores de Dios, las
mismas guerras son pacíficas, pues se promueven no por codicia o crueldad, sino por
deseo de paz, para frenar a los malos y favorecer a los buenos. Puede, sin embargo,
acontecer que, siendo legítima la autoridad de quien declara la guerra y justa también la
causa, resulte, no obstante, ilícita por la mala intención. (Aquino, 1988: 338).

15
L’objectiu d’aquest principi és el d’allunyar-nos de qualsevol corrupció. Evidentment,
la recta intenció s’ha de mantenir durant tot el transcurs de la guerra; d’altra manera
estem obrint les portes al negoci de la guerra. Aquest requisit es converteix, doncs, en
quelcom a tenir en compte tant en l’ius ad bellum com en l’ius in bello.
És recurrent utilitzar aquest requisit per oposar-se a la intervenció humanitària com a
guerra justa –a banda de que no hi hagi una agressió prèvia en el marc internacional,
puix que seria molt fàcil pervertir la intenció inicial en el moment en que es té el poder i
la capacitat d’intervenir en els afers d’un país.
la desconfianza ante esta suerte de intervenciones se centra, en primer término, en que la
admisión del uso de la fuerza por motivos humanitarios supondría una profundización
de la desigualdad de los Estados, de manera que aquellas podrían convertirse fácilmente
en instrumentos de cobertura del despliegue de la política de poder de la superpotencia y
las grandes potencias... (Pignatelli, 2002: 112).
Si la intenció és bona, i la causa és justa, segurament podrem trobar alternatives a la
violència per solucionar les diferències i restituir els danys ocasionats. És per això que
el següent principi estableix que la guerra ha de ser sempre l’últim recurs.
2.4 Últim recurs
Establert com un principi per a què una guerra sigui justa, podem dir que aquest principi
ha de definir la guerra mateixa. La guerra ha de ser l’últim recurs – a més de complir
amb tots els principis mencionats anteriorment. Aquest és un principi compartit en altres
camps, com la medicina, i compartit també amb les corrents de pensament realistes i
utilitaristes. I si en el camp de la medicina els tractaments d’últim recurs i les mesures
terapèutiques extraordinàries només s’apliquen en situacions extraordinàries per fer
front a un patiment insuportable, en el camp de les relacions internacionals la guerra,
per a què sigui justa, només s’aplicarà com aquest tractament extraordinari.
De totes maneres, és un requisit que no sembla tenir gaire sentit en les guerres purament
defensives; una vegada la violència ha començat, no té sentit exigir que les vies no
violentes s’esgotin. Però juga un paper important en les consideracions sobre les guerres
anticipades i preventives. Però, com podem saber que realment serem atacats fins que
no siguem atacats? S’ha de tenir present que tota situació pot canviar de cop i volta, i
permetre reprendre les negociacions que puguin aturar la guerra. Per tant la guerra

