1. TEMA 2. LA
CONSTRUCCIÓ DE
L’ESTAT LIBERAL
(1833-1868)

2. QUÈ ESTUDIAREM?
2.1. La primera guerra carlina (1833-1840)
2.2. El procés de revolució liberal (1833-1843)
2.3. Les diferents opcions del liberalisme
2.4. La Dècada Moderada (1844-1854)
2.5. El Bienni Progressista (1854-1856)
2.6. La descomposició del sistema isabelí (1856-1868)

3. LA CRONOLOGIA

4. LA CRONOLOGIA

5. 2.0. LA FI DEL REGNAT DE FERRAN VII: LA QÜESTIÓ
SUCCESSÒRIA
Amb el naixement de la primogènita del rei, una
nena de nom Isabel, es va proclamar la Pragmàtica
Sanció (any 1830) i s’aboleix la Llei Sàlica.
Això representa un cop a les aspiracions de pujar
al tron del germà del rei, Carles Maria Isidre,
aglutinador dels ultres [“carlins”].
S’inicia d’aquesta manera un estira i arronsa a
palau per tal de derogar o no la Pragmàtica Sanció
entre els partidaris d’una i de l’altre.
Mort de Ferran VII el 1833: la regent Maria
Cristina busca el suport dels liberals moderats
(“isabelins”) per governar, en nom de la seva filla,
que és proclamada reina. Els absolutistes més
conservadors no van reconèixer Isabel II com a
reina d’Espanya.

6. 2.0. LA FI DEL REGNAT DE FERRAN VII: LA QÜESTIÓ
SUCCESSÒRIA
Entre 1833 i 1868 a Europa occidental i a Espanya es va
implantar el liberalisme.
Monarquia absolutista constitucional i parlamentària
Propietat feudal propietat privada
Llibertat d’indústria i comerç.
 Noves classes dirigents: burgesia agrària (sorgida de la vella
noblesa terratinent), la burgesia financera (gran banca) i
burgesia industrial (minoritària a Espanya; representació a
Catalunya i Euskadi).
Aquest procés a Espanya va ser llarg i complex.

7. 2.1. LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)
DUES OPCIONS ENFRONTADES.
•Les diferències ideològiques entre carlins (tradicionalistes: “Déu,
Pàtria i Furs”) i isabelins (reformistes) es van enfrontar en tres
guerres (les tres Guerres Carlines).
CARLISME:
-Tradicionalista, absolutista i antiliberal.
-Defensaven la monarquia absoluta, el domini de l’Església catòlica
i del sistema foral.
-Part de noblesa rural; majoria del baix clergat; camperols del País
Basc, Navarra, Catalunya, València i Aragó.
-Petits propietaris empobrits que desconfiaven de les reformes
igualitàries dels liberals (venen les seves terres a grans propietaris).
-Suport monarquies absolutistes europees

8. 2.1. LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)
 Maria Cristina (ISABELINS):
-Part dels absolutistes: noblesa latifundista, funcionaris, jerarquia
eclesiàstica... (els fidels a Ferran VII).
-Gran Bretanya, França i Portugal.
-Va pactar amb els liberals moderats que comptaven amb la Corona
per un trànsit pacífic al règim liberal.
-Per comptar amb el suport de les classes més populars es va veure
obligada a acceptar les demandes reformistes dels més
progressistes.
-Marc constitucional i “uniformitzador”.
-Reformes econòmiques: supressió del delme; eliminació de les
duanes internes; desamortització dels béns eclesiàstics i comuns.
----Llei de ferrocarrils
Primer sistema de partits. Divisió dels LIBERALS: Progressistes i
Moderats

9. 2.1. LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)
EL DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA.
La guerra es va iniciar al País Basc i Navarra.
Els carlistes van dominar el camp i els liberals les ciutats.
Els carlins no comptaven amb un exèrcit i van actuar al principi
com a guerrilles.
Davant la poca
resistència isabelina
van crear un exèrcit
que va avançar cap a
Madrid. Però al no
aconseguir prendre la
capital van retornar al
nord.

