Presentació d'aula sobre el tema.

1. 3r ESO

2. Les activitats industrials transformen les matèries primeres en
productes elaborats, que es poden utilitzar o consumir
directament. Però hi ha productes que es fabriquen per ser part
de l'elaboració d'altres productes industrials (productes
semielaborats).
La indústria va crear molta ocupació, però, actualment, l'augment
del treball automatitzat i el trasllat de moltes fàbriques a països on
la mà d'obra és més barata i les lleis són més permissives han
provocat la disminució dels llocs de treball industrial i l'augment
de l'atur.
Algunes empreses industrials han multiplicat els seus establiments
o fàbriques i els han dispersat per diversos països. Aquestes
empreses multinacionals o globalitzades atenen un mercat que
s'estén a l'àmbit mundial.

3. La indústria és el conjunt de processos necessaris per transformar
matèries primeres en productes elaborats o semielaborats.
Els elements que intervenen en el procés industrial són:
• Les matèries primeres. Són els recursos que ofereix la natura i
que són transformats, mitjançant un procés industrial, en
productes elaborats (per al consum directe) o semielaborats
(quan necessiten altres processos de transformació abans de
ser consumits).
• Les fonts d'energia. Són forces que s'obtenen de la natura i
que serveixen per transformar les matèries primeres.
• El treball. És l'activitat que fan els treballadors i professionals
a canvi d'un salari. L'empresari és la persona que dirigeix de la
indústria o n'és propietària.

4. • El capital. Perquè l'activitat industrial sigui possible cal invertir
diners en les instal·lacions i en la fabricació i la comercialització
dels productes. Una part d'aquest capital s'obté dels beneficis
de la venda dels productes. Els beneficis s'aconsegueixen de
vendre els productes a un preu superior al preu de fabricació.
• La tecnologia. És el conjunt de la maquinària i els materials
necessaris per a la producció, així com dels coneixements
indispensables per utilitzar-los.
• L'organització de l'empresa. Per assegurar la producció
industrial és indispensable una organització i una gestió que
combini amb eficiència tots els elements amb la finalitat
d'obtenir productes de qualitat a un preu raonable.

5. La manera més habitual de classificar les indústries és segons la
destinació dels productes:
• Les indústries de béns de producció elaboren productes que
no són consumits directament per les persones, sinó que són
productes semielaborats, que serveixen com a matèria
primera per a altres indústries.
Per exemple, una planxa d'acer produïda per la indústria
siderúrgica o el cautxú obtingut a les indústries químiques són
utilitzats en la indústria automobilística per fabricar cotxes.
Aquest tipus d'indústria també s'acostuma a anomenar
indústria pesant, ja que manipula quantitats enormes de
productes i necessita instal·lacions de grans dimensions, molta
mà d'obra i una forta inversió de capital.

6. • Les indústries de béns d'ús i consum produeixen articles que
van destinats directament al mercat i als consumidors, com,
per exemple, la indústria del calçat i de l'alimentació.
Aquestes indústries també es coneixen com a indústries
lleugeres, perquè les instal·lacions acostumen a ser més
petites i necessiten menys mà d'obra i capital que les
indústries pesants.

7. Les grans empreses
Les característiques més destacades de les grans empreses són
aquestes:
• Acostumen a tenir diversos propietaris i formen societats limitades
o anònimes.
• Tenen equips directius o executius que les gestionen i consells
d'administració que les orienten en la presa de decisions.
• Per finançar les despeses i disposar de capital, sovint emeten accions,
constitueixen societats i sol·liciten crèdits i ajuts a l'Estat.
• De vegades, tenen els seus propis equips de recerca, per poder millorar i
renovar els productes i les tècniques d'elaboració.
• Normalment disposen d'equips d'estudi, per conèixer millor els mercats i
d'aquesta manera poder vendre més i en millors condicions.
• En general, tenen molts empleats amb diferents nivells d'especialització. Els
treballadors es poden organitzar a través dels seus representants sindicals
en els comitès d'empresa.

8. Les empreses cooperatives
Una cooperativa és una associació autònoma de persones que
s'han unit voluntàriament per dur a terme alguna activitat
econòmica, social o cultural.
Per formar aquesta associació, creen una empresa de propietat
conjunta que és controlada i gestionada per tots els treballadors,
que actuen com a socis propietaris.
Hi ha cooperatives de consumidors, d'ensenyants, d'estalvi,
d'habitatge, de transport, etc., però també hi ha indústries que
s'organitzen seguint aquests principis (igualtat, solidaritat,
honestedat i transparència) més que no pas per afany de lucre.

