El pla de sant Jordi al segle VII dC.

EL PLA DE SANT JORDI DE SES SALINES (EIVISSA) AL
SEGLE VII DC: Una revisió de l’estat de la qüestió
Joan Roig Ribas* LA LINDE, 5-2015, pp. 333-355
333
Resultados:
RESUM.- En el present article intentem exposar, de forma abreviada, els
resultats dels estudis realitzats durant aquestos darrers anys sobre tres jaciments
localitzats al pla de sant Jordi de ses Salines (al sud-est de l’illa d’Eivissa). Les troballes
materials d’aquests ens dotaren d’unes dades interessants que creiem tenen interès per
obrir un nou debat sobre certes tendències historiogràfiques que han intentat aparcar la
investigació dels dominats segles obscurs (VI-IX) argumentant que les Pitiüses
degueren patir un despoblament gairebé total i sobtat a principis del segle VIII.
Nosaltres exposem que l’activitat comercial i la densitat poblacional (almenys pel que fa
al pla de sant Jordi, i no sembla lògic interpretar-lo com una excepció) segueixen sent
força importants a darreries del segle VII i possiblement a inicis del VIII. És molt
probable que quan la investigació avanci moltes d’aquestes produccions ceràmiques
que exposem es dilataran en les seues cronologies i entroncaran amb la tradició
islàmica. El substrat poblacional degué romandre durant aquestos segles obscurs,
segurament amb un descens demogràfic (per cert, un tret comú a tot l’Imperi) però un
col·lapse de les magnituds proposades fins ara és, sincerament, poc versemblant.
PARAULES CLAU.- s. VII dC, Sant Jordi, can Pere Arabí, can Talaies, can
Servent, RE-0103, pietra ollare.
ABSTRACT.- In this article we will try to explain, in an abbreviated form, the
results of the studies made last year on three settlements located in the plain of Sant
Jordi de ses Salines (in the south-east of Ibiza). The artefacts from these sites provide
us with some interesting facts that could open a new debate on certain historiographical
theories that have dominated research on the centuries commonly called the Dark Ages
(6th-9th centuries), arguing that the Pitiüses (Ibiza and Formentera islands) would have
suffered a depopulation, almost total and sudden, in the early years of the 8th century.
Below we will expose that the commercial activity and population density (at least for the
plain of Sant Jordi, and it doesn’t seem logical to interpret it as an exception) remained
important in the late 7th, and possibly into the early 8th century. It is probable that, when
research progresses, many of the pottery productions we exposed here will be expand
our understanding of current chronologies and show connections with Islamic tradition.
The population substrate should have remained during these Dark ages, probably with a
demographic decline (a common trait within the whole the Roman Empire) or even
collapse. The theory now proposed suggest this is unlikely.
KEY WORDS.- 7th century A.D., Sant Jordi, can Pere Arabí, can Talaies, can
Servent, RE-0103, pietra ollare.
Fragment de la base d’un vas de pietra ollare trobat al jaciment de Can
Talaies. Foto Jonathan Castro Orellana
*
Joan Roig Ribas. Arqueòleg (freelance). Llicenciat en Història i Postgrau en
Arqueologia per la Universitat de Barcelona. Màster en Arqueologia per la
Universitat de València.

