Tecnologia comunicacionsdigitals

Tecnologia i comunicacions
digitals
Eduardo Latorre Jarque
Tractament informàtic de la informació

Tractament informàtic de la informació Tecnologia i comunicacions digitals
Índex
Introducció 5
Resultats d’aprenentatge 7
1 Sistemes informàtics de l’empresa 9
1.1 Organització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
1.1.1 Part física . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
1.1.2 Part lògica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.1.3 Part humana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.1.4 Com s’organitza una empresa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.2 Xarxes. Tipus de xarxes. Intranets . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
1.2.1 Xarxes cablejades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.2.2 Xarxes sense fil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.2.3 Encaminadors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.2.4 Protocol TCP/IP . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.2.5 Adreces IP . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.2.6 Xarxes per extensió geogràfica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.3 Ordinadors clients i ordinadors servidors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.4 Maquinari, perifèrics i accessoris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.4.1 Placa base, CPU i memòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1.4.2 Font d’alimentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
1.4.3 Disc dur . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
1.4.4 Altres unitats d’emmagatzematge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
1.4.5 Dispositius externs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
1.5 Connectivitat, sincronització i interacció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
1.5.1 Controladors de maquinari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
1.6 Programari lliure i programari privatiu. Sistemes operatius, lliures i privatius . . . . . . . . . 27
1.6.1 Programari lliure i programari privatiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
1.6.2 Sistemes operatius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
1.7 Seguretat informàtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
1.8 Empreses de prestació de serveis informàtics. Nivells de descentralització i garanties exigides 31
2 Instal·lació i actualització d’aplicacions 33
2.1 Tipus d’aplicacions ofimàtiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
2.1.1 MS Office i OpenOffice . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
2.1.2 StarOffice . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
2.2 Tipus de llicències de programari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
2.2.1 Llicència de programari de codi obert permissiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
2.2.2 Llicència de programari de codi obert robusta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
2.2.3 Llicència de programari de codi tancat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36
2.2.4 Programari de domini públic (sense llicència) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36
2.3 Necessitats dels entorns d’explotació i requeriments de les aplicacions . . . . . . . . . . . . . 37
2.4 Components i complements de les aplicacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38

Tractament informàtic de la informació Tecnologia i comunicacions digitals
2.5 Procediments d’instal·lació, configuració i comprovació d’integritat . . . . . . . . . . . . . . 40
2.5.1 Resolució de problemes en la instal·lació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
2.5.2 Configuració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
2.6 Diagnòstic i resolució de problemes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
2.6.1 Identificació dels problemes amb el programari ofimàtic . . . . . . . . . . . . . . . . 48
2.7 Manuals tècnics sobre incidències informàtiques. Protocols d’actuació i report als serveis
tècnics informàtics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
2.7.1 Ajuda en línia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
2.7.2 Suport tècnic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
2.8 Programari de seguretat. Tipus. Instal·lació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50
2.8.1 Tipus de programari malintencionat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50
2.8.2 Indicis d’anomalies a l’ordinador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51
2.8.3 Programari de seguretat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51
2.9 Signatura digital. Certificat digital de l’empresa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54
2.9.1 Seguretat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54
3 Gestió de correu i agenda electrònica 55
3.1 Proveïdors, servidors i gestors de comptes de correu electrònic. Dominis. Protocols . . . . . . 55
3.1.1 Protocols del servei de correu electrònic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
3.2 Tipus de comptes de correu electrònic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
3.2.1 Recomanacions per crear un nou compte de correu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
3.3 Entorns de treball: configuració i personalització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
3.3.1 Diversos comptes per cada gestor de correu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64
3.3.2 Migració de dades entre diferents gestors de correu POP3 . . . . . . . . . . . . . . . 66
3.3.3 Gestió del correu brossa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
3.3.4 Creació de regles i filtratges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68
3.3.5 Signatura automàtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69
3.3.6 Complements . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70
3.3.7 Certificats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73
3.4 Plantilles i signatures corporatives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73
3.5 Subscripció o sindicació de notícies ("news"): configuració, ús i sincronització de missatges . 74
3.5.1 Com afegirem RSS, XML o Atom . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74
3.6 La llibreta d’adreces . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
3.6.1 Les llistes de correu electrònic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76
3.6.2 Crear un contacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78
3.6.3 Importar la llibreta d’adreces . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 80
3.7 Gestió de correus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81
3.7.1 Classificació del correu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83
3.7.2 Eines de seguretat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84
3.7.3 Navegació pels missatges i fils de conversa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85
3.7.4 Paràmetres de connexió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85
3.8 Formats d’emmagatzematge de la informació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86
3.9 Gestió de l’agenda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87
3.10 Sincronització i interacció amb dispositius mòbils . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87

Tractament informàtic de la informació 5 Tecnologia i comunicacions digitals
Introducció
L’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació digital a les empreses
ajuda al desenvolupament de les activitats de les persones que hi treballen, i les
fa més productives. Les tecnologies de la informació componen el conjunt de
recursos necessaris per manipular la informació i, particularment, els ordina-dors,
els programes informàtics i les xarxes que es necessiten per convertir-la,
emmagatzemar-la, administrar-la, transmetre-la i trobar-la.
En l’apartat “Sistemes informàtics de l’empresa” estudiareu les formes d’orga-nització
dels sistemes informàtics a les empreses, veureu els tipus de xarxes, el
maquinari, els perifèrics i els accessoris; sabreu com és el programari lliure i el
privatiu, quins sistemes operatius són lliures i quins privatius i, finalment, que hi
ha empreses que presten els serveis informàtics.
En l’apartat “Instal·lació i actualització d’aplicacions” sabreu com s’instal·len i
actualitzen aplicacions informàtiques, identificareu els requisits mínims i òptims
per al funcionament de les aplicacions, veureu els tipus de llicències de programari
i els drets d’autoria i, finalment, aprendreu els requisits de la signatura digital i la
seva utilització.
En l’apartat “Gestió de correu i agenda electrònica” aprendreu com es gestionen el
correu i l’agenda electrònica; identificareu i diferenciareu els diferents proveïdors
de correu electrònic i programes de gestió de correus; sabreu com es creen comptes
de correu electrònic, personals i corporatius; estudiareu com funciona la llibreta
d’adreces, i, per acabar, veureu les diferents opcions de treball d’una agenda
electrònica.

Resultats d’aprenentatge
En acabar la unitat, l’alumne/a:
1. Reconeix diverses formes d’organització de les xarxes informàtiques en
empreses i organitzacions.
• Distingeix entre ordinador client i ordinador servidor.
• Identifica els tipus d’usuari i les funcions de cadascun.
• Identifica els elements del maquinari, els perifèrics i els accessoris utilitzats
habitualment en les organitzacions empresarials, i en reconeix les classes de
connectivitat i les possibilitats de sincronització i d’interacció.
• Diferencia els tipus de sistemes operatius de base, privatius i lliures.
• Reconeix els tipus de sistemes operatius d’aplicació: ofimàtiques, de control
de sistemes, d’automatització de processos, maquinari empresarial, de
tractament i edició de textos i nombres, de tractament de dades, entre
d’altres.
• Reconeix les funcions principals dels sistemes operatius en funció del
sistema d’organització informàtica de l’empresa.
• Distingeix les possibles configuracions, prestacions, opcions i nivell de
compatibilitat dels sistemes operatius en l’organització digital de la infor-mació.
• Aplica les normes de seguretat informàtica i confidencialitat, i els protocols
de destrucció d’establers.
• Analitza, pel que fa a les tasques de gestió administrativa, les implicacions
de l’externalització, total o parcial, dels serveis informàtics de l’empresa o
organització.
2. Instal·la i actualitza aplicacions informàtiques relacionades amb la tasca
administrativa raonant els passos que cal seguir en el procés.
• Identifica els requisits mínims i òptims per al funcionament de l’aplicació.
• Identifica i estableix les fases del procés d’instal·lació i actualització.
• Interpreta les especificacions tècniques del procés d’instal·lació.
• Configura les aplicacions segons els criteris establerts.
• Instal·la i desinstal·la programari lliure.

• Soluciona problemes, en el seu àmbit de competència, en la instal·lació o
integració amb el sistema informàtic.
• Documenta les incidències informàtiques segons les especificacions esta-blertes
i les reporta als serveis tècnics corresponents.
• Elimina o afegeix components de la instal·lació en l’equip.
• Reconeix les llicències de programari i els drets d’autoria.
• Utilitza els programaris de protecció i seguretat.
• Realitza el manteniment de l’ordinador eliminant els fitxers inservibles i els
residus, seguint els protocols establerts.
• Identifica els requisits de la signatura digital i la utilitza.
3. Gestiona el correu i l’agenda electrònica o PDA (personal digital assistant,
‘organitzador personal’) utilitzant aplicacions específiques.
• Identifica i diferencia proveïdors de correu electrònic, gratuïts i de paga-ment,
programes servidors de correu i protocols, dominis i programes de
gestió de correus.
• Crea diversos comptes de correu electrònic, personals i corporatius, descriu
els elements que el componen i n’analitza les prestacions.
• Configura diversos tipus de comptes de correu i agenda electrònics.
• Analitza les necessitats bàsiques de gestió de correu i agenda electrònica.
• Realitza la gestió administrativa dels comptes de correu, personals i corpo-ratius,
i de les agendes electròniques corresponents, segons els protocols
establerts.
• Connecta i sincronitza agendes de l’equip informàtic amb dispositius mò-bils.
• Opera amb llibreta d’adreces.
• Utilitza les opcions de gestió de correu electrònic: etiquetes, filtres, carpetes
i d’altres.
• Optimitza la utilització del correu electrònic emprant els formats d’emma-gatzematge
adients.
• Fa servir opcions diferents d’agenda electrònica.

1. Sistemes informàtics de l’empresa
La informació està formada per les dades i és el resultat de manipular-les. A
les empreses, les dades s’utilitzen per produir informació que ajuda a prendre
decisions. Poden ser de diversos tipus: numèriques, alfabètiques i alfanumèriques.
En tot procés de tractament de la informació hi ha d’haver tres elements impres-cindibles
perquè sigui eficient: l’emissor, el canal i el receptor.
Al llarg de la història, el tractament de la informació ha estat manual, mecànic i
automàtic. En el moment en què es comença a utilitzar el concepte de tractament
automàtic de la informació, també es comença a emprar el terme informàtica.
La informàtica neix amb la idea d’ajudar les persones en els treballs rutinaris i
repetitius, generalment de càlcul i de gestió, en què és freqüent la repetició de
tasques. La idea és que una màquina pot fer la feina millor, per l’exactitud i la
rapidesa; ara bé, sempre sota el control de la persona.
1.1 Organització
Un sistema informàtic és el conjunt d’elements que ens cal tenir per utilitzar
aplicacions informàtiques.
S’hi inclouen els elements de programari, maquinari i els recursos humans.
Elements constitutius d’un sistema informàtic:
• Part física
• Part lògica
• Part humana
1.1.1 Part física
L’element físic també es coneix amb el nom de maquinari (hardware). Està format
per tot el que es pot veure i tocar.
La memòria consta dels suports físics següents:

• Memòria principal: lloc de l’ordinador en què es desen momentàniament
les dades i els programes que ha d’executar un ordinador.
• Memòria auxiliar: dispositiu que permet guardar grans volums d’informa-ció
durant períodes llargs de temps.
1.1.2 Part lògica
L’element lògic es coneix també amb el nom de programari (software). Està
compost per tot el que fem servir en el camp de la informàtica que no podem
veure ni tocar. L’element lògic ha d’estar emmagatzemat en un suport físic. N’hi
ha de dos tipus: bàsic i d’aplicació.
• Programari bàsic: és el conjunt de programes que l’equip físic necessita
per treballar. Els programes configuren el que, en un sistema informàtic,
s’anomena sistema operatiu. El programari bàsic està format per tots els
programes que capaciten el maquinari per funcionar correctament.
• Programari d’aplicació: són els programes que fan que l’ordinador desen-volupi
una tasca determinada.
1.1.3 Part humana
L’element humà està compost per usuaris, que són persones que utilitzen la
informàtica com a eina per dur a terme la feina o com a ajuda en una activitat.
Cal tenir uns coneixements informàtics bàsics i un bon domini de l’aplicació
informàtica que s’utilitza. Els usuaris finals es poden diferenciar en usuaris
directes i usuaris indirectes.
Els usuaris directes són els que interaccionen amb el sistema. Ells l’alimenten
amb dades (entrades) o reben sortides, potser per mitjà d’un terminal.
Els usuaris indirectes són els que es beneficien dels resultats o informes generats
per aquests sistemes, però que no interaccionen amb el maquinari o amb el
programari.
El personal informàtic és el conjunt de persones que desenvolupen diferents fun-cions
relacionades amb la utilització dels ordinadors en una empresa. Controlen i
manipulen les màquines perquè donin el servei adequat als usuaris.
N’hi ha de diversos tipus:
• Direcció: coordina i dirigeix la part informàtica o algunes de les seves àrees.
• Anàlisi: troba millores informàtiques o solucions als problemes que es
plantegen.

• Programació: el personal de programació tradueix al llenguatge de progra-mació
les solucions proposades pels analistes.
• Explotació: executen els programes o les aplicacions i comproven el
funcionament dels equips i dels sistemes.
• Operadors: s’encarreguen del funcionament, l’execució i els processos
directes del sistema, la preparació dels suports, els perifèrics i el material.
1.1.4 Com s’organitza una empresa
La complexitat de l’empresa fa indispensable disposar d’una organització eficaç
que permeti una gestió correcta de tasques tan variades com la compra i l’em-magatzematge
de productes, la comercialització i la distribució de les vendes, la
gestió econòmica de les finances i la gestió del personal.
Tota aquesta organització és més visible com més gran és l’empresa. A les
empreses petites és molt freqüent que una mateixa persona assumeixi moltes
tasques alhora, i això en desdibuixa una mica l’organització. No vol dir que no
es facin totes les funcions, però, com que les executa una mateixa persona, des
de fora no es veuen amb tanta facilitat. En canvi, en una multinacional és molt
evident que cada activitat diferent està assignada a un departament específic i que
hi ha mecanismes per gestionar-les i controlar-les.
Les empreses, grans o petites, necessiten disposar d’una estructura organitzativa
que permeti que totes les tasques es puguin coordinar i així se’n garanteixi el
funcionament.
Les empreses es poden organitzar per àrees o per departaments.
Organització per àrees
L’organització per àrees gira entorn de les funcions d’una empresa. L’esquema
funcional per àrees no és el mateix en totes les empreses, ja que no totes duen a
terme les mateixes activitats.
Una empresa es pot dividir en les àrees següents:
• Compres. Àrea que s’ocupa de comprar les matèries als proveïdors, de
rebre-les, d’emmagatzemar-les i de distribuir-les internament.
• Producció. Àrea responsable de la fabricació i del manteniment de la
qualitat dels productes. El control de la producció ha de mantenir els costos,
la qualitat i les especificacions originals de producte al llarg de tot el procés,
i ha de procurar millorar-lo sense incrementar-ne el preu.
• Vendes. Àrea encarregada de l’estudi de mercat, de la distribució i la venda
del producte, de l’anàlisi del preu final dintre de la competència, de les

campanyes de promoció i distribució i de la recerca de noves estratègies
de venda.
• Finances. Àrea dedicada a analitzar les necessitats financeres de l’empresa,
a obtenir recursos econòmics segons la situació i les necessitats que té i a
estudiar nous projectes d’inversió.
• Recursos humans. Àrea que s’encarrega d’estudiar els llocs de treball
que l’empresa necessita cobrir i el perfil i el grau d’especialització dels
treballadors, i s’ocupa de cercar i entrevistar els candidats, triar els més
adients i formar-los mentre treballin a l’empresa.
• Comptabilitat. Àrea que té com a funcions el seguiment, la comprovació i
el registre de tots els fets econòmics que passen a l’empresa amb la finalitat
de tenir-ne informació fiable de l’estat econòmic i financer constantment.
• Administració. Àrea funcional molt transversal, ja que la podem trobar
gairebé en totes les altres àrees de l’empresa. S’encarrega de tasques com
ara la gestió de les nòmines, la comunicació entre les diverses àrees de
l’empresa, el correu intern i extern, la comunicació amb clients i proveïdors,
l’arxiu documental, etc.
• Direcció. Àrea principal de l’empresa. Marca els trets generals del
funcionament, els objectius a curt i a mitjà termini, les previsions de
compres i vendes per als exercicis anuals, les noves estratègies de venda,
i la gestió i el control generals.
Les xarxes es creen per administrar les necessitats informàtiques de les persones
i de les organitzacions.
1.2 Xarxes. Tipus de xarxes. Intranets
La manera de posar en comunicació diversos ordinadors perquè
comparteixin informació es coneix amb el nom de xarxa.
La comunicació es porta a terme mitjançant el que s’anomena protocol de
comunicació, un conjunt de regles que descriuen, a grans trets, el següent:
• Identificació dels ordinadors a la xarxa.
• Accés dels ordinadors a la xarxa.
Una xarxa és un sistema al qual es poden connectar els ordinadors mitjançant un
protocol de comunicacions adequat. La via de connexió es pot fer per qualsevol
dels mitjans físics següents:
• Senyal elèctric a un cable (xarxa cablejada).