9. La indústria va significar un grau de transformació tan
extraordinari en l'economia i en la societat preexistents que
qualifiquem aquests canvis de revolució industrial.
A mitjan segle XVIII, en algunes regions europees es va començar
a fer el pas de la producció artesanal a la industrial. El treball
manual es va substituir per màquines accionades per energia
(vapor d'aigua). El treball industrial, en lloc de dur-se a terme als
tallers, es va començar a fer a les fàbriques.
Al principi, les fàbriques estaven situades a prop dels rius (per
aprofitar l'energia dels salts d'aigua). Posteriorment es van
traslladar a les ciutats, quan el carbó es va poder fer servir com a
font d'energia. La indústria tèxtil de la Gran Bretanya fou la
primera a emprendre aquests canvis tan decisius.

10. Les màquines permetien fabricar molts productes iguals de
manera ràpida. Això va facilitar que el preu dels productes fos més
baix, cosa que va provocar la ruïna dels tallers artesanals.
El pas de la producció artesanal a la producció industrial va
significar un gran canvi per als treballadors. A més de modificar-se
la manera de treballar i les relacions laborals, també es van produir
grans canvis en la forma de vida de les persones i en els paisatges
urbans.
La revolució industrial va impulsar el capitalisme com a sistema
econòmic basat en la recerca del màxim benefici com a motor de
l'economia, i la llei de l'oferta i la demanda.

11. La segona revolució industrial va tenir lloc cap al 1870, quan el
sistema capitalista ja estava consolidat, la producció industrial es
va diversificar (química, elèctrica, automobilística) i quan, a més de
la Gran Bretanya, altres països es van sumar a aquesta forma de
producció (França, el Japó, els Estats Units, els Països Baixos,
Alemanya, Itàlia).
Els nous invents i màquines van contribuir a augmentar el ritme de
la industrialització, alhora que van esdevenir productes industrials
i de consum. Per exemple, el motor de combustió va fer possible
l'aparició de l'automòbil, que es va convertir en un dels principals
béns de consum.

12. En molts països occidentals, la indústria va esdevenir l'activitat
econòmica principal, fins al punt que va condicionar les relacions
socials i polítiques. D'aquesta manera, els obrers i la burgesia es
van convertir en les classes socials amb les quals les persones
s'identificaven i s'organitzaven col·lectivament.
Entrat el segle XX, la industrialització es va imposar com a motor
per al desenvolupament i com a indicador de progrés. Tanmateix,
aquest procés tingué uns costos socials i ambientals molt elevats.

13. EL TREBALL ARTESANAL
Abans que existís el que avui identifiquem com a indústria, els artesans produïen
als seus tallers tot el que la població necessitava (teles, calçat, recipients...).
El procés d'elaboració era manual, lent i laboriós, per la qual cosa cada producte
era únic i resultava car.
Els artesans eren propietaris dels seus tallers i estaven associats en gremis.
Actualment, als països desenvolupats cada vegada tenen més acceptació els
productes artesanals perquè ofereixen la singularitat, la qualitat i el disseny dels
béns que no estan fets en sèrie.

14. El fordisme és un sistema de producció industrial que pren el nom
de l'empresa automobilística Ford. Aquesta companyia va aplicar
per primer cop, al començament del segle XX, la cadena de
muntatge en la fabricació de cotxes.
Ford va dividir el muntatge en tasques especialitzades. A través de
cintes transportadores, les peces arribaven automàticament al
treballador, que feia la seva part del muntatge i tornava a deixar
les peces a la cinta transportadora; l'obrer que el seguia duia a
terme la tasca següent del procés de muntatge.
Cada treballador feia sempre una mateixa i única tasca, cosa que
permetia augmentar l'especialització del treball i, alhora, reduir el
temps dedicat a la producció de cada vehicle.

15. D'aquesta manera, es va aconseguir una producció massiva i
estandarditzada i es van reduir els costos i el preu final dels
automòbils. Amb tot, el procediment requeria maquinària
especialitzada que resultava molt cara, i per aquest motiu les
empreses sovint disposaven d'ajuts estatals.
Aquest sistema de producció ben aviat es va estendre a la majoria
d'indústries. A més a més, va afavorir el consum massiu dels
productes elaborats gràcies al seu preu reduït i a la publicitat
consumista que se'n feia.

16. Actualment, les indústries necessiten dotar-se de tecnologia
avançada i saber utilitzar de manera adequada la informació i el
coneixement.
La indústria actual es caracteritza per l'automatització i la
sofisticació dels processos de producció, en els quals la
informàtica i la robòtica són imprescindibles. Les indústries
necessiten cada vegada menys mà d'obra i al mateix temps tenen
la capacitat de produir més productes i més diversos.
La competència entre empreses és avui dia molt gran. La
publicitat o la ràpida distribució dels productes és clau per a l'èxit
d'una indústria, com també ho és la seva capacitat d'innovació.
Per aquest motiu, factors com ara la informació o el coneixement
són actualment més importants que el procés de fabricació.