16
només ha de ser un últim recurs; quan els costos de no fer la guerra siguin superiors als
costos de fer-la, i quan totes les altres vies s’hagin esgotat. Per acabar d’esclarir el
principi seguirem l’anàlisi de la guerra de Lazar Seth, del qual ens interessa la discussió
del què significa l’últim recurs. Anar a la guerra s’ha de comparar amb totes les
alternatives possibles per tractar amb l’enemic; i només s’ha d’anar a la guerra quan no
hi ha esperances d’esquivar l’amenaça bèl·lica per cap altre via que es pugui considerar
menys lesiva que la guerra:
Going to war must be compared with the alternative available strategies for dealing with
the enemy (which also includes the various ways in which we could submit). Going to
war is literally a last resort when no other available means has any prospect of averting
the threat. (Lazar, 2016: 1)
Si finalment es considera que la guerra és la única sortida que queda, perquè totes les altres
resulten ser molt més lesives, estem aplicant un altre principi que no ha sigut considerat per tots
els teòrics de la teoria de la guerra justa: la proporcionalitat. Aquest principi ens obliga a fer
balanç sobre els costos i beneficis d’anar a la guerra. Per a fer aquest balanç ens hem
d’ajudar dels altres principis: la causa justa, la possibilitat d’èxit, i la recta intenció. El
què es demana és, principalment, de posar en qüestió que la causa justa, que la injuria
rebuda, sigui suficientment greu com per compensar els danys materials i els costos
humans d’anar a la guerra.
3. Ius In Bello
L’objectiu de l’ius in bello no és un altre que el de mirar d’establir uns principis morals
per tal de regular l’ús de la força una vegada ja ha començat la guerra. Veurem que va
lligat a l’ius post bellum ja que, com és evident, després de la guerra patim els efectes
que ens ha deixat la mateixa durant el seu transcurs. “El derecho internacional
humanitario (DIH), o jus in bello, es el derecho que regula la forma en que se conducen
las hostilidades. Su finalidad es estrictamente humanitaria, ya que procura limitar los
sufrimientos causados por los conflictos armados” (Comité Internacional de Cruz Roja,
2010: 1).
Fins ara hem analitzat el què era necessari per a una guerra justa abans de l’inici de la
mateixa. Però la tradició també s’ha preocupat per com havia de ser la guerra durant el
seu transcurs; això és l’ius in bello. La majoria d’autors de la tradició només apliquen

17
les restriccions següents a les guerres dutes a terme d’acord amb els principis de l’Ius ad
Bellum; però les lleis contemporànies que han recollit els plantejaments d’aquests
teòrics s’apliquen a totes les guerres. També cal tenir en compte que una guerra
inicialment lícita pot deixar de ser-ho si no es respecten els principis plantejats a
continuació, encara que existeixi una causa justa.
El primer que cal dir és que, en contra de la percepció estesa de que la guerra és caos i
destrucció, aquesta sempre ha tingut normatives. Els precedents més evidents de
l’existència de normatives per regular la guerra durant el seu transcurs poden ser: els
Codis de Cavalleria, com La Chevalerie de León Gautier; lleis que pretenen regular el
tracte donat als presoners de guerra; i ordres sobre com ha de ser, o no ha de ser, la
destrucció comesa per les tropes. Trobem exemples d’això fins i tot en les Sagrades
Escriptures:
19 Cuando sitiares una ciudad por mucho tiempo, y la cercares con trincheras para
tomarla, no has de cortar los árboles frutales, ni talar á golpes de hacha las arboledas del
contorno; pues leños son, y no hombres que puedan aumentar contra tí el número de
combatientes.
20 Si hay árboles que no dan fruta, sino que son silvestres y propios para otros usos,
córtalos y forma de ellos máquinas, hasta tomar la ciudad que se resiste contra tí. (Dt
20:19-20)
Val a dir que, moltes vegades, aquestes normes no s’aplicaven argumentant la necessitat
militar. Seguint l’exemple anterior, arrasar els camps enemics és un fet comú en la
història de l’estratègia militar. Podem trobar exemples d’això en les guerres lliurades
pels antics grecs, on es talaven fins i tot les oliveres:
Con su aplastante superioridad terrestre, el plan estratégico de los espartanos consistía
ante todo en arrastrar a Atenas a una gran batalla en campo abierto. Y consideraron que
el procedimiento para lograrlo era arrasar las cosechas y destruir las propiedades
atenienses para forzarles a salir en su defensa. Además, esta estrategia contaba con la
finalidad subsidiaria de contribuir a desestabilizar la posible unanimidad interna
ateniense, ya que la destrucción de las cosechas y la tala de olivos y vides provocaría sin
duda el descontento de propietarios y campesinos. (Hidalgo et al, 1998: p229)
Però tot i que podem trobar multitud d’exemples en els que un general sanguinari
converteixi la guerra en una cosa desenfrenada, que la converteixi en un infern, també
podem d’altres exemples que ens mostrin el compliment d’uns certs límits i valors
morals dins la cruesa de la guerra. Per a il·lustrar el compliment de certs límits, podem
remuntar-nos a un exemple històric prou nostrat. Quan corria l’any 1714, durant el setge

