Treball realitzat per Sílvia Sacasas, Marc Marcé, Dídac Gener i Marga Simó en el marc de l'assignatura Didàctica de la Música.

1. TEATRE MUSICAL DEL SEGLE XX
EL REI LLEÓ
HISTÒRIA DEL TEATRE MUSICAL DEL SEGLE XX
Un ”Musical’ és un gènere teatral, i més tard cinematogràfic, típic de la cultura
anglo-saxona, que combina música, cançó, interpretació teatral i ball.
Solen ser representats en grans escenaris, com als teatres del West
End de Londres o als de Broadway, New York. Les produccions amb
un pressupost més baix són estrenades a teatres més petits,
anomenats Off -Broadway. Gràcies a la seva bona acollida entre el
públic, s'han realitzat nombroses adaptacions o noves creacions per a
la gran pantalla.
Malgrat no poder obviar que l'orígen dels primers musicals es pot remuntar a
l'antiga Grècia, encara que en aquella època s'anomenaven
tragèdies, creades a Atenes cap a l'any 534 a.C. Els espectacles de
teatre musical també veuen de les fonts de l’òpera, en la que
s’ajuntaven a l’escenari, tant parts cantades, com parlades. Recordem
que l'origen de l'òpera té lloc a Florència, on es reunien un cercle
d'artistes i professors anomenats la Camerata Florentina entre les
dècades 1570 i 1580. Aquest grup tractava de donar vida novament a
l'oblidat art dramàtic de l'antiga Grècia, les tragèdies gregues.
Més tard, a partir de principis del segle XVII, l'estructura va continuar
evolucionant gràcies al compositor Claudio Monteverdi. Neixien a
partir d'aquest moment les regles en l'estructura dramàtica de l'òpera:
- El final feliç: Les òperes primitives tendien a substituir els finals tràgics per
finals feliços.
- L'alternança d'escenaris (idil·li, món inferior i paradís)
- La combinació de recitatius i números independents, cors, danses, airosos,
ritornellos i cançons a vàries veus.
- L'orquestra pren més importància, utilitzant instruments simbòlics per a cada
escena.
Segles més tard, després d'una continua evolució en el camp del teatre
musical, van aparèixer noves formes de música com el jazz, que és un gènere
musical nascut a finals del segle XIX als Estats Units i que es va expandir de
forma global durant tot el segle XX. Musicalment el jazz neix de la combinació
de tres tradicions: l'autòctona d’Estats Units, l'africana i l'europea. La comunitat
afro-americana del Sud dels Estats Units va desenvolupar la seva expressió
musical a través de la improvisació creativa sobre el material que li
proporcionaven les músiques religioses pròpies portades d'Àfrica, la tradició
instrumental de les orquestres d'Estats Units i les formes i harmonies de la
música europea.
De la barreja del jazz i dels seus derivats (el rock, el pop, etc.) amb l’òpera de
tradició europea, van aparèixer els primers musicals. El jazz es caracteritza per
eludir l'execució de les interpretacions a partir de la lectura fidel de la partitura:

2. la base de la interpretació i l'estil jazzístic és la improvisació. En aquest sentit,
la música de jazz es centra més en l’intèrpret que en el compositor.
El primer espectacle que va assentar les bases del que actualment s'entén com
a musical (encara que en aquella època no s'anomenaven així) va ser T2he
beggars Opera en anglès. Els treballs satírics de Jacques Offenbach (París) i
les comèdies romàntiques de Johann Strauss II (Viena) van ser els primers
musicals en obtenir una gran popularitat.
L’any 1840, la majoria de les produccions sobre escenari incloïen cançons. Els
treballadors i les classes baixes veien la música com una part de
l'entreteniment per la nit. Quan hi va haver un boom de la població a Nova
York, la demanda de entreteniment va pujar molt. L'actriu i manager Laura
Keene va ser una de les primeres estrelles nacionals de l'escenari Americà, i la
primera dona en ser manager de la seva pròpia companyia. Keene va
sorprendre a tothom a Nova York quan el seu musical Seven Sisters (1860) va
arribar a la xifra de 253 representacions. La xifra més alta que havia aconseguit
mai un musical en aquella època.