• Ones electromagnètiques a l’aire (xarxa sense fil).
El requisit indispensable és que tots els ordinadors connectats a una mateixa xarxa
facin servir el mateix protocol de comunicacions. D’alguna manera, això es podria
entendre com fer que tots els ordinadors parlin el mateix idioma entre ells. La
família de protocols més estesa al món és la família TCP/IP, en la qual es basa el
funcionament de la xarxa global coneguda com a Internet.
El protocol TCP/IP es necessita per connectar un ordinador a Internet i és el més
habitual en qualsevol xarxa informàtica.
1.2.1 Xarxes cablejades
Les xarxes cablejades defineixen una topologia que forma part de la manera
de governar l’accés dels ordinadors a la connexió. La majoria es configuraven
històricament de les maneres següents:
• Bus (línia longitudinal) al llarg del qual es connecten els ordinadors. És el
cas de les xarxes Ethernet, que són les més habituals.
• Anell (línia tancada sobre si mateixa) al llarg del qual es connecten els
ordinadors. És el cas de les xarxes Token Ring.
El problema que presentaven aquestes topologies de xarxa és que, si es trencava el
cable (bus o anell), la xarxa deixava de funcionar per a tothom. Per això s’ha acabat
imposant la topologia física d’estrella, en la qual tots els ordinadors es connecten
a un dispositiu central: si es trenca un cable, la xarxa només falla per a la màquina
que penja d’aquest cable.
Aquest dispositiu central, des del punt de vista elèctric es comporta com un bus o
com un anell, segons el cas, i rep el nom següent:
• Concentrador (hub), en el cas de la xarxa Ethernet més senzilla possible, és
un dispositiu molt poc optimitzat.
• Commutador (switch), en el cas de la xarxa Ethernet més optimitzada.
• Concentrador o unitat d’accés múltiple (de la sigla anglesa MAU, multiple
access unit), en el cas de la xarxa Token Ring.
Els concentradors o commutadors, si n’hi ha més d’un, estan connectats entre
ells formant la xarxa, i en algun punt d’aquesta xarxa hi pot haver una via que
proporcioni connexió amb Internet (encaminador).
Topologia de xarxa
La topologia d’una xarxa és la
forma de connexió dels
dispositius de la xarxa:
• Bus: tots al llarg d’una
línia.
• Anell: tots al llarg d’un
anell tancat.
• Estrella: tots
directament a un node
central.
• Arbre: estrelles
connectades a altres
estrelles.

1.2.2 Xarxes sense fil
El funcionament d’una xarxa sense fil es basa en el fet que els ordinadors, que han
de contenir un dispositiu emissor/receptor, es comuniquen per ones de ràdio amb
unes antenes base anomenades punts d’accés. El funcionament és similar al de la
telefonia mòbil.
Els punts d’accés estan interconnectats i formen la xarxa, i en algun dels punts hi
pot haver una via que proporcioni connexió amb Internet (encaminador).
1.2.3 Encaminadors
Si la xarxa té connexió amb Internet (el que es coneix com a connexió amb
l’exterior), hi haurà un dispositiu més, anomenat encaminador (router). Al’efecte
de funcionament intern, un encaminador és un ordinador amb dues connexions de
comunicacions:
1. Connexió interna: la fa servir per reenviar dades cap a dins de la xarxa
(trànsit interior) quan s’escau. Habitualment és una connexió de xarxa
d’àrea local (Ethernet o Token Ring).
2. Connexió externa: la fa servir per retransmetre dades cap a Internet o per
rebre dades des d’Internet (trànsit exterior). Habitualment és una connexió
de xarxa d’àrea extensa (ADSL, Frame Relay, etc.).
El programa que governa l’encaminador discrimina quan la informació rebuda és
trànsit interior o exterior, i en cada moment la retransmet pel canal que toca.
1.2.4 Protocol TCP/IP
En general, un protocol de comunicacions, entès com a conjunt, defineix el
següent:
1. Protocol d’adreça IP: marca l’adreça de l’ordinador; aquesta adreça ha de
ser única a dins de la xarxa, igual que una persona té una adreça postal on
rep les cartes, i una altra persona té una altra adreça perquè viu en una altra
casa.
2. Protocol d’accés a la xarxa de comunicacions: quan un ordinador té alguna
cosa per enviar ha d’esperar que el sistema li doni accés per tal que no hi hagi
dues màquines accedint a la xarxa al mateix temps. A més, s’ha de definir
com s’allibera el canal de comunicacions un cop acabada la transmissió.

3. Protocol de transmissió de dades: un cop l’ordinador ha accedit al canal de
comunicacions, les dades han de ser transmeses amb un format concret, en
termes del següent:
• Codificació digital.
• Modulació.
• Longitud màxima del tros d’informació transmès (paquet).
• Identificació de cadascun dels paquets de què consta un missatge
(imprescindible per poder reconstruir les dades).
1.2.5 Adreces IP
El format de les adreces que defineix el protocol IP perquè un ordinador es pugui
connectar en xarxa i amb l’exterior és un conjunt de nombres de 32 bits amb
diferent utilitat:
1. Adreça IP: identificador unívoc de l’ordinador a la xarxa. Cap altra màquina
de la xarxa no pot tenir la mateixa adreça.
2. Màscara de subxarxa: plantilla que serveix per esbrinar, a partir de l’adreça
IP d’un ordinador, quina és l’adreça de la xarxa sencera. Està formada per
una sèrie d’uns seguida d’una sèrie de zeros.
3. Adreça de la porta d’enllaç (gateway): adreça a la qual s’han d’enviar els
paquets que estan destinats a ordinadors de fora de la xarxa (a Internet, per
exemple). Si l’ordinador no coneix aquesta adreça no tindrà connexió amb
l’exterior, i a més ha de ser un ordinador de dins de la xarxa.
4. Adreces DNS (domain name server, ‘servidor de noms de domini’): ordina-dors
generalment externs a la xarxa que contenen llistes de correspondència
entre URL i adreces IP (així, quan posem un URL al navegador, com ara
http://ioc.xtec.cat/, l’ordinador podrà esbrinar quina és l’adreça IP
numèrica on ha d’enviar les dades, fent una consulta al DNS).
Evidentment, aquest tipus de servidors són imprescindibles per a l’usuari humà.
L’adreça IP, la porta d’enllaç i la màscara de subxarxa han de ser úniques (només
pot haver-n’hi una de cada), mentre que les adreces de DNS poden ser diverses.
Per tal que les persones puguin treballar i reconèixer les adreces IP, en lloc de
presentar els 32 bits en fila, els agrupen de vuit en vuit (en bytes), formant quatre
bytes, que poden prendre valors entre 0 i 255. Així, les adreces del protocol IP
tenen aspectes com ara 192.168.0.24.

1.2.6 Xarxes per extensió geogràfica
Un dels criteris per diferenciar les xarxes informàtiques es basa en la classificació
segons l’extensió geogràfica.
La localització geogràfica té en compte la distància que hi ha entre els ordinadors
centrals (hosts) que intercanviaran informació. Depenent de l’extensió geogràfica
de l’empresa podem trobar-nos tipus de xarxes diferents: xarxes d’àrea local,
xarxes d’àrea metropolitana, xarxes d’àrea local, xarxes d’àrea estesa.
Xarxes d’àrea local (LAN)
Permeten connectar totes les estacions de treball, perifèrics, terminals i altres
dispositius ubicats dins d’un mateix edifici, facilitant que les empreses utilitzin
la tecnologia informàtica per compartir d’una manera eficient diferents recursos.
Les LAN estan dissenyades per al següent:
• Operar en una àrea geogràfica limitada (un edifici).
• Permetre als usuaris accedir a serveis de banda ampla.
• Proporcionar connectivitat amb els serveis locals.
• Connectar dispositius adjacents.
Dins d’una LAN, hi pot haver xarxes més petites i especialitzades. Aquestes
xarxes s’utilitzen per accedir a sistemes d’emmagatzematge, dispositius i sistemes
amb tecnologia de centres de dades, intranets o extranets i VPN.
1. Xarxes d’emmagatzematge o SAN
Una xarxa d’àrea d’emmagatzematge (SAN) és una xarxa d’alt rendiment dedi-cada
a tasques molt concretes, com moure dades entre servidors i oferir recursos
d’emmagatzematge. Aquests tipus de xarxes SAN s’instal·len fora de la LAN per
evitar el trànsit que ocasionen les connexions entre clients i servidors.
2. Xarxes privades virtuals
Les xarxes privades virtuals (VPN, virtual private networking) es creen dins de
la infraestructura d’una xarxa pública, però no són xarxes físiques, sinó una
organització d’una xarxa física, amb la finalitat de donar accés a determinats
usuaris, grups de treball, etc. per la seguretat de les dades.
Amb una VPN, una persona pot accedir a la xarxa de l’empresa per mitjà
d’Internet, fent una tunelització segura entre el seu ordinador personal i un
encaminador VPN situat a la seu de l’empresa; l’ordinador personal pot estar
ubicat en qualsevol lloc amb connexió a Internet, com per exemple l’oficina de
treball, la residència habitual, la segona residència, un hotel, etc.

Tipus de VPN:
• VPN d’accés: donen accés remot a un treballador a la seu de la xarxa interna
o externa, per mitjà de xarxes públiques (RTC, XDSI, ADSL, etc.).
• Xarxes internes VPN intranet: els servidors web de xarxa interna són
diferents dels servidors web públics. El servidor web s’instal·la dins de
la xarxa. La tecnologia del navegador s’utilitza com a interfície perquè
els usuaris accedeixin a la informació. Connecten les diferents oficines i
treballadors mòbils amb la xarxa interna de l’empresa, per mitjà de xarxes
públiques, tot i que només hi poden accedir els treballadors autoritzats amb
privilegis d’accés.
• Xarxes externes VPN extranet: són iguals que les internes, però permeten
l’accés a usuaris que no pertanyen a l’empresa, utilitzen aplicacions i serveis
de la xarxa interna. S’hi accedeix mitjançant contrasenyes i identificadors
d’usuari.
Xarxes d’àrea metropolitana (MAN)
Va arribar un moment en què empreses amb diverses seus en una mateixa ciutat
tenien la necessitat de compartir informació d’una manera segura i ràpida. Les
MAN estan dissenyades per proporcionar als usuaris la distribució de dades
interconnectant les diferents XAL.
Xarxes d’àrea local (XAL)
Les xarxes d’àrea local (XAL) estan formades per ordinadors, targetes de xarxa,
cables, dispositius de control del trànsit de xarxa i dispositius perifèrics. Les XAL
fan possible que les empreses que utilitzen tecnologia informàtica comparteixin
d’una manera eficient arxius i impressores, i permeten la comunicació, per exem-ple,
per mitjà del correu electrònic. Uneixen dintre seu: dades, comunicacions i
servidors.
Xarxes d’àrea estesa (WAN)
Les xarxes d’àrea estesa (WAN) normalment utilitzen línies de transmissió pú-bliques,
propietat en molts casos de companyies telefòniques. Aquestes línies
són compartides per molts usuaris; per això hi ha unes especificacions legals,
polítiques, econòmiques, etc.
Les WAN estan dissenyades per donar connexió a equips en una àrea geogràfica
molt extensa.

CPU
La CPU (central process unit,
unitat central de procés) és el xip
central en el qual es basa el
funcionament de l’ordinador.
Aquest xip governa la màquina
en el sentit més ampli de la
paraula.
1.3 Ordinadors clients i ordinadors servidors
El model client-servidor és un model d’arquitectura de programari que consta
de dues parts, ordinadors client i ordinadors servidor, i tots dos es comuniquen
per mitjà d’una xarxa informàtica. Una aplicació client-servidor és un sistema
distribuït que consisteix en un programari a l’ordinador client i un programari a
l’ordinador servidor (vegeu la figura 1.1).
El programari de l’ordinador client sempre inicia una connexió amb el programari
de l’ordinador servidor, mentre que el programari de l’ordinador servidor sempre
espera les sol·licituds de qualsevol ordinador client.
L’arquitectura client-servidor s’ha convertit en un dels models bàsics de com-putació
en xarxa. Hi ha molts tipus d’aplicacions que s’han escrit utilitzant el
model client-servidor. Les funcions estàndard de xarxa, com ara l’intercanvi de
correu electrònic, l’accés a Internet i l’accés a bases de dades, es fonamenten en
el model client-servidor. Per exemple, un navegador web és un programa client en
l’ordinador de l’usuari que pot accedir a la informació en qualsevol servidor web
en el món.
Figura 1.1. Model client-servidor
1.4 Maquinari, perifèrics i accessoris
L’estructura interna d’un equip informàtic consta bàsicament de quatre elements
que permeten establir la relació directa entre l’usuari del sistema i la CPU, com es
pot veure en la figura 1.2.
1. Unitat central: habitualment té forma de caixa tancada i concentra la CPU o
microprocessador, la memòria del sistema, les unitats d’emmagatzematge i
les connexions d’entrada i sortida.
2. Monitor: pantalla de visualització, que és la via de comunicació principal

entre l’ordinador i l’usuari.
3. Teclat: juntament amb el ratolí, és la manera que té l’usuari de comunicar-se
amb l’ordinador, en aquest cas en mode text.
4. Ratolí: juntament amb el teclat, és la manera que té l’usuari de comunicar-se
amb l’ordinador, en aquest cas en mode gràfic.
Tot aquest material constitueix el maquinari de l’ordinador (hardware, ‘ferramen-ta,
material dur’); és a dir, la part física:
• Circuits.
• Cables.
• Dispositius.
Figura 1.2. Estructura externa d’un equip informàtic
El maquinari és el sistema físic que compon l’ordinador, amb totes les parts
de què consta.
Així mateix, l’usuari necessita alguna cosa que faci d’intèrpret entre ell i l’ordi-nador.
Aquesta feina d’intèrpret és el que fa tota una categoria que s’anomena
programari (software, ‘material tou’) i que inclou, a grans trets, tres grans grups
de programes:
1. Sistema operatiu.
2. Programes d’usuari.

3. Controladors de maquinari.
El programari és el sistema lògic que governa l’ordinador, amb totes les parts de
què consta.
En la figura 1.3 podeu veure un diagrama molt resumit de com funciona un sistema
informàtic.
Figura 1.3. Esquema de funcionament d’un sistema informàtic
De l’esquema de la figura 1.3 es pot deduir que l’usuari posa a funcionar els seus
programes sobre el sistema operatiu, i que això és l’únic que veu.
Efectivament, és així: si la CPU és d’un tipus o d’un altre, per exemple, l’usuari
no s’ha de preocupar perquè pot estar fent servir el mateix sistema operatiu
amb els mateixos programes (situació que s’anomena ser transparent a l’usuari).
En resum, si l’equip funciona correctament, a l’usuari no li importa quina n’és
l’estructura interna.
D’una banda, sota la categoria de maquinari hi ha una sèrie de dispositius que
poden ser de presència obligada o no en un equip informàtic. D’altra banda,
aquests dispositius poden tenir característiques molt diverses.
1.4.1 Placa base, CPU i memòria
El nucli central d’un ordinador està format per l’associació entre la CPU i la
memòria, i aquests dos elements són els que marquen, en general, la potència

del sistema, concretament en termes de:
• Velocitat de rellotge de la CPU.
• Capacitat de memòria RAM.
Aquests elements (CPU i memòria RAM) se situen sobre el que s’anomena placa
base de l’ordinador que, a més, habitualment disposa del següent:
• Connectors per a l’alimentació del sistema.
• Controladors de discos.
• Connectors per a l’expansió del sistema (ports d’expansió), que acostumen
a ser de tipus AGP i PCI.
• Controladora de so.
• Controladora de xarxa de tipus Ethernet.
• Controladores d’entrades i sortides en sèrie, en paral·lel i USB.
• Controladors de teclat i ratolí.
A cadascun d’aquests ports i controladors s’aniran connectant els vostres disposi-tius,
com ara discos, impressores, teclat, targeta gràfica, etc. Podeu veure l’aspecte
d’una placa base qualsevol en la figura 1.4.
Figura 1.4. Placa base
La memòria RAM i la
memòria ROM
La memòria de treball d’un
ordinador és de tipus RAM
(random access memory) quan
s’esborra en treure-li
l’alimentació elèctrica. La
memòria que no s’esborra
s’anomena ROM (read only
memory), però no s’hi pot
escriure en condicions normals i,
per tant, es dedica a altres
tasques dins del sistema, com ara
desar configuracions de
maquinari.

1.4.2 Font d’alimentació
La font d’alimentació es fa servir per donar energia a tots els dispositius que hi
ha a l’interior de la caixa de la unitat central. Se sol trobar integrada a la carcassa
metàl·lica de la caixa, com es pot apreciar en la figura 1.5.
Figura 1.5. Font d’alimentació integrada a la caixa de l’ordinador
1.4.3 Disc dur
El disc dur és el sistema d’emmagatzematge massiu que té un ordinador. És on hi
haurà dipositat tot el que fa referència al programari que hi hagi en el sistema:
• Sistema operatiu instal·lat i fitxers de configuració.
• Controladors de maquinari instal·lats.
• Programes d’usuari instal·lats.
• Dades dels usuaris (fitxers emmagatzemats).
En la figura 1.6 podeu veure l’aspecte interior d’un disc dur. Bàsicament està
format per un conjunt de discos rígids superposats, que es llegeixen i s’escriuen
mitjançant uns capçals electromagnètics que viatgen per la superfície del disc.