18
de Barcelona, el Duc de Pópuli va ordenar el bombardeig terrorista de la ciutat de
Barcelona per sobre de les seves defenses, contra la població. Aquest fet va obligar bona
part dels habitants de la ciutat a refugiar-se a les platges de fora de la muralla, a les
zones que avui coneixem com la Barceloneta i Drassanes, fins als peus de Montjuic.
Veient això, el Duc de Pópuli ordenà a l’Almirall Jean-Baptiste du Casse, comandant de
la flota francesa que mantenia el bloqueig per mar, que bombardegés la platja.
L’Almirall va respondre que “en la seva llarga vida militar no s’havia trobat en un cas
semblant, i que no prendria cap decisió sense haver escoltat els seus oficials. El parer
general d’aquests fou de no incórrer en aquella brutalitat sense ordre expressa de Lluís
XIV, perquè no consideraven decorós que les armes franceses fessin la guerra als
indefensos.” (Albertí, 1964: 226).
El que quedarà molt clar és que és primordial establir límits en els objectius, en els
mètodes i en l’armament emprats per tal de minimitzar els danys i el patiment en la
guerra, ocasionant els menors danys necessaris per a fer-se amb la victòria. Hem vist,
amb els exemples, que podem fer-ho. La conclusió que en podem extreure, i que també
extreu Ángela Aparisi en el seu anàlisi de Francisco de Vitoria és que: “En
consecuencia, si la guerra puede someterse a normas, ello implica que es posible,
aunque sea mínimamente, racionalizarla y, por tanto, convertirla en objeto de derecho.
Estamos, en definitiva, ante la pretensión de «humanizar» la guerra” (Aparisi, 2007:
130).
Cas exemplar de l’establiment d’aquest límit és el que ens dóna Kant, dotant-los, a més,
d’un objectiu de futur: la pau després de la guerra:
6. «Cap estat en guerra contra un altre no ha de permetre’s hostilitats que facin
impossible la confiança mútua en la pau futura, com ara: contractar assassins
(percusores), emmetzinadors (venefici), ruptura de la capitulació, instigació a la traïció
(perduellio) etc. en l’estat combatut.»
Tot això són estratègies infames. Perquè fins i tot enmig de la guerra ha de restar alguna
confiança en la manera de pensar de l’enemic, perquè en cas contrari no podria
concloure’s cap pau i les hostilitats esdevindrien una guerra d’extermini (bellicum
internecinum). (Kant, 2002: 199)
Com comentàvem a la introducció de l’ius ad bellum, les conseqüències de la guerra és
el que ens queda una vegada s’ha acabat el conflicte: mort, destrucció, pèrdua, i la
memòria. Per això cal reduir el potencial destructor de la guerra; per evitar que aquesta

