Faena feta fa goig

A la xicoteta de la casa.
Benvinguda, Elia

3
COLLA EL MAGRE
ÍNDEX
- Quina sort viure al Raval
- Del fang de la terra, argila
- Al setembre comença l’escola i també la Xerinola
- Salut i força al canut
- Com més sabem, menys sabem
- El treball de jugar
- Teixint una vida
- Ens fan tancar les tavernes
- Història del supermercat
- Evolució constant
- La faena a la fleca: ara i abans
- De policies, guàrdies rurals, serens i alguatzils
- L’ofici del llimonero
- La dona treballadora en l’edat mitjana
Pag. 05. Salutació
Pag. 07. Introducció
Pag. 11. Escrits
Pag. 72. La xicalla
Pag. 76. Publicitat
EDITA: Colla el Magre
IMPRIMEIX: CLIC IMPRES
DIPÒSIT LEGAL: CS 628-2021
collaelmagre.bolgspot.com
El llibre ha participat en la convocatòria
dels premis de la Generalitat per a la
promoció de l´ús del valencià.

5
COLLA EL MAGRE
I no, ni el Dia ha arribat, ni estem
en Quaresma, ni tenim el típic desfici
fester previ, ni hem amanit cap bugada
especial, de tot això, com bé sabeu,
res de res.
Per primera vegada en la història
i, sincerament, esperem que siga
la darrera, ens hem ficat a escriure
aquest llibret amb una temperatura al
volant dels trenta graus, baix l’ombra
de la figuera de l’alqueria. La veritat és
que no s’està malament del tot però
alguna cosa ens diu que no és el lloc
ni el temps que pertoca per a aquests
menesters. Coses estrambòtiques
dels temps que corren!
“Hemfetelquèhempogut”comdiuel
nostre Cagueme però, contràriament
al que ve sent costum, aquest no és
un llibre de festa, perquè de festes
i d’alegries se’n viuen ben poques
darrerament. Així les coses, en lloc de
fer un llibret de festa hem fet un llibret
dedicat a la feina, eixa feina que quan
està feta sempre fa goig.
Temps diferents i temàtiques diferents
no han pogut evitar que en escriure
aquestes pagines se’ns remoguera
per dins i per fora el nostre esperit
magdalener. Desitgem que tot passe
prompte i de la millor manera possible
i, que novament els carrers i les places
del nostre poble puguen estar plens de
gom a gom.
Potser avuí, volem, necessitem cridar
més fort que mai eixe “Vítol” que ens
agermana i dona sentit i cohesió a tot
Castelló.
Cuideu-vos, cuideu-nos!
Magdalena! Vítol!
Salutació

I que brolle la ràbia d’un crit ancestral
I que fem de la por una dansa tribal
I que perguen i paguen amb sang esta fam
Que no tot en la vida és faena
Que morir és no viure lluitant.
ZOO. Vull

7
COLLA EL MAGRE
Com cada any, l’Associació
Cultural Colla El Magre, i enguany
a deshora, novament hem decidit
publicar, una vegada més i com ja ve
sent costum des de 1998, el nostre
llibret.
Aquest any, segon de pandèmia, per
desgràcia no serà amb motiu de les
festes de la Magdalena, de les quals
i per segon any consecutiu no hem
pogut gaudir-ne però la Colla El Magre
hem decidit acceptar el repte de
realitzar una nova publicació. Aquests
temps incerts ens ajudat a fer caliu i
valorar les relacions humanes, ha estat
novament un motiu per fer colla, per
reactivar l’activitat associativa, cultural
i festera que fa més d’un any havíem
deixat de banda.
Per primera vegada a la nostra
història, ens posem a la feina en
estiu en compte d’hivern. I com que
de festes n’hem tingut ben poques,
hem decidit triar com a temàtica de
la nostra publicació allò que fa falta
per tenir festa: el treball. El treball,
la faena, el tall, el jornal, doblegar
l’esquena, produir... Sabeu aquella
frase de “el treball dignifica” doncs
podem veure i entendre el treball com
a mitjà de producció per qual rebem
un rendiment normalment econòmic
allò que ara nosaltres entenem com a
sou o jornal.
El concepte, força de treball, segons les
teories de Karl Marx, “és la mercaderia
laqualtéelproletariatpervendre-ladins
un sistema de producció capitalista”.
S’anomena “força de treball” i no
“treball”, per què la força la tenen els
treballadors i no només no és el treball
ja fet, sinó la feina que es podria fer i
que es ven per un salari.
A grans trets, però, el que entenem
per treball és l’activitat conscient de la
persona orientada a obtenir els béns o
mitjansperasatisfer les seves necessitats
transformant la natura que l’envolta.
En el cas de la humanitat i de les
persones, el treball es distingeix
d’activitats que són desenvolupades
per animals i a més pel seu caràcter
Introducció

8
intel·ligent i finalista. És el treball humà que
esdevé indeterminat, i les formes concretes
que pot prendre no depenen tan sols de factors
biològics, sinó, que en molts casos la força
del treball humà va acompanyat d’un conjunt
complex de factors tecnològics i socials.
Segons Friedrich Engels al treball «Neue
Rheinische Zeitung», es discernia sobre «Treball
assalariat i capital», ja fa més de dos segles que
el debat sobre el treball i salari és ben palès a la
societat i entre els economistes.
Durant el segle XIX, la visió que Karl Marx va
proposar era que el treballador optava per un sou
i que el patró decidia i pagava d’acord amb allò
que ell produïa; i aquest sou en el món capitalista
en què vivim que és la força de treball.
L’economia política clàssica va canviar de la
pràctica industrial la noció actual del fabricant
com qui compra i paga el treball. Aquesta
concepció ha sigut del tot bona pels objectius
empresarials, la comptabilitat i la fixació de
preus del fabricants i encara avui dia és una
manera de fer de les patronals.
L’economia en general posa els preus d’allò
produït però podem veure que canvien
contínuament també canvia el preu del treball,
per tant ens referim no només a les mercaderies i
productes sinó també als sous dels treballadors;
que pugen i baixen com a conseqüència de les
circumstàncies més diverses, els últims temps
s’han mantingut o directament els salaris no
han pujat al ritme que han pujat els aliments o
el cost de la vida en general.
L’economia clàssica, com a ciència, va trobar
que el valor d’una mercaderia el determinava
el treball necessari en la seua producció.
Les teories marxistes van ser les primeres a
investigar la qualitat que donava el valor al
treball i a descobrir que no tot el treball rau en
la producció d’una mercaderia. De fet, allò que
val un productes es determina per la feina que
cal en el seu procés i en a la seua producció.
Durant el segle XIX i XX és van buscar respostes
a molts dubtes generats sobre el treball i el seu
cost ja que no tothom cobrava el mateix per fer
la mateixa feina... Qui o com es determina el
valor del «treball»? Quant de treball hi ha en el
treball d’un assalariat per un dia, una setmana,
un mes, un any?
Pensem que si el treball és la mesura de tot valor i
també l’econòmic, podem expressar el «valor del
treball» únicament en treball. Diverses branques
d’economistes van proposar i buscar respostes,
va plantejar que el valor d’una mercaderia és
igual a allò que costa per fer-se però es van poder
constatar moltes diferències...
Hem de pensar que la mesura del treball ha
anat canviant al llarg de la història i dels tipus
de feines que es fam i que cal sumar el context
social, l’entorn, el tipus de feina... Actualment,
vivim en un mon en què el sistema capitalista
comença a fer aigües però és bàsic treballar per
poder viure. La població tan sols pot viure si a
canvi d’un salari. La vida ens exigeix intercanvi
de diners poder viure dignament.
Una alerta que s’ha fet contradicció és que
actualment el valor de les feines que ara
expressem en diners ja no es redueix a temps
de treball, volem dir, que no per què treballes

9
COLLA EL MAGRE
més hores cobres molt més... Mirem-lo com
vulguem però és molt difícil eixir d’aquesta
contradicció.
La resposta a aquesta contracció va ser
novament plantejada pel marxisme, allò que els
economistes havien considerat com a despesa
de producció «del treball» no era la despesa
de producció del treball sinó el manteniment
del treballador. Definitivament el que la classe
treballadora ven al patró és el seu treball, és a
dir, realitzar una determinada feina en un temps
determinat.
D’aquesta manera els treballadors podem
al mans del sistema el nostre temps o la
realització d’una feina. Les seues despeses de
producció coincideixen per tant amb els seus
propis costos de producció.
Tornem a l’inici en què molts economistes
proposaven què era el valor del «treball» però
finalment entenem que ens referim a «força de
treball» aquest concepte proposta per Marx ens
fa veure que la força de treball és la producció
en la nostra societat capitalista actual. Pel que
fa a la producció, la força de treball humana no
tan sols produeix un valor i fa augmentar aquest
excedent de producció diària per damunt
de les seues despeses diàries, la finalitat del
treballador és guanyar un salari si pot ser digne
molt millor.
Podem comprovar com a bones treballadores
que som que a la nostra societat actual
l’anomenada classe obrera produeix tots els
valors i podem entendre el valor com una altra
concepció de treball. Un dels aspectes que
crida més l’atenció ara ja al segle XXI és que la
divisió de la societat en sectors de producció i
especialitzacions fa que veiem que hem generat
en excés, segurament aquest fet ha esdevingut
absurd ja que quan més producció i sobreoferta
baixa el preu i la qualitat de les feines.
Per tant, la visió hauria de ser que un altre mon
és possible, amb justícia social és possible, on
les actuals diferències de entre treballadors
desapareguen i on, després de conscienciar-
nos, hi hagués altres maneres que el treball és
necessari però que no podem ser esclaus de les
nostres feines.
Com a resum, cal reconèixer la necessitat del
treball i de la força del treball per aconseguir un
salari per poder viure però ens caldria repensar
quin mon hem construït ja que hauríem de vetllar
pels drets i les feines amb sous dignes al segle XXI
com a punt per tindre una vida de qualitat.
Després d’aquestes nocions històriques en el
nostre llibret hem volgut fer una aproximació
des de l’origen de les feines actuals o aquelles
més representatives fins a l’actualitat.
Pel que fa referència a la paraula, lingüísticament
si ens pregunten com és en llatí treballar,
probablement direm que és laborare, per tot
allò de l’ora et labora (‘resa i treballa’) de la vida
monàstica. Però, si ens hi fixem, segur que ens
adonem que morfològicament (la forma de la
paraula) no tenen res a veure.
I és que treballar ve d’un altre verb llatí:
trepaliare , que vol dir ‘turmentar’. Es tracta
d’un verb format a partir del nom trepalium o
tripalium, que era un instrument de tortura de
tres pals (tri vol dir ‘tres’; palium, ‘pals’) clavats
a terra on lligaven els presoners o els esclaus.

10
El treball, doncs, era una penalitat entenem com
la conseqüència de torturar amb un tripalium
que s’ha mantingut en les llengües romàniques:
trabalh (occità), trabajo (castellà), traballo
(gallec), travail (francès), trabalho (portuguès)...
Lingüísticament és una tortura però entem que
la feina no ho ha de ser... ací ja que que cadascú
pense i opini el que vulgui.
Per anar concretant, la nostra edició d’enguany
portarà per títol “Faena feta fa goig” i amb
aquesta publicació farem un recorregut pels
diferents oficis que vertebren la nostra ciutat,
els quals han marcat la nostra història col·lectiva
i alhora dibuixen el nostre futur.
Els articles que vertebraran aquest llibret
inclouran els oficis que giraran al voltant de:
Parlarem de la ceràmica i dels taulells com a
patrimoni històric de Castelló.
No faltaran altres professions més socials i amb
voluntat de servei com ho són l’educació i la
sanitat, parlarem també de recerca i universitats,
així com, l’activitat física amb l’esport com a
mitjà de vida.
Un altre camp que hem estudiat és l’evolució
del tèxtil, orígens i funcions.
Seguirem veient l’evolució de les tavernes fins
arribar al model d’hostaleria actual. Passarem
pel súper a veure què queda i també un model
d’enginyeria com és l’actual BP de Castelló.
Per continuar, i no menys important seran les
històries de l’ofici de forner, policia i un article
dedicat al reciclatge a través d’un producte
molt típic i amb gran evolució: les llimonades.
No volem però tancar el nostre llibret sense
una mirada feminista i de gènere i hem inclòs
un article sobre els Oficis de la dona a l’edat
mitjana.
Finalment, tindrem un espai per a la xicalla en
què ens explicaran els seus neguits, experiències
o ens faran il·lustracions tot depenent de les
seues edats.
Nosaltres hem posat ganes, il·lusió i recerca. Ara
teniu el resultat a les vostres mans i esperem
que el gaudiu tant com nosaltres hem aprés en
aquest procés.
Laura Alegre Sanz
Webgrafia
https://www.marxists.org/catala/marx/1849/trebassal/me06_397.htm
https://www.rac1.cat/programes/el-mon/20170501/422198903993/etimologia-treballar-treball-catala.html
https://www.softcatala.org/diccionari-de-sinonims/paraula/treballar/
https://dlc.iec.cat/