17. Les noves tecnologies i els nous materials no tan sols afavoreixen
la renovació dels productes, sinó que també faciliten les
comunicacions i els transports. Internet i la informàtica permeten
obrir nous mercats per als productes industrials, però, alhora,
també fan possible coordinar la producció quan està repartida
entre diferents llocs del món.
La connectivitat és fonamental perquè es puguin moure grans quantitats de
dades. Impressora 3D, dispositius mòbils (iPad, tauletes, mòbils, ordinadors…).

18. La producció industrial ha perdut el caràcter rígid i estandarditzat
del fordisme, de manera que el postfordisme es caracteritza avui
dia per una gran flexibilitat en:
• Els contractes dels treballadors, que ja no treballen durant
anys a la mateixa fàbrica realitzant les mateixes activitats, sinó
que sovint ho fan en tasques canviants i amb contractes
precaris.
• Els sistemes de producció; el procés d'elaboració d'un mateix
producte pot estar repartit entre moltes fàbriques a diferents
llocs del món.
• Els elements produïts; ja no hi ha producció massiva i
estandarditzada, sinó que depèn de la demanda, les modes i la
publicitat.

19. LA DIVISIÓ TÈCNICA I SOCIAL DEL
TREBALL
En tot procés industrial hi participen els
obrers i també altres treballadors que
poden pertànyer a altres empreses
(proveïdors, distribuïdors, vigilants,
transportistes, etc.).
El treball industrial requereix l'acció en
equip i el resultat depèn de la
coordinació adequada de tots els qui hi
participen, com també de la maquinària
que hi intervé. Aquesta coordinació és
l'anomenada divisió tècnica del treball.
Aquesta divisió tècnica també implica
una divisió social del treball, ja que
s'estableixen unes jerarquies de
comandament i de decisió d'uns
treballadors respecte als altres i dels
obrers envers els propietaris dels
mitjans de producció.

20. Durant la primera industrialització, els obrers vivien en unes
condicions deplorables: suportaven llargues jornades laborals, el
treball era insegur i els salaris molt baixos, cosa que feia que tota
la família hagués de treballar, fins i tot els infants de pocs anys.
Amb el temps, els obrers es van organitzar en sindicats i van
aconseguir que la seva situació general millorés. Es van fixar
horaris laborals, es va garantir el pagament d'un salari mínim i es
van establir contractes de treball amb normatives rigoroses.
La millora salarial i del nivell de vida va provocar que els obrers es
convertissin, de fet, en els principals consumidors de productes
industrials. D'aquesta manera, les fàbriques van poder ampliar-se i
augmentar així la seva mecanització i la seva producció.

21. Un dels motius per iniciar processos de desestructuració i
deslocalització industrial cap a certes zones dels països
subdesenvolupats ha estat la possibilitat de trobar-hi unes
condicions laborals més flexibles (mà d'obra més barata, menys
sindicació, menys regulació laboral, etc.). De vegades això ha
implicat l'aparició de noves situacions de greu explotació laboral.
La crisi econòmica de l'última dècada també ha comportat una
gran precarització de les condicions de treball en alguns països
desenvolupats, cosa que ha significat un clar pas enrere respecte
als assoliments i els beneficis aconseguits pels obrers després de
dècades de reivindicacions i negociacions.

22. Les indústries s'estableixen als llocs que ofereixen unes
condicions més favorables per al seu funcionament.
Durant la primera revolució industrial, el principal criteri de
localització era la proximitat a les fonts d'energia.
Quan els problemes vinculats al transport d'electricitat es van
resoldre, les ciutats van esdevenir l'àmbit preferent per situar-hi
les indústries, ja que s'hi podia trobar mà d'obra abundant i eren el
principal lloc de consum.
Així mateix, les ciutats estaven ben dotades per al transport de les
matèries primeres i per a la distribució dels productes elaborats.

23. A mesura que els processos industrials es van fer més complexos,
es va anar incrementant la necessitat d'especialitzar la producció,
és a dir, de dedicar-se només a una part del procés.
La finalitat de concentrar empreses és fer-les més competitives
reduint despeses (per exemple, en transport) o repartint alguns
dels seus costos fixos (com ara manteniment o publicitat), ja que
s'aconsegueix un volum més gran de producció.
La concentració d'empreses industrials pot ser:
• Horitzontal. Unió de diverses empreses d'un mateix sector que
centren la seva activitat en una mateixa fase del procés productiu,
per exemple, la refinació del petroli.
• Vertical. Unió de diverses empreses d'un mateix sector però que
realitzen fases diferents del procés productiu; per exemple, en el
sector tèxtil, s'agrupen empreses dedicades a la filatura, la teixidura,
la confecció i la comercialització.