19
impedeixi, fins i tot, la pau futura entre els pobles. I l’eina que ens ha d’ajudar a trobar
els límits en els objectius i els mètodes no és cap altra que la proporcionalitat, que
treballem a continuació.
3.1 Proporcionalitat
La proporcionalitat és important en tant que ens permetrà d’adoptar mesures d’acord a
la situació i el context. És per això que ens interessa el càlcul de la proporcionalitat de
Henry Sidwick, comentat per Michael Walzer, puix que pot servir-nos per donar
resposta des d’un punt de vista utilitarista al plantejament sobre la proporcionalitat en la
guerra. Es tracta d’adaptar el requisit de la proporcionalitat que ja havíem vist a l’ius ad
bellum a l’ius in bello amb l’objectiu de minimitzar els danys ocasionats.
Por lo que representa a la dirección de las hostilidades, no debe considerarse permitido
causar «ningún perjuicio cuyo carácter de medio conducente al fin sea leve en
comparación con la entidad del perjuicio». Lo que aquí se prohíbe es el daño excesivo.
El primero es el de la victoria misma o el de lo que habitualmente recibe el nombre de
necesidad militar. El segundo depende de cierta noción de proporcionalidad: hemos de
valorar «el perjuicio causado», lo que, presumiblemente, no sólo se refiere al daño
inmediatamente producido a los individuos, sino también a cualquier ofensa infligida a
los intereses permanentes de la humanidad, y valorarlo por contraposición con la
contribución que aporta el perjuicio respecto al fin de la victoria. (Walzer, 1977: 183)
Així doncs cal valorar entre la necessitat militar d’una acció i els danys ocasionats;
aquests han de ser proporcionals a l’avanç cap a l’objectiu final –necessitat militar. O no
quedaran permesos. D’altra banda, si volem fer un càlcul proporcional entre els danys
ocasionats i els objectius militars que ens apropen a la victòria, hem de considerar el
debat sobre el valor de les vides humanes.
3.2 Les vides humanes
A l’hora d’avaluar els danys, s’ha de tenir en compte el cost humà, tant en vides com en
ferits, que comporta cada acció bèl·lica. Cal tenir en compte que la vida dels combatents
que la dels no combatents té implicacions diferents en la guerra, i se’ls ha de donar
diferent valor. Així doncs, cal discriminar: No és permès de tenir com a objectiu a no
combatents.
“In order to ensure respect for and protection of the civilian population and civilian
objects, the Parties to the conflict shall at all times distinguish between the civilian
population and combatants and between civilian objects and military objectives and

20
accordingly shall direct their operations only against military objectives.” Article 48,
first additional protocol to the Geneva Conventions.
La protecció dels innocents -entenem que els no combatents són innocents, en tant que
no contribueixen directament en la destrucció ocasionada per la guerra-, la podem trobar
ja a l’Antic Testament: “No harás morir al inocente y al justo” (Ex 23:7). Aquest
fragment de les Sagrades escriptures són part del fonament de la defensa del dret a la
vida. A més, “Esta separación1
, esbozada por Vitoria, implica ya, en sí, una cierta
humanización de la guerra, en la medida en que evita que todos los ciudadanos
compartan la suerte de aquellos que han declarado injustamente el conflicto, o que han
tomado parte activa en el mismo.” (Aparisi, 2007: 132). Aquesta idea també queda
recollida en el Dret Internacional Públic: “an attack which may be expected to cause
incidental loss of civilian life, injury to civilians, damage to civilian objects, or a
combination thereof, which would be excessive in relation to the concrete and direct
military advantage anticipated.” (Article 51(4b), first additional protocol to the Geneva
Conventions).
Però de vegades, en una acció bèl·lica hi ha civils ferits i morts. Causar un mal
previsible a la població civil, encara que no sigui intencionat, només és permissible si és
proporcional a l’objectiu que es vol assolir. Com hem de procedir quan la necessitat
militar no deixa altra sortida a que hi hagi ferits i morts civils?
La necessitat militar no legitima totes les accions necessàries per guanyar una guerra.
S’han d’elegir els mitjans menys perjudicials possibles, com també es recull en la
legislació internacional, que indiquen que s’han de prendre precaucions per evitar i
minimitzar els danys a civils.
“With respect to attacks, the following precautions shall be taken: (a) those who plan or
decide upon an attack shall… (ii) take all feasible precautions in the choice of means
and methods of attack with a view to avoiding, and in any event to minimizing,
incidental loss of civilian life, injury to civilians and damage to civilian objects; … 3.
When a choice is possible between several military objectives for obtaining a similar
military advantage, the objective to be selected shall be that the attack on which may be
expected to cause the least danger to civilian lives and to civilian objects.” (Article 57,
First additional protocol to the Geneva Conventions).
1
La separació o diferenciació entre personal civil i combatents