11
COLLA EL MAGRE
Quina sort viure al Raval!
Quina sort tenim d’haver nascut i de
viure al Raval de Sant Fèlix, raval molt
conegut per tot Castelló, un dels primers
barris que es van formar fora de les
muralles de la vila, zona de pas, entrada
nord a la ciutat, el Forn del Pla, el lloc on
es representen les tres caigudes en la
processó de la Tornà de la Magdalena.
Un raval on van viure i encara viuen
famílies llauradores, gent que ha dedicat
a la terra tota la vida i que ha deixat la
seua manera de viure i d’entendre la
vida als carrers que habita. Així, per
exemple encara es celebren al Raval
quan arriba la tardor les festes de carrer,
que tot I que encomanades a diferents
santedats no celebren altra cosa que
el final de l’estiu, de la temporada de
collita, i el retorn a la ciutat, al poble, en
un temps de descans ben merescut per
tornar a començar a preparar les terres
per un nou any de producció. Les festes
del carrer Mare de Déu de la Balma, les
festes del carrer Mare de Déu del Lledó,
les de Sant Fèlix de Cantalici, les de Sant
Roc del Raval i finalment, les de la Mare
de Déu de la Balma, configuren una
tardor ravalera plena de celebracions.
Aquesta dedicació al conreu de la terra
també ha deixat petjada a l’estiu de les
cases del raval. Unes cases formades,
generalment, per planta baixa, primer
pis i unes golfes aprofitant l’espai de la
coberta a dues aigües, i que a la porta de
casa, si tenien un cert nivell econòmic i
s’ho podien permetre tenien «entrà» de
carro. I és que tindre «entrà» de carro
no era altra cosa que l’evidència, com el
seu nom indica, que a eixa casa tenien la
millor ferramenta de treball que existia
aleshores: l’haca i el carro, fet que al un
mateix temps, indicava que en eixa casa
hi havia fanecades la gana per treballar i
per tant, perretes.
Encara que Castelló i el Raval s’han
fet grans i s’ha edificat molt, encara hi
ha cases al nostre barri que conserven
aquest tipus d’entrada. Una altra de les
característiques que també tenim del
nostre passat llaurador són els malnoms
pels quals ens coneixem les famílies
veïnes: el Bueno, el Xabelo, el Verdaero,
el Cohetet, Figueta, i un llarg etcètera
entre els quals ens trobem nosaltres «els
i les Magres» i amb molt d’orgull.
I és que la gent del Raval tenim molta
sort d’encara conéixer-nos quan
caminem pel carrer, ens saludem i com a
bon veïnat ens solem parar a xarrar per
interessar-nos per situacions quotidianes
o l’estat de salut del nostre veïnat.
Una altra de les grans sorts que tenim
la gent que vivim al Raval és el poder

12
comprar productes directament arribats de
l’hort o de la marjal molt fàcilment, ja que encara
existeix la tradició de vendre els excedents de
la producció a la porta de les cases, ficant una
mostra del producte a la porta de casa.
El producte estrella, com no, la taronja en
totes les seues varietats: clementines, navels,
lanelates, sanguines...adornen les portes de
les nostres cases des de finals de setembre fins
quasi el mes de maig...Altres portes presenten
una oferta molt més variada amb tota mena de
productesdetemporada:figues,raïm,carabasses,
pataques, cebes, bledes, tomates, bajocons,
olives, herba-sana o, fins i tot, flors molt d’ací com
cales o campanes, nadaletes, octubreres.
El preu d’aquests productes sol ser bo i la
qualitat immillorable, així que la venda sol
estar assegurada i suposa uns ingressos extra a
l’economia domèstica. Eixir a comprar també és
fer vida, també és fer raval. Això sí, sense presses,
que ací al Raval quan no trobes a un, te’n trobes
a una altra i sempre tenim algun romanç per
explicar o alguna vivència per recordar...
«- Iep! tots bé?
-tots bé!..
- m’alegre! Au!»
Això és el Raval.
Xaro Alegre Segarra

13
COLLA EL MAGRE
Del fang de
la terra, argila
Somterresdetaulell.Enshemacostumat
a viure envoltades de grans fàbriques
amb grans fumerals que desdibuixen el
nostre cel envoltades, en el millor dels
casos de tarongers o d’altres espècies
arbòries de secà i, en el pitjor dels casos,
d’altres monstres fumers que no paren
mai, ni de dia ni
de nit ni quan
sone l’avemaria.
Les tenim tan presents i tan
interioritzades que fins i tot les hem
integrat al nostre paisatge i no ens
sorprèn per a res, circular per carreteres
amb marges carregats de grans naus
taulelleres. És el nostre dia a dia, el
nostre «cevisama» quotidià que ha donat
de menjar a pobles sencers del nostre
voltant des de fa més de dos segles.
Entrar a treballar a la fàbrica, tot un
luxe, tot un privilegi que aparentment
deixava enrere haver de treballar al
camp o malviure dels xicotets oficis
controlats pel gremi que de vegades no
donaven ni per a mantindre la família.
Havia arribat el moment de treballar a
canvi d’un sou, ja no d’un jornal. Havia
arribat el moment de la modernitat, de
treballar per al patró, d’una nova
manera de gestió del temps i
que anava a revolucionar
el context de les nostres
comarques.

Fa un temps, allà per l’any 2017, un bon amic,
no sé si per obligació o per devoció o per una
barreja de les dues, es va enamorar d’un temps,
d’un espai i de les vivències que en ell van
ocórrer i els records que la gent gran encara
en conserva. Aquest espai no és altre que la
Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Compte
d’Aranda, de l’Alcora.
La Real Fàbrica o simplement, La Fàbrica, com
l’anomenen els alcorins i les alcorines, va entrar
en funcionament l’1 de maig de l’any 1727 i
va suposar un gran impacte sobre el territori i
la seua vertebració que està sent estudiat per
diversos projectes de la Comunitat Educativa,
que a les seues bases teòriques promulga
el seu desig de convertir-se «en portaveu i
guardiana del procés de recuperació de la
Real Fàbrica; vigilant la continuïtat de la seua
recuperació més enllà dels temps polítics i
participant en la decisió sobre els futurs usos
de les instal·lacions».
L’any 2017, centres educatius de l’Alcora - CEIP
Grangel Mascarós, CEIP Conde d’Aranda, CEIP
Puértolas Pardo, CEIP la Salle, CFPA Tirant lo
Blanc de l’Alcora, i l’IES Ximén d’Urrea – van
iniciar un projecte d’innovació educativa sota el
títol “La Real Fàbrica en el 2027: Recuperem
el nostre patrimoni, sumem competències i
restem desigualtats”.
Encoratjats per aquest primer treball va nàixer
l’any, 2018, un segon projecte conformat pels
centres IES Ximén d’Urrea (l’Alcora) i els centres
de la comarca CEIP Naram (Figueroles), CEIP
Costur (Costur) i CEIP Comtessa de Llucena
(Llucena), coordinat internament per Daniel
Andrés Roig, Director del Departament de
Geografia i Història de la IES Ximén d’Urrea i
externament per Teresa Artero Gonell, Tècnica
de Didàctica del Museu de Ceràmica de l’Alcora,
i que es va batejar amb el títol «La Real Fàbrica:
300 anys d’innovació, memòria i territori».
D’aquestes dues llavors inicials han anat creixent
altres iniciatives i projectes de recuperació de
la Real Fàbrica com per exemple La Fàbrica
d’Idees que consisteix en la realització d’un
mural ceràmic o Vivències 2019 i Vivències
2020, entrevistes realitzades per alumnes de
l’IES Ximén d’Urrea a persones dels diferents
pobles de la comarca que van treballar en
tasques relacionades amb la ceràmica i que
posteriorment han estat transcrites.
La posada en funcionament de La Fàbrica no
sols va ser important per a l’Alcora. Costur,
Llucena, Figueroles, Sant Joan de Moró van ser
dels primers pobles que van sofrir profundes
transformacions socials, econòmiques i laborals,
queapocapocvananarestenent-sealsterritoris
dels voltants, transformacions conseqüència de
la implantació de la indústria taulellera i que
s’ha mantingut al capdavant de l’economia de
les nostres comarques des del segle XVIII fins
l’actualitat superant totes les crisis i arribant a
ser un referent que ha traspassat fronteres.
Pot fins i tot arribar a costat d’entendre la
magnitud del canvi que va suposar, per a que
ho entengueu transcriure textualment les
esclaridores i entenedores paraules del meu bon
amic: «Abans de l’arribada de la Reial Fàbrica,
el poble tenia tradició de forns però eren petits
forns familiars que hi havia pels carrers...hi ha

15
COLLA EL MAGRE
qui diu que per això els diuen gelats alcorins,
perquè estaven sempre arrimats al forn...
aleshores el que va fer el compte d’Aranda va ser
buscar un lloc pla, que estiguera a meitat camí
d’on traïen la remulla Costur, Figueroles...d’on
es venia la fusta llarga, de pins grans per a les
caixes, que serie Penyagolosa, i del lloc on
embarcaven la ceràmica que era Almassora,
bàsicament...allí (al lloc on s’ubica la Fàbrica)
estava el camí que pujava cap a l’Aragó i eixe
és el camí que seguien, i al mig estava l’Alcora i
concretament, a l’Alcora, hi havia una zona gran
i plana, extramurs...la Fàbria era quasi tant gran
o més que el poble, ja que va arribar a tindre
9.000 metres quadrats....En acabant, negocis
associats a la Fàbrica en van aparèixer molts com
la gent dels pobles dels voltants que anaven
a traginar malea, maleaires, per a fer anar els
forns, sobretot....La Fàbrica el que intente fer
és una porcellana fina però, clar, ací la terra és
roja, no és blanca i aleshores dona resultat a una
falsa porcellana però en un moment donant,
això ho diu la novel·la d’Els Secrets de Meissen,
aconsegueixen fer una pasta molt pareguda a la
porcellana europea, però això sí, roja...».
P e r tant,la
ubicació de la Reial Fàbrica no va ser casual
sinó just tot el contrari és va instal·lar en un
lloc totalment adient per desenvolupar la seua
activitat: abundància de matèries primeres,
combustible i mà d’obra i a més, en un lloc
estratègic. A tots aquests avantatges hem de
sumar el fet de que la Fàbrica va recollir la
tradició terrissera dels pobles de la contornà,
les quals van ser barrejades amb les darreres
tècniques apreses pel Compte d’Aranda a
les manufactures d’arreu d’Europa. A més,
com diu el PIE de l’IES Ximén D’Urrea «Reial
Fàbrica, 300 anys d’innovació, memòria i
territori», aquesta singular instal·lació fabril,
original i pionera en molts aspectes va basar el
seu èxit i pervivència en nombrosos aspectes
nous que irrompen en el panorama pre-industrial
espanyol: la contractació de prestigiosos tècnics i
artistes estrangers, la redacció d’unes detallades
ordenances que regulaven tots els aspectes del
funcionament de la Fàbrica, la creació d’una
escola d’aprenents, establiment de fluids, canals
de comercialització del producte, etc.
Fórmula magistral que a més, va transformar
per complet el panorama tradicional de la
ceràmica decorativa, tant per la seua renovació
estètica com pel seu plantejament conceptual i
tècnic. Es tractava de produir un producte, que
anava a competir amb la llosa i la porcellana
d’alta qualitat, però a un preu més assequible.
La Reial Fàbrica, la primera gran fàbrica, va
seguir en funcionament fins a primeries del segle
XX i després, les seues instal·lacions van ser
reutilitzades i, al seu voltant, va anar apareixent
la indústria ceràmica que ens ha arribat fins als

16
nostres dies i de la qual tenim una dependència
econòmica directa tota la nostra zona.
Productes químics, treball a torns, contamina-
ció, cadenes de producció, esmalts, terra roja,
exportació, crisi del taulell, atomitzador, mercat
àrab, competència xinesa, l’Alcora, Onda, el
gran monstre vila-realenc de Porcelanosa, ca-
mions, cogeneració....

