Relat de Llorenç de Villalonga

1. L’ovella
El saló s'obria sobre un jardí ombrívol, antany rioler i avui encaixonat entre
construccions altíssimes que ocultaven el sol. L'Ajuntament pretenia protegir el vell barri
catedralici, però la protecció era només verbal. El progrés no pot aturar-se, i progrés era
aixecar edificis de sis pisos a carrerons medievals de menys de quatre metres d’amplària.
La premsa, és clar, es lamentava per allò de la pol·lució i del caràcter, però el destí seguia
el seu curs...
Enfront del mirall d'una consola daurada, la senyora de la casa, vestida d'un color
pàl·lid; s'assajava una pamela negra ornada de miosotis, indument que tant podia ésser
de l'última moda com evocar la de mig segle endarrere, quan la reina d'Espanya assistia
a les carreres d'Aranjuez. L'espòs, jaenvellit, la contemplava amb nostàlgia. Es
disposaven a assistir a un te de molts de fums. «Hortènsia és encara bella - deia-, i té
una distinció que mai no tindrà la nostra nora.»
El seu fill s'havia casat feia poc amb la primogènita d'un mercader groller i de
passat tèrbol. «Nosaltres - pensava Hortènsia - som igual que aqueix senyor. Ell ven
camisetes i nosaltres venem el nostre llinatge.» No volia invocar ni tan sols una passió
amorosa. El nuvi.no estava enamorat d'aquella noia, sinó dels cabals del sogre.
Hortènsia era animosa i no pretenia emmascarar la realitat. Estaven acabant-se tantes
coses a Europa... I pujaren al seu Cadillac vell, molt tronat, però encara amb xofer i
conducció exterior.
El cotxe rodava per l'autopista asfaltada. Havien sortit del centre de la ciutat i
travessaven paratges on, altre temps, l'emperador August establí el campament de
Vindobona per defensar les fronteres de l'imperi, amenaçades pels bàrbars. La
primavera esmaltava les prades de floretes, però el bell Danubi blau, que encara era
bell, ja no era blau. Les indústries embrutaven les aigües i contaminaven l'atmosfera. La
paraula pol·lució començava a alarmar. Precisament aquells dies es reuniria a Viena un
Congrés internacional per estudiar el desenvolupament de l'expansió tècnica en les
seves relacions amb els factors negatius que l'acompanyen. Lévi-Strauss s'havia
preguntat, anys enrera, si el progrés arribaria a servir només per a neutralitzar els
inconvenients que ell mateix ocasiona. L'assumpte preocupava ja seriosament, i molts
assenyalaven el terrible dilema de retornar a un món més simple, o continuar endavant
i engolfar-se en un món cada cop més tècnic però inhabitable.
El cotxe s'internava ara per uns bulevards de gratacels al·lucinants; ja vells,
construïts no feia dos lustres, quan la ciutat clàssica s'havia americanitzat bastint ruscs
d'abelles, lloriguers de talp i gàbies d'acer; un infern funcional ideat per Le Corbusier.
Una eixampla que feia plorar.
Aquelles barriades inacabables s'acabaren a la fi cedint el pas als suburbis dels
bidonville: barraques confeccionades amb restes d'autos i llaunes, de les quals sorgien
antenes de televisió destinades, entre anuncis i propagandes, a entronitzar l'Estupidesa.
Sense tals detalls, els Estats potser no les haurien declarades habitables, perquè
interessava que les masses creguessin en la panacea de l'Era Tecnològica. En el món

2. sempre havia existit misèria; però es pretenia de fer creure que érem opulents perquè
posseíem el que no necessitàvem, tot i que manquèssim de les coses necessàries.
Almenys així ho veia Hortènsia: era una veritable fal·làcia.
- Oh, mira, Esteve...
Una ovella havia saltat la valla de l’autopista i era morta, tota plena de sang, sobre
l'asfalt. Era estrany que hagués fet bolcar el cotxe que l’havia atropellada. Pocs segons
després, conegueren el desenllaç. Els guàrdies de trànsit feien senyes, i el xofer amainà
la marxa. El cotxe que acabava d'atropellar l’ovella, i que anava a més de cent per hora,
havia perdut el control xocant a un i altre costat de la valla fins a estavellar-se contra un
altre cotxe que, a la fi, s'estavellà sota un camió.
Els tres vehicles cremaven junts a una mateixa foguera, i els guàrdies, impossibilitats
d’acostar-s'hi, treien quaderns i bolígrafs, no per enllestir, com Neró, un cant davant
Roma flamejant, sinó per apuntar l'hora, el quilòmetre de la ruta, l’altura de les flames
i discutir qui n'havia estat el culpable, per acabar admetent que el culpable era una de
les criatures més bondadoses de la Creació, que figura a l'Evangeli com a símbol de la
pau, que no podia esser multada perquè res no posseïa, perquè era morta: una ovella
candorosa.
I sota aquells auguris d' irresponsabilitat i de tragèdia; arribaren al palauet voltat de
flors i papallones on els esperava una tassa de te xinès.
La vetllada discorregué en amable conversa: es digueren moltes beneitures.
Llorenç de Villalonga