Amb l'arribada del cinema sonor i l'avanç de les tècniques de filmació i
enregistrament de so, quan va ser possible el naixement d'un nou
gènere pròpiament dit. Al 1927 es va estrenar la primera pel·lícula
parcialment sonora, i la van denominar pel·lícula musical. Aquesta va
ser "El Cantor de Jazz" de Alan Crossland. L'èxit va ser rotund i el
públic va quedar commocionat amb aquesta nova tècnica i el resultat
final de l'experiment. A partir de llavors els grans musicals de
Broadway es van poder gaudir des dels cinemes de tota Amèrica i
ràpidament es van expandir per tot el món.
Aquí podem gaudir de dos moments de la cinta original:
http://www.youtube.com/watch?v=bkyvstNrkHo
http://www.youtube.com/watch?v=LVhAXr_5Ag4&feature=related
Va ser, però, durant la dècada dels 1950, quan els musicals van viure la seva
època daurada . En els anys 50, les cançons dels musicals eren la
major part de la música popular americana. Sorgien sense parar nous
musicals amb cançons que arribaven al cim dels rànkings de
popularitat. La demanda pública, una economia en boom i un
abundant talent creatiu mantenia a Broadway com el major exponent
de l'oci americà. Els millors d'aquests musicals oferien personatges
reconeixibles cantant històries explicades amb molt sentiment.
Aquí podem gaudir d'alguns exemples:
http://www.youtube.com/watch?v=FDmO0FXaQ1s&feature=relmfu
http://www.youtube.com/watch?v=0z1680Z4_HE
Als anys 90 van aparèixer una llarga llista de musicals memorables a
Broadway, els fans s’amuntegaven a les portes dels teatres, però la resta del
món no se n’adonava. El món sencer estava ignorant a Broadway, i els
musicals eren poc més que una subcultura.

3. El veritable triomfador de 1994 era un espectacle que va marcar un
importantíssim canvi a Broadway. Beauty and the beast (1994) era el
primer treball de la companyia Disney al panorama musical. La gent
que no estava interessada en el teatre va començar a anar-hi per a
portar els seus fills a veure l’obra i en sortien havent vist una obra
plena de tendresa, emotiva i suficientment adulta per entretenir també
als adults.
El triomf de Disney va estar complet amb l’aparició de The lion king (1997). Va
ser el major èxit de la dècada dels 90. La gent que no havia estat mai
interessada en el teatre va començar a acudir-hi i va arribar un moment en que
les entrades s’havien de comprar amb un any d’antelació. Va guanyar el Tony a
millor musical.
ARGUMENT DEL REI LLEÓ
El rei lleó narra la història de Simba, un cadell de lleó destinat a ser l'hereu del
tron que ocupa el seu pare Mufasa. Però el seu destí canvia radicalment quan
el seu oncle envejós Scar du a terme un pla cruel i malvat per matar Mufasa i
donar-li les culpes al seu fill. Amb tot, Scar es proclama rei fent fugir Simba del
seu propi regne espantat carregat de culpabilitat pensant haver matat al seu
progenitor. A sobre, tres hienes el persegueixen amb l'obscura missió
d'assassinar-lo per assegurar completament el regnat a Scar.
Simba se'n va a la selva, allà on coneix Timón i Pumba que el rescaten i
l'adopten; prest els tres es fan amics inseparables. A més, li ensenyen la
filosofia del “Hakuna Matata” (viure sense preocupacions). Mentre, el regne
animal i l'entorn de Simba el creuen mort.
