1. Número2• abril• 2014

2. .2 Número2• abril• 2014
Per estrany que sembli, l’es-
tabliment de l’Euro i de la Unió
Europea es va fer en un intent de
debilitar l’Europa Social, una de
les conquestes socials de les clas-
ses populars, que havien acon-
seguit que es veiés Europa com
a un punt de referència per a les
forces que lluitaven per aconse-
guir estats del benestar que mi-
lloressin extensament la qualitat
de vida de les seves poblacions. A
Espanya i a Catalunya durant la
dictadura, la Unió Europea signi-
ficava el punt de referència desit-
jat, un somni per a qui lluitava
per aconseguir la democràcia.
Aquest somni, tanmateix, es va
convertir en un malson. Per què?
Una peça clau en aquest pro-
jecte anti Europa Social va ser el
Banc Central Europeu (bce), cla-
rament influenciat pel Banc Cen-
tral Alemany (d’aquí la seva ubi-
cació a Frankfurt). En realitat, el
bce no és un banc central sinó un
lobby de la banca europea i molt
en especial de la banca alemanya.
Un banc central el que fa és
protegir els estats davant l’espe-
culació del que en diuen els mer-
cats financers, la qual cosa vol dir
davant la banca. Quan un país té
dificultat en aconseguir diners, el
banc central n’imprimeix i ajuda
l’estat, deixant-li diners i/o com-
prant deute públic, amb la qual
cosa els interessos d’aquest deute
baixen.
El bce no fa això. Imprimeix
diners, però els deixa a la ban-
ca privada, en teoria per a facili-
tar el crèdit. A la pràctica, el que
fa la banca privada és comprar
el deute públic a uns interessos
molt alts, ingressant així unes
enormes quantitats de diners. Si
el Banco Santander rep préstecs
del bce a uns interessos baixís-
sims (menys d’un 1%) i amb els
diners prestats compra bons de
l’estat a uns interessos del 3%,
4%, 6% o fins i tot 12% i més en
el cas Grècia, aconsegueix el xo-
llo de l’any. D’aquí que la major
part del deute (que explica que
l’Estat espanyol hagi de pagar
interessos a la banca equivalents
a quasi bé un 4% del pib) s’ha-
gi acumulat a base d’un sistema
especulatiu, dissenyat per debili-
tar els estats, forçant-los a pagar
interessos alts, la qual cosa és la
raó per la qual hauria de ser re-
butjada, doncs, si els diners del
bce haguessin anat a l’Estat en
comptes d'anar als bancs privats,
no hi hauria hagut l’enorme fo-
rat ni els consegüents recursos
que s’han de destinar a cobrir-lo.
D’aquí que l’enorme deute sigui
el resultat de la fallida de pro-
tecció de l’Estat espanyol, al no
tenir un banc central per a prote-
gir-lo davant l’especulació de la
banca. És un deute generat com
a conseqüència de la situació de
vulnerabilitat en què es troben
els estats, vulnerabilitat que s’ha
dissenyat de la mateixa manera
com es va dissenyar el sistema de
govern de l’euro i del bce.
D’aquí que tot el deute sigui
artificialment alt i no s’hagi de
pagar. La millor proba del que
dic és el fet que, quan el Sr. Drag-
hi, president del bce, va indicar
que anava a comprar deute pú-
blic dels estats, els interessos van
baixar en picat. I si ho hagués fet
durant tots aquests anys, no hi
hauria el problema del deute ni
de les retallades. Així de clar.
LesdiversescaresdelahistòriadelaUnióEuropea Xavier Domènech,
membredelaComissiód’Extensió
La legitimitat narrativa de la
Unió Europea (ue) es mou bàsica-
ment en dos grans eixos: aquell en
què la ue seria la principal garan-
tia d’un continent lliure de con-
flictes bèl·lics i el segon, en què
seria la institució garant també
del model social i polític europeu
basat en el binomi democràcia/es-
tat del benestar.
En el primer sentit, és cert que
la ue neix de les cendres de la
Segona Guerra Mundial i es pot
presentar a si mateixa com a cul-
minació i producte d’una certa
onada de pacifisme de post-guer-
ra. Però també ho és que aquella
Europa era una realitat radical-
ment diferent a la que havia con-
trolat el conjunt de les relacions
internacionals abans del conflicte.
Dividida en dos pel teló d’acer,
els grans imperis mundials brità-
nic i francès ara entraven en un
ràpid procés de desarticulació.
Es passava així de ser el centre
del sistema de relacions mundials
a un escenari més d’un conflicte
pilotat per altres en el context de
la Guerra Freda. En aquest marc
neix la primera articulació institu-
cional d’un espai econòmic comú
amb la creació de la ceca (1951)
i el Tractat de Roma (1957), que
donà llum a la Comunitat Econò-
mica Europea. Es cercava articu-
lar una Europa occidental “forta”
que pogués fer front a l’Europa
de l’Est sota influència soviètica.
El projecte que inicialment tan
sols incloïa sis països, passarà a
ser de dotze durant la dècada dels
vuitanta, quan guardava un inne-
gable atractiu lligat a la “moder-
nització” dels països del sud del
continent, fins arribar a l’Europa
dels 28 el 2013, amb la integra-
ció dels ex-països de l’est després
de la caiguda del mur de Berlín.
Procés en què aquesta Europa no
fou capaç de garantir la pau i on
malgrat totes les retòriques eren
més un projecte econòmic que no
pas polític.
El segon gran element que ha
legitimitat històricament l’actual
ue és la defensa d’un model so-
cial propi basat en la preservació
dels drets socials: especialment a
partir de finals de la dècada dels
setanta el Projecte Europeu s’hau-
ria presentat lligat a una forma
d’inserció específica en el procés
de globalització que garantiria el
desenvolupament econòmic alho-
ra que protegiria les poblacions
de les seves expressions més sal-
vatges.
Però al costat d’això, i especi-
alment a partir de la dècada dels
noranta del segle passat amb l’ac-
ció d’un poder fortament tecno-
cràtic, la Unió hauria estat una
de les principals eines de desman-
tellament de la sobirania econò-
mica dels pobles i d’imposició de
mesures de desregularització. El
que havia de ser una institució
per “salvaguardar” Europa dels
extrems més salvatges del capita-
lisme, ha esdevingut una eina per
transformar i disciplinar les nos-
tres vides en funció dels dictats
dels grans interessos econòmics i
on el poder democràtic ha brillat
per la seva absència.
ElBancCentralEuropeu
ésunlobbydelabanca Vicenç Navarro

3. Número2• abril• 2014 .3
Editorial
A
la tardor de 2008 vaig assis-
tir a una conferència sobre la
Unió Europea (ue) a la Uni-
versitat Humboldt de Berlín.
El professor convidat va presen-
tar una imatge on hi havia escrita
la paraula europa seguida d’un
camí que conduïa a la paraula de-
mocràcia. El camí estava inter-
romput per una barra transversal
on s’hi llegia tractat de lisboa.
Aquesta era la tesi de la conferèn-
cia: que el tractat de Lisboa barra
el pas d’Europa vers la democrà-
cia. Què és el tractat de Lisboa?
Qui l’ha aprovat? Qui ha decidit
quines han de ser les estructures
de govern que regeixen la ue i
com s’han de vertebrar? Una cosa
és clara: no ha estat el poble. La
majoria de persones que vivim a
Europa desconeixem el contingut
d’aquest tractat i les múltiples im-
plicacions pràctiques que té per a
la nostra vida de cada dia. Aquest
diari vol ser una contribució a en-
tendre quin és el marc polític que
ara mateix regula la convivència
a Europa i com ens afecta. És clar
que Europa és part del problema.
És igualment clar que Europa ha
de ser part de la solució. Però
no l’Europa dels banquers i de
la despesa militar creixent, sinó
l’Europa dels pobles i de la justí-
cia social: una Europa plural, que
reflecteixi la voluntat popular i
que estigui controlada per aques-
ta voluntat.
PerunaEuropa
delspobles
L
a crisi econòmica i social col-
peja els països de la Unió Eu-
ropea (ue) i, en particular, de
l’Europa mediterrània. Sota
els dictats de la Troika (Comissió
Europea, Banc Central Europeu,
Fons Monetari Internacional) i
del govern alemany de Merkel, les
polítiques d’austeritat s’han gene-
ralitzat arreu el continent.
Dit això, qui controla les decisi-
ons que es prenen a nivell europeu?
