1. La Llibertat: Ficció o Realitat?
Pot ser que sigui un dels conceptes més abstractes que existeixen ja que cadascú troba una
forma diferent de llibertat, ja sigui inspirat per ensenyaments externs a ells mateixos, o per
l’aprenentatge i vivències pròpies d’una vida marcada de forma molt notable per el lloc en el món
que li ha tocat viure.
Durant moltes generacions s’ha plantejat la veritat sobre la llibertat, sense poder disposar
avui en dia d’un apropament amb una base sòlida sobre la seva naturalesa. El debat que es planteja
quan només es pronuncia el terme llibertat, és tan gran i ple de camins, que només es podria
comparar amb el plaer que atorga el viure dins d’ella.
Segur que el pas dels anys ens ha ofert innombrables definicions o característiques molt
atraients sobre el que és la llibertat o , en definitiva, sobre qui és lliure. Si a la seva existència he
de referir-me, diria que cadascú és tan lliure com el seu cor s’ho proposi, sent cada persona
salvador o esclau de si mateix.
Crec també que es podrien distingir alguns tipus de llibertats, ja que el terme llibertat es
tan tremendament ampli que seria impossible d’arribar a la seva totalitat, i això és algo que sí
arribo a comprendre dins meu. Distingeixo entre una llibertat física i una altra mental o de
pensament, ja que considero molt diferent la llibertat de poder recórrer camins, que la de tenir
elecció sobre quin d’ells escollir... Detalls com aquests son tractats de forma igualitària i la veritat
és que no hi ha coses tan diferents.
El que sí necessita qualsevol persona, sigui de la classe que sigui, és llibertat interna.
Sentir dintre teu que fas el que realment sents, dir sobre alguna cosa allò que opines, sense que la
por al fracàs ofegui la teva veu interior. De qualsevol forma, fins i tot la llibertat té límits; marcat
com una frontera imbatible, no és més que la llibertat aliena, aquella que qualsevol altre ésser
exigeix per a si, aquella que des de l’alba dels temps ens ha portat a increïbles bogeries, aquella
que tan ens dóna i tan ens roba...
La relativitat sobre aquest terme és aclaparant. Algú pot creure haver arribat a la
llibertat, sentir-se aliè a qualsevol lligadura, i potser a ulls dels demès, és només algú que no
coneix la veritat. Potser, pot ser que es trobi la llibertat dins del cor d’un ignorant en igual
mesura que en el més gran dels savis, però el que sí que està clar és que no s’arribarà a saber qui
en el major dels seus dies, va trobar la llibertat.
Algunes societats ni tan sols oloren la frescor de la llibertat, tot just poden veure-la de
lluny, com si d’una estrella fugaç es tractés, sempre distant i per camins incerts. Ningú nascut sota
la lluna d’aquestes societats, comprendrà de la mateixa manera en que altres sí poden fer-ho, el
seu sabor, la llum que desprenen els ulls lliures. Nascuts sota el so de batalles sense sentit, o en
paratges desolats per la Naturalesa, mostren com es pot lluitar per alguna cosa fictícia (per a ells)
com la llibertat, ja que el món, no atorga els mateixos privilegis a tots, i apura la sort de cada
individu de forma indefectible.
Difícil s’ha tornat esquivar la unificació d’aspectes quan el complex món de “la majoria” ho
absorbeix tot.

2. Quina gran forma d’aprenentatge és veure el valor de les coses entre algú que ho veu
normal i altres que només per escoltar, tan sols una brisa, tan sols un xiuxiueig... són capaços de
lluitar.
En veritat, no sabria apreciar la proporció de ficció o de realitat que existeix en el món
(en el seu sentit més ampli), però crec que sí deu existir les dos parts, al igual que la nit i el dia, ja
que el total aproximament a un lloc comporta la seva pèrdua de valor. La naturalesa humana ens
proposa de manera infrangible que el que ens sembla meravellós, allò pel que més s’ha lluitat per
aconseguir, just allò que més arribem a desitjar; desprès ho anem perdent, allunyant-ho de
nosaltres, i lo que abans era una increïble unió com si d’alguna cosa d’origen magnètic es tractés,
es va convertint amb ajuda del temps, en poc més que un record, algo que recordem i amb prou
feines creiem que alguna vegada va formar part de nosaltres. La lluita permanent per veure la seva
veracitat és el que fa gran al que la troba, és el que fa gran el buscar-la.
Pot ser ficció o pot ser realitat, pots tenir-la però desprès perdre-la, pots buscar-la i no
trobar-la o trobar-la de cop, però el que no pots fer és negar-te el privilegi de viure-la si alguna
vegada la vas sentir o d’arrabassar-la si alguna vegada la vas percebre.