Figura 1.6. Aspecte interior d’un disc dur
En la figura 1.7 podeu veure l’aspecte final d’un disc dur instal·lat en una caixa.
Figura 1.7. Disc dur ja instal·lat (el dispositiu inferior)

Píxel
És l’expressió d’imatge mínima
que es presenta en un moment
donat; cadascun dels punts que
conformen la imatge és un píxel.
1.4.4 Altres unitats d’emmagatzematge
Altres unitats d’emmagatzematge molt habituals en un sistema informàtic estàn-dard
són les següents:
• Unitat de disc flexible (floppy disk) o disquetera: de capacitat molt baixa,
existeix només de cara a la portabilitat de les dades, però amb la irrupció
dels sistemes d’emmagatzematge USB ha caigut en desús.
• Unitat de CD / DVD / BlueRay Disc: d’ús molt generalitzat, permeten
emmagatzemar una gran quantitat de dades en discos òptics.
1.4.5 Dispositius externs
Els dispositius externs, o perifèrics externs, són tots els aparells que connectem a
la unitat central mitjançant algun dels ports d’expansió que es troben a disposició
de l’usuari. Actualment, el port USB és el més utilitzat. Per això, els ordinadors
cada cop tenen més ports d’aquest tipus.
Els perifèrics externs més habituals són els següents:
• Monitor (pantalla).
• Teclat.
• Ratolí.
• Escàner.
• Impressora.
Monitor
El monitor és el dispositiu que s’encarrega de la presentació de les dades a l’usuari.
Va associat a la targeta gràfica (vegeu la figura 1.8), que s’instal·la inserida sobre
la placa base de l’ordinador, habitualment al connector AGP que té la placa.
Entre la targeta gràfica i el monitor configuren la potència gràfica de l’ordinador,
en termes del següent:
• Resolució màxima que es pot assolir; s’expressa donant les dimensions de
la pantalla en píxels quadrats, per exemple, 1.024 768.
• Profunditat de color; s’expressa en el nombre de bits amb què es codifiquen
els colors en pantalla, per exemple, 32 bits.

Figura 1.8. Targeta gràfica de bus AGP
Teclat i ratolí
Imprescindibles en un ordinador estàndard, són els dispositius necessaris perquè
l’usuari pugui treballar amb l’ordinador.
Es connecten a l’ordinador mitjançant els ports USB o els PS/2; aquests darrers,
de forma rodona.
Escàner
L’escàner és un dispositiu que digitalitza imatges per poder fer-ne el tractament
posterior a l’ordinador. Habitualment es connecta al port USB. La qualitat de
l’escàner es mesura en termes de la quantitat de punts per polzada que és capaç
de generar en digitalitzar una imatge, procés que rep el nom de digitalització.
Lògicament, com més resolució té una imatge més gran és l’arxiu que la conté.
Impressora
La impressora és un dispositiu que genera còpies en paper de documents enviats
des de l’ordinador. Es connecta a la màquina mitjançant el port paral·lel o el port
USB.
N’hi ha de molts tipus, però els més habituals són els següents:
• Injecció de tinta.
• Làser.

Les seves característiques es defineixen en termes del següent:
• Resolució (punts per polzada) que manipula.
• Tractament del color (B/N o color).
1.5 Connectivitat, sincronització i interacció
Dos o més ordinadors es poden interconnectar de diverses maneres: en xarxa o
sense fils.
La diferència fonamental entre totes dues connexions és que per a la connexió en
xarxa cal la utilització de cable i, en canvi, per a la connexió sense fils, no.
Alhora, també hi ha perifèrics que es poden connectar sense cables a l’ordinador,
com pot ser el cas de certs teclats i ratolins que s’alimenten mitjançant piles.
Logotip de WiFi
Un altre bon exemple de connexió sense cables és l’anomenada tecnologia Wi-Fi,
que també se sol emprar per connectar-se a Internet.
Com a avantatge principal de les connexionsWi-Fi, podem destacar que ofereixen
més comoditat perquè qualsevol persona amb accés a la xarxa pot connectar-s’hi
des de diferents punts.
Quant als inconvenients, com qualsevol altra tecnologia sense cables, les conne-xions
Wi-Fi perden velocitat en comparació de les connexions amb cables, per
culpa de les interferències i les pèrdues de senyal que l’ambient pot comportar;
d’altra banda, els dispositius de seguretat no són del tot eficaços si no es configuren
correctament.
1.5.1 Controladors de maquinari
Els controladors de maquinari (drivers) són imprescindibles perquè el sistema
operatiu reconegui la presència dels dispositius físics que teniu a l’ordinador i
en faci l’ús correcte. Quan es parla d’una configuració de l’ordinador correcta es
fa referència, entre altres coses, als controladors de maquinari.
Tot dispositiu que es connecta a l’ordinador necessita un mòdul lògic que informi
el sistema operatiu sobre com l’ha de gestionar. Aquest mòdul lògic en forma de
programa s’anomena controlador. Molts dispositius són controlats pel sistema
operatiu per defecte perquè el sistema ja incorpora els controladors adequats.
Altres controladors són proporcionats pel fabricant i s’han d’instal·lar perquè el
dispositiu funcioni correctament.

1.6 Programari lliure i programari privatiu. Sistemes operatius,
lliures i privatius
Els programes d’usuari són imprescindibles per poder fer coses amb l’ordinador;
sense aquests programes tindríeu a les mans una màquina inútil. Sota aquesta
categoria s’inclouen totes les utilitats, programes d’entreteniment i eines que es
fan servir en un ordinador per fer quelcom, com poden ser, entre d’altres:
• Programes d’ofimàtica (processadors de text, fulls de càlcul, etc.).
• Jocs.
• Editors de text.
• Editors de vídeo i d’àudio.
• Navegadors d’Internet.
• Simuladors.
1.6.1 Programari lliure i programari privatiu
Logotip de la Free Software
Foundation
Parlar de programari lliure és parlar de llibertat i no de diners, tot i que en anglès
free té els dos sentits (‘gratuït’ i ‘lliure’). De fet, això és el que remarca d’una
manera insistent Richard Stallman, creador del projecte GNU (acrònim de GNU’s
not UNIX), que es va iniciar el 1984, i de la Free Software Foundation (FSF),
organització que el difon. Per a ell, “refusar de compartir informació és una
promesa de traïció a la resta del món” perquè “la missió de la ciència i la tecnologia
és treballar en benefici de la humanitat”.
Per això va definir que, en el moviment del programari lliure, l’usuari forma part
del sistema i té la llibertat d’utilitzar el programa com vulgui i de modificar-lo
com més li convingui, a més de copiar-lo i distribuir-lo a altres usuaris.
Aquestes propietats estan relacionades amb quatre graus de llibertat que Stallman
defineix de la manera següent:
• El grau 0 permet executar un programa.
• El grau 1 permet estudiar el codi per satisfer les nostres necessitats.
• El grau 2 permet ajudar els veïns, distribuint-ne còpies.
• El grau 3 permet ajudar la comunitat tot arreglant els problemes detectats.
Els graus 1, 2 i 3 distingeixen el programari lliure, el qual, segons Stallman, té un
suport tècnic més bo que el programari propietari i és més segur.

El programari lliure s’associa al codi obert (open source), és a dir, a la possibilitat
d’accedir al que podria ser l’esquelet del programa per modificar-lo i millorar-lo,
però no és el mateix. Stallman insisteix que “el moviment open source
només proporciona raons tecnològiques i deixa de banda la dimensió ètica” del
programari lliure. Molts programes que tenen el codi font disponible no atorguen
als usuaris la llibertat de redistribuir-lo i en restringeixen l’ús comercial.
En contraposició amb el programari lliure, el programari propietari és el que
està subjecte a una llicència d’ús que limita el que l’usuari pot fer-hi. Molts, però,
prefereixen pagar aquesta llicència per assegurar-se que al darrere hi ha una gran
corporació que pot respondre si hi ha problemes. Sovint, això no és cap garantia
i molts errors i forats de seguretat s’arreglen abans apel·lant a la comunitat, en el
cas del programari lliure, que no pas recorrent a l’empresa. Només cal comparar,
per exemple, el ritme d’actualització del navegador Firefox amb el de l’Internet
Explorer de Microsoft.
Avantatges i inconvenients del programari lliure
Logotip de Linux
A més de les llibertats assenyalades per l’FSF (Free Software Foundation), el
programari lliure té altres avantatges, com ara que hi ha aplicacions per a totes
les plataformes (Linux, Windows, Mac OS) que són gratuïtes, o que tenen un
preu generalment més baix que les propietàries, i que són molt estables, ja que
els errors es poden arreglar ràpidament. Però també té inconvenients. Algunes
aplicacions que corren sota Linux són una mica complicades d’instal·lar i, de
vegades, presenten problemes d’incompatibilitat amb el maquinari.
Aplicacions diferents en cada cas
El programari lliure proporciona alternatives gratuïtes i de qualitat a programes
d’ús corrent que requereixen llicència d’ús.
Entre els exemples més coneguts figuren els sistemes operatius GNU/Linux, BSD
i Open Solaris, que constitueixen una alternativa a Windows i Macintosh.
Els entorns de finestres KDE i Gnome fan que l’usuari gairebé no noti la diferència
amb la manera de funcionar de Windows. Ubuntu també és una solució força
accessible per a usuaris novells. Fa un temps es deia que els sistemes operatius
alternatius tenien limitacions gràfiques i audiovisuals, però avui dia es disposa de
solucions multimèdia molt avançades per a aquests entorns.
Logotip de Gimp
Pel que fa a les eines Internet, cal destacar el projecte Mozilla, que inclou el
navegador Mozilla Firefox i el client de correu Mozilla Thunderbird.
En l’entorn gràfic, el programa més utilitzat és el Gimp, que té prestacions
semblants al Photoshop d’Adobe.
I, finalment, cal esmentar l’aplicació ofimàtica OpenOffice, que ofereix les matei-xes
opcions que l’Office de Microsoft i, a més, està disponible en català.

1.6.2 Sistemes operatius
Un sistema operatiu és imprescindible per poder utilitzar l’ordinador; és la
plataforma sobre la qual funcionen els programes d’usuari i els controladors de
maquinari, tot i que el sistema operatiu, per se, no fa res més que permetre la
utilització de programes.
A grans trets, les tasques que fa el sistema operatiu són les següents:
• Presentació de cara a l’usuari.
• Gestió de les unitats de disc del sistema.
• Gestió dels perifèrics (mitjançant els controladors).
• Gestió de les comunicacions (xarxes).
Si el sistema operatiu no és capaç de gestionar un dispositiu perquè no té el
controlador corresponent instal·lat o configurat correctament, cap programa que
tingueu no el podrà fer servir, i serà com si aquest dispositiu no existís en
l’ordinador.
Les dues grans famílies de sistemes operatius que acaparen la immensa majoria
d’ordinadors PC al món són les següents:
• Windows: sistema operatiu privatiu (de pagament) de l’empresa Microsoft.
Segurament és el sistema més estès de tots els que hi ha, tant en ordinadors
domèstics com corporatius.
• Linux: “clon” gratuït del sempitern sistema operatiu de xarxa Unix. Està
mantingut per la comunitat, cosa que fa que l’actualització i millora del
sistema sigui ràpida i contínua. N’hi ha múltiples distribucions, com ara
Ubuntu, Debian i Fedora, entre d’altres.
1.7 Seguretat informàtica
Per gaudir d’una bona seguretat informàtica, s’han de tenir en compte unes regles
bàsiques que tot usuari d’Internet ha de conèixer:
• No s’han d’obrir els missatges electrònics d’origen desconegut.
• No s’han de facilitar dades personals ni codis PIN d’accés.
• No s’han d’obrir arxius de remitents desconeguts.
• No s’ha de confiar mai en els regals i les promocions fàcils d’obtenir, ni
respondre missatges que demanin informació d’una manera urgent.

• Cal tenir un sistema antivirus, fer-lo servir i actualitzar-lo periòdicament.
També és convenient instal·lar un sistema antiespia per evitar els programes
espia i de publicitat no volguda.
• Cal tenir actualitzat el navegador, i també instal·lar els pedaços del sistema
operatiu.
• És necessari mantenir-se informat sobre la seguretat general en l’ús d’Inter-net.
Una altra qüestió important que cal tenir en compte en relació amb la seguretat
informàtica és la protecció de dades de caràcter personal.
La Llei orgànica de protecció de dades de caràcter personal (LOPD)
defineix el reglament de mesures de seguretat dels fitxers automatitzats que
continguin dades de caràcter personal.
La Llei regula, entre d’altres matèries, les obligacions que corresponen als titulars
de fitxers de dades de caràcter personal i els agents responsables de dur a terme el
tractament d’aquests, les mesures de seguretat que s’han d’adoptar i els drets de
les persones interessades.
L’objecte de la LOPD és garantir i protegir, en tot el que fa referència al tractament
de les dades personals, les llibertats públiques i els drets fonamentals de les
persones físiques i, especialment, del seu honor i intimitat personal i familiar.
Pel que fa a l’àmbit d’aplicació, s’aplica a les dades de caràcter personal registra-des
en suports físics que les faci susceptibles de tractament, i a qualsevol modalitat
d’ús posterior d’aquestes dades per part dels sectors públics i privats.
Tot seguit definim els conceptes clau que circumscriuen la protecció de dades
personals:
• Dades de caràcter personal: qualsevol informació numèrica, alfabètica,
gràfica, fotogràfica, acústica o de qualsevol altre tipus concernent a persones
físiques identificades o identificables.
• Fitxer: tot conjunt organitzat de dades de caràcter personal que permet
l’accés a les dades segons uns criteris determinats, independentment de la
forma o la modalitat de la creació, l’emmagatzematge i l’organització del
fitxer i de l’accés a aquest.
• Afectat o interessat: persona física titular de les dades que són objecte del
tractament.

1.8 Empreses de prestació de serveis informàtics. Nivells de
descentralització i garanties exigides
En les empreses, la informàtica es pot convertir en un servei més com el telèfon o
l’electricitat, serveis que són prestats per organitzacions externes a les empreses.
Les característiques d’aquest servei, d’aquesta contractació, són molt peculiars
i exigeixen una coordinació perfecta entre el contractant i el contractat, i també
l’existència de garanties per part d’aquest últim que el servei es farà d’una manera
acceptable, garantint la confidencialitat, la qualitat i l’accés a la informació.
Els motius principals que indueixen a externalitzar els serveis informàtics en les
empreses són els següents:
• Estalviar recursos.
• Aprofitar els avenços tecnològics.
• Centrar-se en la pròpia activitat.
Tanmateix, també cal saber que hi ha arguments en contra de l’externalització dels
serveis informàtics:
• Es pot perdre independència.
• El personal subcontractat no és tan eficient.
• Els contractes d’aquest tipus són cars.
L’externalització pot ser total (hi ha inclosos tots els serveis informàtics) o parcial
(només se n’inclouen alguns).