24. La localització més convenient per a una empresa industrial és la
que permet reduir despeses i augmentar beneficis.
D'aquesta manera, algunes indústries mantenen la seva
localització tradicional perquè disposen de bones infraestructures,
de la col·laboració d'indústries complementàries i de serveis
tècnics de tot tipus.
Les indústries que necessiten molts treballadors però poc
especialitzats, com ara la confecció, acostumen a establir-se en
països amb mà d'obra barata.
Les indústries que requereixen tecnologia i recerca s'instal·len allà
on la mà d'obra és més especialitzada: a prop de les universitats i
els parcs tecnològics i, en general, a les grans ciutats occidentals.

25. La informàtica, les noves tecnologies, el transport i les comunicacions
han facilitat a les empreses la desconcentració (deixar de produir en
una única factoria) o la desestructuració (separar el procés productiu
en fàbriques repartides arreu del món).
Hi ha empreses que tendeixen a instal·lar les seves fàbriques en
països amb mà d'obra abundant i barata, que no posin gaires
restriccions a la contaminació ambiental o que ofereixin avantatges
fiscals i impostos baixos.
Aquestes són algunes de les raons per les quals l'Europa Occidental,
els Estats Units i el Japó han deixat de ser les principals regions
industrials del món, ja que moltes empreses s'han deslocalitzat cap a
la Xina, Corea del Sud, el Brasil, el nord de Mèxic, el sud i sud-est
asiàtics o, fins i tot, l'Europa de l'Est.
Sovint, però, les seus centrals on es prenen les decisions de les
empreses es troben encara en alguna ciutat d'Occident.
UN CAS DE DESCONCENTRACIÓ...
... i de desestructuració és la indústria de l'automòbil, ja que no es concentra a
Europa o als Estats Units, atès que els components d'un cotxe ara es fabriquen a
diferents llocs del món.
D'aquesta manera, ciutats que durant més d'un segle havien tingut en la indústria
el seu gran motor econòmic i la seva forma d'organització social han vist com tot
això desapareixia i han hagut de cercar alternatives davant l'increment de l'atur i el
tancament de les fàbriques.

26. Al segle XIX es va iniciar el desenvolupament industrial a Espanya,
però amb un cert endarreriment respecte a altres països d'Europa
occidental. No va ser fins a la segona meitat del segle XX quan es
va aconseguir un creixement i una expansió notables de l'activitat
industrial.
Avui, Espanya, amb un sistema industrial modernitzat, pertany al
conjunt dels països industrialitzats del món.

27. En el teixit industrial espanyol destaquen l'eix de la vall de l'Ebre i
el del Mediterrani, que concentren aproximadament el 50% del
volum total de negocis del sector industrial, i l'àrea de Madrid.
Aquesta concentració industrial en tres grans zones mostra una
localització molt irregular:
• L'eix de la vall de l'Ebre connecta les indústries del País Basc i
Catalunya a través de Saragossa i Logronyo. A més a més,
aquest eix es vincula amb l'àrea de Madrid.
• L'eix del Mediterrani uneix les activitats industrials de la Regió
de Múrcia, el País Valencià i Catalunya. Aquest eix es prolonga
fins a França i connecta amb el del Mediterrani europeu, que
arriba fins al nord d'Itàlia, i, per la vall del Roine, amb les
regions industrials més actives d'Europa.

28. • L'àrea industrial de Madrid atreu per la seva centralitat
sectors d'alta tecnologia i inversions estrangeres.
• L'aportació d'Andalusia al volum de negocis de la indústria
espanyola és del 10%. Les indústries es localitzen a Sevilla,
Cadis i Huelva.
• La cornisa cantàbrica i Galícia aporten un 10% del volum de
negoci industrial, basat en la siderúrgia i els productes
metàl·lics. Malgrat que contenen zones molt actives, hi ha
àrees discontínues sense industrialitzar.
• El centre peninsular, amb una mica més del 40% del territori
espanyol, amb prou feines sobrepassa el 10% del volum
industrial del país. Es concentra a Valladolid i Burgos.
• Illes Balears i Canàries: els arxipèlags tenen un pes industrial
menor.

29. REINDUSTRIALITZAR ESPANYA
El Govern projecta un pla fins al 2016, amb empresaris i sindicats, per revitalitzar
el teixit productiu espanyol.
Els deu punts principals d'aquest projecte són:
1. Més presència d'Espanya a l'estranger.
2. Multilocalització de les empreses industrials.
3. Defensar l'interès nacional.
4. Estimular la demanda interna.
5. Reduir els costos.
6. Millorar el marc regulatori.
7. Potenciar l'R+D+I.
8. Professionalitzar les PIME.
9. Educació empresarial.
10. Un finançament més alt que no sigui convencional.
Expansión, 27 d'abril del 2014.

