1. Article publicat al butlletí d’Inf@ncia núm. 5 – Desembre de 2006
La finestra
Viure al CRAE Minerva
Les noves instal·lacions estan pensades i dissenyades per facilitar el control i la
intervenció de l’equip educatiu vers els vint infants i adolescents que pot acollir, tot
garantint una dinàmica quotidiana relaxada i confortable. Aquestes instal·lacions
estan encabides harmoniosament i discretament dins de l’estructura física del carrer
i del barri i no es diferencien de la resta de finques, pisos i locals existents, de
manera que no són gaire diferents de l’estil al qual estan acostumats els infants i els
adolescents i es procura evitar una diferenciació entre estils socioeconòmics. El que
pretenem és crear un context d’ajuda no excessivament diferenciat de la seva
realitat i oferir i destacar el valor de pertànyer a un lloc per als infants i els
adolescents des del qual puguin construir un futur encabit en la seva realitat cultural,
social i econòmica. Perquè això sigui possible entenem que és necessari pensar
també en el marc en el qual s’esdevé la intervenció educativa, destacant el paper
que té la tradició, la rutina i els detalls de l’organització. Estem convençuts que la
millor manera de descobrir alguna cosa sobre aquests infants i adolescents és viure
amb ells dins el marc d’un grup.
Per assolir-ho hem de posar èmfasi en tres aspectes primordials:
• La infraestructura (ja comentada abans).
• La gestió i l’organització de la vida quotidiana.
• L’organització i les funcions de l’equip educatiu.
Quant a la gestió i l’organització de la vida quotidiana, partim de la idea abans
expressada: l’equip ha de compartir el màxim de temps possible amb els infants i els
adolescents. És per això que tots conflueixen junts en espais d’alta intensitat
educativa (àpats, sobretaules, vespres…). Aquests espais d’alta intensitat de
convivència ens proporcionen l’oportunitat d’explotar els esdeveniments de la vida
quotidiana, per descobrir amb l’infant o l’adolescent per què es comporta com es
comporta. Així, tots els infants i els adolescents esmorzen junts i a la mateixa hora,
com també els fem retornar al migdia per dinar i tornen a agrupar-se a partir de la
tarda-vespre per dutxar-se, sopar i gaudir del temps previ a anar a dormir. Aquests
espais permeten exercir el control i el seguiment diari de l’infant i l’adolescent. Ens
ajuda a saber interpretar quin és el seu moment i aprofundir en les seves vivències,
emocions i pensaments.
En concret, l’eina que vehicula la vida quotidiana és la normativa, que ha de ser prou
flexible i adaptable als moments del grup, però igual i de compliment obligat per a
tothom. De fet, s’intenta destacar l’aspecte més de relació i d’interactuació entre el
grup i l’equip per facilitar l’establiment del vincle, imprescindible per poder exercir
una bona tasca educativa. Aquesta premissa només es compleix tenint en compte
un factor fonamental: com s’organitza l’equip educatiu.Des del CRAE Minerva creiem
necessari estructurar els horaris de l’equip educatiu de forma que facilitin
l’establiment del vincle entre els infants i els adolescents.
1

2. Hi ha dos aspectes que voldríem destacar. El primer és la incapacitat dels infants i
els adolescents per funcionar davant de situacions noves, entenent que constitueix
per si mateix un risc. Tenim present, com hem dit abans, el paper important que té la
rutina al centre, perquè minimitza l’ansietat i els comportaments “fora de lloc” davant
d’una situació nova. Entenem que és després d’un contacte repetit i gradual
d’aquestes experiències, quan desapareix la situació nova o estranya i es redueix el
nivell d’inseguretat, por i ansietat.
És per això que l’equip educatiu està estructurat en horaris horitzontals i de caire fix.
No s’apliquen els torns rotatius, ja que els infants i els adolescents s’aferren millor a
una estructura d’activitat horària ben definida i planificada. De retruc, aquesta
organització permet delimitar bé les funcions de l’equip educatiu i per extensió les
seves responsabilitats. El segon aspecte és que aquest tipus d’organització no tan
sols facilita el vincle i rebaixa el nivell d’ansietat dels infants i els adolescents, sinó
que, a més, garanteix per extensió a l’equip educatiu la possibilitat d’organitzar-se
pel que fa a la seva vida personal. Consisteix bàsicament a vetllar també pel dasc de
l’equip educatiu. Aquest marc permet avaluar constantment i planificar la tasca
educativa, creant aquests espais d’anàlisi i de planificació de forma explícita. Per
últim, l’equip educatiu ha d’assumir la responsabilitat de la intervenció educativa i
veure’s reconegut en la tasca que fa i sentir-se cada membre part de l’equip.
Pel que fa a les funcions de l’equip educatiu, entenem que el primer objectiu en
relació amb els infants i els adolescents ha de versar sobre dos aspectes bàsics: el
primer, conèixer el màxim d’ell i el segon oferir-li un marc normatiu contenidor per
avaluar-ne el grau d’adaptabilitat.
El compliment de la normativa i la seva acceptació té per objectiu normalitzar i
integrar l’infant i l’adolescent en els diferents recursos de formació, laborals, de
lleure, etc. que se li ofereixen seguint les seves regles. Sovint els infants i els
adolescents mostren un procés de socialització incomplet que els porta a un nivell
d’integració social baix o nul. L’exigència quant al compliment de la normativa pretén
l’adquisició, per part d’aquest, de les pautes, els codis culturals i el sistema de valors
que regeixen una societat. Per tant, amb aquesta exigència pretenem que sigui
capaç de respectar-se ell mateix, els altres, respectar la institució i, per extensió,
l’entorn que l’envolta. Aquest marc ens servirà com a inici per assolir l’objectiu que
pretenem: que siguin capaços de controlar la seva vida, fer-los lliures, responsables i
conscients de la seva realitat per aconseguir un equilibri que els permeti créixer amb
una relació òptima amb l’entorn.
Des del CRAE, però, creiem en la vulnerabilitat de l’educand. És a dir, creiem
fermament en les seves capacitats i en la necessitat de la implicació de l’equip
educatiu en tant que dirigeix la vida dels infants i els adolescents. Dirigir la seva vida
es refereix al coneixement de la seva història, del seu present, posant en joc la
capacitat tècnica de l’educador per intervenir en la potenciació de les seves
capacitats. I, independentment de les manifestacions del comportament de l’infant o
l’adolescent, cal acceptar-lo de forma incondicional, sense jutjar-lo, per tal de
construir un vincle que servirà com a instrument per al treball educatiu.
Aquesta acceptació incondicional és indispensable, ja que la posició de l’equip
educatiu en relació amb un infant o adolescent condicionarà la definició posterior del
2

