Tecnoantropologia como nueva ciencia del diseño

etnologiarevista d’etnologia de catalunya
Juliol 2012
Segona època
Cultura
Popular i Tradicional Núm.38
dossier
Etnografia de
la cultura digital
Ciutadania i noves
tecnologies
Viatge a la societat
de la innovació
El fons fotogràfic de Claudi
Gómez Grau:
una mirada etnològica

REVISTA D’ETNOLOGIA DE CATALUNYA
Número 38. JULIOL de 2012
Edició
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Direcció General de Cultura Popular i Tradicional
Editor
Lluís Puig i Gordi
Director
Lluís Calvo
Consell de redacció
Jaume Ayats, Lluís Calvo, Roger Costa,
Josep Fornés, Joan Prat, Ma Carme Queralt
Consell assessor
Jordi Abella, Joan Lluís Alegret, Elisenda
Ardèvol, Jaume Badias, Carme Bergés, M. Jesús Buxó, Víctor
Bretón, Manel Català, Marta Comas, Jesús Contreras, Josep
Crivillé, Manuel Delgado, Jaume Espinagosa, Elena Espuny,
Àlex Farnós, Carles Feixa, Rafel Folch, Carles García, Inma
González, Verònica Guarch, Montserrat Iniesta, Dolors Llopart,
Josep Manyà, Josep Martí, Miquel Martí, Joaquim Mateu,
Eloi Miralles, José Luís Molina, Bienve Moya, Pepa Nogués,
Salvador Palomar, Montserrat Perelló, Adrià Pujol, Xavier Roigé,
Josefina Roma, Joan Soler-Amigó, Montserrat Soronellas, Jordi
Tura, Montserrat Ventura, Ramon Vilar
Coordinadora
Cristina Farran
Coordinació del dossier
M. Jesús Buxó i Rey
Administració
Francesc d’A. López Sala, Judith Coronado
Realització editorial
Roger Jiménez
Disseny gràfic
anversal.com
Coberta
© Westend61 / Getty Images
Contacte
Direcció General de Cultura
Popular i Tradicional
Plaça Salvador Seguí, 1-9
08001, Barcelona
Telèfon 93 316 27 20
Fax 93 567 10 02
“cpcptc.cultura@gencat.cat
http://gencat.cat/cultura/cpcptc
Les opinions expressades en els diferents treballs que es
publiquen són exclusives dels seus autors. En cap cas no
implica necessàriament que la revista o el mateix Departament
de Cultura i Mitjans de Comunicació les comparteixin.
The opinions expressed in the works published are those of
the author(s) and do not necessarily reflect the views, either of
the Magazine or of the Ministry of Culture and the Media.
Dipòsit legal: B-46.605-2010
ISSN: 2014-6310

3
Lluís Puig i Gordi
Director General de Cultura Popular i Tradicional
l número 38 de la Revista d’Etnologia de Catalunya (REC) és el primer número que es
publicaúnicamentiexclusivaenformatdigital.Pertant,éslaculminaciód’unatransformacióen
profunditatqueesvainiciaralnúmero36iquevainclouretantaspectesformals(compaginació,
fotografia i altres) com aspectes de contingut. Amb el pas al suport digital, amb tot el que com-
porta de disponibilitat, gratuïtat i accessibilitat, es tanca aquesta nova etapa de la REC.
S’hadetenirencompte quelaRevistad’EtnologiadeCatalunyafaenguanyvintanysdepre-
sència continuada, la qual cosa és una fita. La REC ha fet i continuarà fent una llarga travessa,
perquè ha superat esculls, tempestes, encalmades...
Però la llarga travessa ha estat possible sobretot gràcies a l’equip humà que de bon començament hi ha hagut re-
re el projecte. Un equip humà que en vint anys, com és lògic, ha anat canviant. Per veure’n l’evolució és molt il·lustratiu
l’article de Lluís Calvo d’aquest número.
En aquest sentit és de justícia felicitartots els qui, des del lloc que sigui i durant aquests vint anys, han fet pos-
sible l’aparició de la REC i agrair-los la feina feta. Com també és de justícia encoratjar tots aquells que a partir d’ara pilo-
taran la nau, perquè la Revista d’Etnologia de Catalunya (REC) és una publicació de futur. Només una dada, la REC va
serel2011lapublicaciómésconsultadadeRACO(RevistesCatalanesd’AccésObert),queagrupatoteslespublicacions
digitals de la Generalitat de Catalunya.
En aquests darrers mesos ens han deixat d’acompanyar dues persones molt estimades i apreciades per tot l’equip
humà del Centre. En Manel Català i en Josep Crivillé no segueixen al nostre costat, si bé en el cor i en el cap de tots no-
saltres sempre hi tindran un bri de record, un somriure als llavis i un pensament d’agraïment per tota la feina tan ben feta
i per la companyia amb què ens han obsequiat.
Encarem aquests nous temps amb un traspàs de competències sobre el patrimoni etnològic immaterial a la Direc-
ció General de Patrimoni Cultural dins del procés d’endreça i millora de la gestió de tota l’Administració. Amb la creació
de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural també neix la nova Direcció General de Cultura Popular iTradicional que
comptaambtoteslespersonesqueestemaravinculadesalCPCPTC,denomimpronunciable,tambéanomenades“tra-
dipops”,ique,totitenirlamateixainterlocucióamblaculturatradicionalil’associacionismecultural,ensagafemaquest
canvi de nom i d’imatge amb ganes i energies renovades de servei públic a la nostra cultura.
Gràcies a tothom per aquests vint anys i bona REC nova en la nova singladura.
E

4 Revista d’Etnologia de Catalunya Juliol 2012 Núm. 38
PRESENTACIÓ
3 Lluís Puig i Gordi,
Director General de Cultura
8 Lluís Calvo, Director de la REC
12 Centre de Documentació
de la Direcció General de la
Cultura Popular i Tradicional
Catalana.
DOSSIER
ANTROPOLOGIA DEL disseny,
del consum i de l’empresa
M. Jesús Buxó i Rey (Coord.)
20 Presentació.
M. Jesús buxó i rey (Coord.)
Universitat de Barcelona
24 Els nous actors de la revolució
digital. Desenvolupament
del concepte d’envelliment
productiu.
carlos beZos daleske
ValueCreation
34 Comunitats de coneixement
i informació. Tasques de la
tecnoantropologia com a nova
ciència del disseny.
Artur serra hurtado
Fundació i2CAT
44 La Internet de les persones!
Les TIC, tecnologies de la
informació i la comunicació,
al servei dels ciutadans.
Ricard faura i homedes
Secretaria deTelecomunicacions
i Societat de la Informació
50 Els nous laboratoris.
La tecnocultura i la seva
democratització.
ramon sangüesa
Universitat Politècnica
de Catalunya
66 Cocreació. La mirada
antropològica: una
palanca d’innovació.
joan VINYETS I REJÓN
A Piece of Pie
76 Viatge de la societat de la
innovació. Coneixement i
participació dels ciutadans
en les noves tecnologies.
jordi colobrans
Universitat de Barcelona,
Fundació i2CAT, Citilab
88 Scrum. Metodologies àgils
de desenvolupament
i organitzacions intel·ligents.
pau contreras
99 Per saber-ne més.
jordi vinyets i rejón
A Piece of Pie
MIscel·lània
102 Barcelona 1700: una ciutat
de festes. La societat
barcelonina del segle xviii.
albert garcia espuche
110 La festa glocal. Modernitat
extrema i experiència festiva.
joaquim capdevila
Universitat de Lleida
RECERQUES ETNOLÒGIQUES
A CATALUNYA
ANÀLISI
126 De cara al mar. Estudi
etnològic dels ports de
Cambrils i Arenys de Mar.
enric garcía
Museu Marítim de Barcelona
132 L’aigua a la Catalunya seca.
El seu aprofitament històric
i les perspectives...
ignasi aldomà buixadé
140 L’estany d’Ivars i Vila-sana. Els
antics usos socials i econòmics
abans de la seva dessecació.
roser miarnau pomés,
maribel pedrol esteve
143 Cants tradicionals a l’Alt Pirineu.
Construcció social dels pobles
pirinencs.
jaume ayats
Centre Art i Natura de Farrera
149 Fronteres de la comunitat,
comunitat de frontera.
El cas del Sénia.
raimon collet
Grup de Recerca
Etnològica Catalana
DOCUMENTACIÓ
154 Pescadors i mariners als Alfacs.
Inventari de fons etnològics per
al Museu de la Mar de l’Ebre.
elena juncosa vecchierini
antoni cartes reverté
Sumarinúm.38-JULIOL2012

5
158 Construccions en pedra.
Construccions menors de
pedra al Parc Natural dels Ports.
gemma aldea, rosa candela
162 Catalogació de les falles
al Pirineu. Descripció dels
processos i elements fallaires.
oriol riart arnalot,
sebastià jordà ruiz
174 Arqueologia visual de l’exili
català. Arribada i establiment
d’exilitats catalans a l’Argentina.
diana arias,
jorgelina barrera
Contraplano Lad.
179 Oficis tradicionals en fires
i mercats de l’Empordà. Ús
social i econòmic del patrimoni
etnològic.
antoni rojas, eliseu
carbonell, gabriel alcalde
Institut Català de Recerca
en Patrimoni Cultural
184 El Fons Fotogràfic de Claudi
Gómez Grau. Una mirada
etnològica.
montse graells vilardosa
Museu Comarcal de Cervera
BEQUES 2010
190 «Abans era diferent...» Un
recorregut per la Casa de
Beneficència de Tarragona.
Mercedes gonzález
205 El ciclisme a la tardor.
Mites i fetitxes de l’esport
de la bicicleta.
emilio suárez ortega
207 Espais de socialització.
Moments i llocs per trobar-se
en un poble sense carrers.
esther miralles
211 La Pasquala i el seu llibre de
música. El paper de la guitarra a
la Barcelona del segle xix.
martí beltrán
215 Què s’hi pot fer. Documentació
històrica de la vida quotidiana
al Voltreganès.
aitor antolín peña
218 La Flama del Canigó i les
Cremades de Falles d’Andorra.
Les falles pirinenques.
xavi farré i sahún
221 El Maig. La festa i el ritual de la
plantada a Òrrius.
eva cerveto vidal
mireia roca escoda
225 Filant prim. Memòria oral de
les dones treballadores a la
indústria tèxtil de Cardedeu.
maribeltovar
mercè falguera
228 «El bon mariner, mirant la
lluna, ja sap son quefer».
Patrimonialització de la natura
a les Illes Medes.
begoña vendrell simón
232 Abans tot això eren camps.
Procès de transformació
urbana i social de Barcelona.
adriana salvat
237 La mort genealógica. Ritualitzar
la mort en context migratori.
jordi moreras,ariadna solé
240 La vida en un museu. L’arxiu
d’August Panyella Gómez i
Zeferina Amil Mengual.
jordi panyella carbonell
243 Els luthiers. Orígens de l’ofici de
la guitarreria a Barcelona.
jordi pizarro valero
246 «Volem un barri digne». Usos i
convivència en l’Espai Públic.
nilde muraro giraud
bernat fàbregas oliveras
249 La festa dels Tonis de Manlleu.
Entre la devoció i la gresca.
joan arimany juventeny
ETNOMÓN
exposicions
254 Una nova etapa. El making off
de l’àrea d’Amèrica del Museu
Etnològic de Barcelona.
isabel bargalló,
montserrat bargalló,
victòria solanilla
Comisàries de l’exposició
258 L’Estudi de la Masia Catalana.
josep font senties
activitats
262 Visita de l’Observatori per
a la Recerca Etnològica de
Catalunya a Andalusia oriental.
roger costa solé
Servei de Patrimoni Etnològic
obituaris
265 Manel Català Viúdez
266 Josep Crivillé i Bargalló

Table of
contentsno.38-JULY2012
PRESENTATION
3 Lluís Puig i Gordi,
Director General de Cultura
8 Lluís Calvo,
Director of the REC
12 Reference Center of the
Direcció General de la Cultura
Popular i Tradicional Catalana.
DOSSIER
ANTHROPOLOGY OF DESIGN,
CONSUMPTION AND
ENTERPRISE
20 Introduction.
University of Barcelona
24 The new players in the digital
revolution.
Development of the productive
ageing concept.
Carlos Bezos Daleske
ValueCreation
34 Information and Knowledge
Communities.
Techno-anthropological tasks
as a new science for design.
Artur Serra Hurtado
i2CATFoundation
44 People’s Internet!
ICT, Information and
Communication Technology
at the citizens service.
Ricard Faura i Homedes
Secretary ofTelecommunication
and Information Society
50 The new laboratories.
Techno-culture and
its democratitzation.
Ramon Sangüesa
Politechnic University of
Catalonia
66 Co-creation. An anthropological
look: an innovation lever.
Joan Vineyts i Rejón
A Piece of Pie
76 The travel of the Innovation
Society. Knowledge and
participation of citizens in new
technologies.
Jordi Colobrans
University of Barcelona,
i2CAT Foundation, Citilab
88 Scrum.
Agile development
methodologies
and intelligent organizations.
Pau Contreras
99 To learn more.
Jordi Vinyets i Rejón
A Piece of Pie
Miscellany
102 Barcelona 1700: a city of
festivals. The Barcelona society
in the XVIIIth century.
Albert García Espuche
110 The glocal party.
Extreme modernity
and festive experience.
Joaquim Capdevila
University of Lleida
ETHNOLOGICAL RESEARCH
IN CATALONIA
ANALYSIS
126 Facing the sea. An ethnological
study of the harbours of
Cambrils and Arenys de Mar.
Enric Garcia
Barcelona Maritime Museum
132 Water in the dry Catalonia.
Its historical use and outlook...
Ignasi Aldomà Buixadé
140 The ponds of Ivars and
Vila-sana. Its former social
and economical use before
they dried.
Roser Miarnau Pomés,
Maribel Pedrol Esteve
143 Traditional Songs in the High
Pyrenees. The social building of
the Pyrenean villages.
Jaume Ayats
Farrera’s Art and Nature Centre
149 Community boundaries, border
community. The case of Sénia.
Raimon Collet
Catalan Ethnological Research
Group
REFERENCES
154 Fishermen and sailors in Alfacs.
An ethnological background
inventory for Ebre Maritime
Museum.
Elena Juncosa Vecchierini
Antoni Cartes Reverté

