1. Pròleg
Avui dia pocs són els mestres d’escola que tenen la possibilitat,
la gosadia i el desig d’escriure poesia. I encara n'hi ha menys que ho
facin posant-hi tota l'escalfor humana que porten a dintre, i tota la
fe que han sabut mantenir des de petits, malgrat tota mena
d’influències ateistes que impregnen l’ambient artístic i intel lectual.
·
Podríem dir, com si fóssim Horaci: "feliç aquell..." que ha sabut ser
diferent dels altres, almenys en aquest aspecte; feliç qui ha sabut
donar a la seva vida un toc de color a través de les rimes i del ritme
dels poemes. Algú que s’hi lliuri d'una manera sincera i càndida, pel
pur plaer de conrear la poesia i fixar certes vivències personals i
religioses en forma poètica, que no esperi res a canvi per part dels
lectors, i escrigui per a ell, per a la seva família i per a Déu,
certament és una raresa. Tant pel que fa a l'època actual, com a la
que li va tocar viure a Joan Benet Petit (1890-1968), mestre de
professió, i creient i poeta per vocació.
El llibre d’aquest autor és una mostra commovedora d'una
devoció religiosa, patriòtica i poètica. El Trobador de la Mare de Déu,
com ell mateix s’anomena, és realment un cavaller, del més noble
estil quixotesc, que està enamorat del seu país i que explora totes
les seves comarques homenatjant les verges corresponents a cada
lloc. L'emoció que l'omple a l'hora de veure els diferents paisatges
catalans i de sentir-se espiritualment relacionat amb les seves
representacions de la Mare de Déu, és una emoció tan profunda i
autèntica que penetra en tots els seus versos. Aquests darrers,
escrits amb un llenguatge planer i entenedor, amb unes rimes
honestes i un ritme semblant al batec d'un cor, revelen i
representen la vida interior del poeta de la mateixa manera que les
imatges de la Verge mostren el valor simbòlic de la divinitat. És
precisament el batec del cor del poeta, que marca el compàs de
cada poema, el que fa entranyables aquests poemes. Ens permeten
imaginar el personatge que s’hi amaga: un senyor digne i fidel als
5

2. seus ideals, un amant de la paraula escrita, que té la necessitat de
plasmar les seves experiències més importants en poemes.
Potser és aquesta mateixa necessitat, que comparteix Joan
Benet Petit, aquest mateix desig, amb el qual s'escriuen els versos,
el tret distintiu d’un poeta? Al marge dels gustos subjectius de
cadascú, de l’opinió, no sempre fiable, de la crítica, i de les
intuïcions, a vegades enganyoses, d’un mateix, hi ha un criteri més
o menys objectiu: les ganes d’escriure, i la sensació que un no
podria sobreviure si no pogués fer poesia. Aquesta sensació
interna, tan difícil de fingir com de dissimular, és, al meu parer, el
que defineix el poeta. Un poeta sensat i sensible no es preocupa pel
que dirà el públic, potser ni tan sols té per què pensar en un lector
hipotètic i ideal, sinó que segueix la crida d’una mena d'instint que
l’impulsa a fer la seva feina, siguin quines siguin les seves
possibilitats de guanyar-se el reconeixement social i altres coses
irrellevants. Joan Benet Petit té aquest instint especial, donat només
a alguns dels humans, potser per això mateix els més afortunats. A
més a més, té una ment inquieta, un cor càlid, i per si fos poc, la
insòlita virtut de saber observar. Quan passa per les comarques del
seu país, res del que pugui semblar-li bell no se li escapa; quan es
queda davant d’una marededéu, controla i maneja tots els matisos
del sentiment religiós, de l’admiració i de l'afecte que aquesta
imatge li suscita. Quan empra les paraules, sap aprofitar tota la
immensitat del vocabulari d'un home de poble, procurant posar
música a tot el conjunt amb l'ajuda d'unes rimes sovint enginyoses.
Res en ell, com a poeta, no és fals ni pretensiós, res no respon a
una postura afectada ni a una fantasia ociosa. Tot el que descriu la
seva poesia són fets viscuts, cosa que li confereix una gran
autenticitat.
En un segle tan marcat per l’escepticisme, per la separació de
l’home i Déu, voluntària almenys per part de l'home, Joan Benet
Petit va saber resistir i mantenir intacte el seu do de fe. És aquesta
fe, forta, profunda, apassionada, la que il lumina els seus versos. La
·
seva capacitat d’estimar, de ser un d'aquells benaventurats que
6