30. La indústria espanyola presenta diversos problemes que dificulten
la seva competitivitat respecte a l'economia internacional.
Aquests problemes són:
• La productivitat industrial és inferior a la de la Unió Europea.
Per millorar la productivitat industrial, un dels recursos és
l'aplicació d'innovacions derivades de les TIC, cosa que
comporta augmentar la inversió.
• El nivell d'inversió en R+D+I no és suficient. Amb prou feines
l'1,4% d'indústries manufactureres espanyoles tenen un nivell
alt d'intensitat tecnològica i només 22 empreses espanyoles
figuren a la llista de les mil empreses de la UE que inverteixen
més en innovació.

31. Les principals empreses d'automòbils, maquinària elèctrica,
aparells electrodomèstics i productes farmacèutics fabriquen amb
patents estrangeres, que són una bona font d'ingressos per als
països que les creen, però una despesa enorme per a països com
ara Espanya, que han de pagar per la seva aplicació.
Així, doncs, és fonamental dedicar un percentatge més elevat del
PIB a R+D+I i fomentar la millora del sistema educatiu i la formació
tècnica laboral.
Des de fa uns quants anys, la indústria espanyola està afectada per la
competència de preus i productes.
Aquesta competència no és només de països del nostre entorn, sinó també de
països cada cop més integrats en una economia globalitzada i que fins fa pocs
anys no constituïen una rivalitat forta.
Font: Ministeri d'Indústria, Energia i Comerç.

32. La indústria espanyola ha tingut un bon ritme de creixement fins
que la crisi financera del 2007, que va començar als Estats Units, va
afectar l'economia mundial.
L'activitat industrial va anar perdent importància dins del conjunt
de l'activitat econòmica a causa de la terciarització general de
l'ocupació.
Espanya, el tercer país on més ha caigut la
producció industrial per la crisi: un 30%
Espanya és el tercer país de la Unió Europea
–només superat per Grècia i Xipre– on més
ha caigut la producció industrial entre el
2008 i el 2013, a causa de la crisi econòmica i
financera; en concret, ha baixat una mica
més del 30% (…).
En el conjunt de la UE, la producció industrial
ha disminuït al voltant del 12,5% (...).
Després d'aquesta caiguda, el pes de la
indústria en el conjunt de l'economia se situa
al voltant del 15% del PIB, encara lluny de
l'objectiu del 20 % que s'ha marcat l'executiu
comunitari per aconseguir un renaixement
industrial en la UE (...).
La crisi del 2008 va portar a una acceleració
significativa del declivi industrial europeu, i la
indústria necessita un suport específic per
ajudar-la a tornar a créixer.
ABC, 18 de febrer del 2014 (adaptació)

33. El sector industrial és una font molt important de riquesa per a
l'economia catalana, atès que contribueix a la disminució de la
dependència exterior i genera ocupació.
A Catalunya el 18,4% de la població ocupada treballa a la indústria, i
la contribució d'aquest sector al PIB del país és del 20,2%.

34. A Catalunya l'activitat industrial va començar a la darreria del segle XVIII
amb petits nuclis de producció tèxtil i metal·lúrgica a Barcelona i als
eixos que constitueixen els rius Llobregat i Ter.
Amb la crisi de la indústria tèxtil del final dels anys cinquanta va
començar un canvi d'importància notable: se'n va diversificar la
producció i, alhora, es van introduir noves tècniques, processos i
maquinària.
La industrialització dels seixanta generà una gran immigració procedent
de zones rurals de la resta de l'Estat. Des dels anys seixanta es van
començar a fer grans inversions en les indústries químiques i del metall,
moltes de les quals es localitzaven en polígons industrials del Vallès, el
Baix Llobregat i el Camp de Tarragona, a més del Barcelonès. Més tard
s'hi van afegir indústries relacionades amb l'alimentació, els components
elèctrics, les arts gràfiques i el món editorial.
Barcelona es va consolidar com el centre d'una extensa àrea industrial,
ben comunicada i proveïda de serveis, infraestructures i equipaments.

35. La crisi econòmica mundial iniciada a mitja dècada dels setanta va
comportar un procés de desindustrialització i de deslocalització, que va
afectar greument Catalunya. Moltes fàbriques es van traslladar a altres
llocs del món on els costos de mà d'obra, energia o matèries primeres
són menys elevats.
Aquest fet va comportar el tancament de moltes empreses. Això va
transformar profundament el paisatge de moltes ciutats catalanes, que
fins llavors havia estat marcat per l'existència de grans fàbriques al bell
mig dels nuclis urbans.
També ha provocat que des d'aleshores la taxa d'atur hagi estat sempre
molt alta i que entre el 1977 i el 2006 el nombre de treballadors en el
sector industrial hagi passat del 43% al 23% del total de la mà d'obra
catalana. De fet, la desindustrialització obre pas a una economia cada
vegada més orientada als serveis.
La conjuntura econòmica actual fa possible el retorn d’algunes fàbriques
a Catalunya, un fenomen impensable fa molt pocs anys després d'un
període de deslocalitzacions.