7
158 Stonebuilding.Minorstone
buildingsinNaturalParkofPorts.
Gemma Aldea, Rosa Candela
162 Classifying the faults of the
Pyrenees. Description of the
process and elements of the
faults.
Oriol Riart Arnalot,
Sebastià Jordà Ruiz
174 Visual archaeology of the
Catalan exile. Arrival and
settling down of Catalan exiled
people in Argentina.
Diana Arias,
Jorgelina Barrera
Contraplano Lad.
179 Traditional trades in fairs and
markets in the Empordà county.
The social and economical use
of the ethnological heritage.
Antoni Rojas, Eliseu
Carbonell, Gabriel Alcalde
Catalan Institute for the Cultural
Heritage Research
184 The Photographic background
of Claudi Gómez Grau. An
ethnological look.
Montse Graells Vilardosa
Cervera County Museum
GRANTS 2010
190 «It used to be different...»
A tour round the
Charity House in Tarragona.
Mercedes González
205 Cycling in autumn. Myths and
fetishes of the sport of cycling.
Emilio Suárez Ortega
207 Socialization spaces.
Time and places to meet
each other in a village without
streets.
Esther Miralles
211 Pasquala and her book of
music. The role of the guitar in
Barcelona in the XIXth century.
Martí Beltran
215 What can be done. Historical
Reference of the daily life in the
Voltreganès county.
Aitor Antolín Peña
218 The Flame of Canigó and the
Burning of Faults in Andorra.
The Pyrenean Faults.
Xavi Farré i Sahún
221 The month of May. The party
and the planting ritual in Òrrius.
Eva Cerveto Vidal
Mireia Roca Escoda
225 Refining. An oral history of
working women at the textile
industry in Cardedeu.
MaribelTovar
Mercè Falguera
228 «El bon mariner, mirant la lluna,
ja sap son quefer». The nature
heritage of the Medes Islands.
Begoña Vendrell Simón
232 In the past there were fields.
The process of urban and social
transformation of Barcelona.
Adriana Salvat
237 Genealogical death. Death
ritual in an immigration context.
Jordi Moreras
Ariadna Solé
240 Life in a museum. The August
Panyella Gómez and Zeferina
Amil Mengual Archive.
Jordi Panyella Carbonell
243 The luthiers. The origins of the
guitar trade in Barcelona.
Jordi Pizarro Valero
246 «We want a worthy
neighbourhood». Uses and
coexistence in public spaces.
Nilde Muraro Giraud
Bernat Fàbregas Oliveras
249 The Tonis’ party in Manlleu.
Between devotion and joy.
Joan Arimany Juventeny
EXHIBITIONS
254 A new stage. The making
off of the American area at
the Ethnological Museum of
Barcelona.
Isabel Bargalló,
Montserrat Bargalló,
Victòria Solanilla
Exhibition Commissioners
258 Study of the Masia Catalana.
Josep Font Senties
ACTIVITIES
262 Visit of the Observatory for
Ethnological Research of
Catalonia in Eastern Andalusia.
Roger Costa Solé
Ethnological Heritage Service
obituariEs
265 Manel Català Viúdez
266 Josep Crivillé i Bargalló

gut durant dues dècades més enllà de qualsevol personalis-
me per l’esforç i el concurs generós de moltes persones tot
cercant la generació de noves iniciatives, fent articles inno-
vadorsiaconseguinttraslladaraquestsconeixementsaam-
plis sectors de la ciutadania en presentacions, conferències
i debats públics.
Estudiosos i professionals de diverses especialitats i trans-
fonsinterdisciplinaris,associacionsimuseushancontribuït
a fer el que s’ha fet i això esdevé la clau de volta d’un pro-
jecte ben viu amb una projecció cada cop més forta i amb
una capacitat manifesta d’afrontar desafiaments culturals
i científics. En aquest sentit, i tot cercant alguns exemples,
desafiaments com les noves configuracions socials de la fa-
mília,l’impactedelesbiotecnologies,lesnovesperspectives
del turisme, la transcendència d’expressions culturals com
el hip-hop o el grafit o, com en aquest volum 38, la creació
digital esdevenen un instrument de primer ordre per a la
innovació social i cultural.
En honor a la justícia, no es pot deixar d’esmentar dues
persones —i a redós d’elles, els seus equips humans— que
hanestatclauenferdelaRECelqueavuiés,personesque,
malauradament, avui no poden celebrar els vint anys de la
publicació i la seva nova etapa en el món digital: Antoni
Anguela i Joan Llobet (epd), caps del Servei de Patrimo-
ni Etnològic del CPCPTC i del Servei de Publicacions del
Departament de Cultura, respectivament.
L’AntoniAnguela(1)
,arrandel’èxitdelamostra«ElMónde
JoanAmades»el1990(2)
,vaacollirambinusitadaalegriala
proposta de creació de la revista l’any 1991: fou la persona
quesemprevaser-hialdarrere.L’AntoniAnguelail’Eduard
E
ls mals fats de la història contemporània
de Catalunya (dictadures, Guerra Civil
espanyola...) han fet que molts projec-
tes, de tot ordre, nascuts en el país hagin
tingut com una de les seves constants la
discontinuïtat i, a la vegada, una volun-
tat expressa per recuperar-les. En aquest sentit, quan el
21 de juny de 2010 es va inaugurar en el Palau Moja de
Barcelona l’exposició «Del Plom al Dígit» com a reco-
neixement a la tasca editorial del Servei de Publicacions
del Departament de Cultura de la Generalitat de Cata-
lunya en els darrers trenta anys, es va posar de manifest
que la continuïtat de la tasca esmentada ha estat la clau
de l’èxit assolit per les publicacions del Departament. La
lliçó que se n’extreu és que assumir la història pròpia, a
més d’honorar les persones, esdevé la clau de futur de
qualsevol projecte col·lectiu, ja sigui cultural, científic o
de qualsevol mena.
AquestfettéunrelleuespecialenelcasdelaRevistad’Etno-
logia deCatalunya (REC): des de la seva creació l’any1992
hatingutelprivilegidegaudirdelsuport,entotselsordres,
dels diferents responsables del Departament de Cultura i
delCentredePromociódelaCulturaPopulariTradicional
Catalana. En un temps en què l’acceleració de la història
ésundelsdiacrònicsquemarquenlanostraèpoca,aquesta
continuïtat i aquest suport no és simplement una declara-
ció d’intencions que navega en una sola direcció sinó el re-
querimentpergenerarcomplicitatsentreelscontribuïdors
que permetin conjuminar un ànim constant de superació
—la constància, el compromís, la confiança i la responsa-
bilitat— amb una capacitat per vincular idees i projectes i
fer-losviables.AquestéselcasdelaREC,ques’hamantin-
De l’ahir, de l’avui i del demà
d’un projecte antropològic
i cultural: la Revista
d’Etnologia de Catalunya
Lluís Calvo
(IMF-CSIC)
Presentació

9
Carbonell, aleshores director general de Patrimoni Cultu-
ral,iendarrerainstància,JoanGuitartcomaconseller,van
creureenlainiciativa:elsuportilaconvicciópermanentde
l’Antoni Anguela al llarg dels anys van ser un factor de pri-
merordreperalasevacontinuïtat.Ellvaserlapersonaque
va permetre que aquella proposta inicial anés creixent, any
rereany,guanyanttant la confiança politico i
institucional com també la dels professionals
de l’antropologia i de l’etnologia catalana i
d’arreu. Al seu costat cal esmentar i agrair la
feinadeSalvadorSorrosal,DolorsVall,Ramon
Vilar,JosepM.Crivillé,Francescd’AssísLópez
Sala, Judtih Coronado i, ja molt més recent-
ment,deVerònicaGuarch,RogerCostaiCris-
tina Farran, la persona que des del CPCPTC
havetllatperquèlaREC,editorialment,anés
endavant amb un nou horitzó formal. Per la
seva banda, en Joan Llobet i el seu equip, de
manera especial Santi Pau i Joana Roch, van
ferque,desdelprimervolum,laRECtingués
un to veritablement diferenciat en l’àmbit de
les publicacions etnològiques, la qual cosa es
concretà en aspectes com el diàleg entre l’art
català contemporani, tot concretant-se en les
cobertesdelapublicació.Gràciesalseuesforç,
saviesaiprofessionalitatesvasuperarunacer-
ta desconfiança inicial sobre si seria possible
editar dos volums anuals.
La ferma creença i l’estímul decidit d’Anto-
niAnguelaiJoanLlobetvanferquelarevista
anés veient, any rere any, la llum: l’agraïment
no solament és personal, ja que, com va dir
Agustí Pons en el funeral d’en Joan Llobet,
aquests civil servants van contribuir, de manera ben sòli-
da, a construir una «arquitectura institucional» cada cop
més normalitzada: a ells i als seus equips, i a tots els autors i
col·laboradors de la revista, sinceres gràcies.
La Revista d’Etnologia de Catalunya
com a projecte antropològic(3)
Unadelesafirmacionsque,d’unamanerageneralitzada,fa
anys que és present en el món antropològic és aquella que
diu que «o l’antropologia s’aplica i es professionalitza o no
serà».Mésenllàdelesadhesions,ono,aaquestasentència,
síquehihauncertconsensenelfetquel’antropologia,més
enllà de ser una disciplina bàsica per al coneixement de les
estructures i dinàmiques socioculturals de les comunitats
humanes, ha de replantejar el seu paper professional en el
marcdelesproblemàtiquesdelasocietatd’avui.Peraquesta
raó, la REC es va plantejar no solament com una publica-
cióetnològicamés:tenintbenpresentl’expressiód’Alberto
Cardín sobre la necessitat de tenir sempre ben presents els
«interessos no tematitzats», la REC, des dels seus inicis, es
va proposar combinar diversos interessos i crear espais en
els quals el diàleg entre disciplines, estudiosos i entitats fos
la clau de volta.
La publicació va voler esdevenir una eina
de reflexió del coneixement científic i de la
construcció social i cultural de la realitat i, a
la vegada, va voler acollir-se al sentit més in-
teractiudel’aplicacióilaintervenciód’acord
amb les necessitats que, a principis de la dè-
cada del 1990, eren ben presents en el món
que s’anava globalitzant i en una ciutadania
querequeriaassentarialhoraenriquirelsseus
referents culturals. Aquesta raó última és la
que explica el perquè de la línia editorial al
llarg de vint anys de la publicació. Per tot ai-
xò, un dels primers aspectes sobre el qual es
posà un més gran èmfasi des de l’inici fou la
necessitat de combinar en una mateixa pu-
blicació els interessos i els sabers produïts en
el món acadèmic amb els generats des del
mónassociatiu:caliaposarencomútotesles
possibilitats que estaven presents i que, ma-
lauradament,nohavientingutlapossibilitat
de tenir una plataforma comuna. Cercar les
potencialitats entre aquests àmbits fou, i és,
undelsdesafiamentsalquallarevistahavol-
gutdonarrespostadesdelconvencimentque
lessinergiesentreambdósmónssónmésque
positives,talcoms’haposatdemanifestatra-
vésdel’InventaridelPatrimoniEtnològicde
Catalunya(IPEC).Enaquestsentit,larevista
ha estat també un portaveu de les actuacions d’estímul en
l’àmbitetnològicquedesdelDepartamentdeCulturade
laGeneralitatdeCatalunya(4)
s’handutaterme:primer,a
travésdelCentredeDocumentacióiRecercadelaCultura
(1) Vegeu Calvo, L. «Antoni Anguela i Dotres. La passió per la cultura popu-
lar i tradicional i el patrimonio etnològic de Catalunya». Revista d’Etnologia
de Catalunya (Barcelona, 2010), 37, p. 192-194.
(2) Vegeu Calvo, L.; Mañà, J. (ed.). El món de Joan Amades. Barcelona:
Departament de Cultura, 1990.
(3) Per a una anàlisi sobre com i per què es va configurar la REC, vegeu
Roma, Josefina. «La Revista d’Etnologia de Catalunya y la antropología».
Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, vol. LVII-1 (Madrid,
2002), p. 259-270.
(4) Vegeu Calvo, L. «El patrimonio etnológico: perspectivas desde la expe-
riencia de Cataluña». A: González Alcantud, J. A. (ed.) Patrimonio y plurali-
dad: nuevas direcciones en antropología patrimonial. Granada: Diputación
Provincial de Granada, 2003, p. 271-294, i Català, M.; Costa, R.; Folch, R.
«Balanç de catorze anys de l’IPEC». Revista d’Etnologia de Catalunya, 33
(novembre de 2008), p. 118-141.
D’ençà el primer volum, la
REC ha volgut incardinar-se
en el coneixement entre
passat i present i entre
tradició i innovació.