Sònia Alegre Sanz

17
COLLA EL MAGRE
Al setembre comença l’escola
i també la Xerinola
Després de les llargues vacances
escolars ben segur que la majoria
dels nens (i dels pares!!) tenen ganes
de tornar a les aules per exposar
les seues experiències estiuenques i
gaudir de les xerrades interminables
amb les companyes i els companys.
I, jo confesso! Hi ha moments massa
silenciosos, estones tan tranquil·les
que tire a faltar el pàrvul guirigall capaç
de silenciar la més atronadora de les
tempestes típiques dels darrers dies del
mes d’agost, eixa tronà que ens indica
que l’estiu ja se’n va al clot o a l’altre barri.
Convé destacar abans, que en aquestes
lletres no trobareu cap paraula que faça
referència ni a les insulses i en molts
casos ineficaces lleis educatives (anem
per l’enèsima!) ni als objectius finals,
plans d’educació, competències, etc,
tanmateix vull manifestar que l’alumnat
es mereix ser atès com cal i sobretot, ser
escoltat a banda dels continguts mínims
que han d’assolir any rere any. Davant
d’una classe de vora vint-i-cinc o trenta
xiquetes i xiquets carregats d’inquietuds,
d’històries molt personals, necessitats
de tot tipus i a més amb dificultats més
o menys greus, no tot és de color de
rosa. Perquè quan una xiqueta i un
xiquet “van bé” (en els estudis) doncs,
tot és bonic però, que el cent per cent
de l’alumnat siga bo i...feliç!! és ciència
ficció. Alguna cosa ha de canviar... Potser
més experiència i menys paperassa!
Bona lectura, la tristesa cura.
L’educació és la transmissió de
coneixements a una persona per adquirir
una determinada formació destinada a
desenvoluparlaseuacapacitatintelectual,
moral i afectiva d’acord amb la cultura i
les normes de convivència de la societat
a la que pertany.
A la Prehistòria, l’educació dels nens
anava a càrrec de tota la tribu, quasi com
ara, ja que imitaven comportaments dels
adults, respectant les normes i els tabús
i escoltant els mites i les històries que
condensaven la cosmovisió de la seua
comunitat. Amb la divisió de funcions
o del treball van sorgir els primers
oficis, basats en les habilitats naturals
de cada individu que s’ensenyaven a
un aprenent el qual mostrava interés o
aptitut en el tema basat en la repetició
i memorització de rituals i relats mítics.

18
Alló que es veu, s’aprèn.
En efecte, la nostra llegenda més popular fou,
és i serà bufada a l’orella per boca dels pares
a fills, de iaies i iaos als néts i les netes, en
definitiva, comptada d’una generació a d’altra,
apresa i... memoritzada!
Els habitants del Castell de Fadrell o Castell Vell
ubicateneltossaldelaMagdalena,previngueren
la seua baixada oficial fins a la planura fèrtil
encarada al litoral mediterrani per a la vesprada
(per què no ho van fer a l’albada?) del tercer
dissabte de Quaresma en 1251. La “mudança”
va tindre un caràcter festiu i al ser sabedors que
seria llarga i fatigosa, anaren abastits per rotllos
transportats al voltant dels seus colls. Penjaren
fanals dels seus gaiatos per il·luminar-se davant
la previsible nit que passarien al ras i nugaren
les xiquetes i els xiquets amb cordes per no
perdre’ls. En començar la nit, van topar-se amb
una forta tempesta i obligats, agafaren canyes
per sortejar el torrent d’aigua que baixava pel
riu Sec. Passaren gran part de la nit a l’ermita
de Sant Roc de Canet. Diumenge, en arribar a
la plana, es va celebrar una cerimònia religiosa
per batejar a la vila com Castelló de la Plana
en honor al castell del qual provenien i del lloc
geogràfic on desenvoluparien la seua nova vida.
I és que, contraposar raonament a memòria no
porta enlloc, memòria sense raonament serveix
de ben poc. Reivindiquem positivament la
memorització de poemes, cançons, llegendes,
etc!
Ara bé, les noves tecnologies de la informació
i la comunicació ens fa canviar la necessitat, la
quantitat, la qualitat i l’ús de la informació que
ens cal fixar en el nostre cervell. Tenir a l’abast
la informació ens obliga a distingir el que cal
recordar del que cal saber trobar. La memòria
en l’educació del ésser humà és un factor clau
per l’aprenentatge ja que facilita la retenció o
l’emmagatzematge de la informació i per tant,
l’aprenentatge es tradueix en coneixement.
La necessitat fa mestres.
I, com que jo no gaudisc de bona memòria però
si la mare que em va parir, ambdues ens vam
ficar mans a l’obra i ella va començar a narrar-
me la seua infantesa o millor dit, els seus anys
viscuts en els diferents centres educatius als
quals assistí fins que va exercir, ella mateixa,
de mestra. De com ha evolucionat el tema
des d’aleshores a com està ara el pati, traureu
vosaltres les encertades conclusions.
Vaig cursar els Estudis Primaris en l’escola
de les Aules (plaça de les Aules) des dels sis
anys fins als nou. No hi havien escoles per als
menors de sis anys i pareix ser que tampoc
calien. A l’any 1950, en nou anys, em donaren
la primera Comunió en la capella de l’institut
Francesc Ribalta on em prepararen per accedir
al Batxillerat, etapa que durà fins que vaig
complir els catorze anys.

19
COLLA EL MAGRE
L’edifici del convent de les monges clarisses
situat a l’actual plaça Santa Clara (segle XVI),
va ser l’institut Francesc Ribalta baix el nom
d’institut de Segona Ensenyança en l’any 1846
fins al 1857 quan passà a denominar-se Institut
General i Tècnic. Davant el deteriorament de
l’antic edifici, el 22 de febrer de l’any 1912
començaren les obres del nou edifici de l’institut
en el solar que ocupava l’antiga plaça de bous
(plaça de Vilarroig), l’actual avinguda del Rei En
Jaume.
En acabar el Batxillerat i després d’examinar-
me de la Revàlida, pareguda a l’EBAU actual i
fins no fa gaire temps, anomenada Selectivitat
(la qüestió és canviar-li el nom per a donar més
mals de cap) vaig cursar Magisteri durant tres
anys, fins als divuit, també a l’institut Ribalta.
Amics i llibres, pocs i bons.
Si vos fixeu en la façana de l’edifici, comprovareu
que té tres portes principals i, no per ser
utilitzades com a portes d’emergència ni per a
facilitar fer campana a l’alumnat desficiós sinó,
perquè cadascuna d’elles t’encaminava a una
escola diferent. Una, cap a l’Escola Normal
(Magisteri); altra, a l’institut i la tercera a l’Escola
de Maestria. Un “tres en un” de tota la vida.
Al finalitzar els estudis de Magisteri i sense
oposicions, vaig poder triar entre diversos
destins i començar el meu vocacional ofici,
però no el primer, ja que mon pare va caure
malalt i com era la major dels tres germans,
vaig treballar des dels catorze als setze anys a la
sabateria Segarra, situada a la cantonada dels
carrers Colon i Enmig. Durant aquests dos anys,
assistia a una acadèmia on ens preparaven per
accedir a Magisteri... i és on vaig conèixer a
l’home amb qui em vaig casar, Paco.

20
En començar el mes de setembre de 1959, cada
dilluns, carregada amb la maleta, feia camí des
del carrer Conills número quaranta dos on vivia
fins a la plaça del Real (al costat del Saboya) on
l’autobús “el Pajarito” em portava fins a Sogorb.
Allà esperava el tren que anomenaven “via
xurra”, el qual em conduïa fins a Xèrica on jo
esperava al carter. “Xino-xano” ell, el seu burro i
jo, enfilavem el camí polsegós cap a Novaliches,
el meu destí, pedania que pertany a Xèrica.
L’ase carregava la meua maleta. Cadascun dels
divendres, els tres, fèiem el camí a l’inrevés.
El camí des de Xèrica fins a Novaliches, amb
l’asfalt de l’època: pedres,pedruscos i terra,
tenia una llargària d’un parell de quilòmetres
i efectivament, ploguera o no, el ritual d’anar
i tornar es repetia cada setmana d’eixe curs
1959-1960.
Dormia , dinava, sopava i convivia amb la “sinyó”
Maria qui obria les portes de sa casa cada any, a
la mestra (no mestre) que corresponia. Ma mare
no sap perquè ho feia, si se’n portava alguna
subvenció en l’oferir la seua llar i és què, no li
cobrava res!
Passar més fam que un mestre d’escola!!??
Doncs, possiblement, perquè el sou no era
per tirar coets (1.000 pessetes anuals) però,
com les famílies de l’alumnat de la pedania de
Novaliches es dedicaven de sol a sol, com és
lògic, a l’agraïda faena en el camp, dia si, dia
també, oferien les viandes de temporada que
la mare Terra els proporcionava. I Antonia, ma
mare, es passejava totes les vesprades, a l’acabar
l’escola, fins a Xèrica per fer la xerradeta en les
mestres d’aquest poble i, com no, per comprar
carn, llonganisses, peix… per a ella i per a la
“sinyó” Maria.
Això que t’ho ensenyen, a escola?
En l’aula n’eren una trentena de xiquetes i
xiquets des dels sis als dotze anys, asseguts en
grups d’edat: de 6 a 8, de 8 a 10 i de 10 a 12.
Penjada d’una de les parets hi estava l’enorme
pissarra de punta a punta, dividida en tres parts
on escrivia la mestra i també l’alumnat. Al mateix
centre de l’aula hi estava l’estufa farcida de
llenya quan el fred de l’hivern paralitzava cada
múscul del nostre cos. I, veges! No estudiaven
en llibres de text, s’ho arreglaven amb una única
enciclopèdia i ... Un únic quadern!
Malgrat el despoblament que estan patint
moltíssimes localitats d’interior dins de la
nostra província, les escoles unitàries continuen
sobrevivint. Grups reduïts de xiquetes i xiquets
de diferents edats i diferents però properes
localitats, comparteixen alegries, aprenentatges
i el temor en molts casos, que aquest, potser
siga l’últim curs.

21
COLLA EL MAGRE
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
“Assumiràs la veu d’un poble”. Vicent Andrés Estellés.

22
Quan tornava a Novaliches a boqueta nit
i després de la compra i la xerrada en les
col·legues, m’esperaven a l’escola uns vuit o
deu xiquets, depén del dia, els quals ja havien
acabat els Estudis Primaris. Tots tenien pèls al cos,
signe xivato per ajudar als pares a les feines de
l’horta fins al vespre, moment en què, carregats
amb una, dues o tres branques de llenya, entraven
a l’aula, i la calfaven aprofitant les brases de tot el
dia. I, com tenien entre dotze i catorze anys i altres
inquietuts a banda de doblegar el llom a l’aire
lliure la resta de les seues vides, eixe any volien
presentar-se a la prova per obtindre el graduat
escolar que es feia a Sogorb. Quan el curs estava
a punt d’acabar, vaig acompanyar-los fins allí en
l’autobús que feia la ruta Xèrica- Sogorb i … Tots
aprovaren!!
Sempre plou quan no hi ha escola! Quanta raó
té la saviesa popular! Totes les criatures menors,
mitjanes i majors tiraven una maneta, en major
o menor mesura, en els treballs del camp encara
que foren xiquets en edat escolar. Només
s’escaquejaven quan plovia, no cal discutir-
ho, però també quan anaven a l’escola. Així, si
hi havia classe i plovia...a l’escola xopades! Si
plovia i a més era festiu o cap de setmana, ni hi
havia escola ni treball a l’horta!
A, e, i, o, u, el burret sap més que tu!
Com és evident, arribà el mes de juny i el final
del curs, el final de les excursions al voltant de
l’escola en companyia de l’heterogeni alumnat,
de les xerrades en les veïnes i les mestres de
Xèrica i començaren les abraçades, els plors
interminables que em van acomiadar pel camí
polsegós què unia aquesta localitat amb un
dels millors anys de la meua vida com a mestra.
L’any següent, el meu destí va ser a la localitat
de La Vall d’Alba. Fins allà, l’autobús dels dilluns
què partia des de Castelló, em deixava en la
Pobla Tornesa. i jo, en una bicicleta prestada,
feie el recorregut fins a La Vall d’Alba (quasi 10
quilòmetres).
Però, aquesta és una altra història.
Emilia Rico Beltrán

