Lautaro

LAUTARO Montt Herebia
Religió 2012-2013
Santes Creus

MONESTIR DE SANTES CREUS
2012-13 Pàgina 2
Índex
Introducció:
L’Albareda de Santes Creus.........................................................3-7
La vida monàstica...........................................................7-10
Història:
Fundació......................................................................................11-12
Expansió.................................................................................12-17
Declivi....................................................................................17-18
Arquitectura:
Església................................................................................18-20
Tombes reials........................................................................20-22
Claustre gòtic........................................................................22-25
Dormitori..............................................................................25-25
Sala capitular........................................................................25-26
Palau reial............................................................................26-28
Opinió..............................................................................29-29

2012-13 Pàgina 3
El Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus és una
de les joies de l'art medieval català i està situat al poble de
Santes Creus, capital del municipi d'Aiguamúrcia (Alt Camp).
Actualment és l'únic monestir de la Ruta del Cister que no té
vida monàstica.
L'albereda de Santes Creus
L'albereda de Santes Creus es troba situada al municipi
d'Aiguamúrcia, just als peus del Monestir cistercenc de
Santes Creus, constitueix una de les poques representacions
mitjanament ben conservats de la vegetació de ribera a
Catalunya. Es tracta
d'una superfície de
12'5 hectàrees vora
el riu Gaià,
actualment inclosa
dins el PEIN . Es
troba situada a 280
metres sobre el nivell
del mar, sobre sòls
al·luvials amb un
bon drenatge, al El
marge esquerre del Gaià, riu que té una superfície de
conca hidrogràfica de 430 quilòmetres quadrats.
L'albereda està constituïda, botànicament parlant, per un
conjunt d'arbres que es disposen seguint les quantitats
Introducció

2012-13 Pàgina 4
d'aigua presents al sòl. Així torbaríem una
vegetació potencial constituïda per una salzeda a la mateixa
llera del riu, una albereda a la vora del Gaià i una omeda
més interior, on les disponibilitats hídriques són menors.
L'interès de l'albereda de Santes Creus rau en la importància
de l'estrat arbori i la seva distribució seguint paràmetres de
disponibilitat hídrica; malauradament l'estrat herbaci,
interessant en aquestes comunitats vegetals, és més aviat
pobre, a causa de la forta utilització d'aquest espais pels
humans. L'estudi de
l'estrat herbaci es pot
realitzar uns quants
quilòmetres aigües
avall, cap a Montferri,
on encara es
conserven petits
fragments de vegetació
de ribera constituïts
per omedes i alberedes
que mantenen amb certa puresa l'estrat herbaci, s'hi poden
estudiar les diferents espècies vegetals que hi ha i fer
transsectes de vegetació o bé inventaris de superfície
coneguda.
Tant l'albereda de Santes Creus com la resta d'alberedes que
es troben pel Gaià ofereixen un interessant ventall de
possibilitats amb les seves aplicacions didàctiques.
La proximitat del riu Gaià facilita també una àmplia gamma
d'activitats, principalment en el tema de vegetació, ecologia i
zoologia tant vertebrats com invertebrats. Com que es tracta
d'un curs típic de la Mediterrània s'hi donen tots els factors
geogràfics i geològics característics que il·lustren aquest
aspecte.
Actualment les institucions responsables del manteniment de
l'albereda han començat a posar mitjans a fi de conservar
aquest indret únic a Catalunya, que va fer decantar els
monjos de l'orde del Cister a instal·lar-se en aquesta zona fa
Vista del monestir i l’Albereda a l’actualitat

2012-13 Pàgina 5
prop de 900 anys, tal i com ho feren els monjos al populetum
(bosc d'àlbers, per tant albereda) de Vimbodí, que originà el
monestir de Poblet.
Tall esquemàtic de la disposició de les comunitats vegetals a l'albereda
Comunitats vegetals i flora
una salzeda de sarga (Saponario- Salicetum purpureae)
a la mateixa llera del riu, per tant en zona inundada. És
una comunitat molt dependent de l'aigua. És una zona
afectada per les riuades, les plantes tenen moltes arrels
i flexibilitat en el brancatge per evitar trencaments i no
impedir el pas de l'aigua, està molt enriquit en espècies
nitròfiles, que el mateix riu aporta. Espècies
característiques: sarga, saulic, esbarzer, menta borda.
(torna a l'esquema)