TradicionaliPopular(CDRCTC)i,apartirdel1993,del
Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional
Catalana(CPCPTC).Demaneraespecial,larevistahaes-
tatunaeinaperdonaraconèixerlatascaquedesdel1993
està fent l’IPEC que, a hores d’ara, ja s’ha consolidat com
un instrument cabdal per a l’anàlisi, la documentació i la
difusió de la cultura preindustrial, de les seves transicions
i també d’algunes de les realitats actuals de
Catalunya i d’arreu.
Si aquests aspectes van ser importants en el
momentdecreaciódelaREC,potserelrepte
més destacat que es va haver d’afrontar, i al
qualhaderespondrediaadialarevista,haes-
tateld’oferirunaeinaquepermeticonèixer,
a partir de la recerca antropològica, què ha
estatelpaís,coms’haorganitzatsocialment,
culturalmentoeconòmicament,quineshan
estatlesestructuresfamiliars,lesformesd’ajut
mutu, les creences, les músiques, en defini-
tiva, les formes de viure. Aquests aspectes,
però, no solament s’han vist en clau de pas-
sat sinó, sobretot, de present i de futur i tot
aixòdesd’unaperspectivainterdisciplinària,
laqualcosahafetqueantropòlegs,historia
dors, psicòlegs, sociòlegs, músics, biòlegs i
molts altres especialistes, hagin participat
en els volums de la REC. Aplegar aquests
esforços i voluntats era i és important per
explicar fenòmens com les migracions, les
identitats, l’espai urbà, els sistemes polítics,
els moviments socials, els sentits, el temps,
l’art, l’alimentació, les societats multicultu-
rals, les cultures populars en la societat de la
informació i molts altres temes.
Amb tot, ha estat necessari anar més enllà
per fer que l’oferta de la REC fos veritable-
ment un instrument al servei del coneixe-
mentcultural,socialipolíticperalaCatalu-
nyaactualiladelfutur.Iperaixòs’haviade
posarenvalorlaclaudiferencialqueaporta
l’etnologia:lacomparaciócultural.Aquesta
és la raó per la qual ha volgut reflexionar i
presentar estudis sobre la representació de
la identitat al Japó, el multiculturalisme a
Suècia, la globalització a Zàmbia o Mon-
gòlia o sobre les conseqüències culturals i socials que han
tingut les transformacions polítiques a l’Europa de l’Est,
temes que, cal no oblidar-ho, s’han barrejat amb textos
sobre les ermites al Montsant, els camins ramaders o les
feines tradicionals a Catalunya.
Abordartemàtiquescomlesdescriteshasignificat,alavega-
da, cercar la col·laboració de professionals propis i aliens, la
qualcosahapermèsquealllargdelsanysunamuniód’estu-
diosos, propis i forans, hagin col·laborat en la REC; cal es-
mentarautorscomClaudeLévi-Strauss,AnthonyGiddens,
AlanDundes,LucaCavalli-Sforza,RamonMargalef,Néstor
GarcíaCanclini,MichelWieviorka,CarmeloLisónTolosa-
na, Claudi Esteva, Marc Abélés, Julian Pitt-
RiversoJulioCaroBaroja,entremoltsaltres.
Autors com aquests, al costat de molts altres,
sónl’autènticvalordelarevista:compartirel
seuconeixementhaestatunadelesvirtutsde
lapublicació,ihapermèsqueelsdossiersdela
REC hagin aportat noves perspectives.
Unadimensióalaquals’havolgutdonaruna
atenció especial és el fet que a més de dispo-
sar de la més que inestimable col·laboració
i participació dels professionals reconeguts,
s’ha volgut afavorir la participació de joves
investigadors: aplegar voluntats i combinar
la saviesa dels professionals amb l’empenta
delsjovesestudiosostambéhaestatunaaltra
tasca de la REC.
La Revista d’Etnologia
de Catalunya i els reptes
socials del segle xxi
Arribar als vint anys és motiu de goig, però,
sobretot,d’estímulpercontinuartreballant,
tot cercant noves perspectives sobre les cir-
cumstàncies que marquen l’avui de la nos-
tra societat, com és la doble tensió que es
genera entre el que significa la globalització
i la recerca de la identitat pròpia. En aquest
sentit, cal no oblidar que, a hores d’ara, hi
ha un seguit de fenòmens que marquen la
nostra època com són:
n Una creixent anihilació de l’espai, és a dir,
la distància és cada cop més petita entre els
nuclis de població, entre els centres de pro-
ducció o entre les mateixes persones, la qual
cosa comporta...
n L’aparició de la multidimensionalitat en
les relacions polítiques, econòmiques i so-
cioculturals, fet que està possibilitant el trencament de la
clàssica dimensió euclidiana basada en la bipolaritat: es
passa d’una dimensió binària a una de caràcter multidi-
mensional: ara ja no es pot parlar solament d’un centre i
una perifèria, plantejament que genera...
De dalt a baix: Julio Caro
Baroja, Claudi Esteva, Carmelo
Lisón Tolosana, Claude Lévi-
Strauss i Anthony Giddens,
autors que han esdevingut
referents dels estudis
antropològics i sociològics
han col·laborat en la REC, tot
fent d’ella un focus actual de
reflexió i coneixement.

11
n La periferització del nucli, és a dir, la implosió de les pe-
rifèries en els centres, situació que fa que les realitats de les
perifèriescadacops’insereixenmésenlanostrarealitatdiària
com a conseqüència de les migracions, els mercats globals,
Internet, les xarxes socials o, fins i tot, els conflictes (Iraq,
Afganistan...).(5)
n L’alteraciódel’estructurasocialquevanéixeramblaRevo-
lucióIndustrial,alteracióqueesconcretaenladissolucióde
laclasseobreracomaclassesocialcomaconseqüènciadels
nivells de benestar assolits, difícilment imaginats en temps
nogairellunyans,situacióques’hafetméspalesaamblair-
rupció del low cost en molts àmbits de la nostra societat.
Aquestes realitats han tingut una resposta en una creixent
afirmació de les identitats col·lectives i en el desenvolu-
pament de nous àmbits d’estudi com el del patrimoni
etnològic. Els nous escenaris socials, culturals, polítics i
econòmics generen nous reptes per als antropòlegs i els
estudiosos: avui, atès l’augment de les variables de tot or-
dre, potser més que mai cal oferir eines per al foment de
polítiquesactivesciutadanes,propicianteldiàleginterge-
neracionaliintercultural,estimulantlaconfiançailaparti-
cipaciósocialidemocràticai,endarrerterme,contribuint
a un desenvolupament econòmic sostenible i global. En
aquest sentit, el dossier d’aquest volum 38, coordinat per
Maria Jesús Buxó, és un reflex fidel d’aquests aspectes ja
que posa de manifest com l’etnografia pot esdevenir una
eina d’innovació econòmica.
Amblaintenciódedonarrespostesadientsalsnousescena-
ris socioculturals, polítics i d’altres tipus, la revista, a partir
del volum 36, va voler fer un pas endavant i fer un canvi
formal —que ara s’ampliarà amb una més gran incidència
en el món digital. Es vol aprofundir i oferir noves perspec-
tives sobre noves problemàtiques, cercant de manera molt
més decidida la connexió amb la realitat del país i oferint
elements per tal que els ciutadans, a més de conèixer-les,
tambépuguinconstruirdemanerasòlidaopinionsbenfo-
namentades.Tal com diu M. Jesús Buxó, la creació de lob-
bies ciutadans en què els reclamants-ciutadans puguin par-
ticipar en la definició i en la resolució dels problemes per
tal de crear debats socialment informats esdevé un compro-
mís per a totes les institucions i, en concret, per a la Revista
d’Etnologia de Catalunya.
A mode de reflexió final
Tal com s’ha dit, la REC és el resultat de moltes voluntats i
esforçosque,generosament,hanvolgutcontribuirafer-ne
una publicació, en bona mesura, de referència tant a Cata-
lunya com a l’Estat i, encara que de manera incipient, en
altres indrets. En aquest sentit, hi ha un seguit d’aspectes
col·laterals que van més enllà dels valors científico-cultu-
rals de la publicació. En primer terme, el fet que sigui una
publicació editada íntegrament en català. Aquest aspecte
resta, de vegades, amagat o és poc considerat sobre el que
ha significat i està significant la REC en el panorama inte
l·lectual i democràtic espanyol: normalitzar el català com a
instrumentdecomunicaciócientíficaenaltrescomunitats
autònomes o més enllà, esdevé una contribució que, amb
el temps, caldrà valorar de manera significativa.
En segon terme, la revista ha estat quelcom més que una
producció intel·lectual d’una comunitat professional: de
manera modesta, però amb convicció profunda, la publi-
cació ha volgut esdevenir una eina per fer Comunitat, per
aportar eines intel·lectuals, tan potents com sigui possible,
alsestudiososialsciutadans,quepropiciïnelconeixementi
lareflexiócontrastadestotfomentantunesperitcríticinfor-
mat:apartirdel’experiènciadel’Altre,propiciareldisseny
d’estratègies de reflexió i actuació col·lectives per afrontar
els reptes de la globalització.Tal com deia Marc Augé en el
volum 12 de la revista, si no és així, els nostres patrimonis,
materials i immaterials, poden caure en les lògiques sim-
plistes i banalitzadores de la societat de consum i en la més
pura mercantilització.
Una darrera precisió: l’any 2009 es va celebrar el 650è ani-
versari de la constitució de la Generalitat de Catalunya;
aquest fet és, possiblement, un dels signes més visibles i fe-
faentsdelquehaestatiésCatalunyaalllargdeltemps:una
voluntat col·lectiva de fer-se present en el món en totes les
sevesdimensionsapartirdelfetdiferencialquesignifiquen
un seguit de trets com són una llengua pròpia o un sistema
sociojurídic específic històricament reconegut. En aquest
sentit i amb relació al projecte de la Revista d’Etnologia de
Catalunya,totseguintaquestexemplecol·lectiu,calrepetir
quesenseeldeciditigeneróssuportdemoltesvoluntatsno
s’hauria assolit aquesta petita fita històrica per a l’antropo-
logia i la cultura catalanes.
LaRevistad’EtnologiadeCatalunyaalllargdelsdarrersvint
anys ha volgut presentar a la societat catalana, però també
d’arreu, aquella tensió, sempre necessària, que vertebra el
futur de qualsevol societat i col·lectivitat: viure en la tradi-
ció per projectar-se en el present i en el futur a través de la
innovació des d’un territori i un país concret com és Ca-
talunya. Potser la millor definició que es pot fer del que ha
estat i és la REC és aquella sentència de J. V. Foix que diu:
«m’exalta el nou i m’enamora el vell». n
(5) Kearney, M. «The local and the global: the Anthropology of Globalization
and Transnationalism». Annual Review of Anthropology, XXIV (1995), p.
550-554.