36. Catalunya continua sent la fàbrica d'Espanya, ja que genera
aproximadament el 25% de la producció industrial de tot l'Estat.
El teixit industrial català és comparable al d'altres grans regions
europees, i està força diversificat (format sobretot per activitats de
transformació) i ben estructurat (amb un gran nombre d'interrelacions
entre les diverses branques productives).
Els sectors més representatius continuen sent el del metall (automòbils,
maquinària, transformació de peces), el químic (indústria petroquímica,
farmacèutica, fibra sintètica), el tèxtil, l'electrònica i l'alimentació.
Durant els anys de crisi econòmica, hi va haver una reducció important
dels sectors del tèxtil i de la confecció; dels de la fusta, el suro i els
mobles; i dels del paper i les arts gràfiques.
Actualment, Catalunya lidera la recuperació de l'activitat industrial en
relació amb la resta de l'Estat espanyol. Això ha estat possible per
l'aplicació d'estratègies de creixement industrial.

37. Per facilitar la recuperació industrial, Catalunya ha hagut de:
• Fer més competitives les empreses. Han millorat l'oferta de
productes i de preus, han fet més inversions...
• Internacionalitzar les inversions. L'estructura productiva
tradicional d'empreses petites i familiars, orientades sobretot
al mercat espanyol, ha deixat pas a una internacionalització de
la inversió de multinacionals estrangeres.
• Apostar per l'exportació. Ampliar mercats mitjançant
l'exportació o la instal·lació d'empreses en altres països.
• Innovar per créixer. La innovació és un altre de les respostes
en temps de crisi. Tot procés d'innovació industrial requereix
una relació directa amb el que s'anomena R+D+I.

38. LES INDÚSTRIES CULTURALS
Catalunya va introduint els nous sistemes i productes industrials que caracteritzen
l'anomenada societat de la informació i del coneixement. Així, és capdavantera en moltes de
les anomenades indústries culturals (editorials, multimèdia, mitjans de comunicació social).
Es tracta d'activitats que no ocupen gaires treballadors de manera directa, però que generen
moltes sinèrgies i inversions paral·leles i, sobretot, que contribueixen a atreure més inversors
i visitants.
Aquestes activitats són també un bon indicador de l'índex d'inserció de l'economia catalana
en la xarxa econòmica mundial i de la seva participació en els processos de globalització.

39. Les empreses multinacionals són les que tenen presència a
diferents països. Duen a terme una estratègia global per obtenir el
màxim benefici.
Compren les matèries primeres allà on els és més barat, localitzen
les seves fàbriques en països on obtenen avantatges (econòmics,
socials, fiscals, laborals, ambientals…) i venen els seus productes
a qualsevol racó del món.

40. Les característiques principals de les multinacionals són aquestes:
• Dimensions: acostumen a ser grans o molt grans.
• Projecció geogràfica plurinacional: la seva activitat es
reparteix entre diferents països.
• Organització: les seves estructures organitzatives es troben
molt descentralitzades.
• Innovació: inverteixen molt en R+D+I.
• Màrqueting: gasten molts diners en publicitat.
• Plantilla: el nombre de treballadors que fan tasques
administratives és molt destacable.
• Comerç: bona part de la seva producció és per a l'exportació.

41. L'índex IBEX 35 (Índex Borsari Espanyol) és el principal índex de
referència de la borsa espanyola i és elaborat per Borses i Mercats
Espanyols (BME). Està format per les 35 empreses que cotitzen a
les quatre borses espanyoles (Madrid, Barcelona, Bilbao i
València).

42. Les 35 empreses de l'IBEX 35 (10 de febrer de 2015)
Abertis
Infraestructuras
Amadeus Bankia Enagás Gas Natural Indra Sistemas Red Eléctrica
Corporación
Acciona Arcelor
Mittal
Bankinter Endesa Grifols MAPFRE Repsol
Acerinox Banco
Popular
Español
Banco Bilbao
Vizcaya
Argentaria
Fomento de
Construccione
s y Contratas
International
Airlines Group
Mediaset
España
Comunicación
Sacyr
Actividades de
Construcción y
Servicios
Banco de
Sabadell
CaixaBank Ferrovial Iberdrola MERLIN
Properties
Técnicas
Reunidas
AENA Banco
Santander
DIA
(Distribuidora
Internacional de
Alimentación)
Gamesa
Corporación
Tecnológica
Inditex OHL Obrascón
Huarte Lain
Telefónica

43. Un centre de distribució és una infraestructura logística on
s'emmagatzemen els productes que posteriorment seran
distribuïts. Es caracteritzen pel fet de ser un complex sistema
automatitzat on el disseny de l'espai, l'organització i la
incorporació de la tecnologia permeten una ràpida i eficient
distribució de les mercaderies.
Tota la producció, independentment del lloc on s'hagi fabricat, es
rep als centres logístics per ser distribuïda arreu del món.
Un sistema logístic eficient s'ha de basar en aplicacions
informàtiques que permetin la recepció de la comanda al centre
de distribució i fer-ne, en poc temps, el lliurament.