2012-13 Pàgina 6
una albereda (Vinco-Populetum albae)a la
vora del riu, els nivells freàtics són molt poc profunds, a
vegades és un terreny inundable. És una comunitat
vegetal que requereix molta aigua, té un component
herbaci important (de fulles grans, amb capacitat de
transpiració). Espècies característiques: àlber, freixe,
om, arç blanc, esbarzer, vinca, sarriassa, fenàs boscà,
lleteressa de bosc, heura.(torna a l'esquema)
una omeda (Lithospermo-Ulmetum minoris)
més allunyada del riu, és una comunitat menys
dependent de l'aigua, faria de pont entre la vegetació de
ribera i la vegetació típica de l'indret (l'alzinar). Espècies
característiques: om, freixe, arç blanc, esbarzer, mill
gruà, lleteresa de bosc, heura.
Actualment està afectada per la grafiosi: malaltia
fúngica produïda per l'ascomicet Ceratocystis ulmi, que
provoca la mort de les branques més externes ,i de
forma gradual, la mort de l'arbre.(torna a l'esquema)

2012-13 Pàgina 7
La vida dels monjos cistercencs als seus monestirs havia de
seguir la Regla de Sant Benet, aquesta Regla, de setanta-tres
capítols, marcava horari de la vida monàstica de forma
estricta, conté les normes sobre l'oració, l'horari que s'ha de
seguir, de com ha de ser un abat, de l'administració
econòmica dels recursos, la construcció d'edificis, etc. La
Regla de Sant Benet diu,
Pel que fa a la construcció del
monestir:
El monestir, si és possible, s'ha d'establir de
tal manera que totes les coses necessàries,
és a dir, l'aigua, el molí, el forn, l'hort i els
diversos oficis, s'exerceixin a l'interior del
monestir, per tal que els monjos no tinguin
necessitat de córrer per fora, perquè no convé
de cap manera a les seves ànimes. (Capítol LXVI)
Pel que fa a l'organització del monestir:
L'abat és el cap de la comunitat, encarregat i responsable de
fer complir la Regla. L'elecció es farà tenint en compte el mèrit
de vida i la saviesa de doctrina del qui hagi de ser instituït,
encara que sigui l'últim per ordre de comunitat (Capítol LXIV).
Els altres càrrecs del monestir depenen directament de l'abat:
el prior, els degans, el majordom, l'infermer, l'alberguer, el
porter i el mestre de novicis.
La vida monàstica

2012-13 Pàgina 8
Pel que fa a l'administració del monestir:
Per majordom del monestir, que s'esculli d'entre la comunitat
un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni
turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, sinó temorós de
Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. Que s'ocupi
de tot....Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre
d'aquella dita de l'Apòstol: "Qui administra bé, es guanya un
bon lloc". (Capítol XXXI)
El majordom administrarà tots els béns del monestir, que
poden provenir del conreu de l'hort, la venda de productes
elaborats dins el monestir, els beneficis del treball d'altres
terres, les granges treballades per conversos.
Pel que fa a l'oració:
Hi ha dos tipus de pregària, la col·lectiva i la
privada; pel que fa a la primera, la Regla
estableix l'horari de realització; pel que fa a
la segona diu: ...Per això la pregària ha de
ser breu i pura, fora del cas que s'allargués
per una efusió inspirada per la gràcia divina"
(Capítol XX). La pregària col·lectiva es fa a
l'església, en cant gregorià.
Pel que fa a distribució del temps al monestir.
La Regla de Sant Benet estableix uns horaris dependents de
les estacions, així l'any queda dividit en un horari d'estiu i un
d'hivern (del 15 de setembre fins començar la Quaresma).
Durant l'hivern només es farà una menjada a dos quarts de
tres de la tarda, en temps d'abstinència no es menjarà fins

2012-13 Pàgina 9
les cinc de la tarda i a l'estiu es menja dues
vegades, a la una del migdia i a les sis de la tarda. Però
durant la Quaresma, fins a Pasqua, que mengin al vespre. Les
vespres, tanmateix, s'han de celebrar de manera que per
menjar no necessitin d'encendre les llànties, sinó que tot
s'acabi encara amb claror de dia (Capítol XLI).
Les hores benedictines segons la Regla de Sant Benet:
Temps Horari d'estiu
Horari
d'hivern
aixecar-se 1.45 1.20
matines 2 1.35
laudes 3 7
repartiment treball
treball
prima 4 8
lectura de la Regla
tèrcia 7.45 9.20
sexta/dinar 10.40 11.20
nona 14 13
treball
vespres/sopar 18 15.30
completes 19.30 16
dormir 20 16.30