Aquesta crisi mostra la naturalesa
antidemocràtica de la ue: l’única
institució europea elegida per su-
fragi, el Parlament Europeu, no té
quasi cap competència. En aques-
ta ue no hi ha espai per a la par-
ticipació ciutadana, les llibertats
ni els drets socials. Tractat rere
Tractat; Directiva rere Directiva,
s’ha construït durant dècades una
Europa neoliberal, tecnocràtica i
antidemocràtica al servei dels in-
teressos privats.
Els pobles europeus són escla-
fats per les imposicions del capital
financer. La política i l’economia
de l’Europa mediterrània són in-
tervingudes per unes institucions
internacionals opaques que nin-
gú no ha escollit i que treballen
en benefici d’un minoria privile-
giada. La Troika dicta unes polí-
tiques que destrueixen la vida i la
dignitat de milions de persones, i
que són aplicades dòcilment per
governs com el de Rajoy o Mas,
en benefici de les grans empreses
i la banca de cada país. El Banc
Central Europeu es nega a donar
crèdit als governs mediterranis
però alhora permet que els bancs
continuïn enriquint-se mitjan-
çant l’aprofundiment de la crisi
del deute. Les imposicions de la
Troika són aprofitades pels Es-
tats per aplicar mesures contra
els drets socials de milions de
persones. Malgrat la cara amable
amb què es vol mostrar a la resta
del món, l’Europa fortalesa con-
demna a centenars de milers de
persones migrades a la mort o, en
el millor dels casos, a vides mar-
cades per la vulnerabilitat i l’ex-
plotació. L’Europa de la guerra
no dubta en mobilitzar-se quan
veu els seus beneficis amenaçats.
Aquesta ue pretesament moder-
na i liberal, al seu torn, calla i
mira en una altra direcció quan
les dretes espanyoles i catalanes
amenacen els drets de les dones
a decidir sobre el seu propi cos.
Els atacs a la sanitat, a l'educa-
ció, als serveis socials, a les pen-
sions i als drets laborals que pa-
tim busquen passar la factura de
la crisi a la majoria de la ciutada-
nia: ens volen fer pagar una crisi
que no hem creat nosaltres. Re-
tallada rere retallada es van des-
truint els nostres drets socials en
l’avenç cap a un model de capita-
lisme salvatge, model on el princi-
pal objectiu del capital europeu és
abaratir despeses, augmentar els
seus beneficis i ser competitiu a
escala global. Dit en altres parau-
les, aquells que són responsables
de la crisi en volen sortir a costa
de tots i totes nosaltres.
No hi haurà ni drets socials ni
sobirania nacional si no trenquem
amb aquesta Unió Europea. La ue
no defensa la sobirania dels po-
bles. La conculca. En una Cata-
lunya supeditada a la Troika, go-
vernada per partits al servei dels
interessos del món financer, no hi
haurà ni drets socials, ni demo-
cràcia, ni autogovern. Per això re-
sulta imprescindible vincular les
aspiracions sobiranistes de l’Estat
propi català amb les mobilitzaci-
ons socials contra les retallades.
Ambdós eixos han d’anar units en
una mateixa lluita. La democràcia
veritable i la sobirania plena im-
pliquen trencar amb la Troika i
amb els governs que a casa nostra
l’obeeixen.
Què podem fer? Malgrat que ho
pugui semblar, la maquinària de
la ue i la Troika no és invencible.
Les polítiques que s’apliquen són
les mateixes a cada lloc. No ens
podem quedar de braços creuats,
ni a Catalunya ni a tot el Medi-
terrani. Des que va començar la
crisi hem vist àmplies protestes a
Grècia, Portugal, l’Estat espanyol
i Catalunya. Per tot arreu els po-
bles resisteixen les retallades i
les mesures d’austeritat. Tanma-
teix, no n’hi ha prou amb lliurar
la batalla país a país. Si volem
guanyar, si volem aturar aquest
atac contra els nostres drets,
hem de ser capaces i capaços de
mirar la ue a la cara i treballar
per construir una àmplia aliança
dels pobles de l’Europa mediter-
rània per coordinar mobilitza-
cions i lluites. Ara ens pertoca a
nosaltres organitzar una resposta
conjunta de Portugal a Grècia on
puguem aturar entre totes i tots
l’austeritat: el nostre accés a l’ha-
bitatge, la nostra salut i el futur
dels nostres fills i filles no poden
ser menys importants que l’enri-
quiment de la banca! Urgeix ge-
neralitzar un moviment interna-
cional per posar de manifest les
veritables responsabilitats rere
la greu situació que estem vivint
i generar alternatives. No paga-
rem el seu deute ni la seva crisi!
Front a l’austeritat, la solidaritat
internacional és la solució!
Teresa Forcades i Vila
No hi haurà ni
drets socials ni
sobirania nacional
si no trenquem
amb aquesta Unió
Europea
Portada:JoanTurú
Coordinació: SandraEzquerraiJordiRabassa
Disseny i maquetació: LluísRiera
Equip de Redacció: Brian Anglo, Jaume Assens,
Josep Bel, Luis Blanco, Max Carbonell, Sandra Campañón,
Marc Casanovas, Xavier Domènech, Sandra Ezquerra,
Sònia Farré, Pere Filella, Teresa Forcades, Maite García
Folchs,CoroLuengo,JordiMadorell,PabloMartínez,Mont-
serratMata,VicençNavarro,ArcadiOliveres,GemmaTarafa
Fotografia: JosepSalip,JeanPierreCallicó
Il·lustracions: Carlos Azagra, Miquel Ferreres, Kap
(JaumeCapdevila),AlfonsLópeziJoanTurú
Correcció: EstelaFernándeziAndreuGiralt
Hanparticipat:

4. .4 Número2• abril• 2014
La construcció europea contempla cada
cop més, i d’una manera especial a partir del
Tractat de Lisboa, les qüestions militars. Di-
ferents polítiques, organismes i instruments
s’han anat desenvolupant al respecte. Cal
destacar-ne la Política Comuna de Segure-
tat i Defensa de la Unió Europea (pcsd), les
Missions de Petersberg –com a marc de co-
operació militar autònom de l’otan–, l’Alt
Representant de la Unió per als Afers Ex-
teriors i la Política de Seguretat, el Comitè
Polític i de Seguretat, l’Agència Europea de
Defensa, una part del Servei Exterior, l’Estat
Major, els Grups de Combat, el SitCen (Cen-
tre Conjunt de Situacions per a l’Anàlisi de
la Intel·ligència), l’Institut d’Estudis de Segu-
retat i l’Escola de Seguretat i Defensa, i els
treballs de la Comissió Europea en favor de
destinacions bèl·liques a la recerca científica i
al desenvolupament tecnològic (R&D). Com
podem veure una gran quantitat d’elements,
algun d’ells derivat de la desapareguda Unió
d’Europa Occidental i d’altres poc operatius
però per als quals es preveu una dotació de
fins a 50.000 soldats i amb capacitat de des-
plaçament fins a 4000 quilòmetres de distàn-
cia de Brussel·les.
Enfront d’aquest cúmul d’elements cal pre-
guntar-se quina falta fan, quan a canvi no es
preveu pas ni el desmantellament de l’otan ni
dels exèrcits de cada un dels estat membres.
Fins i tot si això, com seria desitjable, s’es-
devingués, tampoc quedaria justificada una
milícia a la qual s’adjudica una “gestió de cri-
si” (terrorisme, proliferació nuclear, conflictes
regionals, immigració, etc.) que poc tenen a
veure amb la seguretat de les persones i que,
en part, són fruit de les pròpies dinàmiques
autogeneradores de la defensa.
El més sorprenent de tot és que es trac-
ta d’una acció governamental que sovint no
compren ni tant sols a tots els països mem-
bres, així com l’absoluta absència del Par-
lament Europeu en tota discussió i decisió
al respecte. També sorprèn l’abocament de
recursos monetaris que s’hi pretén destinar,
sobretot amb l’Agència Europea de Defen-
sa, que a més d’inflar una contraproduent
indústria de guerra augmentaria encara més
els 200.000 milions d’euros que els països
membres esmercen anualment en els pressu-
postos de la militarització. Sens dubte la ir-
racionalitat i la protecció dels interessos dels
poderosos no s’estan de res en l’anomena-
da, i jo crec que ben trista, edificació del Vell
Continent.
ElmilitarismeaEuropa
Eldretalpropicos
Diverses resolucions del Parlament Euro-
peu o sentències del Tribunal Europeu dels
Drets Humans reconeixen l’avortament com
a part del Drets Sexuals i Reproductius de
les dones i insten els diferents estats a pre-
servar-los. Tot i així, les legislacions que ho
regulen als diferents Estats són diverses.