21
Així doncs, la guerra no ha de ser ni cruel ni sanguinària. “Si la contienda pudiera
llevarse a cabo por otra vía menos cruenta, será ilícito causar la muerte de personas
inocentes por no hacerlo.” (Aparisi, 2007: 135). En tot cas, el plantejament radical és el
que planteja que la mort de civils és moralment intolerable. “Los civiles debían ser
golpeados antes de poder alcanzar a los soldados y esta clase de ataque es moralmente
inaceptable. Un soldado debe apuntar con cuidado en la dirección de su objetivo militar
y mantenerse lejos de los objetivos no militares.” (Walzer, 1977: 241).
Però, qui és el responsable de les morts de civils quan aquestes són inevitables? Qui és
el responsable de la destrucció comesa? És una pregunta legítima. Aparisi, seguint
Francisco de Vitoria, conclou que si l’acció és legítima no hi ha responsabilitat per la
mort d’innocents. Per seguir aquest plantejament cal anar a trobar la doctrina del doble
efecte.
Cuando se llevan a cabo acciones bélicas dirigidas, directamente, contra objetivos
militares enemigos, no hay responsabilidad por la muerte indirecta e inevitable de
inocentes. Para nuestro autor2
, la aceptación de este principio se basa en el hecho de
que, de rechazarse el mismo, no podría declararse la guerra contra los culpables y, en
consecuencia, no cabría la defensa de los agredidos. (Aparisi, 2007: 134).
3.3 Doctrina del doble efecte
La Doctrina o Principi del Doble Efecte és l’estructura argumental que fa servir Sant
Tomàs per justificar el fet de matar algú en defensa pròpia: si algú ens ataca i nosaltres,
defensant-nos, el matem, el nostre objectiu era el de salvar la nostra pròpia vida, no
acabar amb la de l’altre; només teníem intenció de salvar-nos. Per tant, de l’acció de
defensar-nos hi ha dues conseqüències, i només som responsables d’aquella de la qual
en teníem intenció: salvar la nostra vida.
Aquest mateix argument, extrapolat, ens permet de reconciliar la prohibició d’atacar als
no combatents amb la legítima conducta de l’activitat militar presentant el mateix
principi, amb el que “queda permitido realizar un acto en el que existan posibilidades de
que se produzcan consecuencias funestas” (Walzer, 1977: 214) sempre que es
compleixin les condicions detallades: Que sigui un acte de guerra legítim, que el seu
2
Francisco de Vitoria

22
efecte directe sigui moralment acceptable, que la intenció sigui bona, i que l’efecte
positiu sigui el suficientment bo com per compensar el negatiu. Aquest balanç es
justifica mitjançant el càlcul de proporcionalitat de Sidgwick. Per a dur a terme una
guerra que compleixi aquestes característiques, cal poder distingir clarament els
combatents dels no combatents; la qual cosa sembla que exclou les guerres de guerrilles
i altres estratègies en les que els combatents es camuflen entre la població civil. Els
plantejaments en contra de la doctrina del doble efecte són els que sostenen que som
responsables tant de les conseqüències desitjades, com de les no desitjades però
previsibles; per tant, no seria suficient que els danys no desitjats no formin part de
l’objectiu directe de l’acció. També caldria precisar què s’entén exactament per efecte
positiu per tal de poder fer un bon judici de valor.
Fins aquí hem establert que només els objectius que són necessaris per assolir la victòria
són legítims i poden ser perseguits, mantenint el principi de proporcionalitat entre els
mitjans empleats i l’objectiu a assolir, de manera que no es causi un mal major a que si
es renunciés al a guerra, o s’utilitzessin altres mitjans.
El requisit de la proporcionalitat xoca frontalment amb la teoria de que si s’apliquen
molts recursos d’entrada i de cop en un conflicte, la duració del mateix és més breu, la
victòria més decisiva, i el sumatori final acaba resultant més econòmic tant en vides
humanes com en recursos materials.
3.4 Els béns materials
En la guerra són habituals la destrucció i el saqueig de recursos a l’enemic. Normalment
el límit de l’expropiació se situa sempre en la necessitat de la guerra; per la qual cosa
queda permès expropiar béns que puguin ser d’utilitat militar a l’enemic. Però no es
permetrà de saquejar als civils si l’agressió pot ser reparada d’una altra manera. Queda
perfectament exemplificat per Kant en les línies següents:
“Durante la guerra está permitido imponer al enemigo vencido suministros y
contribuciones, pero no saquear al pueblo, es decir, arrancar lo suyo a las personas
individuales por la fuerza (en efecto, esto sería robar porque no hizo la guerra el pueblo
vencido, sino que, a través de él, la hizo el Estado bajo cuyo dominio se encontraba),
sino efectuar requisiciones a cambio de recibos, con objeto de repartir
proporcionalmente la carga impuesta al país o a la provincia durante la paz
subsiguiente.” (Kant, 1989: 187)