Anys després, el lleó ja adult, rescata Pumba d'una lleona, que esdevé ser
l'amiga de la infància de Simba, Nala. És aquesta qui li prega que torni per
salvar el regne del nou rei Scar; li explica que les seves terres estan agonitzant,
que ja no existeix la sostenibilitat, que és un infern ple d'injustícies i que està
mal governat. En un primer moment, Simba es resisteix a ajudar-la ja que té
por al passat i prefereix seguir amb la seva actual filosofia i estil de vida. Però,
poc després, coneix Rafiki, un mandril savi, que li parla del seu pare.
Seguidament, l'esperit (ànima) del seu pare se li apareix al cel dient-li que ha
de recordar qui és i d'on ve. En aquest moment crucial de la trama, Simba
reflexiona, juntament amb Rafiki, quin és el seu deure com a successor i
decideix partir immediatament cap al seu regne a reclamar el tron que li fou
robat.
Quan hi arriba és confós per tots amb el seu pare i ell mateix és testimoni de la
decadència del seu regne; enfurismat decideix actuar.
Scar obliga Simba a confessar-se com assassí del seu pare, tot i així l'hereu
legítim defensa que va ser un accident. Aprofitant aquesta confusió Scar intenta
matar Simba i confessar-li que va ser ell qui realment acabà amb la vida de
Mufasa; la ràbia de Simba li dóna forces per lluitar contra el seu oncle i fer-li
justícia al seu pare. Finalment, Simba guanya la batalla i Scar mor.

4. Així, el cicle vital del regne es tanca amb l'ascens al tron del vertader rei, Simba
(que engendrarà un nou hereu amb Nala).
PARAL·LELISMES ENTRE EL REI LLEÓ I HAMLET
Entre d'altres coses, la història dramàtica presentada a El rei lleó té
correspondència amb l'obra Hamlet de Shakespeare ja que, en primer lloc,
podem dir que en les dues obres als fills hereus del regnes dels seus pares els
roben el tron injustament, després de que els seus pares hagin estat
assassinats.
En segon lloc, recordem que tant a Simba com a Hamlet se'ls apareix l'esperit
del seu pare, el de Mufasa i el del rei de Dinamarca respectivament, amb la
finalitat de motivar Simba per una part, i per l'altra per descobrir-li a Hamlet la
veritat de la seva mort.
També tenim que els dos protagonistes persegueixen, d'una manera o l'altra,
un objectiu comú: fer justícia al seu pare i desemmascarar al seu vertader
assassí i així poder recuperar el tron que els fou arrabassat. Aquestes dues
causes seran el motor que els motivarà a fer justícia i a perseguir la recerca de
la veritat.
BANDA SONORA “EL REI LLEÓ”
Després d’haver vist que el musical és un gènere teatral que combina música,
cançó, diàleg i ball, anem a veure i a analitzar la banda sonora del nostre
musical: El Rei Lleó.
Així doncs, El Rei Lleó és un musical compost per 18 cançons.
1- Ciclo vital
2- La Pradera
3- Leonas de casa
4- Quiero ser El Rey León
5- Comer
6- Estan en ti
7- Conspirar
8- Estampida
9- Lamento de Rafiki
10- Hakuna matata
11- One by one
12- La locura del Rey Scar
13- Nuestro hogar
14- Noche sin fin
15- Can you feel
16- El vive en ti
17- Confrontación
18- Final

5. Si bé el film consta d’11 cançons, a la seva adaptació teatral es van necessitar
més cançons per escenificar el creixement del Simba i el coratge de la Nala.
Ara bé, hi ha cançons que formen part tant de la pel·lícula com del musical, és
el cas de cinc temes del compositor londinenc Elthon John i el lletrista Tim
Rice. Aquestes cançons són:
- El cicle de la vida (The Circle of Life) (3:59)
- Vaig a ser el Rei Lleó (I Just Can't Wait to Be King) (2:49)
- Prepareu (Be Prepared) (3:36)
- Hakuna Matata (3:28)
- És la nit de l'amor (Can You Feel the Love Tonight) (2:54)
Amb l’objectiu de transportar l’espectador a l’exotisme africà, l’equip creatiu va
escollir un álbum inspirat pel film amb cançons del cantautor sud-africa Leboa
M., Mark Mancina, Jay Rifkin i Hans Zimmer.