23
COLLA EL MAGRE
Pallola, pigota, febres, tisi, pneumònia,
lepra, còlics, Foc de Sant Antoni o
també coneguda com ergotisme
(malaltia produïda per intoxicació a
causa d’un fong paràsit del sègol),
disenteria (trastorn inflamatori del
intestí)... Són malalties, algunes ja
erradicades als nostres dies i al lloc
on vivim, que eren protagonistes en
els primers “hospitals” de la capital
de la Plana. Tot era molt diferent a
l’actualitat, no hi havia hospitals o
almenys no com estem acostumats a
veure’ls.
En aquest article farem un breu
recorregut pels principals hospitals
que han donat com a resultats les
grans institucions que formen hui en
dia el nostre sistema de salut, com han
anat evolucionant i com ha canviat la
forma en què tots entenem la sanitat.
Ens hem de remuntar fins al Segle
XIII, des del mateix moment que es
va fundar la vila de Castelló en 1251,
mitjançant Carta Pobla per Jaume I,
dins dels seus murs ja es va crear un
centre sanitari anomenat “Hospital
dels Pobres”. Aquest es va establir al
carrer “Llarger”, que és el hui conegut
com carrer Major. Com ocorre també
en l’actualitat, en els hospitals hi
havia un centre de culte, una capella
dedicada a Sant Sebastià.
Hem de ser conscients que en
aquests anys de l’Edat Mitjana les
creences religioses tenien un paper
important, i davant epidèmies com
la pesta es realitzaven processons
penitencials o pregons per a implorar
el cessament de la malaltia o agraint
la seua desaparició. Per contra, en
aquests actes no s’obtenia, en la
gran majoria dels casos, un benefici,
ja que es caracteritzaven per grans
aglomeracions on es podia transmetre
més fàcilment la malaltia.
També es posaven en pràctica
altres mesures col·lectives, com són
l’aïllament social, comunicació de
persones afectades per la malaltia a
les autoritats pertinents, l’exigència
de salconduits que verificaren que
es venia de llocs no infectats o la
prohibició de la importació d’uns certs
productes. Per desgràcia mesures amb
les quals tots estem molt familiaritzats.
I finalment, d’altres orientades a evitar
el contagi com la crema de roba i
estris, neteja de marjals i sèquies o la
prohibició d’enterrar els morts de la
malaltia infecciosa dins de la ciutat.
Salut i força al canut

24
Pel que fa als professionals sanitaris, no va ser fins a
finals de l’Edat Mitjana que es va reconèixer la medicina
com a disciplina universitària. L’exercici de la medicina
i la cirurgia estaven sotmeses a controls de la pròpia
ciutat que era qui expedia el certificat oportú per a
l’exercici lliure de la professió. Una altra de les eines
que es va utilitzar per a la consolidació de la professió
va ser la de detectar i perseguir l’intrusisme, pràctica
molt comuna en la societat.
Posteriorment, en 1391 , Guillén de Trullols va fundar
en la seua pròpia casa un altre hospital, anomenat
Hospital de Trullols o Hospital Municipal de Castelló.
Aquest centre es trobava també al carrer Major, al
costat de la porta del Toll, en l’anomenada Torre de
Sant Pere, prop de la plaça Maria Agustina i la plaça
de les Aules. Quan més tard va morir, va deixar en
herència les seues propietats per al seu manteniment.
L’Hospital de Trullols va continuar treballant d’aquesta
manera fins més d’un segle després, quan aquest es
va unificar amb l’Hospital de la Ciutat atès que els dos
prestaven els seus serveis paral·lelament, quedant sota
la gestió de la Cofradia de Sant Jaume i posteriorment
de la Puríssima Sang.
Segles després, l’any 1833 l’Hospital va passar a mans
de la Diputació, però no va ser fins a 1860, que va
adquirir la seua actual denominació: Hospital Provincial,
dedicat a l’assistència de pobres i malalts. Els anys
continuaven passant, la població creixia i l’Hospital es
feia xicotet. A causa de les mancances assistencials es
va decidir la construcció d’un nou Hospital. El projecte
de l’obra va ser de l’arquitecte Manuel Montesinos
Arlandis seguint el model del hospital francès de Brest i
és el desembre de 1882 quan es va col·locar la primera
pedra. Aquest acte va estar presidit pel President de la
Diputació, que en aquella data era Sr. Vicente Ruiz Vila.

25
COLLA EL MAGRE
La construcció es va demorar durant 15 anys i el 13 de
març de 1907 es va obrir definitivament al públic i es
va procedir al trasllat dels malalts, amb una capacitat
de 472 llits.
Paral·lelament, altres figures professionals sanitàries
van sorgint, com es el cas de la infermeria. L’any 1896
es funda la primera escola d’Infermeria d’ Espanya
(en el cas de la nostra ciutat no és fins a l’any 1968)
y el 1915 es crea el títol d’ infermera. Per contra,
altres professions necessitaran encara anys per a ser
reconegudes, com poden ser la fisioterapia, psicologia
o podologia.

26
Com no podia ser d’una altra manera, la
Guerra Civil també va causar els seus estralls en
aquest hospital. Durant els anys que va durar
el conflicte la seua labor va ser la d’hospital de
guerra, però una vegada va finalitzar, va tocar
tornar a la seua funció habitual i entre 1938 i
1944 es van reconstruir els desperfectes per
poder emprendre la seua labor assistencial.
Els anys posteriors estan marcats per la
modernització tant de les instal·lacions com del
material tecnològic i sanitari, s’obrin quiròfans
i noves sales de tractament i es taquen les
sales comunes, albergant els malalts en
habitacions dobles tal i com les coneixem ara. I
pràcticament al canvi de segle es va presentar
el projecte “Hospital 2000”, amb la finalitat de
crear un centre per al segle XXI, es van invertir
32 milions d’euros, d’una banda per millorar les
instal·lacions i el material i d’altra banda, per
a la construcció d’un nou edifici que va donar
com a resultat l’Hospital Provincial que tots
coneixem.
Encara que aquest centre és el que més
història i recorregut té en la nostra ciutat, altres
institucions han donat un important servei a la
població de Castelló. És el cas de l’Hospital de
la Magdalena o conegut en els seus orígens
com Hospital El Collet, ja que es troba ubicat en
la partida El Collet. Conegut popularment com
El Sanatori, va ser inaugurat l’any 1953, i es va
especialitzar en la rehabilitació respiratòria i en
el tractament de la tuberculosi i silicosi. Amb el
pas dels anys i el dels seus 13 directors, l’hospital
s’ha convertit en un centre sociosanitari per a
malalts crònics i de llarga instància.
Finalment, hem de parlar de l’últim centre
sanitari, el més recent però també l’hospital
públic de referència de la capital de la Plana.
No es va inaugurar fins a l’any 1967 per
Francisco Franco amb el nom de Residència
Sanitària Nostra Senyora del Sagrat Cor, encara
que posteriorment va ser reinaugurat com el
coneixem hui en dia, com a Hospital General
l’any 1986 pel ministre de Sanitat de llavors,
Julián García Vargas. Actualment compta amb
574 llits d’hospitalització i 19 d’observació
d’urgències, quiròfans i consultes externes.
Les nostres institucions sanitàries han anat
evolucionat i canviant al llarg dels anys, a l’igual
que els coneixements científics i mèdics que
ens permeten millorar la labor assistencial que
es duu a terme en els nostres centres. De segur
que dins d’uns anys mirarem cap enrere i serem
conscients dels avanços que es fan dia a dia i de
tots els que encara queden per fer.
Lledó Alegre Zurano

27
COLLA EL MAGRE
Quanparlemderecerca,d’investigadores
i investigadors, pareix que estiguem par-
lant de treballs molt moderns i novedos-
sos. Pensem en un treball al que es dedi-
caven quatre sabuts fa un grapat d’anys,
però que, fins fa relativament poc, no es-
tava molt estés. Coses de joves, diguem-
ne. No obstant això, res més lluny de la
realitat.
La recerca porta tant de temps entre
nosaltres, com la nostra pròpia espècie
existint. La curiositat sempre ha
espentat els humans a explorar llocs,
situacions o coses que no coneixien per
tal de saber-ne més i poder aprendre
d’elles. Poc a poc, com ha passat amb
la resta d’oficis, aquestes conductes,
en un pricipi espontànies, s’han anat
sistematitzant, especialitzant i refinant
fins a donar lloc al que avui en dia
entenem com a recerca.
Quan imaginem algú que treballa en
investigació, de segur visualitzem a
una persona vestida amb una bata
blanca i guants, barrejant provetes
a un laboratori. Ens imaginem a una
científica o científic de manual! I moltes
voltes fem bé, ja que la ciència és la
filla de la recerca per excel·lència.
No obstant això, es pot fer recerca
absolutament de tot. Tots els àmbits
de coneixement en els que puguem
pensar desenvolupen investigacions
per tal de poder millorar les seues
disciplines. Tecnologia, educació,
biomedicina, química, física, ciències
socials, economia, dret, història,
humanitats, música, art i un molt llarg
etcétera.
I és que el que passa amb la recerca és
que moltes voltes no es veu. És un ofici
que es fa d’esquenes al públic, granet a
granet de sorra. Descobriment xicotet
rere descobriment xicotet, que fa que
finalment coneguem més el món que
ens envolta i millorem la nostra qualitat
de vida. Amb la recerca passa com amb
les mares, que no saps la falta que et feia
fins que la necessites i no la tens. I sinó
que ens ho diguen ara, que ens ha pillat
una pandèmia i amb el cul a l’aire! Mai
haviem sentit parlar tant de recerca, de
PCRs, d’anticossos o d’antígens com
en els darrers dos anys. I és que quan
tot va bé, pareix que la recerca és més
bé un luxe que una necessitat. Però, aiii
quan ens fa falta i no la tenim! Perquè,
senyores i senyors, ja ho hem dit abans,
la recerca no entén de preses. Per tant,
és necessària sempre!
Com més sabem,
menys sabem

28
Justament pel fet que siga una feina que no es
veu i que puga semblar un luxe prescindible,
pareix que no sol estar entre les prioritats pel
que fa al finançament al nostre país. És per
això que moltes investigadores i investigadors
han d’anar-se’n a l’estranger per a buscar feina
i tindre un sou d’acord amb la seua formació.
Perquè el que resulta realment sorprenent és
que les persones que es dediquen a la recerca
i són, per tant, les que tenen un nivell superior
pel que fa a formació acadèmica, s’enfronten a
un sistema laboral completament precaritzat si
volen mantenir-se en el sistema públic. Perquè
ens fem una idea, una persona que es vol
dedicar a la recerca, ha de tindre una formació
molt extensa: grau universitari, màster i doctorat
(el qual consisteix en una mitjana de 4 anys de
recerca on el sou ronda els 1000 € al mes, si
tens sort). Després d’açò comença una època
de contractes i beques postdoctorals amb
una duració que no sol superar els 2-4 anys,
havent de canviar de lloc de treball (i moltes
voltes de ciutat i país) amb sous que moltes
voltes deixen molt que desitjar tenint en conter
que estem parlant de les persones que estan
a l’avantguarda del seu camp de coneixement.
Finalment, i sols si eres un dels pocs privilegiats
que ha aguantat la carrera fins el final, entre
els 40 i els 50 anys, començaràs a gaudir
de la desitjada estabilitat laboral. Arribats a
aquest punt, crec que no tenim ja cap dubte
de què dedicar-se a la recerca és un treball
completament vocacional. De la mateixa manera
que sembla prou clar que una bona inversió
en recerca és clau per al desenvolupament de
qualsevol país. Obvietats que, malauradament,
no sempre es porten a terme.
Ací mateix, a Castelló, podem trobar diversos
centres de recerca especialitzats en diferents
àmbits de coneixement.
UNIVERSITAT JAIME I (UJI)
En primer lloc, trobem la Universitat Jaume
I (UJI), el lloc que recull més investigadores i
investigadors de tota la província. Més de
1.600 persones es dediquen a la recerca a les
seues instal·lacions. A l’Uji trobem investigació
orientada a disciplines molt diverses. 14 instituts
dedicats a les àrees de coneixement de ciències,
ciències socials, enginyeria i arquitectura i
humanitats. I la gens menyspreable xifra de més
de 175 grups d’investigació amb les següents
àrees d’aplicació:
u Tecnologies de la informació i les
comuniacions
u Producció industrial
u Tecnologia química
u Materials i nanotecnologia
u Gestió empresarial, economia i
finances
u Materials i nanotecnologia
u Gestió empresarial, economia i
finances
u Energia
u Medicina, tecnologia sanitària i
promoció de la salut
u Psicologia
u Agroalimentació
u Matemàtiques i anàlisi de dades
u Cultura, llengua i patrimoni
u Educació
u Dret
u Sociologia i cooperació
u Periodisme i comunicació audiovisual
u Medi ambient
u Arquitectura, ordenació del territori i
transport
u Turisme