El fons s’estructura en els següents apartats:
Llibres: obres procedents de les biblioteques històri-
ques dels folkloristes Joan Amades, Jaume Vilalta,Tomàs
i Pares, a més d’edicions contemporànies.
Premis Nacionals de Recerca Etnològica Joan Ama-
des: treballs premiats en les tres edicions del certamen.
Fullets, catàlegs i biografies: conjunt de documents
menors, amb informacions complementàries dels apar-
tats precedents.
Recursos digitals: elements divulgatius sobre temes
d’interès etnològic, en cd-rom i més de 1.000 DVDs on
destaquen les gravacions de les manifestacions festives
populars.
Hemeroteca:col·lecciódemésde130revistesnacionals
i estrangeres, publicacions periòdiques en dipòsit i publi-
cacionsperiòdiquesencurs.DestacalaRevistad’etnologia
de Catalunya, accessible també al repositori de Revistes
Catalanes d’Accés Obert (RACO).
Els serveis que ofereix el Centre de Documentació són:
Informació i consulta a sala personalitzada, prèvia cita
i visites guiades per a grups.
Consulta telefònica, correu postal o correu electrònic
Difusió selectiva de la informació (DSI)
Consulta al catàleg en línia i al fons documental
Accés a l’arxiu gràfic o banc d’imatges de la DGCPT,
consultable en breu també des d’Internet
Informació bibliogràfica i llistats temàtics
Butlletins de darreres adquisicions
Préstec interbibliotecari
Reprografia
E
l Centre de documentació forma part
del Servei de Recerca i Protecció de la
Direcció General de la Cultura Popu-
lar i Tradicional Catalana i engloba en
la seva denominació tres entitats dife-
renciades:
n la Biblioteca de Patrimoni Etnològic
n l’Arxiu de Patrimoni Etnològic i
n la Fonoteca de MúsicaTradicional Catalana (FMTC)
Com a Centre de documentació s’adreça a un públic es-
pecialitzat amb unes necessitats d’informació molt espe-
cífiques, són en la seva majoria investigadors en folklore
i etnologia, experts o col·leccionistes en imatgeria popu-
lar, etnomusicòlegs, historiadors, antropolègs, etc. Tan-
mateix, el Centre de documentació està obert a qualsevol
persona interessada en la cultura popular i tradicional del
territori.
Biblioteca de Patrimoni Etnològic
La Biblioteca de Patrimoni Etnològic neix l’any 1988
en l’aleshores anomenat Centre de Documentació i Re-
cercadelaCulturaTradicionaliPopular(CDR-CTP).La
missió de la biblioteca és recopilar, sistematitzar, catalo-
gar i difondre la màxima informació sobre cultura popu-
lar i tradicional catalana. L’especialització de la Biblioteca
es basa en la temàtica de l’etnologia i la cultura popular i
tradicionaldelterritoriirecull12.000documentsinèdits
oeditatsendiferentsformats.LaBibliotecaformapartde
la xarxa de Biblioteques Especialitzades de la Generalitat
deCatalunya(BEG),ielfonsespotconsultarmitjançant
el seu catàleg bibliogràfic comú.
EL CENTRE DE DOCUMENTACIÓ
DE LA DIRECCIÓ GENERAL DE
CULTURA POPULAR ITRADICIONAL
Manel Català i Verònica Guarch
Presentació

13
Arxiu de Patrimoni Etnològic
L’ArxiudePatrimoniEtnològic,reculllafeinadutaater-
me en els darrers vint-i-cinc anys per tal de bastir un fons
documentalsobrelaculturapopularitradicionalcatalana.
Els arxius que configuren aquest fons s’ordenen temàtica-
ment de la següent manera:
n Arxius personals
n Arxius musicals
n Arxius de danses
n Recerques promogudes per la DGCPT
n Arxiu gràfic o Banc d’imatges de la DGCPT
n Arxiu sonor
Els llibres que per la seva antiguitat formen part dels arxius
personalssóncatalogatstantalCatàlegBEGcomal«Catálo-
go Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español», atès
que formen part del patrimoni històric espanyol.
EntreelsArxiuspersonalsdestacal’ArxiuAmades.Elre-
culldocumentalfetperJoanAmadesiGelats(1890-1959)
ésundelselementsclausperalainterpretacióil’estudidela
culturatradicionalcatalana,principalmentdelsseglesxixi
xx. El folklorista va tenir dues grans passions relacionades
entresí,unavaserl’estudiirecercadelscostumsitradicions
catalanesil’altreaplegartotelmaterialrelacionatamblate-
màtica,fetquecomportaqueelseullegatha estatiésencara
avuiendialabasedemoltsestudiososdeltema.Lasevaobra
comafolkloristasesustenta,enbonapart,enaquestampli
compendi d’informacions i coneixements que s’atresoren
enelfonsdocumentalqueellmateixvarecopilaralllargde
la seva vida. Es compon de les següents parts:
Obra pròpia de Joan Amades, 268 documents.
Biblioteca privada, 1.887 documents.
Hemeroteca privada: Consta de 192 revistes i anuaris
en català, castellà, francès, italià i esperanto, entre d’altres.
Destaquen: Arts et traditions populaires, Revista de dialecto-
logíaytradicionespopulares, Folklorerivistadetradizionipo-
pulari, Catalunya esperantista, etc.
Col·lecció de fullets, 704 documents.
Estampesiimpresosd’imatgeriapopular.14.000do-
cuments
Col·lecció de postals i fotografies antigues, 7.000 do-
cuments,tractaespecialmenteltemadelesdanses,elsballsi
elsentremesospopularsdeCatalunya,amésdejocs,oficis,
festes, retrats de tipus popular i costums.
Textos i notacions, més de 6.000 documents.
Epistolari,constadelescorrespondènciaquevarebreel
mateix Joan Amades i la que varen rebre la seva vídua En-
riqueta Mallofré i la cunyada Consol Mallofré. Dóna idea
de l’activitat intensa que dugué en una bona part de la seva
De dalt a baix: sala de consulta, fons documental, biblioteca,
arxius personals i arxiu gràfic

vida, la quantitat i qualitat de relacions professionals –fol-
kloristes, filòlegs, músics i antropòlegs-, familiars i d’amis-
tat que mantingué.
Objectes personals: màquina d’escriure, putxinel·lis,
boixos gravats d’una auca, etc.
Altres fons també importants que conformen l’Arxiu són:
L’ArxiumestreJoanTomàsiParés (1896-1967), arxiu
personal del mestreTomàs que consta de les seves compo-
sicions musicals i harmonitzacions, llibretes de camp amb
melodiesrecollidesenlessevesnombrosesmissionsetnomu-
sicològiques,fotografiesd’informantsidelessevesactivitats
musicals professionals, biblioteca i hemeroteca personals,
anotacions sobre pedagogia musical i epistolari.
L’ArxiuVilarmau(JosepM.VilarmauiCabanes,1900-
1947), exhaustiu recull etnogràfic de l’àrea geogràfica del
Lluçanès amb un recull de més de 800 melodies i cançons,
350 rondalles, refranys, aforismes, entreteniments, jocs i
danses,creencesisupersticionspopulars.L’arxiutambées-
tà microfilmat.
L’ArxiuVilalta (Jaume Vilalta i Sadurní), arxiu extens i
variatsobrelatemàticadelasardana.Constadelessegüents
parts: biblioteca personal, biografies, hemeroteca, carnets
delsardanista,arxiumusicalambmésde800partituresila
vida sardanística de moltes poblacions catalanes.
L’Arxiud’ArturQuintanaiEsterLimorti,conjuntdels
materialsoriginalssobrelaliteraturapopularvalencianad’El
Carxe, regió de Múrcia en la que es parla el català, recollits
per Artur Quintana i Ester Limorti.
L’ArxiuMañosas(EnricMañosasiBarrera,1927-1996),
que conté alguns materials microfilmats de temàtica fol-
klòrica catalana de la col·lecció bibliogràfica del seu titular
a Castellterçol.
L’Arxiu Antoni Fortuny i Feliu, conjunt d’estampes
marianes, caramelles (textos) i havaneres.
L’ArxiuOriolEspinàsiMassip,deixadesardanes,par-
titures i fotos acolorides de festes populars de Catalunya.
Pel que fa als Arxius musicals, aquests estan formats per:
L’Arxiudel’ObradelCançonerPopulardeCatalunya
(OCPC). Microfilmació de l’arxiu de l’Obra del Cançoner
PopulardeCatalunyadipositatal’AbadiadeMontserrat,des-
tacal’importantmaterialdecançons,rondalles,etc.deMarià
AguilóiFuster,elsrecullsprocedentsdelsconcursosconvocats
per la mateixa Obra, i els del Llegendari popular de Catalu-
nya. Són 97 rotlles de microfilms amb un total de 158.000
documents; a banda també s’ha digitalitzat la incorporació
de nous materials de l’Obra rebuts fa quatre anys.
L’ArxiuSala(MossènJoanSalaiSalarich),ésunrecull
de cançons obtingut de diferents informadors elaborat en-
tre els anys 1933 i 1936 per Mossèn Joan Sala en diverses
missionsdecamp.Aplega427cançonspopularsamésd’un
apèndixambaltres84melodiesqueconstitueixenunpetit
cançoner fet pel propi Mossèn i d’un acurat índex nume-
rat amb breus comentaris. L’arxiu també està microfilmat.
L’Arxiu del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona, con-
té més de 130 hores d’enregistraments fonogràfics efectuats
durant els estius de 1982 i 1983 en diversos municipis dels
Lluçanès.Elmaterialespresentaen90cintesdecassetien10
volumsdedocumentacióambelsíndexstemàticsperordrede
fonogrames i dues llistes resum de fonogrames i de pobles.
L’Arxiumusicaldecomposicionsdemestresdirectors
de l’Orfeó de Sants, microfilmació de les composicions
musicals escrites pels mestres directors de l’Orfeó de Sants
i que formen part del seu arxiu.
L’Arxiu musical de composicions de mestres direc-
tors de l’Orfeó NovaTàrrega, microfilmació de les com-
posicions musicals escrites pels mestres directors de l’Or-
feó Nova Tàrrega i que formen part de l’Arxiu Comarcal
deTàrrega.
L’Arxiu mestre Antoni Botey i Badia (1896-1939),
grup d’obres simfòniques d’aquest compositor i fundador
de l’Orfeó Badaloní.
Llibres d’orgue del Monestir de Montserrat, consta
d’unrotllemicrofilmatambunasèriededocumentsmusi-
calsipartituresdellibresd’orguequeesconservenal’Arxiu
Musical del Monestir de Montserrat.
L’ArxiudelaCoblaOrquestradeBarcelona,contédo-
cumentació diversa relacionada amb aquesta històrica for-
mació instrumental: llibre d’homenatge, carpeta d’adhesi-
ons,placacommemorativaidossobresambdocumentació
legal, escriptures, etc.
L’ArxiumusicaldeLaBegudaAlta(Anoia), consta de
partitures reprografiades de cançons, valsos i sardanes can-
tades amb motiu de les caramelles per la Sociedad Recrea-
tiva Unión Begudense.
L’Arxiu de Porrera (Priorat), partitures reprografiades
provinents d’entitats musicals locals i de repertori d’esglé-
sia.
L’Arxiu musical general, que consta de 1.791 partitu-
rescatalogadesdetemàticadiversaprovinentsderecerques,
deixes i intercanvis arribats en els darrers vint anys a la Di-
recció General de Cultura Popular iTradicional.
Pel que fa als Arxius de danses, fem menció de:
L’Arxiu Bial (Joan Bial i Serra, 1888-1970), recull de
dadesidocumentaciódiversasobre1.121dansestradicionals
dels Països Catalans elaborat per aquest estre de dansa.
L’Arxiu Comas (Joan Comas i Vicens, 1909-1977),
arxiu temàtic sobre balls i danses tradicionals (362 sobres),
amb programes, anotacions d’audicions i ballades de sar-

15
danes,articlesiconferènciessobretemesdiversoscomballs
populars, costums, etnografia, folklore, cròniques del nai-
xement del primer Esbart de dansaires de Catalunya, pro-
grames d’aplecs, festes majors, programes de la Caravana
de la Sardana (1967-1978) i un Projecte sobre un museu
d’etnografia i folklore.
L’Arxiu Castells (Josep M. Castells i Andilla, 1897-
1988),quecontérecullsdiversosambdadesidocumenta-
ció sobre 140 danses tradicionals dels Països Catalans.
L’ArxiudedansesvivesdeCatalunya,35dansesvivesde
diferentslocalitatsdeCatalunyarecollidesentre1989i1991
a través de les convocatòries de les beques d’investigació.
L’Arxiudemúsicaperacoblaidesardanesdel’Agru-
pacióCulturalFolklòricaBarcelona,constade25rotlles
demicrofilmambuntotalde5.000sardanes,unrotlleamb
41 peces de música per a cobla, un rotlle amb 22 sardanes
revesses i un rotlle amb l’índex d’autors.
L’Arxiu musical de l’Obra del Ballet Popular (OBP),
microfilmaciódel’importantArxiudeSardanesipartitures
de tota mena de l’Obra del Ballet Popular. Conté un total
de 2.300 sardanes a més de composicions simfòniques per
a una, dues o tres cobles, partitures de sardanes antigues,
obres per veus mixtes, etc.
L’ArxiudelaCoblaOrquestraLluïsosdeTaradell,ar-
xiu microfilmat de prop de 5.000 sardanes i partitures di-
verses del fons de l’entitat.
L’Arxiu Pere Comas i Oliveres, arxiu personal d’aquest
mestresardanistadeSantaColomadeFarners,elqualconsta
dedocumentaciósardanísticadelapoblacióiconcretament
de les colles Flor de la Selva i Dansaires Farnenses.
L’Arxiu de les Edicions musicals ARRAHONA, col·
lecció de 120 danses arranjades per a cobla pel mestre Da-
niel Sanahuja Capella.
El fons de les Recerques promogudes per la DGCPT
consta de documentació provinent de les beques d’investi-
gaciósobreculturapopulardesdel’any1985,reculldema-
terial documental, oral, fotogràfic, etc, i de documentació
provinent de les recerques de l’IPEC des de l’any 1995. La
tipologia documental de que està format aquest fons es la
següent:bibliografies,informes,monografies,conferències,
comunicacionsiarticles,inventarid’elementspatrimoniet-
nològic, notes procés de recerca, estadístiques, prospecció
documental, qüestionaris, projectes de recerca, gestió ad-
ministrativa, documentaciórelacionadaamblarendibilit-
zació de la recerca, material oral i fotogràfic.
Els elements de l’inventari del patrimoni etnològic estan
catalogats amb la base de dades MuseumPlus. Són més de
17.000 elements organitzats en les següents categories: re-
meis,bénsmobles,festes,bénsimmobles,activitatseconò-
miques, jocs, alimentació, danses i documents.
L’Arxiu gràfic o Banc d’imatges de la DGCPTC està di-
vidit en quatre fons, consultables a la seu del Centre i en
breu disponible a través d’Internet.
Fons recerca, amb més de 35.000 imatges procedents
dels programes de recerca IPEC Anàlisi i Documentació i
delesbequesatorgadesperlaDGCPT.Endiversossuports
com ara diapositives, negatius i fotografia digital.
Fonspersonals,alvoltantde25.000imatges(plaquesde
vidre,negatius,còpiesenpaper)procedentsdelsfonsperso-
nalsdel’ArxiudePatrimoniEtnològic:FonsJoanAmadesi
Gelats, FonsTomàs i Parés, Fons Joan Vilalta, etc.)
Fonsinstitucional,imatgesprocedentsd’aquellesactivitats
realitzades per les institucions relacionades amb la Direcció
General de Cultura Popular iTradicional (noms anteriors:
ServeiCulturaTradicional;DireccióGeneraldeDifusióCul-
tural;SecretariadeDifusióCultural;DireccióGeneraldePa-
trimoniCultural;CentredePromociódelaCulturaPopular
iTradicionalCatalana)endiversossuportscomaracòpiesen
paper, negatius, contactes, fotografia digital.
Fons imatgeria, 14.000 estampes procedents majori-
tàriament del Fons Joan Amades i Gelats, amb la següent
classificació: goigs,romanços,ventalls,auques,retallables,
papers de rengle (soldats), ombres xineses, estampes, fulls
religiosos, teatres de paper, estampes, sainets, cançons, eti-
quetes,exlibris,jocsinfantils,cobertesdecartipàs,cromos
de picar, cobertes de llibrets de paper de fumar, llufes d’in-
nocentsivellesquaresmes.Unbonnombred’estampesxi-
logràfiques,majoritàriamentreligioses,estrobenacolorides
a mà, ja sigui al bac, a la trepa, o a la morisca.
RecentmenthaestatadquiritperlaDGunconjuntdedo-
cumentsquevenenaampliarelfonsJoanAmadesexistenti
queamplialacol·lecciód’arxiuspersonals.Aquestmaterial,
que pertanyia a la col·lecció particular del Sr. Albert Mar-
tí de Palau, consta de fons únics i rars, com per exemple el
joccompletdecartesgravadespelxilògrafvalenciàBaltasar
Talamantes, el 1797 i pintades a mà.
Fitxa IPEC Museum Plus