Anglaterra o Holanda tenen legislacions
avançades, regulades per terminis on les do-
nes poden decidir lliurement. Altres països,
com Suècia, regulen aspectes com l’objec-
ció de consciència, de forma que asseguren
l’accés de les dones a aquest dret, impedint
que els i les professionals objectors exercei-
xin dins la sanitat pública. Altres, en canvi,
se situen a l’altra banda de l’espectre pel que
fa el respecte pel dret a decidir de les dones
sobre el nostre cos. És el cas de Malta, Polò-
nia o Irlanda, on les dones es veuen obligades
a avortar de forma clandestina o a viatjar a
d’altres països. D’aquí ens arriben notícies de
casos de menors d’edat violades a qui se’ls hi
ha impedit viatjar per avortar, o de dones que
han mort al negar-se els metges a interrompre
embarassos de risc. Alguns Estats, com Itàlia,
tenen legislacions que sobre el paper reconei-
xen el dret a l’avortament però que a la pràcti-
ca dificulten molt l’exercici d’aquest dret, per
exemple, restringint molt l’accés a l’avorta-
ment farmacològic o permetent un 70% i fins
i tot un 80% d’objectors de consciència en al-
guns territoris.
L’Estat espanyol, amb una Llei integral que
va ser aprovada l’any 2010 i que combina
terminis i supòsits, es troba en una situació
similar. Així, la implantació de la llei depèn
de la voluntat política dels governs autonò-
mics. Ara, fins i tot la Llei mateixa està sent
amenaçada des que el Partit Popular va ac-
cedir al poder. L’avantprojecte presentat pel
Ministre Gallardón representaria un retrocés
de més de 30 anys per als Drets de les dones
i convertiria en il·legals uns 90.000 avorta-
ments dels que es practiquen cada any a l’Es-
tat. Aquesta ofensiva, en la línia de retallada
de drets impulsada pel Partit Popular Euro-
peu, es pot veure clarament agreujada pel
creixement de l’extrema dreta. Només està a
les nostres mans aturar aquesta ofensiva tant
a les urnes com al carrer.
Arcadi Oliveres
Sandra Campañón,
CampanyapelDretal’AvortamentLliureiGratuït
ElProcésConstituentalamobilitzaciódelpassat8demarç.Foto Josep Salip

5. Número2• abril• 2014 .5
Centenars de persones s’enfi-
len per altíssimes tanques, primer
amb improvisades escales, després
grimpant sense més ajut que les
seves mans i els seus peus, supe-
rant amb enormes dificultats els
successius panys, coronats amb
afilades ganivetes dissenyades ex-
pressament per esquinçar la pell.
D’altres intenten travessar el “fos-
sat” d’aigua i s’ofeguen quan són
repel·lides amb descàrregues des
de terra. La metàfora de l’Europa
Fortalesa mai no ha aparegut tan
gràficament com durant els pri-
mers mesos d’enguany a Melilla.
Tanmateix alguna cosa no encai-
xa en aquesta imatge medieval.
Aquesta gent salta, cert, però no
assalta. No pretén vèncer ningú,
només vèncer els obstacles d’ex-
clusió. Ve desarmada i troba la
mort per resposta. Altrament dit,
aquesta Fortalesa no s’ha conce-
but per protegir-nos dels bàrbars,
com ens volen fer creure, sinó que
ella mateixa significa la barbàrie.
Realitat contradictòria
Amb la crisi, l’efecte crida ha
minvat i l’arribada d’immigrants a
Europa s’ha alentit. Però les con-
dicions que empenyen a buscar
una sortida fora del país d’origen
–la misèria, les guerres...– no han
desaparegut i, per tant, les migra-
cions tampoc. Detinguem-nos un
moment en aquestes condicions,
per exemple, en el continent afri-
cà. En gran part, són conseqüèn-
cia de la globalització capitalista:
economies fortament endeutades,
dependents de l’exportació de ma-
tèries primeres i recursos energè-
tics amb un repartiment cruelment
desigual dels beneficis, de la con-
taminació, dels llocs de treball, de
l’accés a l’alimentació i a l’aigua,
sovint acompanyat de violència.
Hi ha un lligam entre les migra-
cions cap a Europa i les polítiques
de la Unió Europea (ue), dels seus
estats membres, sobretot dels an-
tics poders colonials. Així es pot
veure la política d’immigració de
la ue com un intent de limitar al-
guns dels efectes secundaris, no
desitjats, de les seves pràctiques
econòmiques i militars.
Ara bé, cal considerar altres as-
pectes. Les fronteres mai no són
del tot hermètiques, per la qual
L’Europafortalesa Brian Anglo,
membredelaSectoriald’Immigració
cosa actuen també com a filtres,
assegurant que en general les per-
sones que aconsegueixen franque-
jar-les seran fortes, amb empenta,
bones treballadores. I si, a més,
són “irregulars” i no tenen drets,
seran més fàcilment explotables.
D’aquesta manera les fronteres
són directament funcionals per a
alguns sectors empresarials, con-
tribuint al boom dels hivernacles
i de la construcció a l’Estat espa-
nyol, o mitigant a baix cost la cri-
si de la cura de la gent gran. En
canvi, no impedeixen la “impor-
tació” d’enginyers, informàtics i
altre personal altament qualificat
format a costa del país d’origen.
Les fronteres tenen també una
dimensió ideològica. Donen a en-
tendre que l’amenaça del benestar
–relatiu– de la ue ve de fora, que
la crisi és culpa de la immigració i
no de les polítiques neoliberals de
la ue i dels seus governs.
Encara que només un percen-
tatge petit de la immigració arri-
ba en grups nombrosos i visibles,
com ara en pasteres, cayucos,
vaixells atrotinats, o escalant els
murs de Ceuta i Melilla, aquests
casos són poderosament medià-
tics, fan espectacle, i admeten in-
terpretacions interessades –allau,
assalt, invasió– que creen neguit.
Mentrestant, el flux constant i in-
visible de capitals continua sense
impediment ni fre.
Morts anunciades
Grècia, Itàlia i l’Estat espanyol
han assumit l’encàrrec que els han
fet els països més forts de la Unió
Europea de blindar les fronteres
del sud. Encara que a vegades pro-
curen fer servir la ue com excusa,
accepten plenament aquestes po-
lítiques juntament amb els diners
per implementar-les. El resultat
d’aquestes polítiques és prou co-
negut. Entre el 1993 i el 2012 hi
va haver 15.518 desaparicions en
les fronteres internes, externes i
externalitzades de la ue. Després
que el 2005 van morir onze per-
sones quan intentaven entrar a
Ceuta, i sis a Melilla, els murs van
ser reforçats amb subvencions de
la ue, cosa que no ha fet més que
contribuir a les tragèdies recents.
Entre el 2005 i el 2011, el pressu-
post de l’Agència Europea per a la
Gestió de la Cooperació Operati-
va a les Fronteres Exteriors de la
Unió Europea –Frontex– va pas-
sar de 6,3 a 118 milions d’euros.
No obstant això, pocs mesos des-
prés de la denúncia de la globa-
lització de la indiferència per part
del papa Francesc durant la seva
primera visita a Lampedusa, més
de tres-centes persones van morir
al mar mentre buscaven refugi del
caos i la guerra a l’illa italiana.
Com diu Javier de Lucas, de la
Universitat de València: “No es
tracta tan sols que la ue prioritzi
la perspectiva de la seguretat en
relació als immigrants i refugiats
[...]. És que en la pràctica desapa-
reix qualsevol altra consideració”.
Anant a la mort/massacre de
les 15 persones que procuraven
entrar a Melilla el febrer d’en-
guany, la possibilitat que algunes
d’aquestes morts fossin atribuïbles
als trets disparats per forces mar-
roquines no eximiria la ue de la
seva responsabilitat, ja que aques-
tes forces custodiaven la frontera
per encàrrec exprés de la ue. I si
algunes crítiques concretes a la
Guàrdia Civil eren justificades –les
devolucions il·legals en calent, l’ús
de material antiavalots, el refús de
prestar ajuda, l’ocultació d’infor-
mació– no es pot obviar el fet que
la lògica d’una política d’exclusió
com la practicada per la ue con-
dueix inevitablement a morts i més
morts: les tragèdies són inherents a
aquesta política.
Aquesta gent salta,
cert, però no assalta.
