1. Quan ens anem fent grans, tenim més cura de les coses que’ns envolten i ens donem comte, que tenim un país que es far estimar, per la seva bellesa i la seva naturalesa i per això... EL MEU PAÍS És al cap d’uns anys, que un dia te’n adones, mirant al teu voltant, que les coses que’t fan companyia, avui tenen, un altre semblant. És quan vaig sentir, dintre meu, com s’hi s’obrís una finestra, mentre escoltava aquella veu, que’m deia, “Aquesta és, la teva terra! Va ser aquell dia que... Quan vaig despertar-me al matí, el sol, em va fer aclucar les parpelles, tot sentint a la cara, un aire fi, portador, d’un cant de cadernera. Cant, que recargolant-se entre els pins, queia suaument, acariciant la terra, on atents, escoltaven tots els grills, per aprendre a cantar a les estrelles.

2. Més enllà... Les espigues d’un camp de blat, que es pentinava, mirant la carena, esquitxat per roselles de sang, em van fer pensar, en la senyera, d’aquest país del que’n soc nat, i he trepitjat amb espardenyes, d’aquesta terra que tot m’ho ha dat, quan encara jo, no en sabia res d’ella. Però, enfilant la carena... Pujant a poc a poc cap el cim, per un camí, cobert d’ombra fresca, vaig escoltar la conversa dels pins, que’m van parlar sense disfressa; de tot el que ells podien gaudir dia i nit, sense cap temença, des del vol inquiet dels falciots, fins el xiulet del mussol, al vespre, i del cant melodiós del rossinyol, que atura el temps i la pressa.

3. Després, baixant fins el pla... Vaig veure el vol suau d’una gavina, que semblava penjada d’aquell cel tant blau, que tot pintor de mà fina, voldria robar, pel seu pinzell. Amb la carícia del vent de “marina”, i el batec de les ones, als peus, i una cançó, que d’en mica en mica, va anar jugant amb mi i el cor meu... Va posar en els meus llavis, un xic de tremolor, mentre deia... Quant t’estimo Catalunya! Quant t’estimo país meu!

4. SOLITUD El silenci fa sentir-me sol, no té fons, però sempre acaba amb un sospir, que surt quan vol, i quan surt, el meu cor descansa. Voldria que arranqués aquell neguit, com sega l’herba una dalla, però tant sols és un sospir, que no diu ni una paraula. Després, el silenci retorna, i té una durada més llarga, és el moment que s’escolta, aquella veu, de la nostàlgia, que em parla del amor perdut, i d’aquella il.lusió trencada, i de l’amargor de la solitud, que el silenci sempre em guarda.

5. DES DE LA DISTÀNCIA Quan passes pel meu carrer, endevino la teva mirada, però., pel teu caminar lleuger, és un moment de curta durada. El teu perfum deixa l’empremta, i omple de desig el meu voltant, de sentir la carícia tant tendra, del teu cos, que’s perd, caminant. Després, al carrer, torna la fredor, per on s’ha esvaït la teva figura, però, tancant els ulls, la teva olor al meu costat, encara perdura.

6. TU El guspireig de la teva mirada, em fa pensar en una nit d’estiu, on els estels i la lluna clara, han trobat en la teva cara el lloc ideal, com els ocells el arbre, per fer el seu niu. Mirada bruna i transparent, sense fons, sense mentida, per gravar en el pensament, quelcom bonic, d’aquesta vida. És com trobar-te mirant l’infinit, a la vora de la mar, a la platja, amb l’aigua lliscant entre els teus dits, tot jugant, la imaginació i els sentits, mentre el batec del cor, ESCLATA!