El Pla de Sant Jordi de Ses Salines (Eivissa) al segle VII dC: Una revisió de l’estat de la qüestió
Joan Roig Ribas LA LINDE, 5-2015, pp. 333-355
334
Resultados:
1. Introducció
L’assumpte del domini polític sobre les Pitiüses entre la
caiguda de la Carthago Spartaria bizantina (625) i la
conquesta musulmana al segle X no està resolt. Fins al
moment sembla que hi ha hagut cert consens a atorgar-les-hi
una supeditació política a Bizanci, aquí exposarem la feblesa
d’aquests arguments i la necessitat d’una revisió més
acurada. Dins aquest període, definit com a fosc, tenim una
cita bibliogràfica ambigua (Macabich, 1965, 36), “...Ya en los
últimos tiempos del reino godo, tal vez con Égica y Witiza
(años 682-712), vencida por Teodomiro, no lejos de nuestras
costas, la escuadra de Bizancio (cuyas tropas habían sido
arrojadas de la península en 621), pudo unírsele nuestra isla,
cual parece indicar un anillo de oro visigótico...”. Aquesta fita
històrica prové del Cronicón Pacense XXXVIII: “Sed etiam
(Theudimer), qui sub Egica et Witiza Gothorum regibus in
Graecos qui aequoreo navalique descenderant sua in patria
de palma vitoriae reportaverat”. El comte visigot Teodomir
regnava sobre un territori que més o menys devia ocupar
l’àrea de les actuals Múrcia i Alacant (cora de Tudmir). Més
endavant I. Macabich (1965, 37, n. nº 34) no descarta un
possible domini transitori visigòtic, “... Cabe suponer que en
ese breve intervalo se rindiese Ibiza a los visigodos, y que en
realidad fuese a la sazón obispo de la isla Vifredo...”. Per a
Riera Frau (2004, 429) l’ambaixada balear (només amb
representants de Mallorca i Menorca) que es presentà davant
Carlemany per a demanar-li ajut contra els atacs dels mauris
et sarracenis denota “...la llunyania de l’Estat bizantí...”. Cal
remarcar que quan es parla de pertinença política a Bizanci
no s’hauria de fer referència a una elit dirigent independent
amb ascendent cultural bizantina, sinó a una subordinació en
l’elecció dels “funcionaris”. El primer cas és una pervivència
cultural (recessiva, segurament). El segon, la dependència
política, almenys pel que fa a les Pitiüses, encara roman
sense dades fefaents.
Una altra teoria historiogràfica que intentarem
qüestionar en aquest esbós és el suposat despoblament
dràstic de les Pitiüses des del segle VII. Aquesta teoria es
basa en l’absència de les Pitiüses al pacte de vassallatge que
Mallorca i Menorca signen amb els musulmans al 706 (86 H).
Segons Kirchner (2002) el fet de que no apareguin les
Pitiüses en aquest document és degut a la seua poca

335
Resultados:
rellevància demogràfica, però afirma que degueren córrer la
mateixa sort. Aquest argument entra en contradicció, si es fa
una lectura literal sense especulació, amb el document
musulmà més antic que posseïm, Ibn Jayyât (Târîj: 400), i
que li devem a J. Lirola (1993, 71), on s’especifica que
l’expedició de conquesta es dirigeix contra dues illes entre
Sicília i Al-Andalus.
Altres com Ernest Prats introdueixen una altra variable:
“... l’expedició no afectà a Eivissa i Formentera” (Prats García
2007, 3). Per què no? Segurament perquè comptaven amb un
règim polític-administratiu diferent: musulmà o no.
A més, per al segle VII, i fins i tot per al VIII, hi ha
evidències arqueològiques d’activitat comercial amb el llevant
peninsular i les Balears. Per afirmar això només fa falta
consultar els articles de A. Ribera i M. Rosselló (2012) sobre
les produccions ebusitanes del segle VII dC trobades a
València; o de Riera et al. (2012) sobre les excavacions a son
Peretó (Manacor) per a les exportacions a Mallorca. Però
alguns segueixen reafirmant-se en les tesis del despoblament
progressiu i/o el poc creïble col·lapse arran del 693: “… En
(...) las Pitiüsas se ha llegado a contemplar la posibilidad del
abandono general de las islas a finales del siglo VII o
principios del VIII al no existir ni el más mínimo indicio ni
literario ni arqueológico de ocupación, al menos durante el
siglo VIII…”. (De Nicolás i Moll, 2011). El text està extret,
gairebé literalment, d’una publicació de Joan Ramon (2005:
495), però aquesta acaba amb una frase que convida a
futures investigacions: “Sobre tot això, evidentment, caldrà
insistir en el futur” (Ramon 2005, 495). També hauríem de ser
més prudents quan afirmem que: “Si bé no es pot assegurar
que al 707 la flota islàmica ataqués les illes Pitiüses, sí que
podem dir que al voltant d’aquesta data hi ha mostres de
l’existència de poblament musulmà a l’illa d’Eivissa” (Prats
García 2007, 3). Ernest Prats per fonamentar aquesta hipòtesi
es basa, per exemple, en un enterrament amb ritual musulmà
a s’Hort des Llimoners que el C14 situà al segle VI dC (Ramon
2005, 490). Joan Ramon afirma que aquesta data és massa
baixa com per relacionar-la amb “... les onades invasores de
l’inici del segle VIII”. En tot cas, la seua baixa rellevància dins
les necròpolis revela que podria tractar-se d’un contingent
residual i inclús d’origen exogen (comerciants, mercenaris,
presoners,...).

336
Resultados:
2. Els jaciments
Els tres jaciments
s’ubicaven al pla de Sant
Jordi de ses Salines,
parròquia situada al sud de
l’illa i pertanyent al municipi
de Sant Josep de sa Talaia.
Localització dels jaciments del pla
de Sant Jordi.