29
COLLA EL MAGRE
Com veieu, un ventall molt ampli pel que fa a
àmbits de coneixement. És per això que l’UJI
representa el major centre de recerca a Castelló.
Enguany, l’UJI ha celebrat els seus primers 30
anys de vida educativa i científica. L’any 1991,
l’UJI va encetar el Pla Propi de Promoció de la
Investigació per tal d’incentivar les activitats
d’investigació i transferència del coneixement
entre el personal docent i investigador. Al 1997,
s’inaugura l’edifici integrat a l’UJI que alberga
l’Institut de Ceràmica Agustín Escardino
(ITC) que té com a objectiu desenvolupar
l’excel·lència en el sector del taulell. Al 1998,
s’inaugura la Biblioteca, eixe apreciat edifici
que esdevé la casa de molts estudiants que
passen per aquesta universitat.
Al 1999, apareix el Servei d’Instrumentació
Científica, que dóna suport als grups
d’investigació. Al 2002 i al 2005, s’inauguren
el Laboratori de Ciències de la Comunicació
(LABCOM) i el Parc Científic, Tecnològic i
Empresarial, respectivament. La Unitat de
Cultura Científica i de la Innovació (UCC+I)
naix l’any 2011 per tal d’impulsar la difusió
i comunicació de la ciència. En els darrers

30
anys, també s’han incorporat altres fites
al calendari, com ara la creació del Servei
d’Experimentació Animal (2014), l’Acreditació
HRS4R d’excel·lència (2020) o la inauguració del
Centre de Recerca en Robòtica i Tecnologies
Subaquàtiques (Cirtesu) (2020).
Per tot açò, en els darrers anys l’UJI no sols ha
augmentat el seu nombre d’investigadores i
investigadors,aixícomlaseuaproducciócientífica,
sinó que també ha escalat en els rànquings de les
universitats de tot el món, situant-se en el tram
601-700 en el rànquing de Shanghai.
FUNDACIÓ DE L
’HOSPITAL PROVINCIAL DE CASTELLÓ
Des de la seua creació l’any 2004, La Fundació
de l’Hospital Provincial de Castelló impulsa i
fomenta l’activitat investigadora al Consorci
Hospitalari Provincial de Castelló i promou la
formació del personal mèdic i sanitari per al
coneixement de les tècniques més pioneres.
La seua finalitat és la de dotar a Castelló dels
tractaments oncològics, oftalmològics i de salut
mental més innovadors.

31
COLLA EL MAGRE
INSTITUT D’AQÜICULTURA TORRE LA SAL (IATS)
Aquest institut es va fundar l’any 1949 quan
Buenaventura Andreu, Julio Rodríguez Roda y
Manuel Gómez Larrañeta van obrir el laboratori
del Grau de Castelló. L’any 1957, va passar
a formar part de l’Institut d’Investigacions
Pesqueres, amb seu central a Barcelona, fins
que el 1978 la reorganització del Consejo
Superior de Investigaciones Científicas (CSIC)
el va transformar en un institut independent.
L’any 1979, aquest Institut es trasllada a la seua
actual ubicació, a Torre la Sal.
Actualment, el IATS compta amb 14
investigadores i investigadors amb diferents
línies d’investigació de peixos i moluscos.
CENTRE D’INVESTIGACIÓ I TECNOLOGIA ANIMAL (CITA)
Aquest centre es va inaugurar l’any 2005 i
pertany a l’Institut Valencià d’Investigacions
Agràries (IVIA). La recerca científica l’ha situat
com a centre de referència a nivell europeu i per
al sector ganader de la Comunitat Valenciana.
La seua finalitat és el desenvolupament de
noves tecnologies i aplicacions amb la finalitat
de millorar i facilitar la feina als productors i
empresaris. La seua recerca recull àrees com la
de reproducció, millora genètica, recuperació
de races autòctones, sanitat animal, medi
ambient, etcètera.
Finalment, no puc acabar aquest article sense
fer un humil reconeixement a totes aquelles
dones que des de sempre han estat aportant
les seues troballes al coneixement col·lectiu. I
és molt important remarcar el “sempre”, ja que
són molt poquets les dones científiques a les
quals se’ls ha reconegut les seues aportacions.
Açò es deu a què, malgrat foren elles qui
duen a terme les investigacions, els resultats
eren atribuïts als marits o companys de feina.
No obstant això, les dones sempre han estat
treballant en el món de la recerca, encara que
moltes voltes sense mèrits ni reconeixements.

32
Segons la UNESCO, sols el 30% de les persones
que es dediquen a la investigació són dones. És
per això que resulta tant important visibilitzar
la figura de la dona com a investigadora, tant
les grans referents que hem tingut al llarg
de la història, com les actuals que fan grans
aportacions a la ciència. D’aquest manera
introduïm figures a la nostra societat que poden
servir de referents a totes aquelles xiquetes que
senten eixa picoreta per saber més i més i que,
pot ser, amb bons exemples a seguir, poden
esdevindre grans científiques en un futur.
I és que en la recerca hi ha cabuda per a tothom,
perquè si d’alguna cosa estem ben segurs és
que quan més sabem, més ens adonem de tot
el que ens queda encara per conèixer.
Laia Alegre Zurano

33
COLLA EL MAGRE
ANY 2049: “VA DE BO, CAVALLERS”
“El treball de jugar”
-David, David.. per a la televisió
ÀPunt: Com et sents ara que t’has
proclamat campió de la Comunitat?
- Doncs estic molt emocionat. No ha
estat fàcil el partit d’avui, he hagut
de lluitar molt, però, finalment, ho he
aconseguit. A més, ací a la catedral: al
trinquet de Pelai.
- Sí, per favor, per la televisió de
Castelló: D’on et ve l’afició per
l’esport?
- Mira, si et dic la veritat, de xicotet jo
volia ser futbolista, com la gran majoria
de xiquets. Però, gràcies al col·legi vaig
descobrir aquest esport. Crec que va
ser a quart de primària quan el meu
professord’educaciófísicaensvadirque
aprendríem a jugar esports tradicionals.
I, sense dubte, el rei d’aquests esports
és la pilota valenciana. Així que el
meu primer guant me’l vaig fabricar
jo mateix, amb l’ajuda de la meua
germana. De fet, en un principi no em
va parèixer massa bé això d’haver de
jugar a la pilota valenciana, però, a poc
a poc, li vaig anar agafant el gustet i em
vaig adonar que se’m donava prou bé.
Em van triar per a l’equip del col·legi,
després vaig anar pujant de categories
i ara és un estil de vida per a mi.
- David, per al periòdic Mediterráneo:
A qui li dediques aquest triomf?
- Doncs, en primer lloc, a la meua
família, per recolzar-me sempre. Al meu
entrenador, per ajudar-me a arribar
fins ací. A la meua colla, per acostar-
me sempre a les nostres tradicions i
arrels. I també al meu col·legi i a totes
les persones que van pensar que era
fonamental donar a conèixer aquest
esport entre la xicalla.
- Per al Levante, David: Com et
planteges el teu futur?
- Doncs el futur ja és demà. Seguir
entrenant, competint i compaginant
la meua passió per la pilota amb
la residència de medicina. Perquè,
malgrat hem avançat molt, ja sabeu
que el meu sou encara no està al nivell
del d’un futbolista.

34
Aquest esport, originari de l’Antiga Grècia, va
ser introduït a la península per l’Imperi Romà.
Les primeres referències del Juego de la Pelota
(com es deia abans) les trobem després de la
conquesta de Jaume I. A la Corona d’Aragó
va ser molt popular entre la noblesa. Més
tard, arribaria a les classes populars, ja que es
practicava a l’aire lliure, al carrer.
A partir de l’any 1391, es va començar a prohibir
als carrers i per això va perdre importància
entre les classes socials més humils, les quals
no podien entrar als recintes dels nobles per
jugar. Sols al Regne de València es va introduir
la modalitat de practicar aquest esport a un
recinte tancat, anomenat trinquet. A la resta de
territoris de la Corona d’Aragó va desaparèixer.
ACTUALMENT: “LA PILOTA VALENCIANA”

35
COLLA EL MAGRE
A València, es va passar de tindre 13 trinquets
censats al segle XVI, a únicament tres al segle XIX.
Des d’aleshores fins mitjan segle XX va ser la edat
d’or de la pilota valenciana. I a partir de llavors, la
revolució urbanística, l’augment de la circulació
automobilística i la progressiva castellanització
de la societat van provocar una situació crítica
per a aquest esport a la dècada dels 60 del segle
passat.
Amb l’arribada de les autonomies, la Federació
de Pilota Valenciana es deslliga de l’espanyola i
les institucions públiques aposten decididament
per la pilota valenciana (qualsevol col·legi o
institut de nova construcció ha d’incloure una
instal·lació per a la pràctica de la pilota, fomentant
així l’aprenentatge d’aquest esport per part de
les escoles públiques). Tot açò va desembocar
en el reconeixement de la pilota valenciana com
a Bé d’Interès Cultural Immaterial per Decret
142/2014 el 5 de setembre de 2014.
Pel que fa a tot allò que envolta el món de la pilota
valenciana, sempre s’ha emprat el valencià com a
llengua vehicular. Fins i tot durant la dictadura, on
la nostra llengua va ser tan perseguida, en l’àmbit
de la pilota, es va continuar parlant valencià abans,
durant i ara.
La pilota valenciana es juga al trinquet, el qual
és l’espai esportiu més antic d’Europa. Té forma
rectangular, tancat per damunt amb una coberta.
Les parets amb més alçada s’anomenen muralles
i les de menys, rebots. És molt característic
també al trinquet l’escaleta, lloc on seu el públic,
el tamborí, el qual s’utilitza per a matar els angles
que formen les parets, i la corda, situada a 1,80
metres que divideix el trinquet en dos parts.

36
El trinquet més important de la comunitat es
el Trinquet de Pelai (1868), conegut com a la
Catedral a la ciutat de València. També són
coneguts els trinquets de Sagunt, Benidorm,
Vila-Real, Borriana i Dénia.
La partida de pilota comença amb la veu del
marxador (àrbitre) que diu “va de bo, cavallers”.
S’enfronten dos equips d’un, dos o tres
jugadores o jugadors. Es diferencien pel color
de la samarreta o faixa: blau són els jugadors
de menor nivell i roig els de major. Existeixen
varies modalitats de joc.
Escala i corda: és considera la més important i
es juga a nivell professional. Es juga a l’aire lliure
i sols es permet un sol bot de la pilota abans de
tornar-la, la qual ha de passar per damunt de la
corda.
Galotxa: similar a l’anterior, però es disputa a
un carrer natural o artificial, adaptant les regles,
però mantenint l’esperit.
Llargues: modalitat a l’aire que es juga al
carrer. Sols es permet un bot. Juguen equips de
tres, quatre o cinc pelotaris. Per aconseguir un
tant, la pilota ha de botar més enllà de la línia
coneguda com a línia de la falta.
Raspall: modalitat que compta amb jugadores
i jugadors professionals. Es juga al trinquet o al
carrer i deu el seu nom al fet que el pilotari pot
raspar el sòl amb la mà per a tornar la pilota.
Els elements indispensables per a jugar són:
-La pilota de vaqueta, absolutament artesanal i
amb un acabat secret que molts pocs coneixen.
Es tracta d’una pilota molt dura, d’uns 40 grams
i 42 mm de diàmetre.
-Els guants, de pel fina i tallats de forma
triangular reforçant el naixement dels dits i
deixat la resta al descobert.
L’arrelament de la pilota valenciana es constata
amb dades: 640 instal·lacions, al voltant
de 220 clubs, més de 2.000 federats (dels
quals 200 són dones, amb competicions
pròpies des de 2007), 2500 xiquetes i xiquets
amb llicència dels Jocs Escolars Comunitat
Valenciana (JECV) i més de 20.000 escolars
que participen cada any en el projecte Pilota
a l’Escola. A la part més alta de la piràmide,
a la temporada actual, la Fundació per la
Pilota Valenciana té signats contractes amb 24
pilotaris professionals, esportistes que viuen
per a aquest esport, amb el seu salari mensual
corresponent, el qual es negocia cada any, i un
seguit mínim de partides a disputar.
A la pilota valenciana compten amb grans
professionals i mestres, com ara Nel de Murla,
Xiquet de Quart, Juliet, Rovellet o Genovés I.