2. Instal·lació i actualització d’aplicacions
La instal·lació d’un programari a l’ordinador no comença quan fem clic en
l’instal·lador ni acaba quan hem pitjat sis o set cops Acceptar i esperem que la
barra de progrés arribi al final. Quan es fa una instal·lació, cal seguir uns passos
previs i fer un seguiment posterior, que garantirà que el programari resol les
necessitats, que ho fa el més ajustadament possible i que els processos per fer-ho
es van millorant per estalviar problemes posteriors.
2.1 Tipus d’aplicacions ofimàtiques
Anomenen paquet ofimàtic un paquet d’aplicacions que tenen com a
objectiu facilitar les tasques pròpies d’una oficina: escriure textos, fer
càlculs, presentar informes, introduir i mantenir dades, fer o retocar imatges,
etc.
De fet, la paraula ofimàtica ve d’oficina automàtica.
Els inicis de les aplicacions ofimàtiques se situen als anys setanta i vuitanta, amb
la popularitat creixent dels ordinadors de sobretaula. Els primers paquets més
utilitzats van ser el Lotus SmartSuite (amb el Lotus 1-2-3, que va ser referència
durant anys), el Corel WordPerfect Office (el WordPerfect va ser un referent com
a processador de textos fins al final dels anys vuitanta) i el Works de Microsoft
(que fins l’any 2008 encara es distribuïa i que va ser eclipsat pel famós MS Office,
també de Microsoft).
Podem remarcar dos moments importants en les aplicacions ofimàtiques:
• 1989 i 1990, amb la sortida de l’Office de Microsoft en Mac i Windows.
• 2001, amb el llançament de la primera versió beta d’OpenOffice.org (la seva
abreviatura més estesa és Ooo).
2.1.1 MS Office i OpenOffice
Per què són tan importants aquests dos paquets? Doncs perquè són els més estesos
ara mateix. L’MS Office va ser durant més de quinze anys líder indiscutible dels
paquets ofimàtics. Agrupava aplicacions que cobrien la majoria de les necessitats
tant en les empreses com en les llars. A més, l’OpenOffice, la seva competidora

més seriosa, té als seus inicis el referent de l’MS Office. Ara bé, l’OpenOffice
té un avantatge substancial sobre l’MS Office: és gratuït, té un codi obert i
es pot treballar per adaptar-lo a les necessitats pròpies, o desenvolupar noves
funcionalitats, interfícies gràfiques, etc.
En la taula 2.1 podeu veure les aplicacions que contenen tots dos paquets.
Taula 2.1. Aplicacions Office i OpenOffice
MS Office OpenOffice.org
Processador de textos Word Writer
Full de càlcul Excel Calc
Presentacions PowerPoint Impress
Base de dades Access Base
Gràfics vectorials i diagrames Visio Draw
Equacions matemàtiques Editor d’equacions Math
Cada paquet té un entorn gràfic amigable, que permet enregistrar els documents
que elaborem, recuperar-los, desfer els canvis efectuats, veure una vista preli-minar
abans d’imprimir, treballar amb molts documents alhora i que hi hagi
compatibilitat entre les aplicacions del mateix paquet. Les aplicacions tenen unes
característiques cada cop més desenvolupades i que integren les noves tecnologies
que van sortint en les pàgines web, les xarxes, les interfícies gràfiques, etc.
Tots dos paquets es poden instal·lar d’una manera individual o corporativa. La
diferència rau en l’ús que se’n farà i en la llicència que té el paquet. Només les
grans empreses faran servir una instal·lació corporativa, amb un servidor des d’on
es pugui instal·lar l’aplicació i un altre de dades per desar els treballs fets.
2.1.2 StarOffice
StarOffice és un paquet desenvolupat per Sun Microsystems, que ajuda al desen-volupament
de l’OpenOffice.org. Aquesta col·laboració s’utilitza com a base
de l’StarOffice. Fins a la versió 6.0, l’StarOffice està basat íntegrament en
l’OpenOffice.org, tot i que incorpora alguns components addicionals com fonts
i plantilles, Clip Art, més filtres d’arxius, i eines de migració i gestió de la
configuració (per a empreses).
2.2 Tipus de llicències de programari
Una llicència de programari és un contracte entre l’autor (també pot ser el titular
dels drets d’explotació o un distribuïdor) i l’usuari del programa informàtic (con-sumidor,
professional o empresa) per utilitzar-lo complint una sèrie de termes i

condicions establertes dins de les seves clàusules. Aquestes clàusules determinen,
entre d’altres, els aspectes següents:
• La cessió de determinats drets del propietari a l’usuari sobre una o diverses
còpies del programari.
• Els límits de responsabilitat per errades.
• El terme de la cessió, que pot ser específic, indefinit o sense especificar.
• L’àmbit geogràfic de validesa del contracte.
• La inclusió de compromisos de l’usuari envers el propietari, com la no-cessió
a terceres persones o la no-reinstal·lació en una altra màquina que no
sigui l’original.
La contrapartida més comuna és el pagament d’un preu per la cessió d’aquests
drets, tot i que la Xarxa ha donat lloc a un tipus de llicència gratuïta o semigratuïta.
Podem classificar les llicències de programari en quatre tipus bàsics:
• Llicència de programari de codi obert permissiva.
• Llicència de programari de codi obert robusta.
• Llicència de programari de codi tancat.
• Programari de domini públic (sense llicència)
2.2.1 Llicència de programari de codi obert permissiva
Es pot crear una obra derivada sense que aquesta tingui obligació de cap tipus.
N’hi ha moltes. Les següents en són un exemple:
• Academic Free License v.1.2.
• Apache Software License v.1.1.
• Artistic License v.2.0.
• Attribution Assurance License.
• PHP License v.3.0.
2.2.2 Llicència de programari de codi obert robusta
Aplica algunes restriccions a les obres derivades i fa que, segons el grau d’aplica-ció,
es pugui dividir en dues subcategories:

• Llicències de programari de codi obert robustes fortes. Contenen una
clàusula que obliga que les obres que se’n deriven o les modificacions que
es fan en el programari original s’hagin de llicenciar en els mateixos termes
i condicions de la llicència original. Com a exemples d’aquestes llicències
tenim les següents:
– Common Public License v.1.0.
– GNU General Public License v.3.0.
– OpenSSL License.
• Llicències de programari de codi obert robustes febles. Contenen una
clàusula que obliga que les modificacions que es fan en el programari
original es llicenciïn en els mateixos termes i condicions de la llicència
original, però les obres que se’n deriven es poden llicenciar en altres termes
i condicions. Com a exemples d’aquestes llicències tenim les següents:
– GNU Lesser General Public License v.2.1.
– Mozilla Public License.
– Open Source License.
– Apple Source License v.2.0.
2.2.3 Llicència de programari de codi tancat
També es coneix com a programari de propietat o programari privatiu. Els pro-pietaris
estableixen els drets d’ús, distribució, redistribució, còpia, modificació,
cessió i, en general, qualsevol altra consideració que es consideri necessària.
Normalment, el programari sota aquesta llicència no pot ser modificat, desas-semblat,
copiat o distribuït de maneres no especificades en la mateixa llicència
(pirateria de programari), regula el nombre de còpies que es poden instal·lar i, fins
i tot, la finalitat concreta per a la qual es pot utilitzar.
És habitual que els fabricants de programes sotmesos a aquest tipus de llicències
ofereixin serveis de suport tècnic i actualitzacions durant el temps de vida del
producte. Alguns exemples d’aquest tipus de llicències són les anomenadesCLUF
(contracte de llicència per a l’usuari final) o EULA (end user license agreement,
en anglès).
2.2.4 Programari de domini públic (sense llicència)
Es permet l’ús, la còpia, la modificació o la redistribució amb ànim de lucre o
sense.

En la Xarxa, trobem tres conceptes molt estesos per referir-se a la llicència
d’explotació d’un programari:
• Programari lliure (freeware): programari que garanteix les llibertats se-güents:
– La llibertat d’utilitzar el programari, amb qualsevol propòsit.
– La llibertat d’estudiar com funciona el programari i modificar-lo,
adaptant-lo a les pròpies necessitats.
– La llibertat de distribuir còpies del programari.
– La llibertat de millorar el programari i fer públiques aquestes millores
a la resta d’usuaris, de manera que tota la comunitat se’n beneficiï.
• Programari de prova (shareware): programari gratuït, però amb algunes
opcions i funcionalitats bloquejades que només són de pagament; o bé,
només és gratuït un període de temps.
• Programari de publicitat (adware): programari gratuït, però conté publici-tat.
Aquesta publicitat es pot retirar si es passa a la versió de pagament.
2.3 Necessitats dels entorns d’explotació i requeriments de les
aplicacions
Gràcies a Internet, les actualitzacions són un fet en el món del programari.
Quan s’instal·la un programari, hi ha la possibilitat d’actualitzar-lo parcialment
o totalment. Això passa en els sistemes operatius, en els antivirus, en els paquets
ofimàtics i, en definitiva, en la majoria del programari.
Les actualitzacions poden ser totals, parcials, de complements o de bases de dades.
Vegem uns quants exemples que ens ajudaran a entendre més bé el concepte.
• Windows. El SO de Microsoft té unes actualitzacions que surten peri-òdicament
per esmenar errades en la programació, per tapar forats que
utilitzen els virus o per afegir alguna funcionalitat, entre d’altres. Les
actualitzacions més corrents són les automàtiques. Se cerca en el servidor si
hi ha actualitzacions, es baixen i s’instal·len. Entre aquestes actualitzacions,
que són parcials, de vegades hi ha els anomenats paquets d’esmenes (service
packs), que també són parcials però molt més grans i afecten més d’una àrea
del SO. En canvi, en certs portàtils, el sistema operatiu que es venia era el
WindowsVista, però ja avisaven que amb la sortida delWindows 7 es podria
actualitzar; doncs bé, aquesta actualització és total, ja que canvia el SO.
• Antivirus. Els antivirus (i els programes antiespia, antispyware) tenen
dos tipus d’actualitzacions periòdiques: les parcials, en què es modifiquen
alguns components de l’antivirus per millorar les tasques de cerca i elimina-ció,
i les de base de dades, que carreguen més dades sobre virus. La primera

millora el rendiment de l’aplicació i la segona amplia el nombre i el tipus
de virus que és capaç de detectar l’aplicació.
• Videojocs. També el món dels videojocs té actualitzacions que els milloren.
Imaginem-nos un videojoc de futbol. Tindrà actualitzacions parcials per
introduir noves regles (si és que n’hi ha) o per arreglar algun error que
s’hagi detectat després d’haver-lo llançat al mercat. Però també necessita
actualitzar la base de dades, ja que al gener, amb el mercat d’hivern, es fitxen
nous jugadors, i també hi pot haver canvis d’estadi (com el de l’Espanyol),
canvi de directius, d’entrenadors, etc.
• Navegadors. Els navegadors tenen complements que permeten veure con-tinguts
de tot tipus, com ara el Java o el Flash. Aquests complements
(plug-in) s’han d’instal·lar després del navegador. Alguns navegadors ja
incorporen l’opció d’instal·lar els complements i, fins i tot, d’actualitzar-los
quan calgui.
Les actualitzacions són necessàries per tenir una aplicació completament fun-cional
i tan lliure d’errors com sigui possible. Bàsicament solucionen aquests
problemes:
• Actualització de dades.
• Correcció d’errades.
• Millora del rendiment.
• Incorporació de noves funcionalitats.
• Millora de la seguretat.
La majoria de les actualitzacions es fan mitjançant un assistent que mira si n’hi
alguna de disponible i, aleshores, la instal·la. Si aquest assistent no hi és o s’ha
deshabilitat, caldrà que l’usuari vagi a la pàgina web del fabricant i baixi els fitxers
necessaris per a l’actualització. Després, els haurà d’instal·lar.
2.4 Components i complements de les aplicacions
Moltes aplicacions actuals admeten extensions (plug-in). Són uns complements
que donen noves funcionalitats a l’aplicació. L’OpenOffice també té la possibilitat
d’afegir complements. En la pàgina oficial, teniu un apartat en què podeu veure
totes les extensions que hi ha disponibles per a cada aplicació del paquet. Com que
el codi és obert, els impulsors del projecte i els voluntaris fan tot tipus de millores
en l’OpenOffice. Moltes tenen a veure amb diccionaris, correctors ortogràfics i

gramaticals, però també hi ha millores en la compatibilitat amb el format PDF,
macros, plantilles, un rebost d’imatges predissenyades, etc.
El procés d’instal·lació de les extensions depèn de l’autor. Així, el més habitual
és baixar un arxiu amb extensió oxt, que, amb un doble clic, crida l’OpenOffice
i instal·la l’extensió després d’acceptar els termes de la llicència i, de vegades,
configurar algunes opcions. Un altre sistema és utilitzar el menú, tal com podeu
veure en la figura 2.1.
Com tot, les actualitzacions instal·lades també es poden actualitzar. De fet, com
podeu veure en figura 2.2, l’OpenOffice us ho indica automàticament en qualsevol
de les aplicacions.
Figura 2.1. Menú Eines de l’OpenOffice

Figura 2.2. OpenOffice informa d’una actualització
Un cop instal·lades les extensions, en podeu veure la descripció, desactivar-les (i
activar-les més tard si ho voleu) i eliminar-les, des de l’administrador d’extensions
fent clic a sobre de l’extensió que ens interessa (figura 2.3).
Figura 2.3. Gestor d’extensions
2.5 Procediments d’instal·lació, configuració i comprovació
d’integritat
Per instal·lar un programari s’ha de seguir la documentació d’instal·lació amb
les instruccions pas a pas creades pel personal informàtic de l’empresa. Aquesta
documentació com a mínim conté els processos bàsics següents:
• Instal·lació amb totes les opcions que pugui demanar l’instal·lador.

• Adequació de l’entorn per ajustar-se a les necessitats dels usuaris (configu-rar).
• Manteniment de les actualitzacions.
• Desinstal·lació si es decideix canviar de programari.
L’estructura bàsica d’una guia d’instal·lació té, habitualment, aquests apartats:
• Portada amb el títol.
• Índex.
• Presentació, en què trobem una introducció a l’aplicació.
• Guia d’utilització del manual.
• Conceptes generals de l’aplicació.
• Requisits tècnics.
• Procés d’instal·lació, configuració i posada en marxa.
• Procés que cal seguir en cas d’error.
• Annexos.
Aquests documents s’actualitzen al dia, ja que les actualitzacions podrien canviar
de lloc algunes opcions, ampliar-les o retallar-les, i a més els instal·ladors podrien
tenir quadres de diàleg diferents que porten a error si es fa servir una documentació
obsoleta.
2.5.1 Resolució de problemes en la instal·lació
Quan s’instal·la un paquet ofimàtic (o qualsevol altre programari) poden sorgir
problemes, que haureu de resoldre. Aquests problemes poden ser de naturalesa
molt diversa. Per resoldre’ls podeu adreçar-vos a la documentació on potser
trobareu la solució als problemes o demanar suport tècnic.
Els problemes que us podeu trobar són els següents:
• Problemes amb el maquinari. Pot ser que el programari que instal·leu tingui
uns requisits de programari que no compleix algun ordinador, o bé que,
encara que els compleixi, són tan justos que fan que el treball amb aquesta
aplicació sigui poc efectiu.
• Problemes amb el programari existent o amb el sistema operatiu. Si durant
la instal·lació falta algun component clau del sistema operatiu, o algun
programari que ja hi ha entra en conflicte amb el que intenteu instal·lar,
caldrà o bé instal·lar les funcions que falten o bé substituir les que provoquen

el conflicte per unes altres. En cas d’incompatibilitat total, caldrà triar entre
el programari antic i el nou. Com sempre, s’ha de mirar la documentació i
seguir les recomanacions per resoldre la incidència.
• Problemes amb l’estructura de dades de l’empresa. Pot ser que l’empresa
utilitzi un servidor de dades, o llocs específics on els usuaris hagin de
desar la informació. Caldrà, a més de configurar el paquet en aquest
sentit, comprovar que es pot fer sense cap problema. Si sorgissin errors
de permisos, tallafocs o altres incidències, us hauríeu de comunicar amb el
departament d’informàtica perquè resolguessin la incidència.
• Problemes relacionats amb l’adequació del lloc de treball. Hi ha usuaris que
necessiten una adaptació al lloc de treball per problemes físics o de salut;
poden afectar des de la mida estàndard de les lletres (deficiència visual), els
colors de la interfície (daltònics) o, fins i tot, el tipus de perifèrics (teclat,
impressora, etc.).
2.5.2 Configuració
Un cop instal·lat el programari, l’heu de configurar i adaptar segons les vostres
necessitats (o les de l’empresa). Vegeu algunes de les opcions:
Figura 2.4. Opcions de personalització al menú Eines

Per personalitzar, per exemple, els programes d’OpenOffice, s’ha d’anar al menú
Eines i després a Personalitza o Opcions, segons el que vulguem fer (figura 2.4).
Dintre de Personalitza, trobem les pestanyes següents:
• Menús. Des d’aquí podem editar què sortirà en cada menú i adaptar-ho així
tant com sigui possible a les necessitats de l’usuari. Fins i tot, podríem fer
desaparèixer algunes opcions perquè no es puguin fer servir. Podeu fer les
proves que vulgueu, ja que el botó Reinicialitza torna a posar tot el que hi
havia al començament (figura 2.5).
Figura 2.5. Pestanya Menús
• Teclat. Des d’aquesta pestanya, podem assignar a cada tecla una funció
específica, tant per alWriter com per a tot el paquet ofimàtic. Aquesta opció
serveix per cridar algunes funcions que s’utilitzen molt d’una manera més
fàcil, sense haver de recórrer els menús. Aquí també podeu fer les proves
que vulgueu, ja que es poden reinicialitzar les tecles separadament o tornar
alhora tot el teclat a l’estat inicial (figura 2.6).
• Barra d’eines. Les barres d’eines del Writer (i la resta del paquet) es poden
adequar a les necessitats de cadascú. Es poden treure o posar elements
nous en totes les barres d’eines (tant les que es veuen com les contextuals).
Primerament trieu la barra d’eines i després la modifiqueu. També es pot

crear una barra d’eines totalment nova. Com en els casos anteriors, podeu
fer les proves que vulgueu, ja que és possible tornar a l’estat inicial amb el
botó Reinicialitza (figura 2.7).
Figura 2.6. Pestanya Teclat

Figura 2.7. Pestanya Barra d’eines
• Esdeveniments. Els esdeveniments associen macros que heu fet amb
accions. Es poden fer per a un sol document (o plantilla) o bé per a tot
l’OpenOffice, depenent de l’opció que poseu a Desa a (figura 2.8).

Figura 2.8. Pestanya Esdeveniments
El menú d’Opcions té moltes entrades, i només en veurem unes quantes a tall
d’exemple (figura 2.9):
• OpenOffice.orgDades d’usuari. Com podeu veure en la imatge, és possible
posar-hi tota una sèrie de dades, les quals després es podran posar automà-ticament
amb certes funcions.
• OpenOffice.orgCamins. Aquí es poden modificar les carpetes en què
l’OpenOffice va a buscar per defecte els gràfics o les plantilles, per posar
alguns exemples.
• OpenOffice.orgSeguretat. Permet definir, entre d’altres, el nivell de segu-retat
de les macros.
• OpenOffice.orgAparença. Aquí podem modificar el color de la interfície
de l’OpenOffice.
• OpenOffice.orgActualització per Internet. Les noves versions (a partir de la
3.2) porten l’opció d’actualitzar-se. Aquí podem configurar la periodicitat
amb què es busquen actualitzacions.
• Carrega/desaGeneral. Les opcions que hi ha aquí són molt importants per
prevenir pèrdues d’informació. Observeu-les bé i feu proves. Us pot anar
bé activar-ne alguna.
• Carrega/desaMicrosoft Office. Aquí tenim opcions que permeten migrar
objectes de l’Office a l’OpenOffice i a la inversa.