No pretén vèncer
ningú, només
vèncer els obstacles
d’exclusió

6. .6 Número2• abril• 2014
L
a ue ha resultat un projecte
dels grans capitals, allunyat
de la unió dels pobles que
se’ns va vendre: sempre ha
afavorit les elits d’Europa Cen-
tral, especialment Alemanya. La
moneda única i l’eliminació de
les fronteres als capitals, han
agreujat les diferències entre na-
cions exportadores (Alemanya) i
importadores.
El Tractat de Maastricht ja
ens deixava al servei dels capi-
tals. Els criteris de convergència
limitaven el deute públic a un
60% del pib i el dèficit a un 3%.
França o Alemanya els han in-
complert sistemàticament, però
han servit d’excusa per interve-
nir Espanya, Irlanda, Portugal
o Grècia. El Tractat va prohibir
que el bce financés directament
els estats, així que injectava ca-
pital a la banca europea, a un
1% d’interès o menys, per fi-
nançar els estats amb interessos
molt superiors (més d’un 5% a
Espanya).
Un guany garantit per a la
banca privada que, malgrat tot,
s’ha endeutat. Als estats perifè-
rics, sense mecanismes per a la
devaluació de la moneda o el
control sobre els capitals, obli-
gats a endeutar-nos per resca-
tar la banca de la fallida, només
se’ns ofereix una sortida: la seva
austeritat. Hem de retallar en
despeses de primera necessitat,
vendre patrimoni públic, acomi-
adar funcionaris o apujar impos-
tos sobre les rendes del treball,
a més de dur a terme reformes
estructurals precaritzadores que
inclouen convertir el pagament
del deute en un deure prioritari i
constitucional, tot en nom de la
competitivitat.
Aquestes polítiques europees
deterioren les condicions de vida
de la població i ens endeuten
cada dia més. Quina és la solu-
ció que se’ns ofereix? Continuar
endeutant-nos, retallant i priva-
titzant el patrimoni comú per
pagar un deute impagable. Tot
això només pren sentit si ente-
nem el deute com un mecanisme
per espoliar la població, per ar-
rabassar-nos els nostres recursos
com ja s’ha fet al Sud Global. Si
realment volem una Europa dels
pobles hem de fer front a aques-
ta Europa dels capitals i teixir
aliances per a l’impagament del
deute il·legítim.
El problema del deute privat
espanyol
Tot i que no és fàcil conèi-
xer l’import exacte del volum
de deute espanyol, a poc a poc
en traiem l’aigua clara. El deute
de l’economia espanyola (admi-
nistracions públiques, empreses,
bancs i famílies) ha crescut fins
als 4.136.943M€ (milions d’eu-
ros), el 404% del pib. És a dir,
calen quatre vegades el que pro-
dueix la nostra economia real o
88.757€ per habitant per cancel·
lar-lo. Si distingim el deute per
sectors, veiem que el públic (el
28% del total) s’ha duplicat des
de l’inici de la crisi financera el
2008. Això es deu, en gran part,
a haver assumit el deute privat
del sector bancari, rescat inclòs.
Mentre el deute d’empreses no
financeres i institucions finance-
res es redueix significativament,
el de les famílies es manté. Si
analitzem la composició del deu-
te públic veurem que destaca el
de l’administració central amb
un 75% del total, molt per so-
bre d’altres subsectors: comu-
nitats autònomes, corporacions
locals (ajuntaments i diputaci-
ons) i administracions de la Se-
guretat Social. Per cancel·lar el
deute públic caldria pagar uns
25.000€ per habitant. A una fa-
mília de 4 persones els suposaria
uns 100.000€, és a dir, 8.333€
mensuals durant un any.
No només és preocupant el
deute directe públic. L’estat té,
arrel del rescat, deutes indirec-
tes i ocults amb el sector ban-
cari que podrien transformar-se
en deute directe. S’han assumit
compromisos d’avals per valor
de 334.450M€ i 818.225M€ en
deute ocult (aval implícit de l’es-
tat a dipòsits bancaris, garanti-
es del frob en privatitzacions i
esquemes de protecció d’actius).
Els compromisos indirectes amb
els bancs equivalen al total del
deute públic a desembre de 2013.
El fort augment de deute pri-
vat entre 2000 i 2013 es deu
sobretot a les institucions finan-
ceres i a empreses no financeres.
Les primeres es van endeutar un
780% més entre 2001 i 2008,
any de màxim auge. Aquell any
el deute de les entitats financeres
representava el 35% del total de
deute privat; el deute d’empre-
ses no financeres, el 38%; i el
deute familiar, el 27%. El 2013,
aquests percentatges quasi no
han variat.
El deute de les famílies es
multiplicà per 2,46 entre l’any
2001 i el 2013, i el percentatge
del deute familiar que representa
el deute hipotecari va passar del
66,79% el 2001 al 76,99% el
2012, degut al context de bom-
bolla immobiliària. L’endeuta-
ment d’empreses no financeres
es va multiplicar per 2,95 entre
2001 i 2008, i des d’aleshores
s’ha reduït. Per sectors, el per-
centatge més alt correspon al
sector de la construcció, superior
L’Europadeladeutecràcia
La percepció que tenim d’Europa des de la seva perifèria
ha patit un canvi. Hem vist com el projecte de la Unió
Europea (ue) es transformava en una trampa mortal de
difícil sortida i com les polítiques d’institucions com el
Banc Central Europeu (bce) i la Comissió Europea sem-
blen anar contra els seus habitants en nom del control
estricte del dèficit i del deute.

7. Número2• abril• 2014 .7
per habitant ja ha retrocedit fins
a nivells de 10 anys enrere. Si ens
fixem en els comptes per al 2014
veurem que els tributs que depe-
nen exclusivament de la Generali-
tat –com per exemple l’impost de
successions i donacions o l’impost
de patrimoni– es redueixen en
27,6M€ respecte del 2013. Quant
a la despesa social, comparada
amb la despesa de 2.077M€ en in-
teressos de deute per a aquest any,
veiem que en Educació només s’hi
inverteix el doble (4.147,4M€);
en Salut, quatre vegades aquest
import (8.216,2M€); i en Econo-
mia i Coneixement, que inclou
universitats, tan sols la meitat
(1.032,6M€).
Fer front als interessos del deu-
te ha suposat una retallada de la
despesa pública en 2.000M€ anu-
als, que enguany es materialitzarà
amb la venda de patrimoni i priva-
titzacions per valor de 2.294M€.
A banda d’aquest augment d’in-
teressos cal tenir en compte que
si els venciments de deute de la
Generalitat de 2013 han estat
d’uns 2.000M€, a 2014 serà de
5.726M€.
L’Auditoria Ciutadana, eina
per al canvi
El deute és una epidèmia inhe-
rent al sistema econòmic capitalista
Mentre s’aguditza la crisi, els
seus principals causants esdeve-
nenelsseusprincipalsbeneficiaris.
Les grans finances, a hores d’ara,
han reforçat el seu poder i han es-
devingut una autèntica amenaça
per a la ja deteriorada democrà-
cia. Uns governs colonitzats per
poders salvatges i no escollits per
ningú, al seu torn, s’han prestat
al xantatge dels bancs: conver-
tir el seu deute privat en públic.
El pretext del seu pagament ha
servit per impulsar una ofensiva
en tota regla contra els drets
socials bàsics de la població. La
deutecràcia, en realitat, és això: el
nou règim de dominació imposat
pels creditors. Davant d’aquesta
tirania del deute, una pregunta és
obligada: Què fer?
Durant dècades, els movi-
ments socials han elaborat es-
tratègies per trobar-hi una sor-
tida. Cal, en primer lloc, remou-
re l’opacitat amb què funciona
aquest mecanisme pervers. Dei-
xar clar l’origen, la composició
i les condicions de reproducció
del deute. I rebutjar aquells pa-
gaments que tinguin el seu origen
en un deute odiós o il·legítim. La
proposta no és nova. A Islàndia,
la població va aconseguir impo-
sar un referèndum per no pagar
el deute generat per unes quan-
tes entitats financeres. El mateix
camí van seguir països del Sud,
com Equador o Argentina. El
concepte jurídic sorgeix ja a fi-
nals del segle xix i és desenvolu-
pat per un jurista rus, Alexander
Sack. La idea és que, bàsicament,
es pot considerar il·legítim el
deute gestat en activitats en per-
judici dels drets o dels interessos
de la població, i originat, al seu
torn, sense el seu consentiment
o sota condicions inacceptables.