2012-13 Pàgina 10
Fundació
De l'orde del Cister, filial de la Grand Selva (Llenguadoc), fou
fundat l'any 1150 originàriament a Valldaura, al Vallès
Occidental, per donació dels Montcada. Guillem Ramon de
Montcada i els seus fills Guillem, Ramon i Berenguer,
donaren a l'abat de la Grand Selva, en mans del seu prior
Guillem i en presència del monjo Guillem de Montpeller, un
alou de la seva propietat a Cerdanyola del Vallès, conegut
com l'alou de Valldaura perquè s'hi fundés un monestir, el
qual posteriorment seria conegut amb el nom de Santa Maria
de Valldaura.
La comunitat es constituïa
l'any 1152 i el primer abat de
Valldaura fou el prior
Guillem. Però la manca de
recursos hídrics, l'excessiva
proximitat a Barcelona i
altres impediments feren que
aquesta fundació no es
perllongués en el temps i la
comunitat de monjos es va
veure forçada a buscar un
emplaçament més adient dos anys més tard. La comunitat va
sol·licitar al comte de Barcelona i príncep d'Aragó, Ramon
Berenguer IV la concessió d'un lloc més proper a la recent
conquerida Catalunya Nova, per tal de traslladar-hi la casa
conventual. El comte accedí i els hi donà
Història
Vista general

2012-13 Pàgina 11
l'Espluga d'Ancosa. El lloc no era gens
apropiat per la vida conventual i per tant la comunitat mai hi
construí un monestir, però sí una granja, coneguda amb el
nom de Granja d'Ancosa.
El 2 de juny 1160, Guerau Alemany IV de Cervelló, Gerard de
Jorba i Guillem de Montagut els van fer donació del paratge
de Santes Creus a l'emplaçament actual vora el riu Gaià,[3]
amb aigua abundant i suficients terres per a garantir
l'economia del monestir. No obstant això, per una disputa
jurisdiccional entre les diòcesis de Barcelona i Tarragona, el
trasllat es va demorar fins que el papa Alexandre II va
decretar la independència del monestir el 1168. L'any 1169
es fa el trasllat definitiu de tots els monjos que encara
quedaven a Valldaura i l'any següent s'hi afegeix la comunitat
veïna de Sant Pere de Gaià.
Expansió
La primera etapa de construcció
del monestir es perllongà
durant 100 anys, i s'inicià amb
el mandat del primer abat del
país, Pere de Valldaura/Santes
Creus (1158-1184), considerat
l'abat fundador del monestir de
Santes Creus. L'abat aprovà els
plànols de l'edifici dins el més
pur estil arquitectònic
cistercenc, a semblança del
monestir del qual procedia, el
de la Grand Selva.
El 1168 es comencen a bastir
les principals dependències
monacals. La nova església es
comença el 1174. L'any 1191 es
posava la primera pedra del dormitori dels monjos; l'any
Detalldelclaustre

2012-13 Pàgina 12
1211, en temps de l'abat Bernat d'Àger, es
cobreix l'absis. L'església s'acaba el 1226, l'hospital de Sant
Pere s'hi bastí l'any 1229; l'any 1302 fou posada la primera
pedra del refetor del claustre –avui desaparegut -, i l'any 1313
fou començat el claustre anterior i finalitzat l'any 1341, obra
de Reinard de Fonoll, arquitecte anglès.
Aviat els monjos iniciaren una política d'expansió territorial a
una i altra banda de l'eix del riu Gaià, adquirint terres a la
Marca del Penedès, al Tarragonès, a l'Alt Camp, a la Segarra,
a l'Urgell, i l'Anoia, i altres llocs més allunyats del monestir,
com al Baix Ebre, Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès
Occidental.
A mitjan segle XIII la monarquia catalana interfereix en la
ritme de l'abadia mostrant un interès per la mateixa que
alhora pertorba la senzillesa de la vida monàstica cistercenca
i engrandeix el complex monacal amb construccions noves i
valuoses. És època de l'abat Sant Bernat Calvó (1226-1233),
conseller de Jaume el Conqueridor (1213-1276), a qui va
acompanyar en les conquestes de Mallorca i València
Un impuls notable el rebé quan
durant el govern de l'abat Gener
(1265-1293) el monestir es convertí
en tomba del comtes-reis, cosa que
comportà la dignificació del
monestir a fi d'acollir les restes
reials. El successor a la corona,
Pere el Gran (1276-1285), va
dispensar el seu reial patrocini a
l'abadia i hi va voler ser enterrat,
com també ho serien després el seu
fill Jaume el Just (1291-1337) i la
seva esposa, Blanca d'Anjou.
Un dels abats més importants fou
fra Bonanat de Vilaseca, en temps
del qual, i sota el patronatge reial
de Jaume el Just, es fundà la filial de Santa Maria de
Valldigna, l'any 1298, i deu anys més tard el monestir
Lavatori del claustre,cimbori
i la torre del rellotge