L’arxiu sonor està estructurat en dos fons diferenciats, el
delaFonotecadelaMúsicaTradicionalCatalana(FMTC)
i el de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya
(IPEC).
Pel que fa al fons provinent de l’IPEC hi ha un total de
3.028 entrevistes procedents dels programes de recerca
IPEC –tant de la seva modalitat recerca-anàlisi com de la
derecerca-documentació,aixícomdelesbequesderecerca
atorgades per la Direcció General-. En aquest moment es
disposa de 2.105 entrevistes en format digital, mentre que
larestaestàenprocésdedigitalització.Aquestesentrevistes
sónhistòriesdevida,entrevistesenprofunditat,entrevistes
temàtiques i entrevistes grupals.
Pel altre part tenim el fons de la FMTC, tambè en procés
dedigitalització.Elfonsestàformatperl’arxiusonorinèdit
amb els màsters de 22.000 fonogrames.
Fonoteca de Música Tradicional Catalana
(FMTC)
LaFMTCesalhoraunprogramaderecercaetnomusicolò-
gica,unfonsfonogràficiunsegelldiscogràfic.Vainiciar-se
el 1987, dins el Centre de Documentació i Recerca de la
Cultura Tradicional i Popular (CDRCTP), i té per objec-
tiuslarecerca,l’inventari,laconservació,lainvestigacióila
difusiódematerialsdemúsicatradicional.Escompond’un
fons editat i d’un fons inèdit.
Elfonseditatconstade1.616materialssonorssobremúsi-
capopularitradicionaleditatsendiferentssuports:95discs
de 78 rpm; 222 discs de vinil de 33 rpm; 216 singles de 45
rpm sobre la Nova Cançó; 183 cassets i 900 CD. I el fons
inèditconstade22.000fonogramesprovinentsdelstreballs
de camp duts a terme per l’equip de la pròpia Fonoteca de
MúsicaTradicionalCatalana,elstreballsdecamprealitzats
pelsequipsd’investigadorsquehanestatbecatspelDepar-
tament de Cultura i Mitjans de Comunicació, les adquisi-
cions de diferents arxius de la mateixa temàtica i les dona-
cionsdematerialssonorsenregistratsabansdelacreacióde
la Fonoteca de MúsicaTradicional Catalana.
Destaca també la Base de Dades de MelodiesTradicionals de
més de 3.000 registres i l’esmentat Arxiu musical general,
amb més de 1.500 partitures.
LaFMTCtambéhacreatunacol·lecciódiscogràficadese-
gell propi, dividida en cinc sèries:
Documentstestimonials,recercadirecta:Edicióselec-
cionadadedocumentssonorsobtingutsentreballsdecamp
que testimonien una pràctica o funcionalitat de la música
Relació d’algunes
peces destacades
als Arxius personals:
n Col·lecció de co-
bertes de llibrets de
paper de fumar (més
de 30 fulls en rama,
alguns pintats a mà)
n Litografia (incu-
nable litogràfic) del
campament sanitari
establert a Barcelona
al peu de Montjuïc,
durant la pesta groga
de començament del
segle xix.
n Gravats profans es-
tampats al bac (vaixell,
parella ballant amb
violinista)
n Salvaguarda reial
per als baciners de
l’Hospital de la Santa
Creu del segle xvii.
n 2 fulls de naips (joc
complert) gravats per
Baltasar Talamantes
el 1797 pintats a mà
n Primer full de sol-
dats conegut (peça
d’artilleria), imprès a
Barcelona ca. 1790
per Pere i Josep Simó
n Àlbum de dibuixos
originals de Joan G.
Junceda
n Romanços del segle
xvii.
n Dibuixos d’Albiñana
sobre el ball de bas-
tons, mitjans del s. xix
n Col·lecció d’auques
del sol i la lluna (s.
xix-xx)
n Romanços de la
“Fiera malvada” s. xviii
al xx)
n Col·lecció de jocs de
l’oca (s. xix-xx)
n Col·lecció de capses
de llumins (s. xix-xx)
n Cobertes de cartipàs
(s. xix-xx), entre les
que destaquen les
dels quatre evangelis-
tes pintades a mà.
n Retallables Paluzie
(nines, joanots d’ai-
gua, teatres) s. xix-xx
n Llufes i velles qua-
resmes (s. xx)
n Col·lecció de ventalls
(s. xix-xx)
n Instruments musi-
cals (primer terç del
s. xx)
n Titelles (s. xx)

17
de tradició oral que tant es pot haver perdut, com que en-
cara sigui vigent. Són, per tant, materials de primera mà,
enregistratsdemaneradirectasensel’ajutd’espaisespecials
per a l’enregistrament ni assajos previs per part dels infor-
mants. Darrer volum editat:
Temes monogràfics: L’objectiu d’aquesta sèrie és oferir
estudis aprofundits sobre temàtiques concretes de música
tradicional, com per exemple: cançons de treball, música
relacionada amb les noces, la Setmana Santa a Catalunya,
la cançó curta, els goigs, etc.
Festes tradicionals: Es tracta d’una sèrie adreçada a di-
vulgarelsdocumentsmusicalsisonorsdefestesdetermina-
desque,perlasevasignificacióiforçaidentificatives,ultra-
passenl’àmbitlocalperconstituir-seenpuntsdereferència
ètnogràfics que articulen un cert llenguatge o teixit festiu
propi de la manera de ser plural del nostre país. Els contin-
guts d’aquesta sèrie combinen l’enregistrament d’estudi i
el directe, per tal de ser tan fidels com sigui possible als do-
cuments que ofereixen
Documentsrecuperats: La sèrie es planteja un objectiu
doble: d’una banda reconstruir aquells documents vocals,
instrumentals,etc.quehavienformatpartdelnostrepatri-
moni popular i, de l’altra, reeditar enregistraments antics
efectuats per grups significatius d’un moment determinat
que les tecnologies ens permeten de recuperar.
Mostresdemúsicatradicional:Sèriequeesnodreixdel
repertoripropideformacionsinstrumentalsovocalsdemú-
sicatradicional,enregistratenocasiód’algunesdeveniment
rellevant. Igualment es preveu l’oportunitat de difondre el
repertori de grups instrumentals o vocals que hagin estat
mereixedorsd’algunpremiconvocatperlaDireccióGene-
ral de Cultura Popular iTradicional.
Des de la FMTC també s’ha coordinat i participat en la
col·lecció Calaix de Solfa, de DINSIC Publicacions, i que
ja consta de 14 títols.
Accions presents i de futur
A banda de continuar amb les tasques pròpies de la bibli-
oteca, arxiu i fonoteca, i atès el nou emplaçament a la seu
del Raval de Barcelona i l’augment d’espai que es disposa,
es vol reactivar l’augment dels fons personals, ja sigui mit-
jançant donatiu, cessió o compra.
Es seguirà treballant en la digitalització d’aquells docu-
ments que per la seva singularitat i riquesa així ho preci-
sen, en l’actualització de formats i en repositoris digitals
–en l’àmbit català amb el Departament de Cultura i amb
el Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya
mitjançant la Memòria Digital de Catalunya (MDC)-.
Pel que fa l’entorn 2.0 l’objectiu del Centre de Docu-
mentació es continuar mantenint viva i actualitzada la
pàgina a Facebook i la col·laboració amb el Twitter de
la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional,
amb el Bloc d’etnologia de l’Observatori per a la Recer-
ca Etnològica a Catalunya, amb la pàgina Facebook de
l’Inventari del Patrimoni Etnològic i amb les eines De-
licious i Slideshare.
Prenent com a exemple el Museu de la Paraula-Arxiu de la
Memòria Oral Valenciana del Museu Valencià d’Etnolo-
gia, es veu necessari potenciar tot el fons oral del Centre de
Documentació, amb la finalitat de difondre el ús i garan-
tir-ne la conservació.
Amb l’estreta col·laboració del Servei de Suport Tècnic i
Inventari del Departament de Cultura es treballarà amb el
repositori Calaix i amb l’edició delTesaurus del Patrimoni
Cultural, concretament en l’àmbit de l’etnologia d’aquest
tesaurus.
Des del Centre de Documentació s’ha impulsat enguany
la creació de la Xarxadebibliotequesicentresdedocu-
mentacióespecialitzatsenculturapopularitradicional,
funcionamentbasatenlacol·laboracióieltreballenxarxa,
ambl’objectiudedifondreipotenciarelsfonsdocumentals
de diferents entitats catalanes. El llistat és obert, tot i que
de moment la Xarxa està formada per:
n CentredeDocumentaciódelaDireccióGeneraldeCul-
tura Popular iTradicional Catalana
n Arxiu de la Memòria Popular
n Arxiu Festiu de Catalunya
n Associació Cultural Joan Amades
n Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore
n Carrutxa, Centre de Recerca i Difusió
n Centre de Documentació Castellera de Catalunya
n Centre d’Estudis Passionàrium
n Centre Excursionista de Catalunya
n CentreTitelles de Lleida
n Coordinadora de Pastorets de Catalunya
n Esbart Català de Dansaires
n Fons Casteller Emili Miró
n Fundació Cultura iTeatre
n Fundació Ernest Morató
n Grup de Recerca Folklòrica d’Osona
n Músics per la Cobla
n Orfeó Manresà
El Bages:
cançons, tonades
i balls populars
(Sèrie 1, volum 4)

Fest
cat’12!
escolesfestcat@gencat.cat
www.escolesfestcat.cat
cultura.gencat.cat/cpcptc/campus
Campus de cultura
popular de Catalunya
Inscripcions i informació: 935 565 197

ETNOGRAFIA,
INNOVACIÓ I EMPRESA
Dossier
20Presentació
M. jesús buxó i rey
24Els nous actors de la revolució digital
carlos bezos daleske
35
Comunitats de coneixement i informació
artur serra hurtado
44La Internet de les persones!
ricard faura i homedes
50Els nous laboratoris
ramon sangüesa
66Cocreació
Joan Vinyets i rejón
76Viatge a la societat de la innovació
jordi colobrans
88Scrum
pau contreras
99Per saber-ne més