44. Inditex és un dels grups de distribució de moda més importants
del món, que va néixer el 1963 com una fàbrica de roba femenina.
Actualment, aquesta empresa de moda disposa de vuit formats
comercials amb més de 6460 botigues a 88 mercats dels cinc
continents i està integrada per més de 128000 professionals (de
130 nacionalitats i 45 idiomes de treball).
El 1975 es va obrir la primera botiga Zara. A partir del final dels
anys vuitanta es va iniciar la seva expansió internacional amb
altres marques de moda (Pull&Bear, Massimo Dutti, Bershka,
Stradivarius, Oysho, Zara Home i Uterqüe).
Un eficient sistema logístic radicat a Espanya porta a totes les
botigues del grup productes nous dos cops per setmana, cosa que
permet mantenir inalterable l'objectiu d'oferir moda als clients
dels cinc continents.
Presència internacional del grup Inditex

45. L'objectiu de les empreses és ser competitives i obtenir beneficis.
Per a això, algunes trien països on la mà d'obra és abundant i més
barata i on les condicions els són avantatjoses (impostos baixos,
molta permissivitat en les instal·lacions o poc control sobre els
residus).
Aquesta situació pot conduir a l'explotació laboral dels
treballadors, quan no hi ha una legislació que els protegeixi.

46. Al nord de Mèxic, molt a prop de la frontera amb els Estats Units, ha
esdevingut molt important la instal·lació de maquiladores.
Les maquiladores són indústries en les quals s'acoblen peces importades
que, després, són reexportades. Es dediquen principalment al muntatge,
és a dir, a l'etapa que requereix un cost de mà d'obra molt baix.
La majoria dels treballadors són obrers no qualificats que reben salaris
mínims i que sovint treballen en pèssimes condicions.
Els principals sectors industrials són l'electrònica (components per a
ordinadors, televisors, etc.) i l'automoció (peces d'automòbils).
Aquesta forma d'industrialització està escassament integrada amb la
resta de l'economia del país (utilitza molt pocs materials locals) i tan sols
afavoreix les regions que reben inversions directes del mercat mundial.
D'altra banda, el principal factor d'atracció, que és el baix cost de la mà
d'obra, s'aguanta per un fil quan la presència cada vegada més estesa de
la robotització rebaixa encara més els costos.

47. L'Índia és un dels països amb una taxa més baixa de participació
laboral femenina. Les poques dones que treballen ho fan en
sectors econòmics molt precaris.
Un d'aquests sectors és l'extracció manual de substàncies
químiques a partir d'algues marines (bàsicament per elaborar
cosmètics). Aquesta feina la duen a terme dones de les zones
costaneres del país. És una bona alternativa a la pesca,
considerada una activitat problemàtica per a elles, ja que les dones
són també les responsables de criar els fills, recollir llenya i portar
aigua a la llar.
Altres exemples de demanda de treball femení són la fabricació
manual de cigarrets, coneguda per les miserables condicions
laborals, i la indústria tèxtil, que ocupa un elevadíssim nombre de
treballadores índies i mou al voltant de 45000 milions de dòlars
cada any.

48. El col·lectiu tèxtil és un altre sector que també es caracteritza per
les precàries condicions de treball (jornades inacabables,
discriminació per casta, hores extres forçades, salaris ínfims,
condicions sanitàries pèssimes...). Aquest col·lectiu s'ha mobilitzat
per exigir que el salari mínim femení s'equipari amb el dels homes.

49. A prop de Manila hi ha Smokey Mountain, on existien uns 200 forns de
carbó. Estaven actius les 24 hores del dia i al voltant seu hi vivien unes
2000 famílies. Cada sac de carbó es podia vendre per uns 400 pesos (7
euros).
Per treballar als forns, les famílies acostumaven a recórrer a la mà d'obra
extra i barata dels nens de Smokey Mountain. La feina depenia de l'edat:
els més petits (no més de vuit o nou anys) anaven de forn en forn,
carregats amb sacs que omplien amb claus, frontisses, cargols, petites
peces, etc., i amb això aconseguien treure una mica menys d'un dòlar
per sac.
A mesura que els nens creixien, els treballs s'endurien. Havien de netejar
els forns, però abans necessitaven refredar el terra i per a això havien de
fer continus viatges al mar carregats amb galledes d'aigua.
La vida als forns provocava moltes malalties infeccioses i respiratòries
que reduïen l'esperança de vida a 40 anys.

50. Des que es va crear el 1919, un dels objectius de l'Organització
Internacional del Treball (OIT) ha estat l'adopció de les normes
internacionals del treball per part dels Estats membres i el control
de la seva aplicació.
Els Estats membres de l'OIT tenen algunes obligacions,
especialment aplicar les normes adoptades a escala internacional,
presentar periòdicament les memòries sobre les mesures
adoptades i recollir les reclamacions o queixes adreçades al
Consell d'Administració.
L'OIT té una estructura tripartida, en la qual participen
organitzacions d'empresaris, de treballadors i de governs.