• Configuració de la llenguaLlengües. Opcions diverses per a la llengua de
la interfície i la llengua en què escrivim habitualment.
• Configuració de la llenguaAjudes a l’escriptura. Idiomes, diccionaris i
opcions d’autocorrecció.
• OpenOffice.org WriterGeneral. Opcions sobre enllaços, unitats de mesura
i tabulacions.
• OpenOffice.org WriterVisualització. Visualització d’eines com les barres
de desplaçament, regle i l’opció de visualitzar objectes, taules, codis de
camp, etc.
• OpenOffice.orgWriterTipus de lletra bàsic. Aquí definim els tipus de lletra
per a cada lloc del document.
• OpenOffice.org WriterImpressió. Des d’aquí podem triar què imprimim,
si hi incloem les notes, etc.
• OpenOffice.org WriterTaula. Opcions per a les taules.
Figura 2.9. Finestra Opcions
• OpenOffice.org WriterLlegenda automàtica. Aquí podem triar la llegenda
que es posarà automàticament quan inserim algun objecte de la llista.
• GràfiquesColors predeterminats. Trieu aquí els colors de les sèries de dades
quan inseriu una gràfica.
2.6 Diagnòstic i resolució de problemes
Abans d’instal·lar un paquet s’han de tenir en compte alguns requisits per
assegurar-ne el bon funcionament. Tot i que els equips que tenim a casa com-pleixen
sobradament algunes d’aquestes especificacions, en el món de l’empresa

hi ha ordinadors més vells o estacions de treball amb poques prestacions, ja que
tenen un propòsit molt concret.
Heu d’assabentar-vos de les especificacions tècniques de la versió del paquet
que heu instal·lat, i incorporar aquesta informació al principi de la vostra do-cumentació.
Heu de cercar la informació en la mateixa pàgina d’on heu baixat
l’aplicació. Comproveu que els requisits es refereixen tant al maquinari com al
sistema operatiu, i que són diferents depenent del vostre sistema operatiu i de la
versió instal·lada.
2.6.1 Identificació dels problemes amb el programari ofimàtic
Els problemes més comuns amb el programari ofimàtic estan relacionats amb
formats i versions del programari, si bé no són els únics. Podeu trobar-vos també
amb problemes relacionats amb la llengua de la interfície (traduccions nefastes,
canvi del nom de funcions, etc.), canvi de lloc d’opcions en els menús i canvis de
comportament d’utilitats quan es passa d’una versió a una altra o quan es canvia
de paquet ofimàtic.
• Versions del programari. Quan un fabricant decideix fer una nova versió
d’un producte, habitualment, intenta que el nou producte sigui compatible
amb l’anterior. El que no sol fer és actualitzar l’antic perquè sigui compa-tible
amb el nou. Vegem-ne un exemple pràctic: quan Microsoft va decidir
treure al mercat l’MS Office 2007, ho va fer canviant totalment el format
dels seus arxius; això va fer que els arxius que s’havien fet amb versions
anteriors (.doc, entre d’altres) es poguessin veure sense cap problema amb
el nou Office, però que els arxius que es feien en el nou format (.docx,
entre d’altres) no es poguessin obrir i modificar amb les versions antigues;
pressionat pels usuaris, Microsoft va treure un pedaç que, instal·lat en les
estacions amb l’Office antic, permetia llegir els nous formats; tot i això, una
part de les funcionalitats es perdien i els formats tampoc no es corresponien
completament.
• Formats d’arxius. Quan es decideix canviar de paquet ofimàtic, o quan
rebem arxius de clients o proveïdors amb un format diferent del nostre,
podem tenir problemes per obrir-los. Les aplicacions cada cop més poden
obrir formats dels paquets “rivals”, però tot i això continuen havent-hi
incompatibilitats. En tot cas, s’han creat extensions i pedaços tant per a
l’OpenOffice com per a l’MS Office, de manera que es poden llegir els
arxius encara que no a la perfecció. Alguns formats, efectes, etc. poden
no sortir com esperàvem.
En qüestions de format, també podem tenir problemes amb el format de les bases
de dades, en cas de voler fer lligams i utilitzar la informació que contenen.
Les imatges (que tenen molts formats) també poden portar problemes; pot ser que
no les veiem quan les passem a l’aplicació ofimàtica.

2.7 Manuals tècnics sobre incidències informàtiques. Protocols
d’actuació i report als serveis tècnics informàtics
La guia o manual d’ús té com a objectiu donar a conèixer les possibilitats d’una
aplicació a l’usuari; dins de la seva estructura ha de tenir un apartat que expliqui
el procés que cal seguir en cas d’error, de manera que l’usuari pugui reproduir les
accions necessàries i tingui el suport de la guia per fer-ho.
Els protocols d’actuació en cas d’error informàtic ajuden l’usuari a resoldre la
incidència. De primer, es recomana consultar la documentació existent, el manual
d’ús i l’ajuda en línia i, si no s’aconsegueix resoldre el problema, cal adreçar-se
al servei tècnic informàtic perquè el solucionin. El protocol pot especificar un
número de telèfon, una adreça de correu electrònic o un formulari web per reportar
l’error.
2.7.1 Ajuda en línia
L’ajuda en línia està formada pels mecanismes inclosos en la mateixa aplicació,
de manera local o remota mitjançant Internet.
• Visites guiades: diapositives o animacions que mostren les operacions més
importants que es poden dur a terme amb l’aplicació.
• Ajudes de context: quan l’ajuda es contextualitza segons el lloc on apunta
el ratolí.
• PMF (preguntes més freqüents): són les FAQen anglès, preguntes que s’han
repetit molt i que es posen perquè puguin resoldre els dubtes més habituals
dels usuaris.
2.7.2 Suport tècnic
El suport tècnic és l’assistència que dóna una empresa encarregada del manteni-ment
o del departament d’informàtica.
• Suport telefònic: també anomenat help-desk, en què es truca a un número
de telèfon i s’explica la incidència; des d’aquest servei s’intenta esbrinar la
naturalesa del problema, donar-hi una solució definitiva o d’urgència i donar
avís per resoldre’l.
• Suport per web: semblant al telefònic, utilitzant xats o videoconferència.
• Suport mitjançant accés remot: l’usuari dóna accés al tècnic, que s’introdu-eix
a l’ordinador per fer proves i intentar arreglar el problema remotament.

• Suport presencial: quan hi ha un departament d’informàtica a l’empresa o
un tècnic resident.
2.8 Programari de seguretat. Tipus. Instal·lació
El programari malintencionat o, com s’acostuma a anomenar, virus, és un progra-mari
que té com a objectiu alterar el comportament normal del nostre sistema amb
una finalitat destructiva o invasiva. Hi ha virus que es poden incloure en diverses
categories de programari malintencionat.
2.8.1 Tipus de programari malintencionat
• Programa espia (spyware). Té com a objectiu aconseguir informació
del sistema que infecta (contrasenyes, adreces de correu, identificacions
bancàries, etc.) i transmetre-la als creadors.
• Programari de publicitat (adware). L’objectiu és que el sistema mostri
publicitat constantment, sobretot per mitjà de navegadors i d’aplicacions
ofimàtiques.
• Cavall de Troia. És el tipus més nombrós. Té com a objectiu infiltrar-se en
un sistema i garantir l’accés remot per dur a terme diferents accions sense
necessitar permís del propietari. Aquestes accions poden ser:
– Instal·lar programari (també programari maliciós).
– Robar informació personal.
– Esborrar, modificar o transferir arxius.
– Executar o finalitzar processos (per exemple, desactivar l’antivirus).
– Apagar o reiniciar l’equip.
– Monitorar pulsacions al teclat.
– Fer captures de pantalla.
– Omplir el disc dur d’arxius inservibles.
– Utilitzar el nostre equip com a base per fer atacs a altres servidors (i,
d’aquesta manera, emmascarar la seva identitat).
• Cuc. A diferència d’altres programaris maliciosos, no depèn d’arxius
portadors per contaminar altres sistemes. Pot modificar el sistema operatiu
a fi d’autoexecutar-se com a part del procés d’inicialització del sistema. Per
contaminar altres sistemes, un cuc explota vulnerabilitats de l’objectiu o
utilitza algun tipus d’enginyeria social per enganyar els usuaris i poder-se
executar. En els últims anys, es va donar a conèixer un cuc anomenat
Blaster, que provocava el reinici del Windows al cap d’un minut d’haver-se
engegat.

• Altres. Hi ha moltes més categories de programari malintencionat. Van
des dels dialers, que utilitzaven el mòdem per fer trucades a números de
telèfon amb tarifes especials o fer trucades a llarga distància, fins als anuncis
emergents (pop-up) que apareixen en una finestra sobreposada a la que tenim
activa en els navegadors.
2.8.2 Indicis d’anomalies a l’ordinador
Hi ha indicis per sospitar que el nostre ordinador ha estat infectat, si trobem
algunes de les anomalies següents:
• El sistema va més lent per a qualsevol operació.
• Surten errors del sistema amb molta freqüència.
• El sistema es bloqueja sense cap raó aparent.
• El sistema es reinicia tot sol.
• L’administrador de tasques o l’editor del registre estan deshabilitats.
• Apareixen directoris o arxius estranys.
• Les carpetes contenen arxius amb els mateixos noms que les carpetes.
• Quan s’imprimeix, els documents surten estranys i no tenen sentit.
• Executar aplicacions s’ha tornat complicat: surten molts errors.
• Hi ha modificacions en la longitud dels arxius i en la data de creació.
• El sistema no reconeix dispositius USB o components físics.
• Algunes unitats lògiques de disc són inaccessibles.
• El sistema no acaba d’arrencar correctament o triga molt.
• Apareixen aplicacions amb noms estranys en el gestor de processos.
• Disminueix l’espai lliure en el disc dur.
• La memòria en ús és cada cop més gran, fins i tot quan no utilitzem el
sistema.
A part d’aquests símptomes, tenim les conseqüències de cada virus (esborrament
de discos, anuncis emergents en els navegadors, etc.).
2.8.3 Programari de seguretat
Dins del programari de seguretat que ens protegeix del programari maliciós
trobem els antivirus, els antiespies i els tallafocs.

Antivirus
Un antivirus és un programa que té diverses funcions:
• Analitza el disc dur, o qualsevol suport d’emmagatzematge de l’ordinador,
per tal de trobar arxius infectats per virus. El programa compara parts
d’un arxiu amb els continguts d’arxius de virus coneguts; per això és tan
important mantenir actualitzat l’antivirus.
• Elimina els virus trobats. Segons com estigui configurat l’antivirus, el
programa elimina el virus o el posa en quarantena.
• Evita que el virus estigui actiu.
• Analitza el correu electrònic.
• Analitza les pàgines web que es visiten quan naveguem per Internet.
Els antivirus i les seves actualitzacions es poden obtenir en línia, tot i que alguns
són de pagament (programes com Norton o McAfee). Altres programes són
gratuïts, especialment per a usuaris domèstics, com per exemple Avast!, AVG
Antivirus o CLAM AV.
Per instal·lar un antivirus en línia, normalment s’ha de baixar i executar l’arxiu
setup.exe. Una vegada executat, apareixen diverses finestres (llicència, ubicació
del programa, configuració, etc.) fins que el programa queda instal·lat.
És molt important mantenir actualitzat el programa. L’actualització es pot fer de
manera manual o automàtica, quan l’ordinador està connectat a Internet.
Normalment, els sistemes operatius de programari lliure tenen menys problemes
de seguretat que el sistema operatiu Windows.
Antiespies
Els programes espia s’instal·len al nostre ordinador mentre naveguem per Internet,
l’omplen de publicitat i obtenen dades nostres sense permís. Podem eliminar-los
utilitzant un programa antiespia.
Hi ha antivirus que porten aquesta funció incorporada. Entre els programes
antiespia que es poden baixar gratuïtament d’Internet trobem Ad-aware o Spybot.
El procediment per baixar-los és el mateix que seguim amb els antivirus en línia.
Tallafocs
Un tallafoc és un programa que filtra i bloqueja les comunicacions en xarxa (per
Internet o per xarxa local) no volgudes; és a dir, que protegeix la informació
d’intrusions externes i optimitza l’accés per nivells als diferents programes i
aplicacions que diversos usuaris d’un ordinador poden utilitzar.

El sistema operatiu Windows XP inclou per defecte un tallafoc. La configuració
permet activar-lo, amb excepcions o sense, o desactivar-lo.
La pestanya d’opcions avançades permet activar o desactivar el tallafoc per a una
connexió en concret.
A la pestanya d’excepcions, podem seleccionar-hi els programes o serveis que no
quedaran bloquejats pel tallafoc.
Quan s’utilitza un encaminador (router) per connectar-nos a Internet, també hem
d’utilitzar un tallafoc.
Desinfecció
Un cop el sistema ha quedat infectat, no tenim altre remei que aplicar-hi un
antivirus per desinfectar-lo. En alguns casos això no és possible, bé perquè el
sistema ja no respon, bé perquè la naturalesa del virus no ho permet. Per tant, la
millor solució és una bona prevenció: un bon antivirus (figura 2.10) i programa
antiespia actualitzats i un tallafoc (firewall) ben configurat.
A tot això haurem de sumar la responsabilitat dels usuaris, ja que alguns virus
es propaguen mitjançant xarxes socials o pàgines web, i si l’usuari accepta certes
operacions, com la instal·lació d’arxius baixats d’Internet o obrir missatges de
correu electrònic de desconeguts, el sistema quedarà infectat.
Figura 2.10. Antivirus Nod32

2.9 Signatura digital. Certificat digital de l’empresa
El certificat digital de l’empresa, també anomenat signatura electrònica o signa-tura
digital, és la versió en línia i electrònica del CIF (certificat de personalitat
jurídica) d’una empresa. La signatura electrònica permet donar fiabilitat als
tràmits que l’empresa fa a Internet. Aquest mecanisme ajuda a la confiança
mútua entre les parts que participen en el procés de tramitació, és a dir, entre
les administracions i les empreses.
La signatura digital és un mecanisme de validesa legal que, per mitjà de tècniques
criptogràfiques, permet als usuaris donar el consentiment i demostrar la seva
identitat per mitjà d’una clau pública que comparteix amb la resta d’usuaris del
sistema i una altra de privada, que només posseeix el seu titular. Això permet que
qualsevol administració identifiqui les empreses a Internet amb validesa jurídica
per fer tràmits. Més específicament, la signatura digital és un conjunt de caràcters
que acompanyen un document que acredita qui n’és l’autor.
2.9.1 Seguretat
La signatura electrònica proporciona a l’internauta quatre elements bàsics per
garantir la seguretat:
• Informació només disponible per a l’usuari.
• Informació amb un origen conegut.
• Accés a la informació on i quan vulgui l’usuari.
• Confidencialitat.
La signatura electrònica està protegida per certificats electrònics, uns documents
que relacionen les claus de la signatura electrònica amb la seva identitat. Aquests
certificats electrònics són expedits per autoritats de certificació o serveis de
certificació. Per obtenir aquestes claus cal adreçar-se, personalment o per mitjà
d’Internet, a una empresa o entitat “prestadora de serveis de certificació”.
Les autoritats de certificació actuen com a “notari electrònic”. Aquests organismes
emeten els certificats digitals que relacionen una clau amb una persona física.

3. Gestió de correu i agenda electrònica
El correu electrònic és un sistema cada dia més estès que permet enviar informació
a un o diversos destinataris de qualsevol indret del món per mitjà d’Internet.
Aquest sistema és l’equivalent del correu postal tradicional, però en l’àmbit
de les comunicacions electròniques, amb avantatges evidents quant a temps,
espai, volum, facilitat i gratuïtat del servei. No solament permet la comunicació
de missatges de text entre usuaris, sinó que també possibilita adjuntar arxius,
fotografies, enllaços, etc.
Els missatges de correu volen
figuradament per Internet entre els
ordinadors.
El creador del correu electrònic fou Ray Tomlinson, el 1971. Ray va triar l’arrova
(@) per dividir les parts del correu, ja que no existia en cap nom ni cognom.
No solament ha evolucionat el correu. També les agendes ho han fet d’una manera
espectacular. Ja no cal recórrer a papers ni a un únic emplaçament. Cada dia
més dispositius mòbils són compatibles amb les agendes electròniques. Tot plegat
fa més senzilla la tasca d’organitzar, comunicar i relacionar-nos amb els nostres
contactes.
3.1 Proveïdors, servidors i gestors de comptes de correu electrònic.
Dominis. Protocols
El correu electrònic és un servei que ofereix Internet i que permet la comunicació
entre diversos usuaris d’una manera asíncrona (no cal que el que envia i el que rep
estiguin connectats alhora).
Per poder enviar un missatge de correu electrònic necessitem una adreça. Cada
adreça electrònica és única i pertany a una persona o entitat.
Una adreça de correu electrònic, “jsanchez@ioc.cat”, està formada per quatre
elements:
• Nom d’usuari (jsanchez)
• Símbol arrova (@)
• Servidor (ioc)
• Domini (cat)
El símbol @ s’obté en fer clic simultàniament a les tecles ALT + 2, tant en
Windows com en Linux i Mac.