3. treball educatiu que se’n desprengui. A vegades, però, la manifestació del
comportament dels infants i els adolescents genera un cert neguit a l’equip educatiu,
ja que es posen de manifest les dificultats del mateix equip per a poder-hi intervenir,
esdevenint fonamental poder-ho treballar per garantir una atenció de qualitat.
Entenem, doncs, el vincle com a instrument que ens permet construir una relació
d’ajuda.
En què creiem que consisteix aquesta ajuda?
Bàsicament a reconstruir els recursos de relació que li manquen amb l’entorn i amb
si mateix. Quan els infants i els adolescents tenen la consciència i el convenciment
que poden dirigir el seu propi destí amb responsabilitat, significa que hem assolit el
que preteníem. Destaquem el tema de la consciència com a element indispensable
per al treball amb infants i adolescents. Involucrar-los en el treball provoca la presa
de consciència per a elaborar qualsevol èxit o fracàs en el seu procés. Per això
tenim present sempre la voluntat de l’infant i l’adolescent, hem de saber que és el
que volen fer, ha d’haver-hi una intenció clara i definida. L’equip educatiu té la funció
clara de pensar què cal oferir-los, de creure i confiar en les seves capacitats tot
positivant el que tinguin, encara que sigui poc.
Com treballem tot això?
Hi intervenim mitjançant objectius de caire general i individual, ja que, sense
objectius, la tasca educativa no té sentit. Abans d’intervenir-hi cal pensar, i això no
és qualsevol cosa. L’equip educatiu no pot mantenir actituds errònees corresponents
a situacions prèvies de la vida dels infants i els adolescents, i que han estat factors
responsables de la creació del patró de comportament pertorbat. No es poden
organitzar ni planificar activitats educatives sense tenir clar cap a on les orientem o
dirigim, és a dir, sense saber quin objectiu perseguim amb aquestes. Per assolir els
objectius, l’educador ha de disposar d’un alt grau de maduresa personal, ja que ha
de ser capaç de crear una vida acollidora en què cada infant adolescent sigui
acceptat, ha de crear un lloc de vida per a ell. Pel que fa als objectius, diferenciem
aquells que fan referència al medi en el qual estan inserits fent un seguiment de la
resta dels grups socials que constitueixen el seu entorn social, així com amb la
família i els que fan referència al subjecte que tenen a veure amb la millora de la
capacitat de relació amb si mateix.
L’especificació dels objectius individuals és la quarta fase de tot el procés
d’intervenció. Prèvia a aquesta, cal recollir les dades, acceptar incondicionalment
l’infant i l’adolescent i observar-lo en el marc de la vida quotidiana. Per continuar en
la fase que considerem més llarga, que és la d’encarrilament en la qual pretenem
desenvolupar alternatives de comportament que siguin socialment desitjables dins i
fora del CRAE. No és tan important el canvi de conducta com l’actitud que sosté
aquestes conductes, reforçant els èxits aconseguits en etapes anteriors, involucrant
l’infant i l’adolescent de forma activa, sent capaç d’analitzar els mòbils del seu
comportament. Aquest procés forma part de l’etapa d’afiançament en la qual es
pretén que l’infant i l’adolescent de forma activa participi tant de la programació del
seu present com de la planificació del seu futur.
3

4. Tenim el convenciment que el CRAE és un recurs especialitzat que ha de redefinir-
se constantment. D’una banda, és necessari establir un marc que reguli clarament la
vida quotidiana, i, d’una altra, ha de ser prou flexible per adaptar-se a les necessitats
canviants amb les quals arriben els infants i els adolescents. És, doncs, necessari
entendre que per a cada un dels infants i els adolescents, la funció que té el CRAE
és diferent, va més enllà de la que se’ns atribueix per legislació. Només així la nostra
intervenció pot tenir èxit.
4