337
Resultados:
Situació dels jaciments que estudiarem en el present treball.
Can Pere Arabí
El jaciment es localitzava a la
vénda de cas Costes. Les seues
coordenades UTM eren: x= 360.950/ y=
4.305.625. Es trobava a uns 174 m al
SO del can Servent, uns 373 m al NE
de can Talaies i a uns 912 m de
distància, direcció SE, de l’actual línia
de costa de Platja d’en Bossa.
Comptava amb diverses fases
cronològiques, però a quatre estances
es diagnosticà una amortització tpq en
les darreries del segle VII dC i inicis de
VIII. Aquests àmbits s’ubicaven al
sector est (fig. 3): A-I, A-II, A-III i A-IV. A
més, s’adscrivien també a aquesta
cronologia: 2 abocadors (UUEE 33 i
110), 3 pous (UUEE 25, 125 i 127) i una
necròpolis de 5 tombes en cista.

338
Resultados:
Planimetria de can Pere Arabí.

339
Resultados:
Els materials ceràmics dels nivells d’amortització del
jaciment ens dotaren d’un conjunt que Joan Ramon (Ramon
2008, 574), autor de la seua sistematització, ubica en un
període avançat del segle VII dC: formes RE-0103, RE-0314b
i RE-0206c. Així, per exemple, a la unitat UE-30 = 31 que
acaramullava les estances A-I, II i III, el ventall de ceràmiques
que s’adscriuen al segle VII dC és força abundant.
Destacarem les àmfores RE-0103 de les quals s’identificaren
1 vora, 5 nanses i 1 pivot (NMI = 3).
La UE-52 era un nivell d’enderroc del mur UE-45 a
l’interior d’A-II. Es recolzava a la cara externa de l’esmentat
mur a la cantonada amb UE-328. Entre la ceràmica ressaltà
l’aparició d’1 fragment de vora i un altre de vora i nansa
d’àmfora RE-0103; 1 vora i 3 nanses de gerra RE-0206 i un
fragment de vora no diferenciada i amb nansa de mamelló
d’olla (similis Ramon 1986, 39, fig. 15, 8).
La UE-33 era un abocador d’àmfores, principalment de
RE-0103, situat a l’extrem est del jaciment. De les RE-0103b
s’hi localitzaren 12 fragments de vores, 14 de nanses i 7
pivots (NMI = 7).
Àmfores RE-0103b de la UE-33.
L’abocador UE-110 destacà, sobretot, per la gran
abundància de vaixella de taula TSA D del tipus Hayes 99c:
s’hi trobaren 2 bols complets, 5 fragments de vores i 1 base
(NMI = 3).

340
Resultados:
Formes Hayes 99c aparegudes a l’interior d’UE-110.
Proliferaven al jaciment les ceràmiques de cuina.
Semblen pertànyer, majoritàriament, a la Fc
1
1.1 (Cau 1999):
caracteritzada per una matriu de color ataronjada-vermellosa
amb fragments abundants de roca metamòrfica: filita. La gran
quantitat de ceràmiques aparegudes en contextos
tardorromans i bizantins de Cartagena, suggereix un origen
en la pròpia ciutat o en una àrea pròxima (Laiz i Ruiz 1988).
Aquest grup filític es denomina també tipus 1 de Cartagena
(Laiz i Ruiz 1988, 273, fig. 3; Ramallo et al. 1996). A can Pere
Arabí, contextualitzades amb les formes RE-0206c i RE-
0314b, es poden datar tpq al 650.
El ventall ceràmic trobat al rebliment del pou UE-127
(UE-128) fou molt paradigmàtic de la cronologia apuntada per
a la resta del jaciment. Entre la producció local: 2 vores, 4
nanses i 3 pivots d’àmfora RE-0103b (NMI = 3); 3 nanses de
gerra RE-0206c (NMI = 2); 2 fragments de coll i nansa de
gerro RE-0314b (NMI = 2); 5 nanses horitzontals de morter
RE-0902a (NMI = 3) i 4 bases de morter RE-0812 (NMI = 4).
1
Fàbrica de conjunció és un concepte que s’aplica quan no es coneix el
lloc de fabricació de les peces però se les hi atribueixen concomitàncies
compositives.