10. 2.1. LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)

11. 2.1. LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)
EL DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA.
CAL FER UN RESUM D’AQUEST APARTAT
Al final de la Primera Guerra Carlina els carlins no havien pogut
aconseguir el tron amb les armes i es van dividir:
*Intransigents: més propers a Carles van continuar la guerra.
* Transaccionistes: volien arribar a un acord amb els liberals.
El general carlí Maroto, en nom d’una part dels carlins va signar el
Conveni de Bergara amb Espartero (1839).
El general Cabrera va resistir fins al 1840.

12. 2.1. LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)
General Maroto General Espartero

13. 2.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)
•El liberalisme no va afermar-se còmodament com a model polític.
Va caldre un procés revolucionari.
•La insurrecció carlina va provocar la necessitat d’adherir els
liberals a un procés de reforma molt moderada de l’Estat.
•Martínez de la Rosa va ser nomenat cap del
Consell de Govern, i va promulgar l’Estatut
Reial del 1834, un succedani de constitució.
Es reconeixen alguns drets i llibertats
polítiques però sense acceptar la sobirania
nacional ni la separació de poders.
Liberalisme censatari: limitar el poder
absolut amb un parlament representatiu
(classes benestants).

14. 2.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)
•Per als sectors progressistes era
molt insuficient i van crear
juntes revolucionàries a algunes
ciutats, formades per burgesos i
sectors populars.
•A Barcelona es van produir
diverses bullangues (avalots a
l’estil dels vells rebomboris del
pa, però amb un major
component antigovernamental
durant 1835.
• També va aparèixer el ludisme
(Vapor Bonaplata, 1836).

15. 2.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)
•El 1836 es va cridar al progressista Mendizábal per formar govern.
Un motí a La Granja de Sant Ildefons (localitat d’estiueig de la Cort)
va obligar la regenta a restablir la Constitució de 1812 mentre no
se’n redactés una de nova, i a formar un nou govern amb
Mendizábal com a ministre d’Hisenda.
Mesures:
-Dissolució del règim senyorial (jurisdiccional bàsicament) i del
delme.
-Desvinculació de bens patrimonials per alliberar-ne la venda.
-Desamortització dels bens de l’església per subhastar-los i fer
front a les despeses de la guerra carlina.
•Llibertat d’indústria, de comerç, etc.

16. 2.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)

17. 2.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)
•La nova Constitució de juny del 1837 va significar un cert
retrocés respecte de la de Cadis: més poder de la Corona, sistema
electoral censatari, institucionalització del Senat com a cambra no
electiva...
•Les posteriors eleccions les van guanyar els moderats i
l’insurreccionalisme progressista va tornar a revifar davant el
creixent conservadorisme del govern i la regent.
•L’octubre del 1840 Maria Cristina va renunciar al càrrec i es va
exiliar.
•La regència va ser assumida pel general Espartero, líder del partit
progressista i carismàtic heroi de guerra.

18. 2.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)

19. 2.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)

20. 2.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)
•Tant moderats com extremistes van conspirar contra el seu govern,
autoritari i impopular. A Barcelona es va enfrontar a diverses
bullangues (bombardeig del desembre de 1842 des de Montjuïc) arran
de les protestes per l’obertura al cotó anglès que amenaçava la
indústria catalana.
•L’estiu de 1843, un cop d’estat dels generals moderats Narváez i
O’Donell va fer fugir Espartero del país.

21. 2.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)
•La burgesia barcelonina i el nou
govern van aturar en sec una nova
insurrecció popular i radical
coneguda com la “Jamància”, el
novembre del 1843.
•Poc després les Corts van decidir
avançar la majoria d’edat d’Isabel
II per no haver de cercar cap altre
regent: tenia tretze anys.

22. 2.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)
Martínez de la Rosa
Mendizábal Espartero

23. 2.3. LES DIFERENTS OPCIONS DEL LIBERALISME
•Els liberals es van organitzar en dos partits:
-Partit Moderat: partidari de la sobirania compartida Corona-
Corts. Afavoria les classes benestants (suport antics privilegiats) i
defensaven un constitucionalisme conservador (sufragi molt
censatari).
-Partit Progressista: partidari de la sobirania nacional, afavoria
sectors socials més amples i defensaven canvis radicals i plenes
llibertats (sufragi menys censatari).
•Una opció centrista va néixer el 1854: la Unió Liberal.
•Els progressistes van tenir competència a la seva esquerra amb la
creació del Partit Democràtic (1849) i amb el creixement del
republicanisme.
•En general, el sistema de partits va trigar a normalitzar-se: no ho
afavoria el sistema electoral i tenien poca influència social
(“camarilles”).