20 Dossier Revista d’Etnologia de Catalunya Juliol 2012 Núm. 38
D
es que l’anomenada societat de la in
formació i després societat del conei
xement varen donar els seus primers
passos en el darrer quart de segle, tot
raonamentiactivitathabuscatferca
mí amb el segell de la innovació. No
solamentelprocésdedissenyifabricaciódelshardielssoft,
sinótambélaimplementacióielprocéssociald’assimilació
iadopciód’aquestesnovestecnologiess’haentèscomacan
vi social innovador. Cal recordar, això no obstant, que des
d’aleshoress’haqüestionatelcaràcterautomàticd’aquestfet
comaresultatd’experiènciesempresarialsieducatives,que
ja indicaven aleshores que introduir els ordinadors (ara se
rienmòbilsiiPhones)noerasuficientpercrearunambient
social propici a la innovació, és a dir, aportar idees i cons
truir un entorn cultural que afavorís el desenvolupament
d’aplicacions i valors afegits —flexibilitat, connectivitat,
productivitat, entre d’altres— a l’empresa, la indústria, el
sistema educatiu i, no cal dir-ho, al món de l’art i als estils
de vida. En aquest sentit, hi va haver a Catalunya iniciati
ves pioneres com Logic Control i el Centre Divulgador de
laInformàtica,dirigitperSantiGuillén,quialertavasobrela
rellevància de saber prèviament les necessitats i els proble
mes de les empreses per orientar quin tipus d’informàtica
els era adient instal·lar atès que s’hi feien inversions de les
quals no derivaven els rendiments esperats ni es feien més
eficients les condicions de l’entorn.
Enelmateixperíode,desenvolupadorsdeMac,comAlfons
Almendros,tambédiscutiensobrelaimportànciadedefinir
els problemes i les iniciatives dels usuaris abans de desenvo
luparprogramesinformàticspertald’aconseguirireforçarel
lemadeusersfriendly.Enaquelladècadadelsvuitanta,aquests
plantejamentssobrelaconsideraciódeltransfonsculturalper
definirientendrelesimplicacionssocialsdelsproblemesiper
dissenyarlestecnologiesqueajudarienaresoldre-les,vanser
motiudelnaixementd’unnucliderecercadorsqueorganit
zaren jornades experimentals sobre els «Models del Futur.
Noves Tecnologies i Tradició Cultural» a la Universitat de
Barcelona (1988); seminaris al Centre d’Etnologia Penin
sular,CSIC(1987);debatsalaUniversitatCatalanad’Estiu
XXIIIiXXIV(1991,1992),ireunionsal’Institutd’Estudis
Catalans,GrupdeculturestelemàtiquesperorganitzarCAT
COM(1992,1993).I,alhora,endegarenprojectesderecerca
perentendrelaculturadelesnovestecnologies,elsseusnín
xols de recerca i creació de patents, el desenvolupament de
propostes pedagògiques i el conjunt d’estils de vida que en
sorgienjaquecaliaesbrinaraspectesdelasocialitzaciótecno
lògica,lesdificultatsielsavantatgesd’aquestaassimilacióiels
enllaçosamblesnecessitatsielsinteressosdelasocietat.Ino
solamentaCatalunyasinótambéauniversitatsderecercaals
Estats Units, com Carnegie Mellon University.
D’aleshores ençà s’han fet avenços que són el motiu de la
presentació dels articles d’aquest número, i que han estat
triats perquè procedeixen de la recerca d’antropòlegs a Ca
talunya, algun d’ells autodenominats tecnoantropòlegs, i
també per la dimensió aplicada del seu treball professional
en la direcció d’impulsar iniciatives socials, institucionals i
empresarials,generarproductesiserveiscomercials,educa
tius,dejocidereconstrucciópatrimonial,iseguirapostant
per fer seminaris i debats en els centres de recerca i, entre
d’altres activitats, presentar la candidatura per organitzar a
Barcelona el congrés internacional EPIC —Ethnographic
PraxisinIndustryConference—,creatipatrocinatperMi
crosoft i Intel amb la col·laboració de l’American Anthro
pological Association, un fòrum on debatre les aplicacions
de l’etnografia a la innovació empresarial i industrial.
M. Jesús Buxó i Rey
Etnografia i innovació
cultural: dissenyar i emprendre
Presentació

Dossier 21
Crearunambientderecercaiaplicacióenaquestadirecció
no és tasca fàcil, no tant per la crisi econòmica, que no és
unanovetatenl’àmbitdelarecerca,sinópelmateixentorn
del’antropologiaacadèmicaalesuniversitatsespanyolesque
noacabadeferseva,noacabad’interessar-s’hiod’acceptar-
la, l’aplicació de les tècniques, els mètodes i les teories per
treballar professionalment a les comunitats, les empreses i
les institucions. Hi roman una actitud prejudicial envers
l’antropologia aplicada (AA) que no aconsegueix surar da
vantelprestigiromànticdelstreballsdecampexòticsalhora
que sobrevola la idea d’intromissió en el territori dels altres
com a pecat original del fet etnogràfic.
Controlat amb tècniques i mètodes i superat emfatitzant
la teoria crítica i rebutjant tot allò que sembli, encara que
no ho sigui, neoliberal i capitalista, ara s’afegeix en el tre
ball de camp i les activitats professionals la regularització
del consentiment informat, la confidencialitat de les dades
i el reconeixement de les coautories. Havent comentat els
viaranys de l’AA en altres escrits (Buxó, 1997), el fet inte
ressantd’enfocarlaunitatdeteoriaipràcticaésqueungran
nombre de disciplines i centres de recerca en noves tecno
logies, especialment al fil de la modernitat on la transdisci
plinarietat oblige, fan ús de les tècniques etnogràfiques i les
teoriesculturalsperemmarcarlesvariablesielscontextoson
identificar, analitzar i desenvolupar la innovació. Des dels
estudis de ciència i tecnologia, els estudis culturals i d’or
ganitzacions, la sociologia, la filosofia, la psicologia, entre
d’altres, s’incorpora l’etnografia i els conceptes antropolò
gics com a eines no solament per construir els problemes i
teoritzar, sinó també per cercar vies d’innovació en l’àmbit
professional.
De vegades simplement segueixen el model clàssic de fer
etnografia, fins i tot utilitzant la idea canònica de cultura,
mentre que d’altres incorporen l’evolució crítica dels anys
vuitanta i s’acomoden al concepte de cultura entesa com
una realitat multivocal, fragmentada i contestada, i també
als canvis metodològics envers una orientació més reflexi
va i dialògica, alhora que crítica sobre l’autoria i l’autenti
citat.Finsitots’atreveixenadenominar-honovaetnografia
(Hess,1992),iabastenmultimètodesimultisituacionsper
observar laboratoris, empreses, telecentres i xarxes de tota
mena, i captar interaccions entre actants i seleccions temà
tiques via blogs, facebooks o twitters, per mencionar-ne
uns pocs. Amb sorpresa, doncs, els antropòlegs hem après
que el coneixement etnogràfic no és propietat d’una disci
plina, i es pot considerar més aviat una expertise oportuna
per treballar en la direcció de la innovació en tots els esce
naris i territoris. I ara amb més raó en estar mediatitzats o
trastocatsperlarealitattecnològica,financeraidelsmitjans
de comunicació la qual cosa obliga a innovar la marca re
gistrada de l’eficiència, la productivitat, el benestar social i
la qualitat de vida.
En el sentit comú, s’apel·la a la innovació quan s’entén que
cal modificar condicions per resoldre problemes encallats
per la rutina i la ineficàcia, sigui la utilitat d’un producte,
els horaris per a la conciliació familiar, els serveis públics,
l’organitzacióempresarial,ounacrisieconòmica.Ambfre
qüèncialaviaésrespondreambcanvisd’imatgeenelspro
ductesilespolítiquesiambregulacionsqueimposennous
controls per incentivar o restringir les activitats i les provi
sionsdebenestar.Enquedarcomamecanismespremi-càs
tig,bonus-malusiennofertransparentelprocésiaclarirles
fites, és a dir, fer disseny cultural en lloc i temps, aquestes
modificacions, i no innovacions, resulten insuficients per
reformular els problemes i dinamitzar alternatives d’acció
per la família, les institucions i les empreses.
Si mirem la història de l’antropologia, el concepte d’inno
vació ha estat tractat en l’àmbit del canvi cultural. L’any
1953 va ser motiu d’un títol Innovation: The basis of Cul-
tural Change. El seu autor, H.G. Barnett, va obrir un espai
dereflexiósobrelanaturalesadelainnovació,elsprocessos
ielsincentius,lescondicionsilesconseqüènciesdel’accep
tacióielrebuig.Noesfixatantenelproducteielsresultats
com en la configuració on hi juguen el context, la qualitat,
la necessitat social i les limitacions de l’entorn considerant
quehihavariablesincommensurablesquenoesdespleguen
fins que el comportament o el producte entra en acció. De
la seva anàlisi en resulta que la innovació és un constructe
mentalquepotfer-sesensibleotangible,noestractad’una
facultat ni tampoc d’un instrument específic, més aviat hi
ha condicions, influències i variables que afavoreixen el
sorgiment d’idees, o constel·lacions d’idees, i la generació
d’expressionsobertesencomportamentsiobjectesqualita
tivamentdiferents.Pertant,l’interèsantropològicperlain
novaciónofareferènciaalsproductesresultantssinóalque
mouen.Ésrellevantlacreaciód’ideesiobjectes,deprogra
mesimodels,quefinsitotespodenencabirenelsconcep
tesd’invencióicreativitat,aixònoobstantelquecalenfocar
és l’acte innovador. És a dir, com es modulen les idees per
generarvalorsafegitsielsprocessosdereactivaciósocialvia
actituds i canvis en la presa de decisions. Breument, d’un
espot publicitari, que és una creació, en resulten símbols o
metàforesquetransmeteninformació,emperòelqueinte
ressa és assolir l’acte innovador de virtualitzar valors afegits
i desenvolupar actituds que activin respostes individuals i
públiques, siguin de rebuig o d’acceptabilitat.
Quinpaperfa,doncs,l’etnografiaenelterritoridelainno
vació?Quinéselpotencialdel’etnografiaperaaquellspro
fessionals que tenen la innovació com a horitzó per refinar
Presentació

les fites culturals i activar les decisions? Per saber les con
dicions d’un problema, per tal de definir-lo i seleccionar-
ne les variables, i fer-ne un disseny, cal seguir les passes o la
metodologia qualitativa de l’observació. Romandre, parti
cipar i distanciar-se, seleccionar entre tot l’aparell de tècni
ques i instruments per mesurar, administrar qüestionaris i
entrevistes, interactuar i dialogar in situ sobre les relacions
socialsilespràctiqueslocals,i,finalment,registraraquestes
dades via diari primer per transitar després envers l’escrip
tura analítica on es rumien, es creuen i s’afinen les catego
ries i les classificacions, els conceptes i les interpretacions.
Aquestesromanenobertesperquèsempresónpotencialment
reinterpretables segons els marcs teòrics i les metodologies
comparativestriadesperfixarelscriterisheurísticsquehan
de permetre abastar l’objecte d’estudi, contrastar les dades
i assolir els objectius proposats.
Sens dubte totes aquestes observacions i criteris analítics
busquen afinar la descripció i extreure’n les regles que go
vernen les accions i les pràctiques, però l’estil interpretatiu
és clau ja que, com assenyala Geertz (1973), l’interès de
l’empresaetnogràficanoéstantpelsmètodesitècniques,la
seleccióieltractamentdelesdadesatranscriure,lacodifica
ció de regularitats abstractes, les narratives quadriculades i
les progressions estructurals, sinó per l’esforç intel·lectual
i l’acte imaginatiu d’aventurar-se a fer elaboracions (elabo-
rateventure).Assolir,endefinitiva,unadescripciódensaon
adquireixen rellevància les hipòtesis provisionals, les espe
culacions temptatives, les intuïcions de sentit comú i tota
menadepressuposicions,adiferènciad’aquellsparadigmes
etnogràficsontotsaquestsaspectessónmésaviatconsiderats
subordinats a la restricció del mètode i les tècniques.
Cap interpretació esgota el potencial simbòlic d’una realitat
etnogràficajaqueennoencabir-seenunretratrobot,sempre
ésinterpretabledenouiromanobertaalainnovació.Queda,
doncs,enrerelasuposicióqueunabonaideaderivadad’una
interpretacióallaitdesoiperdeclarar-seinnovadora.Mésaviat
el paradigma etnogràfic per la innovació reclama completar
la intel·ligibilitat del diagnòstic i el disseny de models incor
porantl’experiènciaoperacionaldelesidees,lesmotivacions
i els propòsits, fins i tot considerant la responsabilitat de les
formulacions i les accions. Es tracta d’un procés que s’inicia
com una descripció i un sistema d’interpretacions de les da
desqueserveixenperelaborarmodelsiescenarisdiagnòstics
i,siesvol,potarribarafuncionarcomaprescripciósobrel’ús
de les coses i les accions a fer. En aquest cas, seria semblant
a les instruccions d’ús d’aparells —termòmetres, marcapas
sos,cotxes—onelscriterisilesguiesdemanipulaciósónper
aconseguir la funcionalitat i la seguretat. Hi ha, doncs, en el
dissenyunpaquettancatd’intencionsontoteslesaccionsque
s’han de fer permeten l’automatisme i la rutina, és a dir, una
implicació mínima dels individus. Com si en dissenyar un
jardípúblic,laintenciódelgaudimentjaestiguésinscritaen
elscaminsperons’hadepassejar,elsbancsperseure,lesflors
que han de seduir i els paisatges per deturar-se, fins al punt
queenelsaspectesnormatiusd’aquestdissenyhiconstenles
avaluacionsderisciseguretatdelrecinte,peròtambélesres
ponsabilitatsdelciutadàalhoraquelesprohibicionsisancions
encasdemanifestarconductesincorrectes.Són,pertant,dis
senysfetscomaplansd’execucióonlesinstruccionsorienten
els moviments i les accions en els contextos d’ús.
Una cosa diferent és el disseny innovador on la idea, els ar
tefactesielsescenarisromanenoberts,ielsubstratetnogrà
ficnoéssimplementunarepresentació,sinóunamatriude
pràctiquessocialsquehandepermetrerealitzariactivarmo
dels alternatius d’acció. Res a veure amb les planificacions
o les utopies socials d’antuvi, o les biologies predictives de
l’eugenèsia; no es tracta de predir el futur, sinó de pensar el
futur pel present. La innovació en disseny cultural és més
exploratòria que predictiva, se’n fan models i escenaris que
permetenexplorarsituacions,icomaalternativesculturals
no són solucions, sinó models probables que poden arri
bar a succeir per elecció de l’individu o del col·lectiu social
apartirdelageneraciódefitespròpies.Elsobjectiusnosón
tancatsperquèlesinformacionssónvariablesienevolució,
i endemés els judicis, els interessos i les necessitats canvien
d’individu a individu i de grup a grup.
El disseny ha d’ajudar a generar idees de contrast i conjec
turesracionalitzadesquepermetinarticularelsdesitjosper
sonalsiomplir-losdecontingutienfer-hoaixítransformar
laidea,elsimpulsosil’activitatenpropòsit.SeguintDewey
(1967)nos’hadeconfondrel’impulsdefer,laforçademou
re’s, amb el propòsit que requereix la formulació de judi
cis i l’anticipació intel·lectual per activar les decisions i les
accions,considerantfinsitotque,sinos’actuaenllibertat,
les accions no es poden considerar responsables. Per tant,
unapartimportantdeldissenyinnovadors’orientaaactivar
eljudiciintel·ligentidesenvoluparpropòsitslaqualcosano
vol dir seguir instruccions i generar restriccions, sinó més
aviat activar l’autonomia i la capacitat de decidir, passar de
serciutadàpassiu,receptoripacientaclientiusuari,ésadir,
dellegiraescriure.Aconseguir,endefinitiva,quelaseguretat
inscritaeneldissenynogenerisimplementrepeticióiauto
matismes sinó que el disseny ofereixi endemés alternatives
obertes al control responsable de l’usuari i els gestors, tant
pel que fa a l’ús de productes i serveis com a la gestió d’em
preses i l’administració de les institucions públiques.
La crisi i els conflictes del món d’avui, i tots els fenòmens
d’incrementdelacomplexitatcomlaconnectivitatglobal,
els canvis a la biosfera i els impactes de la bio i les nano