341
Resultados:
Morters del pou UE-127.
Gerros/es RE-0206c (21549/128/121) i RE-0314b (21549/128/27 i 29) a
UE-128.

342
Resultados:
Entre els metalls destacarem l’aparició d’una sivella a
la tomba T-5. És similar a les trobades al teatre romà de
Cartagena i agrupades als nivells II-III segons la
sistematització tipocronològica de G. Ripoll (1998).
Posseeixen un cèrcol ovalat i una agulla escutiforme. Tenen
una difícil adscripció cultural, ja que tot i aparèixer en àmbits
bizantins, també s’han detectat, encara que en un número
reduït, a la torèutica visigoda de las necròpolis de El Carpio
de Tajo (Ripoll 1993-94, 196, fig. 2) i de Pamplona (Mezquíriz
1965, 66, làm. II, 1).
Sivella a l’interior de la T-5 (Foto: Sergi Moreno).
Sembla que l’abandonament de l’assentament rural de
can Pere Arabí es produí a les acaballes del segle VII o inclús
a inicis del VIII. L’abundància d’àmfores RE-0103, i inclús de
les RE-0314= Keay 79, destinades a l’exportació d’algun
producte que a dia d’avui encara desconeixem, ens fa pensar
en una explotació dels recursos del pla més enllà d’una
economia autàrquica.
Can Talaies
El jaciment es trobava a uns 360 m de distància al SE
de can Pere Arabí. Les seues coordenades UTM eren: x=
360580/ y= 4305500.
No s’observà a can Talaies una reocupació o reforma
d’espais habitacionals anteriors, es tractava d’edificis
construïts i amortitzats durant aquest període (V-VII dC).

343
Resultados:
Planimetria del jaciment de can
Talaies.

344
Resultados:
Fotografia general del jaciment. En primer pla es pot observar la sala de
premsat i el lacum. A l’esquerra hi tenim un forn ceràmic (Foto: Jonathan
Castro).
Entre les troballes més
destacables d’aquesta fase hi
havia una estança que
presentava una interpretació
funcional més nítida. Consistia
en una sala de premsat per a la
producció d’oli d’oliva, a la qual
denominàrem E-2. S’hi
documentà la fonamentació
que hauria subjectat la biga de
la premsa de tipus prelum.
Però l’element definitiu que
serví per a interpretar la
funcionalitat de l’espai de l’E-2
fou el lacum de decantació d’oli
UE-38 situat a la cantonada O
de l’estança.

345
Resultados:
A escassos 0,4 m en direcció O del mur UE-16 que
tancava el perímetre de la sala de premsa, es documentà un
forn ceràmic de planta piriforme.
A la zona E es detectaren dues estructures d’interès:
un pou d’aigua amb paraments de carreus de marès i una
possible cuina de planta circular amb un fornell. El pou
consistia en una fossa excavada en el nivell natural UE-27
fins el nivell freàtic i amb la posterior edificació dels quatre
murs. Els paraments del pou UE-75 apareixen construïts amb
carreus sorrencs sencers i fragmentats, grans blocs de pedra
calcària sense treballar i còdols de gran calibre disposats en
filades amb morter de fang. A la fossa del pou, moment
fundacional de l’estructura, la forma més representativa
detectada fou un fragment de base de pàtera Hayes 61 de
TSA D datada al segle V dC. La segona estructura, definida
com estança E-1, ocupava pràcticament tot l’àrea marcada
per la fossa UE-122. L’espai interior semblava distribuït
mitjançant un mur de planta semicircular (UE-7) que
conservava una estructura adossada, interpretada com a
possible fornell, formada per tres grans lloses de pedra
arenosa imbricades i tancant un espai quadrangular.
Sector est del jaciment on es poden veure el pou i l’estança E-1 (Foto:
Jonathan Castro).
L’anàlisi de la ceràmica aportà un ventall important de
produccions pròpies del “segle VII avançat”, especialment a
l’estrat UE-14=126. Es tractava d’un nivell que reblia el sector
central de la gran fossa UE-122, arribant a tenir una potència
màxima de 0,55 m. S’hi trobaren del tipus amfòric RE-0103
fins a 21 vores, 34 nanses i 9 pivots (NMI= 17); de la gerra

346
Resultados:
RE-0206b 1 vora i 2 nanses; 1 nansa de gerra RE-0204b; i,
per últim, el morter RE-0812b estava representat amb 1 vora i
3 bases. Entre les importacions destacarem 1 vora de pàtera
TSA D del tipus Hayes 104b; posseïa una reparació feta amb
una grapa de plom, fet que podria denotar una utilització
perllongada de la peça.
Vora de TSA D tipus Hayes 104b amb reparació (Foto: Jonathan Castro).
Formes de l’àmfora RE-0103 trobades a la UE-14=126.