37
COLLA EL MAGRE
Els darrers 10 anys està començant a apreciar-
se la revolució de les dones també en l’àmbit
esportiu. Al 2007, es va formar el primer grup
de dones competidores oficials. Fins llavors,
una vintena de pioneres jugaven contra homes
del seu poble. Avui, 450 federades i milers de
xiquetes juguen a pilota. En poc més de 10
anys -comparat amb segles d’evolució de les
categories masculines-, una dada evidencia
l’impacte: per al campionat autonòmic de
raspall hi ha 60 parelles d’homes i 58 de dones.
Ana Belén de Borbotó, Victòria de València,
Mar de Bicorp o Elisa Tarazona de Riba-Roja van
estar entre les pioneres. Elisa Tarazona guarda
les cròniques en paper de les seues partides
com a jugadora. En una d’elles, es pot llegir
“en aquest món canviant, la dona, en la seua
lluita reivindicativa, està aconseguint metes
insospitades i no sabem si el trinquet, on es
practicaelvirilesportdelapilotavalenciana,serà
finalment un dels seus múltiples assoliments.
Encara que, sincerament, ho considerem prou
difícil”. Era l’any 1970.
A l’actualitat, noms com el de Mar Gimenez,
Victòria de València o Ana de Beniparrell ajuden
a realçar la bellesa d’aquest esport i fomentar la
seua pràctica entre les xiquetes.
Ací, a Castelló en tenim una bona mostra,
ja que l’any 2005 va n¡àixer a la nostra ciutat
Carmen Jiméne García, Carmeta, primera dona
federada de la província de Castelló.
Carmen va començar a jugar a pilota, de ben
menuda, quan cursava quart de Primària en el
col·legi Tombatossals de la mà de Santi Sales
com a activitat extraescolar. A l’any següent,
ja en el club pilotari Castelló, va jugar els seus
primers jocs esportius sempre acompanyada
del seu entrenador Juanjo Jiménez.
TREBALL DE DONES

38
Amb un any més, ja va guanyar el seu primer or
autonòmic en frontó individual en la categoria
aleví, convertint-se en la primera i única
jugadora de Castelló que ho ha aconseguit.
A partir d’aquest moment i fins l’actualitat,
ha guanyat més de 12 medalles en diverses
modalitats a nivell individual, arribant a aconseguir
en la categoria cadet tots els ors femenins (raspall,
frontó, One Wall i frontó en frares).
L’any 2019 va formar part de la selecció
valenciana de pilota i va participar en l’euro
Jove de Portugal on va aconseguir ser campiona
europea sub 15 i enguany, recentment, ha
estat seleccionada també per a participar en
l’europeu del pròxim octubre a Holanda.
Al costat del club Pilotari Meliana ha jugat
i guanyat diversos campionats de galotxa i
raspall, arribant a jugar amb només 15 anys la
lliga d’elit de raspall tant en parelles com en
trios. També, en galotxa, ha sigut la primera
dona que ha jugat en un equip de la província
al costat del club pilotari Castelló.
Carmen també és atleta i junt al club
d’atletisme Playas de Castellón ha participat
en 11 campionats d’Espanya, quedant sempre
finalista, i aconseguint ser campiona d’Espanya
en categoria infantil i subcampiona d’Espanya
en cadet.
Tota una promesa i un orgull per al poble de
Castelló.
Així, malgrat declaracions de la federació on no
creuen oportú “crear falses expectatives a curt
termini amb la professionalització (de la dona)”,
ja que, en l’àmbit masculí “a penes hi ha 30
jugadors professionals”, per què ens hauria de
frenar això?
ANY 2050: “’Shhh! ACÍ MANE JO”
Respire fons... i no tinc por. Tota la meua vida he
estat preparant-me per a açò, somiant amb açò
i, a la fi, ha arribat el meu dia. Quantes persones
hi deuen haver? 70.000? Segur! Sent el meu cor
bategant fort, quasi el puc sentir al meu pit i a
la meua gola... Finalment, Ire! La primera dona
que pita la final del mundial de futbol!
Ací estic, al passadís, esperant els darrers
minuts per eixir amb la pilota a les mans.
No puc evitar enrecordar-me del meu iaio...
quantes voltes em va portar a Castàlia per a
veure al Castelló. “Soci 1325 i baixant”, em

39
COLLA EL MAGRE
deia. Quanta emoció quan em contava que fins
l’any 1945 es jugava al camp del Sequiol, tal
com diu la cançó: a la memòria, llega la gloria,
del viejo campo del Sequiol. I com s’enfadava
quan perdien! De fet, crec que s’enfadava fins i
tot quan guanyaven. Però, cada diumenge, allà
estàvem els dos. L’escut es porta al cor, “pam
pam orellut”. Recorde que em vaig aprendre de
memòria el nom del futbolistes (llegendes, els
deia el meu iaio): Planelles, Vicente del Bosque,
Oliva, Tabares, Cubillas... Em va contar que vam
arribar a estar a segona i fins i tot a tercera.
Qui ho diria ara que van guanyar la lliga l’any
passat!
Vinga, Ire, centra’t! Recorda que el pare estarà
allà fora amagat entre la gent i li deus part
d’aquest dia. Vam haver de lluitar molt. Ara,
pareix que queden lluny aquells dies en els
que arbitrava als camps infantils: “Xica, deixa
el xiulet i agarra la granera!”; “Què no has vist
que el meu fill no ha fet res? Torna a la cuina,
va!”, “Què bé et para el pantaló curtet, quines
cames! De tots els insults encara no he pogut
oblidar-me (no sabeu les voltes que me vaig
haver de mossegar la llengua). Sempre vaig
pensar que deurien existir les targetes grogues
i roges per als pares i aficionats. I és que
pareix mentirà que aleshores no hi hagueren
pràcticament dones àrbitres!
Pare, gràcies per lluitar per mi i per tantes altres
com jo. Què important ha sigut el recolzament
incondicional de tota la meua família. Cada
volta que vaig dubtar, em vau ajudar a alçar-me.
Vinga, respira fons, amb autoritat, que ací
manes tu. I avui... em toca currar!
ACTUALMENT: “L
’ESPORT REI, ¿ESTÀ A L
’ALÇADA?”
“Un partit de cadets a Tenerife acaba amb una baralla entre els pares dels jugadors.
Dos pares acaben a galtades.“
“Sempre els deia als meus jugadors:
vosaltres sou l’exemple per a molts xiquets, no ho malgasteu.”
“Una àrbitre de 18 anys hospitalitzada després d’haver sigut agredida
a un partit de futbol juvenil.”
“Som beneficiaris d’un estatus, d’uns privilegis i unes responsabilitats que no poden ignorar-se.”
“Un entrenador agredeix al tècnic rival en un partit de infantils a Saragossa.”
“El futbol forma part de lo quotidià de la nostra vida i va inexorablement lligat
a les esperances e il·lusions de milions de persones”

40
“Els intermediaris trien cada volta a xiquets més menuts.
Als 14, els que destaquen signen contractes amb multinacionals.
La majoria es perden pel camí.”
“Als xiquets els afecta molt les golejades.
Se’ls influencia molt amb guanyar, guanyar i guanyar.
N’hi ha molt d’abandó per part dels xiquets i pares a causa de la pressió.”
“Cap jugador es tan bo com tots junts”
“Arriben a casa i el primer que els preguntem és: com heu quedat?
Nosaltres els eduquem a això.”
“La competició està present quan parlem de l’esport.
Però, no hem d’oblidar que l’essència de l’esport infantil és que aprenguen,
estiguen amb altres xiquets i aprenguen valors.
I, a l’hora de la veritat, es falla molt.”
“El futbol femení rep el que sobra de la resta de seleccions masculines,
per això no compten amb els materials, el recolzament
ni la representació necessària dins l’ecosistema esportiu”
“Quan les xiquetes comencen a jugar,
es volen parèixer a moltes de les jugadores de la selecció.
És qüestió de temps, no sols que estiguen en el futbol femení,
sinó que la dona també estiga entre la banqueta del futbol masculí.”
“Ada Hegerberg, quan va rebre el Balón de Oro el 2018
(primera volta que aquest reconeixement s’atorgava a un dona),
li van demanar “twerk” a l’escenari.”
“El que cerquen els dirigents en la elit és tindre a la gent més preparada,
més capacitada i que més rendiment puga traure.
Això està per damunt del gènere.”
“El costat femení de la Selecció són les parelles dels futbolistes“
“No les anomenes xiques, anomena-les futbolistes”

41
COLLA EL MAGRE
La Federació de Futbol de la Comunitat
Valenciana (FFCV), a nivell global, futbol base,
aficionat i professionals va arribar a la xifra de
104.259 llicències a la temporada 2019-2020. Fins
i tot, l’FFCV ha arribat a expedir 70.827 llicències
en la modalitat de futbol base des de Prebenjamí
fins a Juvenil.
I, malgrat que la il·lusió per convertir-se en
futbolistes professionals és molta; malgrat
que històries com la de Mesi inspiren a milers
de xiquets; malgrat que eixa mateixa il·lusió
encoratge a milers de pares a empentar els
seues fills cap a una carrera moltes voltes
despietada... la cruel realitat de les dades
juguen en la seua contra. Tan sols un de cada
2.500 xiquets federats en divisions inferiors a
Espanya aconsegueix jugar en primera divisió.
El mercat futbolístic està sobredimensionat,
grans estrelles i grans clubs, grans influencers.
Però, la realitat és que entrar a formar part dels
equips de primera és una de les metes més difícils
d’aconseguir.
I si bocabadants són les cifres pel que fa a les
categories masculines, quan ens centrem en el
futbol femení, les cifres es pegen la volta.
VALÈNCIA ALACANT CASTELLÓ TOTAL
Futbol Masculí 48.042 25.653 15.273 88.968
Futbol femení “valenta” 3.661 1.666 825 6.152
TREBALL DE DONES
L
’aposta forta pel FUTBOL FEMENÍ
A nivell nacional, les futbolistes professionals
de l’equip espanyol van celebrar el seu 50
aniversari l’any 2020. El futbol femení ha passat
del menyspreu dels 70 a la professionalització
d’avui. Un grup de pioneres que va patir el
masclisme i el menyspreu de la dictadura va
obrir el camí el 21 de febrer de 1971.
A les dones els va costar tant demostrar que
els agradava el futbol que va passar quasi mig
segle des que van començar a disputar partits
de forma regular a Espanya, fins que van poder
viure d’ell. Van compaginar el treball amb
l’esport, amb horaris insalvables i diners de la
seua butxaca. Poc a poc, metro a metro, van
anar traçant el camí cap a la professionalitat.
Malgrat això, les bretxes de gènere en la
indústria del futbol estan entre les més grans.
Pel que fa al salari, les diferències són encara
abismals. Encara que la indústria futbolística
genera més de 500.000 milions d’euros
cada any, un 49% de les jugadores de futbol
professional no rep un salari i un 87% finalitzarà
la seua carrera esportiva abans dels 25 anys.

42
Futbol femení a la comunitat:
el projecte “VALENTA”
La Federació de Futbol de la Comunitat
Valenciana va crear al desembre de 2019 una
àrea de futbol femení que no hi havia existit
en els 110 anys de l’entitat. Aquesta àrea,
anomenada Valenta, ha potenciat com mai
l’expansió del futbol entre les dones i xiquetes
de la Comunitat Valenciana.
Valenta ha assumit la direcció amb un
propòsit molt clar: el foment del futbol
femení. Entre els seus objectius es troben:
-Crear el primer Comitè Esportiu de
Futbol Femení de la història de de l’FFCV.
-Prestigiar les competicions femenines
amb la reestructuració d’aquestes.
-Realitzar reunions a les tres províncies
(Alacant, València i Castelló) amb els clubs de
futbol
femení per escoltar inquietuds i poder
tindre una versió més àmplia de la situació actual.
Des de l’FFCV s’ha volgut dotar de la màxima
visibilitat a tot aquest tipus d’iniciatives de Va-
lenta. Per exemple, l’aparició de Valenta Radio,
cita setmanalment amb les escoles i clubs de
futbol femení de tota la Comunitat Valenciana;
reportatges especialitzats, vídeos i tractament
exclusiu en xarxes socials. Tot aquest seguit
d’accions han obtingut una gran resposta po-
sitiva per part del futbol de la comunitat. A les
xarxes socials de l’FFCV, per exemple, ha aug-
mentat el percentatge de dones que segueixen
els conters oficials d’un 15% a un 29%.
El futbol femení ha arribat per a quedar-se i
aspira a poder ser el treball de totes aquelles
professionals que vulguen practicar-lo.
Begoña Zurano Picazo