Dossier 23
tecnologies, per mencionar-ne uns pocs, situen al límit el
poder de la innovació interdisciplinària i intercultural. I és
en aquest sentit que el paradigma etnogràfic és una aposta
interessant per omplir de continguts el disseny d’alternati
ves culturals i també organitzatives en l’àmbit de la recerca
i l’empresa. Certament, hi ha grups i webs —www.massi
vechange.com— que proclamen que davant el canvi mas
siu i la realitat sense fronteres, s’obre un període sense pre
cedents per desenvolupar el disseny innovador, però en el
marc de la crisi, sobresurten els col·lectius que emfatitzen
les crítiques i les protestes, com els ciutadans anomenats
indignatsilasevaamplificacióenlesxarxessocialsielsmit
jansdecomunicació.Sienaquestessituacionsdominenles
emocions,comensindicaBauman(2011),lesideesquees
barallen són episòdiques, bullen i tendeixen a refredar-se,
de manera que resulten poc aptes per construir res que si
gui coherent i durable.
Laqüestióés,doncs,comaprendrearedefinirelsproblemes
que es plantegen i dissenyar propostes que generin noves
condicionsmésadientsperaconseguirelbenestarsocialila
qualitatdevidaentermesderesponsabilitatsocial,especial
mentenl’úsdelsrecursospúblics.Potserels«co-»culturals
de la coparticipació, la cooperació, el copagament podrien
guiar els models per innovar el finançament dels projectes
de recerca, agilitzar les estratègies empresarials i activar la
conversa publica envers les decisions deliberatives (Buxó,
2002). En aquest sentit s’observen models de co-working
d’emprenedors on el fet de compartir espais mínims, cos
tos,connexionsicombinatslaborals,generaideesdiferents
i agrega valors que superen la ineficàcia de vells models
empresarials individualistes.Vinyet en el seu article aporta
casos de gran interès sobre la rellevància de l’etnografia de
l’experiència com un facilitador en la cocreació de produc
tes i serveis. En el desenvolupament de dispositius mòbils,
Contrerasdescriulaimplantaciód’unametodologiaàgilon
l’etnografia aporta pistes clau per entendre la creació d’es
pais de col·laboració on activar l’actitud innovadora dels
equipsfetad’autonomia,competènciaimotivació.IFaura
distingeixunafiguracol·laborativaenxarxa,elsconnectors,
usuariscabdalsenprojectes,associacions,clubsitelecentres,
entre d’altres, que permeten transformar la xarxa estricta
ment tecnològica en social.
No cal dir que del munt d’indignats de la ciutadania tam
bé se n’esperen respostes, especialment dels joves que una
societatbenestanthaviaanomenatninis.Ara,mésenllàdel
discursdelsocialismeutòpic,itrencantbarreresdegènerei
edat,s’enténquehauriendecol·laborarentreballsvolunta
ris per etnografiar sectors laborals i serveis aportant dades i
idees de contrast per dissenyar com organitzar equips i co
operatives laborals. Sens dubte això requereix coordinació
i diàleg públic, per tant la implicació de les institucions,
com la universitat que també hauria d’innovar assignatu
res i encoratjar grups de recerca interdisciplinaris orientats
apromocionarnovesdemandesdesaberifer.BezosDales
ke explica un projecta ciutadà d’innovació, SeniorLab, per
modificar les condicions de l’envelliment assistit envers un
envelliment actiu i productiu que no solament incremen
ta la integració social sinó que genera recursos socials.Tan
mateix Colobrans descriu projectes d’innovació al Citilab
deCornellànosolamentperdivulgarlaculturadigitalsinó
per generar etnografies de la innovació que permetin con
juminar la participació de ciutadans de totes les edats amb
els usos eficients de les tecnologies. I Serra ens aporta una
experiència etnogràfica directa de la confluència de pro
postesentrelarecercadelesnovestecnologiesieldesenvo
lupament d’institucions, i2cat, Citilab, que constitueixen
livinglabsorientatsainnovarenprojectesd’accésaInternet
i la consolidació de xarxes ciutadanes.
Certament,nohihareceptes,nitampocxarxesoncaureper
no equivocar-se. Socialment i per compartir només tenim
un suport comú que també demana dissenys complemen
taris,allòquese’ndiuculturacívica,principisintel·lectuals
i les seves bases morals, que cal omplir de continguts i pro
pòsits. Si la crisi és de tots, cal anar més enllà d’assenyalar
lesraonsielsdretsquesónpuntsdepartida,peròques’han
d’elaborarperaccediralesdecisionsdeliberatives,lajustícia
distributivailaconciliaciódelesfitescol·lectives.Inocom
a conceptes, sinó com a etnografies on explorar les vies de
laconfiança,elcompromís,lesconviccionsilaconvivència
pertaldeferdissenysqueajudinaactivarlesideesenaccions
responsablesenl’úsdelsrecursospersonals,privatsipúblics.
EnacabarsempreésborecordarlasentènciadeSènecaque
ens diu: «No hi ha bon vent si no sabem on anem». n
Presentació
Bibliografia
Barnett, H. G. Innovation: The basis of Cultural Change. Nova York:
McGraw-Hill, 1953.
Bauman, Z. 44 cartas desde el mundo líquido. Madrid: Paidós,
2011.
Buxó Rey, M. J. «Antropología Aplicada. Razón Crítica y Razones
Prácticas». A: Actas III Congreso de Historia y Antropología Aplicada.
Vol.II.SantiagodeCompostela:InstitutoPadreSarmiento(CSIC),1997,
p. 385- 407.
Buxó Rey, M. J. «La conjunció aplicada dels “co-”: comités, col·
laboracions,col·legues,cooperacions,cogeneracióicogestiódedadesi
problemes».Revistad’EtnologiadeCatalunya.[Barcelona](2002),núm.
20, p. 130-140.
Dewey, J. Experiencie and Education. Nova York: Collier Books,
1967.
Geertz, C. Tras los hechos. Dos países, cuatro décadas y un antro-
pólogo. Barcelona: Paidos, 1996.
Hess,D. J.«Introduction:theNewEthnographyandtheAnthropology
of Science and Technology». A: Hess, D. J.; Layne, L. L. Knowledge and
Society:TheAnthropologyofScienceandTechnology.Vol.Greenwich:
JAI Press, 1992.

Carlos Bezos Daleske
ValueCreation
madrid_espanya
noves tecnologies
i gent gran
Els nous actors de la
revolució digital
Desenvolupament
del concepte d’envelliment
productiu: projecte SeniorLab

Dossier 25
L’autor
Doctor en Antropologia per la Universitat Autònoma de Madrid. Director general de ValueCreation,
empresa d’innovació centrada en l’usuari i en els living labs, treballa amb l’etnografia i altres eines del
camp de l’antropologia aplicades als processos d’innovació.
SeniorLab és un projecte
ciutadà de Citilab que ha
aconseguit d’obtenir impor-
tants resultats d’integració
social a través de la innova-
ció amb gent gran. Aquest
laboratori ciutadà permet
observar com es pot passar
d’un envelliment assistit a
un d’actiu, per finalment de-
sembocar en un envelliment
socialment productiu i valuós.
És a dir, la gent gran, en lloc
de consumir recursos socials,
poden crear-los. L’antropo-
logia i l’etnografia tenen un
paper determinant a l’hora
d’incorporar participativament
la gent gran a les dinàmiques
d’innovació social.
SeniorLab is a citizen project
from Citilab which has been
able to achieve important
results in social integration
through innovation with
seniors. This city laboratory
allows us to see how we can
move from an assisted ag-
ing to an active one, which
eventually leads to a socially
productive and valuable ag-
ing. That is to say, instead
of the elderly using social
resources, they can create
them. Anthropology and
ethnography play an impor-
tant role in incorporating the
elderly through participation
into the dynamics of social
integration.
La idea del «co-working»
(etnografía+noves
tecnologies+gent grant)
esdevé clau per a la creació
de nous projectes innovadors
com el SeniorLab. CITILAB
Noves tecnologies i gent gran
L
agentgranpotserprotago
nista de la revolució digital
i de la innovació tecnolò
gica? El projecte Senior
Lab és una demostració
que l’acció conjunta de la
gent gran que té interès en el seu creixe
mentpersonal,eltreballetnogràficilaco
l·laboraciód’uncentred’innovacióoberta
poden aconseguir que la gent gran sigui
capaç d’innovar.
Malgrat això, sembla que són pocs els que
es fan aquesta pregunta; més aviat la pre
guntasecentraacomreduirlabretxadigi
tal de la gent més gran de 65 anys. Sembla
queaquestésl’objectiudemoltesadminis
tracionspúbliquesiobressocialsdecaixes
d’estalvis,comtambélapreocupaciósocial
reflectida des dels mitjans de comunica
ció. Almenys això és el que es desprèn de
l’anàlisi dels programes d’alfabetització
digital de gent gran.
Davydd Greenwood (1999) introdueix la
noció de les preguntes correctes a l’hora
de resoldre problemes socials. I en efecte,
el tipus de pregunta condiciona la respos
ta. En el cas de la gent gran, les preguntes
queesfanlesinstitucionsquetreballenen
l’àmbitdel’envellimenttenenmoltaveu
re amb la construcció social de la persona
gran com a «improductiva» i dependent
(classes passives). Per tant, des d’aquesta
construcció, la resposta ha de ser necessà
riament assistencial. Les institucions, una
vegadas’haidentificatunproblemacoma
bretxa digital el conceptualitzen com un
problema més d’assistència (malaltia, so
ledat, dependència, etc.) i dissenyen pro
grames dels quals la gent gran són recep
tors passius.
El treball etnogràfic que ha fet SeniorLab
demostra per contra, que la gent gran no
ténecessàriamentlapercepciódesimatei

xa—la identitat—que li és assignada so
cialment i que, lluny de ser una classe pas
siva, és un grup socialment productiu.
Marc teòric: la construcció
social de la persona gran com a
«improductiva»
Percomprendrecoms’haarribataunaiden
titat de la gent gran com a dependent i ne
cessitada d’atenció és necessari entendre el
concepte de fordisme o d’economia indus
trial, que malgrat tots els canvis que s’han
produït en el tipus de producció capitalista
capaformesfinanceres,continuadominant
l’imaginari i la forma de pensar d’empreses
i institucions, incloses les institucions mè
diques.
Naturalmentqueelconcepteassistencialde
vellesaestàinfluïtpelfetincontrovertiblede
la degeneració física del cos i la disminució
delesfacultatsmentals.Aquestapautas’em
marcadinsdelqueesconeixcomadiscrimi-
nacióperl’edat,ésadir,elsestereotipsopre
judicissocialsaplicatsaunapersonaacausa
de la seva edat. (Losada Baltar, 2004).
Tanmateix, a aquesta categoria cronològi
ca (i si es vol també mèdica) s’assignen un
seguit de valors simbòlics—generalment
negatius—relacionats amb la decadència
físicaimental,lamalaltia,lamort...ilaim
productivitat.
Improductiu és un concepte que neix de
l’economia industrial o fordisme. Segons
Jessop(1991)elfordismecomprènunpro
cés de mecanització i divisió del treball, un
règimd’acumulació,unmodederegulació
(normes, institucions) i una ordenació de
l’espai al voltant de la producció.
La mecanització defineix com a productiu
totallòquereverteixenlaproducció,jaque
en els sistemes industrials clàssics produc
ció és igual a benefici. Per tant, tot el que
escategoritzacomaimproductius’equipa
ra a despesa. D’aquesta manera, els equips
de producció, la inversió en fàbriques i el
treball directe de producció entren en la
categoria de productiu, mentre que, per
exemplelacomptabilitat,eltreballindirec
(1)
La Carta d’Atenes publicada
per Le Corbusier és un dels
documents en els quals s’aprecia
més clarament la transferència
de la metàfora industrial i la pro-
ductivitat a l’habitatge i a l’espai
personal i íntim de les persones.
te (formació, manteniment) esdevindrien
improductius.
Aquest no és el lloc per discutir això, però
s’ha de dir que en el sistema fordista s’esta
bleix una jerarquia en la qual el que és pro
ductiumanaperdamuntdelqueésimpro
ductiuiqueelqueesconsideraimproductiu
es dota de significats socials i simbòlics ne
gatius (Bezos Dalesque, 2004).
Aquesta forma de veure el món, malgrat
que el capitalisme és ara més financer i que
moltesorganitzacionsnosónfàbriques,s’ha
traslladat com a metàfora al treball d’ofici
na, al treball científic (funcionalisme), a la
universitat,al’escolaialesadministracions
públiques,alshospitalsialsorganismesque
treballen en l’àmbit de la vellesa.(1)
El treball etnogràfic permet
dissenyar estratègies
innovadores per tal que
col·lectius inicialment
allunyats de les tecnologies
de la informació esdevinguin
nous actors i usuaris de la
revolució digital. CITILAB