2012-13 Pàgina 13
d'Altofonte a Sicília. No cal dir que, en temps
d'aquests dos monarques, el monestir assolí
una importància primordial dins el món
monacal cistercenc català. Ambdós reis foren sebollits a
Santes Creus.
A instàncies d'aquest últim
monarca es van convertir les
habitacions abacials en palau
reial, i a la seva voluntat es
deu la demolició del claustre
romànic per ser substituït pel
gòtic actual, així com la
construcció del cimbori sobre
el creuer de l'església. A Pere el
Cerimoniós (1336-1387) cal atribuir l'emmurallament del
recinte monacal i també que, a causa de la seva predilecció
pel monestir de Poblet, el de Santes Creus deixés de de ser
palau i panteó reial; per això, les dependències palatines van
tornar a destinar-se a habitacions abacials.
El monestir fou fortificat per a la defensa entre els anys 1376
i 1378 per raó de la guerra amb Castella. A arrel d'aquestes
fortificacions, les relacions del monarca amb l'abat Ferrera
foren tibants. El monestir també exercí una influència
notable durant el segle XIV, XV i XVI a causa de la fundació
de l'Orde militar de Montesa per part del papa Joan XIII,
donat que hi quedà vinculat fins l'any 1666 amb l'aportació
d'un monjo que exercia com a prior dins aquest orde militar.
El papa Benet XIII, visità el
monestir l'any 1410. Quan
s'extingí el monestir
cistercenc femení de Bonrepòs
(Priorat), els seus béns foren
incorporats a Santes Creus,
igual que les despulles de la
reina Margarida de Prades,
segona esposa de Martí
l'Humà, que recentment han estat instal·lades en una
Al fons del la façana
de l’església

2012-13 Pàgina 14
urna de pedra en el mur de la nau de
l'evangeli. Un retaule gòtic, obra de Lluís Borrassà, fou
inaugurat l'any 1411 en temps de l'abat Bernat Dalmau.
A finals del segle XV el monestir experimentà un canvi en
l'explotació de les seves propietats. La gairebé desaparició del
monjo convers, degut als canvis econòmics produïts en la
baixa edat mitjana, els monjos de Santes Creus es van veure
obligats a establir en les seves propietats conreadors en règim
de contractes emfitèutics,explotació que prevaldria fins
l’exclautració definitiva de la comunitat l’any 1835.
Durant els segles XVI i XVII el monestir albergà una intensa
activitat cultural, és en aquests moments que la seva
biblioteca conté nombrosos incunables i manuscrits.
En temps de l'abat Jaume Carnisser, el monestir, juntament
amb Poblet, s'oposa al
projecte de constitució de
la Congregació
Cistercenca de la Corona
d'Aragó i fou el més
acèrrim defensor del vell
sistema dels abats
perpetus. A la mort de fra
Carnisser el monestir es
doblegà al nou sistema i a
partir de 1619, electe fra Josep Barberà, com abat
quadriennal de Santes Creus, el monestir encetà una nova
etapa de plena integració a la congregació que durarà fins
l'extinció del monestir. L'abat Barberà ocupà el càrrec de
Vicari General de la congregació i fou amic personal de
Francesc Vicent Garcia i Torres, més conegut com el Rector
de Vallfogona.
Cimbori i la torre del
claustre