347
Resultados:
La següent peça de la qual parlarem és un curiós vas
troncocònic de pedra. Fou trobat a l’interior de la UE-14.
Sembla que podria tractar-se d’un recipient de pietra ollare2
:
producció dels Alps i la zona de Ligúria. Les exportacions
provenien, majoritàriament, dels Alps Occidentals (Val
d’Aosta) fins la conquesta longobarda (643), després la seua
producció disminuiria notablement en benefici de la dels Alps
Centrals. Les característiques morfològiques i compositives
de la peça trobada a can Talaies pareixen respondre a una
producció més bé piemontesa, la qual cosa podria dotar-nos
d’una datació tpq 643 dC. La tipologia sembla similar al tipus
6 publicat per Malaguti i Zane (1999, 108, Tav. I, 1). És força
probable que arribés a Eivissa mitjançant la xarxa Roina-Tirrè,
ja fos via Sardenya o Sicília.
2
Classificació realitzada per M.A. Cau Ontiveros a qui volem mostrar el
nostre agraïment.
La pietra ollare (Dibuix: Jonathan Castro).
Can Servent
Jaciment situat a uns 174 m al NE de can Pere Arabí.
Les seues coordenades UTM eren: x= 361170/ y= 4305690.
Comptava, per a la fase cronològica estudiada en aquesta
anàlisi, amb un únic estrat, que corresponia a la utilització

348
Resultados:
com a abocador d’un pou (UE-21). El pou era una perforació
simple sobre el substrat geològic i no conservava elements
estructurals del brocal. A la part de la vora presentava una
planta trapezoïdal, amb una amplada màxima de 3 m i mínima
de 2,25 m. Els fòssils directors foren únicament dos gerros:
formes RE-0314b i RE-0310a .
Fotografia del pou UE-19
Fragment coll i nansa de gerro RE-0314b (imitació de la forma Keay 79).
.

349
Resultados:
3. Conclusions
El corol·lari que s’extreu de tot el relat s’agruparà en
dos grans blocs. El primer, les exportacions ebusitanes: té
l’objectiu de demostrar la vigència de les xarxes comercials a
darreries del segle VII. El segon cerca reobrir el debat
historiogràfic.
Exportacions
El paper d’Eivissa, clau en la connexió comercial
d’Àfrica amb el llevant peninsular i les Illes Balears, també
assegurà l’exportació dels productes autòctons durant
l’Antiguitat Tardana. Així ho confirmen les següents troballes:
A València foren trobats gerros Keay 79 ebusitans (=
RE-0314b) a:
a) La zona episcopal. Un individu al rebliment
d’amortització d’un pou de finals del s. VI o inicis del VII
(Pascual et al. 2003, 75-76).
b) El circ Romà. Afloraren als nivells Circ 1 (segona
meitat del segle VI) i 3 (mitjans s. VII).
c) Jaciment de Salvador-Viciana. Conjunt de sitges al
nord de la ciutat (Calvo et al. 1998). Cronologia: darreries del
s. VI i inicis del VII.
d) Necròpolis d’Alcàsser. En un context de finals del
VI i inicis del VII.
A Cullera:
Aquí les àmfores RE-0103 es concentren només a un
lloc: al Monestir de Punta d’Illa. A. Ribera i M. Rosselló (2012,
389) textualment diuen: “Destacan las abundantes ánforas
ebusitanas...”, i segueixen “... cuya distribución, además de
las Baleares, hasta la fecha parece que afecta únicamente al
SE hispano (Valencia, Cartagena, Málaga)”. També hi
aparegueren exemplars de la Keay 79 (=RE-0314b) i de la
Keay 72 (=RE-0206c). La cronologia proposada és també de
finals del VI i inicis del VII dC.
A Mallorca:
A Son Peretó en el seu sector Oest s’hi trobà un ventall
ceràmic, pel que es refereix a les importacions ebusitanes,
molt semblant a l’apuntat per Joan Ramon per a les acaballes