Tot i que les lletres varen ésser rescrites per a la versió escènica, el so sud-
africà i el to d’aquestes melodies, van esdevenir una combinació única.
D’aquesta manera, la unió de música popular americana juntament amb ritmes
africans fa que aquest musical sigui únic.
Tornant a destacar la figura de Leboa M. cal a dir que va ser un dels principals
responsables de que la banda sonora de El Rei Lleó es convertís en una
complexa música de bells ritmes sud-africans. Va ser ell mateix qui va co-
escriure música addicional així com també lletres per agregar a les cançons
originals dels artistes citats anteriorment Elthon John i Tim Rice.
Hem vist, doncs, que la banda sonora de El Rei Lleó agrupa artistes molt
importants a nivell mundial i, també, molts gèneres distints. I és això el que li
dóna un caràcter únic i especial; la fusió de les més sofisticades disciplines de
les arts escèniques que van des de les africanes a les occidentals passant per
les asiàtiques.
Equip creatiu
Dins de l’equip creatiu del musical Rei Lleó podem destacar els següents
autors o artistes:
- Elton John i Tim Rice van guanyar un Oscar als anys 90 amb la banda
sonora d’El Rei Lleó, van col·laborar tots dos junts.
- Elton John és un compositor i cantant britànic de rock, que als 17 anys
ja tocava a grups amb renom. Als anys 90 va veure’s afectat per la mort pel
sida d’un amic seu. L’any 1994, ja recuperat de la pèrdua del seu amic, va ser
quan va col·laborar a la banda sonora del Rei al Lleó.
Al 1998 va ser nomenat per la reina del Regne Unit com a Cavaller de l’Ordre
de l’Imperi Britànic.

6. - Tim Rice és un escriptor de lletres de musical, que és bastant conegut
pel seu treball al musical Evita i El Rei Lleó.
- Mark Mancina va composar moltes bandes sonores per Hollywood,
també va treballar en cançons de pel·lícules de Disney com Tarzán, El Rei Lleó
i Germà Ós. Va treballar especialment en bandes sonores de pel·lícules.
- Hans Zimmer va col·laborar amb Lebo M. per fer les melodies africanes
d’El Rei Lleó incluint el musical de Broadway. Primer treballava a Londres fins
que va treballar per Hollywood, gràcies a l’Oscar que va guanyar amb la banda
sonora de L’últim emperador, aquest Oscar el va guanyar treballant al costat
d’altres artistes.
A part d’aquests, hi ha altres autors dins de l’equip creatiu que s’encarreguen
d’altres coses importants dins l’obra, com: el disseny de màscares i escultures
animals (Michael Curry), disseny d’il·luminació (Donald Holner), música,
director coral (Lebo M.), de la música i lletra adicional (Jay Rifkin), de
l’escenografia (Richard Hudson), la coreografia (Garth Fagan), disseny del
vestuari (Julie Taymor), etc.
Audició:
http://www.youtube.com/watch?v=-pgZtzDj_7o
Referències bibliogràfiques:
http://www.cornellaweb.com/educacio/mostratreballsrecerca/mostratreballsrece
rca2009/pdf%5C07.pdf
http://www.elreyleon.es/el-musical/equipo-creativo.php
http://ca.wikipedia.org/wiki/El_Rei_Lle%C3%B3#Argument
http://transeunteimaginario.blogspot.com.es/2012/03/de-hamlet-simba-
solo-hay-un-hakuna.html
http://www.cornellaweb.com/educacio/mostratreballsrecerca/mostratreballsrece
rca2009/pdf%5C07.pdf
http://www.elreyleon.es/el-musical/equipo-creativo.php
http://www.elreyleon.es/el-musical/index.php
http://ca.wikipedia.org/wiki/El_Rei_Lle%C3%B3#Argument
http://transeunteimaginario.blogspot.com.es/2012/03/de-hamlet-simba-solo-
hay-un-hakuna.html