El nom d’usuari es pot personalitzar i pot contenir lletres, xifres i alguns signes.
És important escollir amb cura el nom d’usuari, ja que formarà part de la vostra
identitat digital i per mitjà d’aquest nom rebreu i enviareu tots els correus.
L’arrova no canvia mai, sempre és el separador entre el nom d’usuari i el domini.
Aquest darrer és el nom del proveïdor que dóna el servei de correu; per tant,
l’usuari no el pot canviar.
Per aconseguir una adreça de correu, necessitem un proveïdor, que pot ser de
pagament o gratuït. Un cop tenim l’adreça, hi accedirem mitjançant un usuari
i una contrasenya. Els proveïdors gratuïts són els més utilitzats i tenen unes
característiques específiques: inclouen publicitat, tant a la interfície com al cos del
missatge, i no podem modificar el nom del proveïdor a l’adreça. És a dir, sempre
seran del tipus usuari@proveidor.com. Alguns exemples de proveïdors gratuïts
són Gmail de Google, Hotmail de Microsoft, Yahoo! o Terra de Telefónica. Quant
als proveïdors de pagament, permeten escollir la capacitat de la bústia i el nom del
domini. El pagament es fa pel domini i, en alguns casos, també per la capacitat de
la bústia.
A més del proveïdor, el correu electrònic es diferencia segons el servei utilitzat:
• per mitjà d’un navegador web, o
• per mitjà d’un client (programari).
Els correus web (webmail) permeten enviar i rebre missatges mitjançant una
pàgina web, de manera que l’únic que necessitem és un navegador web qualsevol.
L’avantatge principal d’aquest sistema és que permet consultar el correu en
qualsevol ordinador, però l’inconvenient és que les funcions es limiten a les que
ofereix la pàgina web del nostre proveïdor. No obstant això, cal assenyalar que
cada cop disposen de més serveis.
Els clients de correu, en canvi, són programes que s’instal·len al nostre ordinador
i que ens permeten gestionar el correu i els contactes, a més de l’agenda. És el cas
de l’Outlook de Microsoft, del Thunderbird de Mozilla o del Lotus Notes.
Resumint, per poder enviar missatges necessitareu:
• Una adreça en un servidor de correu (d’un proveïdor gratuït o de pagament).
• Un mitjà per compondre els missatges: correu web o una aplicació de
correu.
Un missatge de correu electrònic consta dels elements bàsics següents (vegeu
figura 3.1):
• Destinatari. És l’adreça o adreces dels qui rebran el missatge.
• Remitent. És l’adreça de qui envia el missatge.
• CC. Els destinataris que es posin aquí rebran còpia del correu.

• Cco. Aquests destinataris rebran còpia del correu, però no ho sabrà ningú.
És el que s’anomena còpia oculta.
• Assumpte. És el títol del missatge. Quan l’usuari el rebrà, és el que veurà
del missatge per decidir si l’obre o no.
• Cos. És el missatge en si mateix. Molts servidors de correu permeten
incloure-hi imatges, incrustar-hi vídeos, animacions, etc.
Figura 3.1. Elements del correu
El correu electrònic és un mitjà fiable de comunicació. Si el compte de correu on
s’envia el missatge no existeix, té algun problema o està ple arribarà un missatge
que informa que el destinatari no ha rebut el missatge.
• Les adreces de correu no diferencien entre majúscules i minúscules, de
manera que és el mateix enviar un correu a MaRiA@IoC.CaT que a
maria@ioc.cat
• Freqüentment, els programes tenen la funció de desament automàtic quan
s’està escrivint un missatge de correu electrònic, de manera que la informa-ció
no es perd si hi ha una apagada, per exemple.
• Tot i que el missatge s’envia al moment, pot trigar a ser rebut o vist pel
destinatari, de manera que no s’obtindrà resposta a l’instant.
• Un cop enviats, els missatges s’emmagatzemen a la carpeta Enviats, de
manera que si volem enviar el mateix missatge, no cal que el tornem a
escriure.
3.1.1 Protocols del servei de correu electrònic
El servei de correu electrònic permet intercanviar missatges entre usuaris per mitjà
d’ordinadors interconnectats, però per fer aquesta comunicació cal disposar d’uns
elements i protocols que ho facilitin.

El compte de correu electrònic, com també la manera d’establir la comunicació
entre l’emissor i el receptor de correu, ha de seguir unes normes específiques que
estan marcades pel que s’anomena protocols d’Internet.
Els protocols d’Internet són un conjunt de regles de comunicació de xarxa en què
es basa Internet i que faciliten l’intercanvi de dades entre ordinadors connectats en
xarxa, i també permeten la comunicació i transmissió de correu electrònic entre
usuaris independentment del sistema operatiu i del client de correu que utilitzin.
Per poder enviar o rebre un correu electrònic necessitem disposar d’un compte de
correu en una màquina anomenada servidor de correu. És habitual que per fer
aquesta acció els usuaris estiguin connectats a Internet, tot i que de vegades no és
imprescindible.
Servidor de correu
El servidor de correu és una aplicació informàtica que permet l’enviament de
missatges de correu electrònic entre usuaris independentment de la xarxa que
utilitzin. És el responsable de l’encaminament del correu entre els diferents
sistemes.
El correu electrònic té una estructura que descriuríem com de client servidor, de
manera que en l’equip servidor s’allotjaran els comptes de correu dels usuaris i en
els clients de correu es gestionarà la baixada de missatges.
Client de correu
El client de correu són aplicacions que permeten relacionar els usuaris amb les
seves bústies de correu i els possibiliten baixar i gestionar missatges de correu
utilitzant uns protocols determinats (POP3 i IMAP).
Per poder llançar el client de correu electrònic, també s’ha de tenir informació
sobre el proveïdor de serveis d’Internet (ISP) de manera que es pugui configurar
el client adequadament.
ISP
ISP (Internet service provider, ‘proveïdor d’Internet’) són empreses dedicades a
connectar a Internet els usuaris o les diferents xarxes que tinguin, i proveir el
manteniment necessari perquè l’accés funcioni correctament. També ofereixen
serveis relacionats, com allotjament web o registre de dominis.
Així, per gestionar correu electrònic necessitem saber quins protocols de correu
electrònic hi ha. Podríem dir que el servidor de correu està format per dos
protocols, l’SMTP i el POP/IMAP. Vegem-ho amb més detall:
• El protocol SMTP (simple mail transfer protocol, ‘protocol simple de
transferència de correu’), que és l’estàndard d’Internet per a l’intercanvi

de correu electrònic. Té com a funció la transmissió del correu que surt
de la màquina de l’usuari remitent fins al servidor que emmagatzema els
missatges dels usuaris destinataris.
És important dotar aquest protocol d’autenticació per estalviar l’enviament i la
recepció de correu no volgut.
• El protocol POP (post office protocol, ‘protocol d’oficina de correus’) fa
referència al tipus de servidor que s’utilitzarà per rebre correu. Permet
la gestió, l’accés i la transferència de missatges de correu electrònic entre
el servidor de correu i l’usuari. A diferència del protocol SMTP, el POP
s’utilitza per a la baixada de correu. L’origen del protocol POP està
determinat per la necessitat de molts usuaris de llegir el correu connectant-se
puntualment a Internet; així, l’usuari es connecta al seu servidor de correu
i, utilitzant un programa client, l’usuari baixa els missatges i després es
desconnecta del servidor. Els avenços realitzats amb aquest protocol fan
que actualment es parli de la versió POP3.
• El protocol IMAP (Internet message access protocol, ‘protocol d’accés
a missatges d’Internet’) permet als clients de correu electrònic accedir
als missatges emmagatzemats en els servidors de correu des de qualsevol
màquina amb accés a Internet. Normalment, utilitzen aquest protocol els
servidors i clients de correu web que permeten a l’usuari gestionar el correu
des de qualsevol màquina amb connexió a Internet, encara que també és
possible dur a terme aquesta acció fent ús d’un client POP3 i baixant el
correu a una màquina local. L’IMAP es diferencia del POP en el fet que
els correus electrònics dels servidors IMAP estan emmagatzemats en el
servidor i s’hi queden fins i tot si es baixa el correu electrònic, mentre
que el correu POP baixa els missatges per al seu client de correu electrònic
directament i no romanen en el servidor.
El procés de transmissió de correu electrònic es pot veure en la figura 3.2.
Figura 3.2. Esquema del procés de transmissió de correu electrònic
En resum, quan l’usuari remitent envia un missatge, aquest es dirigeix al seu

servidor de correu mitjançant el protocol SMTP; des d’aquest s’envia al servidor
de correu de l’usuari destinatari i, finalment, aquest baixa el correu a la bústia en
la màquina local fent servir el protocol POP/IMAP.
Així, el protocol SMTP s’utilitza normalment per enviar i rebre missatges i el
protocol POP/IMAP permet als usuaris baixar els missatges. Per aquest motiu,
s’ha d’especificar tant el servidor SMTP com el servidor POP o IMAP quan es
configura l’aplicació o gestor de correu electrònic.
A més, i és important de tenir-ho en compte, aquests protocols no ofereixen prou
seguretat en el procés de transmissió de missatges i poden quedar al descobert
contrasenyes i altres informacions. Per aquest motiu, se sol afegir una capa SSL
que permet un mètode de xifratge que poden implementar tant el servidor de
correu com el client.
SSL
SSL (secure sockets layer, ‘protocol de capa de connexió segura’) és un protocol
criptogràfic que permet una connexió segura per a una xarxa, comunament
Internet.
3.2 Tipus de comptes de correu electrònic
Depenent del tipus de connexió, podem diferenciar entre tipus de comptes POP o
IMAP.
Una aplicació de correu (com el Thunderbird) utilitza aquests protocols per baixar
al nostre equip el correu que tenim pendent en el servidor (cas del POP) o
visualitzar els correus que hi ha en el servidor (cas de l’IMAP). Aquests protocols
no serveixen per enviar missatges.
El POP (protocol d’oficina de correus) és el protocol que permet rebre correus
electrònics des del servidor. La versió actual és la POP3, i està molt estesa a tots
els servidors de correu.
IMAP (protocol d’accés a missatges d’Internet) també és un protocol que permet
veure correus electrònics des del servidor, però funciona de manera diferent, ja
que no baixa cap informació a la nostra màquina.
En la taula 3.1 podeu veure les diferències, els avantatges i els desavantatges entre
el correu web i el POP.
Taula 3.1. Diferències entre el correu web i el POP
POP Web (protocol IMAP)
Es pot veure el correu sense estar connectat a
Internet si prèviament s’ha baixat a l’ordinador.
Només es poden veure els correus quan s’està
connectat a Internet, ja que sempre són en el
servidor.

Taula 3.1 (continuació)
POP Web (protocol IMAP)
Els arxius adjunts s’obren més de pressa, ja que es
desen al nostre equip amb els correus.
Els arxius adjunts no es baixen (si no ho volem) a la
nostra màquina, cosa que evita possibles infeccions.
El límit d’arxius és el del vostre disc dur, ja que els
correus s’esborren del servidor un cop baixats (tret
que s’especifiqui el contrari).
La limitació depèn del servidor de correu.
En cas d’haver-hi un problema amb el nostre
ordinador, perdríem tots els correus.
Es fan còpies de seguretat periòdiques, i la
possibilitat de perdre correus és molt petita.
3.2.1 Recomanacions per crear un nou compte de correu
A l’hora de crear un nou compte de correu, heu de considerar un seguit de
recomanacions, quant al nom de l’usuari i la contrasenya (password).
1. El nom d’usuari
El nom d’usuari ha de ser original. Si escollim un nom comú segurament que una
altra persona ja l’ha enregistrat i no es podrà utilitzar. En serveis compartits amb
molts usuaris, com Hotmail, Gmail o Yahoo, el nom d’usuari és el que diferencia
els habitants del lloc.
Per a la ID es poden fer servir lletres i nombres. Si, per exemple, hi ha altres
usuaris “jsanchez” es pot afegir una data “jsanchez1197”. Per això és important
tenir pensades diferents opcions per al nom del nostre compte abans de començar.
2. La contrasenya
La contrasenya o paraula clau pot estar formada per lletres o una combinació
de lletres i nombres; en qualsevol cas, no hi pot haver menys de sis caràcters.
La contrasenya és una creació pròpia, secreta i confidencial. És com el número
d’accés al compte bancari o el PIN del telèfon mòbil: cap persona no la pot
conèixer; si algú la coneix, podrà accedir als nostres missatges privats o enviar
correus a altres persones fent servir la nostra identitat.
3.3 Entorns de treball: configuració i personalització
La majoria de gestors de correu POP3 es poden baixar del portal web corresponent
i després executar en el nostre ordinador personal seguint els passos de l’assistent
d’instal·lació.
Per exemple, si provem d’instal·lar el gestor de correu Mozilla Thunderbird
(http://www.mozilla-europe.org/es/products/thunderbird/), que, se-gons
la versió, té una mida aproximada de 6,3 MB per al Windows, veurem que
només s’han de seguir les instruccions que van sortint a la pantalla. En la figura
3.3 podeu veure la pantalla d’inici que ens guiarà en la instal·lació.

Figura 3.3. Instal·lació del Mozilla Thunderbird
També haurem de donar les dades dels protocols SMTP i POP3 del compte de
correu que volem baixar, ja que, per utilitzar el gestor de correu, cal que estigui
vinculat a un compte de correu electrònic que és el que utilitzarem per rebre i
enviar missatges.
A més, en un mateix ordinador podem tenir diversos gestors de correu POP3
instal·lats. Per aquest motiu, al llarg del procés d’instal·lació també se’ns
preguntarà si volem que el Thunderbird sigui el nostre client de correu per defecte.
En cas afirmatiu, només haurem de seleccionar la casella adequada.
El Thunderbird permet tenir diversos comptes de correu electrònic. Així, cada
cop que accedim al gestor de correu, escollirem quin correu volem baixar.
Com podeu veure en la figura 3.4, la interfície del Thunderbird és força semblant
a l’estructura d’altres gestors de correu.
Figura 3.4. Interfície de la safata d’entrada del Mozilla Thunderbird

Anàlogament, si utilitzem un altre client de correu com l’Outlook 2007 contingut
en la versió Office 2007, el procés d’instal·lació és automàtic si s’afegeix quan
s’instal·la el paquet ofimàtic MS Office; si no fos el cas, només hauríem de tornar
a inserir el CD de la versió de l’Office adequada i escollir l’opció Agregar o treure
funcions i incloure l’opció de l’Outlook.
Figura 3.5. Procés de configuració d’un nou compte en l’Outlook 2007
Per accedir a l’Outlook hem d’anar a IniciProgrames Microsoft OfficeMicrosoft
Office Outlook 2007 i, el primer cop que hi accedim, l’assistent ens guiarà per
configurar un compte de correu electrònic on, bàsicament, ens demanarà les
dades del compte que volem integrar, i també els tipus de servidors d’entrada
(POP/IMAP) i sortida (SMTP), tal com podeu veure en la figura 3.5.
Al llarg del procés també s’ofereix la possibilitat d’habilitar la característica de
cerca instantània en l’Outlook, com també la integració d’una llista de subminis-trament
RSS (really simple syndication). RSS és un format de dades que s’utilitza
per difondre continguts a subscriptors d’un lloc web determinat.
La interfície del gestor de correu és la que apareix en la figura 3.6.

Figura 3.6. Interfície del gestor de correu Outlook 2007
3.3.1 Diversos comptes per cada gestor de correu
Tots els clients de correu que hi ha en el mercat tenen la possibilitat de gestionar
diversos comptes de correu; per aquest motiu, per a un mateix gestor de correu es
poden crear diferents comptes de correu de diversos usuaris.
Per exemple, en el cas del gestor de correu Thunderbird, per Crear un compte
nou, anirem a EinesParàmetres dels comptesAfegeix un compte. Una altra opció
és des de Carpetes locals, dintre de l’apartat Comptes, fer clic a sobre de Crea
un compte nou. L’assistent ens dóna l’opció de triar entre crear un nou compte de
correu, un bloc o canal RSS, un compte de correu Gmail o un grup de discussió.
Si escollim l’opció Compte de correu, se’ns aniran mostrant diferents pantalles
on haurem d’inserir les dades del correu que volem donar d’alta. D’una banda,
se’ns demanarà el nom i l’adreça de correu; de l’altra, important, se’ns demanarà
informació del servidor d’entrada (POP o IMAP) i del servidor de sortida (SMTP).
Així, per exemple, si el nostre correu és alumneASI@xtec.cat, especificarem
pop.xtec.cat com a servidor d’entrada i smtp.xtec.cat com a servidor de sortida.
Triarem el servidor d’entrada POP o IMAP depenent de quina vulguem que sigui
la gestió del nostre correu. En la figura 3.7 es pot visualitzar quines serien les dades
requerides per configurar un nou compte de correu, en aquest cas, de Gmail.