350
Resultados:
del segle VII (Ramon 2008). Els excavadors (Riera et al.
2012), a nivells que daten ja de finals del VII, i inclús ja entrat
el VIII, trobaren: "... ánfora "ebusitana" RE-0103;
jarras/amforitas globulares presumiblemente "ebusitanas" RE-
0206=Keay 72..." (ibíd.: 149).
Hem pogut comprovar també, gràcies al Dr. M.A. Cau
Ontiveros, la presència d’aquestes mateixes formes
ebusitanas (RE-0103, RE-0206 i RE-0314b) a la fortificació
dels ss. VII i VIII del fòrum de Pollentia (Alcúdia).
A Cartagena:
Al mercat construït sobre el teatre romà s’hi trobaren
àmfores RE-0103 (Vizcaíno Sánchez 2007, 612), encara que
equivocadament se’ls hi atorgà un caràcter residual als nivells
del segle VII, perquè en un principi s’havien associat a la
producció nord-africana Keay 32. També hi havia produccions
polilineals: tipus vasculars oberts RE-0902, RE-0901b o RE-
0817; gerres RE-0206 o RE-0207 (Ramallo et al. 1996, 154) i
gerros corresponents al tipus RE-0314b (Murcia i Guillermo
2003, 176-178).
Nosaltres dissentim d’algunes propostes cronològiques
(especialment a València i Cartagena), donat que Joan
Ramon atorga a aquests ventalls ceràmics una datació de
darreries del segle VII dC.
Una revisió de l’estat de la qüestió
La primera pregunta que cal plantejar-se és: per què
s’ha de suposar que Eivissa romangué apartada de la sort
que havien tingut les altres regions de la província bizantina
de Spaniae després del 625? Inclús, encara que així hagués
estat, I. Macabich no descarta un període visigòtic (Macabich,
1965: 37, n. nº34; vide supra, 1), amb uns arguments igual de
sòlids o febles que els exposats per la historiografia
subsegüent. Si els bizantins enviaren un atac des de les
costes del nord d’Àfrica (vide supra, 1), segurament ja
impel·lits per la pressió que començava a suposar
l’avançament islàmic, què ens ha de fer pensar que Eivissa
estava al seu costat? No és més lògic pensar que hagués
romàs neutral o inclús vora Dianium, Ilici, o Carthago
Spartaria, que fins feia ven poc havien estat les seues aliades
i amb les quals se seguien mantenint notables relacions

351
Resultados:
comercials (vide supra, 3.1)? Aquestes són preguntes que no
hem de deixar de plantejar-nos. El mateix Joan Ramon (1986,
38) defineix de la següent manera l’època bizantina: “...
l’època romano-bizantina arreu de la Mediterrània (...) està
definida, des d’un punt de vista espiritual per l’ascensió fins
el predomini total, tant popular com oficial, del
cristianisme”. Algú pot negar que després de la caiguda del
regne vàndal, al 535, i la conversió al catolicisme de Recared,
al 589, gairebé tota la Mediterrània occidental podria entrar
dins aquesta definició? Un cop sortim d’aquest encotillament ,
és possible descartar taxativament un altre ascendent polític
al bizantí després del 625?
Potser a la historiografia li ha faltat mantenir les
reserves que planteja estendre com sentències apodíctiques
allò que només són hipòtesis (hermenèutiques molts cops
sostingudes sense dades materials i sobre presumpcions
personals). Per exemple, un article del Dr. Amengual i Batle
(2005) té un plantejament epistemològic que nosaltres creiem
erroni. Analitzem el seu títol: “Vbi pars graecorum est: medio
milenio de historia relegada de las Baleares y de las Pitiüsas”.
El text complet al qual fa referència el títol és el següent
(Amengual 2005, 88): “Minorica et Maiorica insulae iuxta
Hispaniam ubi pars graecorum est”. Prové del Glosari del
monestir de Ripoll (ss. X-XI), i citarem ara al propi Amengual
(2005, 88): “...Evidentemente, había tenido (el monjo) un
texto arcaico y lo simplificó diciendo que Mallorca y Menorca
están cerca de la Hispania, no en cualquier región, sino en la
zona dominada por los bizantinos”. L’article vol demostrar que
les Pitiüses foren, a l’igual que les Balears, bizantines des de
la caiguda de Carthago Spartaria (c. 625) fins la conquesta
islàmica (c. 903): doncs, al nostre modest entendre, creiem
que el document està lluny de corroborar-ho. Fonamentat
sobre textos anacrònics recopilats per un monjo? Sense
cronologia precisa? Del text també podríem concloure el
següent: “Les illes de Menorca i Mallorca prop d’Hispània,
però no de qualsevol part d’Hispània, sinó prop d’aquella
ocupada pels bizantins”. Aleshores, aquest text ens situaria
cronològicament amb anterioritat al 625. Imaginem per un
instant que el monjo de Ripoll té al cap la següent imatge: una
interpretació de l’arxipèlag i la costa del llevant peninsular en
base al geògraf Claudi Ptolomeu (s. II dC), on, efectivament,