51. L'OCDE, fundada el 1961, agrupa 34 països membres i té per missió
promoure polítiques que millorin el benestar econòmic i social de
les persones d'arreu del món.
A més a més, ofereix un fòrum on els governs poden treballar
conjuntament per compartir experiències i cercar solucions als
problemes comuns.
L'OCDE treballa per entendre què produeix el canvi econòmic,
social i ambiental, i mesurar la productivitat i els intercanvis
comercials i d'inversió.
Així mateix, analitza i compara dades per fer pronòstics de
tendències, i fixa estàndards internacionals en temes de polítiques
públiques.

52. La petroquímica es dedica a obtenir derivats químics del petroli i
dels gasos associats.
Els productes petroquímics inclouen totes les substàncies
químiques que se'n deriven. Es fabriquen a partir d'un nombre
reduït d'hidrocarburs, entre els quals hi ha el metà, l'età, el propà,
el butà i els aromàtics derivats del benzè.

53. El sector de la indústria petroquímica forma una de les xarxes
industrials més complexes, per la diversitat de matèries primeres
que utilitza i pels productes que fabrica.
La complexitat de la indústria petroquímica afavoreix el
desenvolupament de grans empreses de caràcter multinacional,
capaces d'aportar grans inversions de capital per a les
instal·lacions i per a les tasques de recerca i innovació.

54. Les refineries de petroli funcionen les 24 hores del dia per convertir el
cru en derivats útils.
El petroli se separa en diverses fraccions que es fan servir per a finalitats
diferents.
Algunes fraccions requereixen sotmetre's a tractaments tèrmics i
químics per convertir-se en productes comercialitzables.
El procés petroquímic comença amb la destil·lació. Un dels productes
que se n'obtenen és la nafta, que és la matèria primera per a la
fabricació de productes bàsics de la petroquímica, com les olefines (etilè,
propilè, butadiè…), i els aromàtics (gasolines).
La fabricació d'aquests productes ha donat origen a la gegantina
indústria petroquímica, que produeix: alcohols, detergents, cautxú
sintètic, glicerina, fertilitzants, sofre, dissolvents i altres matèries
primeres.
Amb aquests productes es fabriquen medicaments, niló, plàstics,
pintures, polièsters, additius i complements alimentaris, tints o materials
aïllants, entre d'altres.

55. Productes químics i les seves aplicacions

56. L'AEQT es va constituir l'any 1977 amb l'objectiu de representar el
conjunt del sector químic, agrupar les empreses químiques més
competitives del sud d'Europa, liderar un grup de referència
mundial i contribuir al desenvolupament sostenible del territori.
Segons dades del 2014, el sector químic espanyol està format per
més de 3000 empreses, amb una xifra de negoci de 55000 milions
d'euros, i genera l'11% del PIB, amb més de 500000 llocs de treball
directes i indirectes.
Aquesta entitat està formada per empreses de producció,
companyies auxiliars (productores d'energia,
emmagatzematge…) o complementàries (gestió de residus…) i
empreses de serveis del sector.
Els objectius de l'AEQT són:
1. Impulsar la sostenibilitat i la competitivitat dels polígons químics com a
dinamitzadors econòmics.
2. Impulsar el creixement afavorint noves inversions.
3. Promoure la innovació per mitjà del desenvolupament de nous productes i
processos (R+D+i).
4. Enfortir la comunicació per millorar la imatge i les relacions de la indústria
química.
5. Impulsar la constitució del grup d'empreses químiques i consolidar-lo
Asociación Empresarial Química de Tarragona (AEQT).

57. Per als veïns dels municipis propers als dos polígons petroquímics de Tarragona,
emergència química hauria de ser sinònim de confinament. El pla d'emergència del sector
químic ha intentat inculcar a la població com ha d'actuar en cas d'accident (explosió,
incendi o núvol tòxic).
Ni pensar a agafar el cotxe i fugir, el que toca és confinar-se a casa, tancar portes i finestres
i esperar a rebre instruccions dels mitjans de comunicació. A les escoles i els barris pròxims
a la petroquímica periòdicament es fan simulacres. Però molts veïns admeten que el primer
que farien és sortir corrents juntament amb els seus éssers estimats.
L'any 1987, les carreteres van quedar col·lapsades per la fugida massiva de veïns presos de
pànic. Què passaria ara? Una de les veus més autoritzades assegura que els únics que
actuarien de manera correcta serien alumnes i professors, que sí que romandrien tancats a
l'escola.
Esteve GIRALT: "La (in)cultura del risc químic", La Vanguardia, 13/02/2015 (reelaborat).