Figura 3.7. Configuració d’un compte de correu en el Thunderbird
Per acabar, validarem el nom d’usuari per accedir al compte i el nom de compte
que volem que ens aparegui i, finalment, obtindrem un resum del nou compte.
Cal destacar que en la finestra inicial per crear un nou compte també se’ns
ofereix l’opció de vincular el gestor de correu directament amb un compte de
Gmail. En aquest cas, només caldrà especificar l’usuari del correu de Gmail i,
automàticament, ja quedaran configurats els servidors d’entrada (pop.gmail.com)
i sortida (smtp.gmail.com).
Caldrà que, entre tots els comptes creats, n’establim un de predeterminat. A més,
si en crear el nou compte hem seleccionat l’opció Baixa els missatges ara, ens
demanarà la contrasenya del correu i baixarà els nous missatges.
Una vegada hem predeterminat un compte de correu en el gestor, en podem
visualitzar les característiques i modificar-les.
Si fem EinesParàmetres del compte, entre d’altres, podrem modificar la configu-ració
d’algunes dades del compte com els paràmetres del servidor i correu brossa,
o bé afegir un compte nou o suprimir el compte actiu.
Si utilitzem el gestor de correu Outlook també podem tenir integrats diversos
comptes de correu electrònic. Per afegir o eliminar un compte de correu,
hem d’anar a EinesConfiguració del compte; en la pestanya Correu electrònic
seleccionem l’opció Crea i afegirem un compte nou. Anàlogament, podrem
modificar paràmetres del compte actiu fent clic a Reparar, o eliminar-lo fent clic
a Eliminar. En la figura 3.8 podeu veure aquestes opcions.

Figura 3.8. Configuració d’un compte de correu en l’Outlook 2007
3.3.2 Migració de dades entre diferents gestors de correu POP3
Atesa la diversitat de gestors de correu POP3 que hi ha, la majoria contenen eines
que permeten migrar les dades d’un gestor a un altre.
Així, per exemple, en el cas del gestor de correu Thunderbird la migració de
dades d’un client a un altre és força simple; de fet, si realitzem la instal·lació
sobre el Windows, una vegada finalitzat el procés, se’ns demanarà si volem
importar la informació ubicada en l’Outlook Express o l’Outlook i, si és el cas,
automàticament copiarà totes les dades al nou gestor de correu, tal com podeu

Figura 3.9. Migració de dades entre gestors de correu
3.3.3 Gestió del correu brossa
El correu brossa és el correu que no voleu rebre (spam). Normalment, aquests
correus contenen publicitat o són correus massius d’adreces desconegudes no
gaire fiables. Podeu configurar filtres adaptatius (que van aprenent segons les
vostres decisions) per reconèixer aquest tipus de correus i posar-los en una carpeta
diferent, esborrar-los o fer l’acció que predetermineu.
De tant en tant, és convenient revisar la carpeta del correu brossa per si hi ha
algun missatge d’un contacte conegut. Si no hi ha cap missatge que us interessi,
podeu eliminar el contingut de la carpeta o deixar-lo perquè el servidor esborri els
missatges automàticament passats uns dies.
Una de les característiques d’un bon gestor de correu és que sigui capaç de filtrar
missatges no volguts a la carpeta específica destinada al correu brossa.
En l’Outlook, trobem les opcions per gestionar aquest tipus de correu a Acci-ons
Correu electrònic no desitjat. Dintre d’aquest menú es poden definir les
adreces de correu electrònic que es poden considerar correu brossa. Si, dintre
d’aquest menú, seleccionem Opcions per al correu no volgut es poden definir
diferents nivells d’exigència per filtrar el correu.
En el Thunderbird s’inclou, per defecte, una carpeta de correu brossa dintre de
cada compte creat, i així permet classificar el correu no volgut per mitjà del
filtre antiinundació, que és un dels punts forts de les últimes versions d’aquest
gestor de correu. Així, s’inspecciona el codi HTML dels missatges que rep i

automàticament inhabilita la possibilitat de veure fotografies d’adreces noves o
sospitoses; òbviament, l’usuari podrà habilitar aquestes imatges per a aquesta
sessió o d’una manera permanent. L’usuari té moltes opcions per controlar el
correu brossa: el pot eliminar immediatament, el pot moure a una altra carpeta
o el pot deixar en la safata d’entrada com a correu brossa. Cada vegada que es
marca un missatge com a brossa, el client de correu “aprèn” i millora el filtratge.
Des d’EinesOpcionsPrivadesa podem gestionar el correu brossa d’una manera
eficient, i també activar l’antivirus i analitzar els missatges susceptibles de ser
fraudulents.
Per executar les accions referents als missatges brossa, cal seleccionar Ei-nes
Executa els controls de brossa a la carpeta. Anàlogament, si volem suprimir
la brossa, farem EinesSuprimeix la brossa de la carpeta.
3.3.4 Creació de regles i filtratges
Els filtres ens permeten classificar els correus així que els rebem, de manera que
segons qui els envia passen directament a una carpeta o una altra.
La majoria de clients de correu ofereixen l’opció d’agregar regles o filtratges per
gestionar el correu electrònic.
En el cas de l’Outlook, per realitzar aquestes accions hem d’anar a EinesRegles i
alertes. Ens apareixerà una finestra on seleccionarem la pestanya Regles de correu
electrònicNova regla. A partir d’aquí, un assistent ens guiarà per escollir el tipus
de regla que volem aplicar.
En el cas del Thunderbird, una funcionalitat molt interessant és que podem definir
els nostres propis filtres; des d’EinesFiltres de missatges podem escollir a quin
compte de correu volem aplicar el filtre i també personalitzar-lo fent Nou. Per
aplicar els filtres que estan definits, cal anar a EinesExecuta els filtres en la
carpeta.
De fet, podem executar filtratges tant per a un compte de correu determinat com per
a una carpeta local. Cal destacar la utilitat d’aquesta funcionalitat per organitzar
la informació del correu en carpetes.
Per exemple, suposem que volem crear un filtre pel que considerem amics. Hem
d’anar a EinesFiltres de missatges, especificar sobre quin compte de correu volem
aplicar el filtre i fer clic a Nou. Posteriorment, hem de definir el nom del filtre,
configurar les característiques del missatge d’entrada (per exemple, algun missatge
el remitent del qual sigui correu Gmail) i especificar què en volem fer (esborrar-lo,
moure’l a alguna carpeta, etc.).
Perquè aquest filtre es faci efectiu hem d’anar a EinesExecuta els filtres en la
carpeta; d’aquesta manera veurem que, en la nostra safata d’entrada, els missatges
que provenen d’un remitent amb compte Gmail apareixen en color verd.

3.3.5 Signatura automàtica
Quan redactem un missatge de correu electrònic, normalment al final hi posem el
nostre nom i algunes dades més de contacte. Si volem que el Thunderbird ho faci
automàticament, hem de seguir els passos següents:
1. Anem a EinesParàmetres del compte i aquí triem l’adreça que volem configurar
(figura 3.10).
2. En la zona verda de la imatge, podeu veure els tres mètodes per incloure la
signatura.
• Podeu escriure la signatura en el quadre, fent servir codis HTML si marqueu
l’opció corresponent.
• Podeu fer la signatura en format TXT,HTMLi format d’imatge i carregar-la.
• Si teniu feta una vCard, la podeu carregar amb la tercera opció.
3. Després d’haver escrit un missatge, la signatura us apareixerà automàticament
al final (figura 3.11).
Figura 3.10. Paràmetres del compte

Figura 3.11. Missatge signat
3.3.6 Complements
Els complements (figura 3.12) inclouen els temes (colors, icones, etc.), les
extensions (noves funcionalitats) i els connectors (ponts entre Thunderbird i altres
aplicacions).
Figura 3.12. Complements

La primera pestanya ens permet veure els complements recomanats i navegar
per veure tots els altres. Des d’aquí instal·lareu les extensions, els temes i els
connectors. Les altres pestanyes us permeten veure el que s’ha instal·lat en el
Thunderbird fins ara i habilitar, deshabilitar i desinstal·lar.
Figura 3.13. Pàgina de complements per al Thunderbird
A continuació instal·larem un tema nou (les extensions i els connectors s’instal·len
d’una manera similar).
1. Feu clic a Navega per tots els complements.
2. S’obre amb el navegador per defecte la pàgina dels complements del Thunder-bird
(figura 3.13).
3. Canvieu l’opció de Tots els complements a Temes i feu clic en la icona verda de
la dreta per cercar temes nous.
4. Trieu-ne un (podeu fer clic en el nom per veure com quedarà).
5. Cliqueu a Baixa ara.
6. Us donen unes instruccions per instal·lar-lo (figura 3.14); seguiu-les.

Figura 3.14. Instruccions per instal·lar un complement
7. Si heu triat un complement d’un autor no verificat, tindreu aquesta finestra
d’avís (figura 3.15).
Figura 3.15. Instal·lació de programari
Si esteu segurs del complement, el podeu instal·lar igualment. És possible que us
demani reiniciar el Thunderbird.
8. Ara ja tenim el tema instal·lat i el podem aplicar, si ho volem, fent clic a Utilitza
el tema.
9. Hem de tornar a reiniciar el Thunderbird, però, quan ho fem, ja tindrem el tema
instal·lat.

3.3.7 Certificats
Els certificats digitals són arxius que ens permeten autenticar la font d’un correu.
Els podem administrar des d’EinesOpcions i triar la pestanya Avançat i la sub-pestanya
Certificats. Si fem clic a Visualitza els certificats els podrem importar.
3.4 Plantilles i signatures corporatives
Figura 3.16. Plantilla feta amb Stationery
Potser en l’entorn domèstic no és gaire corrent, però en l’àmbit corporatiu és molt
habitual enviar missatges de correu electrònic formatats amb colors, fotografies i
logotips. El gestor de correu ha de permetre enviar aquests missatges que utilitzen
una plantilla en HTML on s’ha dissenyat una estructura amb logotips, imatges,
signatures i altres elements de disseny.
Per al programari Thunderbird trobem el complement Stationery que maximitza
el potencial d’HTML en el correu electrònic. Si voleu integrar butlletins ben
bonics perfectament al vostre correu electrònic, aquest programari és una bona
opció per fer-ho (vegeu figura 3.16).

3.5 Subscripció o sindicació de notícies (news): configuració, ús i
sincronització de missatges
L’RSS, XML o Atom és una tecnologia desenvolupada per als llocs que s’actua-litzen
amb freqüència, com blocs o mitjans de comunicació digitals. Amb aquesta
eina es pot compartir la informació i utilitzar-la en altres llocs web o programes
sense haver d’accedir a la pàgina web d’origen de la informació.
Els RSS-Atom són part de la família dels formats XML (llenguatge de marques
o etiquetes) i estan dissenyats per a la distribució (syndication) de notícies o
informació tipus notícies contingudes en llocs web.
Aquesta tecnologia genera un arxiu que conté els titulars, un resum breu dels
articles i notícies i un enllaç cap a aquestes. També pot incloure informació
addicional com el nom de l’autor o la data i l’hora de publicació del contingut.
Per rebre les últimes actualitzacions d’un diari o blog, l’usuari s’ha de subscriure
al canal de notícies que li interessi en particular (escollint el mitjà de comunicació
o blog i, un cop dins, la secció d’interès).
La tecnologia RSS-Atom permet estar al dia i navegar entre tota la informació que
ens ofereix la Xarxa, seleccionant només la que ens interessa. No és l’usuari qui
va a la informació, sinó que la informació arriba a l’usuari directament.
Per llegir els canals de continguts (feed) RSS cal utilitzar un programa anomenat
afegidor. Aquest tipus de programa també es coneix com a lector de feeds o canal
de notícies, entre altres variacions.
3.5.1 Com afegirem RSS, XML o Atom
Hi ha dos sistemes per agregar canals RSS-Atom:
1. Accedint directament a la pàgina web d’informació; per exemple, accedim a
la web d’El Periódico de Catalunya (www.elperiodico.cat). Fem clic a l’opció de
menú RSS (figura 3.17).
Figura 3.17. Web d’“El Periódico de Catalunya”
• Dins dels marcadors, podem escollir la secció que ens interessa.

• Marquem, per exemple, Barcelona.
• Finalment, podem escollir el lloc on volem enviar la subscripció per
visualitzar-la posteriorment:
– Marcadors actius/dinàmics (del navegador)
– Blog: per afegir-ho a un blog
– MyYahoo!, Google: per agregar-lo a un escriptori virtual
– Correu electrònic
2. Per mitjà del navegador web
Alguns navegadors permeten agregar directament un RSS des de la barra d’adre-ces.
En accedir a un lloc web amb aquesta tecnologia, apareixerà en la barra de
navegació la icona taronja. Des d’aquí, l’usuari es pot subscriure al canal del blog
o diari.
3.6 La llibreta d’adreces
La llibreta d’adreces és un llistat d’adreces de correu electrònic, similar a una
agenda electrònica, que permet posar informació del nom, adreça de correu
electrònic, telèfons i altres dades. La seva utilitat es basa a poder introduir les
dades de les persones amb qui es manté més contacte i no haver d’escriure les
seves adreces cada cop que les necessitem. La llibreta es pot exportar a altres
aplicacions i, en la majoria d’aplicacions, també la podreu importar (figura 3.18).
Figura 3.18. Llibreta d’adreces

3.6.1 Les llistes de correu electrònic
Les llistes de correu electrònic són un ús especial del correu electrònic que per-met
la distribució massiva d’informació entre un gran nombre d’usuaris d’Internet
al mateix temps. Per fer servir la llista de correu podeu escriure un correu on el
destinatari és l’adreça de la llista (per exemple, llistaAlmunes@ioc.cat) i el correu
arribarà a totes les persones inscrites a la llista.
De vegades s’empren llistes de milers o, fins i tot, milions d’adreces de correu
electrònic per a l’enviament de correu no volgut o spam.
Moltes organitzacions utilitzen cada vegada més aquesta eina per mantenir infor-mades
les persones principalment amb notícies, publicitat i informació interessant.
Per no caure en pràctiques de spam, els correus s’envien després de la inscripció
prèvia del destinatari, donant-li l’oportunitat de cancel·lar-la quan així ho vulgui.
Així, si utilitzem el Thunderbird, inclou una llibreta d’adreces (EinesLlibreta
d’adreces) per emmagatzemar les dades dels nostres contactes i incorpora, a banda
de les accions bàsiques, moltes utilitats com ara Importar la llibreta d’adreces
d’altres correus i Exportar les dades a un document *.LDIF.
Anàlogament, podem disposar de les adreces ubicades en les carpetes lo-cals
o les podem cercar en un servidor de directori LDAP determinat (Ei-nes
OpcionsRedaccióAdreçament, Seleccionar servidor de directori i Edita els
directoris).
En el Thunderbird, per crear una llista de distribució hem d’anar a EinesLlibreta
d’adrecesNova llista i afegir els usuaris que volem que formin part de la llista, tal
com podeu veure en la figura 3.19.

Figura 3.19. Llista de correu
Podem accedir a la llibreta mitjançant la icona de la barra d’eines corresponent o
des del menú Eines. Té l’aspecte que mostra la figura 3.20.
Figura 3.20. Creació d’una llista de distribució amb el Thunderbird

3.6.2 Crear un contacte
Podem introduir un contacte nou a la llibreta d’adreces, afegint si es vol més
informacions com ara telèfons, buscapersones, fotografies, etc. Això ens dóna més
informació i, a més, ens permet tenir una agenda detallada dels nostres contactes.
Fixeu-vos bé en totes les opcions i pestanyes que té la finestra i ompliu les dades
segons les vostres necessitats (figura 3.21). Per fer-ho, fem clic a Crea un contacte.
Figura 3.21. Contacte nou a la llibreta d’adreces
Omplim les dades, però sobretot la que més ens interessa és la de l’adreça
electrònica. Un cop hem escrit la informació en les diferents pestanyes, verifiquem
en quina categoria volem afegir l’adreça (en el cas de la imatge és la Llibreta
d’adreces personals).
Veiem que les adreces que afegim es posen a la part de dalt i, a sota, es mostra la
informació de l’adreça que estigui seleccionada en aquest moment (figura 3.22).
Figura 3.22. Llibreta d’adreces

Fixeu-vos que, fins i tot, hi podem posar una fotografia. Si volem editar les dades,
només cal seleccionar l’adreça en qüestió i fer clic en el botó Propietats de la barra
d’eines. També tenim l’opció de suprimir el compte: Suprimeix o enviar un correu
electrònic: Redacta.
Vegem l’última opció de la barra d’eines: Crea una llista. Aquesta opció ens
permet crear llistes d’adreces (per exemple, Amics, Companys de l’IOC, Veïns,
etc.).
Primerament posem el nom a la llista, el sobrenom (si ho volem) i la descripció
(també és opcional) (figura 3.23). Després, només cal començar a escriure les
adreces i el programa les acaba de completar si són en la llibreta d’adreces.
Figura 3.23. Llista de correu
A la llibreta d’adreces, la icona és diferent de la d’un contacte individual.
A partir d’ara, sempre que escriguem una adreça en redactar un correu electrònic,
el Thunderbird mirarà la llibreta de correu i la intentarà completar, de manera que
ens estalviarem haver d’escriure tota l’adreça.

