1. La ciència i la Mesura
Entrevista als presonatges del conte de Pere Calders
E: Benvinguts a aquesta nova edició de seven up. Avui entrevistarem als germans Patrici, Alexandre i
Miquel, que van tenir un infància ben curiosa.
Quan tenien 4, 6 i 8 anys respectivament, el seu pare, un multimilionari, va manar que es construís una sala
de jocs per a cada un, adequant-la a les personalitats dels nens, que es van obtenir mitjançant unes anàlisis i
mesures d’uns especialistes. Patrici, com era la teva sala?
P: La meva sala era de color taronja, amb mobles de colors vius i amb joguines massa sorolloses. Recordo...
que hi havia una caixa... ah, sí! Folrada de xarol vermell, amb una maneta blava, amb purpurina, que en fer-
la girar s’obria i sortia entre sorolloses rialles un cap de pallasso, sí... amb una expressió que, tot i semblar
alegre, m’aterria.
E: Caram! I per què la van fer així?
P: Van detectar-me cert pessimisme congènit i intentaven corregir-lo.
E: Ho van aconseguir?
P: No. Ara odio la vida, i tot em sembla fals. Quan veig a algú somriure em recorda a l’hipòcrita pallasso. I
els colors... els colors són un engany! Ens volen distreure per evitar que veiem que la vida és fosca, negra!
Quan el meu pare va morir i vàrem heretar la mansió, jo vaig fer canviar la meva sala, sap? Ara és com a mi
m’agrada. Les parets són grises, d’un gris pàl·lid molt elegant i sincer. I hi ha un sofà gran i una televisió
negre, on hi veig pel·lícules d’un gris més fosc que la paret, on també hi tinc llibres de Poe, Lord Byron,
Bécquer... Les millors obres romàntiques!
E: Bé... moltes gràcies. Ara passem al següent. Alexandre, li faria res descriure’m com era la seva sala?
A: Encantat! La meva sala estava pintada lila i destacava per estar farcida de peluixos i nines que no van
trigar en ésser esquarterades. També hi havia contes de princeses, els quals vaig modificar amb un ploma que
vaig aconseguir agafar del despatx del meu pare. Abans de les destrosses que hi vaig fer, semblava una
habitació per a nenes. Fins i tot penjaven cors i papallones de cartró pintades del sostre!
E: Vaja... i això per què? si a mi no em sembla vostè gens afeminat! Sembla que la seva sala tampoc
s'adaptava gaire als seus gustos.
A: Doncs sembla que en els meus dibuixos hi van detectar una gran sensibilitat, i normalment es considera
una atribut femení.
E: I com hagués estat la seva habitació ideal?
A: Doncs com la que tinc ara. Blava, amb les parets plenes de prestatges amb llibres de diferents autors com

2. Shakespeare, Wilde o Tolkien i amb un escriptori de fusta de caoba amb una màquina d’escriure, i, sobretot,
ben aïllada del soroll exterior, insonoritzada; i per omplir el buit del silenci, un equip de música, per escoltar
Groban, Enya... I d’elements decoratius, tinc originals de Da Vinci, Van Gogh...
E:Increïble, bé, moltes gracies pel seu temps. Ara passem amb en Miquel, el germà més gran. Com era la
seva habitació?
M: Hola a tothom. Primerament i abans de descriure l' horrorosa habitació que em va ser predestinada,
m'agradaria explicar el motiu pel qual aquesta obsessió del meu pare em va causar un trauma: Van matar a un
company de guerra que estava al meu costat, vaig veure com li volaven el cap. El cervell li sortia pel cap,
volant per tot arreu, esquitxant-me, ple de sang...
E:Hmmm... és realment esgarrifant. Però, com era la seva habitació? S'adequava a les seves necessitats?
M: Un bassal de sang...als meus peus! I sobre meu! Que brollava del seu cap, encara calent..! I pensar que
res d'això hagués pogut succeir-me si no hagués estat per la necessitat que sentia d'escapar del meu pare...!
E: Bé, com veuen, estimats oients, em pogut demostrar i verificar les catastròfiques conseqüències que es
poden originar a arrel d'un pare autoritari i opressor, obsessionat per la perfecció.