1. La Llibertat: Ficció o Realitat?
Pot ser que sigui un dels conceptes més abstractes que existeixen ja que
cadascú troba una forma diferent de llibertat, ja sigui inspirat per ensenyaments
externs a ells mateixos, o per l’aprenentatge i vivències pròpies d’una vida marcada de
forma molt notable per el lloc en el món que li ha tocat viure.
Durant moltes generacions s’ha plantejat la veritat sobre la llibertat, sense
poder disposar avui en dia d’un apropament amb una base sòlida sobre la seva
naturalesa. El debat que es planteja quan només es pronuncia el terme llibertat, és tan
gran i ple de camins, que només es podria comparar amb el plaer que atorga el viure
dins d’ella.
Segur que el pas dels anys ens ha ofert innombrables definicions o
característiques molt atraients sobre el que és la llibertat o , en definitiva, sobre qui és
lliure. Si a la seva existència he de referir-me, diria que cadascú és tan lliure com el seu
cor s’ho proposi, sent cada persona salvador o esclau de si mateix.
Crec també que es podrien distingir alguns tipus de llibertats, ja que el terme
llibertat es tan tremendament ampli que seria impossible d’arribar a la seva totalitat, i
això és algo que sí arribo a comprendre dins meu. Distingeixo entre una llibertat física
i una altra mental o de pensament, ja que considero molt diferent la llibertat de poder
recórrer camins, que la de tenir elecció sobre quin d’ells escollir... Detalls com aquests
son tractats de forma igualitària i la veritat és que no hi ha coses tan diferents.
El que sí necessita qualsevol persona, sigui de la classe que sigui, és llibertat
interna. Sentir dintre teu que fas el que realment sents, dir sobre alguna cosa allò que
opines, sense que la por al fracàs ofegui la teva veu interior. De qualsevol forma, fins i
tot la llibertat té límits; marcat com una frontera imbatible, no és més que la llibertat
aliena, aquella que qualsevol altre ésser exigeix per a si, aquella que des de l’alba dels
temps ens ha portat a increïbles bogeries, aquella que tan ens dóna i tan ens roba...
La relativitat sobre aquest terme és aclaparant. Algú pot creure haver arribat a
la llibertat, sentir-se aliè a qualsevol lligadura, i potser a ulls dels demès, és només algú
que no coneix la veritat. Potser, pot ser que es trobi la llibertat dins del cor d’un
ignorant en igual mesura que en el més gran dels savis, però el que sí que està clar és
que no s’arribarà a saber qui en el major dels seus dies, va trobar la llibertat.
Algunes societats ni tan sols oloren la frescor de la llibertat, tot just poden
veure-la de lluny, com si d’una estrella fugaç es tractés, sempre distant i per camins
incerts. Ningú nascut sota la lluna d’aquestes societats, comprendrà de la mateixa
manera en que altres sí poden fer-ho, el seu sabor, la llum que desprenen els ulls
lliures. Nascuts sota el so de batalles sense sentit, o en paratges desolats per la
Naturalesa, mostren com es pot lluitar per alguna cosa fictícia (per a ells) com la
llibertat, ja que el món, no atorga els mateixos privilegis a tots, i apura la sort de cada
individu de forma indefectible.
Difícil s’ha tornat esquivar la unificació d’aspectes quan el complex món de “la majoria”
ho absorbeix tot.

2. Quina gran forma d’aprenentatge és veure el valor de les coses entre algú que
ho veu normal i altres que només per escoltar, tan sols una brisa, tan sols un
xiuxiueig... són capaços de lluitar.
En veritat, no sabria apreciar la proporció de ficció o de realitat que existeix en
el món (en el seu sentit més ampli), però crec que sí deu existir les dos parts, al igual
que la nit i el dia, ja que el total aproximament a un lloc comporta la seva pèrdua de
valor. La naturalesa humana ens proposa de manera infrangible que el que ens sembla
meravellós, allò pel que més s’ha lluitat per aconseguir, just allò que més arribem a
desitjar; desprès ho anem perdent, allunyant-ho de nosaltres, i lo que abans era una
increïble unió com si d’alguna cosa d’origen magnètic es tractés, es va convertint amb
ajuda del temps, en poc més que un record, algo que recordem i amb prou feines creiem
que alguna vegada va formar part de nosaltres. La lluita permanent per veure la seva
veracitat és el que fa gran al que la troba, és el que fa gran el buscar-la.
Pot ser ficció o pot ser realitat, pots tenir-la però desprès perdre-la, pots
buscar-la i no trobar-la o trobar-la de cop, però el que no pots fer és negar-te el
privilegi de viure-la si alguna vegada la vas sentir o d’arrabassar-la si alguna vegada la
vas percebre.