2012-13 Pàgina 15
Un nou palau de l'abat fou aixecat el 1640
sobre l'antic hospital dels Pobres, el 1733 fou
construïda la infermeria i ampliat el refetor,
que perdé els trets gòtics. A la segona meitat del segle XVIII
s'acabà la urbanització de les places i la construcció del
portal de l'Assumpta.
En temps de l'abat Bartomeu Rovira els monjos abandonaren
les dependències del claustre anterior i passaren a ocupar la
zona del claustre posterior, iniciant-se un procés de
restauració i adequació d'aquella part del monestir, que els
monjos no abandonaren fins la seva total desaparició.
Declivi
És en aquests
moments que els
abats del monestir
passen de ser
vitalicis a tenir
càrrecs temporals, de
caràcter triennal, a
partir de la
incorporació a la
Congregació de la
Corona d'Aragó, el monestir comença una davallada que el
durà anys més tard a la desaparició de la comunitat
cistercenca, ajudat per episodis històrics com la Guerra del
Francès (1808-1814) i el Trienni Liberal (1820-1823); així el
1820 la comunitat cistercenca és dissolta en la primera
exclaustració del monestir. La vida monàstica es restaura
l'any 1823 i dura
Figura del claustre

2012-13 Pàgina 16
fins el 25 de juliol de 1835, en què es dissol el
cenobi de forma definitiva; posteriorment la Llei Mendizábal
comporta la impossibilitat de continuar el monestir com a
forma de vida monacal.
A partir de 1843, a les dependències exteriors dels monjos,
s'hi va anar desenvolupant el nou poble de Santes Creus. A
partir de l'abandonament dels monjos, el monestir comença
una cursa de destrucció ajudada pel trasllat de la presó de
Tarragona l'any 1870 a l'edifici del monestir, fet que causà
importants destrosses. La recuperació del monestir no es fa
ben efectiva fins la declaració de Monument Històric l'any
1921, any en què comença la lenta recuperació de l'edifici.
Actualment la gestió del monument la realitza la Generalitat
de Catalunya.
El monestir ha continuat deshabitat fins als nostres dies, a
diferència dels monestirs veïns de Poblet (Conca de Barberà) i
Vallbona de les Monges (Urgell), els quals encara són habitats
actualment; el conjunt de tots tres forma la turística Ruta del
Cister.

2012-13 Pàgina 17
Església
La planta de l'edifici és de creu llatina, amb tres naus i un
total de cinc capelles abacials. La façana es va començar al
darrer terç del segle XII i està composta per una portalada
d'arc de mig punt i al seu damunt un gran vitrall gòtic amb
traceria emmarcada per un arc ogival que recolza sobre dos
petits capitells que coronen els fusts, i que limiten la resta de
l'obertura. El calat és compost per un pentalobat inscrit en
un cercle, dos trilobats i petits angles curvilinis. Mostra
reminiscències romàniques en la manera de compartimentar
cadascuna de les composicions, de proporcions molt petites, i
la manera de concebre les formes. El treball de les escenes,
tant pel que fa a la composició com a la realització dels petits
detalls ens recorda el treball d'un miniaturista i sorprèn que
l'artista no tingués en compte que serien impossibles
d'apreciar des del pla de la basílica. La protecció reial de
Santes Creus, unida a una sèrie de realitzacions
arquitectòniques i artístiques situen el finestral vers el 1280 i
les característiques pròpies del vitrall permeten datar-lo vers
el 1300.
A la façana de llevant s'hi trobava
el cementiri monacal, en l'angle
que formen les parets de la
infermeria, construïda l'any 1636, i
la capçalera de l'església. Destaca
poderosament la rosassa
monumental que s'obre al mur est
de l'absis central. D'estil romànic,
s'organitza a partir de dos cercles
concèntrics units per vuit columnetes radials de dos capitells
i fust hexagonal, que s'enllacen entre elles amb parelles
d'arcs semicirculars. Al cercle central, una corona
La rosassa romànica
Arquitectura

