Relat de Sergi Pàmies

1. A nivell de croissant
Sempre esmorza el mateix: un cafè amb llet i dos croissants. No comprèn com pot
haver-hi gent capaç de prendre un parell d'ous ferrats amb bacon, una cervesa i una copa
de conyac. Tampoc no entén els que es conformen amb un préssec, amb un got de llet o
amb un iogurt. Si un dia, per accident, s'han acabat els croissants o no funciona la cafetera,
res no li surt bé. Sembla com si una maledicció li caigués al damunt amb ganes d'enfonsar-
lo. Avui, però, no és un d'aquests dies. Ha comprat el diari i s'ha assegut a la taula de
sempre. No ha demanat res perquè els cambrers el coneixen i saben el que vol. L'hi porten:
una safata rodona, amb una tassa al centre, fumejant. En un plat, sobre un tovalló de paper,
un parell de croissants, tous, acabats de fer. Com sempre, el sorprèn l'olor. Doblega el
diari per la pàgina cultural. Trenca el cantó de la bossa de sucre, l'inclina i n'aboca el
contingut movent la ma en espiral. El sucre forada l'escuma i s'enfonsa al caure com un
home en un banc de sorres movents. Amb la cullera, remena sense pressa. Després, trenca
una banya del primer croissant. La suca. Acosta la boca a la tassa i mossega la banya,
lentament. Una gota de cafè li rellisca pel mentó. Abans que li baixi pel coll, l'eixuga amb
el tovalló. Repeteix l'operació per la segona banya. La troba més bona que no la primera.
Pensa que aquest és, precisament, l'encant dels croissants. Una cuixa de pollastre té el
mateix gust que l'altra cuixa del mateix pollastre, però les banyes d'un croissant són
sempre diferents. Torna a remenar i mira les bombolles que suren, com pigues, a la
superfície. Comença el segon croissant mentre llegeix que Franco Battiato no serà
processat per pederàstia. Suca la banya però li rellisca d'entre els dits i desapareix al cafè
esquitxant la taula. Deixa el diari. Amb la cullera, intenta recuperar-la, però no la troba.
No ho entén. Novament clava la cullera esperant topar-se amb la banya, però només
rescata un grumoll espès de sucre. Inquiet, s'empassa el cafè amb llet. La banya no hi és.
Per un moment, pensa que és víctima d'un joc de mans del cambrer, d'una tassa amb doble
fons, d'un forat a la taula. Demana un altre cafè amb llet. El cambrer es sorprèn però l’hi
prepara. Mentre espera, mira el que queda de croissant amb desconfiança, com si fos un
fòssil misteriós i indesxifrable. Li porten l'altra tassa. Hi aboca el sucre i espera uns
segons, amb la banya a la mà. Quan la suca, el líquid vessa. Somriu. Sempre ha intentat
enganyar el principi d'Arquímedes. Mai no ha vist gaire clar que tot cos submergit en un
fluid hagi de ser afectat per una força ascensional igual al pes del fluid desallotjat. Malgrat
que la practica li demostri invariablement que sí, que és cert. Deixa caure la banya i
espera: després de capbussar-se, no sura. Beu el cafè a cullerades, endevinant que, quan

2. acabi no quedarà rastre de la banya. Efectivament. Somriu però, en realitat, està
horroritzat. No és la mateixa sensació que quan descobreix que ja no queda paper de
wàter, però s'hi assembla bastant. S'aixeca. Paga mentre els cambrers el miren sense
entendre per què ha demanat dos cafès amb llet en comptes d’un. Quan surt, encara ho
comenten.
De camí a la feina, se li punxa una roda. Ha d'avisar la grua perquè no en té cap
de recanvi. Fa tard a una reunió de secretaris adjunts del ministeri i ha d'inventar una
excusa que no convenç ningú. No entén la major part dels plans, projectes i propostes que
ballen damunt la taula. Constantment, repeteix l'escena dels croissants. Tampoc no
l'entén. Encara que suposi que eren fets d'una substància que es fon si és submergida en
un líquid a determinada temperatura. És un disbarat. Dina poc, sense participar en la
conversa dels col·legues que trafiquen amb rumors, insults, calúmnies i bromes de mal
gust. A la tarda, procura no pensar en l'esmorzar. Despatxa metòdicament una colla
d'afers pendents. Abans de tornar a casa, passa pel rellotger per canviar la corretja del
seu Citizen. Compra croquetes congelades, una barra de quart, un pot de maonesa, una
llauna de pèsols i un esprai d'escuma d'afaitar. Ho deixa tot sobre la taula de la cuina.
Mentre es treu la gavardina, badalla. Posa música. Truca a casa dels pares per dir-los que
el diumenge hi anirà a dinar. Que portarà les postres. Obre l'aixeta de la banyera i es
desvesteix davant del mirall. S'ha engreixat. Ara, pensa, desallotjarà més líquid que no
quan era prim. Posa el peu a l'aigua i resisteix la calor. S'estira. Agafa aire i es capbussa.
Infla les galtes i tanca els ulls. Els timpans li ressonen com la pell d'un tambor. L'esquena
li rellisca per la banyera. «Ja n'hi ha prou», pensa. Fa el gest de treure els braços però sent
com la distància que el separa de la superfície creix vertiginosament. Obre els ulls.
Encara que borrosa, reconeix una taca lluminosa que s'allunya, ampla com un llac. Quan
vol cridar, els pulmons se li omplen de líquid, com una resclosa. Sap que no s'ha fos,
perquè fondre's voldria dir desintegrar-se i ell conserva, aparentment, els braços, les
cames, els pèls i les cicatrius, encara que reduïts a la més mínima expressió. S'ofega.
Durant un instant, belluga frenèticament el que, fins fa un moment, era un cos de metre
vuitanta. S'adona que, a part de ser inútil, ja no li queden forces. Immòbil però conscient,
dedueix que ha mort. S'alegra que els morts no surin i, sobretot, que puguin pensar.
Mentre baixa pel desaigüe (com per un tobogan de Disneylàndia) pensa que, si fos viu,
li agradaria somriure i descobrir per quin desaigüe han fugit els croissants.
Sergi Pàmies