23
Segons Francisco de Vitoria, el saqueig serà permès per recobrar els béns que abans
eren propis, en tant que és una restitució del dany ocasionat prèviament: “como si se
tratase de moros, contra los cuales se puede autorizar el pillaje; no porque sean moros,
sino porque tienen lo nuestro y porque se supone que la guerra es justa.” (de Vitoria,
1975: 28).
Un dels principals problemes que presenten aquests requisits sobre el tracte dels béns
materials és fins a quin punt certs béns o recursos tenen utilitat militar, i fins a quin punt
els mateixos són necessaris per a la població civil. Walzer es fa una pregunta molt
necessària i esclaridora a l’hora de plantejar-nos aquest problema. “¿Quién es el que
inflige este sufrimiento: el ejército que destruye las provisiones de alimento o el ejército
que confisca para su uso lo que sobra?” (Walzer, 1977: 238).
A tot això hi hem d’afegir que el fet de que un bàndol violi l’ius in bello no és cap
justificació per a l’altre que li permeti fer el mateix. Com molt bé ens planteja Brian
Orend, un dels teòrics que han justificat l’afegir el criteri de l’ius post bellum dins de la
Teoria de la Guerra Justa: “There are strong moral and evidentiary reasons to believe
that reprisals don't work, and they instead serve to escalate death and make the
destruction of war increasingly indiscriminate. Winning well is the best revenge.”
(Orend, 2016: 1). I és que amb la tecnologia actual, una escalada de mort i destrucció
podria fàcilment acabar en una guerra nuclear de destrucció total. Tot i ser conscients
d’aquest perill, s’ha plantejat com a “emergència suprema” una revisió de la Teoria de
la Guerra Justa que postula que, en casos extrems, les regles de l’ius in bello poden ser
ignorades –mantenint només les de l’ius ad bellum. És una revisió marcadament
utilitarista que fàcilment ens podria conduir a una escalada de destrucció
indiscriminada, i que escapa del marc de la Teoria, per la qual cosa hauríem de deixar
de parlar de Guerra Justa.
4. Ius Post Bellum
L’ius post bellum fa referència a la justícia durant l’estadi de l’acabament de la guerra.
La integració d’aquest tercer estadi de la guerra dins del marc de la Teoria de la Guerra
Justa és prou recent. És per aquest motiu que trobem pocs referents històrics sòlids, i hi