Naturalment, bona part del deu-
te europeu respon a aquesta ca-
racterització. En el cas espanyol,
els “deutes de corrupció” o el
de infraestructures supèrflues –
com l’aeroport de Castelló– en
són exemples paradigmàtics. En
l’actual context, rebutjar aquest
tipus de deutes és més que un pas
ineludible per frenar el col·lapse
social que s’acosta. En realitat és
una exigència irrenunciable per
acabar amb el segrest de la de-
mocràcia.
Eldeuteil·legítimdelspoderssalvatges
al 60%, seguit del d’informació i
telecomunicacions.
L’espiral del deute català
Si les administracions de l’es-
tat són opaques, no ho és menys
la Generalitat que, tot i haver es-
trenat una web de transparència,
no dóna informació de qui són els
nostres creditors. Cal recórrer als
informes en anglès per a inversors
estrangers per saber la composició
dels creditors: el 22% correspon a
préstecs de bancs; i el 47% restant
a d’altres préstecs i mecanismes de
liquiditat com l’ico, el fla o el Pla
de Pagament de Proveïdors.
Les polítiques econòmiques
aplicades aquí no disten de les
que marca el govern espanyol i el
seu resultat és el mateix: el deute
català va anar augmentant amb
el tripartit (15.776M€ el 2007 i
34.697M€ el 2010) i ha continuat
fent-ho sota el govern de CiU fins
a arribar a 57.724M€ el 2013.
Pel que fa a la política pressu-
postària ens tornem a trobar amb
les mateixes solucions: política fis-
cal regressiva, privatitzacions, en-
deutament de sectors clau com la
sanitat o les universitats, corrup-
ció... Dia rere dia es polaritza més
la riquesa i es perpetuen els efectes
nefastos de les polítiques d’austeri-
tat en la població ja que la despesa
Max Carbonell, Sònia Farré, Pablo Martínez i Gemma Tarafa,
membresdelaPACD(Plataformaperl'AuditoriaCiutadanadelDeute)
Jaume Assens,
membredelaComissiód'Extensió
que impregna tots els estaments i
institucions, ja sigui a nivell inter-
nacional, nacional o municipal. És
un mecanisme polític de dominació
de les persones i dels pobles per im-
posar mesures neoliberals. És per
això que la nostra resposta ha de
ser política: cal un canvi de model
social i econòmic que ens perme-
ti alliberar-nos del jou del deute i
construir una societat basada en
una economia més justa, que per-
segueixi el bé comú, destinada a les
persones i no al capital.
Sobren els indicis que una bona
part d’aquest deute és il·legítim,
que no ens correspon a la ciutada-
nia pagar-lo: cal denunciar-ne els
responsables i exigir-los responsa-
bilitats. La nostra proposta és dur
a terme una Auditoria Ciutadana
del deute com a procés d’empode-
rament per al canvi; com a eina per-
què entre totes decidim quins deu-
tes són il·legítims i n’exigim el No
Pagament. No és una eina nova,
hi ha experiències al Sud que ens
han inspirat per arrencar un pro-
cés d’auditoria transversal i obert,
des de la ciutadania, per aconseguir
que entre totes entenguem com
hem arribat fins aquí i quins són
els mecanismes a evitar en el futur
per a no seguir aplicant la recepta
neoliberal. L’Auditoria Ciutadana
ha de permetre crear espais d’apre-
nentatge col·lectiu i de pràctica de
metodologia participativa, des d’on
lluitar per la transparència, la justí-
cia social i la democràcia real.
El deute és un mal transversal
que està al darrere del atacs que vi-
vim, i l’Auditoria Ciutadana ha de
ser la suma de processos a diferents
nivells i en àmbits diversos i/o des
d’òptiques complementàries: eco-
nòmica, sectorials (energètic, edu-
catiu, sanitari...), de gènere o eco-
lògica. Cal destapar les dinàmiques
perverses i els mals funcionaments
a nivells i en àmbits molt diversos,
contribuint tant a la denúncia
d›aquestes com a la construcció
d’alternatives noves i millors.

8. .8 Número2• abril• 2014
El sistema institucional creat
amb l’euro i el bce ens lliga de
mans i ens porta cap a la precarie-
tat sostinguda i les esquerres hem
de dir-ho ben clar.
Europa no és el problema, cert,
el problema és el capitalisme i la
globalització financera impulsa-
da des dels 90. Però la ue sí que
és el problema i no la solució, és
una camí sense sortida per a la
majoria treballadora. Està disse-
nyada per als grans poders finan-
cers i les seves multinacionals.
No els importen ni l’atur ni la
misèria que generen. Entre l’es-
querra, les diferents opinions da-
vant aquesta construcció europea
s’han donat durant anys. Primer,
amb l’entrada al Mercat Comú
(eliminant indústria, ramaderia i
agricultura pròpies, és a dir, amb
menys sobirania per supeditar-se
als interessos dels grans capitals);
després, amb el rebuig al Tractat
de Maastricht o el sí crític d’uns
altres; finalment amb el No a la
Constitució Europea (Tractats de
Lisboa actuals) que van donar
ic-eua-erc-cup enfront del Sí
crític de ccoo-ugt o del Sí sen-
se matisos del PP-PSOE-CiU.
Cal crear l’alternativa d’una Euro-
pa solidària. Es debat si serà mes
plausible des de fora que des de
dins, especialment entre els països
anomenats pigs –Portugal, Itàlia,
Grècia i Espanya (Spain)–. El pri-
mer de tot que hem de fer és limi-
tar els moviments de capitals, na-
cionalitzar la banca, reestructurar
el deute i fer un gran impagament
per il·legítim. I si el procés ho per-
met, crear una moneda comuna
entre els països del Sud d’Europa,
els que se sumin al procés solida-
ri, amb salaris i pensions dignes
garantides, i amb uns bons serveis
públics. Molts economistes ens
diuen que és l’única forma perquè
la majoria treballadora tinguem
futur sense haver de reduir els sa-
laris durant decennis, perquè l’eu-
ro no el podem devaluar. Més del
30% de la població està en contra
de l’euro, i això sense cap diputat
que ho digui.
La generació d’aquesta nova
àrea econòmica solidària que ne-
cessitem no és una utopia, com
hem vist amb l’alba a Llatinoamè-
rica. És necessari que siguem inde-
pendents del domini imperial ale-
many,i així podríem assegurar una
divisió internacional del treball
més justa, amb economies d’esca-
la i possibilitats fins ara inexplo-
rades de cooperació amb el Sud.
Però prèviament, és necessari can-
viar, superar la fase defensiva de
les lluites contra les retallades, per
arribar a la fase de la consciència
de classe en què com a classe ma-
joritària ens proposem la cons-
trucció d’aliances socials i políti-
ques capaces de crear un bloc his-
tòric en el mediterrani. Aquestes
solucions són les més útils per al
futur de tots. I no les donarà mai
el capitalisme, tan per als treballa-
dors, com per tenir crèdit les Pi-
mes, els autònoms i les cooperati-
ves, com per recuperar la deman-
da interna. Només s’aconseguirà
si al mateix temps conquistem les
propostes històriques del movi-
ment dels treballadors: repartir el
treball (tots els treballs), reduint
la jornada; recuperar el treball
digne i amb drets (salari mínim
de1200€ i pensió de 1000€); ga-
rantia d’habitatge, alimentació
i serveis públics per a tothom.
Això ha de fer-se al mateix temps
que planifiquem el gran canvi del
segle xxi, el canvi ecològic per l’en-
cariment dels recursos energètics,
recursos dels quals no som sobi-
rans i que no seran sostenibles.
La recepta no és tenir el progra-
ma i les millors idees, sinó que el
primer és la praxi, ja que som el
que fem i no el que diem. Esten-
dre la pràctica de la solidaritat en
comptes de l’egoisme consumista,
la creació d’una cultura de comu-
nitat, canviar la competitivitat
d’uns contra uns altres per la co-
operació, la creació de milers de
cooperatives, de noves instituci-
ons que ho potenciïn, és el gran
canvi que necessitem crear per a la
unitat popular i real de l’esquerra.
No serà fàcil crear-ho amb aquests
mitjans publicitaris al servei del
poder, i no serà solament des de
dins de les empreses. El paper del
barri, dels grups als pobles, al ter-
ritori, es torna decisiu en aques-
ta etapa d’acumulació de forces i
d’exemples de solidaritat. La pah
ens ho demostra, a diferència de
la majoria d’empreses on es llui-
ta solament per un bon preu de
l’acomiadament. Veiem al territo-
ri que, sense la por a l’acomiada-
ment o a la repressió, sense el cli-
entelisme sindical d’alliberats que
pacten amb l’empresari la llista de
qui entra o qui acomiada, sí que
es pot construir la solidaritat amb
més dignitat que en moltes empre-
ses. El municipalisme participatiu,
per la seva proximitat real, és un
àmbit per a la democràcia di-
recta, tan com l’autogestió a les
cooperatives o a les assemblees
de les empreses amb un sindica-
lisme de resistència i compromès
amb canviar el sistema capitalista.