2012-13 Pàgina 18
octolobulada envolta un entrellaç format per
vuit anells. Segons Vives i Miret es va construir entre 1193 i
1211.
L'absis també era il·luminat per tres finestres allargades d'arc
de mig punt que actualment estan tapiades.
La façana està coronada per merlets amb espitlleres, propis
de l'emmurallament del segle XIV.
Pel que fa a l'interior de l'església, destaca el retaule de l'altar
major, d'època barroca (1646), obra de Josep Tremulles.
Aquest altar, que va substituir l'anterior gòtic de Lluís
Borrassà de 1410.
Jaume II deixa una forta empremta en l'aspecte actual del
monestir, ja que manà habilitar-lo per rebre les despulles del
seu pare. El mestre Bartomeu de Girona és l'arquitecte
principal, destaca el treball escultòric del mausoleu i respecte
a les pintures policromes hi ha constància que hi va treballar
el pintor Andreu de la Torre.
Tombes reials
L'altar major és flanquejat a banda i banda per dos
mausoleus, formats per sarcòfags de pedra situats a l'interior
de sengles templets de pedra d'estil gòtic, amb les tombes de:
- Mausoleu del costat de l'Evangeli:
1. El Rei Pere el Gran en una
banyera de pòrfir com a
sarcòfag
2. L'almirall Roger de Llúria als
seus peus.
- Mausoleu del costat de l'Epístola:
3. El Rei Jaume II el Just, i
Blanca d'Anjou, esposa del rei Jaume.
Tomba de Pere el gran

2012-13 Pàgina 19
Segons els historiadors, aquestes tombes reials són els
primers exemples de l'art gòtic català. L'any 2010,el
Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, sota la
direcció del Museu d'Història de Catalunya, ha restaurat
les tombes reials del Monestir de Santes Creus, coincidint
amb el 850è aniversari del monument. Els treballs han
permès comprovar que els elements del mausoleu del rei
Pere el Gran i la policromia de color blau, vermell i daurat,
són originals i que es va utilitzar la tècnica de la pintura a
l'oli: el sepulcre, per tant, és una de les primeres obres
catalanes on apareix aquesta tècnica. Aquesta pintura es
mantindria intacta des del 1307.
També es tractaria de l'única tomba reial de la Corona
d'Aragó d'època medieval que no ha estat profanada i que,
per tant, aporta dades inèdites del rei Pere el Gran. Als
seus peus s'ha realçat la llosa funerària de marbre, fins ara
molt degradada, de l'almirall Roger de Llúria, qui va
manifestar la voluntat de ser enterrat ben a prop del seu
senyor.
D'altra banda,es demostra que el sepulcre de Jaume II i
Blanca d'Anjou van patir un canvi de disposició del
sarcòfag, probablement al segle XVI, a més de la seva
profanació al 1836. El cos de la reina ha estat recompost i
embolcallat en roba de lli.
A més, totes les tombes "porten un missatge polític
associat". En la làpida que Jaume II va encarregar pel seu
pare, Pere el Gran, hi figura que va ser un gran home, gran
conqueridor i just governant. En la que Jaume es va
encarregar per ell mateix es diu que va ser un rei
pacificador.

2012-13 Pàgina 20
Claustre gòtic
El claustre major, gòtic, va ser fet
construir el 1331 per Jaume II, per
substituir-ne
un de més
antic, d'estil
romànic, del
qual es
conserva el
templet hexagonal del lavatori. És un
rectangle de 40 per 35 metres, amb
una obertura a l'exterior, a l'extrem
meridional, que dóna a la plaça Major
a través de la porta reial, antiga
entrada per fer la visita del monestir.
Aquesta porta la va fer construir
Jaume II i la seva esposa, Blanca
d'Anjou. És per aquest motiu que als
arcs hi ha relleus amb els escuts de la
corona d'Aragó, les quatre barres, i la
flor de Lis, símbol de la casa d'Anjou.
La construcció del claustre agafà una
gran empenta a causa de la
incorporació de l'escultor d'origen
anglès Reinard des Fonoll, que acabà
la seva tasca deu anys més tard. Es
considera que aquest escultor es
troba retratat en diferents escultures
dels capitells del claustre.
Cal destacar-ne la decoració dels
capitells, que representen un ampli
repertori d'iconografia medieval.
L'ornamentació, que s'aparta de la
senzillesa que dicta l'arquitectura
Una galeria del claustre
Claustre
Galeria nord del claustre