26. 2.5. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)
Principals punts dels diferents partits polítics

27. 2.3. LES DIFERENTS OPCIONS DEL LIBERALISME
•L’exèrcit era l’única institució sòlida de l’Estat liberal:
-S’enfrontava als enemics de les reformes.
-Els partits hi recorrien de manera habitual per arribar al poder
(cops d’Estat).
-Per a la burgesia, assegurava l’ordre públic.
•Les Juntes es constituïen puntualment com a representació de
la voluntat popular davant les limitacions del sistema. Si bé sovint
van caure en el radicalisme, van ser essencials per canviar molts
governs.
•La Milícia Nacional, organització de ciutadans armats sorgida
de les Corts de Cadis i el Trienni Liberal per servir als interessos de
la burgesia, va tendir cap a la reivindicació més social i popular.

28. 2.4. LA DÈCADA MODERADA (1844-1854)
•El maig de 1845 es va aprovar una reforma constitucional que va
ser de fet una nova Constitució que reforçava més el poder de la
Corona
• Constitució 1845:
Sobirania compartida entre Rei i les Corts.
Més poder a l’executiu (Corona).
Poder legislatiu (més poder per al monarca, per exemple vet i
dissolució de les Corts).
Sistema bicameral (Congrés i Senat)
Senat nomenat per la monarquia.
Es consolida l’estat liberal conservador (que afavoreix les noves
classes dominants).
Restricció dels drets i de les llibertats de la Constitució del 1837.
Restricció del dret a vot (sufragi molt censatari).

29. 2.4. LA DÈCADA MODERADA (1844-1854)
•Aquesta nova constitució es va acompanyar de mesures molt
moderades i altres amb sentit racionalitzador:
-El Senat, les diputacions i els ajuntaments quedaven sota control
de la Corona.
-Unificació i contribució directa d’impostos i centralització de
l’Administració (excepte País Basc i Navarra) partint de la divisió
provincial de 1833.
-Creació de la Guàrdia Civil (1844) per garantir l’ordre públic, amb
estructures militars.
-Més autoritat per als governadors militars que per als governadors
civils.
-Signatura d’un Concordat amb la Santa Seu el 1851.

30. 2.4. LA DÈCADA MODERADA (1844-1854)
Divisió provincial de
1833 efectuada per
Javier de Burgos

31. 2.4. LA DÈCADA MODERADA (1844-1854)
-Aprovació del Codi Penal.
-Regulació d’un sistema d’instrucció pública estatal.
-Adopció del sistema mètric decimal i un únic sistema de pesos i
mesures per a tot l’Estat.
• Els moderats van millorar la relació amb l’Església:
Supressió de venda de béns.
Finançament públic del culte i el clergat.
Concordat amb la Santa Seu
• A partir d’aquest moment l’Església dóna suport a Isabel II (cop
contra els carlins!!)

32. 2.4. LA DÈCADA MODERADA (1844-1854)

33. 2.4. LA DÈCADA MODERADA (1844-1854)
•Es va viure la Segona Guerra Carlina o dels Matiners (1846-1849),
localitzada especialment a Catalunya, degut al descontentament
pels impostos i les lleves o quintes. Es va saldar amb la derrota
carlina (que reivindicaven el tron per al fill de Carles Maria Isidre,
Carles Lluís).
El general liberal
Manuel Pavía
General carlí Ramón Carles Lluís de
Cabrera (daguerrotip Borbó i de
del 1850) Bragança

34. 2.5. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)
•El juliol del 1854, el general O’Donnell va protagonitzar la
“Vicalvarada”, pronunciament militar que es feia ressò del
descontentament de les capes burgeses per la ralentització de les
reformes, que va comptar amb el suport popular en reivindicació de
millores en el nivell de vida de la gent.
*Manifest del Manzanares!
•Espartero va tornar al capdavant del
govern. O’Donnell va ser el ministre de
guerra i era el líder de la Unió Liberal.
•Es va reprendre una nova
desamortització el 1855, la del ministre
Madoz, que va topar amb la vigència del
Concordat de 1851. Va afectar béns dels
ajuntaments i d’altres de caràcter civil. Leopoldo O’Donell