Cal passar del corporativisme ter-
ritorial i ser internacionalistes so-
lidaris. Després de la primera re-
acció d’àmplies masses de classes
mitjanes en procés de proletarit-
zació, hem d’explicar que sense
la cooperació entre nacions, no
podrà sobreviure cap República
Catalana sense aliances. Hem de
reaccionar contundents contra
el feixisme antiimmigrants, que
potenciarà encara més la dreta
com a solució per a treballadors
amenaçats per l’atur o l’empobri-
ment. Només veure els diputats
que obtenen al Parlament de la
ue ja ens dóna una idea d’aquest
gran perill. En aquest bloc his-
tòric, la burgesia hegemònica és
la burgesia industrial i financera
alemanya, en pactes complexos
amb la francesa, amb aliats en les
burgesies dels petits països més
desenvolupats (Bèlgica, Holanda,
Dinamarca). Les burgesies dels
països perifèrics i del sud es tro-
ben supeditades.
El veritable enemic, que no són
els “ganduls” del sud, si no l’impe-
rialisme alemany i la seva arma de
destrucció massiva de drets, la ue
i l’euro.
Hem d’aconseguir que els paï-
sos del Sud que competeixen eco-
nòmicament per la venda de ser-
veis (turisme) i de productes del
sector primari, o que competei-
xen per poder oferir a les multi-
nacionals de l’automòbil que els
diversos models es produeixin a
la seva planta i no a la d’un altre
país, passin a crear plans de coo-
peració. Aquesta competència de
la classe obrera es produeix sense
que, ara com ara, hi hagi inici-
atives sindicals operant a nivell
internacional, que aconseguei-
xin modificar aquesta dinàmi-
ca de subhasta a la baixa de les
condicions de treball. En aquest
context, els vells estats nacionals,
la dictadura de classe, la verita-
ble sobirania, el poder legisla-
tiu i executiu es troba, ja no en
aquests estats, sinó en els grans
oligopolis alemanys i del seu bloc
de poder, que s’unifiquen a tra-
vés d’institucions no estatals com
són la Comissió Europea i el bce.
La defensa de la sobirania dels
vells estats nacionals o la creació
d’altres nous estats, tan indepen-
dents com els anteriors, són els
escenaris més creïbles en què es
produirà la lluita classes en els
propers anys.
Drets socials i laborals, cap a on? Josep Bel i Luis Blanco,
membresdelaSectorialdeDretsSocialsiLaborals
MembresdelProcésConstituentalaMarxaperlaDignitatdelpassat22demarç.Foto J.P. Callicó

9. Número2• abril• 2014 .9
Necrològiques
La senyora
Pau Concòrdia Serena
va morir el dia 4 d’abril de 1949
amb la creació de l’otan i fou enter-
rada a Espanya el dia 12 de març de
1986 enmig d’un controvertit refe-
rèndum. Les exèquies se celebraren
a Iraq, el dia 20 de març de 2003,
amb la recerca infructuosa d’armes
de destrucció massiva.
Els seus espòs: Germà Solidari i Bon-
vehí; el seu fills: Treball, Benestar i Ale-
gria; i els seus innumerables amics, la
ploren desconsoladament i els partici-
pen tan irreparable pèrdua.
La senyora
SOBIRANIA POLÍTICA POPULAR
morta a Maastricht el dia 7 de febrer de 1993;
i la seva germana
SOBIRANIA ECONÒMICA POPULAR
morta a Lisboa el dia 13 de desembre de 2007.
Les seves filles i nebodes: Llibertat, Seguretat i Justícia, els comuniquen la
celebració de misses en sufragi de les seves ànimes que se celebraran de ma-
nera rotatòria —sota la voluntat de la majoria “qualificada”— a les princi-
pals capitals europees.
El senyor
DRET LABORAL I SOCIAL
(7 d’abril de 1945, Llei de Procediment
Laboral, - 10 d’octubre de 2011, Arti-
cle 135 que deroga la Llei esmentada)
Els qui el ploren: la seva esposa: Suficiència
Alimentària Familiar; el seus fills: Estabilitat,
Poder adquisitiu, Seguretat i Tranquil·litat;
els seus fills polítics: Treball precari, Pobresa,
Salari reduït i Acomiadament; i els seus nom-
brosos néts: Minijobs, els preguen un record en
les seves oracions i els comuniquen que l’enter-
rament es féu de forma privada per manca de
recursos.
El senyor
ESTAT DEL BENESTAR
i els seus fills: Sanitat Pública, Educació Pública, Pensions Suficients, Salaris Dig-
nes, Estabilitat Laboral, Habitatge, Atenció a la Dependència, Independència dels
Mitjans de Comunicació...
han mort a Europa, i han estat enterrats a casa nostra, víctimes dels bancs, de les imposicions, dels deutes
privats esdevinguts públics, dels polítics corruptes i de les persones indiferents.
En cap cas s’ha avisat de l’hora de l’enterrament per tal d’evitar manifestacions i haver de donar després
explicacions sobre la conducta de les forces repressives.
La senyora
EDUCACIÓ PÚBLICA DE
QUALITAT
morí a Bolonya, on fou incinerada
en cerimònia civil —com escau a la
seva condició— l’any 2010.
La ploren desconsoladament el seu es-
pòs: Progrés Qualitat de Vida; els seus
fills: Saviesa, Ciència, Art i Cultura; les
seves germanes: Justícia i Igualtat i els
seus amics incondicionals, que la recor-
daran sempre amb enyorança.
La senyora
GRÈCIA EMPOBRIDA I
PERIFÈRICA
Els seus espòs: Raonament Dis-
cursiu; els seus fills: Cultura Oc-
cidental, Democràcia, Racionalis-
me i Humanisme; i els seus néts:
Historiografia, Tragèdia, Comè-
dia, Medicina Hipocràtica, Fi-
losofia, Esport Olímpic, Ciència
Natural Alexandrina, Matemà-
tica Pitagòrica i Euclidiana, Lò-
gica..., li manifesten el seu agra-
ïment infinit, resten convençuts
de la seva immortalitat pels segles
dels segles i l’estimaran i venera-
ran sempre com a llumenera viva
i intemporal.
Text elaborat per Maite García Fochs,
membredelaComissiód’Organització
La senyora
LLIBERTAT DE CIRCULACIÓ DE LES PERSONES
ha mort víctima del Reglament de Schengen (11 de novembre de 2008, modificat
el 25 de juny de 2010), després d’una llarga malaltia suportada amb massa resig-
nació, ofegada al mar i sota una pluja de boles de goma, quan maldava per arribar
a una tanca tallant i punxeguda.
La seva àvia: Dignitat Humana; els seus pares: Drets Humans i les seves germanes:
Justícia, Igualtat i Diversitat, els comuniquen que s’han celebrat cerimònies fúnebres a
Lampedusa i a la Costa Espanyola, on han estat presidides pel senyor Fernández Díaz en
representació del Cap de l’Estat i del President del Govern.

10. .10 Número2• abril• 2014
Montserrat Mata,
membredelaSectoriald’EcologiaiMediAmbient
La Unió Europea és una es-
tructura molt complexa, hi ha
moltes línies de treball i hi ha
moltes estructures de poder. I
l’ecologia i el medi ambient són
conceptes transversals que influ-
eixen a molts àmbits: l’energia,
l’agricultura, la pesca, el trans-
port….
En els documents polítics de la
Unió Europea podem trobar frases
magnífiques, com: “harmonitzar
medi ambient i economia”, “pre-
sa democràtica de decisions”,
“fomentar la innovació ecològi-
ca”, “ús eficient dels recursos”,
“biodiversitat”, “sensibilització”,
“etiqueta ecològica”, “donar po-
der als consumidors”, “garantir
el subministrament d’energia”,
“lluita contra el canvi climàtic”,
“foment del progrés tecnològic”,
“eficiència energètica”, “xarxes
energètiques adequades”, “im-
portància de la ciència”, “ali-
ments de qualitat “, “agricultura
ecològica”, “creixement blau:
creixement marí i marítim soste-
nible”…
En general s’han desenvolu-
pat moltes directives favorables
al respecte del medi ambient, de
tota mena, potser no prou agosa-
rades, però en general el proble-
ma principal és la seva aplicació.