2012-13 Pàgina 21
cistercenca, és rica i exuberant.
l'Antic Testament, animals exòtics
i fabulosos, personatges populars,
personatges fantàstics, com el
Greenman, etc.
Entre l'àmplia varietat
iconogràfica que figura esculpida
en els capitells del claustre podem
distingir com a mínim tres estils.
Un primer compost per figures
que ocupen tot el
capitell i atribuïbles a l'artista
Reinard des Fonoll. Un segon estil
que fou obrat segurament per un
deixeble de Reinard, que
representen composicions
completades amb ornamentació
vegetal. Per últim un estil més arcaïtzant de caràcter
romànic, realitzat amb relleus més baixos i que ens mostra el
cicle del Gènesis que corona el pilar de l'angle sud-oest.
Actualment l'entrada al claustre des de l'exterior es fa a
través de l'ala sud, on abans hi
havia el calefactor, la cuina i el
refetor, que posteriorment es van
traslladar al claustre posterior. En
entrar al claustre hom troba al
davant el templet del lavatori, que
servia per rentar-se les mans els
monjos abans dels menjars. Es
tracta d'una construcció de
Banc on l’abat rentava els peus
dels monjos per Dijous Sant
Templet del lavatori

2012-13 Pàgina 22
una planta hexagonal coberta amb volta de creueria, la
decoració dels capitells és simple, hi ha esculpides fulles de
lliri.
L'ala nord, la que toca a l'església, hi trobem dues portes, la
dels conversos, al davant de l'ala oest, i la de la lliçó o dels
monjos, davant de l'ala est. La primera era utilitzada per
entrar a l'església els conversos i la segona era utilitzada pels
monjos per entrar a l'església. En aquesta ala hi trobem el
banc de pedra que servia perquè l'abat rentés els peus als
monjos del monestir el Dijous Sant, en senyal d'humilitat.
La galeria est porta a les dependències segons l'arquitectura
cistercenca, així hi trobem la sala capitular, l'escala que porta
al dormitori, l'armarium, el locutori i la capella de Sant
Benet, actualment tancada. Al final de
l'ala hi ha la porta per l'ala nord, la que
toca a l'església, hi trobem dues portes,
la dels conversos, al davant de l'ala
oest, i la de la lliçó o dels monjos,
davant de l'ala est. La primera era
utilitzada per entrar a l'església els
conversos i la segona era utilitzada pels
monjos per entrar a l'església. En
aquesta ala hi trobem el banc de pedra
que servia perquè l'abat rentés els peus
als monjos del monestir el Dijous Sant,
en senyal d'humilitat.
La galeria est porta a les dependències
segons l'arquitectura cistercenca, així
hi trobem la sala capitular, l'escala que
porta al dormitori, l'armarium, el
locutori i la capella de Sant.
Benet, actualment tancada. Al final de l'ala hi ha la porta per
on entraven els monjos a l'església.
El locutori,que
comunicava els dos
claustres

2012-13 Pàgina 23
Dormitori
Des del claustre podem pujar al dormitori, que és una gran
sala amb arcs apuntats. Des d'aquí, es pot
accedir a la Torre de les Hores i al cimbori.
Es tracta d'una àmplia nau de 46 metres
de llargada per 11 d'amplada il·luminada
per finestres d'arc ogival, el sostre és de
dues vessants i descansa sobre onze arcs
diafragma. Al final de la nau hi ha l'escala
que mena directament a l'església. Era el
dormitori comú dels monjos i estava dividit en cel·les
individuals.
Actualment fa les funcions d'auditori per la seva acústica.
Sala capitular
La sala capitular és de planta quadrada, àmplia, d'onze
metres de costat, cobert amb nou creueries sostingudes per
quatre columnes cilíndriques al centre. Està il·luminada per
tres finestres d'arc de mig punt. S'hi
entra per una porta amb un finestral
a cada costat que permetia als
conversos seguir el capítol des de
l'exterior de la sala.
Iniciada a finals del segle XII, la
façana consta d'una porta, formada
per un doble arc de centre suspès i
timpà perforat per un quadrat, i dos finestrals de doble
obertura. S'hi compten quaranta columnes distribuïdes en
quatre grups a ambdós costats de les finestres i de la porta
d'accés, formades per una base àtica amb rosetes, pentàgons
i rombes, un fust monolític i un capitell. Aquests últims són
decorats amb simples fulles de lliri d'aigua, frisos de volutes i
trenes de dos fils. Consta de
Dormitori
Sala capitular amb les
làpides al terra

