1. 34
debat DIUMENGE, 24 DE MARÇ DEL 2013 ara
La sort de tenir uns pares fundadors
✒L’estudi de la història sol ig-
norar que de vegades, com es diu
d’un partit de futbol, els detalls són
decisius.Ditd’unaaltramanera,cap
gran empresa s’ha pogut dur a ter-
me sense el suport, en moments
puntuals, de la deessa Fortuna. Se-
gurament és per això que l’anglès
Edgar Allison Peers va triar un títol
ben significatiu, Catalonia infelix,
per a la seva aproximació a la histò-
ria dels catalans.
✒I certament moltes vegades
ha anat d’un pam. Sense el sacrifici
delreiLeònidesielsseusespartans
alesTermòpiles,perexemple,laci-
vilització grega no hauria existit tal
com la coneixem avui. O si Anníbal
nohaguésdubtat,comvaferdema-
neraincomprensible,ihaguésarra-
sat Roma després d’anorrear el seu
exèrcitaCannes,eldominidelmón
occidental hauria caigut del costat
cartaginès(ielnordd’Àfricahauria
estat el centre del món!).
✒Enelcascatalàésbenconegut
que una verola ben inoportuna va
provocar la mort el 1711 de l’empe-
rador del Sacre Imperi
Romà Josep I, germà de
l’arxiduc Carles, cosa
que va obligar aquest
darrer a abandonar les
seves aspiracions sobre
la monarquia hispànica
en ser proclamat hereu.
La mala sort arriba fins
al punt que Josep I volia
abolirlalleisàlica...però
no hi va ser a temps.
✒Però,sensdubte,si
hi ha un episodi en què es produeix
unaconstel·lacióastralbenparticu-
lar és la que dóna lloc al naixement
dels Estats Units d’Amèrica. En
aquellmomentesprodueix,desdel
meu punt de vista, una de les con-
centracionsdetalentmésimpressi-
onants de la història. Al voltant
d’una mateixa taula es reuneixen
unes ments privilegiades, cadascu-
na en el seu àmbit, que decideixen
remarjuntesenlamateixadirecció
peraconseguirlallibertaticonstru-
ir una societat nova. No és endeba-
des que els Estats Units reverenci-
en els seus pares fundadors, una
✒James Madison, l’autèntic
pare de la Constitució (redactor de
la Bill of Rights) i el jurista que va
influir en les seva interpretació
posterior a través dels anomenats
Papersfederalistes,juntamentamb
John Jay, primer president del Su-
prem.
✒Alexander Hamilton, primer
secretari del Tresor i l’economista
que ha deixat una empremta més
granenlahistòriadelsEstatsUnits.
Vaposarlesbasesdelapuixançade
laindústrianord-americanaambla
seva aposta proteccionista.
✒BenjaminFranklin,sensdub-
te el més brillant de tots ells, va ex-
cel·lir en moltíssims camps (és l’in-
ventordelparallamps)iencaraavui
encarnaelsvalorsquevanpermetre
el naixement de la jove nació.
✒Lalliçóésòbvia:hihalescon-
dicionsobjectives,esclar,peròsen-
se el factor humà, sense la voluntat
de posar els millors cervells al ser-
vei d’una causa, la història hauria
pogut anar d’una altra manera.
mena d’equip A on hi ha
de tot: militars, advo-
cats, economistes... Ve-
gem-los en detall.
✒George Washing-
ton, el geni militar que
aconsegueix desconcer-
tarl’exèrcitbritànicamb
les seves tàctiques i que
dedica la seva immensa
fortuna a construir les
unitats militars rebels.
Va ser el líder moral de la indepen-
dència i el primer president.
✒John Adams, l’orador que va
convèncerelsdelegatsdelescolòni-
espervotarlaindependènciaieldi-
plomàtic que va recórrer Europa
durant la guerra per reunir suports
internacionals i diners. Persuasiu i
eficient, va ser el segon president.
✒Thomas Jefferson, un erudit
(un intel·lectual, en diríem avui)
quevaserelprincipalredactordela
Declaració d’Independència, apro-
vada el 4 de juliol de 1776. L’ideòleg
principal i tercer president.
DAVID MIRÓ
SUBDIRECTOR
Els Estats
Units
d’Amèrica
van néixer
gràcies a la
concentració
de talent
més gran
que ha vist
la història
Legitimitats complexes, solucions pragmàtiques
L
esdecisionspolítiquesde
les democràcies liberals
no es legitimen només a
partir de valors i objec-
tiusdecaràcterdemocrà-
ticoliberal.Entermesgenerals,pot
dir-se que hi ha fins a nou fonts di-
ferents de legitimació en les demo-
cràcies actuals, associades a diver-
sos corrents i tradicions polítiques
i intel·lectuals, que les institucions
ipartitsutilitzenquanmirendejus-
tificar les seves decisions: el libera-
lisme polític (drets individuals i
col·lectius, tècniques de limitació
del poder, representació, protecció
de les minories); la sobirania popu-
lar democràtica (sufragi universal,
participació,referèndums);lasegu-
retat(internaiexterna);lacol·lecti-
vitat nacional (estatal o no estatal);
els objectius socioeconòmics (des-
envolupament,redistribució,lluita
contra la pobresa); els valors funci-
onals (estabilitat, eficàcia, eficièn-
cia); els valors postmaterialistes
(ecologia, etc.); els valors i models
de la divisió territorial de poders
(federalisme, etc.), i el manteni-
mentipromociódevalorsculturals
(lingüístics, religiosos, etc.).