L’aplicació d’una directiva es fa
a través de desenvolupament de
normes i lleis a cada estat i l’exi-
gència als estats per al seu com-
pliment no sembla massa eficaç.
Així i tot, quasi tota la normativa
en l’àmbit ambiental que tenim
actualment prové del desenvolu-
pament d’alguna directiva euro-
pea.
Les directives que s’han desen-
volupat són directives de mínims.
A més un dels seus problemes és
que el termini per a que els Es-
tat membres de la Unió Europea
l’apliquin a la seva normativa
estatal es bastant gran i moltes
directives no deixen clar què
passa si els Estats tarden més
temps del previst a traspassar-les
i a aplicar-les. Per aquest motiu,
en molts casos les directives es-
devenen una normativa que es
percep com a molt llunyana (tant
en el temps com per l’òrgan que
la dicta). Per tant, que un Estat
l’apliqui amb celeritat depèn
molt de la voluntat d’aquest. Per
altra banda, com més tarda un
estat a aplicar-la més complicat
és després complir els terminis
(com per exemple en el cas de la
reducció de les emissions) i més
diferències hi ha entre els estats.
Pel què fa als objectius polítics
podem agafar l’exemple de la pro-
posta dels objectius energètics
i de clima per a l’any 2030, feta
aquest gener, amb la finalitat de
reduir l’emissió dels gasos d’efec-
te hivernacle en un 80 o 95%
l’any 2050. Concretament, per
al 2030 es proposa una reducció
directa del 40% d’aquestes emis-
sions i que com a mínim el 27%
de l’energia que es consumeixi si-
gui d’origen renovable, però no es
concreta cap objectiu d’eficiència
energètica, com sí que s’havia fet
en altres ocasions. Uns objectius
poc ambiciosos en comparació
amb aquells què s’esperaven…
però sí un pas endavant respecte
a la situació actual.
Per altra banda, malgrat que
les línies de recerca van dirigi-
des a un nou model energètic
més proper a l’usuari, l’estratègia
actual considera que la manera
d’aconseguir els objectius a mig
termini és amb el desenvolupa-
ment de grans infrastructures
i d’un bon mercat d’intercan-
vi, que permetin una estratègia
comú europea per a reduir la de-
pendència exterior, millorar l’efi-
ciència econòmica i ambiental
de producció interna i evitar els
monopolis estatals. I des del punt
de vista de producció es parla del
foment de les energies renovables
i de la generació distribuïda, però
també es dóna molta prioritat als
temes nuclears, com és la subven-
ció a la recerca lligada a la fusió
i a una nova generació de reac-
tors de fissió, sistemes molt lli-
gats al món militar, intensius en
capital, amb un cicle de vida no
determinat i amb un nivell de risc
alt. Són aquestes contradiccions
equilibrables?
I l’agricultura? Una de les des-
peses directes més grans de la
Unió Europea és la dedicada a
l’agricultura a través de la Polí-
tica Agrícola Comú (pac), l’ob-
jectiu inicial de la qual era millo-
rar la productivitat agrícola per
assegurar el subministrament
d’aliments a un preu acceptable i
garantir la vida dels agricultors.
En aquest àmbit darrerament
s’han afegit nous conceptes, com
la qualitat alimentària, la gestió
sostenible ambientalment, i el
manteniment de la vida rural. Es
parla de rejovenir el sector, de
cultius ecològics, de reducció
de gasos d’efecte hivernacle, i
es generen normatives ambien-
tals, com la lligada a l’aigua i la
gestió forestal…, però, quin pes
tenen aquest darrers conceptes?
Com els adopten i adapten els
diferents estats? Què passa amb
les ajudes econòmiques? Com és
que, sovint, van a parar als la-
tifundis? Com és que els cultius
catalans, sense representació di-
recta, no acostumen a ser prefe-
rents?
En semblant situació ens tro-
bem la política marina i de pesca
(cfp, Commun Fishing Policy),
La UnióEuropeaésecològica?
on s’integren cada vegada més
els conceptes medi ambientals i
ús compartit del mar, però que
queda una mica allunyada del
dia a dia del sector català.
I finalment, parlar d’ecologia
ens implica parlar de transport,
o sigui de contaminació i d’or-
denació territorial. Per a la Unió
Europea el principal objectiu
en aquest àmbit és assegurar la
comunicació, l’intercanvi i el
mercat, però també aquí, van en-
trant els conceptes mediambien-
tals. Es parla de la sostenibilitat
del transport urbà, la reducció
de l’ús de combustibles fòssils,
de la priorització del transport
per tren, com a medi de trans-
port més social i sostenible am-
bientalment, però com en els al-
tres àmbits cal estudiar quin pes
tenen aquests conceptes i com
s’apliquen.
Així doncs, veiem que una di-
mensió ecològica està clara en
l’activitat de la Unió Europea, i
veiem que d’aquí deriva la ma-
joria de normativa tècnica que
ens afecta, de protecció del medi
natural, la salut etc... Però com
s’aplica? Com afecta al nostre
país, que té una minsa represen-
tació europea al no tenir estat?
Quin és l’equilibri quan diferents
mesures queden enfrontades? És
prou exigent per evitar la degra-
dació del nostre medi?
El problema principal
de les directives
medioambientals
de la ue es la seva
aplicació per part dels
diferents estats

11. Número2• abril• 2014 .11
En l’actual context d’atac neo-
liberal contra els drets i les lli-
bertats de les persones, a la uni-
versitat també se’n pateixen les
conseqüències. La precarització
ha arribat a les aules i per fer-hi
front hauríem de replantejar el pa-
per de la universitat en la societat.
Cada curs se succeeixen les lluites
contra les retallades i els intents
privatitzadors del govern cap al
precari model actual d’universitat.
Sota la cortina de fum de l’Espai
Europeu d’Educació Superior i del
procés de Bolonya –recordem que
el 2009 va haver-hi una forta con-
testació del moviment estudiantil,
en contra i en va– actualment s’es-
tan desenvolupant polítiques, com
l’Estratègia Universitària 2015,
que segueixen amb la mentalitat
neoliberal del passat, de privatit-
zació i precarització de les nostres
universitats.
Per entendre l’actual situació
a la universitat és recomanable
veure el documental Universidad
s.a., disponible al web http://www.
universidadsa.com on s’explica
amb claredat com la governança
de la universitat pública ha estat
assetjada per les empreses priva-
des a través dels Consells Socials.
La varietat és molt gran. Podem
trobar-hi des d’agents de la borsa,
passant per banquers i polítics, fins
a dirigents dels mitjans de comuni-
cació de massa o de clubs esportius
com el Barça. Per
exemple, a la Uni-
versitat de Barce-
lona, el president
del seu Consell
Social és Salvador
Alemany, vincu-
lat a empreses
immobiliàries i
concessionàries
d’autopistes rela-
cionades amb casos de corrupció.
Si els Consells Socials comptes-
sin amb membres de grups d’eco-
nomia social i solidària, del Fòrum
Social Català o de plataformes
com la Taula del Tercer Sector, el
nom faria honor a la seva funció.
Però en el cas en què ens trobem
hauríem de pensar com construïm
la democràcia dins de la Universi-
tat. Democràcia és horitzontalitat
i per tant les assemblees i els con-
sells oberts haurien de ser els òr-
gans de govern per excel·lència, de
la mateixa manera que haurien de
ser-ho a la resta de la societat.
Launiversitat,adebat
Tal vegada a aques-
tes alçades de la crisi i de
la integració econòmica
europea, algun despistat
encara podria pensar que
la lec, i ara la seva filla
espanyolista, la lomce,
responen a lògiques peda-
gògiques estrictament na-
cionals o d’àmbit estatal.
Però és cert que la Comis-
sió Europea per recoma-
nació de l’ert –European
Round Table of Industria-
lists–,un poderós lobby de
pressió dels industrials eu-
ropeus, porta anys i panys
impulsant la transforma-
ció a la qual estem assis-
tint, elaborant informes,
firmant tractats i aplicant
reformes a través dels seus
estats membres que tenen un únic
i declarat objectiu: obrir l’immens
pastís dels recursos públics educa-
tius a l’apropiació privada, i adap-
tar el sistema educatiu a les necessi-
tats del mercat.
D’aquesta manera, amb dife-
rents ritmes, interpretacions i tem-
pos, les reformes educatives arreu
d’Europa han seguit una mateixa
partitura.