352
Resultados:
tant les Balears com les Pitiüses apareixen a l’alçada de la
part de la península sota domini bizantí.
Mapa extret d’A. Tovar (1989).
Per altra banda (i potser més rellevant), ens sembla un
oxímoron esmentar les Pitiüses en un document on no
apareixen per enlloc. Perquè el fàcil és associar les Pitiüses a
les Balears, la qual cosa entra en contradicció, per exemple,
amb Paulus Orosius (383-420), “... Insulae Baleares duae
sunt, maior et minor, quibus insunt bina oppida; maior
Tarraconam Hispaniae ciuitatem, minor
Barcilonam septentrionem uersus contra se
habent; maiori subiacet insula Ebusus.” (Oros.
1.2.104).
Anteriorment creiem que també Fèlix
Retamero (1995: 24) caigué en aquest error: “El
fet que Yâbisa no aparegui esmentada en les
referències a aquests pactes (amb els musulmans
al 706) no vol dir, al meu entendre, que en quedés
exclosa. Les troballes de fulûs (monedes
islàmiques del segle VIII) a Sa Coma i la peça
d’al-Hakam I permeten sostenir que la vinculació
d’aquesta illa amb el poder polític andalusí no va
ser substancialment diferent (per què, a més
hauria de ser-ho?) a la de Mallorca i Menorca (Rosselló, 1985:
12-13)”. Modestament ens sembla oportú realitzar sobre
aquestes troballes, les següents preguntes: a) sense context
estratigràfic, com pot assegurar-se que la seua deposició fou

353
Resultados:
coetània a l’encunyació?; i b) per què una moneda ha de
comportar una dependència o vinculació política si no és
d’una seca local? Ho fan els soldius trobats a Escandinàvia?
Certament no. Aquests fulûs no haurien reportar cap
conclusió i són un feble argument per a construir qualsevol
discurs casuístic ulterior.
Amb les dades actuals només podem afirmar amb
contundència la necessitat de continuar amb la investigació.
És peremptori negar rotundament un despoblament sever de
les Pitiüses a inicis del VIII, perquè és una hipòtesi
perillosament conformista. També exposem que és possible
qüestionar un domini musulmà en aquesta centúria. Aquí hem
intentat apuntar altres vies a les habituals per a demostrar que
compten, almenys pel que fa a les Pitiüses, amb les mateixes
possibilitats de versemblança fins que no es demostri
fefaentment el contrari.
Bibliografía
AMENGUAL, J. 2005: “Vbi pars graecorum est: medio milenio de
historia relegada de las Baleares y Pitiusas”. 90 PYRENAE, núm.
36, vol. 2.
CALVO M.; MARÍN, C.; MARTÍNEZ, R.; MATAMOROS, C. 1998:
“De Valentia a les Corts”. Palau de les Corts, Corts Valencianes.
CAU, M.A. 1999: “Importaciones de cerámica tardorromanas de
cocina en las Illes Baleares: el caso de can Sorà (Eivissa)”. En:
Arqueometría y Arqueología. Ed. Josefa Capel Martínez.
Universidad de Granada, pp. 197-219.
DE NICOLÁS, J.C.; MOLL, B. 2011: “Sellos bizantinos de Menorca.
Un arconte mallorquín para las Baleares en el siglo VIII”. A
www.arqueomenorca.com/wp-content/.../segells-bizantins_defi.doc.
EIRIZ, A.I.; ROIG, J. 2008: “Can Servent: els vestigis arqueològics
de mil quatre-cents anys d’assentaments rurals al Pla de Sant
Jordi”. Fites, 8, pp. 17-27.
KEAY, S.J. 1984: Late Roman Amphorae in the Western
Mediterranean: A typology and economic study: the Catalan
evidence. BAR International Series 196.
KIRCHNER, H., 2002: “El mapa de los asentamientos rurales
andalusíes de la isla de Ibiza”. C. Trillo (Ed.): a Asentamientos
rurales y territorio en el mundo mediterráneo en época medieval. III
Jornadas de arqueologia medieval. Granada: 120-186.