43
COLLA EL MAGRE
La Roser des de ben menuda ja enfilava
amb destresa l’agulla, com era típic als
anys 50 amb la majoria de femelles.
Totes elles havien crescut veient brodar
a sa casa a les altres dones de la família,
tant a diari, com per a les ocasions
especials, on la feina s’acumulava.
Un bon exemple, era el temps dedicat
a la preparació de la roba festiva per la
Magdalena. Ficar-se a brodar faldilles,
emmidonar sinagües, enllestir justillos
i faixes, junt amb un bon grapat de
botons per reforçar i sargir descossits
als pantalons i camises que deixaven
els homens en tornar de treballar era
un disbarat. Així que amb tot aquest
destarifo, era imprescindible una
maneta per part de les xiquetes a casa,
a qui se’ls atribuïa les tasques més
bàsiques, però, amb les que, a poc a
poc, anaven agafant traça i habilitats
amb l’agulla.
La Roser vivia l’arribada de les
festes amb gran il·lusió, doncs era
l’oportunitat perfecta per clavar la mà
al costurer de l’àvia i disfrutava cada
feina que se li encomanava per petita
que fora.
Als matins totes les dones es reunien
al carrer per treballar les teles i la llana,
entre d’altres, i aquest fet constituïa
una espècie de ritual entre veïnes que
mentre cosien es
ficaven al dia dels esdeveniments
més cridaners al barri.
I així va ser com començà una vida entre
fils i cotó. Una vida a terres valencianes
que havia estat en constant relació
amb el sector tèxtil i amb tot el que
allò envoltava.
Als anys cinquanta i seixanta del S.
XX, el sector tèxtil a la Comunitat
Valenciana, era una de les fonts
ecònomiques principals i aquesta
indústria era típica a la seua geografia.
Teixint una vida

44
Però, el seu desenvolpament començà fa segles
com una eina per l’autoproveïment i amb una
influència reduïda al mercat a nivell local. Fins
arribar, amb posterioritat, a la industralització.
L’exportació de teixits a l’exterior i la creació
dels primers centres d’elaboració començà al
país amb l’arribada dels moriscos a les nostres
terres. La llana i la seda serien les protagonistes
de la manufactura entre Espanya i Europa i la
nostra comunitat ocuparia un dels llocs més
destacats a la seua confecció.
Pel que fa a la llana, el Maestrat i Morella,
van ser fonamentals en la seua producció i
comercialització, que experimentaria gran
expansió al s. XIV, gràcies a la demanda per
part d’ Europa.
L’especialització en el bestiar oví i els cultius
industrials van ajudar a la creació de rutes
comercials destinades al negoci i l’exportació.
Al 1399, el Consell de València publicà ordres
relatives a la confecció de panys a l’estil de
Wervic,mentrequeelConsellMunicipaltractava
de protegir la producció front a l’importació.
L’estructura productiva de la panyeria es va
caracteritzar per les seues reduïdes dimensions
i al llarg de tot el s. XV sorgiren nombrosos
conflictes entre tots els oficis implicats en
la producció tèxtil llanera, com bé replega
la documentació municipal valenciana. Un
d’aquests seria al 1436, quan els sastres
manifestaren disconformitat per la intrusió dels
pelaires, mentre que les autoritats municipals
establiren la necessària tasca dels pelaires per
reconèixer la qualitat de la llana destinada a la
producció de panys, desestimant una petició
contrària per part dels teixidors.
En aquest segle, València va ser integrada en
la <<diagonal insular>> amb redistribució
amb Eivissa, Sardenya i Sicília, on circulaven
una àmplia gamma de productes mercantils i
els panys valencians van ser primordials. I on
l’exportació d’aquest producte constituí la
prolongació dels negocis llaners a la Comunitat.
Ja al s. XVIII, l’ocupació de la majoria de la
població a Morella estava relacionada amb
la llana. I un altre eix imprescindible per la
tasca llanera va ser Alcoi, que des del s. XIII
respresentava un gran centre industrial. Així
com altres pobles com Enguera, Ontinyent o
Bunyol, on es confeccionaven teles i llanes de
gran qualitat.
Al s. XIX i amb la industralització, el treball
passaria a ser automatitzat i a concentrar-se
més específicament en les fàbriques.
Respecte a la seda, cal destacar que aquest és
teixit imprescindible a la història valenciana, al
s. XV, i més concretament, a l’any 1474 es crea
el gremi de velluters, amb un gran paper per
part dels genovesos que van portar tècniques
innovadores de producció a la nostra terra i al
1479, els velluters valencians aconseguien el
seu màxim esplendor que es prolongaria al llarg
d’un parell de segles més. Obtenint, per part
del Rei Carles II, al 1686, la concessió del títol
<<Col·legi de l’Art Major de la seda>>, passant
a ser aquesta la major corporació i nexe d’unió
dels xicotets empresaris del sector.

45
COLLA EL MAGRE
No obstant això, aquest segle comportaria
també una crisi associada, que es superaria
amb l’ajuda dels centres de Toledo i Granada
tractant tots plegats de conquerir els mercats
de la península.
En aquest camp, l’agricultura jugà un paper
molt important, doncs les terres valencianes van
ser destinades al cultiu de moreres i la criança
dels cucs de seda. Ja al s. XVIII, València seria el
centre de la producció de la seda, confeccionant
velluts i sedes llaurades amb gran qualitat i
amb característiques que les farien úniques al
comerç exterior.
El 65 i 72% de tota la producció espanyola
es concentrava a la comunitat i era,
aproximadament, la meitat de la població
valenciana la quantitat de gent que directa o
indirectament traballava amb la seda.
Tot i així, amb el temps, la contínua competència
enelgremiaconseguiriaevidenciarelsprincipals
problemes a la sederia valenciana, on moltes de
les tasques específiques continuaven realitzant-
se a mà, i per separat, front a la mecanització en
altres països com Itàlia.
A València, el desenvolupament era més lent,
i a més, la diferenciació de feines per gènere,
no ajudava. Doncs, era més complicada
l’organització de mà d’obra i açò endarreria
tot el procés. El conjunt d’aquests problemes
estructurals conduirien a que al s. XIX aquest
sector començara a decaure, desapareguent
l’ofici de velluter finalment.
L’últim velluter a terres valencianes, Vicente
Enguidanos, membre de la quarta generació de
velluters a la seua família, seria recordat a tot
europa per la seua tasca incansable al sector i
per l’alta categoria de les seues teles.
Castelló, València i Alacant varen veure com el
sector quedà reduït a la mínima expressió, sent
fonamentalment especialitzat en el treball del
teixit ornamental. El moment d’esplendor havia
passat, però, marcaria per sempre la història, la
cultura i l’art a la comunitat.
València acabaria sent nomenada Ciutat de
la seda per la UNESCO i mantindria una ruta,
per tal de commemorar aquest gloriós temps,
destacant, entre d’altres, llocs fonamentals com
la llotja de la seda o llotja dels mercaders, edifici
representatiu i declarat com a Patrimoni de la
Humanitat, construït per Pere Compte.
La Roser estava completament abstreta pensant
en com hauria sigut viure aquesta època a la
nostra terra. I sabia que hui dia era complicada
la situació al gremi.
Vicente Enguidanos confeccionant velluts amb un teler únic.

46
Es necessitaven canvis per obtindre millors
beneficis. Ella ho sabia bé, perquè sempre havia
estat lligada al sector.
Sa vida havia sigut, com deia sa mare, una
vida de fil i cotó que no tindria sentit sense el
treball de la tela i tot el que l’envolta. Era el
que ella estimava, el que havia après des de
que ajudava amb els descosits a casa de l’àvia
perque s’apropaven les festes de la Magdalena.
Per això, sent ja adulta va escollir el treball a
una tenda de confecció d’indumentària típica
a la ciutat i, actualment, després d’haver
treballat professionalment al sector durant
més de seixanta anys, col·labora estretament
amb el gremi, realitzant estudis que permeten
a la indústria tèxtil valenciana lluitar contra la
competència asiàtica i de l’Europa de l’Est.
I així és com la indústria treballa la seua actua-
lització i constant afebliment, amb recolzament
de l’institut tecnològic AITEX o amb la coope-
ració amb l’associació d’empresaris del tèxtil a
la Comunitat Valenciana, ATEVAL. Aquest sec-
tor és part de la nostra economia, però també
és part de la nostra identitat.
Roser no volia deixar de formar part d’aquesta
comitiva que traballava per mantindre el nostre
renom internacional i a la vegada les nostres
costums.
Costums que venien de temps antics, però que
marcaven la nostra essència i que any rere any,
rememoraven els temps viscuts.
Com li agradava a Roser veure l’ Ofrena de flors!
Doncs per a ella aquesta era també un ofrena
a la Seda i la roba típica que naixia d’aquest
teixit i al cànem, cultiu més menut, però també
de valor a Castelló, a través d’espardenyes
i cistelletes que lluïen les més menudes. Era
una desfilada carregada de colors i de teles
ornamentades amb dedicació i vocació.
Quin luxe viure aquest moment asseguda a la
cadira del cantó amb un tros de tela a la mà i
enfilant l’agulla! -va pensar amb ull ploraner.
Sabia que la costura havia sigut el seu camí i el
seu destí.
Absorta en els seus pensaments començà a
emocionar-se…
-Au! Ja m’he punxat!
Tania Ruiz Alegre

47
COLLA EL MAGRE
Ens fan tancar
les tavernes
Lesrelacionshumanessemprehanestat
un factor social bàsic per desenvolupar
les societats. En aquest sentit els bars o
les tavernes coneguts com actualment
els coneixem han existit des de molt
abans del que pensàvem, és a dir,
des de sempre. La seua aparició i
consolidació està estretament lligada
amb el desenvolupament de les
relacions socials i la construcció de
la ciutat com a model de societat.
Formen part de la nostra vida i acudim
a ells per moltes raons però sobretot
per establir relacions interpersonals i
socialitzar-nos.
A banda del consum que se’n fa els
bars, les tavernes i els restaurants fan
un espai de vida i de relacions humanes.
Són punts de trobada, espais de gaudi i
de plaer en què els sentits els disparen
menjar, beure, riure, compartir... Els
bars són un fenomen social popular
que ha marcat els costums i la
cultura de nombroses generacions ...
Tradicionalment, els bars són llocs de
trobada i reunió informal, antigament
en la nostre societat heteropatriarcal
generalment estaven freqüentats per
públic masculí. Per sort per a les dones
aquest fet ja és anecdòtic...
Malgrat aquesta demostrada impor-
tància social, hi ha qui considerava que
eren llocs poc recomanables ja que es
potenciava el consum de begudes al-
cohòliques. En un món com el nostre
per sort no tenim les mateixes percep-
cions... Què hi farem! Ja se sap la vida és
qüestió de prioritats i de visions..
Fent recerca, segons diversos articles,
es poden trobar els orígens dels negocis
de l’hosteleria a l’antiga Roma, encara
que tothom els coneixeu pels banquets
romansambabundantmenjarivi, doncs
es veu que és un mite i que a Roma es
menjava poc i ràpid.
Segons les necessitats ja existien
diversos models de negoci depenent
del que oferien, hi havia tres tipus de
local principalment.
El més serveis oferia era la caupona,
avui seria com un hostal, en ell es
podia menjar a la planta baixa i
allotjar-se. Algunes caupones tenien
espais privats el que entendríem
com a reservats o actualment sales
VIP. Normalment estaven fora de les
ciutats també disposaven d’un estable
per als cavalls.

48
Els altres locals gastronòmics de Roma eren
la popina i la taverna, es diferenciaven en
què a la popina hi havia servei de de taules i
cadires i a la taverna es menjava de peu o en
bancs a l’exterior de el local. Sempre se servia
menjar poc elaborat, ja que la idea era menjar
ràpidament. La disposició dels locals era molt
senzilla, una “barra” que disposava també d’un
espai amb aigua per rentar els plats i d’un petit
foguer per escalfar el menjar que ho necessités.
Sipensemenundelmenjarsperexcel·lènciadels
valencians, m’ha fet pensar en què menjaven
els romans com a esmorzar? La resposta no
difereix massa del que ‘esmorza actualment
era senzill però molt variat: llegums, formatge,
fruita, ous, olives, verdures, coques de farro o
blat, i fins i tot carn i peix.
El aliments s’amanien amb salses amb base de
mel, vi, vinagre i diverses espècies: el condiment
més conegut dels romans era el garum que és
una salsa feta amb de vísceres fermentades de
peix i de gust molt fort.