Com se sap, hi ha diferents mo-
delsinstitucionalsenelmomentde
concretar els valors legitimadors.
De fet, no hi ha dues democràcies
iguals. Difereixen en la regulació
dels drets individuals i col·lectius;
les formes d’estat i de govern; la
concreció de la separació de poders
i dels principis de legalitat i consti-
tucionalitat; el reconeixement i
protecció(ono)delesminoriesna-
cionals, lingüístiques o religioses;
els sistemes electorals; els models
territorials; els sistemes de benes-
tar;elsprocedimentsdecontrolire-
forma constitucional; etc.
A banda de les seves
diferències, però, totes
les democràcies presen-
ten tensions entre els
seus principis legitima-
dors. Considerats sepa-
radament, són principis
desitjables,peròquanes
combinen entren sovint
en contradiccions pràc-
tiques. És a dir, es tracta
de principis legitima-
dors que no resulten fà-
cilment sintetitzables en un con-
junt harmònic.
Un exemple clàssic d’aquestes
tensionséslarelacióentreelsprin-
cipis del constitucionalisme, la so-
birania popular i els processos de
nationbuilding(construcciónacio-
nal)presentsentoteslesdemocrà-
ciesactuals.Elsobjectiusdecadas-
cun d’aquests vèrtexs legitimadors
impulsen la lògica política cap a di-
ferents direccions. Sabem, per
exemple, que les fronteres exis-
tents entre els estats no s’han esta-
blert normalment a partir de pro-
cessos de consens, sinó a partir de
pràctiques violentes que inclouen
guerres,annexionsterritorials,de-
rals han de ser de caràcter particu-
lar i pragmàtic, és a dir, han d’estar
basadesenacordsempírics,sempre
revisables, entre els actors impli-
cats en cada context.
La tendència del món és que el
nombre d’estats vagi augmentant
–s’hamultiplicatpermésdetresen
l’últim segle, paral·lelament a l’es-
tablimentd’institucionssupraesta-
tals com la UE–. En contra del que
mantenen sovint PP, PSOE i algu-
nes institucions de l’Estat, els pro-
cessosd’independènciadecol·lecti-
vitats nacionals com Escòcia, Cata-
lunyaoelQuebecfonamentenlase-
va legitimitat en valors liberals i
democràtics, a més de nacionals i
culturals.
Enelstermescivilitzatsd’unade-
mocràcia del segle XXI no resulta
legítim obligar els ciutadans d’una
col·lectivitat nacional a quedar-se
dins d’un estat en contra de la vo-
luntatdelamajoria.Entermesmo-
rals, això resulta simplement im-
presentable. La validesa de les lleis
no els atorga automàticament legi-
timitat. En el cas espanyol, un cop
s’ha descartat –perquè no és realis-
ta– que pugui establir-se per con-
sensunmarcinstitucionalaccepta-
ble,unadedues:oespermetexpres-
sar legalment i lliurement quina és
aquella voluntat a través d’un refe-
rèndum, o bé els ciutadans impli-
cats estan plenament legitimats a
constituirelseupropiestatatravés
d’una mobilització pacífica, però
contundent,enrupturaambl’obso-
letalegalitatconstitucionalqueim-
pedeix l’expressió democràtica
d’aquella voluntat majoritària. El
divorciéssempremillorqueunmal
matrimoni. Però el divorci, recor-
dem-ho,ésundretques’hahagutde
conquerir.
portacionsidivisionsde
poblacions, etc. Quan es
parla de sobirania popu-
lar sorgeixen preguntes
immediates: a quin po-
ble fa referència?; hi
ha/hihauriad’haverde-
mocràciesambmésd’un
poble; qui té dret a esta-
blir qui és el poble?, etc.
Òbviament, la resposta
no pot ser “el poble és
aquell que la Constitu-
ció diu que és el poble”, ja que això
portaauncercleviciósconceptual.
Aquest és un tema que mai han re-
solt les teories de la democràcia
moderna –siguin d’arrel liberal o
republicana.
Les tensions entre drets, demo-
cràcia i territoris, vistes ja en els
temps de les revolucions francesa i
americana, en els últims anys han
formatpartdeldebatsobrelesrela-
cions entre legalitat i democràcia
(Michelman-Habermas), i de la
protecció dels drets col·lectius en
democràcies plurinacionals (Tay-
lor, Walzer). Una conclusió és que
les possibles solucions institucio-
nals d’aquestes tensions estructu-
FERRAN REQUEJO
CATEDRÀTIC DE CIÈNCIA POLÍTICA, UPF
En termes
morals és
impresenta-
ble obligar
un col·lectiu
nacional a
quedar-se
dins d’un
estat en
contra de la
voluntat de
la majoria
GORDON TERRIS / EFE