24
ha molt poca legislació al respecte. Per tant, citant de nou a Orend: “we must turn to the
moral resources of just war theory” (Orend, 2016: 1).
En tant que un dels objectius principals de la guerra justa era reparar un greuge, la
guerra es pot donar per finalitzada si l’estat considera que ja s’ha reparat la violació
inicial dels seus drets, o si l’agressor està disposat a negociar els termes de la rendició i
les compensacions proporcionals al greuge inicial; però l’objectiu no és retornar a
l’statu quo que ens ha conduit a una guerra, sinó “a more secure and more just state of
affairs than existed prior to the war.” (Orend, 1971: 163). Això es coneix com a causa
justa d’acabament. D'altra banda, l'estat podrà posar fi a una guerra si es fa evident que
els objectius de la guerra no poden ser assolits en la totalitat o no es poden assolir sense
un ús excessiu de força, en tant que hem establert que un dels requisits és que les
possibilitats d’èxit siguin plausibles i que l’ús de la força resulti en més efectes positius
que funestos.
És el vencedor el qui actua de jutge en el moment d’aplicar sancions; i cal que ho faci
“con moderación y modestia cristiana” (Vitoria, 1975: 146). D’aquí se’n deriva que no
està permesa la venjança, i ser objectiu a l’hora de jutjar també els possibles crims de
guerra que ell mateix hagi comès. A més, per a què un pacte (de pau, de rendició, etc.)
tingui validesa, els termes del mateix ha de ser fets i acceptats per una autoritat legítima.
Els requisits dels tractats que apliquen actualment es recullen a la Convención de Viena
sobre el derecho de los tratados del 23 de maig de 1969.
És primordial i necessari, a l’hora d’atribuir responsabilitats, que la nació vencedora
procuri de dividir entre els governants i els súbdits, perquè “Mayormente que las más de
las veces entre los cristianos, toda la culpa es de los príncipes. Porque los súbditos
pelean de buena fe por sus príncipes; y es una iniquidad que, como el poeta dice: Por los
delirios de sus reyes, giman los aqueos.” (Vitoria, 1975: 147). Així doncs, les mesures
punitives es limiten als responsables directes del conflicte. Cal tenir en compte que
realitzar accions de reconciliació, en comptes de punitives, pot ser més important i
efectiu.
Aplicant el mateix requisit de proporcionalitat de l’ius ad bellum i l’ius in bello, els
termes de la rendició ha de ser proporcionals als drets que van ser violats inicialment i
als possibles crims comesos durant la guerra.

25
5. Conclusions
Com bé s’ha vist, hem començat plantejant la possibilitat de parlar de guerra sense fer
apologia de la violència. Recollint les condicions necessàries per a que una guerra pugui
ser considerada justa -sempre segons la Teoria de la Guerra Justa-. Es pot dir que s’ha
aconseguit parlar de guerra tenint la pau per objectiu, o com a mínim una certa reparació
dels danys i el concepte de justícia, que sens dubte seran necessaris si el què es vol és
establir una situació de pau estable.
S’han recollit arguments i principis per tenir en compte que no cal ocultar la guerra en el
nostre discurs, i que l’educació per a la guerra podria arribar a permetre que els
conflictes violents, fins ara una constant humana, fossin possiblement menys
sanguinaris i més subjectes a una estructura moral, malgrat la violència intrínseca de la
guerra; o fins i tot que el coneixement sobre la qüestió pugui portar-nos no a negar la
guerra pel fet de ser guerra, sinó pel fet de no ser justa. O a acceptar-la com a mínim
amb recta intenció, com a últim recurs, en cas de causa justa, amb probabilitats d’èxit, i
proporcionalitat. I també, òbviament, a replantejar-nos si algunes de les guerres que
hem acceptat com a legítimes són realment justes o no.
Sent conscients de les limitacions del treball, es pot considerar que es planteja un debat
important a tenir en compte, car malgrat la guerra sigui moltes vegades cruel i
sanguinària, cal valorar-la i estudiar-la des de tots els prismes possibles.

26
6. Bibliografia
Albertí Gubern, Santiago (1964). L’onze de setembre. Barcelona: Gràfiques Diamante,
1977.
Aparisi Miralles, Ángela (2007). Derecho a la paz y derecho a la guerra en Francisco
de Vitoria. Granada: Comares.
Aquino, Santo Tomas de (1988). Suma de Teología III. Madrid: Biblioteca de Autores
Cristianos, 2001.
Bull, Hedley (1977). La sociedad anárquica. Un estudio sobre el orden en la política
mundial. Madrid: Los libros de la catarata, 2005.
Comité Internacional de Cruz Roja (2010). Jus ad bellum y Jus in bello. URL =
https://www.icrc.org/spa/war-and-law/ihl-other-legal-regmies/jus-in-bello-jus-ad-
bellum/overview-jus-ad-bellum-jus-in-bello.htm [últim accés el 4 de juny de 2016].
Grotius, Hugo (1925). Del derecho de la guerra y de la paz - Tomo I. Madrid: Reus.
Hidalgo de la Vega, María José; Sayas Abengochea, Juan José; Roldán Hervás, José
Manuel (1998). Historia de la Grecia Antigua. Salamanca: Universidad de Salamanca,
2008.
Hobbes, Thomas (1987). Leviatán. México D.F.: Fondo de Cultura Económica.
Kant, Immanuel (1989). Metafísica de las costumbres. Madrid: Tecnos, 2008.
Kant, Immanuel (2002). Història i política. Barcelona: 62.
La Sagrada Biblia traducida de la vulgata latina al español (1883). Félix Torres Amat
(ed.). Barcelona: Muntaner y Simon.
Lazar, Seth (2015). «War». The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Summer 2016
Edition), Edward N. Zalta (ed.), URL = http://plato.stanford.edu/archives/sum2016/
entries/war/. [últim accés el 4 de juny de 2016].
Locke, John (1690). Dos ensayos sobre el gobierno civil. Madrid: Espasa-Calpe, 1991.