49
COLLA EL MAGRE
La beguda solia ser vi diluït en aigua, ja que el
vi pur estava reservat als banquets i cerimònies;
s’emprava la mel per endolcir-lo. Altres begudes
populars eren el piperatum, una beguda que
s’obtenia barrejant aigua calenta amb vi, mel,
pebre i herbes aromàtiques; i la posca, una
barreja de vinagre i aigua.
Un altre aspecte que tenen les tavernes
originàries és que la gent es reunia i moltes
vegades es feien jocs en grup, entre els quals
els jocs d’atzar i les apostes van ser prohibides,
com ací gujar a cartes, domino....
Tot i les semblances, hi havia alguna cosa que avui
ens semblaria xocant: aquests locals oferien, a
més de menjar i allotjament, els serveis sexuals de
les treballadores que era vist com una alternativa
econòmica a les prostitutes: aquest “servei extra”
tenia un preu similar a una copa de vi.
Després de saber una mica més dels orígens
podem comprovar que durant la història i al
món ha hagut diversos models, tot i que ara
pensem que ens ho hem inventat tot al segle
XX i amb la globalització, doncs serà que no
i com a peculiaritats fetes amb la recerca, és
de bon saber que, els grecs van inventar els
restaurants de portar a casa. A l’antiga Grècia
hi hava establiments en els quals es venien
begudes calentes a l’hivern, fredes a l’estiu i
menjar per a per a portar.
La professió de taverner també és molt antiga
i que les tavernes que oferien menjar i beure
venia de Grècia a Roma i posteriorment als
països europeus però sempre sota el concepte
de c “tavernes romanes”. Va ser tal l’èxit de
l’activitat, que l’Edat mitjana ja es reconeixia al
taverner com una professió.
Al Japó existien el bars de després del treball
els Izakaya japonesos van aparèixer en 1603
quan un venedor de sake que servia copes de
degustació va decidir acompanyar les begudes
amb plats de menjar tradicional. Els treballadors
van prendre com a costum després de la jornada
laboral.
Un altre tipus de bar que ha arribat als nostres
dies i que té els orígens a Anglaterra són els
“pubs” són del segle XIX i el seu nom prové de
l’abreviació de public house. Eren espais en els
quals es reunia la classe obrera i es van convertir
en l’eix de la seva vida social.
Un altre model de local que ha arribat als nostres
dies és el restaurant... un terme no exempt de
polèmiques. D’origen francès i va ser utilitzat a
París en 1765 per a designar a un establiment
que servia menjar i beguda molt més elaborat
i selecte. El primer restaurant, el Botí, obert en
1725.
Les cadenes de restaurants, la primera va
ser fundada en 1827 als Estats Units i es va
dir Delmonico’s Restaurant. En aquest local
es donava menjades i begudes i, tenien una
caixera que cobrava..
Ara centrant l’atenció a casa nostra, a l’estat
espanyol a començament del segle XX va haver
una irrupció del negoci, es podria anomenar
la revolució dels bars i restaurants, a la zona
d’Astúries, amb les sidreries i almàsseres va ser
un lloc on se’n van obrir molts.

50
Actualment, l’oferta és molt variada hi ha
molta i diversa oferta, per tots els gustos i
totes les butxaques. Cal pensar que al segle
XXI el concepte de cuina moderna també
va canviar i hem descobert la cuina de fusió i
d’avantguarda, possiblement per la globalització
mundial. Segurament i en un futur no gaire llunyà
apareixeran noves tendències, ofertes i nous
espais.
A Castelló hi ha tradició com a bons valencians
d’anar al bar... Hi ha com a molts pobles i
ciutats bars i tavernes que han marcat època i
tendència.
El Chicky i les seues torraetes d’anxova, el
Monterrey, La confianza que era antigament
el recent desaparegut Urbano, el Perrico, per
excel·lència de l’estiu, amb els típics callos i
caragols!! L’orxateria del tio Nelo, el bar del
Mercat, l’Espígol, l’Oar, el Roca, Las Planas,
Galàxia, la Pacheca del Grau, el Casa Darío, la
Mustia en les seues espectaculars rosquilletes,
Casa Nyoles, la Venta la figuera, el Borriolenc, el
Palmito, Casa Maria, Cagallo, la venta Murciana,
el Bar imperial o el Venecia, la garrofera o la
tartana, Casa La Xelina o El Cabedo... I una
llista que mai s’acaba, espais de trobada,
d’experiències i de compartir....Segurament ens
en deixarem molts en la memòria però recordar
aquests espais desperta paladars i records i
queda clara la importància històrica i social de
l’hostaleria. Sempre adaptant-se i en constant
evolució per a continuar oferint-nos a tots el bo
i millor.
Laura Alegre Sanz

51
COLLA EL MAGRE
Qui va inventar
el supermercat?
L’inventor del supermercat va ser
Clarence Saunders, quan el 16 de
setembre de 1916 va obrir la primera
botiga amb autoservei per part dels
clients. El va cridar PIGGLY WIGGLY, i
estem en Memphis, Tennessee.
Clarence va nàixer en Virgínia i prompte
va deixar l’escola per treballar, amb 19
anys realitzava les seues tasques com
representant majorista, en 1915 va obrir
el seu propi comerç, fent un pas més per
cercar nous beneficis: el client se serviria
per si mateix.
Sanders va patentar l’invent del
supermercat poc després i va afegir
innovacions que inclús a dia de hui
perduren, com posar el preu a tots els
productes.
Un supermercat és un establiment
comercial de venda al detall, i entre els
productes exposats, es troben aliments,
roba, articles d’higiene, perfumeria i
neteja.
El fi dels supermercats és, generalment,
oferir gran varietat de productes a baix
preu.
A Espanya, en 1957, el llavors ministre
de comerç Alberto Ullastres va
decidir posar en marxa la «operació
supermercat», es van instal·lar en el país
una xarxa d’autoserveis que ajudarien a la
modernització del comerç.
A pesar que el concepte de venda en
una gran superfície ja s’havia instal·lat al
nostre país durant la dècada dels anys
40 a través de grans magatzems com a
«Galerias Preciados» o «El Corte Inglés»,
Espanya continuava sent un país en què
l’abastiment i adquisició d’aliments es
continuava fent per mitjà dels comerços
tradicionals: botigues, ultramarins i llocs
de mercat.
Història del supermercat

52
A l’octubre d’eixe any 1957, es va inaugurar el
mercat Barceló de Madrid, un super experi-
mental amb una xarxa d’autoserveis gestionat
per l’estat espanyol. Després de l’èxit del pri-
mer, el següent d’eixa xarxa de supermercats
públics es va inaugurar el 7 d’agost de 1958
als baixos de l’edifici del Gran Kursaal de Sant
Sebastià, i cinc dies despres el faria un altre a
Bilbao, seguint Saragossa, Gijón i La Corunya.
L’11 de juliol de 1959 es va inaugurar al número
318 del carrer Sant Antoni Maria Claret de
Barcelona el que es considera com “primer
supermercat de capital privat”, fundat per les
famílies Carbó, Prat i Botet i al que van batejar
amb el nom de Caprabo.
Amb els anys els súper de caràcter public van
acabar desapareixent, donant pas a una extensa
xarxa de comerços privats d’autoservei.
Ana Zurano Picazo

53
COLLA EL MAGRE
Or negre, així se li ha anomenat des
de fa dècades, i tots podem imaginar
perquè. La indústria en aquest sector
porta evolucionant des de 1859, quan
es va produir l’explotació primer pou
de petroli a Pennsilvània. El petroli va
ser la principal font d’energia que va
revolucionar el transport proveint a
tots els vehicles, ja foren de terra, mar
o aire.
En 1965 va començar la construcció
de la refineria de Castelló, impulsada
pel creixement econòmic i la
necessitat energètica del país, a més
de la seua idònia localització per al
proveïment d’un gran territori nacional
i internacional. Des del començament
de la seua construcció, quan la majoria
dels seus treballadors eren de Castelló,
aquesta planta de refinament ha
impulsat l’ocupació a la nostra ciutat. La
planta va començar a produir a principis
de març de 1967 i, des de llavors, no ha
deixat d’augmentar la seua producció,
emprant, directament o indirectament,
a centenars de persones i incrementant
la riquesa económica en la nostra terra.
Durant més de cinquanta anys la
refineria ha crescut i ha anat adaptant
les seues plantes de producció a les
necessitats de consum de la societat
i a les normatives fixades per l’Estat
i la Generalitat, elaborant productes
més específics i de forma més neta i
eficient. En l’actualitat cobreix el 85%
de les necessitats petrolíferes de la
Comunitat Valenciana i les Illes Balears,
i destina el 9% a mercats d’exportació.
De forma resumida, la transformació
del petroli es realitza fraccionant el
mateix “cru” en les parts de les quals
es compon, realitzant una conversió
catalítica d’aquestes parts en productes
de major valor afegit, i modificant
les seues estructures per a elevar la
Evolució constant

seua qualitat, a més d’eliminar els compostos
no desitjats com el sofre. Totes les unitats de
producció estan perfectament connectades per
a elaborar els productes desitjats i per a aprofitar
al màxim els processos d’integració tèrmica,
permetent una alta eficiència energètica.
En tots aquests anys la refineria ha invertit molt
en diversificació i millora de la planta. Un clar
exemple d’això va ser la construcció de la planta
de coquització retardada en 2009, permetent la
producció de dièsel i coque, un producte amb
gran demanda en les cimenteres. En 2012 es
va crear el moll d’atracada en la dàrsena sud
del port, facilitant i fent més segura la recepció
i lliurament de productes via marítima. En
2018 va entrar en funcionament la nova torre
de destil·lació a buit, amb la qual s’obté major
marge de benefici en la producció, garantint la
rendibilitat futura de la planta. I en els últims
mesos s’ha anunciat la construcció de la nova
planta d’hidrogen verd, amb la qual la refineria
vol arribar al compromís de reduir al màxim les
emissions i continuar sent una de les indústries
capdavanteres en el proveïment d’energia.
Una altra evolució molt característica d’aquesta
indústria ha sigut la millora quant a seguretat
humana i seguretat dels equips. Cada vegada
més, qualsevol procés productiu, porta amb si
nombrosos controladors de seguretat i sistemes
d’emergència que asseguren un perfecte control
de la producció, i amb ell, una gran seguretat
per a tots els treballadors, ja que són l’actiu més
important.
Gràcies a aquesta adaptació i evolució constant
i, sobretot, a tots els seus treballadors, la
refineria continua sent un punt de referència a
la nostra ciutat i una planta molt competitiva en
el sector.
Jaime Martínez Romero

55
COLLA EL MAGRE
La majoria de la gent
desconeix el que hi ha
darrere dels oficis tradicionals i de
tot allò que els envolta. I com no
podia ser d’un altra manera, de
l’ofici de forner, la majoria de la gent
no sap res.
Ara, amb l’excusa de la pandèmia i
el «descobriment» gràcies a Eduard
Punset (que en glòria estiga) i al pa
Bimbo, de la massa mare o, com
diem ací, del rent, llevat o lleute,
com vulgueu dir-li, mireu si és una
novetat que jo sé més maneres
encara d’anomenar el descobriment
en la nostra llengua. És ironia ehhhhh;
no confondre el rent amb el llevat de
pastilla o pastilla simplement, que
és com ho diem ací.
Com deia, pareix que la gent s’ha
interessat més per fer pa a casa (el
què fa l’avorriment!) i també s’ha
interessat per com es fa el pa als
forns, els seus ingredients diferents,
tipus de pans, el pa integral 100% i
no pa amb segó i un llarg etc.
Hui en dia, gràcies a la tecnologia,
el nostre treball ha millorat un poc
i no és tan pesat com en temps del
meu avi Vicent, qui, juntament amb
la meua àvia Isabel, van comprar als
anys 20 l’anomenat “Forn de Cirilo”
al carrer Sant Roc. Jo del meu avi no
recorde res, va morir l’any 1971 quan
jo tenia 2 anys. El que sé de com es
treballava m’ho va dir mon pare, qui
va nàixer l’any 1933 i en lloc d’anar
a escola anava amb Miguel el de “la
rica” i son pare a l’horta a jugar. És a
dir, de lletra sabia allò just. El meu avi
des de l’any 1938 fins 1943 va estar
empresonat per “roig” i va eixir de
la presó gràcies a la mediació d’un
frare de la parròquia, perquè mon
pare i el germà encara no havien fet
la comunió i això no podia ser amb
l’edat que tenien.
A partir de llavors van començar
a treballar al forn. Es posaven a
treballar a les 10 de la nit amb
només una pastadora mecànica, una
pastera, balances i el forn morú. El
justet, però era la postguerra i no hi
havia farina: els forns tenien una farina
(o el que fora allò) assignada pel
règim i pastaven eixa farina per fer el
pa de racionament. La gent anava al
forn a pel mig panet per persona que
tocava, on els arrancaven un cuponet
de la cartilla. Però, com he dit abans,
la farina no era bona, no valia molt,
però almenys omplia la panxa.
La faena a la fleca:
ara i abans

Faena feta fa goig

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (16)

Similar to Faena feta fa goig

Similar to Faena feta fa goig (20)

Faena feta fa goig