3.6.3 Importar la llibreta d’adreces
En cas que ja tinguem un gestor de correu instal·lat, podem importar la llibreta
d’adreces del gestor. Per fer-ho, hem d’anar a EinesImporta (figura 3.24).
Figura 3.24. Importar la llibreta d’adreces
Triem l’opció de Llibretes d’adreces i fem clic a Endavant. Ara se’ns demana de
quina aplicació volem importar la llibreta d’adreces. L’última opció, Text, és una
importació des d’un arxiu en format LDIF, o delimitat per comes o tabulacions
(figura 3.25).

Figura 3.25. Última opció de la importació
3.7 Gestió de correus
La gestió dels correus es pot fer de dues maneres diferents: amb gestors de tipus
POP3 o amb gestors de correu web.
1. Gestors de tipus POP3
Els gestors de correu de tipus POP3 tenen una interfície força visual i fàcil
de manejar per realitzar les opcions bàsiques de redactar missatges, respondre,
reenviar, etc.
Així, en el cas del Thunderbird, la interfície per redactar un missatge, que podeu
veure en la figura 3.26, a banda de permetre les opcions de donar format al text
(negreta, tipus de lletra, etc.) també incorpora opcions per adjuntar fitxers i
adreces web, fer correccions ortogràfiques, etc.

Figura 3.26. Interfície per redactar missatges en Thunderbird
En la barra d’eines general del Thunderbird, apareixen també els accessos directes
a les accions més comunes en la gestió diària del correu electrònic com ara
redactar, respondre, reenviar, recuperar (per actualitzar la bústia), etc.
2. Gestors de correu web
Els gestors de correu web han evolucionat buscant interfícies fàcils d’utilitzar per
als usuaris i també que donin velocitat i potència a l’entorn tractant d’estalviar
informació addicional que representi una càrrega excessiva de contingut i de
recursos.
En principi, la majoria de gestors de correu presenten la safata d’entrada amb una
classificació amb carpetes; no obstant això, aquesta tendència està canviant i se
substitueixen les carpetes per etiquetes, com és el cas del Gmail, que no solament
ofereixen una interfície més clara i senzilla sinó també una velocitat òptima de
càrrega, edició i cerca de missatges.
A més, per exemple, la senzillesa de la pantalla de presentació del Gmail sense
notícies i informació addicional ja ens informa de quines en són algunes de les
característiques principals, com un filtratge potent de correu brossa, un sistema
de cerca ràpid i eficaç i una capacitat d’emmagatzematge destacable, a més de la
fàcil creació de filtres, entre d’altres.
En la figura 3.27 podeu veure la interfície d’edició de missatges del Gmail i, també,
a la banda esquerra, la classificació de la informació en etiquetes.

Figura 3.27. Edició de missatges amb Gmail
En aquesta figura també veiem que, a l’hora d’editar un missatge, podem utilitzar
diverses opcions de format (negreta, cursiva, tipus de lletra, enllaç web, etc.), a
més de comprovar l’ortografia en diversos idiomes i adjuntar un fitxer, o descartar
o desar un missatge si encara no el volem enviar.
La interfície de correu que apareix de manera predeterminada en el Gmail conté
un menú a l’esquerra on apareixen les etiquetes amb algunes de les funcionalitats,
com l’opció de Redacta un missatge, Safata d’entrada per accedir als missatges,
Missatges enviats, Esborranys (cada pocs segons es desa un esborrany del missatge
que estem redactant), Xats, etc. Més avall trobem l’opció d’afegir contactes i
també l’opció per editar etiquetes que no estiguin creades. També trobem l’opció
d’invitar altres amics a tenir un correu Gmail.
En la part superior de la pantalla trobem els enllaços al calendari (Google
Calendar), documents (Google Docs), fotografies, webs, etc.
En la pantalla central trobem el seguit de missatges que hem rebut i, just a dalt
i a baix, tenim opcions per arxivar un missatge, marcar-lo com a correu brossa,
suprimir-lo i altres opcions complementàries com aplicar un filtre concret a un
missatge determinat, marcar-lo, etc.
Cal destacar l’enllaç directe al web i l’opció de cercar missatges, a més d’una
informació mínima de notícies.
També es pot baixar el compte de correu Gmail al mòbil, i baixar el correu Gmail
en un altre correu POP.
3.7.1 Classificació del correu
Atès el volum de missatges que acumula cada usuari i, moltes vegades, la diversitat
d’aquests, es fa necessari buscar eines per classificar-los.
Així, en el cas de l’Outlook, a més de l’organització basada en carpetes, hi ha la

possibilitat d’assignar de manera automàtica categories amb colors als missatges
de la bústia en funció de qui envia el missatge o a qui va dirigit. Per accedir a
aquestes opcions cal anar a EinesOrganitza; hi apareixerà una finestra amb un
menú des d’on es podrà escollir el criteri per aplicar el color que es vol. També és
possible assignar categories i colors, senzillament fent clic en un dels missatges
amb el botó dret del ratolí i escollint l’opció adequada en el menú contextual.
El Mozilla Thunderbird ofereix la possibilitat tant d’assignar etiquetes predefini-des
com de crear-ne de noves. Per exemple, si seleccionem un missatge i fem clic
al botó dret del ratolí, hi podem posar una etiqueta predeterminada.
O, si seleccionem Nova etiqueta, en podem crear una de nova. Per accedir a les
opcions d’etiqueta, també hi podem anar amb el botó d’accés directe Etiqueta
o des del menú MissatgeEtiqueta. En la figura 3.28 veiem una mostra de com
s’afegeixen etiquetes.
Figura 3.28. Creació d’etiquetes amb el Mozilla Thunderbird
3.7.2 Eines de seguretat
Un dels temes que més preocupa quan s’escull un client de correu POP3 és
que sigui un servei fiable i segur; per aquest motiu, cada cop més, els gestors
incorporen eines de seguretat que salvaguarden la informació dels usuaris i els
protegeixen, en la mesura que sigui possible, d’atacs.
En temes de seguretat, gestors de correu com el Thunderbird ofereixen l’encripta-ció
de missatges, signatures digitals i suport per a certificats de validesa. Aquesta
informació es troba a EinesParàmetres del compteSeguretat.

3.7.3 Navegació pels missatges i fils de conversa
De vegades, pot ser útil moure’s ràpidament entre els missatges que tenim en
la bústia, com també navegar pels missatges seguint el fil de conversa; és a dir,
agrupar els missatges que són respostes d’un d’anterior.
Així, gestors de correu com el Thunderbird permeten la navegació històrica en els
missatges fent clic en les tecles Avançar i Retrocedir de manera molt semblant a un
navegador web i canviant ràpidament de missatges i carpetes. I no solament això,
sinó que podem navegar pels missatges utilitzant determinades tecles numèriques.
Així, si anem a VésSegüent, trobarem diverses instruccions per anar al missatge
següent (fent clic a F), missatge per llegir (N), i així successivament, i el mateix
si anem a VésAnterior.
A més, s’ofereix l’opció de llegir els missatges seguint el fil de convers; és el que
el Thunderbird anomena cadenes. Així, si anem a VisualitzaCadenes, podrem
visualitzar tots els missatges organitzats d’aquesta manera.
3.7.4 Paràmetres de connexió
De vegades, es necessita utilitzar un client de correu amb connexió directa a
Internet o bé passant per un servidor intermediari.
Clients de correu com el Thunderbird ofereixen la possibilitat de configu-rar
aquests paràmetres, especificant si volem una connexió a Internet o si
volem utilitzar un servidor intermediari. Per fer això hem d’anar a Ei-nes
OpcionsAvançatXarxa i espai de disc i seleccionar Connexió, tal com podeu
Figura 3.29. Configuració de paràmetres de connexió en el Thunderbird

El fet que gestors de correu com, per exemple, el Thunderbird tinguin bones
opcions de classificació, funcions d’ús còmodes i eines de seguretat eficients fan
que siguin bones alternatives de clients de correu gratuït per a la gestió de correu
POP3/IMAP i SMTP.
Són coneguts el volum i la grandària de missatges diaris que rebem en la nostra
bústia de correu. En aquest sentit, és possible que només vulguem baixar els
correus que ens interessen i deixar els altres en el servidor per si hi volem accedir
més endavant. Si aquest és el nostre objectiu, cal que seleccionem l’opció IMAP.
Per contra, normalment escollirem l’opció POP si volem baixar el correu al nostre
ordinador.
3.8 Formats d’emmagatzematge de la informació
En rebre un correu electrònic, podeu dur a terme algunes accions, com respondre
el missatge, reenviar-lo a una altra adreça de correu, esborrar-lo, marcar-lo com a
correu brossa o arxivar-lo en una carpeta. Tots els programes de gestió de correu
electrònic, així com els gestors web, permeten aquestes opcions.
Les carpetes són les eines que es fan servir per gestionar els correus, automàtica-ment
a l’inici tenim les carpetes següents:
• Safata d’entrada: hi ha tots els missatges que han arribat.
• Paperera: conté una barreja de missatges.
• Safata de sortida: conté els missatges que s’han enviat.
• Safata de correu brossa
Podeu crear les vostres carpetes per classificar els correus rebuts
Arxivar correus
De vegades necessitem conservar missatges en el nostre compte de correu, encara
que no hi vulguem accedir durant un quant temps.
En aquest aspecte, l’Outlook 2007 ofereix la possibilitat d’arxivar-los. Per
realitzar aquesta tasca accedirem al menú FitxerArxivar. En la finestra que sortirà
haurem de seleccionar la data a partir de la qual volem arxivar els missatges;
d’aquesta manera desapareixeran de la safata d’entrada i s’emmagatzemaran en
un fitxer *.PST, que és el format de les carpetes de missatges de l’Outlook.

3.9 Gestió de l’agenda
Un programari d’agenda permet organitzar cites en un calendari i gestionar
tasques.
Les cites es poden visualitzar en un calendari amb vistes diferents:
• Vista diària.
• Vista setmanal.
• Vista multisetmanal (són quatre setmanes comptant l’actual).
• Vista mensual.
A cada cita se li pot posar un avis o recordatori (uns quants minuts, unes quantes
hores o uns quants dies abans) en forma de soroll o missatge.
Les tasques són semblants a les cites, però no han d’estar lligades per força a una
data i una hora, i no apareixeran en el calendari, sinó en el quadre de tasques.
Tenen un tant per cent de completat; si el percentatge no arriba al cent per cent,
estan pendents i quan arriben al cent per cent passen a estar completades.
3.10 Sincronització i interacció amb dispositius mòbils
Actualment, tots els dispositius mòbils, entre moltes altres opcions, ofereixen
servei de calendari i agenda, que funcionen en el mateix dispositiu. Però, sovint, la
utilitat d’aquest servei rau a poder-lo sincronitzar amb l’ordinador, ja que d’aquesta
manera tindrem la informació emmagatzemada en el nostre PC.
En el moment en què volem sincronitzar aquest calendari del PDA (personal
digital assistant, ‘assistent digital personal’) amb algun programa de calendari
del nostre ordinador, pot ser que necessitem baixar algun programa de la Xarxa
per fer possible aquesta compatibilitat.
Així, la manera de sincronitzar el PDA amb l’ordinador és pràcticament directa
si aquest PC és de butxaca i, per tant, utilitza el Windows Mobile i l’ordinador té
instal·lat el sistema operatiu Windows. Normalment, el telèfon o PDA porta un
programari que permet passar arxius d’un dispositiu a un altre.
Per exemple, en el cas del Mac, s’inclou el programari iSync, que permet
sincronitzar pràcticament qualsevol dispositiu electrònic per mitjà del Bluetooth
amb l’ordinador.
Així, per sincronitzar el PDA amb un ordinador, si s’utilitza el Windows XP, s’ha
d’instal·lar el programa Microsoft Active Sync. En el cas del Windows Vista,
s’instal·larà el Windows Mobile Device Center.

L’objectiu de l’intercanvi d’informació entre el PDA i el PC és que es pugui
disposar de la informació del PC en qualsevol lloc. La majoria de PDA permeten
sincronitzar els tipus d’informació següents:
• Correu electrònic, contactes, calendari i tasques.
• Imatges, música i vídeo.
• Vincles amb webs preferits.
• Arxius.
Per sincronitzar tots dos dispositius, usualment es pot fer amb un cable USB,
utilitzant Bluetooth o amb Wi-Fi si l’aparell té l’opció.
Procediment per sincronitzar un dispositiu mòbil amb l’ordinador
Si tenim un dispositiu mòbil de tipus Windows Mobile, aquest portarà el pro-gramari
Active Sync que haurem instal·lat en el nostre PC. Per instal·lar aquest
programari només cal inserir el CD en el PC i seguir les instruccions. En la figura
3.30 podeu veure alguna de les pantalles d’instal·lació del centre de dispositius de
Windows Mobile.
Una vegada instal·lat aquest programari, si volem sincronitzar el PDA amb el
PC, en connectar l’un amb l’altre arrencarà l’assistent de configuració de l’Active
Sync; seguint les instruccions de l’assistent se’ns demanarà què volem sincronitzar
(correu, calendari, agenda, etc.) i completarem els passos de la instal·lació fins a
acabar.
Una vegada instal·lat el programari en el PC, des del PDA buscarem l’opció
d’activar ActiveSync i l’opció Sincronitzar.
Simultàniament, amb l’ordinador també s’activa ActiveSync i s’inicia la sincro-nització
automàticament.
Aquestes maneres de sincronitzar el PDA amb l’ordinador són semblants indepen-dentment
de quina sigui la versió del PDA.

Figura 3.30. Instal·lació del programari de sincronització del PDA amb l’ordinador
És interessant tenir en compte que moltes aplicacions web de calendari contenen
eines per sincronitzar amb aparells de tipus PDA.
És el cas, per exemple, de l’eina Google Calendar, que en el moment d’editar els
materials permet la sincronització amb Windows Mobile, iPhone i Blackberry.
De fet, el mòdul Google Mobile App que s’ha creat per a iPhone i iPod és una
aplicació gratuïta que facilita aquesta sincronització.
Estan sorgint moltes eines que permeten la comunicació entre el PDAi el calendari
de Google, entre les quals podem destarcar-ne dues:
• GooSync, un petit programa que permetrà sincronitzar totes les cites des de
dispositius de tipus Windows Mobile a Google Calendar, que fins i tot per-met
notificar al mòbil les cites o alertes programades. De moment, n’hi ha
una versió gratuïta i una altra de subscripció, que permet sintonitzar diverses
agendes. Gràcies a eines com aquesta ja podem tenir tranquil·lament la
nostra agenda a Internet i sincronitzar-la amb qualsevol tipus de dispositiu:
Symbian, Windows Mobile, o fins i tot Blackberry, és a dir, amb mòbils,
PDA, PC de butxaca o Palm.
• GmobileSync, un programa senzill que també permet la comunicació del
PDA amb el calendari de Google. És un programa gratuït i permet que totes
les cites, tasques i esdeveniments registrats en el Google Calendar siguin
transferits i inclosos en el PDA (de tipus PC de butxaca). En la figura 3.31
podeu veure una mostra del procés de sincronització.

Figura 3.31. Procés de sincronització amb GMobileSync
Així, una vegada instal·lat aquest programa en el PDA, s’executarà des d’aquí
i, introduint les dades d’usuari i contrasenya del Gmail, sincronitzarem tots dos
calendaris. D’aquesta manera, cada cop que introduïm algun esdeveniment en el
PDA o en el Google Calendar i executem el programa per sincronitzar-los tots dos,
disposarem de les dades introduïdes en tots dos llocs d’una manera actualitzada.
Per acabar, cal tenir en compte que si utilitzem l’últim dispositiu del Google,
Android, hi accedirem directament des de l’escriptori, ja que és una de les
aplicacions que apareixen en la pantalla per defecte. D’aquesta manera, ens
estalviarem tenir diferents calendaris i haver-los d’actualitzar, com també instal·lar
altres programes de sincronització, ja que el Google Calendar és accessible tant
des del lloc web com des del mateix telèfon Android. En la figura 3.32 es veu un
exemple d’aquest model.

Figura 3.32. Interfície del dispositiu mòbil Android
Tota aquesta tecnologia és tan summament recent i avança a tal velocitat que, en
el moment de publicar els materials, en el mercat hi ha l’última versió Windows
Mobile 6.5, amb una interfície redissenyada i un sistema de reconeixement tàctil.
L’objectiu ha estat millorar la intuïtivitat dels menús i la presència d’una “tenda”
d’aplicacions. Tot això és necessari si vol fer la competència a l’iPhone d’Apple.
De la mateixa manera, moltes marques estan canviant de sistema operatiu, com,
per exemple, Samsung, que deixa d’utilitzarWindows Mobile i fa servir Symbian.
D’altra banda, per exemple, Motorola abandona Symbian i ara utilitza Android i
Windows Mobile.

En resum, a l’hora d’escollir un dispositiu determinat haurem d’estudiar amb
deteniment quines necessitats tenim.

Tecnologia comunicacionsdigitals

More Related Content

Viewers also liked

Similar to Tecnologia comunicacionsdigitals

More from DGS

Tecnologia comunicacionsdigitals