3. "creuen i no hi veuen", és una de les característiques que el fan
especialment atractiu al lector. Les comarques catalanes i les verges
que hi troba i venera no són pas meres decoracions del seu amor
propi o del seu món poètic: són les veritables protagonistes de la
seva vida interior, són les veritables raons de la seva inspiració. Una
inspiració que li resulta tan fàcil de trobar, que ni cal que la busqui:
en té prou amb mirar als ulls d'una figura folklòrica amb un gran
significat simbòlic, i ja té el poema enllestit. Realment, de la
mateixa manera que els trobadors medievals necessitaven la
presència, almenys virtual, d’una dama, per poder escriure i
adreçar-s'hi en els poemes, Joan Benet Petit, el Trobador de la Mare de
Déu, sabia extreure el suc de la inspiració de la divinitat i de la terra,
i amb quina naturalitat! L’encant del personatge poètic creat per
Joan Benet Petit radica en el fet que ni ell mateix s’adona del propi
encant. És humil, serveix la seva dama, la més alta del món, i sap
mantenir la flama d'amor viva anant més enllà de les limitacions de la
raó. El fet de ser un autor més intuïtiu que racional, un poeta que
es deixa guiar més pel cor que per la ment, és un altre tret que
l’omple de llum i simpatia.
Tant de bo, doncs, que tots els poetes poguessin escriure
impulsats pels mateixos sentiments vius i autèntics, sense haver de
refugiar-se en abstraccions abstruses, que estan tan a la moda i que,
desgraciadament, no porten enlloc.
XÈNIA DYAKONOVA
7

5. Prefaci
El llibre El trobador de la Mare de Déu de Joan Benet i Petit, sens
dubte, és un document de gran valor, no només literari, sinó també
històric, geogràfic i religiós.
Es podria dir que és un veritable mapa de Catalunya, traçat per
la mà d’un creient com n’hi ha pocs. El recorregut que fa l’autor
per les terres catalanes va més enllà d’un simple viatge d’algú que
estima amb tot el cor la seva pàtria. És el viatge d’una persona
summament sensible, que sent la necessitat d’expressar les seves
vivències a través del llenguatge poètic, i ho fa amb tota
l’honestedat. El sentiment patriòtic, lluny de ser fals i artificiós, es
presenta en la poesia de Benet i Petit amb una naturalitat i
autenticitat absolutes; el mateix passa amb la fe del poeta, que no
és una fe fingida ni inventada per “fer bonic”, sinó que ve de dins i
traspassa cada vers del llibre amb una força generosa i vital.
Aquests dos impulsos, si se’ls afegeix la capacitat que té el poeta de
plasmar-los en unes paraules fresques i sinceres, fan que el llibre
sigui dotat d’una gran vivesa. La llengua catalana, per a Benet i
Petit, no és només una eina per fer arribar les seves idees als
lectors, sinó un bé preuat i vàlid per ell mateix. El català de l’autor
és ric, càlid, potent, i no deixa de ser-ho en cap moment del viatge
historicoreligiós que descriu. És precisament aquest ús acurat i
intel· ligent de la llengua el que converteix el testimoni de Benet
i Petit en una experiència universal. Gràcies a l’estil planer i el to
apassionat del llibre, qualsevol lector, fins i tot un que no coneix
tota la diversitat del paisatge català, que no ha visitat tants pobles i
té una idea molt remota de les seves marededéus, pot viure i
compartir l’aventura que narra l’autor, imaginar-se la bellesa de les
contrades catalanes i deixar-se emportar per la fe que respiren els
versos del poeta. El món que crea Benet i Petit, un món ple de
pobles pintorescos i animat per la presència espiritual de les
9

6. marededéus, és ben acollidor i convida que tot lector, per més
allunyat que sigui, hi entri sense recança i frueixi el seu encant.
Amb què es podria comparar l’estil del llibre, el seu llenguatge
i els temes que tracta? Resulta que aquest volum forma part d’una
llarga tradició poètica. Els versos d’inspiració popular, que
constitueixen l’estructura i teixit del llibre, ens fan recordar les
cançons aplegades i els poemes escrits per Víctor Balaguer i
Joaquim Rubió i Ors, així com la poesia de Marià Aguiló. L’esperit
patriòtic que es va despertar, a nivell nacional i també a nivell
literari, a l’època de la Renaixença, que es va consolidar
posteriorment en les millors obres de literatura catalana, que van
des de Verdaguer fins a Foix, és el mateix que penetra la poesia de
Benet i Petit. La lírica religiosa i patriòtica de Verdaguer podria
haver influït directament en la veu del nostre poeta: té la mateixa
lleugeresa melòdica, el mateix candor i el mateix rerefons geogràfic,
històric i espiritual. La història de Catalunya, tanmateix, es fa més
present en la poesia de Benet i Petit: els comtes i els reis catalans,
que esmenta l’autor per enriquir la part descriptiva del seu
testimoni, figuren en els versos d’aquest volum com si fossin
persones actuals de carn i os. Les marededéus estan representades
amb una tendresa única, que fa pensar en la pintura religiosa de la
Itàlia medieval. El fet mateix que el poeta es declari un trobador de
la Mare de Déu indica moltes coses: per una banda, que el seu
tarannà és prou humil com per correspondre a les lleis de la fe
cristiana; per l’altra que és un bon lector de la poesia medieval, que
ha sabut assimilar i reelaborar les seves lliçons. Si l’haguéssim de
comparar amb la poesia trobadoresca, segurament el situaríem en
el camp del trobar lleu, que és un tipus de poesia clara, lluminosa,
fàcil de pair i de recordar, que té moments d’una gràcia verbal
indescriptible. Pel que fa a l’aspecte didàctic de la poesia de Benet i
Petit, perfectament comprensible ja que es tracta d’un mestre, no
es fa pesat ni hostil als ulls del lector, gràcies a un llenguatge poètic
viu i un cor ple de bondat que batega al darrere de cada vers.
XÈNIA DYAKONOVA
10