354
Resultados:
LAÍZ, M.ª D.; RUIZ, E. 1988: “Cerámicas de cocina de los siglos V-
VII”. A “Cartagena (C/Orcel-Don Gil)”.Antigüedad y Cristianismo, V,
pp. 265-301.
LIROLA, J. 1993: El poder naval de Al-Andalus en la época del
Califato Omeya. Universidad de Granada. Granada.
MACABICH, I. 1965: Historia de Ibiza. Vol. 1. Ed. Ajuntament
d’Eivissa. Eivissa.
MALAGUTI, C.; ZANE, A. 1999: La pietra ollare nell’Italia nord-
orientale. Archeologia Medievale.
MEZQUÍRIZ, Mª A. 1965: “Necrópolis visigoda de Pamplona”.
Príncipe de Viana, 98-99, pp. 107-131. Pamplona.
MURCIA, A.J.; GUILLERMO, M. 2003: “Cerámicas tardorromanas y
altomedievales procedentes del Teatro Romano de Cartagena”. A
Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la Península Ibérica.
Anejos de AEspA XXVIII(L. Caballero, P. Mateos y M. Retuerce,
eds.), pp. 169-223.
PASCUAL, J.; RIBERA, A. V.; ROSELLÓ, M. 2003: “Cerámicas de
la ciudad de Valencia entre la época visigoda y omeya (siglos VI-
X)”. Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la Península
Ibérica. Ruptura y continuidad. CSIC. Madrid.
PRATS GARCÍA, E. 2007: “707- Atac musulmà contra les Balears”.
A Revista Fites nº7, p. 3. Eivissa.
RAMALLO, S.F.; RUIZ, E.; BERROCAL, Mª.C. 1996: “Contextos
cerámicos de los siglos V-VII en Cartagena”, AEspA, 69, pp. 135-
190.
RAMON, J., 1986: El baix imperi i l’època bizantina a les Illes
Pitiüses. Servei Tècnic d’Arqueologia del Consell Insular d’Eivissa i
Formentera, Eivissa.
RAMON, J., 2005: “L’antiguitat tardana a Eivissa, dades de
l’arqueologia recent”. XXIII Jornades d’Estudis Històrics Locals,
Institut d’Estudis Baleàrics, Palma, pp. 487-500.
RAMON, J., 2008: “La cerámica ebusitana en la Antigüedad
Tardía”. A “Cerámica hispanorromana”. Un estado de la cuestión.
Bernal i Ribera, eds.
RETAMERO, F. 1995: Moneda i monedes àrabs a l’illa d’Eivissa.
Govern Balear. Conselleria de Cultura, Educació i Esports. Treballs
del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera.
RIERA FRAU, M.M. 2004: “Dels primers contactes a la conquesta
efectiva (segles VIII-IX)”. A BELENGUER, Història de les Illes
Balears, I, 429-485.
RIERA, M., CAU, M.A., SALAS, M. 2012: “El sector oeste de Son
Peretó (Mallorca) entre els segles VI i VIII: evolució històrica i
funcional”. A Actes IV Jornades d'Arqueologia de les Illes Balears,
pp. 143-150.
RIPOLL, G. 1993-94: “La necrópolis visigoda del Carpio de Tajo.
Una nueva lectura a partir de la topocronología y los adornos
personales”. Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts
de Sant Jordi, VII-VIII, 1993-94, pp. 187-250.
RIPOLL, G. 1998: Toreútica de la Bética (siglos VI y VII dC).
Barcelona.

355
Resultados:
ROSSELLÓ, M.; RIBERA, A., 2005: “Las cerámicas del siglo VII
d.C. en Valentia (Hispania) y su entorno”. A Rei cretarae romanae
fautorum Acta 39, 2005, pp. 155-162.
ROSSELLÓ, M.; RIBERA, A., 2012: “Las ánforas tardoantiguas de
Valentia”. A Rei cretarae romanae fautorum Acta 42, 2012, pp. 385-
396.
ROSSELLÓ-BORDOY, G. 1985: Notas para un estudio de Ibiza
musulmana. Trabajos del Museo Arqueológico de Ibiza 14, Eivissa.
TOVAR, A., 1989: Iberische Landeskunde, II.3. Tarraconensis.
Baden-Baden, Verlag Valentin Koerner.
Fonts primàries:
EINHARD,1895: Annales regni Francorum. Ed. F. Kurze.
IBN JAYYÂT (Abû ‘Amr Jalîfa. m. 240H/854 dC), 1968: Ta’rîj”.
Suhayl Sacar. Wizarât al-Taqafa wa-l-Irsad al-Qawmî. 2 vols.
Dimasq.
OROSIO, P.: Historiae Adversus Paganos.

El pla de sant Jordi al segle VII dC.

Recommended

Recommended

More Related Content

Similar to El pla de sant Jordi al segle VII dC.

Similar to El pla de sant Jordi al segle VII dC. (20)

El pla de sant Jordi al segle VII dC.