2012-13 Pàgina 24
nous trams, seccionats en la seva coberta per
arcs torals i formers de perfil motllurats, a l'entrecreuament
dels quals se situen les claus de volta, en baix relleu i de
tipus geomètric, que descansen en quatre columnes – amb
capitells de fullatges estilitzats, palmetes digitades separades
per tisores-, i dotze culs-de-llàntia estructurats en dos cossos
superposats: un cos prismàtic, un astràgal i un capitell.
La sala capitular era el lloc de reunió de la comunitat,
diàriament s'hi llegia el Martirologi, el Santoral del dia, es
resava una oració i es feia la lectura d'un capítol de la Regla
de Sant Benet. També era el lloc destinat a l'enterrament dels
abats, que es feia de forma anònima, tret dels que es feren
durant els segles XVI i XVII, què es posaren làpides dels
abats enterrats; en concret, a la sala capitular hi ha set
làpides. Contemplats d'esquena als tres finestrals i d'esquerre
a dreta, són: Bernardí Tolrà (b 1534), Pedro de Mendoza (b
1519), Jaume Valls (b 1560), Pere Nogués (b 1608), Jaume
Carnicer (b 1619), Jeroni Contijoc (b 1593). El setè és un
bisbe lleidatà franciscà, del segle XIV, Andreu de Velleregia
que morí a Nàpols.
Palau reial
La seva construcció s'inicià durant el
segle XIV per allotjar els reis i la seva
cort durant la seva
estada al
monestir.Atès que els
comtes-reis
utilitzaven aquest
edifici en comptades
ocasions, fou
residència habitual
de l'abat fins al segle XVI, que es
construí fora del recinte el Palau de
l'Abat, actualment seu de
l'ajuntament de Santes Creus.
El pati central del palau reial
Columna de pòrfir

2012-13 Pàgina 25
El palau reial està situat a la banda de migdia
del claustre posterior. Respon a la iniciativa de Pere el Gran,
enriquit per Jaume el Just i ampliat per alguns abats
perpetus, des de Guillem de Ferrera (1347-1375) fins a Pere
Noguers (1593-1608). Constitueix un exemple dins el
monestir de l'arquitectura civil medieval a Catalunya, a la
planta baixa les oficines, les cavalleries i la masmorra, al
primer pis habitacions i al segon pis s'allotjava el servei.
Les dependències envolten dos patis contigus i es
distribueixen en tres nivells. Un vestíbul amb enteixinat ornat
amb heràldica reial i de l'abat A. Porta (1390-1402) ens
introdueix al primer pati, on uns senzills permòdols
escalonats sostinguts per arcs rebaixats aguanten l'escala
principal, amb un formós relleu que mostra les armes
catalanes entre àngels i lleons tinents, que ens condueix a
una galeria amb barana de pedra on descansen columnes
quadrilobulades i arcades sobre capitells ornats a dos nivells.
El pati és cobert per un bonic i interessant enteixinat.
A l'interior del primer pis hi han les cambres reials
modificades pels diferents abats que hi habitaren. Al segon
pis d'aquest mateix pati, trobem dues baranes amb
columnetes, una de pòrfir, que mostren els escuts dels abats
A. Porta, J. Pinyana (1430-1438) i el de J. Valls (1534-1560)
flanquejant una porta conopial. Aquest darrer abat sobrealçà
el palau construint dues galeries d'estuc i un mirador.
L'última intervenció és degué a l'abat P. Nogués qui foradà la
part superior de la torre de l'homenatge amb una escala de
cargol, on havia estat reclòs el fill de Jaume II.

2012-13 Pàgina 26
La informació d’aquest treball m’ha estat fàcil de trobar
perquè a Internet hi ha molta.
El vocabulari ha estat una mica difícil d’entendre perquè
havia moltes paraules que encara no coneixia i per tant he
tingut que buscar-les al diccionari.
Amb aquest treball he après moltes coses del Monestir de
Santes Creus com per exemple com hi vivien en aquella època
els monjos ,l’arquitectura del monestir i on es trobava.
M’ agradat molt fer aquest treball perquè a part d’aprendre
m’he em distret quan el realitzava.
També he après coses com ficar marcs a les fotos, col·locar
les imatges, fer un encapçalament i un peu de pàgina, coses
que em serviran per poder realitzar qualsevol altre treball.
Opinió

2012-13 Pàgina 27
Fi

Lautaro

Recommended

Recommended

More Related Content

Similar to Lautaro

Similar to Lautaro (9)

More from Religió Escola Jaume Balmes

More from Religió Escola Jaume Balmes (20)

Lautaro