Andante con moto amb l’auto-
nomia de centres, però no entesa
com una actuació necessària per
adaptar-se als diferents entorns lo-
cals i atendre la diversitat de l’alum-
nat present en cada territori, sinó
que utilitzada per l’administració
com una eina de gestió piramidal i
antidemocràtica.
Allegro ma non troppo amb ex-
ternalitzacions de serveis, agències
de qualificació externes homogene-
ïtzadores i amb capacitat per homo-
logar, amb la utilització de codis de
barres, tot etiquetant els nois i no-
ies que ja estan caducats i els que
presenten disconformitats respecte
dels seus –els d’aquestes agències–
estàndards de qualitat, per nodrir
un mercat de treball cada cop més
dualitzat i precaritzat.
Addagio amb decrets de planti-
lles i eros encoberts per mantenir
dòcil el cos docent, creant greuges
comparatius en les condicions de
treball, que afavoreixen la confron-
tació i dificulten l’enteniment entre
els docents.
Moderato per a pares i mares,
relegats al paper de consumidors
passius de l’última moda pedagògi-
ca, sempre i quan s’ho puguin per-
metre.
I presto amb retallades, retalla-
des i més retallades, tot
repartint uns recursos pú-
blics cada cop més minsos
en funció d’un model de
competència, competitiva
que no competent, entre
centres, i no en funció de
les necessitats de l’alum-
nat, mentre es desvien im-
mensos recursos públics
cap a les patronals d’edu-
cació concertada.
I el resultat, una socie-
tat cada cop més desigual.
I és aquesta, si fa no fa,
la partitura que toquen
arreu d’Europa els dife-
rents estats. Però la co-
munitat educativa a un
tempo giusto comença a
tocar una altra partitura.
Enfront de la cultura de-
predadora i homogeneïtzadora del
capital, els moviments per l’escola
pública generen en les seves pràc-
tiques una transformació en les
consciències dels que hi participen:
els valors constituents d’una nova
cultura solidària i democràtica, que
trencarà amb la lògica, avui encara
hegemònica, del capital. Arreu de
l’estat ja s’han constituït lligams en-
tre plataformes, assembles i marees
per la defensa de l’educació pública,
equitativa i universal.Ara el repte és
una aliança de moviments a escala
europea.
Lesescoleseuropeesalserveidelmercat Coro Luengo i Marc Casanovas,
membresdelaSectoriald’Educació
Pere Filella, membredelaSectoriald’Universitats

12. .12 Número2• abril• 2014
hi haurà cap mecanisme d’auto-
regulació del propi sistema actual
que eviti que la destrucció provo-
cada per aquest model monetari
sigui cada cop més devastadora.
Com a avantatges de sortir de
l’Euro tenim, en primer lloc, po-
der escapar dels designis del Banc
Central Europeu, disposar del
control sobre l’emissió de mone-
da i poder decidir en què s’inver-
teix, per exemple, en economia
local i no especulativa. L’altre
efecte de la sortida seria la deva-
luació de la nova moneda respec-
te l’Euro (podria ser de l’ordre del
25-50%); aquest canvi de paritat
monetària possiblement estimu-
laria les exportacions, el turisme
i algunes inversions estrangeres.
També s’obre la possibilitat
de crear una moneda sense tipus
d’interès, fet que permetria sortir
de l’espiral infinita d’acumulació
de deute a tots els àmbits -admi-
nistració, empreses i particulars.
Com és sabut, el tipus d’interès
provoca l’equació impossible de
què el deute sempre és major que
la quantitat de moneda en circu-
lació; això aboca el capitalisme a
les crisis i a una cursa irracional
de creixement sense fi.
És probable que l’abandona-
ment de l’Euro porti necessà-
riament a la sortida de la Unió
Europea, dels tractats interna-
cionals de lliure comerç i de les
receptes neoliberals del FMI. Tot
això, malgrat no estar lliure de
problemes, ens donaria un marge
de maniobra major per potenci-
ar, per exemple, el mercat intern,
deixar de pagar el deute il·legítim
o controlar els moviments de ca-
pital.
Els que donen suport a sortir
de l’Euro opinen que hi haurà,
després d’uns mesos de transi-
ció, una millora considerable de
l’economia del país, especialment
si també s’apliquen les accions
complementàries que s’expliquen
a continuació.
Accions complementàries
Hi ha un primer conjunt d’ac-
cions complementàries que serien
Jordi Madorell,
membredelGrupdeTreballdeSistemaEconòmicÈtic
A aquestes alçades, cada cop
sembla més evident que l’Euro (i
en general el capitalisme) és un
sistema que presenta molts pro-
blemes en la seva pròpia essència
i que ens està portant cap a un at-
zucac. Més aviat, ara el debat es
centraria en si serem capaços de
trobar un sistema millor i, en cas
afirmatiu, si la transició necessà-
ria requerirà un esforç assumible
que pagui la pena.
Ens quedem?
L’aposta de quedar-se a l’Eu-
ro és la que promou la Troika i
els governants i, per tant, la que
es difon als mitjans de comuni-
cació dominants. Els avantatges
principals d’una moneda única
a la Unió Europea són: l’estabi-
litat de preus entre els seus estats
membres, la promoció una zona
d’intercanvi comercial i el fet de
proporcionar una fortalesa mo-
netària en front la resta del món.
Un altre conjunt d’avantatges,
òbviament, són els problemes
que ens estalviem al no haver
de sortir de l’Euro. Tot sovint,
aquests “problemes evitats” són
els que tenen més pes alhora de
defensar l’opció de quedar-nos:
pèrdua de confiança dels mer-
cats internacio­nals, desinversions
d’empreses estrangeres, evasió de
capitals, encariment de les impor-
tacions, pèrdua de les subvenci-
ons europees, inflació, etc.
Les conclusions es resumirien
en què, en el context d’un siste-
ma neoliberal com l’actual i amb
la pretensió de continuar-hi dins,
seria gairebé inevitable sortir de
l’Euro sense caure en una crisi en-
cara més agreujada.
Al mateix temps, els partidaris
de l’Euro defensen que els meca-
nismes que ofereixen l’economia
capitalista i les institucions de la
UE són suficients per a que es pu-
guin establir, d’alguna manera, els
canvis necessaris per beneficiar la
majoria de la població, frenar les
desigualtats creixents i sortir de
la crisis. El punt feble d’aquesta
visió és que la història no avala
aquesta expectativa.
Marxem?
Segons els partidaris de mar-
xar, si no abandonem l’Euro no
Quèfemambl’Euro?
aplicables als dos escenaris ja que,
d’una banda, millorarien l’econo-
mia si escollíssim l’elecció de se-
guir a l’Euro i, d’altra banda, se-
rien necessàries per preparar una
sortida de l’Euro en el cas que ho
decidíssim així: polítiques fiscals
progressives, priorització de les
petites i mitjanes empreses com a
fixadores de l’economia al territo-
ri, desenvolupament de monedes
socials sense tipus d’interès, etc.
Tanmateix, hi hauria altres ac-
cions que serien molt convenients
i, pràcticament, només tindrien
cabuda en un escenari de sorti-
da de l’Euro, ja que requereixen
anar abandonant el capitalisme a
favor d’un sistema econòmic ètic:
models cooperatius, màxima so-
birania productiva, expropiació
d’oligopolis estratègics, convenis
internacions d’intercanvi directe,
desmantellament progressiu de
l’economia especulativa, implan-
tar elements econòmics de la de-
mocràcia inclusiva, etc.
Obrim el debat
Com s’ha vist, la sortida de
l’Euro, per si mateixa, no seria
suficient per superar la crisi actual
i, fins i tot, en crearia una de
pitjor; en tot cas, caldria adoptar
un conjunt de mesures en paral·lel
que ens permetessin sortir del
model neoliberal actual.
Un cop aclarit això, per pren-
dre la decisió es requereixen dues
condicions prèvies: 1) que s’ela-
bori un hipotètic pla d’acció per
sortir de l’Euro amb el detall dels
pros i contres i 2) que la majoria
de la població s’empoderi infor-
mativament més enllà dels mit-
jans de comunicació de masses,
per conèixer les alternatives i les
seves implicacions.
Arribats a aquest punt potser
sí que estarem en condicions, en
plena consciència com a país,
de decidir què és el que més ens
convé.
Els que donen suport
a sortir de l’euro
opinen que hi haurà,
després d’uns mesos
de transició, una
millora considerable
de l’economia del país
També s’obre la
possibilitat de crear
una moneda sense
tipus d’interès