35. La desamortització
2.5. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856) de Madoz (1855)

36. 2.5. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)
•Es va elaborar la Llei de Ferrocarrils del 1855.
• Legislació sobre: reforestació, telègraf, carreteres...
• Legislació sobre: desenvolupament bancari, miner i de les
societats per accions.
Llei del treball: algunes millores (com la creació de sindicats
obrers).
•El 1856 s’elabora una nova Constitució que no va arribar a ser
• Les reformes no van millorar la situació ni la demanda de les
promulgada.
classes populars clima de conflictivitat social.

37. 2.5. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)
•La crisi econòmica provoca nombroses revoltes obreres (Barcelona,
1855), que demanen: reducció dels consums, abolició de les quintes,
millores salarials, etc.
•Es produeix la primera vaga general de l’Estat espanyol el juliol de
1855.
•Al 1856 la greu crisi continua i provoca alçaments populars.
•Espartero va dimitir, sol, aïllat.
• Isabel II va encarregar la formació d’un nou govern a O’Donnell a
l’estiu de 1856, que va reprimir durament les protestes populars.

38. 2.6. LA DESCOMPOSICIÓ DE SISTEMA ISABELÍ (1856-1868)
• O’Donnell (UL) va reinstaurar (1856) els principis dels moderats
reflectits en la constitució del 1845 però no la legislació econòmica.
• Poc després Isabel II nomena cap de govern a Narváez
(moderat)que reinstaura totalment la Constitució de 1845.
• Durant aquests anys s’alternaran al poder O’Donnell i Narváez.
•Fins el 1866 es va viure un cicle de relatiu desenvolupament
econòmic (ferrocarril, urbanisme, mineria) i de certa projecció
internacional participant en diversos conflictes (guerres a Indoxina,
Perú, Mèxic i Marroc) que amagaven els problemes de fons del país.

39. 3.6. LA DESCOMPOSICIÓ DE SISTEMA ISABELÍ (1856-1868)

40. 2.6. LA DESCOMPOSICIÓ DE SISTEMA ISABELÍ (1856-1868)
•La repressió va ser molt forta contra progressistes, demòcrates i
republicans, constantment esvalotats.
•La mort dels caps tradicionals de la Unió Liberal i del Partit
Moderat va afeblir definitivament el moderantisme.
• Al 1863 els Unionistes són incapaços de fer front a l’oposició
progressista, demòcrata i republicana, ni a la situació econòmica
del país.
• O’Donnell dimiteix i la reina dóna el poder als moderats (1863-68)
• Govern autoritari dels moderats al marge de les Corts que no
solucionen l’economia.
•Molts sectors de la societat volen capgirar la situació, i no basta un
canvi de govern  cal fer caure la monarquia d’Isabel II.

41. 2.6. LA DESCOMPOSICIÓ DE SISTEMA ISABELÍ (1856-1868)
•En aquest context, personalitats polítiques de variada tendència
van acordar l’enderrocament d’Isabel II (Pacte d’Ostende,
Bèlgica), aïllada en mig d’un sistema de govern permanentment
incapaç de resoldre els problemes del país.
• Pacte d’Ostende (1866)
Progressistes (general Prim), Unionistes (amb el general Serrano) i
demòcrates van planificar derrocar Isabel II i el seu govern i
reinstaurar un govern provisional, convocar una assemblea
constitucional per sufragi universal masculí que establiria el tipus
de govern.
•El cop de gràcia definitiu contra el sistema isabelí va ser donat el
setembre de 1868 amb un alçament militar a Cadis
Revolució del 1868: LA GLORIOSA

42. 2.6. LA DESCOMPOSICIÓ DE SISTEMA ISABELÍ (1856-1868)
La nit de Sant Daniel
(1865)
Sublevació del quarter de San Gil i
afusellament del amotinados (1866)
La inestabilitat del regnat d’Isabel II (1833-1868)

43. 3.6. LA DESCOMPOSICIÓ DE SISTEMA ISABELÍ (1856-1868)