Dossier 27
Si pensem en el fordisme com en un tipus
de regulació, va donar llum a diverses insti
tucions: el diàleg social entre el capital (or
ganitzacions d’empreses) i el treball (orga
nitzacionsdetreballadors)amblaintercessió
del’estat,comtambélesassegurancessocials
públiquesiprivades,tantsanitàriescomde
pensions. Les assegurances s’encarreguen
precisament d’administrar l’àmbit impro
ductiu: desocupació, malaltia i vellesa.
Alsdesocupats,malaltsivellshomelsnega
va la capacitat de ser productius i, per tant,
depoderferaportacionsdevalorsocial.Per
això,lespolítiquesdissenyadesdesdeltipus
deregulaciófordistasónanomenadesassis
tencials,perquèassisteixenaaquellesperso
nesquesesuposaquenopodenvaler-seper
ellesmateixes.Així,lesinstitucionsassisten
cialsfacilitenalagentgranquatretipusd’as
sistència:assistènciaeconòmica(pensions),
assistència mèdica, assistència en cas de de
pendència i assistència d’oci (viatges IM
SERSO, centres de gent gran, etc.).
Són quatre eixos d’assistència que neixen
de l’economia industrial fordista. Cal pen
sarqueenunaeconomiafinancera,digitali
deconeixementpuguinsorgirnovespolíti
quesperalespersonesgransmésarreladesen
l’economia digital i del coneixement.
De la dependència al valor de
l’envelliment
La vellesa ja no es concep únicament com
l’avantsala de la mort i com un estat mera
ment improductiu. De fet, el 1999 l’Orga
nitzacióMundialdelaSalutvaincorporarel
concepte d’envelliment actiu. D’acord amb
Pilar Regato Pajares (2003) en un docu
mentdeL’IMSERSO:«perl’OMS,l’envelli
mentactiuéselprocésd’aprofitaralmàxim
les oportunitats per tenir un benestar físic,
psíquic i social durant tota la vida. L’objec
tiu és estendre la qualitat, la productivitat i
l’esperança de vida a edats avançades. [...]
Aquesttermefouadoptatperl’OMSafinals
del1990.L’objectiuerabuscarunmissatge
més ampli que el de l’envelliment saludable
i reconèixer l’impacte d’altres factors i sec
tors a més del sistema sanitari. Intenta ex
pressar la idea de la implicació contínua en
activitats productives i treball significatiu.
Així, la paraula actiu es refereix a una con
tínua implicació social, econòmica, espiri
tual, cultural i cívica i no simplement a la
capacitatd’estarfísicamentactiu.Mantenir
laindependènciaésl’objectiuprincipaltant
peralsindividuscomperalspolítics.Lasalut
quefapossiblelaindependènciaéslaclauo
el mitjà per envellir activament».
Aquestaaproximaciómodificaelfocusme
ramentassistencialista;detotesmaneres,les
institucions que han de fomentar l’envelli
mentactiucontinuenestantvinculadesala
salutil’assistència.Ésadir,nohihainstitu
cions no assistencials ni polítiques no assis
tencialspertreballaramblagentgran.Seni
orLab és un laboratori on es poden crear.
Aquest canvi d’enfocament es pot trobar
relacionat també amb noves maneres de
producció i règims d’acumulació en el ca
pitalisme. D’una banda, des dels anys vui
tantadelseglexxl’economiaadquireixdues
dimensions que la distingeixen de l’econo
mia industrial clàssica: la financera i la tec
nològica.
Aladimensiófinancera,elsmercatsdecapi
talssónunafontdefinançamentalternatiui
complementari als bancs des del segle xvii,
però en fer-se possible amb la desregularit
zació dels mercats (Luttwak, 2001; Klein,
2007; Marazzi, 2010) el comerç amb pro
ductesfinancersideuteaunaescalaglobal,
elsactorsfinancershanadquiritunaposició
dominanttantsobrelescompanyiesproduc
tives (en són els accionistes), com sobre els
governs (en són els finançadors).
Perlasevabanda,aladimensiótecnològica
totiqueneixencomunpasmésenladinà
micadelfinançamentfordista,lestecnologi
esdelainformacióhancanviatradicalment
les formes de produir i treballar, de manera
que com deia Robert Reich (1991) es pot
parlar, més que de treballadors, d’analistes
simbòlicsodetreballadorsdelconeixement
(Drucker, 1993).
Enelcapitalismefinancer,elconceptecen
tral no és el de productivitat, sinó el de va
noves
estratègies
culturals
i socials es
generen a partir
de la vinculació
entre innovació
i etnografia

lor.Mentrequeenelmodelproductivistala
productivitatéscentralperquègaranteixmés
ingressosperunitatmonetàriainvertida,en
elcapitalismefinancerelvalor—entèscom
a promesa de dividends futurs—garanteix
mésingressosperunitatmonetàriainvertida.
Ésunconceptedevaloraltamentespecula
tiu, projectat cap al futur, i per això és molt
important representar el valor mitjançant
un joc complex d’informació en el qual es
barregen dades objectivades, representació
a través de mitjans audiovisuals, Internet i
màrqueting.
Aquest producte és crucial perquè el valor
es lliga a la imatge i la imatge al valor. La
construcciódelaimatgesocialestàlligadaa
laconstrucciódevaloriviceversa.Tornem
al capitalisme financer. Qui són els actors
dominants? Els fons de pensions. Qui són
els seus clients? Els pensionistes actuals i
els futurs: un mercat creixent que escla
tarà a causa de l’evolució demogràfica. La
gentgranadquireixaixíunvaloreconòmic
(especulatiu, projectat cap al futur) i, per
tant, la imatge de la gent gran comença a
adquirir connotacions positives com a en-
velliment actiu.
Almateixtemps,latecnologiadigitaldesen
volupada per automatitzar la producció de
coneixement, permet a la gent gran sortir
dels àmbits tutelats que els havia assignat el
model assistencial: ara poden informar-se
sense que les seves famílies, els metges, les
residències i els ministeris de salut hagin de
fer-losdemitjancers.Nosolamentinformar-
se; poden associar-se, vincular-se i també
posar en valor la seva experiència vital com
a individus i com a col·lectiu.
Etnografia i innovació
El projecte SeniorLab és el fruit d’una
d’aquestes institucions no assistencials i
no productivistes de la societat del conei
xement.EstractadeCitilab,unespaid’in
novacióciutadanaquesorgeixdelaconver
gènciadelsmovimentsquevannéixerenla
L’Etnografia
permet
conceptualitzar
amb més
precisió les
potencialitats
de la gent gran
Deixar de ser «objecte»
d’estudi per a pasar a ser
«subjecte» és clau en el
disseny de noves estratègies.
CITILAB

Dossier 29
dècada dels setanta i vuitanta en el cinturó
industrialdeBarcelona,ambelsmoviments
nascuts a la dècada dels noranta al voltant
d’Internet com a espai ciutadà. Tot i que
vanèixerconceptualmentel1996,Citilab
va iniciar la seva trajectòria oficial el 2007.
Avui s’ha convertit en el centre de conei
xement i d’innovació social de referència
a Espanya.
Citilabvaapostardesdelcomençamentper
l’etnografia com a eina d’innovació, ja que
en la tradició del design thinking i en el de
senvolupamentdesistemesinformàtics,en
moltes companyies dels EUA des dels anys
noranta s’usaven antropòlegs per conèixer
els ecosistemes d’informació (Nardi, 2000;
Nardi i Engeström, 1999; Hepsø, 2009),
és a dir, les dinàmiques socials complexes
queesproduïendinsdelesorganitzacions(2)
i que es diferencien molt del que descriuen
els manuals de processos i les descripcions
de llocs de treball.
El paradigma de la innovació oberta que
vanpopularitzarChesborough(2003)iVon
Hippel (2005), i que en part ha donat lloc
al moviment dels living labs, ha donat ales
al’úsdel’etnografiacomaeinaclauperco
nèixer què fan els usuaris, què creuen, com
viuen, com pensen, quins codis utilitzen...
En definitiva, el que clàssicament s’ha co
negutcomaexperiènciaúnicaiaïllada—el
treball de camp—troba ara un espai on es
potferd’unamanerasistemàtica.Escombi
nenaixí,elsenfocamentsdelacièncianatu
ral(ellaboratori),ambelsdelaciènciasocial
(l’etnografia).
Tanmateix, res d’això no podria funcionar
sense emprar estratègies d’investigació ac
cióparticipativa;ésadir,involucrarelsma
teixos actors (o usuaris, en el llenguatge de
lainnovacióoberta)enlainvestigacióienla
definiciódelspropiscontingutsdelprojecte.
Una aproximació híbrida (Hepsø, 2001) i
no positivista (Greenwood, 2007) permet
donarelprotagonismealsparticipants,que
d’aquestamaneradeixendeserobjected’es
tudiipassenasercosubjectesd’investigació
(Greenwood,2007)ocodissenyadorsoco
innovadors.
SeniorLab:
innovació amb gent gran
La idea central sobre la qual se sustenta el
projecteSeniorLabésquelagentgrandispo
sa d’actius de coneixement suficients, d’ex
periènciaidecapacitatcomperferinnovació
tecnològica,encaraquenotinguilaforma
cióespecíficaoelcontactesuficientambles
tecnologies de la informació. La hipòtesi és
que aquesta innovació es pot obtenir mit
jançant un living lab de gent gran.
Un living lab exigeix tres tipus d’enfoca
ments complementaris: en primer lloc la
metodologia de disseny que aporta la Fun
dació I2CAT i que és pròpia de les engi
nyeries de la informació i la comunicació.
Aquestes disciplines creen constantment
nous artefactes tecnològics físics i virtuals:
maquinari, programari, xarxes..., a l’espera
del que pugui ser útil als usuaris.
Tanmateix, el model de disseny que Se
niorLab pot explorar és el contrari: disse
nyar un artefacte social nou, el SeniorLab,
perquè les persones puguin definir quins
artefactes necessiten.
Ensegonlloc,ésimportantprioritzarlain
novació social i observar quins canvis són
necessaris en les tecnologies per adaptar-
se millor a les necessitats de les persones.
En particular, d’aquelles que no es troben
connectades en xarxa, les que menys con
tacte tenen amb l’àmbit TIC. En primer
lloc ve la innovació social i després la tec
nològica.
Per això cal una metodologia d’escolta,
d’oberturaidecomprensió.Peraquestaraó
s’utilitza una estratègia d’investigació acció
participativa: es tracta de saber què vol la
gent gran, quines són les seves demandes, i
queellsmateixosfacinaquestdiagnòstic,en
funció del qual posin en marxa accions.
Finalment, s’ha d’afegir que la gent ja fa in
novacionsconstantsenlasevapràcticadià
ria.ExemplescomlaUniversitatdelaGent
Granindiquenunavoluntatd’encararlave
llesa molt més enllà de la mera actitud pas
siva i assistencial.
(2)
Els antecedents poden trobar-se
ja al llarg dels anys setanta en els
treballs de Peter Checkland.

Tecnoantropologia como nueva ciencia del diseño

Tecnoantropologia como nueva ciencia del diseño

Recommended

Recommended

More Related Content

Similar to Tecnoantropologia como nueva ciencia del diseño

Similar to Tecnoantropologia como nueva ciencia del diseño (20)

More from Artur Serra

More from Artur Serra (20)

Tecnoantropologia como nueva ciencia del diseño