27
Ordóñez, Javier (2012). «Capítulo VIII. Guerra y error». A: Estany, Anna; Camps,
Victòria; Izquierdo, Mercè (eds.). Error y conocimiento: la gestión de la ignorancia.
Granada: Comares, 2012.
Orend, Brian (1971). The morality of war. Toronto: Broadview Press, 2006.
Orend, Brian (2016). «War». The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Spring 2016
Edition). Edward N. Zalta (ed.), URL = http://plato.stanford.edu/
archives/spr2016/entries/war/. [últim accés el 4 de juny de 2016].
Protocol Additional to the Geneva Conventions of 12 August 1949, and relating to the
Protection of Victims of International Armed Conflicts (Protocol I). (8 de juny de 1977),
URL = https://www.icrc.org/ihl/INTRO/470 [últim accés el 4 de juny de 2016].
Pignatelli Meca, Fernando (2002). «La intervención armada por razón de humanidad».
A: Corrales Elizondo, Agustín; Pérez González, Manuel; Rodríguez-Villasante y Prieto,
José; Pignatelli Meca, Fernando; García Labajo, Juan Manuel; Herás Duran, José
Manuel de. El marco jurídico de las misiones de las fuerzas armadas en tiempo de paz.
Madrid: Ministerio de Defensa.
Naciones Unidas (1945). Carta de las Naciones Unidas. 1 UNTS XVI (24 d’octubre de
1945), URL = http://www.un.org/es/charter-united-nations/ [últim accés el 4 de juny de
2016].
Naciones Unidas (1974). Resolución 3314 de la Asamblea General. Definición de la
Agresión. A/RES/3314(XXIX) (14 de diciembre de 1974), URL =
http://www.un.org/es/documents/ag/res/29/ares29.htm [últim accés el 4 de juny de
2016].
Shields, Christopher i Schwartz, Daniel (2015). «Francisco Suárez». The Stanford
Encyclopedia of Philosophy (Summer 2015 Edition). Edward N. Zalta (ed.), URL =
http://plato.stanford.edu/archives/sum2015/entries/suarez/ [últim accés el 4 de juny de
2016].

28
The Constitution of the United States. URL =
http://www.archives.gov/exhibits/charters/constitution_transcript.html [últim accés el 4
de juny de 2016].
Vattel, Emer de (1822a). Derecho de gentes ó principios de la ley natural aplicados a la
conducta é intereses de las naciones y de los principes – Tomo II. Burdeos: Imprenta de
LAWALLE Jóven.
Vattel, Emer de (1822b). Derecho de gentes ó principios de la ley natural aplicados a
la conducta é intereses de las naciones y de los principes – Tomo III. Burdeos: Imprenta
de LAWALLE Jóven.
Vitoria, Francisco de (1975). Relecciones sobre los indios y el derecho de guerra.
Madrid: Espasa-Calpe.
Walzer, Michael (1977). Guerras justas e injustas. Barcelona: Paidós, 2001.

La guerra justa

Recommended

Recommended

More Related Content

Featured

Featured (20)

La guerra justa